L’esclat de violència no és interracial sinó racial

Els esclats de violència al Turquestan Oriental, a l’extrem nord occidental de la Xina, han agafat per sorpresa la majoria de ciutadans europeus, perquè els afers interns de la Xina no acostumen a ser matèria informativa. Xina, com l’antiga URSS o l’extinta Iugoslàvia, és una amalgama de pobles i cultures diferents amagada i silenciada per la majoritària dominant. I els mitjans de comunicació d’aquí, amb enormes dificultats per a informar en aquell país, però també amb escassa voluntat de fer-ho, acostumen a presentar només la cara amable i monolítica que presenta el règim. La que convé als interessos econòmics que no tenen cap mania a l’hora de posar-se al costat del terrorisme més violent i descarnat per a extreure’n beneficis.

De fet, la majoria de països del món tenen una configuració diversa pel que fa a llengües i cultures. En molts casos, els grups minoritaris en vies d’extinció ni tan sols formulen reivindicacions polítiques, culturals o lingüístiques, resignats a acabar assimilats per la cultura dominant; i només en alguns, quan el grup minoritari té una certa consistència ja sigui pel nombre d’individus, per la identificació religiosa o per la seva consciència identitària, expressen la seva voluntat de sobreviure i es resisteixen a desaparèixer com a poble. I encara d’aquests, tan sols una minoria arriben a plantejar una reivindicació política quan l’agressió de l’Estat, en mans del grup dominant, es fa insuportable.

La política dels Estats que aspiren a esdevenir uniformes a base d’imposar la majoria sobre les minories, acostuma a practicar una política de barreja interètnica a base de moviments migratoris interns, com els que va forçar el règim soviètic o els que ha propiciat el règim xinès. Un cop aconseguida aquesta amalgama, les poblacions autòctones de cada país tenen més dificultats per a viure en la seva llengua i segons els cànons de la seva cultura; però tot seguit, l’estratègia uniformadora del grup dominant emprèn la fase d’incitació dels membres d’aquesta majoria desplaçats en territoris propis d’una altra cultura perquè reclamin uns suposats drets a viure en aquell país segons la seva cultura d’origen i considerant la cultura autòctona com a agressiva pel sol fet d’existir. La història del uigurs no ens queda tan llunyana.

La violència al Turquestan Oriental no es correspon, doncs, a disputes interètniques entre uigurs i hans (l’ètnia pròpiament xinesa), sinó a l’interès de l’Estat xinès per a anorrear i exterminar la cultura uigur, com ho han intentat també amb els tibetans, servint-se de la població xinesa desplaçada en aquells territoris. La intervenció de l’Estat no ha estat en cap moment la d’imposar una força mediadora enmig d’una baralla interètnica, sinó la d’incentivar els disturbis i les agressions per a poder acudir després en defensa del grup que considera com a propi.

Llibertat de vot per no mullar-se

Tant el PSC com CiU han confirmat que donaran llibertat de vot als seus diputats perquè puguin decidir sobre la Iniciativa Legislativa Popular que pretén prohibir les curses de braus a Catalunya. Caldrà veure, però, si en primera instància permetran que la ILP arribi a debatre’s al Parlament i que no sigui bloquejada a la primera com van fer amb la dels transgènics. En qualsevol cas és interessant veure com els partits utilitzen la disciplina de vot dels seus diputats més com una arma interna que com un acte de coherència o d’acceptació de la lliure voluntats dels seus membres.

Es considera d’allò més normal que cada grup parlamentari tingui un cap de files que indica el sentit del vot dels seus diputats, de manera que aquests no han de fer cap raonament sobre la conveniència o no del seu vot sinó un simple acte d’obediència. I, per tant, és un fet excepcional i noticiable que un partit doni llibertat de vot als seus diputats. En política, hi ha molts temes, jo gosaria dir que són la majoria, que no depenen tant de la ideologia en si o de l’ideari de partit com de l’opinió i la visió personal de cadascú. Els ciutadans, i per tant també els polítics, no estan compartimentats en la societat en ideologies tancades i incompatibles, sinó que conformen una amalgama de diferents formes de pensar que en alguns casos s’agruparien d’una determinada manera i en d’altres s’agruparien d’una manera diferent.

El que passa és que la política no s’entén com un marc on s’expressen les diferents sensibilitats, sinó com un camp de batalla per a l’accés al poder. I els partits no són tant l’intent d’agrupar les diferents sensibilitats, cosa impossible perquè per a cada tema hi pot haver sensibilitats diferents, sinó les estratègies organitzatives per accedir al poder; i aleshores sí que s’entén la necessitat de la disciplina de vot dels diputats. Normalment, el vot de cada diputat no representa tant la seva opinió sobre el tema que es consulta com l’acte de fe en favor d’uns dirigents i en favor de la seva estratègia per a assolir o mantenir el poder. Uns Parlaments amb llibertat de vot per als seus diputats, a part que suposaria per als partits filar molt més prim a l’hora d’escollir els candidats, donarien molt més joc i serien molt més representatius de la societat.

Si la llibertat de vot que donen els grups polítics als seus diputats és un cas excepcional, no és perquè creguin en la seva llibertat individual ni perquè creguin que al si de cada partit hi pot haver sensibilitats diferents (que en tot cas hi serien per a molts altres temes), sinó simplement perquè els seus dirigents valoren que en aquell tema en concret els convé no mullar-se.

Finançament: Ni model ni xifres

Tot sembla indicar que s’està preparant el terreny per poder presentar la setmana que ve, o l’altra, un acord definitiu de finançament. De fet, és la mateixa sensació que hi havia a finals d’any, quan tothom parlava d’un gir en positiu de l’actitud del Govern espanyol, d’un avenç substancial, i llavors fins i tot amb la intervenció directa del President Montilla per a desencallar la negociació. S’anuncia una data que tenim a tocar, es diu que el Govern espanyol ha mogut fitxa encara que no del tot, i en definitiva es comença a preparar l’opinió pública per a presentar l’acord com un èxit rotund. Perquè la principal dificultat no serà ni el model ni la xifra, sinó la manera de fer creïble l’acord davant dels electors. I cadascú ha de mirar pels seus electors.

El Govern espanyol ho haurà d’explicar davant el conjunt de l’Estat negant en rodó el que des de Catalunya, des de la Generalitat, sempre s’ha dit que era condició indispensable. Els tècnics, d’una i altra banda, ja es cuidaran prou d’elaborar un acord final de difícil interpretació o, millor dit, d’interpretació múltiple perquè cadascú hi faci la seva i es pugui justificar davant dels seus. Però de l’altra, es buscarà la manera per a poder explicar un “sí, però no” que fàcilment es pot traduir amb “no, però sí”. Ens hem passat tot un any insistint en la idea que l’important no era la xifra sinó el model; més que res perquè donant una xifra prèvia és més fàcil de comprovar si l’acord hi arriba o no. I ara, de cop, ens vindran les presses per les xifres perquè han trobat la manera de disfressar-les: la gradualitat i la complementarietat. Un acord a la baixa, els primers anys, que servirà per a justificar-lo davant la resta de l’Estat, amb la promesa que amb els anys Catalunya hi sortirà guanyant, sempre comptant amb l’amnèsia dels catalans pel que fa als reiterats incompliments del Govern espanyol. I si fins ara només volíem parlar de model, ara ens oferiran un model que acontentarà la resta de l’Estat, però amb uns complements extres per a què els politics catalans puguin justificar la claudicació.

Com va passar a finals d’any, el principal escull no és ni el model ni les xifres, perquè els socialistes ja haurien firmat llavors quan deien que només faltaven “uns serrells” per polir, tant se val quin fos el model i la xifra donada. L’escull era d’una banda la negativa d’ERC a signar aquell acord, amb el conseqüent trencament del tripartit, i de l’altra la dificultat per part dels socialistes catalans de justificar-ho davant del seu electoral. Ara, l’estratègia de Zapatero ha tornat a guanyar i ha aconseguit un cansament tal que aquests obstacles poden ser més fàcilment salvables. Per si de cas, la direcció d’Esquerra ja s’ha desmarcat de la posició oficial del Govern del qual forma part, posant una xifra que se sap que no s’assolirà i rebaixant les expectatives per si, en el darrer moment, s’han d’estripar les cartes.

Ja ha arribat el Tour: qui ha fet el negoci?

Resulta realment sorprenent el papanatisme de molts mitjans de comunicació capaços de fer-nos creure la transcendència de determinats esdeveniments, absolutament fugaços i de resultats més que dubtosos. L’arribada del Tour a la ciutat de Barcelona ha estat presentat com un fet extraordinari que alguns han tingut la gosadia de comparar amb els Jocs Olímpics, per exemple. Al capdavall, demà serà notícia la seva sortida, i la història s’haurà acabat aquí. L’enrenou mediàtic no es justifica per l’interès de veure passar uns breus instants i en directe una massa de ciclistes, quan en tot cas la cursa pot seguir-se molt millor a través de la televisió, sinó per a justificar l’enorme despesa que ha representat que Barcelona fos final d’etapa del Tour.

Més enllà de l’aportació milionària de les institucions catalanes, l’arribada del Tour haurà representat un altíssim cost per al país pel que fa a la mobilització de recursos, especialment cossos de seguretat, però també pel que fa a limitació de l’activitat ordinària amb talls de carreteres, col·lapse de serveis, etc. que afectarà a moltes empreses i particulars. Tan difícil deu ser calcular la despesa real que ha generat fer arribar el Tour a la capital catalana com calcular-ne els beneficis, que evidentment també hi són. I no seré pas jo qui gosi fer-ne un balanç en un o altre sentit. El tema deu ser equiparable a moltes altres iniciatives que representen una notable inversió de mitjans públics, però que s’espera que repercuteixi en benefici de l’interès comú.

El que passa és que en aquest cas sembla que la desproporció pot ser excessiva. Demà passat no n’haurà quedat res del pas del Tour per terres catalanes, més enllà del calaix fet per alguns establiments hotelers i de restauració, i algunes altres empreses que s’hauran beneficiat del proveïment dels serveis que ha precisat l’esdeveniment. Però el cost de tot plegat, l’haurem pagat entre tots plegats, amb els nostres impostos. Amb l’afegit que, essent el Tour també un gran muntatge econòmic, encara hi haurà hagut qui innocentment, per no dir una altra cosa, s’haurà prestat per a col·laborar-hi com a voluntari.

Fidelitat al país o al partit. I a quin partit?

Des d’Esquerra Republicana, en més d’una ocasió s’ha reptar els socialistes catalans a decidir-se entre una fidelitat al seu partit o al seu país. Tant en el tema de l’elaboració de l’Estatut com en les negociacions per al finançament, el PSC ha optat sistemàticament per una fidelitat absoluta al PSOE. Els seus vint-i-cinc diputats a Madrid són vitals per al Govern Zapatero, i en cap cas no han servit per exercir cap mena de pressió per afavorir les negociacions. És cert que, en bona mesura pressionats per ERC, hi ha sectors socialistes que no han acceptat la pèssima proposta de finançament que proposava el Govern espanyol, però no han fet el pas següent d’utilitzar la seva força per aconseguir un acord favorable.

El retret, doncs, de l’opció de partit que fan els socialistes catalans en detriment d’una opció de país, està més que justificat. Ara el que cal veure és si els republicans, també seguint el mateix esquema, fan l’opció de país o l’opció de fidelitat al partit (al PSC) que ja ha fet l’opció a favor de la central espanyola. L’acord a què hauria arribat el Govern tripartit, i per tant amb l’aprovació d’Esquerra, amb el Partit Popular per la configuració del Consell de Garanties Estatutàries ha fet saltar totes les alarmes. Hi havia l’opció d’atorgar, aplicant la llei de Hondt, un lloc més a un membre del Consell nomenat per CiU o l’opció d’atorgar-lo al PP. En un cas, al Consell de Garanties Estatutàries hi hauria una majoria nacionalista, CiU i ERC, i en l’altre la majoria la tindrien el PSC i el PP. No és un tema menor, perquè el Consell de Garanties Estatutàries tindrà capacitat de veto a l’hora d’interpretar el desplegament de l’Estatut i per tant qualsevol proposta de caràcter sobiranista que pogués fer el Govern.

La renúncia dels socialistes catalans a defensar el país, si això ha de suposar enfrontar-se als seus superiors jeràrquics espanyols, és del tot reprovable des d’un punt de vista nacional. Però ja sabem en quina indefinició es mouen. Ara bé, la renúncia d’Esquerra a defensar el país, per tal d’afavorir l’estratègia dels qui estan subordinats a Madrid, seria imperdonable. Puigcercós, conscient del gravíssim error que estan a punt de cometre, que inicialment ja han comès, afirmava ahir que el tema encara no estava tancat, que calia esperar. La setmana que ve, si no hi ha un ajornament, s’ha de resoldre la qüestió i Esquerra té a les seves mans fer una opció de país o una opció de partit (de partit espanyol, PSOE). Sembla impensable que Esquerra se sumi a un pacte per afavorir el PP i l’espanyolisme i per posar una trava més a qualsevol avenç del sobiranisme a Catalunya, hipotecant així un possible govern nacionalista; però de moment ja resulta preocupant la primera relliscada i que la direcció d’Esquerra no sigui taxativa en aquest tema, i que es limiti a dir: 'El Consell de Garanties Estatutàries no és un tema tancat. Està obert i cal esperar'. Esperar què?

Els mèrits i els desmèrits de l’Estatut

Quan es va iniciar la redacció del nou Estatut d’Autonomia tothom era conscient que s’estava esgotant la darrera oportunitat de trobar un encaix mínimament acceptable de Catalunya dins l’Estat espanyol. Els socialistes catalans van ser els primers que se’n van desmarcar i es van situar al bàndol espanyol per tal d’impedir que prosperés el text aprovat pel Parlament de Catalunya. I tot seguit, CiU es va deixar utilitzar pels socialistes per signar un Estatut rebaixat que lògicament deixava molt insatisfets els republicans. Tres anys després ens trobem amb uns socialistes espanyols radicalment en contra del text que van acordar Mas i Zapatero, uns socialistes catalans disposats a fer noves rebaixes i una ERC defensant el resultat d’aquell Estatut que ells van votar negativament.

És difícil de saber, a hores d’ara, si hauria estat possible arribar a un pacte amb els espanyols per assolir un Estatut millor que el que tenim. Si l’aplicació d’aquest, ja rebaixat, resulta inacceptable tant per als socialistes com per als populars, i probablement també ho serà per als seus representants en el Tribunal Constitucional, hom pot imaginar les dificultats reals que hi havia per a obtenir un text millor, tenint en compte que tots els partits, inclosa Esquerra, estaven jugant la carta constitucional. Però bé, sigui com sigui, el debat actual ja no és sobre l’Estatut que hauríem pogut tenir sinó sobre l’aplicació del que tenim. Esquerra, ho deia ahir Joan Puigcercós, donaria per bona la xifra dels 3.800 milions resultant de l’aplicació del text estatutari. Potser la xifra, que fins ara els republicans es negaven a donar com a llistó mínim en la negociació perquè seguien l’estratègia dels socialistes catalans, no és més que un posicionament de darrera hora per a poder argumentar una possible negativa a l’acord final. En qualsevol cas, entra dins la lògica institucional de defensa del compliment de l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles, i referendat per la ciutadania, encara que amb l’oposició dels mateixos republicans.

I bé. Ara estem al final d’un procés i s’obren dues possibilitats: Que s’arribi a un acord de finançament satisfactori, o que no s’hi arribi. I el que no es pot fer és, en qualsevol cas, carregar la culpa als altres i sempre als mateixos en funció només d’un tacticisme de curt abast. Si s’assoleix un bon acord que compleixi amb l’Estatut i que per tant arribi a la xifra proposada per ERC, caldrà remarcar que una part important del mèrit haurà estat la fermesa negociadora dels republicans, amb la complicitat d'alguns sectors del PSC; però, alhora, reconèixer que el text de l’Estatut pactat per CiU, en el ben entès que tothom havia acceptat d’entrada els límits constitucionals, no era tan dolent com això. Per contra, si no es compleix el que marca l’Estatut, i per tant el finançament que se’ns proposa és molt inferior a l’esperat, inferior al 3.800 precisats per Puigcercós, ERC no hi podrà estar d’acord i la responsabilitat s’haurà de fer recaure no tant en els qui van redactar l'Estatut com en els qui han proposat o acceptat incomplir-lo; i en els seus aliats, naturalment.

Victimistes d’ells mateixos

Aquests darrers dies han sortir de les files socialistes, tradicionalment una gent molt disciplinada, veus discrepants i molt crítiques amb l’actitud del PSOE pel que fa al tema del finançament. I no han estat només personatges relativament apartats de l’activitat política com ara l’ex Conseller de Cultura Ferran Mascarell, sinó gent tan significada com el mateix José Zaragoza, gens suspecte de tenir vel·leïtats nacionalistes, o la Consellera de Justícia Montserrat Tura. A les files socialistes hi ha mala maror.

Quan eren a l’oposició, podien acusar alegrement CiU de practicar el victimisme, de veure fantasmes exteriors i amagar les seves deficiències com a governants carregant en els altres les seves responsabilitats. Els socialistes catalans han arribat al Govern de la Generalitat en el moment més dolç, amb el seu mateix partit governant a Madrid i amb dirigents que tant poden ser ministres espanyols com Consellers o President de la Generalitat. I a més, amb un Govern socialista a Espanya que prometia un model d’Estat de tendència federal i un President que personalment avalava la proposta d’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. I resulta, que en unes condicions tan favorables que no tenen res a veure amb les que tenien els convergents, ara són els socialistes catalans els qui s’exclamen per la incomprensió i la manca de voluntat dels seus propis companys de partit. Han esdevingut víctimes d’una concepció d’Estat que ells mateixos han ajudat a crear.

La mala maror creada al si del Partit dels Socialistes de Catalunya té, a més, els seus carronyaires que comencen a ensenyar les dents per treure’n algun profit. Mentre es mantenen les dues grans tendències, la dels qui malgrat tot acabarien sempre ajupint el cap, prioritzant la fidelitat al partit abans que la fidelitat al país, i la dels qui consideren que la situació es fa insostenible, apareixen els qui veuen en la tempesta la seva oportunitat personal. El sector més espanyolista, fent l’anàlisi diametralment oposada, pretén responsabilitzar els actuals dirigents del PSC per una suposada deriva cap al nacionalisme. És una manera de fer-se sentir, sobretot davant dels seus superiors a Madrid, per tal que els deixin sortir a la foto. En el seu moment, Zapatero va optar per Montilla per considerar-lo un dels seus enfront del sector més catalanista, però no li costarà gens trair-lo i deixar-lo a l’estacada en benefici de subalterns encara més submisos.

Arriscar-se a guanyar

Des d’Europa ens podem mirar amb uns certs recels l’aparició a llatinoamèrica d’una mena de dirigents populistes que poden trencar els nostres esquemes sobre la figura d’un estadista. Sobre el paper, els economistes europeus, i per tant també els de casa nostra, afirmen sovint que amb segons quins règims és molt difícil que se’n surtin. I quan algú pretén blasmar la política de dirigents com Hugo Chávez o Evo Morales, s’acaba parlant més dels seus exabruptes verbals o del jersei multicolor andí que de resultats tangibles de les seves polítiques.

Escandalitza més un jersei o un gest que trenca el protocol, quan correspon a un dirigent titllat de populista, que la matança d’indígenes perpetrada per un clàssic i ortodox neoliberal. Els crims del Govern d’Alan Garcia, al Perú, no li representen cap aïllament internacional ni cap condemna formal per part dels estats que s’aprofiten de la llibertat d’espoli que ell ha atorgat a les empreses multinacionals; a costa de carregar-se els drets dels indígenes, o directament carregar-se les comunitats indígenes, i en benefici no pas del poble peruà sinó d’una minoria privilegiada i corrupta. No escandalitzen les paraules del President peruà quan, referint-se als indígenes revoltats perquè no volien que els prenguessin les seves terres, afirmava “esas personas (los indígenas) no son ciudadanos de primera clase” o “qué son 400 mil nativos al lado de 28 millones de peruanos”. Escandalitza, això sí, que l’Evo Morales, a Bolívia, en un acte de lliurament de terres a indígenes de Yuracarés, al departament de Santa Cruz, afirmi: “Estos títulos garantizan que estas tierras son de ustedes, para que nunca más les quiten como lo hicieron en el pasado, porque no sólo son propietarios naturales sino que son propietarios legales” i els animi a “defender su territorio y hacerlo respetar ante la “codicia” de las entidades empresariales que desean explotar sus recursos naturales”.

Jo no sé si l’aventura boliviana liderada per un Evo Morales vestit amb jersei andí pot acabar resultant eficaç del tot. L’experiència dels indígenes bolivians, de la majoria de la població del país, és que amb l’ortodòxia liberal no se’n sortien; ara s’arrisquen a guanyar. Davant del fracàs assegurat i demostrat durant anys i panys de règims liberals a l’estil de l’Alan García del Perú, l’experiència boliviana és tota una aventura i una incertesa, amb el risc de sortir-hi guanyant.

De quina xifra estem parlant?

Joan Puigcercós insta el Govern a marcar un xifra concreta per a poder visualitzar el que consideraria un bon acord de finançament. Des del mes d’agost de l’any passat que hi ha gent que està reclamant aclarir què entenem per un bon finançament, i per tant saber quina és la xifra mínima que es podria donar com a bona. El Govern de la Generalitat, i per tant també Esquerra, no solament s’ha negat sempre a donar cap xifra, sinó que ha blasmat els qui ho han fet. I més aviat s’ha insistit que és més important el model que la xifra resultant.

L’argument de Joan Puigcercós és molt clar: donar una xifra del que s’espera d’aquest nou finançament orientaria la ciutadania. L’hauria orientada ara fa un any quan els partits catalans, amb el Govern al capdavant, havien d’haver presentat la seva proposta a la ciutadania, clara i precisa. S’ha preferit sempre moure’s amb vaguetats, parlar de lleugers acostaments o de distàncies encara insalvables, però no concretar mai quina és la reclamació de la Generalitat en base a l’Estatut ni quina és la proposta que els ha fet el Govern espanyol. Es pot argumentar que aquestes coses s’han de fer amb discreció, que marcar un llistó de mínims equival també a marcar un llistó de màxims, que no s’han d’ensenyar les cartes a l’adversari... En realitat, a qui no es volen ensenyar les cartes és a la ciutadania, perquè fonamentalment el que interessa és deixar la porta oberta a signar qualsevol mena de pacte, per al qual segur que trobarien mil i una justificacions. La frase de “ha estat el millor dels acords possibles” resultaria inexplicable si tinguéssim una xifra prèvia molt allunyada de la xifra finalment obtinguda.

Aquest frau que es fa a la ciutadania, amagant-li les claus de la negociació per a poder-ne justificar després el resultat, és el mateix que es fa en altres àmbits quan no es vol precisar què no estarem disposats a acceptar, per exemple, de la retallada del Constitucional. I sobretot, quan els partits catalans, tots, es neguen a avançar quina serà la seva postura davant d’un no acord o d’un mal acord, o davant una sentència inacceptable del Tribunal Constitucional. Prefereixen no comprometre’s amb la ciutadania, i a darrera hora improvisar una reacció més orientada a justificar-se ells mateixos que a donar una resposta de país.

Pactar més les renúncies que les conquestes

Com era de preveure, la majoria de dretes del Parlament de Catalunya, PSC-CiU-PP, ha impedit que es pugui debatre la Iniciativa Legislativa Popular que propugnava la prohibició del cultiu de transgènics a Catalunya. Encara que en aquest cas la ILP havia fet un pas més que la rebutjada recentment per la mesa del Parlament sobre la convocatòria d’un Referèndum d’autodeterminació, en tots dos casos s’ha evitat haver d’entrar en la discussió del tema. En tots dos casos no es tractava només d’una disconformitat amb la formulació de la proposta de Llei, que podia ser debatuda i esmenada en la seva tramitació posterior, sinó d’una negativa a parlar-ne.

Com passa amb altres qüestions, els riscos del cultiu de transgènics no són sempre tan clars, i no hi ha unanimitat entre la comunitat científica. Però, per això, la mateixa ILP ja preveia entre altres coses la realització dels estudis pertinents per tal de conèixer l’abast real dels efectes del cultiu dels transgènics. De manera que els grups parlamentaris podien, com a mínim, haver permès el debat de la proposta de Llei encara que al final només s’hagués aprovat aquest apartat dels estudis sobre els transgènics. Però des d’una visió conservadora, si hom intueix que l’estudi no ha de servir per a reforçar els seus interessos, és millor no encetar-lo. A mi no em sorprèn que davant dels dubtes sobre la perillositat dels transgènics, els sectors més conservadors optin per prioritzar la rendibilitat econòmica. El que em sorprèn és que hi hagi ingenus que continuïn qualificant d’esquerres aquest Govern, liderat bàsicament pel Partit dels Socialistes.

Aquesta votació dels socialistes al costat de populars i convergents podria ser la contrapartida a la votació d’Esquerra en contra de la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació. Els pactes contra natura ja les tenen aquestes coses: les aliances no són per a avançar, sinó per a impedir que es facin passes endavant. Els socialistes renuncien a fer polítiques d’esquerres a canvi que els republicans renunciïn a fer-ne de nacionals. No es tracta tant de reforçar-se mútuament com de neutralitzar-se, es pacten més les renúncies que les conquestes.

La Llei d’Educació, per exemple

Catalunya s’ha dotat d’una bona Llei d’Educació. Aquesta afirmació seria molt discutible si l’analitzéssim punt per punt, i intentéssim esmenar-la com pretenia IC-V des d’una perspectiva ideològica d’esquerres, o des de la perspectiva funcionarial que ha motivat moltes, no totes, de les discrepàncies sindicals. L’afirmació és vàlida, però, en termes de país. I sobretot és una exemplificació de quina pot ser la via real de construcció de les estructures nacionals.

Si em deixessin triar, com a rampell sortit de l’estómac, hauria negat en l’articulat de la Llei qualsevol possibilitat que determinades escoles elitistes poguessin acollir-se als beneficis de les escoles concertades. Però és que aquest no és problema de l’Educació a Catalunya. L’element clau, i en aquest sentit ho han vist clar els partits nacionalistes espanyols, és garantir una escola al servei del país; per això ells hi han votat en contra. I no és només que la Llei compleixi els requisits essencials per a ser un bon instrument per a l’escola catalana, malgrat que pogués ser millorable des d’una perspectiva d’esquerres, sinó que obsedir-se en aquests matisos ideològics, que al capdavall es poden modular a través de la reglamentació i l’acció puntual de Govern, hauria pogut malbaratar tots els beneficis de la Llei, en tant que Llei de país.

Si encara algú es creu allò de “construir estructures d’Estat”, tot i que aquesta Llei d’Educació essent positiva tampoc es pot considerar com a tal, hem d’entendre que aquestes estructures d’Estat han d’incorporar inexcusablement les diferents sensibilitats majoritàries del país, de dretes i d’esquerres. El país, i naturalment qualsevol projecte sobiranista, no es pot construir com una opció ideològica de dretes o d’esquerres; aquesta opció és la que es traduirà després en l’acció de Govern, en l’aplicació de prioritats, però no en els acords bàsics i estructurals.

Les raons en contra de la nova llei d’Educació

Avui, el Parlament de Catalunya ha d’aprovar la nova Llei d’Educació. És una Llei de gran importància per a Catalunya, però curiosament, o potser precisament per això, el text tindrà un ampli suport parlamentari que no es correspon amb el joc de majories que configuren l’actual Govern de la Generalitat. Iniciativa per Catalunya se’n demarca per una banda, i el PP i Ciutadans ho faran per l’altra. Els uns perquè consideren que no és una llei suficientment d’esquerres, i els altres perquè posa pals a les rodes al procés de substitució lingüística a Catalunya. I uns i altres tenen raó.

Les objeccions que hi posa Iniciativa per Catalunya no són gratuïtes ni sobreres. És ben cert que la Llei promoguda per Ernest Maragall es correspon amb un model educatiu plenament compartit amb la dreta catalana que representa CiU. No sé si obre del tot la porta a la privatització, com diuen, però sí que aposta per un model de complementarietat entre el sector públic i el privat; les escoles concertades en poden sortir molt beneficiades, com ja s’han beneficiat de la política portada a terme en aquest àmbit pel Govern tripartit. El vot negatiu d’Iniciativa estarà del tot justificat, perquè aquesta no és una Llei d’esquerres; tampoc és una llei conservadora, val a dir-ho, però és una llei ben assumible per la dreta. Els recels d’Iniciativa només tenen un punt feble: La nova Llei d’Educació està amb perfecta consonància amb les polítiques seguides fins ara pel Govern de la Generalitat, que sí que han tingut el suport d’Iniciativa, i que no difereixen en gran cosa de les que hauria pogut fer Convergència i Unió.

Al pol oposat, el Partit Popular i Ciutadans hi votaran en contra únicament perquè la Llei es basa en el desplegament de l’Estatut d’Autonomia, i defensa un model lingüístic que no es correspon amb el seu. La Llei defensa el model lingüístic que propicia que els alumnes catalans surtin amb uns coneixements de castellà una mica superiors als coneixements de català, i en tot cas amb uns nivells perfectament equiparables a la resta de l’Estat. Mentre que el PP i Ciutadans defensarien un model a la valenciana que és el que dóna com a resultat uns nivells del tot insatisfactoris pel que fa al coneixement de la llengua pròpia del País Valencià, incomplint així el que estableix el seu Estatut d’Autonomia; i un model que està donant els seus fruits amb la pràctica desaparició de la llengua catalana a València. El model català que reforça la nova Llei no garanteix la supervivència de la llengua, tal com hem vist en les darreres dades oficials sobre l’ús del català que indiquen un clar retrocés, però tampoc afavoreix una regressió més ràpida, tal com voldrien els dos partits nacionalistes espanyols.

El PP guanya. La llengua es mor

La dada és d’una gravetat excepcional, però s’ha deixat anar com qui no vol la cosa. Segons dades oficials, en cinc anys hem passat d’un cert equilibri entre els qui tenien el català i els qui tenien el castellà com a llengua d’ús habitual, a una clara superioritat del castellà. Des del 2003 al 2008 la davallada dels qui tenen el català com a llengua d’ús habitual és d’un 20%: hem passat del 46% al 35’6% en només cinc anys. Una dada esgarrifosa, complementada per la que presentava dies enrere l’IEC, sobre el trencament de la transmissió generacional (pas previ a la mort definitiva d’una llengua) a les ciutats del Pais Valencià, a la Catalunya Nord i, en menor mesura, a les Illes.

Ja sé que en l’enquesta d’usos lingüístics del 2008 és possible trobar-hi alguna dada no tan negativa; però aquesta és molt significativa i marca una tendència que pot fer realitat el pitjor presagi dels qui anunciaven la mort de la llengua en vint o trenta anys. Només cal seguir la progressió actual. Si fins ara es podia parlar d’un cert equilibri entre les dues llengües oficials, de manera que el caràcter de llengua pròpia podia fer decantar la balança a favor del català, ara l’equilibri s’ha trencat i cada vegada serà més difícil justificar l’ús del català com a llengua comuna i d’integració a Catalunya (al País Valencià i a les Illes ja fa temps que no ho és). Objectivament, amb les dades oficials a la mà, ens estan guanyant la partida, i per golejada. Ni el PP ni Ciutadans haurien imaginat un escenari millor per a fer possible el seu somni d’acabar definitivament amb la llengua catalana.

El Partit Popular i Ciutadans, coneixent aquesta realitat, estan interessats en no donar-hi massa rellevància perquè els trauria arguments per continuar la seva croada en contra del català. Fins ara, simulant un cert victimisme, han obtingut uns resultats espectaculars; només és qüestió de continuar uns anys més, no gaires, com fins ara i la victòria haurà estat total. El que és inexplicable és que surti el Secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i digui que “el català resisteix” . I que, a sobre, s’atribueixi com un mèrit de la seva política, la política lingüística del Govern de la Generalitat, aquesta capacitat de resistir. Si d’una davallada d’un 20% en cinc anys en diem resistir, quants anys de vida ens queda resistint a aquest ritme?

Com és possible tanta irresponsabilitat en un governant?

On són els ecologistes i els independentistes a Catalunya?

La història es repeteix l’endemà. Manifestació a Barcelona per a defensar la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia regular o prohibir la producció de transgènics a Catalunya. La resposta social va ser ben escassa, i els partits que teòricament hi donen suport, especialment IC-V, van ser escridassats pels assistents. Aleshores, de la mateixa manera que quan els assistents a la concentració de dissabte escridassaven els diputats d’ERC, podíem demanar-nos qui defensa la independència en aquest país, també en aquest cas podem demanar-nos qui defensa la regulació dels transgènics a Catalunya.

Es pot estar més o menys d‘acord amb la política seguida pels dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa, i jo personalment hi sóc molt crític. Però d’aquí a desqualificar-los o d’alguna manera invalidar-los, i sobretot a desqualificar el que representen aquests partits, em sembla una temeritat. Quan veig com a l’entorn de Reagrupament hi ha gent que afirma amb una total lleugeresa que el sobiranisme s’ha quedat sense referent al Parlament de Catalunya, la pregunta que ens pot venir al cap és: i aleshores on són els sobiranistes a Catalunya? I el mateix podríem dir en el cas d’Iniciativa; si aquests tampoc representen l’ecologisme, aleshores on són els ecologistes a Catalunya?.

Des de la marginalitat, hi ha una perniciosa tendència a desqualificar tothom que no es consideri radicalment pur i no segueixi els seus esquemes tan precisos com simplistes. En una voràgine infernal, es va desqualificant tots els qui segueixen altres estratègies i altres formes d’avançar cap als mateixos objectius, fins arribar a la solitud de grupuscles que al seu torn s’acaben escindint tan bon punt creixen mínimament. Si fos cert, com diuen alguns, que ERC ja no és independentista o que IC-V ja no és ecologista, hauríem de concloure que aquestes idees han fracassat estrepitosament a Catalunya; perquè les alternatives, malauradament, tenen ben poc ressò i un seguiment escàs entre la ciutadania.

Malgrat totes les crítiques que es puguin fer als seus dirigents, prefereixo creure que l’independentisme és ben viu a casa nostra, i no només a les plataformes sobiranistes, a les CUP o a Reagrupament, sinó també ERC, a CiU i a IC-V, i fins i tot en trobaríem al sí del Partit dels socialistes. Altrament, hauríem d’admetre que hem perdut la batalla.

Conclusions d’un Acte de Sobirania

Sovint ens queixem, i jo mateix ho faig constantment en aquest bloc, de la incapacitat que tenen els polítics a l’hora d’analitzar la realitat que ens envolta, obsessionats com estan a justificar permanentment la seva actuació i el manteniment del seu privilegiat status. Però cal anar amb compte, perquè en aquest mateix parany que porta els nostres polítics a tenir una visió egocèntrica de la realitat, a pensar cadascun d’ells que són l’única via i l’única força que treballa per a un projecte que hauria de ser de país, també hi cauen sovint entitats i persones que s’autoproclamen “la societat civil”.

Com he dit en altres ocasions, sovint apareixen iniciatives més que lloables de persones i entitats que en un moment donat consideren que cal fer un acte o acció solemne de país, però que les emprenen amb poca reflexió prèvia de quins són els objectius, mesurant malament les pròpies possibilitats i generant, conseqüentment, unes expectatives que després es veuen frustrades. Aleshores, davant d’una realitat que s’obstina a no ser com voldríem, podem caure en el mateix error dels polítics professionals de concloure que tothom va errat, menys nosaltres.

Davant de l’existència de diferents sensibilitats, de diferents formes d’entendre una lluita a favor del país, o simplement de diferents prioritats i estratègies puntuals, podem caure fàcilment en actituds puristes i excloents. Només els qui, com nosaltres, tenen una determinada sensibilitat, una determinada estratègia i unes determinades prioritats són patriotes de veritat. Aleshores, cadascú des del seu microcosmos, conclou que la immensa majoria de la població i dels seus representants polítics són botiflers, venuts i apoltronats al poder; i només una minoria selecta, l’autèntica i genuïna ànima de la societat civil catalana, està portant la lluita adequada que ens ha de portar a la victòria final (de victòria en victòria, fins a la derrota final). D’aquí divisions internes i infinitat de plataformes i associacions sobiranistes al si d’aquesta societat civil que recrimina la manca de coratge als nostres polítics; d’aquí l’escridassada, titllant-los de botiflers, als diputats d’ERC presents en l’Acte de Sobirania d’ahir; d’aquí els retrets constants d’Esquerra envers CiU per no assumir els seus plantejament, sobre el paper, més sobiranistes...

Molts dels assistents a l’Acte de Sobirania van arribar a la conclusió que els d’ERC, van signar només per quedar bé, perquè els era molt fàcil i no els comprometia a res. Els d’ERC poden concloure que ells són els únics que van signar el document dels organitzadors de l’Acte de Sobirania. I des de CiU poden presumir que ells, a diferència d’altres grups parlamentaris, sí que hi eren presents. Però la realitat és que la convocatòria va engrescar ben poca gent, que allà hi havia una part molt ínfima de la societat catalana.

Mals temps per a l’esquerra

Joan Herrera, el diputat d’Iniciativa per Catalunya-Verds, ja s’havia fet totes les il·lusions de sortir de les Corts espanyoles amb el mèrit d’haver aconseguit que el PSOE prengués la decisió d’augmentar els impostos a les rendes més altes. Una il·lusió pròpia d’il·lusos, està clar, perquè la dreta sempre fa pinya. Zapatero, al final, i per no faltar al costum, es va desdir del que havia pactat unes hores abans per tal d’assegurar-se el suport de CiU en el primer tràmit per a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat del 2010. És la mateixa dreta (CiU-PSC-PP) que aquí rebutjarà la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia posar fre al cultiu de productes transgènics.

Costa d’entendre què hi guanyava CiU salvant el PSOE de la minoria parlamentària en què es trobava, i que hauria estat un seriós avís per a Zapatero. La contrapartida oficial encara és més difícil d’entendre: acordar un sostre de despesa en els comptes de l’Estat per al 2010, que després servirà per a negar un millor finançament a les comunitats autònomes. Podríem pensar que hi ha contrapartides i pactes de sotamà inconfessables entre socialistes i convergents, o simplement que hi ha coincidències ideològiques en matèria de política econòmica. És aquesta fal·làcia del bloc progressista, que a Catalunya es tradueix en el tripartit, enfront del bloc conservador, CiU-PP; la fal·làcia que tant agrada als dirigents d’IC i d’ERC, més que res perquè és l’única manera de justificar la seva política de pactes.

Quan es tracta de defensar la unitat d’Espanya, PP i PSOE s’alien sense manies, com han fet al País Basc. Quan es tracta de proposar polítiques conservadores, CiU i PSOE, també van de costat, com hem vist en la votació sobre la fiscalitat de les rendes més altes o sobre el cultiu de transgènics a Catalunya. Les disputes aparents entre PP i PSOE, o entre CiU i PSC, no són irreconciliables per motivacions ideològiques sinó per aspirar a la mateixa poltrona del poder. I a l’esquerra, a IC-V i a ERC, els toca fer el paper de comparses.

Demà, Acte de Sobirania

Per demà dissabte hi ha prevista una acció sobiranista que consistirà en una concentració a les 5 de la tarda a Arc de Triomf, i des d’allà s’anirà en manifestació fins a la seu del Parlament. Els organitzadors de la marxa independentista pretenen reclamar a les forces parlamentàries un Acte de Sobirania que permeti albirar un horitzó d’alliberament nacional. Per això esperen ser rebuts, a les set de la tarda, al Parlament de Catalunya, per diputats catalans de diversos grups polítics.

Si el sobiranisme ja va rebre una plantofada parlamentària, dies enrere, en ser rebutjada per unanimitat una Iniciativa Legislativa Popular que pretenia convocar un Referèndum d’Autodeterminació, ara com a mínim s’espera que hi hagi algun parlamentari disposat a rebre’ls. El rebuig a aquella ILP al·legant motius constitucionalistes, va decebre molts militants i seguidors de CiU i d’ERC; perquè, de fet, no es demanava que es pronunciessin sobre el tema, sinó sobre si creien oportú que s’iniciés el tràmit de recollida de signatures que hauria permès discutir el tema al Parlament, i fer-hi per tant totes les esmenes que els parlamentaris consideressin oportú, inclosa l’esmena a la totalitat. El que va votar aleshores la Mesa del Parlament, des del PP a ERC, va ser no permetre que la societat civil presentés una iniciativa legislativa popular: d’aquest tema, ni parlar-ne.

Ara, els ho posen més fàcil. Només es tracta de rebre els organitzadors de l’Acte de Sobirania, i si volen només han de recordar-los que en algun lloc amagat dels seus estatuts i dels seus principis ideològics ja hi figura la defensa d’una sobirania nacional. No caldrà que es comprometin en gaire més, ni tan sols que els recordin que ERC va posar la data del 2014 que tothom dóna per morta. Un nou desaire a la societat civil seria incomprensible.

Criticar la inútil Justícia que critica

Els polítics, políticament correctes, acostumen a utilitzar allò de respectar i acatar les sentències judicials, sense entrar a valorar-les i molt menys criticar-les. Però això no sempre és així, almenys quan les sentències toquen determinats temes. Al País Valencià fa molt de temps que es repeteix una mateixa història, en la qual la Justícia no és respectada per ningú, ni pels mateixos jutges. El Tribunal Superior de Justícia, per quinzena vegada, ha resolt en contra de la Generalitat Valenciana en el tema de la unitat de la llengua; i enmig de la sentència, en una mena de conya entre cínica i sarcàstica, els jutges es permeten la llicència de criticar el Conseller d’Educació valencià per la seva “manifesta temeritat al reiterar, incomprensiblement l'omissió qüestionada sense respecte a les decisions judicials fermes, anteriors i conegudes, i faltar reiteradament, a la seva obligació de respectar i complir les sentències fermes”.

Les sentències que avalen la unitat de la llengua, tant les del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià com les del Tribunal Constitucional, són reiteradament menystingudes i incomplertes per l’Administració valenciana així com per l’administració espanyola. Interpreten que aquestes sentències són simples opinions de les quals no cal fer-ne massa cabal. Però no es tracta només que els responsables polítics facin mofa i befa de les sentències judicials que no consideren que siguin d’obligat compliment, sinó que és la mateixa Justícia la que admet el seu nul valor quan es tracta de segons quins temes.

En qualsevol altre procés judicial, el fet que una de les parts reincidís en una mateixa causa ja sentenciada amb anterioritat seria considerat un desacatament a la Justícia, amb les conseqüències penals que se’n derivarien. En el cas valencià, la Justícia no solament no actua com ho faria normalment, sinó que fent burla de sí mateix, de la seva manca d’autoritat i de poder legal per a fer-se respectar, es permet la llicència de criticar els qui incompleixen les seves sentències. Fan el mateix amb la resta de sentències?

Estrènyer el cinturó en temps de crisi

El Conseller d’Economia, Antoni Castells, preveient que el nou finançament no resoldrà els dèficits de l’administració catalana, ha anunciat un pla d’estalvi: entre tots els Departaments de la Generalitat s’han d’estalviar fins a 900 milions d’euros. Una mesura del tot lògica, si tenim en compte que en el nostre cas tenim una triple crisi: la crisi econòmica general, la derivada del manteniment de l’espoli fiscal que no resoldrà ni el millor dels escenaris possible del nou finançament, i la generada per la pròpia administració que arrossega un dèficit prou important. El tema no és si cal o no estrènyer-se el cinturó, perquè en això ja hi hauria acord unànime, sinó en quines partides cal fer-ho.

Des del punt de vista de la dreta, el primer que caldria retallar són les despeses socials. Per forta que sigui la crisi hi hauria recursos per a salvar grans empreses o entitats de crèdit, però no per a salvar les economies domèstiques i garantir uns mínims de subsistència i de serveis bàsics. Des del punt de vista dels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, el primer que caldria retallar són les despeses de suport a la cultura catalana, a la seva projecció exterior i a totes aquelles accions encaminades a salvaguardar els elements indentitaris; identitaris catalans, s’entén. El Govern de la Generalitat, que no es defineix ni de dretes i ni anticatalà, haurà de fer molts equilibris perquè aquest reajustament del pressupost no acabi afectant les polítiques socials i les de defensa de la pròpia identitat.

Hi ha, però, unes partides que es podrien haver retallat dràsticament des de qualsevol perspectiva. Per exemple, els alts càrrecs de confiança, absolutament sobre dimensionats en l’administració catalana i que equivaldria com a mínim a la meitat del que el Conseller Castells preveu estalviar amb la congelació de les plantilles de funcionaris. O per exemple, les partides de publicitat institucional, que en el cas de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona han assolit nivells que freguen el delicte per tractar-se d’una publicitat caríssima, d’un interès social nul i d’un clar electoralisme de partit.

Erràtica política educativa

Aquest ha estat un dels cursos escolars en què els sindicats de l’ensenyament han convocat més vagues en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat. Si no és el rècord absolut, ben poc se’n deu faltar. I les diferents convocatòries de vaga han tingut motivacions diverses, però normalment ha estat més la denúncia a un cúmul de despropòsits que una reivindicació molt concreta. La dimissió de Joan Badia, Director General d’Innovació Educativa, arriba ara discretament, a final de curs, aparentment al marge del malestar general creat per l’erràtica política del Departament d’Educació que ha portat els sindicats de l’ensenyament a demanar reiteradament la dimissió del Conseller Maragall.

Joan Badia no era el blanc de les protestes dels professionals del sector, i estic convençut que la seva responsabilitat en el desgavell del Departament d’Educació no va gaire més enllà que la de formar part de l’equip del Conseller Ernest Maragall. Suposo que la seva dimissió té més a veure amb una incomoditat personal, la de formar part d’una estructura que ell mateix reconeix com a poc cohesionada, que pel desgast i les crítiques que hagin pogut arribar dels professionals de l’ensenyament. Però el que resulta preocupant és l’explicació que ell mateix dóna de les causes de la seva dimissió: “Si la Conselleria d'Educació la té el PSC, ha de ser el PSC qui faci el desplegament i doni tot l'impuls a la LEC”. Sis anys seguits de govern de coalició, i malgrat els desmentiments constants que n’han volgut fer els seus dirigents, no s’ha aconseguit superar el concepte de tripartit entès com a govern partit en tres, en lloc de considerar-lo com un govern compartit entre tres forces polítiques.

Les protestes dels ensenyants sovint eren més motivades per les atzagaiades sense cap ni peus del Conseller, per la improvisació constant i canvis de criteri desconcertants, que per motivacions específiques com podia ser la mateixa Llei d’Educació, sobre la qual tampoc hi hauria unanimitat de criteri entre els convocants de les mobilitzacions. Potser té raó Joan Badia quan argumenta que per al desplegament de la Llei “hi ha d'haver un equip més cohesionat, un equip diferent del que existeix actualment”. El que no està tan clar, és que aquest equip hagi de correspondre a un partit en concret, a no ser que se sigui conscient del nyap que s’hi està fent i es vulgui carregar el mort al soci que n’ostenta la titularitat.

La CUP, Carretero i la il•lusió perduda

Finalment, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) no seran presents a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Hi havia un nombre important d’assemblees locals partidàries de fer el pas al parlamentarisme, i una certa moguda de suports externs que els hi animaven, però a l’Assemblea de Girona es va decidir prioritzar les eleccions municipals del 2011, enlloc d’arriscar-se a fracassar en les del Parlament que s’han de celebrar la tardor de l’any que ve, amb la possibilitat que s’acabin avançant. No és una qüestió de creure o no en la necessitat de fer el salt a la via parlamentària, sinó d’analitzar si aquest és el moment oportú de fer-ho.

No puc negar que m’hauria agradat que la CUP hagués obtingut representació parlamentària. Crec que hauria estat bo per a la dinàmica política del país. Però, si un fracàs electoral degut a la precipitació i a la manca de recursos havia de perjudicar el procés d’arrelament municipalista, han fet bé de desistir-hi, de moment. És possible, d’altra banda, que aquesta decisió de la CUP faciliti la formació d’alguna altra candidatura independentista a l’entorn de la proposta de Joan Carretero. Seria una candidatura molt menys marcada ideològicament, més transversal, i probablement amb més capacitat de recollir el vot descontent de sectors propers a CiU i a ERC. Tot dependrà de la credibilitat que mereixi el conjunt de la candidatura, que no doni la imatge de rebotats de diversos signes, i que sàpiga crear una il·lusió i un engrescament col·lectiu; tasca gens fàcil, tanmateix.

Per a la CUP, presentar-se o no, suposava assumir el risc de malbaratar un projecte que de moment desperta prou simpaties en l’àmbit municipal. Per a Carretero, en canvi, és molt més arriscat no presentar-se: implicaria avortar un projecte tot just insinuat, i probablement liquidar una carrera política personal. La CUP no s’ha volgut jugar l’engrescament que ha despertat en la política local, Carretero necessita crear un engrescament col·lectiu per a fer viable el seu projecte, i els crítics d’Esquerra, l'Esquerra Independentista d’Uriel Bertran, pretenen recuperar la il·lusió perduda al si del partit republicà. És tot el país que espera recuperar una autoestima i una il·lusió col·lectiva; que es faci sota unes sigles o unes altres, és pura anècdota.

Perú: Crònica interrompuda

Dies enrere lamentava en aquesta pàgina el silenci informatiu de la majoria dels mitjans de comunicació de casa nostra respecte al conflicte que mantenien els pobles amazònics amb el Govern del Perú. Aquest, contravenint compromisos anteriors i convenis internacionals pretenia consolidar legislativament la seva política de concessió de les terres tradicionals de les comunitats indígenes a empreses internacionals per a explotar-ne els recursos naturals. Uns dies després, amb un retard de més de cinquanta dies, el conflicte va aparèixer als titulars dels nostres mitjans de comunicació, arrel d’una matança d’indígenes a la zona de Bagua. Però, d’ençà de llavors, sense acabar d’explicar ni l’origen ni el desenllaç dels fets, la premsa de casa nostra ha tornat a obviar el tema. La sort dels pobles indígenes no interessa ningú.

La gravetat dels fets, que en altres contextos hauria continuat acaparant l’actualitat informativa, també hauria de qüestionar el reconeixement internacional d’unes autoritats que utilitzen la violència indiscriminada contra determinats sectors del seu país. Però, no. La violència i el terrorisme d’Estat, quan es practica sobre comunitats indígenes i, sobretot, en benefici de grans empreses multinacionals, deixa de ser condemnable; i des d’aquí també es deu pensar que és millor estar bé amb aquest terrorisme oficialitzat, que pot resultar ben rendible. I una condició per a gaudir dels avantatges que atorga el Govern peruà per a l’explotació dels seus recursos naturals a costa del medi natural, del qual formen part les comunitats indígenes, és el silenci informatiu. Altrament, no es podrien guardar les formes ni donar suport als partidaris de la violència. La comunitat internacional ja té establerts els criteris de quins són els règims autoritaris, els de l’eix del mal, els que no respecten els drets humans... només faltaria que una lleugeresa informativa malbaratés els seus esquemes.

Així s’entén el silenci informatiu dels grans mitjans de comunicació occidentals. És cert que després de les matances d’indígenes al Perú, el mateix Govern sense admetre les seves responsabilitats en el conflicte ni emprendre cap mena d’investigació sobre els fets, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plans. Ha estat només una victòria parcial, i encara basada en la promesa de negociar amb els dirigents de les comunitats indígenes de l’Amazònia peruana. Una promesa que, un cop aconseguida la desmobilització popular i sense els mitjans de comunicació internacionals com a testimonis, podrà ser fàcilment oblidada.

Catalunya a la deriva, i els capitans saltant abans d’hora per veure com s’enfonsa el vaixell, com si no n’haguessin estat ells els responsables

El dia que Esquerra Independentista celebra una assemblea de militants per intentar redreçar el partit, amb el lema “Torna l’Independentisme. Torna Esquerra Republicana”, Joan Puigcercós pren posicions i dóna per acabada la legislatura. De fet, també Joan Saura es veu a venir la patacada i ja anuncia que cada partit de la coalició de Govern pot prendre una posició diferent respecte al nou finançament. Tothom té la impressió que s’ha acabat la comèdia, que ja no és sostenible, ni creïble, continuar simulant que es governa, que es negocia o que s’està pensant en el futur del país.

No cal que carreguem les tintes només a una banda. La societat catalana, amb els seus líders i la seva classe política al capdavant, ha estat incapaç no ja de presentar una imatge sòlida i unitària en defensa dels interessos de Catalunya, sinó de bastir cap alternativa ni cap horitzó mínimament esperançador. Com sempre, reaccionarem tard i malament. Ens esquinçarem les vestidures i ens culpabilitzarem els uns als altres; tot per no haver d’assumir el fracàs d’una estratègia que ens ha portat fins aquí, que no ens ha portat enlloc. Mentrestant, a Madrid somriuran triomfants perquè ens hauran fet ajupir el cap, i a sobre neutralitzant-nos nosaltres mateixos per impedir cap resposta de la societat catalana.

Quan, durant mesos i anys, els nostres polítics s’han negat a fer un front comú amb visió de país, i s’han dedicat única i exclusivament a desgastar-se mútuament, fins i tot entre els dirigents d’un mateix partit, amb l’única fita de l’èxit personal i el manteniment d’unes cotes de poder, no ho tindran fàcil ara per convèncer ningú que ha arribat l’hora de fer un cop de cap. Sortir a aquestes alçades, com fa Joan Puigcercós, dient que amb els socialistes no anem enlloc, que Zapatero amb el suport del PSC s’ha burlat de Catalunya, però carregant tota la responsabilitat al Pacte Mas-Zaptero, sense admetre que és sobretot des de la perspectiva independentista que l’estratègia ha estat errònia, és simplement patètic. El fracàs anunciat d’aquesta legislatura hauria de comportar el reconeixement del fracàs personal dels dirigents que ens han portat fins aquí.

El problema és que costa de veure en el conjunt de la societat catalana unes forces i uns lideratges capaços d’agafar el relleu, ni dins del partit republicà ni a fora. A part d’intentar saltar del vaixell abans no s’enfonsi, per simular després que no es tenia res a veure amb el rumb que havia pres, hi haurà algú amb capacitat i credibilitat suficient per agafar el timó?

El PSC i la política berlusconiana

A Itàlia, al Berlusconi li funciona a la perfecció. El dirigent populista ha creat un gran imperi mediàtic a través del qual pot condicionar d’una manera decisiva l’estat d’opinió de la ciutadania. Està clar que sempre hi ha qui denuncia la prepotència d’Il Cavallieri, l’abús que fa dels mitjans que utilitza, entre altres coses, per amagar les seves corrupteles, els seus escàndols personals i els conflictes permanents amb la justícia. És l’estratègia d’anar a fons amb la corrupció, l’econòmica, però també la política i la informativa: fraus econòmics i fiscals en benefici propi, suborns de la maquinària administrativa d’hisenda o de la Justícia, i finalment manipulació informativa. A un altre nivell, a Catalunya, al PSC també li funciona a la perfecció.

L’informe de la Sindicatura de Comptes en què es constaten múltiples i greus irregularitats en la gestió de l’entramat de mitjans de comunicació de la Diputació de Barcelona, seria demolidor en qualsevol país amb un mínim de sensibilitat democràtica i d’escrupolositat pel que fa a l’ètica política. Aquí, no. Entre altres coses, perquè la Sindicatura de Comptes, tal com correspon, es limita a denunciar irregularitats comptables i administratives, i no entra en el rerefons polític de la qüestió. Tot l’entramat de mitjans de comunicació que depenen de les administracions socialistes, ja sigui de forma directa, com les que ha analitzat l’informe de la Sindicatura, o de forma indirecta a través de subvencions, actuen com a plataformes del partit condicionant descaradament l’opinió pública. Així, un informe com aquest de la Sindicatura, que per l’interès informatiu obriria portada a grans titulars als mitjans de comunicació, passa del tot desapercebut per a la majoria de la població, perquè el partit ja s’encarrega de què no aparegui per enlloc, o que ho faci molt discretament.

Només faltarà que la direcció del Partit dels Socialistes decideixi que ja ha arribat l’hora de dir sí a la proposta de nou finançament, amb el suport o sense dels republicans, i amb xifres molt semblants a les que s’han anat rebutjant fins ara, perquè posin en marxa la seva maquinària informativa: el discurs dels mitjans de comunicació, tant dels públics com dels privats, començarà a canviar per anar preparant el terreny de l’opinió pública i fer més digerible el que fins ara havia estat inacceptable. I qui es mogui, tant si és per donar massa relleu a les irregularitats denunciades per la Sindicatura de Comptes com per posar en evidència l’abaixada de pantalons en el tema del finançament, no sortirà a la foto.

El senyor Ausàs, una presa de pèl

Ja des dels inicis de la seva gestació, vaig expressar (*) la meva disconformitat amb el projecte de Llei de consultes populars que impulsa el Govern de la Generalitat de la mà d’Esquerra. No insistiré en els arguments que hi donava: les limitacions sobre els temes a consultar i el fet que en tot cas sempre s’ha de tenir el vist-i-plau del Govern espanyol. El que sí que em sembla d’un cinisme excessiu és l’actitud del Conseller Ausàs quan afirma que amb aquesta Llei de consultes populars s’hauria pogut tramitar la ILP sobre el Referèndum d’autodeterminació que acaba de rebutjar la Mesa del Parlament, per unanimitat.

Amb llei o sense llei, l’admissió a tràmit d’una iniciativa d’aquestes característiques és una decisió estrictament política. I a ningú se li escapa que les lleis espanyoles, i l’Estatut és una llei espanyola aprovada per les Corts espanyoles, mai permetran l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquest dret, el dia que una majoria del poble de Catalunya decideixi exercir-lo se l’haurà de prendre apel·lant a la legitimitat, encara que sigui contravenint la legislació vigent. No sé amb què es basa el Conseller Ausàs per dir que amb la seva Llei de Consultes populars es podria tramitar una Iniciativa legislativa Popular com la que ara s’ha rebutjat. Els arguments que s’han donat ara de contravenir la legislació espanyola hi seran igualment; amb l’afegit que la nova llei catalana deixa ben clar que les consultes han de ser sobre temes de competència de la Generalitat.

Algú argumenta que, amb aquesta llei, no podrem fer cap consulta sobre el dret a l’autodeterminació, però podrem posar en un compromís al Govern espanyol que ens ho haurà de prohibir. Una fal·làcia, per no dir una mentida. En primer lloc, perquè amb la Llei del senyor Ausàs, aquesta proposta ja no passarà el filtre que nosaltres mateixos ens haurem imposat, i tot això que estalviarem al Govern espanyol; i en segon lloc perquè en cas de presentar-se una proposta d’aquestes a Madrid, els espanyols ni tan sols haurien d’argumentar la negativa en base a la Constitució, sinó en base a les mateixes lleis catalanes.

Creure, com diu el senyor Ausàs, que amb aquesta llei seria possible tramitar una proposta de consulta sobre el dret a l’autodeterminació, equival a considerar que els socialistes són tan estúpids que es deixen colar un tema d'aquesta magnitud. Però imaginem que això sigui així (tot i que considero que els estúpids no són els socialistes), i que s’aprova la Llei de consultes populars que ens proposa. Aleshores, algú es creu que la Mesa del Parlament donaria llum verda a una ILP com la que ara han rebutjat? Si fos així, cap problema: encara la podríem fer coincidir amb la data del 2014 que proposava Esquerra.

Es ben bé que es refien que d’aquí a un any, ja ningú es recordarà de la ILP que abans-d’ahir es va rebutjar, i molt menys de les justificacions que ahir donava el Conseller Ausàs.

(*) (7-11-2008) (30-3-2009) (5-4-2009) (27-4-2009)

Del PP a ERC, defensant la Constitució

Tal com era de preveure, la Mesa del Parlament ha rebutjat per unanimitat (des d’Esquerra al PP) la Iniciativa Legislativa Popular que demanava l’elaboració d’una llei per a convocar un Referèndum d’autodeterminació. Els arguments per a rebutjar-la són d’una lògica constitucional impecable: decidir el futur de Catalunya no és una competència del Parlament de Catalunya, sinó del Parlament espanyol. Els promotors, Catalunya Estat Lliure i Deu Mil.cat, ja sabien d’entrada que estaven forçant una idea que, a més, entrava en contradicció amb la Llei de Consultes Populars que aquesta setmana s’ha de començar a debatre al Parlament.

Val a dir que l’acceptació per part de la Mesa del Parlament només implicava deixar obrir el procés de recollida de signatures per tal que amb l’aval d’un mínim de 50.000 persones, la proposta entrés formalment al Parlament. Aleshores, els grups polítics la podrien debatre en comissió i esmenar-la tant com volguessin, o simplement rebutjar-la. Però la negativa de tots els grups de la cambra, sense distinció entre Esquerra i el Partit Popular, és a permetre que s’iniciï la tramitació: d’aquest tema, ni parlar-ne.

Amb això, els populars n’haurien de tenir prou per a votar favorablement la Llei de Consultes Populars impulsada pel Conseller Ausàs, que preveu la possibilitat de celebrar referèndums única i exclusivament sobre temes de competència de la Generalitat, i per tant en cap cas sobre el Dret a decidir dels catalans. Probablement, el PP tampoc hi donarà suport, més que res perquè, essent a l’oposició, sempre és millor i dóna millors rèdits electorals enfrontar-se amb el govern. Però és una Llei que podien haver fet ells perfectament.

És evident que la ILP tenia la voluntat, no pas de convocar un referèndum l’any que ve, tal com deia textualment la proposta, sinó simplement posar sobre la taula i sobretot a debat públic el tema de l’autodeterminació. Ja sabien que constitucionalment la proposta era inviable, i probablement per això mateix ho volien tirar endavant abans que s’aprovés la llei catalana de consultes populars. Perquè un cop aprovada ja no tindrem ni l’argument moral de plantejar-ho: no aniríem només en contra d’unes lleis espanyoles, sinó en contra d’una llei catalana, impulsada per més inri per Esquerra.

Alternatives independentistes

En aquests moments, les CUP estan en debat intern per saber si es presentaran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns ja han expressat la seva voluntat de no fer-ho, tot i les pressions que reben i que continuaran rebent: d’aquestes pressions, algunes són ben intencionades perquè creuen que haurien de fer el salt cap al parlamentarisme, i d’altres com un dard enverinat per a provocar-ne una crisi interna o simplement per a restar vots a altres formacions independentistes. Per al país seria bo que hi hagués al Parlament una altra força independentista, però el debat es centra bàsicament en veure si hi ha possibilitats reals d’obtenir aquesta representació parlamentària.

L’altra alternativa que s’albira és la de la candidatura de Joan Carretero, a la qual difícilment donarien suport les CUP; encara que, com ha passat amb Iniciativa Internacionalista a les europees, podria acabar essent el refugi de molts votants que tenen clar que no apostaran per Esquerra però tampoc per la marginalitat d’algun altre grup radical. Res a dir, doncs, sobre la possibilitat que una segona formació independentista al Parlament vingués de la mà de Carretero. La dinàmica d’Esquerra, en qualsevol dels horitzons possibles, sembla que passa per optar a mantenir-se com a partit de Govern, ja sigui de la mà dels uns o dels altres, i amb més o menys força en funció de la configuració numèrica del Parlament. Per tant, sembla que queda un espai lliure per a una opció independentista desacomplexada i conseqüent. En qualsevol de les versions, benvinguda sigui una nova força independentista, que entre altres coses esperonaria ERC.

Una altra cosa és el plantejament de l’alternativa, el llenguatge que s’hi pot emprar, i per tant les expectatives que es poden generar. Les argumentacions aïrades i viscerals que qualifiquen molt alegrement de traïdors els qui segueixen una altra estratègia, els vaticinis catastrofistes dels qui preveuen un esfondrament definitiu d’Esquerra, o els qui proclamen que un nou independentisme al marge d’ERC pot assumir les aspiracions sobiranistes de la societat catalana, podrien portar-nos a un estrepitós fracàs. Si desqualifiquem la via d’ERC i presentem com a alternativa i esperança del sobiranisme a Catalunya aquesta nova candidatura, i després resulta que, en el millor dels casos, aconsegueix dos o tres diputats, hauríem fet un molt mal negoci. Aquests dos o tres diputats, com a complement, contrapès, o esperonament del que pugui obtenir Esquerra poden ser presentats com un gran èxit, i ser molt útils per a la dinàmica política del país; però com a alternativa, no.

Recolzar més d'una formació política

Una anècdota irrellevant, el desmentiment que va haver de fer Victor Tarradellas, de CDC, impulsor de la Plataforma per la Sobirania o del Bloc Gran del Sobiranisme, pel fet d’haver signat un manifest en què donava suport a la presentació de les CUP en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, em fa pensar en l’absurda visió exclusivista que tenim dels partits polítics. Algú es devia escandalitzar que una persona militant reconeguda de CDC signés a favor de la presentació d’una altra candidatura, la CUP, amb la qual en tot cas hauria de competir en la cursa electoral. I la suposada anomalia no es justificava pel fet que recolzant les CUP es potencia una competència directa a Esquerra més que no a CiU, sinó per la simple raó d’una pretesa incompatibilitat. Com deia aquell: o estàs amb mi o estàs contra mi.

Doncs, no. Aquesta visió és la que provoca anàlisis esbiaixades de la realitat. Pel fet de ser militant (quina paraula més horrorosa!) d’un partit, sembla que no es pugui parlar, lloar o donar suport als encerts dels altres. I si, a més, al si de cada partit hi ha una actitud recelosa, per no dir hostil, a tot el que sigui autocrítica, ja tenim les bases per al sectarisme cec que ens impedeix de veure amb un mínim d’objectivitat el panorama global del país. Quan hi ha unes eleccions no em preocupa tant, i per suposat que no només, el resultat del meu partit sinó el del conjunt de les forces polítiques. Per entendre’ns, no em preocuparia tant una nova davallada d’Esquerra, si aquesta fos compensada per l’aparició d’altres forces de caràcter independentista, com les CUP o la possible candidatura de Carretero. Però a les direccions dels partits sovint els interessa més inculcar aquesta visió exclusivista, confonent l’inevitable espot publicitari (som els millors, els únics que...) amb la realitat que és molt més plural i diversa, i sobretot molt menys compartimentada. Qualsevol militant independentista hauria de voler que creixin i esdevinguin hegemòniques les forces sobiranistes en el seu conjunt, molt més que una victòria aïllada del seu partit en concret.

Altra cosa són, està clar, els interessos dels qui entenen els partits com a simples plataformes o escales per a accedir a càrrecs ben remunerats. Aleshores sí que s’entén que l’únic que interessa és que el partit a través del qual hom vol fer carrera assoleixi el màxim de poder, prescindint del que faci la resta; o pitjor encara, en detriment dels màxims competidors que probablement haurien de ser els aliats indispensables per a fer avançar el país cap a la seva sobirania.

Sincerament, no sé de què s’havia de disculpar ni què havia de desmentir el Víctor Tarradellas, pel fet que essent militant d’un partit celebri l’aparició d’una altra força política.

Tupinada electoral confirmada

En un país democràtic no es posen mai traves per a la revisió dels resultats electorals, bàsicament per dues raons: primera perquè la revisió forma part del mateix principi democràtic de tota contesa electoral, i segona perquè el marge d’error acostuma a ser tan petit com insignificant. Per això, en els països democràtics les formacions polítiques no acostumen a qüestionar els resultats ni, per tant, a demanar-ne un nou recompte a no ser que un nombre molt reduït de vots pugui alterar el resultat. Aleshores, els impugnants esperen i esgoten la possibilitat que el petit marge d’error pugui fer decantar la balança a favor seu. Res a veure, doncs, amb el que ha passat a l’Estat espanyol en les darreres eleccions europees.

Confesso que, inicialment, no donava crèdit a les primeres reclamacions d’Iniciativa Internacionalista. Per mi, la tupinada havia estat tot el procés polític previ a què havia estat sotmesa la coalició basca: des de la prevaricadora il·legalització inicial per part del Suprem amb l’objectiu estrictament polític d’evitar la seva presència a les eleccions, a la seva marginació dels espais públics, passant per les nombroses irregularitats detectades el dia de les eleccions amb moltes meses on no hi havia paperetes d’Iniciativa Internacionalista. Al poble de Moratalaz, per exemple, la policia va desallotjar del col·legi electoral uns ciutadans que reclamaven que no podien votar perquè no hi havia paperetes de la coalició abertzale. I malgrat tot, els resultats d’Iniciativa internacionalista van ser prou remarcables: van recuperar vots al País Basc en relació a anteriors eleccions, encara que lluny dels resultats obtinguts abans d’iniciar-se la persecució política contra el món abertzale; de fet, al País Basc van superar clarament en nombre de vots als obtinguts per Aralar i EA, i es van posar al mateix nivell que el Partit Popular.

El recompte dels vots, en qualsevol país democràtic, pot detectar errors però que seran estadísticament irrellevants; entre altres coses perquè els errors, quan són errors, tant es poden haver produït en un sentit com en un altre. La reclamació d’Iniciativa Internacionalista, per tant, em semblava més un gest testimonial, ben legítim per cert. Però de seguida es va veure que la tupinada no havia estat només una acció prèvia a les eleccions, perquè les Juntes electorals actuaven coordinadament per dificultar o impedir, de manera absolutament il·legal, la presència en el recompte d’apoderats i representants de la coalició reclamant, quan no es posaven les mateixes traves per als delegats de les altres formacions polítiques. La mateixa Junta electoral central, en el moment de fer la proclamació definitiva dels resultats, ja admetia que Iniciativa Internacionalista havia tret al País Basc 1.680 vots més dels anunciats inicialment, cosa que posava la coalició abertzale clarament per davant del PP. Una diferència increïble, des del punt de vista estadístic, que no és possible atribuir-la a l’atzar. I a partir d’aquí han començat a sortir, arreu de l'Estat, anècdotes i fets concrets que evidencien que de cap de les maneres es pot parlar d'errors involuntaris ni d'accions o negligències puntuals: des del creixement insospitat del vot nul, que les Juntes electorals es neguen a revisar, al creixement també inaudit d’alguna formació política pràcticament desconeguda. Però també casos concrets com el del poble d’Amezketa, feu tradicional de l’esquerra abertzale, on segons l’escrutini oficial no hi havia cap vot per a Iniciativa Internacionalista i en canvi hi hauria guanyat per una clara majoria absoluta un partit sense cap implantació allà com és el POSI.

Només considerant les rectificacions i les reclamacions admeses oficialment per les Juntes electorals ja es podria parlar de tupinada. En qualsevol país democràtic, només tenint en compte aquestes rectificacions oficials, ja s’hauria obert una investigació perquè aquí hi ha hagut accions delictives, amb voluntat expressa d’alterar el resultat electoral, i per tant en cap cas atribuïbles a errors involuntaris. Però, el que seria normal en un país democràtic, no té perquè ser-ho a l’Estat espanyol.

Per una nova ERC

Em disposava a escriure un comentari crític amb el corrent crític d’Esquerra, l’Esquerra Independentista, quan m’adono que els mitjans de comunicació insisteixen en la intoxicació informativa; o, en el millor dels casos, en la simplificació interessada que contribueix a generalitzar la idea que això de la política és un simple joc d’interessos i d’ambicions personals. En aquests moments Esquerra Independentista està preparant per al proper dia 20 una assemblea en la qual s’hauria de debatre i aprovar la ponència Torna l'independentisme, torna Esquerra Republicana', amb l’objectiu de propiciar un gir estratègic al Partit. I, com deia, alguns mitjans ho han simplificat posant com a titulars que EI simplement vol que ERC es comprometi a no reeditar el tripartit. Aquesta ha de ser la conseqüència de l’anàlisi política, certament, però no la fita per si mateixa que podria donar per suposat que s’inclinen pel pacte amb CiU.

A risc de ser titllat de crític amb tothom, fins i tot amb els crítics, en aquest bloc no he deixat d’expressar també els meus desacord amb aspectes concrets dels diferents corrents d’ERC: ho vaig fer en més d’una ocasió amb el Reagrupament de Joan Carretero, i ho he fet també amb algun plantejament d’Esquerra Independentista. Sóc militant d’ERC en la mesura que crec que, avui per avui, amb tots els seus errors i mancances, continua essent l’eina més útil (no l’única) per fer avançar el país cap a la sobirania; i dins d’ERC, tot i no ser-ne afiliat, i també malgrat algunes discrepàncies, cada vegada més em sento proper a les tesis d’Esquerra Independentista. I la lectura de la seva ponència “Torna l’Esquerra Independentista, torna Esquerra Republicana”, més enllà dels titulars, em referma que l’anàlisi d’aquest corrent és molt més seriosa i coherent que la de l’actual direcció.

Ens cal una nova ERC capaç de liderar el moviment sobiranista del país, que no creï constants desafeccions al seu entorn, amb un full de ruta clar com no hem tingut fins ara, i sobretot amb una visió global de país que hauria de propiciar una entesa amb tots els sectors de la societat catalana interessats en avançar cap a la plena sobirania nacional. Per la Independència, som-hi!.

Nova data de caducitat

Ja tenim una nova data límit per a tancar el tema del finançament, el 15 de juliol. N’han donades tantes, incomplertes totes, que una més no té cap mena de valor ni de sentit. Però aquesta vegada diuen que va de veres, més que res perquè el cansament i el fastig que de fa temps afecta la ciutadania també deu haver arribat als mateixos protagonistes d’aquesta història. El problema rau en què aquesta és una negociació on només una part té cartes per jugar, i per tant el desenllaç difícilment ens podrà ser favorable. Si el 15 de juliol no s’ha arribat a un acord, és a dir la Generalitat no s’ha doblegat als interessos de Madrid, es tancarà el procés negociador i tot continuarà com fins ara. I, aleshores, què?

Si no hagués estat per la tossuderia d’ERC fa temps que ja s’hauria signat un mal acord; a finals de desembre els socialistes catalans ja havien donat el seu vist-i-plau a la proposta espanyola. La por a perdre el Govern de la Generalitat ha fet que els socialistes hagin allargat el procés negociador, però posant com a premissa que el seu suport a Zapatero és inalterable. Saben que el President espanyol sacrificaria el Govern de la Generalitat, i els seus companys de partit a Catalunya, abans que trair les seves conviccions de nacionalista espanyol. És més, coincidint en això plenament amb el PP, abans es faria l’harakiri donant pas a una alternança de poder també a Espanya. Un acord excessivament favorable a Catalunya, que se cenyís per exemple al que marca l’Estatut, podria ser més perjudicial per a Zapatero, electoralment parlant, que si deixa en suspens les negociacions. Els socialistes catalans els tindrà sempre al seu costat, faci el que faci, i d’això se’n val. Per tant, el qui no té armes per jugar és la part catalana.

Republicans i convergents ja tenen assumit que el 15 de juliol ha de ser de “caixa o faixa”. I fins i tot anuncien que un no acord hauria de tenir conseqüències. Però aquestes coses no s’improvisen, i l’erràtica política d’Esquerra fent la gara-gara als socialistes i mantenint una actitud de permanent hostilitat amb qui hauria de ser el seu aliat natural, farà que l’endemà del 15 de juliol no passi res. Igual com en la prevista sentència del Constitucional, que el PSOE podria aprofitar l’ocasió per a treure definitivament a la llum, hi haurà un picada de peus, declaracions i fins i tot la convocatòria d’una manifestació, però poca cosa més. La reiterada negativa de republicans i convergents a adoptar una posició de país en les qüestions essencials ens deixa orfes de lideratge i desarmats davant les agressions que continuarem patint, sense capacitat de resposta. Zapatero ho sap i se’n val.

Avui, acte de Sobirania

Els catalans ja hi estem avesats a acudir o recolzar propostes de tota mena, de caire nacionalista, que tenen la sana i lloable intenció de treure el país de l’atzucac o del cul de sac on es troba. Avui, a dos quarts de vuit del vespre, el grup Acte de Sobirania ha convocat una concentració a la plaça de Sant Jaume per reclamar als nostres representants polítics que tinguin la valentia de fer al Parlament de Catalunya un “acte de sobirania”. De fet, l’acció d’avui davant el Palau de la Generalitat s’ha de complementar amb la que està prevista per al dia 27 davant del Parlament de Catalunya. Som-hi, doncs.

Dit això, i subscrivint el contingut general del manifest de la convocatòria , em sobrevenen de nou els dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes accions. O millor dit, de la correspondència entre el to i la magnificència de la convocatòria, i per tant de les expectatives creades, amb l’abast real que tindrà l’acció. Em semblen molt bé, subscric i recolzo, manifestos, concentracions i manifestacions com aquestes, perquè totes fan la seva aportació per a despertar la consciència nacional i per a propiciar el clima adient per fer noves passes cap a la sobirania. Però jo n’hauria rebaixat el to. Parlem d’una “crida al poble de Catalunya” a manifestar-se, “d’emplaçar la classe política a fer un Acte de Sobirania”, als quals demanem “si comparteixen o no amb nosaltres” aquest projecte. Hom pot pensar que tenim una classe política, que viu d’esquena a la ciutadania, i una societat civil que ja ha dit prou i els repta a fer una passa definitiva, a fer l’Acte de Sobirania que ha de portar Catalunya a la independència. El mateix llenguatge i les mateixes pretensions de donar a aquesta mena d’actes la solemnitat i el caire d’un repte a cara o creu (o estàs amb mi o estàs contra mi), poden esdevenir una arma de doble tall, si després la mobilització no arriba, o es queda a mig camí, o no som capaços de traduir aquesta revolta ciutadana en suport a les urnes.

Em sembla molt bé fer una crida als nostres representants polítics perquè siguin valents i treballin per fer un Acte de Sobirania al Parlament. Però hem de ser conscients del país que tenim, que al País Valencià el PP incrementa la seva majoria absoluta malgrat tots els escàndols de corrupció que els envolta, que electoralment Esquerra no aixeca el cap, però tampoc ho fa cap dels grups alternatius que s’hi presenten i que podrien recollir el descontentament de molts independentistes, que els socialistes es mantenen com a primera força i els únics que han experimentat una recuperació han estat els convergents... Cridem avui a la Plaça de Sant Jaume, i el dia 27 davant del Parlament de Catalunya, però sense la pretensió d’erigir-nos en la representació del poble de Catalunya que clama als seus polítics, no fos cas que els crits de la plaça no arribessin al despatx del primer pis del Palau.

Per una mort digna

La Junta d’Andalusia acaba d’aprovar un projecte de Llei per a garantir el dret a una mort digna, el dret de tota persona a afrontar el procés de la mort lliurement i amb dignitat. Els impulsors de la Llei parlen de regular drets i deures, de donar garanties als malalts però també seguretat jurídica a l’hora d’actuar els professionals sanitaris. I a casa nostra ja hi ha qui s’ha avançat a dir que tampoc calia una llei tan específica com l’andalusa, quan d’alguna manera la legislació actual ja preveu aquest principi d’una mort digna. I tindrien tota la raó si no fos perquè aquest principi és vulnerat de forma sistemàtica i generalitzada als nostres hospitals.

Sempre s’havia dit que la sanitat catalana era capdavantera en molts aspectes, en l’àmbit espanyol però també en l’europeu. I ho deu continuar essent en determinats aspectes de recerca o d’innovacions tecnològiques: sovint centres i especialistes catalans apareixen als mitjans de comunicació com a protagonistes d’estudis, descobertes o projectes espectaculars. Però l’assistència sanitària per a la majoria de la població ha caigut en picat. Es parla de massificació i de manca de recursos; però també s’hauria de parlar de les males pràctiques generalitzades com les que la llei andalusa intenta pal·liar, com a mínim, en un aspecte concret. Som capaços d’aplicar les tècniques més avançades i sorprenents, però sovint s’oblida la persona, el malalt. Hi ha massa especialistes disposats a tot per a recuperar el batec cardíac, la funcionalitat d’un ronyó o l’estabilització d’un tumor, sense tenir en compte que allà hi ha una persona, que en molts casos espera ser guarida, però que en molts altres el que no vol és allargar una inútil agonia i un patiment sense cap objectiu. Sovint, només amb l’objectiu d’assolir unes estadístiques o satisfer una obstinació professional sense solta ni volta. En contra de tots els principis ètics, i fins i tot en contra de la voluntat expressada pel malalt i per la família, en situacions irreversibles, es practica de forma generalitzada un acarnissament terapèutic insostenible.

En el rerefons, hi ha una errònia concepció de la mort com un fracàs de la medicina, que absurdament s’intenta retardar a qualsevol preu, en lloc d’entendre-la com un procés natural del final d’una vida. I amb la mateixa dignitat que reclamem poder viure, també hem de reclamar poder-hi morir, sense ser víctimes d’un intervencionisme fora mida que no fa sinó allargar el sofriment i impedir una mort serena, tranquil·la, i amb normalitat. És cert que una llei com l’andalusa de drets i garanties de la dignitat de les persones en el procés de la mort no hauria de ser necessària, perquè aquests drets i aquestes garanties haurien de donar-se per sobreenteses en l’actual legislació. Però la realitat, la pràctica que qui més qui menys ha viscut personalment als nostres centres hospitalaris, ens diu el contrari. Farien bé els responsables de la sanitat catalana de prendre’n bona nota.

Anar tirant, i salvant mobles

Tal com era de preveure, tothom intenta interpretar els resultats electorals segons les seves conveniències, cosa que seria normal com a disculpa de cara a la galeria, però que no ho és quan el cofoisme es manté també de portes endins. El sistema parlamentari, tant en l’àmbit espanyol com en el català, es manté relativament estable: l’oscil·lació d’un dos o un tres per cent, que pot fer decantar la balança a favor del PP o a favor del PSOE es ven com un gir espectacular de la societat espanyola cap a la dreta o cap a l’esquerra; igualment a Catalunya els partits del govern sumen ben just el 50% dels vots, amb pèrdua de suport electoral per a cadascun d’ells.

Des d’una perspectiva dels grans partits espanyols o catalans, dels qui tenen com a principal motivació arribar al poder i gaudir-ne tant de temps com sigui possible, encara que sigui per a fer polítiques molt similars a la dels seus adversaris, el sistema ja els funciona. Per lògica democràtica, cada dues o tres legislatures es produeix una alternança en el poder, i els efectes del canvi són molt més simbòlics que reals. Circumstàncies internacionals ens han arrossegat a la crisi, exactament igual com s’hauria esdevingut si hagués governat el Partit Popular; i probablement en sortirem quan la conjuntura internacional sigui favorable, tant si s’escau que hi ha un govern socialista com un de popular. Ells en són conscients. No tenen cap pretensió de capgirar res, sinó simplement d’anar administrant i sortint del pas, amb el cul aferrat a les cadires, això sí; trauran tot el profit que puguin mentre siguin al poder, conscients que un dia o altre els vindrà el relleu, i esperar el torn una nova temporada.

Però aquesta no és, o no hauria de ser, la perspectiva independentista, i concretament d'ERC, que sí que es proposa donar un tomb radical a la situació creant un Estat propi. Només cal repassar els acords i les perspectives sorgides de la darrera Conferència Nacional del 2007 i del darrer Congrés d’Esquerra, en què es parlava de fer un salt definitiu cap a la sobirania, amb data del 2014 inclosa. Això implicava, i així s’especificava en els documents oficials del partit, que havíem d’arribar a ser la força hegemònica de l’esquerra assumint el lideratge del sobiranisme a Catalunya. I des de llavors ençà, a cada resultat electoral rebem una nova clatellada que des de la direcció s’interpreta com un anar resistint, perquè també podria haver anat pitjor. Igual com els grans partits perfectament apoltronats en el poder, o en la seva avantsala esperant el relleu, nosaltres ens hem apoltronat en aquest confortable estatuts de germà petit que pot anar sucant també si sap escollir l’aliat oportú per a ser present a les esferes de poder. Però, dels grans projectes, de les grans perspectives, de les grans ambicions nacionals (de tot allò que diem en els nostres documents interns), res de res. Les frases més sentides entre els dirigents d’Esquerra són: hem resistit força bé, hem mantingut el mig escó que teníem (recordem que l’hem de compartir amb gallecs i bascos), segons com ens ho mirem tampoc hem baixat tant, i, segons com, fins i tot podem parlar d’un lleuger repunt...

Hem salvat els mobles, és cert. Però no crec que sigui això el que els sobiranistes d’aquest país esperen de nosaltres.

No ens creiem Europa, ni els polítics

Suposo que s’ha de donar per inútil la pretensió que els partits polítics facin una lectura objectiva dels resultats electorals, almenys de cara a la galeria. Com sempre, tothom ha guanyat, tothom troba alguna forma de mirar-se els resultats en positiu. Això no tindria cap mena de problema si un cop tancats els micròfons i reunits en privat els dirigents fessin de veritat la lectura que correspon als resultats. Però, no. Els polítics estan tan avesats a mentir que no solament arriben a mentir-se a sí mateixos, sinó que ells són els únics que es creuen les pròpies mentides.

La participació és una primera dada de la gran farsa que ens han volgut vendre: Europa encara queda lluny, sense unes institucions veritablement democràtiques, i amb un poder mediatitzat pels Estats. Si el President Montilla apel·lava a la participació en nom de la tradició europeista de Catalunya, ara hauria de d’admetre que els catalans som els més euro escèptics; almenys amb aquesta Europa. És la mateixa cançó que repeteixen els polítics en cada contesa electoral: hauríem d’acostar la política a la ciutadania. Però immediatament, insisteixen a fer exactament el contrari.

En temps de crisi, guanya la dreta; i l’extrema dreta. Això no és cap novetat. Probablement el PP imaginava una victòria més àmplia, però ha ensopegat a Catalunya on ha estat CiU qui ha recollit el càstig a la coalició governant, i a Euskadi on ha tret poc més que la gaire bé clandestina Iniciativa Internacionalista. I en canvi ha pujat allà on havia estat esquitxat per casos de corrupció: al País Valencià i a Madrid, per exemple. I és que la moral de la dreta ja les té aquestes coses. També a Itàlia, els escàndols del Berlusconi i la burla de llista que presentava, farcida de models, li han servit per tornar a guanyar. Per la seva banda, l’aposta de Ciutadans per l’extrema dreta, la que ha pujat arreu d’Europa, aquí li ha resultat desastrosa: la meitat de vots que el Partit antitaurí, per exemple.

CiU és l’únic partit que pot afirmar que ha pujar en percentatge i nombre absolut de vots. Mentre que Esquerra ha continuat en la seva línia descendent, malgrat haver presentat un candidatura prou sòlida i atractiva. Però els seus dirigents poden fer l’estruç i, si en lloc de comparar aquests resultats amb els de les anteriors europees que indicarien una nova davallada, els comparen amb els de les darreres eleccions espanyoles, fins i tot poden sortir cofois dient que ja han iniciat la remuntada. Qui no es conforma és perquè no vol.