A ERC, ningú atura el ventilador?

A ERC, fa temps que alguns ho venim dient. Les ambicions personals d’uns dirigents van portar el partit a una lluita fratricida on l’objectiu fonamental era foragitar els adversaris, sense més programa ni proposta que la d’”estàs amb mi o estàs contra mi”. Poques coses deuen haver fet més mal a ERC en tota la seva història interna que la lluita sense sentit entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira. No era una lluita d’idees ni d’estratègies, sinó simplement per ocupar el lloc del capdavant.

Entremig, es van aliar per foragitar altres militants que discrepaven de la línia política. En lloc de buscar posicions integradores i de donar cabuda a totes les expressions i tendències, i més tenint en compte que es parlava de construir un partit que fos hegemònic en l’esquerra catalana, es va aprofundir en la política de l’amiguisme i de les fidelitats per a apuntalar el líder. Els qui hi discrepaven, o eren menystinguts o se’ls comminava a abandonar el partit. Puigcercós actuava com un ventilador foragitant tothom que li pogués fer ombra. Però això només era possible perquè tot un seguit d’acòlits, que esperaven a canvi algun que altre càrrec, li reien les gràcies. Els mateixos que sovint es feien els ofesos quan alguna veu crítica alertava de la pèssima gestió que s’estava fent del partit, tant com de l’estratègia política que se seguia. El resultat ja l’hem vist: el partit no solament s’ha afeblit electoralment, havent perdut la confiança d’amplis sectors de l’independentisme, sinó que pel camí hem perdut molts actius, moltes persones valuoses per al projecte nacional d’ERC. La darrera, Josep Lluís Carod Rovira.

El problema no és que en un determinat moment es cometés un error, per monumental que fos, sinó que per part de la direcció no hi ha hagut cap voluntat d’esmena, i només la ferma voluntat de mantenir-se a qualsevol preu i a costa de qui sigui. Molts recordaran les manifestacions de satisfacció per la marxa de Carretero o de l’Uriel Bertran; eren els dissidents díscols, i sense ells tenien el camí més planer... cap al desastre. Fins i tot després del fracàs electoral del novembre, van continuar aferrant-se a la cadira amb l’esperança que les municipals els salvés la pell, quan en realitat el que han fet és arrastrar el seu desastre a la credibilitat de la feina ben feta a molts municipis. Ara és Josep Lluís Carod Rovira qui abandona el vaixell, i d’aquí a uns quants dies serà un altre; però n’hi ha que encara juguen a especular amb les possibilitats que tenen de repetir a la tardor. I no hi ha ningú que pugui aturar aquest espiral voraginós? Tan malavesats estan els quadres del partit que no gosen alçar la veu i dir prou a tanta ineptitud i incapacitat?

Diferents històries d’un mateix procés

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Per a explicar determinats fenòmens socials o l’evolució de processos actuals, el normal és que hom parteixi d’una situació concreta que sí que és observable i constatable, que es pugui fer referència al passat tot i no tenir-lo al davant i per tant fer-ho a través d’una interpretació, i sobretot que s’hagi de fer un projecció de futur que sempre queda en els llimbs de la hipòtesi. Això fa que per més que sembli que ens adrecem cap a una determinada direcció, sempre queda el dubte de si haurem fet correctament la projecció de futur.

A més, forma part de la naturalesa humana intentar justificar a cada moment les nostres actuacions, de manera que fins i tot inconscientment podem tergiversar la hipòtesi de la trajectòria per no haver d’assumir-ne responsabilitats. A part que en molts casos els mateixos protagonistes no són plenament conscients de cap on aboquen les seves actuacions. És el que ens pot estar passant, per citar exemples ben diferents, amb el canvi climàtic, amb el procés de dilució de les diferents cultures o amb el futur de la religiositat.

Hi ha, però, un cas molt concret i peculiar que ens permet veure en viu i en directe les diferents fases d’un mateix procés que es van produint a través del temps. És com si tinguéssim davant nostre la pel·lícula no només del relat complet de la història, sinó projectant alhora les seves diferents etapes. És la lluita per la supervivència del català enfront de les agressions del nacionalisme espanyol, encarnat principalment però no pas en exclusiva pel Partit Popular.

A Catalunya és fàcil sentir el discurs popular, tant l’oficial com el més espontani sorgit en una conversa amb alguns dels seus defensors, que ells no estan en contra del català sinó que ja estan d’acord amb què es potenciï la llengua d’aquí, però sense imposicions, sense anar en detriment del castellà, respectant la llengua pròpia de cadascú en l’ensenyament, i sempre sobre la base del bilingüisme i de la llibertat individual d’escollir la llengua en qualsevol cas. Unes propostes que, no estant-hi en absolut d’acord en la mesura que obliden el plantejament global com a comunitat lingüística i nacional, podrien no semblar tan agressives ni tan perilloses per a la supervivència de la nostra llengua.

Malauradament, però, d’aquesta mateixa història disposem d’un capítol més que correspon a la fase següent i que ja s’està portant a la pràctica a les Illes, per exemple. Ells saben que una de es vies per a la liquidació d’una llengua és la seva atomització, a base de potenciar les “particularitats” locals en detriment de la llengua estàndard. No gosen fer-ho al Principat amb el català occidental, per exemple, però sí que ho fan incentivant les variants dialectals de les Illes i, per suposat, al País Valencià on poden plantar cara tant a la comunitat científica com als mateixos tribunals negant la unitat de la llengua. Una negació que, evidentment, no serveix per a potenciar la seva varietat dialectal, sinó per a constatar que aquesta mateixa varietat no té prou entitat per a segons quins usos o traduccions i que per tant ja no és viable. A les Illes encara no gosen parlar directament d’una llengua diferenciada, com fan al País Valencià; però és que la fase següent és la que apliquen a la Franja on a més de negar que formi part de la mateixa comunitat lingüística ja li neguen qualsevol mena de valor considerant-la una mena de patuès.

El mateix es pot dir pel que fa a la idea que aquí defensen del dret individual dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. Aquí tenen la barra de presentar-se com els defensors de la llibertat individual i dels drets dels infants, però allà on aconsegueixen imposar les seves tesis legislen de forma que els ensenyants no tinguin cap obligació de conèixer la llengua catalana (l’espanyola, sí, per suposat) de manera que la negació del mateix dret que reclamen a Catalunya, a les Illes es pot fer per la no obligatorietat dels mestres a respectar-ho. Aquí ens reclamen, i fins i tot jutges afins a la seva ideologia els donen la raó, dobles línies d’escolarització en funció de la llengua. Però allà on han pogut implantar aquest sistema segregacionista, són els primers a negar places d’escolarització en valencià als alumnes que ho sol·liciten. I un cop tenen assentat el principi que la immensa majoria dels alumnes valencians reben l’ensenyament forçosament en castellà, sense respectar la llengua materna dels alumnes, ja gosen fer el pas següent que és el de la supressió de la línia d’ensenyament en la llengua dels valencians. I no cal dir que els mateixos que aquí fan veure que defensen el dret dels pares a escollir la llengua d’educació dels seus fills, ho neguen rotundament i sense concessions als nens de la Franja.

El bilingüisme és defensat a Catalunya només en aquells àmbits on la normalització lingüística ha fet que el català hi sigui la llengua d’ús preferent o habitual. A les Illes o al País Valencià, en canvi, com que la llengua dominant ja és el castellà el bilingüisme no és defensat ni tan sols en aquells aspectes més formals, que ja vénen marcats per la llei. L’incompliment de l’Estatut és la norma més absoluta; ningú reclama que es compleixi el principi, que només es compleix a Catalunya, que els alumnes han d’acabar l’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà. I el Govern del País Valencià tira pel dret i utilitza de forma gairebé exclusiva el castellà. Per suposat que reclamar el bilingüisme a la Franja és una quimera: El Partit Popular, com el PSOE, són radicalment contraris al bilingüisme.

Són les diferents fases d’un mateix procés. L’objectiu és clar, i només tàcticament accepten no encarar directament l’eliminació de la llengua allà on saben que no tenen capacitat per a fer-ho o que hi rebrien una contestació excessiva. I hem de reconèixer que la seva estratègia, la dels nacionalistes espanyols en el seu conjunt, els està sortint a la perfecció: tenen la Franja anorreada lingüísticament, han eliminat el català d’Alacant i pràcticament també de València ciutat, i no hi són gaire lluny a Palma de Mallorca; a Catalunya anem una fase més endarrerits, però també anem pel mateix camí si ningú hi posa remei, com ningú ha tingut la voluntat política de posar-hi, almenys fins ara.

No tothom combrega amb rodes de molí

En més d’una ocasió, des d’aquest bloc he parlat de temes d’economia mostrant el meu desacord amb unes mesures preses amb l’excusa de la crisi que no van orientades a resoldre els problemes dels ciutadans afectats, sinó a garantir només el manteniment dels beneficis dels grans poders econòmics, causants de la mateixa crisi. He insistit en la idea que de cop es va passar de la política d’incentivar el consum i la productivitat a tenir només com a objectiu la reducció del dèficit, fet que allarga la situació de crisi; així com també he reiterat que els rescats de països com Grècia, Irlanda o Portugal són una trampa, perquè el que fan és ensorrar encara més aquests països, i només serveixen per a protegir els interessos dels grans inversors.

A vegades, he tingut la sensació de defensar unes idees tan forassenyades i allunyades del pensament oficial que només podien ser fruit d’un posicionament global contra el sistema o bé d’un desvari que no tocava de peus a terra. Però, heus aquí que el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz deia en la seva conferència del Cercle d’Economia a Sitges justament això. Advertia que l’estratègia de l’austeritat 'no és un pas cap al creixement', sinó que condemna les seves economies 'a l'estancament'. Segons ell, i ara ja no ho diu un profà com jo, els plans d’austeritat el que fan és allargar la crisi. El que potser no deia el Nobel d’economia és que si els Governs han optat per allargar la crisi és perquè en aquest marc poden emprendre, sense oposició, totes les reformes necessàries per a desmantellar l’Estat del benestar, eliminar totes les conquestes socials dels darrers decennis i garantir una legislació descaradament favorable als interessos dels grans poders econòmics.

Igual de contundent era a l’hora de parlar del rescat de Grècia. El Premi Nobel afirmava que en realitat no era un rescat de l’economia grega sinó dels interessos dels grans bancs europeus que hi tenien diners invertits. És un regal enverinat que condemna aquest país a un nivell d’endeutament encara més insostenible, perquè els especuladors que han dissenyat el pla de rescat li fan pagar uns interessos desorbitats.

L’altre gran tema abordat pel professor Joseph Stiglitz és el de la fal·làcia de la flexibilitat del mercat laboral que van imposant els Bancs centrals per encàrrec dels grans poders econòmics. En tenim un exemple en el cas espanyol, on l’atur i la precarietat laboral va incrementar-se després de les darreres reformes laborals empreses pel Govern socialista. I en lloc de reconèixer que aquelles mesures van anar en la direcció contrària del que teòricament perseguien, el Governador del Banc d’Espanya insisteix en què encara cal aprofundir-hi més. I no és que els teòrics experts en la matèria, com el Banc d’Espanya, erressin en el seu diagnòstic, sinó que només mentien perquè l’objectiu de les reformes del mercat laboral no tenien res a veure amb la millora de l’ocupació, sinó en la millora dels beneficis de les grans empreses, que després no tenen per què invertir els guanys al país.

Si més no és reconfortant pensar que no es tracta de què hi hagi una única política econòmica possible, basada en l’austeritat, les retallades i les reformes antisocials, sinó que el problema rau en què tenim uns governants segrestat pels interessos dels grans poders econòmics. I que no tothom combrega amb rodes de molí.

Obscurs professionals de l’assemblea

En més d’una ocasió he expressat els meus recels cap a les fórmules assembleàries. Diguem que, en principi, pot semblar la manera més democràtica, oberta i participativa de prendre les decisions; i és molt possible que ho sigui per a determinades organitzacions o moviments, i encara per a determinats moments. D’una banda hi ha una qüestió purament logística: si es fa una assemblea on els participants no passen d’unes quantes desenes, és factible que tothom pugui participar-hi en igualtat de condicions; però això esdevé impossible quan es tracta d’un col·lectiu molt més nombrós. I de l’altra, les assemblees podrien ser la fórmula més democràtica, oberta i transparent si fóssim tan ingenus com per a creure que la gent hi assisteix, parla, escolta i decideix sense que hi hagi pel darrere pressions i manipulacions de tota mena, que es poden amagar més fàcilment amb l’excusa de l’assemblea.

En una assemblea, ja sigui de partit o al mig d’una plaça, amb dues o tres mil persones és impossible que tothom pugui tenir el dret a parlar, i poder-ho fer amb un temps raonable per a exposar les seves idees. Fins i tot els partits més assemblearis, a l’hora de la veritat, han d’anar posant mesures i restriccions per a poder participar realment a l’assemblea. I com a mínim en un partit saps qui posa aquestes normes i aquestes restriccions, amb les quals hi pots estar més o menys en desacord i hi ha els mecanismes adients per a fer-hi arribar la protesta. En les assemblees a la plaça pública, sovint es va ostentació de ser un moviment tan popular que no necessita ni vol tenir líders, però en realitat també s’acaba creant un control tant de les intervencions, com de les resolucions que es posen a votació o de les propostes que s’hi fan; amb l’agreujant que en aquest cas no hi ha ni la possibilitat d’exclamar-se davant de ningú perquè tot sembla que sorgeixi com per art d’encantament. En alguna d’aquestes assemblees multitudinàries a més d’un li han posat traves a l’hora de parlar pel fet de fer-ho en la llengua del país, o hi ha temes que per més que es proposin mai es posen a votació.

Entenent que és inevitable que hi hagi d’haver un cert ordre, unes certes restriccions, unes normes i uns procediments per a poder participar en una assemblea, tant per tant, prefereixo que quedi clar qui n’és el responsable del funcionament, quin organisme o grup dirigent ho controla, quines normes estableix i quins són els mecanismes per a demanar-ne la revisió. Altrament, sota l’aparença d’una assemblea de ciutadans que es reuneixen espontàniament, sense dirigents ni caps visibles, sempre hi ha qui mou els fils cap al cantó que li interessa amb tota impunitat.

Raons i desraons d’uns pressupostos

Poques sorpreses en la presentació dels pressupostos de la Generalitat per al 2011. Una enorme retallada que afecta directament els serveis bàsics que reben els ciutadans, que afecta les possibilitats de fer polítiques adreçades a sortir de la crisi, i que a tot estirar té l’objectiu d’evitar la fallida; que no és poca cosa. I com sempre que un Govern presenta una proposta de pressupostos, els grups de l’oposició se’ls han de carregar per sistema, alguns amb més raó que altres, i algunes vegades amb més convenciment que altres.

CiU s’ha cuidat prou de presentar uns números en els quals el percentatge de retallades en les polítiques socials és relativament inferior al d’altres partides com la despesa corrent, les inversions en infraestructures o les polítiques de suport a l’economia. El que passa és que, encara que sigui en un percentatge menor, la quantia de les partides de sanitat i d’ensenyament és tan alta que continuen essent els Departaments que pateixen més retallada. L’argument fonamental de CiU és que el tripartit els ha deixat una Generalitat endeutada fins al límit, i que per responsabilitat no podien fer altra cosa. Costa una mica d’entendre, si no es pren una actitud antisistema, que es digui que es podia retallar per altres bandes, ja que ningú serà capaç de presentar una proposta alternativa on surtin els números; està clar que fa molt mal d’ulls que precisament en aquest pressupost s’hagi regalat un bon grapat de milions a les grans fortunes a través de la reforma de l’impost de successions, però és evident que això no alleugeriria sinó una petita part de la situació financera. D’altra banda, els partits que van participar en el Govern anterior tenen més difícil d’explicar ara propostes creïbles, quan fins l’any passat van obviar el nivell d’endeutament i no van prendre iniciatives de cap tipus per contrarestar-lo.

Hi ha però, des de l’oposició, dues actituds que destaquen per raons completament oposades: la dels cínics i la dels conseqüents. A ningú no agraden les retallades; però que això ho diguin tant el Partit Popular com el Partit dels Socialistes, que a través de les seves centrals de Madrid reclamen que la Generalitat faci el doble de retallades, amb amenaces incloses de la Ministra d’Economia, és cinisme pur. I per l’altra costat, és evident que jugant la carta espanyola tenim molt poc marge de maniobra, de manera que l’opció més coherent és la de trencar la baralla i apostar per un pressupost català, amb els diners dels catalans. Perquè la pugna entre el Govern de la Generalitat i el de l’Estat està en saber si es poden reduir 2 mil o 3 mil milions d’euros més per a complir amb el límit compromès amb la Unió europea, de manera que si comptabilitzem els 22 mil milions que anualment perdem els catalans amb el dèficit fiscal, que podríem retenir si fóssim un país lliure, el tema estaria més que resolt. Així de fàcil.

La xenofòbia no passa la prova del cotó

No ens enganyem, arreu i des de sempre, si hi ha hagut moviments feixistes que han fonamentat la seva política en l’odi i la violència, en el racisme i la xenofòbia, és perquè hi ha hagut sectors de la població més o menys amplis disposats a donar-los suport o a simular que no eren conscients del mal que estaven fent. Va passar amb l’Alemanya nazi, amb el franquisme, amb la Itàlia de Berlusconi, i també ara a casa nostra tenim descerebrats sense escrúpols disposats a aprofitar-se dels baixos instints de la gent per a obtenir els seus objectius personals. Ni els mateixos votants de determinades formacions xenòfobes voldrien que el seu candidat arribés a l’alcaldia, perquè són conscients que no té projecte de ciutat ni li interessa mínimament. Ni a Vic ni a Badalona, ni enlloc.

Les seves argumentacions es basen en la mentida permanent; una mentida, això sí, que ja els va bé de sentir a moltes persones perquè així desvien tota la responsabilitat en els altres. No és pas cap casualitat que acostumin a ser personatges amb antecedents de violència, i sobretot que, malgrat el que diuen els seus eslògans, odien la gent, la llengua i la cultura del país gairebé tant com els que ells anomenen "immigrants" . I, en contraposició, són els grups més sobiranistes des de les CUP a ERC passant per Iniciativa els que millor respecten els drets de tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència. Per això, quan algú ha intentat muntar alguna candidatura xenòfoba des de l’independentisme ha fracassat estrepitosament, per sort. La imatge d’aquesta mena de candidats carronyers que inciten l’odi envers els altres trobant-se sense arguments per a defensar el que diuen, i per això limitant-se a repetir unes consignes basades sempre en la falsedat, és molt més evident quan parles directament amb algun dels seus votants.

Una conversa relativament habitual: algú ha sentenciat davant d’uns interlocutors incrèduls que tal administració ha donat un tracte de favor a un “immigrant” en detriment d’un “de casa”. Acostumen a fer servir el terme “immigrant” per remarcar la situació de provisionalitat, mentre que al terme els “de casa” hi donen un sentit de nacionalisme espanyol que no té res a veure amb els del país. Davant d’aquesta acusació directa, provo de dir-li que em doni dades concretes de la guarderia on no hi han acceptat un nen “de casa” per a admetre-hi un “immigrant” o del servei social on han prioritzat l’”immigrant” pel sol fet de ser-ho; i m’ofereixo a acompanyar-lo allà on calgui per esbrinar els fets i denunciar-los si cal. Aleshores, el xenòfob de torn sabent que no té cap base per a l’afirmació que acaba de fer, s’excusa dient que ell personalment no s’hi ha trobat però sap que d’altres sí, que a ell li han explicat així. Insisteixo que em digui, doncs, qui ha estat el seu informant, que anem a veure el centre o l’oficina de l’administració on s’ha donat el cas; cosa a la qual, evidentment es nega en rodó, o bé perquè diu que no vol comprometre ningú o senzillament perquè resulta que tampoc en sabria el nom, perquè de fet només sap que ha sentit a dir que ho deien. O s'ho acaba d'inventar. Només em resta etzibar-li els qualificatius que es mereix, irreproduïbles en aquest bloc.

De la utopia a la realitat, amb els mateixos actors

Temps enrere, quan els ecologistes escampaven allò de “Nuclears? No, gràcies!” fàcilment eren titllats de somiatruites que no tocaven de peus a terra. Com es podia prescindir d’unes centrals nuclears que podien produir d’un 20 a un 35% del total de l’energia que es consumeix al país? Fins i tot, en to burleta, se’ls ridiculitzava advertint que aquests ens voldrien tornar a l’edat de pedra, fer-nos recular en la història i prescindir de moltes de les cotes de benestar de què gaudíem gràcies a aquesta energia.

Tècnics i especialistes fins al darrer moment han defensat la seguretat de les nuclears, així com els economistes han sentenciat que, amb els números a la mà, no en podríem prescindir. Però, de cop i volta, Fukushima ho capgira tot. No és que hagin revisat les seves teories ni que ara hagin de reconèixer el seu error, sinó que no poden amagar més la gran mentida. Ja no poden continuar dient, sense ruboritzar-se, que les centrals nuclears són segures; de fet, són segures mentre no passi res d’extraordinari, i això és el que ells no poden assegurar, de manera que de cap manera poden garantir-ne la seguretat. Alemanya, amb un govern de dretes, s’ha vist empesa a fer el pas definitiu de cara al tancament de totes les seves centrals nuclears. Després de Fukushima, qualsevol altre incident nuclear només podrà ser atribuït a la criminalitat d’uns governs i d’unes empreses que, conscients del perill que representa, opten pel que els és més rendible, amb un menyspreu absolut per la vida i el benestar de les persones.

El repte de suplir l’energia de procedència nuclear per la d’altres fonts, majoritàriament renovables, que fins ara ens deien que era impossible, s’assolirà sense més problemes en la mesura que seran les mateixes grans empreses energètiques les que faran el gir, ara obligats per les circumstàncies. I és que les empreses tiren sempre pel camí més fàcil si cap govern no els ho impedeix, però també s’adapten a qualsevol nova circumstància, encara que sigui ecològica, si ells en poden continuar traient el benefici.

Indignats? Oi tant! Emprenyats!

El moviment dels anomenats “indignats” ha aconseguit, si més no, acaparar l’atenció i fer visible que hi ha sectors de la població que no combreguen amb les rodes de molí que ens volen fer combregar. Els seus arguments, a vegades, poden semblar excessivament simples: volem una democràcia real, volem que s’acabi un sistema de corrupció generalitzada on la Justícia no és sinó el braç sicari del poder, volem que s’aturin les agressions contra les víctimes de la crisi protagonitzades justament pels seus responsables, volem en definitiva un poder polític que sigui capaç de plantar cara a tantes injustícies que ens imposa el sistema.

Alguns polítics han tingut la barra de dir que comprenien les reivindicacions dels indignats, i els més cínics han gosat afirmar que ells podien canalitzar a través de les institucions les seves protestes. Com si la indignació no anés adreçada al conjunt de la classe política! Vivim uns moments en què els poders econòmics, amb noms i cognoms concrets, amb càrrecs coneguts a les grans corporacions bancàries i a les grans indústries, estan desbocats i eufòrics veient que tenen a les seves mans (o millor dit, als seus peus) no només la classe treballadora a la qual poden retallar tots els seus drets i conquestes socials sinó als poders polítics esdevinguts titelles al seu servei, amb l’excusa inqüestionable de la crisi feta dogma. I és en aquest context quan algú, convençut d’haver assumit un paper responsable i amb la consciència tranquil·la de no tenir cap tipus d’interès econòmic, ens intenta convèncer que, mal que ens pesi, hem d’entendre que les coses són així i ens alliçona primer amb allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, “és hora d’estrènyer-se el cinturó”, “és l’única possibilitat de sortir de la crisi”.... I quan se li recorda que els grans directius s’estan repartint sous, primes i beneficis astronòmics; que els beneficis d’una sola empresa que vol acomiadar a càrrec dels contribuents una quarta part de la plantilla equivalen al dèficit econòmic de tot el país aquest any; que les reformes i canvis legislatius només són en perjudici dels treballadors; que els diners que l’Estat aboca a la banca no reverteixen en facilitar crèdit a la petita i mitjana empresa... aleshores, et surt amb l’argument que pitjor seria actuar d’altra manera. Les deslocalitzacions serien massives, la banca acabaria de tancar l’aixeta del crèdit, els especuladors a través de les fantasmagòriques agències de qualificació farien incrementar els interessos del nostre deute,... portaríem en definitiva el país a la ruïna.

I és en aquest moment, quan l’interlocutor ha fet gala una bona dosi de realisme i espera un gest d’aprovació davant d’unes evidències irrefutables, que li dic: aquest és el mal. El problema no és que hi hagi una dreta conservadora que cregui que cal donar tota mena de facilitats i prebendes als poderosos, perquè de les engrunes del seu festí potser se n’acabarà aprofitant una part de la població; el problema no és que hi hagi uns liberals a ultrança que considerin que l’important és tornar a fer funcionar l’economia de mercat i l’especulació, encara que sigui finançant-ho a base de reduir els sous dels funcionaris, de retallar les pensions, de limitar les prestacions socials i en general d'anar liquidant l’Estat del benestar. El problema no és això, sinó que aquests tenen tan ben collat el sistema que fan inviable qualsevol altra política, qualsevol política que pugui afavorir la majoria de la població enlloc de defensar els interessos dels grans poders econòmics; el problema és que el poder econòmic ha reduït a la mínima expressió el sistema democràtic, perquè no ens deixa escollir sinó quin serà el gestor dels seus interessos. Precisament perquè no tenim cap més sortida, precisament per això tenim molta més raó d’estar més que indignats; emprenyats!

Sumes i restes; les coses al seu lloc

(Article publicat al Boc Gran del Sobiranisme)

Aquests dies, en què tothom fa les seves valoracions i anàlisis sobre els resultats electorals, trobo a faltar la lògica de les matemàtiques. Es parla de sigles i de tendències, d’ascensos i davallades, de grups emergents i d’altres que no aixequen cap. I se’n parla com si tots fossin al mateix nivell, com si no hi haguessin diferències substancials. I això ho veiem en fòrums com aquest, a les xarxes socials, però també als mitjans de comunicació més professionals.

Un error que té un precedent abans de les eleccions, molt greu al meu entendre, en el tractament donat pels mitjans de comunicació a una determinada força política en detriment d’altres. Ja des del seu naixement, els mitjans de comunicació es van abocar a publicitar desmesuradament la Plataforma xenòfoba. Pàgines senceres, titulars i cites constants per a un grupuscle sense representació parlamentària, i en aquestes eleccions amb una representació municipal minsa, i en tot cas menor per exemple que la de les CUP. Però és igual, la majoria de mitjans, inclosos els que cada dia es lamentaven d’haver de donar les informacions en base a uns estrictes barems que els marcaven els polítics, es van dedicar a fer-los una publicitat gratuïta impagable, encara que fessin veure que era per criticar-los.

I la mateixa tònica s’ha seguit després de les eleccions. És cert que la PxC ha incrementat el seu suport electoral, en algunes poblacions sense necessitat de fer propaganda perquè ja els la feien els mitjans de comunicació; però el resultat final no deixa de ser una setantena de regidors, trenta menys que les CUP, el resultat de les quals no han tingut ni la meitat de ressò mediàtic.

La mateixa visió esbiaixada es dóna sovint per al conjunt de les forces independentistes. És fàcil de trobar anàlisis que barregen el fracàs electoral d’Esquerra amb el de Solidaritat; mentre que d’altres intenten vendre’ns com un èxit la quarantena de regidors que pot haver tret Reagrupament, sumant els que han obtingut des de diverses coalicions o candidatures. Esquerra, com els socialistes, ha continuat pagant a les urnes els seus errors de l’etapa anterior, obstinats els seus dirigents a mantenir-se en els càrrecs en lloc d’haver assumit la seva responsabilitat amb la dimissió immediata el mes de novembre.

Els nacionalistes espanyols, que no podien amagar la ràbia i el desconcert per la victòria de Bildu al País Basc, s’alegraven de la davallada dels independentistes catalans a excepció feta de les CUP que consideraven una anècdota residual; en canvi, altres analistes de casa nostra, enduts més pel ressentiment que per l‘objectivitat o per un veritable interès a favor del país, posaven al mateix sac la derrota d’Esquerra i l’escassa implantació de SI o de CAT, contraposant-la a la força emergent de les CUP.

Sincerament, jo lamento el mal resultat d’Esquerra, tot i que es veia a venir donat el comportament de la direcció del partit, com lamento els escassos resultats de SI o de Rcat, que també entraven dins de les previsions, i em felicito per la relativa sorpresa de les CUP. Ara bé, posem les coses al seu lloc. El panorama polític de Catalunya tampoc ha canviat tant: Esquerra continua essent la tercera força municipalista amb nombre de regidors, i ha baixat a la quarta posició en nombre de vots. IC-V és presentada com el partit d’esquerres que ha aguantat millor la davallada general, però en nombre de regidors ha baixat en un percentatge superior al 10%, i no gaire menys que el que ha baixat Esquerra. Després de la pujada de CiU, socialistes i Esquerra, com a segona i tercera força, mantenen les distàncies d’uns 900 regidors, però és que la quarta força en el rànquing, el PP, té gairebé tres vegades menys de regidors que els republicans. I no cal dir que la comparació d’Esquerra amb la resta de forces independentistes continua essent abismal: enfront dels 1384 regidors republicans, n’hi haurà 101 de les CUP, 48 de SI i uns quants menys de Rcat.

I, naturalment, quan tothom parla, suposo que interessadament, de l’”enorme ascens” dels xenòfobs de PxC, obliden i dissimulen que els seus resultats estan per sota de les CUP i a poca distància de SI. El que no vol dir que no sigui preocupant el creixement del racisme i la xenofòbia a casa nostra.

La cerimònia de la confusió dels qui obliden la lògica de les xifres i posen en el mateix sac formacions de gruix i pes tan diferents, no tindria més importància si es limités a un acontentament de les fòbies i fílies personals. El que passa és que després n’hi ha que volen bastir projectes de futur sobre les dades esbiaixades, i així no es va enlloc.

Doncs, no és això, senyor Puig

Els cossos i forces de seguretat en les seves accions sempre van acompanyats d’agents que ho enregistren tot. Suposo que els enregistraments deuen tenir finalitats professionals, però també poden servir per a justificar les seves actuacions. Els ciutadans, si no hem estat als llocs dels fets, podem creure’ns o no el que se’ns explica, però hi ha imatges que no necessiten explicació. I les d’ahir, senyor Puig, no en tenien cap de justificació.

Podem arribar a creure que en una manifestació, per més pacífica que sigui, aparegui algun descontrolat que se surti de la norma, i fins i tot que una acció aïllada d’aquestes provoqui un seguiment exaltat d’altres persones que fins aleshores s’havien mantingut pacíficament. Però les imatges que ens oferien els mitjans de comunicació no oferien cap mena de dubte: jo només he vist uns agressors i unes persones agredides. El Conseller Felip Puig parlava d’una resistència activa dels “indignats”, cosa que no sé què vol dir, però és evident que agredir a cops de porra manifestants asseguts a terra no té cap justificació. Si algun d’aquests manifestants havia comès un delicte o agredit un agent, el lògic era procedir a la seva detenció, però de cap de les maneres acarnissar-se sobre ell quan el tenien estès a terra, per després fer-lo marxar. Si volien permetre que tornessin a organitzar l’acampada després de la neteja, no hi havia cap necessitat de confiscar-los el material, fet que d’altra banda pot ser del tot il·legal.

Un mal començament, senyor Puig. A no ser que, com a professionals de la indeterminació, de navegar sempre entre dues o tres aigües, de la indefinició més absoluta, la intenció no fos justament incentivar i donar una nova alenada a un moviment que corria el risc d’entrar en somort.

Obligats a competir, per patriotisme

La veritat és que desconeixia que hi hagués en la Llei espanyola de l’esport un article on s’imposés l’obligatorietat de competir amb la selecció espanyola. L’article 47 de la Llei diu textualment: “Es obligación de los deportistas federados asistir a las convocatorias de las selecciones deportivas nacionales para la participación en competiciones de carácter internacional, o para la preparación de las mismas”. I sort que diu que l’obligació és per als “federats”, perquè si no, qualsevol dia ens podrien convocar per a participar en ves a saber quina competició. Com a la mili, vaja.

La intencionalitat de la Llei sembla clara: cobrir-se les espatlles per evitar que algun club o grup d’esportistes faci un boicot a la selecció espanyola. Però l’obsessió del nacionalisme espanyol per evitar els desafectes al règim és tan gran que no van parar compte ni en la forma com redactaven la llei. Seria una bajanada imaginar que a un esportista el poden obligar a competir, més enllà del que té contractat amb el seu club, pel sol fet que a un seleccionador li ha passat pel cap convocar-lo. De fet, quan Esquerra va presentar al Congrés la proposta de modificació de la llei per tal d’evitar aquesta obligatorietat, els nacionalistes espanyols més radicals, els del PP i del PSOE, van aïrar-se patriòticament argumentant que 'Representar Espanya és un honor i un privilegi', i que tots els esportistes desitjaven ser seleccionats perquè això incrementava el seu prestigi i la seva cotització professional; cosa que no tenia res a veure amb la proposta d’Esquerra d’eliminar-ne l’obligatorietat. Algú s’imagina que la Llei catalana de l’esport digués que els esportistes federats a Catalunya tenen l’obligació de participar amb la selecció catalana? No solament plourien crítiques i acusacions d’imposició i de politització, sinó que de ben segur que qualsevol tribunal constitucional conclouria que és un atemptat a la llibertat individual de les persones.

Hi ha hagut molts casos d’esportistes, catalans o espanyols, que per raons personals, professionals o del tipus que sigui han renunciat a participar amb la selecció espanyola, sense que tingú els hagi dit res, ni els hagi tirat en cara que estaven incomplint la Llei. Senzillament, perquè la Llei no pretén ni defensar els jugadors, ni els clubs ni l’esport en general, sinó simplement mantenir un control polític del que ells consideren un emblema nacional.

Grècia, ineptes o malintencionats

Grècia es troba a les portes de la insolvència total, i si no troba una solució ben aviat s’haurà de declarar en fallida. I algú pot preguntar-se com és que s’ha arribat a aquesta situació límit. És evident que la crisi ha trobat uns països més ben preparats que altres, i Grècia no devia estar precisament entre els capdavanters. Però un cop constatada la crítica situació en què es trobava el país, la Unió europea i el FMI van decidir que calia procedir al “rescat” de Grècia. Teòricament es tractava d’un ajut, un crèdit per a sortir de la crisi, però era evident que era un regal enverinat.

Les autoritats econòmiques que feien el préstec, a part d’uns elevadíssims interessos, es reservaven el dret d’imposar les condicions, que Grècia havia de complir al peu de la lletra. Des del Banc Europeu i des de les institucions europees li marcaven el camí a seguir: retallades de sous, desmantellament de l’estat del benestar, reformes estructurals en el sentit sempre d’afavorir els interessos dels poders econòmics, legislació regressiva en tots els sentits... era la recepta màgica i ineludible que els millors experts economistes de la Unió donaven al país hel·lènic perquè pogués posar remei a la seva crítica situació. I el govern grec, sense el més mínim marge de maniobra, i malgrat les lògiques protestes dels ciutadans, va anar aplicant la recepta sense dilació ni sortir-se del guió marcat. I poc més d’un anys després, fetes les reformes i retallades pertinents segons consell dels experts, resulta que Grècia torna a trobar-se al mateix lloc on era. A punt de la fallida.

Una primera reacció, infantil si voleu, podria ser pensar que els suposats experts, directors del Banc europeu i del FMI inclosos, són una colla d’incompetents. Les seves receptes han empitjorat la vida quotidiana dels ciutadans grecs, han limitat els seus drets i els han fet recular uns quants decennis pel que fa a cotes de benestar, però no han servit per a res. Però no seré pas jo qui posi en dubte la capacitat de tan il·lustres economistes. Probablement la resposta no calgui buscar-la en la capacitat tècnica dels qui en van orquestrar el rescat, sinó en els objectius reals del rescat, que no devien ser altres que els d’aprofitar la delicada situació del país per a completar-ne l’espoliació sense miraments.

L’estruç amaga les sigles sota l’ala

Esquerra es presentava en aquestes eleccions municipals amb l’eslògan ”Ara, sumem”. Se suposava que s’havia d’interpretar que es volien tancar les ferides de les escissions de l’independentisme i que ara empreníem un procés a l’inversa de tornar a sumar forces. De fet, això només era veritat a mitges; primera perquè aquest reagrupament de l’esquerra independentista prenia mil formes diferents arreu del territori, donant una sensació de desori impressionant, i segona perquè en tot cas era sempre parcial. Però, aquest intent de sumar, encara que fos sumar només una part del que s’acabava de restar, implicava amagar el nom i les sigles del partit.

I, pel que es veu, no ens han sortit els números. D’entre els diversos resultats electorals dignes d’estudi hi ha el de Puigcerdà i el de Barcelona. En tots dos casos s’havia optat per refer la unitat independentista. Puigcerdà era un reconegut feu d’ERC, primer de la mà de Carretero i després amb una nova majoria absoluta el 2007; i en aquestes eleccions es va fer una aliança que amb el nom d’Endavant Cerdanya unia Esquerra i Reagrupament. Un cas semblant al de Barcelona on, a més s’hi afegia la figura de Joan Laporta amb el seu grup fictici Democràcia Catalana. Aparentment, doncs, cobrien les expectatives dels qui clamaven per la unitat independentista, malgrat que no apleguessin ni les CUP ni Solidaritat. A Puigcerdà aquest aplegament de forces va fer que el mateix alcalde que havia aconseguit una majoria absoluta anant sol amb les sigles d’ERC baixés fins a tres regidors amb la nova “suma”. I a Barcelona ha passat el mateix: la suma dels tres grups ha donat com a resultat treure la meitat dels regidors. Segur que hi ha moltes raons per a explicar aquest error de càlcul, i que hi ha tingut un paper decisiu el pes de la política nacional. Però potser caldria tenir en compte altres consideracions. D’una banda, la gent no és tan ingènua com per no saber que la suma de sigles no representa forçosament una suma significativa de gent, de suports i de vots; tothom sabia de les ambicions personals de Joan Laporta que uns mesos enrere blasmava Esquerra i que ara feia un gir incomprensible; i si Reagrupament havia fracassat en les eleccions al Parlament, ara hauria corregut la mateixa sort, de manera que l’única opció que li quedava era aliar-se amb qui fos, encara que fossin els mateixos dels quals abans s’havia escindit per considerar insalvables les diferències.

Però hi ha un altre aspecte que ja em va sobtar uns mesos enrere. La direcció es negava a assumir les seves responsabilitats en la pèssima gestió del partit que ens havia portat al desastre, però això sí admetia que les sigles d’Esquerra no “venien” . I a partir d’aquí, en lloc de fer un gir en la política a seguir i sobretot en les cares visibles del partit, es va optar per amagar les sigles del partit i camuflar-les amb suposades plataformes unitàries de suposades sumes. I està clar, la imatge que es donava era que eren els mateixos de sempre que tenien vergonya de presentar-se amb el seu nom i es camuflaven sota un paraigües indefinit. Encara que sigui costós i lent, el que cal és recuperar la credibilitat perduda d’ERC, i no pas amagar-se’n. Perquè, qui ha de votar a qui no té ni confiança en ell mateix?

Qui retalla què?

Es parlava de la possibilitat que la política de retallades empresa per CiU, que ja ha començat a tenir la seva contestació social, acabés afectant la coalició nacionalista en aquestes eleccions. I serà difícil saber si, sense les retallades, la victòria hagués pogut ser més folgada. En qualsevol cas, Artur Mas ja ha començat a dir que els resultats obtinguts no deixen de ser un aval a la seva política; no sé si és ben bé això, però com a mínim pot argumentar que l’electorat no l’ha desaprovada.

Es pot, evidentment, carregar contra tot el sistema, i hi ha prou raons per a fer-ho; però el cert és que cap força política amb representació parlamentària no estaria disposada a arriscar-se a un enfrontament global contra les polítiques econòmiques que marquen les grans institucions i, sobretot, els grans centres de poder financer. Acceptant amb resignació el marc en què ens trobem, si més no a l’hora de fer aquesta anàlisi, podríem comparar les retallades que ja ha iniciat el Govern d’Artur Mas amb les que ha portat a terme el Govern socialista i que en tot cas els populars han considerat que arribaven tard i es quedaven curtes. Les retallades d’Artur Mas, a part dels perjudicis que ocasiona als usuaris empitjorant entre altres els serveis bàsics de salut i d’ensenyament, són retallades pressupostàries que, evidentment, aprofitarà el sector privat per a fer el seu agost. El fet de no cobrir vacants, l’eliminació de la sisena hora a Educació primària, el tancament de quiròfans i de plantes hospitalàries, perjudica greument la qualitat d’aquests serveis; dir el contrari és una solemne bajanada. Ara bé, en el moment en què el mateix Govern o un altre decideixi tornar a prioritzar i per tant a dotar l’ensenyament i la sanitat, la qualitat d’aquests serveis es pot recuperar amb una certa rapidesa perquè les retallades afecten més a la intensitat de les prestacions que a la seva estructura de fons.

Força diferent són les retallades empreses pel Govern socialista. No es tracta només de rebaixar el sou dels funcionaris, que en un futur més pròsper podrien ser compensats amb nous increments, sinó de reformes bàsiques de les lleis i les estructures socials. Les reformes laborals i del sistema de pensions, o la liquidació de les Caixes d’estalvi, per exemple, són perjudicis greus i irreparables que afecten la base del sistema i que desmantellen de veritat l’Estat del benestar. Des d’un punt de vista d’esquerres, cap de les dues retallades seria admissible, però en tot cas és molt més greu la dels socialistes en la mesura que representen retallades permanents i estructurals.

Eleccions, anàlisi d'urgència

Pèssima nit electoral, la d’ahir, però res que no estigués anunciat prèviament. Pèssim va ser el programa de seguiment que en va fer TV3, amb una reiteració absolutament incomprensible d’unes mateixes i comptades dades dels resultats de les quatre capitals de província, i una tertúlia que no arribava ni a ser anàlisi de res, ja que es parlava sobre el buit. Poquíssimes referències del que estava passant a les Illes o al País Valencià, del que passava al País Basc o al conjunt de l’Estat, i menys encara del que passava al conjunt del territori català. I la poca que donaven era incompleta i la deixaven a mig constantment. Per a tenir un mínim d’informació s’havia de recórrer forçosament a altres mitjans.

La victòria de CiU arreu de Catalunya, malgrat la política de retallades empresa pel Govern català, tindrà una lectura excessivament fàcil i que afavorirà que es continuï per aquesta línia. Políticament, és molt significatiu el tomb que s’ha donat a Barcelona i a Girona i que completa el canvi del tripartit per la coalició nacionalista. Si CiU ensopega en els propers anys amb una recuperació econòmica que pugui capitalitzar obertament, podem encetar un nou i llarg cicle conservador que difícilment ens portarà gaire lluny a nivell nacional.

S’han complert les previsions també pel que fa a Esquerra. La direcció, especialment Puigcercós i Ridao, en lloc de dimitir immediatament el mes de novembre per haver portat el partit al desastre, van preferir aferrar-se al càrrec amb l’esperança que si en aquestes eleccions la política municipal els parava el cop encara podrien salvar la pell. I el que han fet és tirar per terra i arrossegar pel mateix precipici moltes de les bones tasques fetes per alcaldes i regidors republicans arreu del país. Que el pacte per Barcelona no podia funcionar, estava cantat. Ni aquesta vegada no faran un gest de dignitat a favor del partit i de l’independentisme?

La caiguda d’Esquerra no ha estat prou ben compensada per l’èxit de les CUP. Però, tanmateix és una de les poques notes positives des del punt de vista independentista. Perquè la resta de formacions, especialment Solidaritat, s’han fos com un terròs de sucre. Però, el que és positiu per a la formació alternativa independentista pot acabar essent fatal en la mesura que suposa una pèrdua de la centralitat de l’independentisme.

El creixement de la xenofòbia, tant de la mà del PP com de PxC, era previsible, tal com s’ha esdevingut arreu d’Europa, i és el que correspon en moments de crisi que fan aflorar les més baixes passions. En el cas de PxC, però, hi ha hagut el suport desmesurat que ha rebut aquesta formació en els darrers mesos per part de la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els públics, molt per sobre del que li corresponia per la seva implantació real. Caldria saber si els mitjans de comunicació quan es feien ressò del paper de PxC, encara que fos aparentant criticar-la que era la propaganda que necessitava aquest partit, ho feien per adhesió entusiasta a la seva ideologia feixista, si ho feien subornats per diners, o per pura estupidesa.

El desastre electoral s’ha estès al País Valencià i a les Illes, on els electors no han tingut cap inconvenient a l’hora de donar suport a la corrupció. La croada empresa pel Partit Popular contra la llengua catalana podrà culminar al País Valencià i reprendre’s a les Illes. El futur de la pervivència de la llengua i la cultura pròpia en aquests territoris no és que sigui incert, sinó tenebrós.

Una altra nota positiva és la resposta del poble basc davant dels intents de tupinada electoral perpetrat pels nacionalistes espanyols PP-PSOE, primer amb la prohibició de SORTU i després amb BILDU. La coalició abertzale s’ha posat al capdavant en nombre de regidors i ha obtingut més suport electoral que el PSOE o el PP. Han posat en evidència que si al País Basc hi ha un Govern socialista és únicament pel frau electoral que van cometre en el seu moment.

En els propers dies, mentre els partits aniran negociant com configurar majories de Govern, caldrà analitzar amb una mica més de profunditat aquests resultats. En qualsevol cas, des de l’independentisme català, i sobretot des d’Esquerra, caldrà una reflexió seriosa i autocrítica, perquè és evident que no hi ha hagut cap voluntat de fer-ho fins ara amb uns dirigents que han prioritzat salvar la seva pell als interessos del partit i del país.

Avui, examen de revàlida

(Article pubicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui, l’independentisme ha de passar un nou examen, i la veritat és que no sembla que porti la lliçó prou apresa ni els deures prou fets com per a treure bona nota. Alguns esperaran a tenir els resultats d'aquesta nit per veure com ho expliquen; segur que trobaran alguna combinació o altra per a justificar el seu paper. Si no poden comparar els resultats amb les anteriors municipals, potser ho podran fer en relació a les darreres eleccions al Parlament, i si no poden argumentar haver guanyat posicions en nombre de regidors, potser ho podran fer en nombre de vots o en representació al territori.

El lògic seria que hom tingués les previsions fetes, i en funció d’haver assolit els objectius previstos es celebrés l’èxit o es fes seriosa autocrítica en cas contrari. Però demanar rigor i autocrítica als partits polítics potser és demanar massa.

Esquerra ha plantejat aquesta campanya amb idea de recuperar la unitat perduda, fent servir l’eslògan “ara, sumem” referint-se a la voluntat de redreçar el procés de divisió que es va representar en les eleccions al Parlament. A Barcelona i a moltes altres poblacions, Esquerra ha incorporat de nou la gent de Reagrupament i el sector Laporta de Solidaritat; no és gaire més del que tenia ara fa quatre anys, però hauria de ser suficient com per a no recular posicions. És a dir que s’haurà de parlar de fracàs si no s’assoleixen els quatre regidors, i només si se supera aquesta xifra es podrà dir que efectivament aquesta vegada Esquerra ha sumat. En el benentès que, en el millor dels casos, Esquerra com a partit passarà de tenir quatre regidors a tenir-ne dos, a no ser que fes el salt espectacular d’obtenir sis regidors de la candidatura Unitat per Barcelona.

Esquerra, a més, haurà d’analitzar de què li ha servit mantenir al capdavant de la direcció els responsables de l’erràtica política dels darrers anys, que va abocar-los al desastre electoral del novembre. Està clar que sempre n’hi haurà que tindran la barra de dir que, sense ells, encara hauria estat pitjor. Imagino que la direcció confia que la política municipal, més o menys encertada, que s’ha fet a molts municipis els acabi de salvar la cara, per gota que puguin argumentar que ja no s’està en caiguda lliure.

La CUP va tenir un intens debat abans de les eleccions al Parlament sobre la conveniència de presentar-s’hi o no; i va guanyar la tesi que calia no malbaratar esforços en unes eleccions al Parlament, on tenien escasses possibilitats d’obtenir representació, i centrar-se en les municipals. Si ara tampoc entren al consistori barceloní, com tot sembla indicar, i tampoc aconsegueixen fer un salt significatiu endavant arreu del país, caldrà que s’ho facin mirar. Està clar que el seu plantejament alternatiu i radical pot justificar-los continuar l’acció des del testimonialisme, però caldrà que assumeixin aquest rol si queden estancats com fins ara.

I l’altra opció de l’arc independentista és la de Solidaritat. És evident que ja ha tingut un primer fracàs en no poder presentar el nombre de candidatures que havien imaginat inicialment. S’haurà de veure la incidència de la marxa de Joan Laporta, no només a Barcelona on és evident que no aconseguiran entrar, sinó a ciutats com Vic, on en les darreres eleccions van superar en nombre de vots a ERC. I aquí és on tindran el principal hàndicap, perquè mentre Esquerra en alguns municipis presenta persones de solvència i eficàcia contrastada, com és el cas de Vic o de Manlleu, les candidatures de Solidaritat tenen una escassa credibilitat. Igual com ha passat a Barcelona, el que pot semblar un model exemplar, des del punt de vista assembleari i democràtic, d’elecció dels candidats, a l’hora de la veritat resulta que dóna uns resultats molt decebedors; competir en unes eleccions obertes, de caràcter assembleari, sovint fa que els qui s’hi presentin no siguin ni les persones més idònies ni les més ben preparades sinó simplement les més disposades a bregar i guanyar-se suports entre la militància. La pregunta que es fa molta gent, en aquests casos, és “i no tenen ningú més per a presentar?”; i probablement la resposta seria que sí que hi ha possibles candidats amb molt més carisma electoral, però ningú els ha anat a buscar. Si s’acompleixen els mals pronòstics que totes les enquestes els auguren, alguna cosa s’hauran de plantejar.

Personalment, apostaria perquè l’esquerra independentista, en el seu conjunt, després d’aquestes eleccions, i a la vista dels resultats, es faci un replantejament a fons. No eren pocs els qui, amb molt poca visió de futur, havien pronosticat que Reagrupament i Laporta portarien a la liquidació d’Esquerra; ara, aquests mateixos tornen a reconèixer al partit republicà el seu paper de pal de paller. Potser seria hora de replantejar-se la qüestió de crear petits partits d’escassa viabilitat, per integrar-se definitivament a ERC. Solidaritat podrà viure durant quatre anys de la renda de tenir una activa representació parlamentària i pot encara explorar les opcions que té per a créixer en paral·lel a Esquerra, però caldria que tingués la predisposició de buscar-hi més punts d’acord i de treball conjunt que perdre el temps en picabaralles estèrils. I la CUP té un component ideològic molt clar que li justifica que continuï la seva cursa en solitari, sempre que sigui conscient de quin pot ser el seu paper polític en el futur.

Ni tan sols una revolta?

Ho deia amb aquest mateix titular ara fa quatre mesos. Com és possible que no hi hagi una revolta? Com és possible que la població es quedi resignada davant de tanta injustícia, de tanta corrupció i de tan desvergonyiment? Com és possible que els autors i responsables de la crisi, en lloc de ser portats davant de la Justícia, de respondre amb els seus béns pels danys ocasionats, de ser expulsats dels seus càrrecs al capdavant de la banca i de les empreses especuladores o dels seus càrrecs institucionals, no solament continuïn en els seus llocs de privilegi sinó que dirigeixen l’estratègia per fer-ne pagar el cost i les conseqüències a la classe treballadora, assegurant-se ells continuar amb primes i sou milionaris, i a més legislant brutalment contra l’estat del benestar i en benefici propi? Com és possible que les polítiques de dretes del PP, de CiU o del PSOE, amb diferències inapreciables, vagin orientades només a protegir els interessos dels més poderosos, i, pitjor encara, com és possible que els sindicats i els partits que s’autoqualifiquen d’esquerres els facin el joc, pretenent presentar-se com la cara amable o menys agressiva d’aquestes polítiques, amb la qual cosa les acaben validant?

Certament, la gent ha tardat a reaccionar. Ja sabem que la nostra situació no té gaire res a veure amb la dels països del nord de l’Àfrica, però potser ens han donat una lliçó. A tot arreu hi ha delinqüents i desaprensius que ostenten càrrecs polítics o a la judicatura, conxorxats per fer-se un país a la seva mida, disposats a atacar amb armes de foc o amb lleis i decrets que condemnen molta gent a la misèria, però si el poble vol pot enderrocar aquesta mena de dictadors. El poble s’ha posat en marxa; i quan un desaprensiu com l’Hereu diu que entén les protestes però que cal canalitzar-les cap a polítiques de progrés, referint-se cínicament a ell mateix, l’únic que se li pot dir és que no ha entès res. Les protestes van contra les retallades dels Governs socialista i convergent, contra polítics apoltronats com ell, contra un sistema corrupte que pretén perpetuar-se en benefici d’uns pocs i en perjudici de la majoria. No sé on anirà a parar tot plegat, però la indignació de la gent està més que justificada.

Hores d’ara, des dels despatxos ja hi deu haver qui intenta reclutar allò que en diuen “grups descontrolats” per tal d’infiltrar-los en les protestes i provocar actes de vandalisme o de violència, que permetin justificar la violència institucional i desacreditar tot el moviment. O, si més no, donaran les instruccions precises perquè els mitjans de comunicació comencin a menystenir les accions de protesta i ens les presentin com a accions minoritàries i fora de lloc. S’hi estan jugant massa com per permetre que el poder parli, s’expressi i no es resigni a tanta desmesura.

Professionals fent política o polítics de professió

Els qui ens dediquem a l’ensenyament de la llengua sabem que tan important com les paraules i les frases és el context en què es diuen. Per això, massa sovint hi ha qui aprofita una frase extreta de tot un discurs, o simplement d’un titular de premsa, per a treure tota mena de conclusions que es redueixen en una matussera forma de desprestigiar l’adversari. Una mica, és el titular de premsa que el periodista busca en un discurs o en una roda de premsa, sovint, amb molt més interès que en captar el contingut i la intencionalitat global del que se li ha explicat.

Però també és cert que hi ha polítics que sembla que juguin amb les paraules d’una forma força inconscient, propiciant tota mena d’equívocs i de malentesos. L’altre dia llegia en titulars que la dirigent d’Esquerra Anna Simó havia dit textualment: 'jo ho diré amb majúscules allà on faci falta, em dedico a fer política, perquè és l'única cosa que podem fer gent com jo'. I després, en la notícia, no hi havia més comentaris sobre la frase. Vull creure que la senyora Simó volia dir, i potser va dir, qualsevol altra cosa, diferent del que es pot interpretar de la lectura literal de la frase. En qualsevol cas, si no és aplicable a la mateixa Simó, sí que és cert que hi ha polítics que sembla que compleixin fidelment el sentit de la frase: es dediquen a la política perquè no podrien fer cap altra cosa. Em recorda un mica aquella frase tan castissa i militar: “El que vale, vale, y el que no, pa’ cabo”. I aquest és també el drama quan es produeix un canvi de Govern o un partit pateix una seriosa davallada; n’hi ha molts que han fet de la política el seu modus vivendi i no sabrien imaginar-se fer altra cosa en la vida.

Una cosa és el professional que, en un moment donat, considera que pot aportar uns anys de la seva vida, de la seva experiència i de les seves capacitats professionals, a l’activitat política, sabent que al cap d’un temps tornarà a la seva activitat anterior, i una altra de ben diferent és que n’hi hagi que sembla que hagin decidit de per vida fer l’ofici de polític. Per a aquests darrers, una davallada electoral o la pèrdua del govern institucional no és només un problema ideològic de pensar que no es podran aplicar les polítiques que ells creien les més encertades, sinó sobretot un problema personal en trobar-se al carrer sense ofici ni benefici.

Fukushima, Llorca i Ascó-Vandellós

Des d’Europa, des de la distància, molts es preguntaven com és que en un país com el Japó tan amenaçat sísmicament tenien Centrals nuclears prop de la costa, exposades no només a les vibracions de la terra sinó als efectes devastadors dels tsunamis. Igual com ara, també molts es pregunten com és que, trobant-se la ciutat de Llorca sobre una falla i en un territori propens als terratrèmols, no hi hagués mesures més estrictes per a prevenir-ne els seus efectes. D’entrada, podríem dir que és relativament fàcil formular-se la pregunta ara, a pilota passada. També podríem dir que hom té sempre la confiança que aquesta mena de desgràcies no acabin passant mai. Però passen.

Després del tsunami japonès, segur que molta gent, i també a Llorca, consideraven que aquest és un fenomen que passa molt lluny de nosaltres; allà, al Japó, els terratrèmols i els tsunamis estan a l’ordre del dia, encara que normalment amb una intensitat molt menor. Però és el mateix ens ha passat a nosaltres en relació amb el terratrèmol de Llorca; bé, aquella zona té un cert risc sísmic que no és comparable amb el de Catalunya. Però és que Catalunya no és un país lliure d’aquesta mena de riscos. No hi ha ningú que pugui assegurar-nos que mai es produirà un terratrèmol o qualsevol altre desastre natural a la zona d’Ascó i Vandellós, com ningú pot garantir que mai no es produirà un accident o error humà de fatals conseqüències, ni que puguin ser el blanc d’un atac terrorista. Podem dir que les possibilitats reals que es produeixi un terratrèmol com el de Llorca amb els efectes devastadors del tsunami són realment baixes. Possibilitats poques, però de garantia, cap.

Es pot entendre, doncs, que algú ens expliqui que val la pena córrer el risc de tenir a prop una Central Nuclear o un cementiri de residus, tant si és pels guanys de la ciutadania en forma d’electricitat com si és pels guanys de les empreses explotadores. I si la societat accepta el risc de viure amb una bomba al costat de casa, amb escasses possibilitat que exploti però amb cap certesa, no hi ha res a dir. Ara, el que no poden fer els tècnics i els polítics és enredar la gent defensant una seguretat que ni ells ni ningú no pot garantir. No és només una estafa sinó sobretot un acte criminal de posar en joc la vida de les persones per a obtenir ells uns guanys personals.

Qui votarà a qui es dóna per perdut?

Se suposa que els partits polítics tenen molta cura a l’hora de planificar la seva campanya electoral. I per això deuen confiar el tema del màrqueting a professionals i experts en la matèria. Al capdavall, una campanya electoral no és tan diferent de qualsevol altra campanya publicitària; per a vendre el producte l’han de fer atractiu als possibles compradors, han de saber a qui s’adrecen i amb quin missatge, sabent que una cosa és el text literal de l’anunci, que pot resultat irrellevant, i l’altra la percepció que en tenen els destinataris.

A l’inici de la campanya, més o menys tothom intenta vendre unes idees clau, encara que tinguin poc a veure amb la ideologia en sí, però sempre idees que corresponen a la pròpia oferta. Per uns, es tracta d’intentar capitalitzar la feina feta, per altres presentar l’opció engrescadora del canvi, i per a uns altres presentar-se com a clau de volta que pot fer decantar la balança. Es tracta d’encertar el punt just de la proposta perquè l’elector no s’entreté a contrastar la informació que se li dóna, però de seguida intueix quan se li vol vendre gat per llebre o quan la distància entre el missatge i la realitat és excessiva. Al final, calen entre la majoria de la població unes determinades sensacions, que evidentment no fan canviar d’opinió els més convençuts però sí que poden fer oscil·lar una massa importat indecisa. I és en aquest moment, en què sembla que les cartes comencen a decidir-se, que sobrevé el pànic als dirigents que s’adonen que el seu missatge no convenç suficientment els electors. I potser a corre-cuita, intenten el darrer esforç, procurar introduir algunes mesures correctores en la seva campanya que poden acabar de resultar fatals, perquè, de cop, obliden que una cosa és el que es diu i l’altra el que percep la gent.

Quan els socialistes, a darrera hora i a la desesperada, donen un gir a la seva campanya amb uns espots on intenten desacreditar el seu rival convergent no s’adonen de la imatge que estan donant. Probablement, algun ideòleg de l’aparell més que cap professional del màrqueting ha pensat que si demostren com n’és de pervers el seu adversari podran fer canviar d’opinió els electors. En realitat, el que es percep és que els arguments per a defensar la continuïtat del Govern socialista a la ciutat de Barcelona ja no se’ls creuen ni els mateixos socialistes; i la seva és una acció desesperada de qui se sap perdedor. La gent intueix que els socialistes ja han tirat la tovallola; i aquest és el pitjor missatge que podien donar a la ciutadania.