La lògica d’un procés independentista

Qualsevol que repassi els processos d’emancipació nacional d’arreu del món, o com a mínim del món occidental, veurà que s’hi donen unes circumstàncies semblants. És molt difícil, si no hi ha un conflicte bèl·lic pel mig, que un poble en massa surti en defensa del seu dret a decidir per generació espontània. En països on el nivell de vida dels ciutadans és raonablement bo, la incertesa d’encetar un procés que mai es pot desenvolupar amb normalitat perquè sempre compta amb les amenaces i l’agressivitat de l’Estat dominant frena una majoria de la població. Aquesta s’hi suma a posteriori, quan s’adona que el procés és irreversible i sobretot que les pors eren injustificades i els beneficis, considerables. La prova és que cap país que ha tastat l’alliberament nacional, vol desdir-se del camí emprès.

Així, sempre hi ha d’haver un partit o un moviment nacional que exerceixi el paper de punta de llanca, d’impulsor i ànima de la proposta independentista. No cal que sigui un partit majoritari, però sí que respongui al desig més o menys manifest de la ciutadania. Si la proposta mereix prou credibilitat, apareixen moviments transversals que defugen el debat ideològic estricte i que creen el caldo de cultiu imprescindible. Una espurna pot desencadenar els fets que s’emporten per davant els polítics o els partits que no tenen l’habilitat de reaccionar a temps. Al primer esclat s’hi sumen grups i partits que fins aleshores havien estat flirtejant amb la legalitat, amb posicions ambigües i poc definides; i un altre sector, que fins aleshores s’havia mostrat reticent o poc partidari de la independència, accepta si més no el repte democràtic de deixar que sigui la població la que digui la darrera paraula, a voltes confiant amb el recolzament que havia tingut fins aleshores la seva opció contrària a la independència, i a voltes per un veritable sentit democràtic. I inesperadament, l’opció independentista que electoralment semblava representar una minoria esdevé majoritària. Resta naturalment, un sector que manté la seva posició hostil no només a la possibilitat de la independència sinó a permetre que la ciutadania pugui expressar-se lliurement sobre el seu futur.

És l’hipotètic panorama que podríem tenir a Catalunya, en un assaig de política ficció. Posar-hi les sigles és relativament fàcil. Hi ha un moviment independentista que electoralment, i segons moltes enquestes, es mou entre el 15 i el 25% de la població; unes opcions polítiques amb molt de pes que per pròpia iniciativa no s’arriscarien a posar en marxa el procés, però que donat el cas tampoc en voldrien restar al marge; un altre grup majoritari que inicialment hi estaria en contra, però que tampoc gosaria contradir el seu esperit democràtic, amb les seves excepcions naturalment; i finalment els sectors més radicals que no tenen cap escrúpol a l’hora de posicionar-se en contra de la possibilitat de deixar que els ciutadans puguin exercir els drets democràtics més elementals.

L’escenari seria possible. Caldrà veure quina de les peces del trencaclosques no encaixa en aquest esquema, i, per tant, si l’espurna encesa es perd per falta de combustible per a provocar la reacció en cadena. Ja han aparegut els primers senyals que indicarien que aquest tampoc és el nostre escenari cap a la independència.

Arenys, contradiccions per a tothom

La història ens dóna molts exemples de canvis importants generats a partir d’espurnes, de fets aparentment simbòlics o irrellevants. La consulta d’Arenys hauria passat desapercebuda si no hagués estat per la niciesa d’alguns polítics espanyols que no van saber controlar el seu nerviosisme i van evidenciar la seva feblesa. Els ho agraïm sincerament. El cert és que s’han posat al descobert contradiccions i febleses que poden generar una recomposició del mapa polític català. N'hi ha per a tothom.

Per contradiccions, les del PSOE. Des del Govern espanyol, el mateix que va confiar en un advocat falangista la seva denúncia contra l’Ajuntament d’Arenys de Munt, tant José Blanco com la Fernàndez de la Vega o la Carme Chacon es contradiuen constantment afirmant d’una banda que la consulta no té cap validesa jurídica, que no s’ha de confondre amb una consulta institucional, i que per això no la podien pas prohibir, però de l’altra acusant els partits que hi han donat suport de situar-se fora de la llei. Curiosament, i com ja sol ser habitual, el PSOE carrega més contra CiU que ha mantingut una posició més aviat ambigua i distant amb la consulta d’Arenys, que no pas contra Esquerra.

No cal dir l’enrenou que ha portat al si de CiU, amb un sector que apostaria clarament per la via independentista i representat per Àngel Colom, i un altre sector amb la gent d’Unió i els convergents més porucs que no s’arriscarien a apostar per aventures incertes. Les incerteses no són mai positives des de la perspectiva empresarial. I, igual com passa a ICV o en determinats sectors del PSC, es troben entre la convicció democràtica de no coartar la llibertat d’expressió dels ciutadans i la por d’emprendre un procés que no saben si podran controlar.

Però, de contradiccions també n’hi ha al si d’ERC. Des de la Conferència Nacional de la tardor del 2007 i el Congrés del partit del 2008 he denunciat reiteradament que Esquerra caminava sense rumb ni full de ruta per avançar cap enlloc que no fos mantenir les cotes de poder assolides. I al preu que fos. Aleshores, per sortir del pas, es va acordar de forma improvisada fixar la data del 2014 sense preveure cap pas previ ni cap estratègia per avançar en la linea de crear les condicions necessàries que fessin possible una consulta a la ciutadania, o donar passes significatives per a millorar l'autogovern. Ben al contrari, s’ha donat suport a una reforma de finançament que ja es veu que no resoldrà absolutament res, i a més es preveu l’aprovació d’una llei de consultes que limitarà per llei catalana la possibilitat de fer un Referèndum sobre temes que sobrepassin l’àmbit de les competències autonòmiques, com ho és evidentment un referèndum sobre l’autodeterminació. I ara, la consulta d’Arenys trenca tots els esquemes i previsions del partit. Ens hi sumem, lògicament, i és possible que intentem capitalitzar-ho; però, en tot cas, la iniciativa l’ha portada una entitat local, i el recolzament municipal va ser proposat per la CUP. L’alcalde d’Arenys, on ERC és a l’oposició, forma part del col·lectiu Decidim.cat que agrupa càrrecs electes favorables al Dret a decidir, que està presidit per un alcalde, que a més és Delegat del Govern a les Comarques Centrals i vinculat amb ICV, i que el dia 3 d’octubre es reuneix per a planificar una consulta simultània a tot un seguit de municipis de Catalunya. Em sembla positiu que la iniciativa sobrepassi i s’escapi de les mans d’Esquerra perquè crec que el moviment independentista ha de ser el màxim de transversal; però això posa en evidència la improvisació i la manca de rumb que tenia la direcció actual, i que ara sembla que Joan Puigcercós, també a trompicons, vol corregir si més no a base de declaracions que contradiuen l’estratègia seguida fins ara.

I una darrera contradicció. A Arenys, per més que la Chacon i altres ministres espanyols intentin minimitzar-ho, es confrontava la voluntat democràtica d’una ciutadania que representa molt més que cap dels partits presents al poble i que s’ha expressat d’una forma inequívoca, i el pànic dels qui s’oposen no només a una determinada opció de país sinó sobretot a què els ciutadans puguin expressar-se i ser consultats sobre el seu futur. D’un costat els demòcrates, més o menys decidits a impulsar consultes, però convençuts que no es pot coartar la llibertat. I de l’altra, els qui tenen por de la llibertat, i que haurien preferit un escenari de violència que justifiqués la repressió i la prohibició de la consulta.

Arenys, notes després de la batalla

Hem guanyat una primera batalla. Hi havia el risc que la intimidació falangista, amb la qual se sentia representat l’aparell de l’Estat, des del Govern socialista a les estructures judicials, desbaratessin la iniciativa democràtica d’Arenys de Munt. Però no se n’han sortit. Hi ha moltes valoracions a fer d’aquest acte simbòlic, i cal que tots plegats afinem bé per treure el màxim de rendibilitat al gest iniciat. Aquesta pot ser una jornada històrica, un punt d’inflexió en la política catalana, o una anècdota més que es pot oblidar abans de les properes eleccions.

Una primera constatació: un èxit absolut de convocatòria. Superar el 40% de participació, acostant-se, doncs, a la participació de la resta de consultes electorals, era impensable per als mateixos organitzadors. I més tenint en compte els entrebancs que s’hi havia posat, el fet de no saber-se el local on es faria fins al darrer moment, i les amenaces rebudes.

Una segona constatació és la normalitat i la tranquil·litat amb què va transcórrer la jornada. En aquesta ocasió, el cos policial dels Mossos d’Esquadra va estar a l’alçada de les circumstàncies, establint una vigilància estricta per evitar possibles brots de violència. És fàcil d’imaginar el que hauria passat, si en lloc dels Mossos hi hagués anat la Guàrdia Civil o la Policia espanyola.

El fracàs de la convocatòria falangista és un altre dels èxits del dia. Tothom sap de l’escassa incidència dels grupuscles falangistes, però segurament el Partit Popular i el PSOE esperaven que els fes millor la feina bruta.

Un altre aspecte important. Tothom sembla veure clar que a partir d’ara no es tracta d’anar fent un degoteig de consultes semblants a les d’Arenys. Res de taques d’oli com deia algun despistat. Ara cal una acció unitària. Concentrar en una mateixa diada, la celebració simultània de consultes sobre la independència de Catalunya.

Es mantenen encara algunes incògnites sobre el paper dels partits polítics. Perquè aquestes iniciatives ciutadanes, en un moment o altre, s’hauran de traduir en realitats polítiques, en accions dels partits. L’organització de la consulta d’Arenys no ha pogut ser il·legalitzada, perquè no hi havia mecanismes legals per a fer-ho. Però a partir d’ara, els polítics hauran de fer algun pas de transgressió de la legalitat, emparant-se en la legitimitat. Altrament, seria impossible avançar cap a la independència.

Finalment, els suports més o menys decidits, els silencis i les complicitats dels partits polítics amb la consulta d’Arenys responen al perfil previsible d’un hipotètic procés cap a la independència. Cal ponderar-lo en la seva justa mesura per sumar a aquest procés una majoria de la societat.

El resultat era el previsible. Una immensa majoria està a favor de la llibertat. Com deia la Montserrat Nebreda, del PP, qui podria estar-hi en contra?

Arenys, sense matisos

Aquests dies són molts els qui han formulat la pregunta: A quin demòcrata pot fer por una consulta popular?. La resposta és molt simple: a cap. No cal donar-hi gaires voltes. Josep Lluís Carod Rovira escrivia en el seu blog que a l’Estat no li fa tanta por la pregunta com la resposta. Sincerament, crec que s'equivoca. Als demòcrates ens pot fer por la resposta com ens fa por, cada vegada que hi ha eleccions, que l’extrema dreta tingui suport electoral, però no ens fa por la pregunta; a l’Estat, bàsicament, li fa por la pregunta.

Durant l’època republicana es va fer cèlebre aquella frase dels feixistes “Antes roja que rota”, a la qual responen els socialistes espanyols d’avui “Antes facha que rota”. I mouen tots els ressorts de l’Estat, confonent-se uns i altres. No és casual que l’advocat de l’Estat en la causa oberta per la decisió de l’Ajuntament d’Arenys de Munt fos un dirigent falangista. No és casual que la Justícia actués amb celeritat per limitar la llibertat d’expressió i per fer costat als violents després. Ramon Pujol, membre de la Comissió Organitzadora de la Consulta, es lamentava que el jutge donés la raó a La Falange i permetés la seva manifestació “malgrat que aquesta setmana han amenaçat telefònicament amb cremar els bars i els boscos d'Arenys de Munt”. S’equivoca Ramon Pujol; la Justícia no ha autoritzat la manifestació convocada per l’extrema dreta “malgrat” la voluntat provocadora, les amenaces i el risc evident de violència, sinó precisament l’ha autoritzada, desautoritzant la Conselleria d’Interior de la Generalitat, per aquesta raó.

L’Estat espanyol, amb tota la seva maquinària de partits, propagandística, judicial i de milicians falangistes, està esperant que es produeixin incidents a Arenys de Munt. Han fet i faran tot el que estigui al seu abast per a fomentar la violència i abortat els intents dels demòcrates a expressar lliurement la seva opinió. Sense gaire matisos.

Responsabilitats i irresponsabilitats polítiques

Trobo que és molt discutible el posicionament d’ICV-EUiA en contra de la participació de la cantant israeliana Noa en els actes de la Diada. D’una banda, perquè l’artista s’ha expressat en moltes ocasions, i ahir hi va insistir, a favor de la pau i la reconciliació entre israelians i palestins. Però de l’altra, perquè no té cap sentit que facin el doble joc, i que com a membres del Govern que organitzava l’acte invitin la cantant a participar-hi i després es protesti per la seva presència. Amb tot, el pitjor de tot ha estat la irresponsabilitat de no voler assumir la responsabilitat de la seva actitud.

Si algú coneix l’historial de la cantant o fa una mínima recerca a través de la xarxa, trobarà versions diverses: algunes, com a militant pacifista en un país on el pacifisme és una actitud de risc, i d’altres visceralment en contra de la violència que inclou, i sobretot emfatitza, la de Hamas. Tradicionalment, l’esquerra de casa nostra ha fet costat a la causa palestina i la seva lluita per la supervivència, però d’aquí a posicionar-se incondicionalment a favor de les pràctiques de Hamas, la condemna de les quals li ha valgut a la cantant Noa les crítiques que ahir vam sentir al Parc de la Ciutadella, hi va un bon tros. Puc estar estar més o menys d’acord amb la cantant israeliana o discrepar d’algunes de les seves afirmacions, i puc entendre que altres també vulguin manifestar aquesta discrepància. Però si els d’ICV-EUiA haguessin de xiular de forma proporcional les discrepàncies en relació a la mateixa causa palestina, o a tantes altres causes d’arreu del món, haurien de començar per boicotejar el mateix Consell de Govern de la Generalitat, eixordant el President i molts dels seus Consellers. O és que no saben en quin Govern estan ficats?

En qualsevol cas, amb més desencert que encert al meu entendre, ICV-EUiA va optar per fer públic el seu descontentament per la presència de la cantant israelina en l’acte de la Diada. Res a dir, si no fos perquè ells mateixos formen part, encara que sigui com a esconalets, del Govern i de les institucions que l’havien invitada. Ara bé, cadascú ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes. I un cop atiat el foc, feta la crida a boicotejar la cantant, no és honest ni responsable voler eludir les seves responsabilitats desmarcant-se i criticant també els qui, atenent la seva crida, van xiular durant l’acte institucional. No es pot fer de piròman i bomber alhora, com ja ens té acostumats el partit de Joan Saura.

Les possibles frustracions d’Arenys de Munt

Ho deia Josep Antoni Duran i Lleida: cal anar amb compte amb segons quines iniciatives populars, com la d’Arenys de Munt, perquè poden acabar generant un munt de frustracions. I té la seva part de raó. Som un país que tan fàcilment cau en el desànim com es deixa portar per una eufòria injustificada. La pretensió inicial dels promotors de la consulta d’Arenys no era obrir cap expectativa de país, sinó fer un simple i elemental exercici democràtic. Però, el resultat de tot plegat sí que podria generar les frustracions que pronostica el dirigent d’Unió, encara que probablement no per les raons que ell insinua.

La consulta d’Arenys de Munt l’han magnificada i elevada a la categoria de conflicte nacional, tant per a la nació catalana com per a l’espanyola, per l’estultícia de l’espanyolisme més ranci i antidemocràtic molt ben representat en aquest cas per un advocat falangista. Els socialistes espanyols se senten molt més còmodes i identificats amb els posicionaments de la Falange que amb els dels demòcrates. Malgrat els intents d’abortar la iniciativa, amb potineries pseudojurídiques incloses, la consulta es farà. I ja que no han pogut prohibir-la, com a mínim han imposant poder-hi garantir la presència de milicians falangistes, no només com a mesura coercitiva i amenaçadora sinó amb l’esperança que hi hagi incidents i violència que els permetria situar l’independentisme al mateix nivell que la Falange. Però han aconseguit, a més, que tant des de l’Alcaldia d’Arenys com des d’algunes formacions polítiques que donen suport a la consulta basin la defensa de la seva legalitat en l’argument que “aquesta és una iniciativa privada”, que “l’Ajuntament només hi cedia els locals i donava suport sense participar-hi”, i en definitiva que “no tenia cap validesa legal ni real”.

Per això dic que Josep Antoni Duran i Lleida té la seva part de raó. S’ha generat una certa eufòria col·lectiva per la consulta d’aquest diumenge. El resultat serà el de menys. L’eufòria de sectors independentistes ve donada perquè hom ja s’imagina què podria passar si aquesta mena de consulta és fes un mateix dia arreu del país, i sobretot si tinguéssim una classe política disposada a plantar cara a la Falange i, per tant, a donar-hi el suport institucional necessari. I aquí és on té raó el dirigent unionista: ell sap que la classe política, o almenys la que ell representa, es faria enrere. La frustració podria i pot venir per la incapacitat, o manca de coratge i de dignitat nacional, dels nostres dirigents per a liderar el moviment sobiranista que s’impulsa des de la societat civil.

Ha guanyat la Falange. A Arenys, també?

Com era d’esperar, ha guanyat la Falange. L’advocat de l’Ajuntament d’Arenys de Munt ja va protestar el dilluns, durant la compareixença davant la jutgessa, perquè aquesta ja tenia presa la decisió abans d’escoltar ningú. De fet, la Justícia ja té presa la decisió abans de conèixer els fets, abans de comprovar si es vulnera o no cap principi legal, llei o normativa. Si la consulta l’hagués promoguda una entitat feixista sobre un tema d’àmbit espanyol, hagués tingut el suport d’un Ajuntament governat pel PP, i algun partit catalanista hagués convocat una manifestació de rebuig pel mateix dia, la Justícia hauria resolt amb la mateixa contundència: prohibir la manifestació, autoritzar la consulta i donar per vàlid el suport municipal. Ho veiem a diari al País Basc, per exemple.

L’advocat falangista, el PP, Ciutadans i el PSOE poden estar satisfets perquè com a mínim han intentat boicotejar la llibertat d’expressió, tant per la via d’intentar declarar-la il·legal com per la via de donar suport als violents que pretenen coartar-la. Suposo, però, que deuen lamentar no poder disposar, amb la mateixa impunitat a Catalunya, com havien fet abans, dels cossos policials per a fer-los actuar com a provocadors dels desordres. Tots recordem les actuacions d’agents de paisà infiltrats en manifestacions pacífiques per a provocar desordres en la via pública que justifiquessin la brutalitat policial, així com com la responsabilitat dels organitzadors de la manifestació. L’interès del TSJC per facilitar que la Falange es pugui manifestar provocadorament el mateix dia de la consulta a Arenys no és altre que propiciar l’enfrontament per tal de poder presentar després la Falange i els convocants de la consulta com els pols oposats, però igualment radicals i violents.

S’ha optat per afavorir la violència, i per coartar la llibertat dels demòcrates. No ens ha d’estranyar venint de la Falange, i dels seus seguidors reciclats. El que realment pot ser preocupant és l’actuació que pugui tenir la Generaltat i la seva policia. També es posarà al costat dels violents?. Serà a Arenys de Munt per a garantir que els ciutadans puguin expressar-se lliurement i sense coaccions? O farà el joc als nacionalistes espanyols simulant una neutralitat que equivaldria a carregar per igual contra els demòcrates que contra els violents, per tal de presentar-los davant l’opinió pública com als extrems radicals?.

Una Pacte Nacional d’Infraestructures socialista

La política seguida pel Govern de la Generalitat d’aprovar pactes nacionals per a les grans qüestions de país és ben lloable, en la mesura que representi dotar-nos de projectes de futur que no es vegin afectats pels possibles canvis de Govern. No podem estar canviant de rumb cada cop que canvia la correlació de forces polítiques o simplement que es substitueix el titular d’un Departament. Però, està clar, perquè això sigui així cal que aquests Pactes Nacionals no es redueixin a simples acords de Govern, i encara amb diferències internes tan notables que obliguen a redactar un pacte ple d’ambigüitats i de propostes per definir.

Si dic, doncs, que aquest Pacte Nacional d’Infraestructures és una proposta bàsicament socialista no és només perquè la lògica del pes majoritari del PSC es palesi en el redactat del text, i que per tant en el seu conjunt respongui més al programa socialista que al de cap altre partit, sinó per l’estil i les maneres de redactar-lo. És un Pacte carregat de fum, de bones intencions i de promeses, però també de reincidències i redundàncies de velles aspiracions. En el tema del Quart Cinturó, per exemple, ìdeològicament el PSC s’arrengleraria més aviat amb la posició que mantenen CiU i el PP, però per no crear tensions internes de Govern s’opta per deixar una vegada més el tema sense concretar; és a dir ajornant-lo sine die, que és una manera de dir que quan tinguin la majoria suficient ja el faran a la seva manera. En el cas de la MAT, s’ha tirat pel dret i avui podem veure com l’interès de companyies privades ha ratllat brutalment el territori, davant de la mirada impassible de republicans i ecosocialistes que no han gosat prioritzar la defensa del país.

Altres exemples els tenim en els eixos ferroviaris. Els socialistes presentaven en la campanya electoral del 2006, dins d’un pamflet sobre la feina feta pel tripartit, l’eix viari Girona-Lleida, que apareix de nou com una ratlla més damunt el mapa, però sense més concreció. Si Zapatero va prometre que l’1 de gener del 2008 tindríem el traspàs de redalies Renfe, en el nou Pacte Nacional d’Infraestructures es preveu aquest traspàs per al 2012. Uns quants anys de retard, com els que porta ja la proposta de desdoblament de l’Eix transversal, que torna a figurar, naturalment, en el Pacte. Més indefinicions encara trobem en el tema dels aeroports: aquí es reprodueix la vella reivindicació dels socialistes catalans, que no dels republicans, de poder tenir una participació “determinant” en la gestió del Prat, comptant que serà més aviat una participació simbòlica. I l’únic que es reclama, i només com a reivindicació, és l’aplicació de l’Estatut pel que fa als aeroports secundaris de Girona o Reus.

No negaré que aquest Pacte Nacional d’Infraestructures no tingui aspectes positius i interessants de cara al futur desenvolupament de les nostres infraestructures, però no mereix tenir el qualificatiu de Pacte Nacional quan es limita a ser un acord de Govern i encara agafat amb pinces, i està excessivament carregat de promeses, reivindicacions, inconcrecions i ambigüitats. I al final, la gran incògnita: qui pagarà la factura. El nerviosisme del Conseller Castells és evident perquè sap que, ni amb el nou finançament, Catalunya no disposarà dels recursos necessaris per a tirar-lo endavant I les promeses de Madrid són això: promeses, fum i brindis al sol.

Un pols a decidir diumenge

Com era d’esperar, i seguint l’estratègia habitual dels polítics espanyols, el jutjat de Barcelona que havia de decidir sobre la consulta d’aquest diumenge a Arenys de Munt, esperarà uns dies per donar a conèixer la seva resolució. Es tracta d’esperar fins al darrer moment amb la intenció de deixar un mínim temps de reacció, tal com feien també amb les anul·lacions de candidatures abertzales al País Basc. El que passa és que es continua jugant amb el mateix equívoc que denunciava l’altre dia: el que està en discussió no és la celebració de la consulta d’Arenys, sinó el suport institucional de l’Ajuntament.

La jutgessa encarregada del cas va suspendre cautelarment un acord municipal, però no pas la convocatòria feta per l’entitat promotora. Quan ha cridat a declarar les parts implicades, doncs, ha citat d’una banda l’Ajuntament d’Arenys de Munt, representat per l’advocat Salvador Milà, i de l’altra, l’Estat espanyol representat per Jorge Buxadé Villalba, que havia estat candidat per Tarragona de la Falange Española de les JONS i de la Falange Española Auténtica. Les posicions són clares: l’Ajuntament té el suport de totes les forces polítiques catalanes, a excepció feta del PSC tot i que molts dirigents s’han mostrat partidaris d’acceptar la llibertat d’expressió, i de l’altra la Falange, Ciutadans, el PP i el Govern espanyol. Però en qualsevol cas, escoltades les dues parts, la jutgessa haurà de resoldre sobre l’acord municipal de l’Ajuntament d’Arenys, però no sobre la convocatòria en si feta per una entitat del poble.

És evident que, donada la putrefacció del sistema judicial espanyol, al final la resolució pot anar en qualsevol direcció, fins i tot podria dictar en contra de l’entitat convocant, sense que aquesta hagi estat ni tan sols citada a declarar. Els tribunals utlitzen les lleis només com a excusa i argumentari per a exercir el poder, i se les poden saltar alegrement quan políticament no els convé. És possible que el plet el guanyi la Falange, és a dir l’Estat espanyol, i que aquesta organització pugui manifestar-se hi hagi o no prohibicions expresses de la Conselleria d’Interior. El pols de veritat, però, es resoldrà en la celebració de la consulta del dia 13, digui el que digui la Falange i les institucions afins; i en el paper de la Generalitat que pot posar-se al costat de la llibertat d’expressió amb la intervenció dels Mossos d’Esquadra com a garants de l’ordre, o es pot posar al costat dels violents falangistes que la neguen.

Deixar guanyar als talibans afganesos

A l’Afganistan, setmanes després de les eleccions presidencials, encara estan fent el recompte de vots. Per manual va vagi el sistema d’escrutini, com anava aquí anys enrere, es pot allargar tota una nit, però no dies ni setmanes. Quan això passa, tal com hem vist a molts altres països, és senzillament perquè hi ha la voluntat expressa de falsejar els resultats electorals. L’Afganistan, doncs, és un més d’aquests països que anomenem subdesenvolupats, sobretot des del punt de vista de cultura democràtica, en què la corrupció, el caciquisme i les tupinades estan a l’ordre del dia. Amb una diferència, però. En aquest cas, la corrupció, el caciquisme i la tupinada ha vingut avalada, sinó dirigida i promoguda, per la comunitat internacional.

El comportament de les potències occidentals a l’Afganistan, com ho va ser també a Bòsnia, on les forces de les Nacions Unides van acompanyar les matances d’Srebreninka, o a l’Iraq, ha estat senzillament deplorable, denigrant, indigne, i còmplice de totes les injustícies, crims i atrocitats que viu el país. En el seu moment, es va donar suport incondicional als talibans perquè el seu règim dictatorial els ajudava a debilitar el poder rus, i ara es limiten recolzar uns o altres senyors de la guerra sense parar esment en el seu grau de criminalitat, només amb l’objectiu de mantenir-hi una posició dominant que els permeti controlar els gasoductes i la posició estratègica a la zona. Les forces internacionals se suposa que eren al país per a garantir un procés de democratització, on fossin respectats els drets de les persones, que permetés al país refer-se del malson viscut en l’època dels talibans. Res més lluny de la realitat. Sota la tutela d’aquestes forces internacionals continua la violació dels drets humans, els traficants i productors de drogues continuen mantenint el seu poder, les lluites tribals són atiades a base d’afavorir uns o altres senyors de la guerra en funció dels interessos de cada moment, les matances de civils per part de les forces de l’OTAN estan a l’ordre del dia, s’han permès unes eleccions fraudulentes, i només faltava ara que es difonguessin les imatges de les vexacions a què els militars estrangers sotmeten a la població.

Quan veiem imatges d’una societat dominada pels talibans, amb les dones tapades sota les burkes, ens sembla impossible que aquests puguin tenir suport de la població civil. Hi ha raons històriques i culturals que ho poden explicar, pero sobretot hi ha la percepció que probablement és pitjor el tracte rebut per part de les forces internacionals que el que els dispensarien altre cop els talibans. La coalició de les primeres potències mundials és incapaç de guanyar la guerra, de garantir la pau i de refer el país; en part pot ser degut a la incapacitat i l’ineptitud dels seus responsables, però sobretot hi deu haver una voluntat expressa de no anar més enllà de controlar i vetllar pels seus interessos amb un menyspreu absolut pels afganesos.

La independència no té cabuda en la Constitució

La Vicepresidenta del Govern espanyol té tota la raó quan afirma que “La independència no té cabuda en la Constitució”. Només cal una primera lectura del text constitucional per adonar-se que això és ben cert. I per això no entenc que alguns polítics catalans li hagin volgut retreure. La independència, el dret a l’autodeterminació, la llibertat, la igualtat del pobles, la igualtat de drets lingüístics, etc. són conceptes que no hi caben en la Constitució espanyola. No cal donar-hi voltes, ni enfadar-s’hi: s’ajup el cap en senyal de submissió, s’intenta sobreviure de les escorrialles que els amos constitucionals ens vulguin generosament cedir, s’acata les seves sentències, s’accepta la nostra inferioritat i manca de drets constitucionals... o molt més simple, es renuncia a estar a l’empara d’aquesta Constitució.

La Constitució és un marc legal que s’han dotat els espanyols per a organitzar-se políticament. Fantàstic, res a dir, allà ells. L’únic que cal, donat que aquest marc legal no encaixa amb la idea de llibertat i de convivència que tenim els catalans, és desvincular-nos-en. I seria estúpid pretendre trobar una via constitucional per a deixar d’estar sotmesos a una Constitució que no ens reconeix, no ens respecta i no ens accepta tal com som. Senzillament, ens donem de baixa. Per tant, no cal reprovar la Vicepresidenta del Govern espanyol per fer una afirmació tan obvia, ni cal confiar que el Tribunal Constitucional siguin benvolent i no ens retalli en excés, ni cal esperar que la Justícia basada en aquesta Constitució espanyola ens autoritzi a dir el que pensem o ens reconegui els nostres drets. Els drets es tenen, siguin reconeguts o no, i en conseqüència s’exerceixen. Que hi pot haver repressió? Cert. Ho hem viscut més descarnadament en altres èpoques i ho estem vivint encara, de la mateixa manera que ho han viscut i ho estan vivint altres pobles. I els que han tingut la valentia suficient, se n’han sortit. Davant la violència i les amenaces, podem ajupir el cap i renunciar a la nostra dignitat com a persones i com a poble, o podem dir prou. A aquest joc, ja no hi volem jugar més.

És hora que la societat catalana, i amb ella els seus dirigents polítics, decideixi si continua participant del joc constitucional espanyol (Estatut, acords de finançament...), amb tot el que això comporta de renúncia a exercir els nostres drets, o si amablement i democràticament els diem: gràcies per la invitació, nosaltres optem per jugar a un altre joc.

Malgrat la política i els polítics

Temps enrere un Conseller de la Generalitat afirmava amb tota vanitat que, gràcies a les accions de Govern, Catalunya seria de les primeres a sortir de la crisi. Una afirmació absolutament gratuïta i petulant, basada en el no res o qui sap si en la confiança que potser l’atzar faria que realment les coses anessin així. La realitat, però, segueix per un altre cantó; sortirem de la crisi, n’estic segur, però no per l’acció del Govern sinó per la inèrcia general de l’economia en l’àmbit europeu. A vegades, s’inisisteix molt en què la gent passa de la política i dels polítics; la realitat, també.

Els mitjans de comunicació, com ja he dit en moltes altres ocasions, prefereixen informar sobre les declaracions dels polítics que interpreten una realitat esbiaixada d’acord amb els seus interessos, més que sobre la realitat mateixa. La roda de premsa del President Montilla després del primer Consell de Govern post estiuenc, en la qual afirmava que la Generalitat no tenia com a prioritat les qüestions indentitàries, sinó afrontar la crisi econòmica, va ocupar les portades de tots els mitjans. I el to de les informacions periodístiques ja no era el d’afirmar que “El President de la Generalitat ha dit...”, sinó donar per fet que “La Generalitat prioritzarà...”. Sense necessitat de contrastar o verificar la certitud de l’afirmació. En canvi, l’estudi de Comissions Obreres en el qual es fa una comparativa de les aportacions reals, amb xifres i dades contrastables, que fan les diferents comunitats autònomes per a donar suport a les seves empreses, va aparèixer com un simple breu, o directament va ser obviat per molts mitjans de comunicació. El President pot dir el que vulgui, però les xifres donen que enfront del 800 milions posats a disposició de les empreses per la Generalitat a través de l’Institut Català de Finances, Extremadura n’hi posa 900 i Castella la Manxa 1.200, tot i tenir un teixit industrial molt menor. I Cataluya continua liderant la destrucció de llocs de treball o la presentació d’expedients de regulació d’ocupació.

Algú se’n va enriure, quan el mag Zapatero va començar a parlar dels incipients “brots verds” de l’economia de l’Estat. No era gaire difícil fer el número de predigitació preveient que hi hauria, més tard o més d’hora, una recuperació de l’economia. De la mateixa manera, que al marge de les polítiques seguides pels Governs ens vam veure immersos en la crisis global, també en sortirem, ni que sigui com a darrers de la cua, quan l’economia millori en el context internacional. I és que l’economia, com tantes altres coses, funciona malgrat la política i els polítics.

Arbitrarietats, falsetats i mentides

Ahir va saltar l’esperada notícia: “La Justícia prohibeix la consulta sobre la independència, prevista pel dia 13 a Arenys de Munt”. Una notícia falsa llançada sense manies pels mitjans de comunicació alineats amb la Falange, des del País a El Mundo passant per TV3, l’ABC i la Razón. Algú pot pensar que aquests mitjans no disposen de periodistes amb suficient capacitat professional per a exercir com a tals, però això només seria veritat a mitges; és certa la manca de professionalitat, però per pura indignitat i falta d’escrúpols alhora de desinformar i mentir deliberadament al servei d'unes determinades opcions polítiques. Avui per avui, contràriament al que han difós molts mitjans de comunicació, la Justícia no ha prohibit la consulta d’Arenys de Munt.

La interlocutòria del Jutjat de Barcelona es limita a invalidar l’acord municipal d’Arenys de Munt, pel qual es cedien els locals i s’oferia suport a l’entitat convocant de la consulta. Però la veritat importa ben poc als professionals corruptes que s’avenen a difondre falsedats i mentides, a partir de les quals els comentaristes polítics ja s’encarregaran d’anar tirant llenya al foc. És evident que les denúncies presentades per la Falange i Ciutadans, així com la interlocutòria judicial, no tenen res a veure amb el fet d’una hipotètica extralimitació municipal, sinó en el fet que la consulta tingui un caire polític diferent del seu. Algú recordava la consulta que s’havia fet a Andalusia, amb meses instal·lades fins i tot al Parlament andalús, perquè la gent opinés sobre la situació del poble saharaui. Allà, cap partit, ni l’advocacia de l’estat ni cap jutge, va considerar que s’estés cometent una illegalitat pel fet de consultar sobre quelcom que no corresponia a les competències locals o de la comunitat autònoma.

Caldrà veure, però, si l’Estat es limita a mostrar un excés de zel discriminatori com ha fet de moment el jutjat de Barcelona, prohibint que l’Ajuntament doni suport a la consulta i cedeixi els locals a l’entitat convocant. De ben segur que a darrera hora intentarà, sense necessitat de tenir cap base jurídica per a fer-ho, impedir la consulta. La mateixa arbitrarietat amb què es persegueix determinades organitzacions polítiques per no condemnar una determinada violència, mentre que es dóna total impunitat als qui tampoc condemnen, i voltes practiquen, la violència de signe contrari, els permet actuar vulnerant les seves pròpies lleis i els principis constitucionals com el de la llibertat d’expressió.

La consulta d’Arenys, com a botó de mostra

La consulta d’Arenys de Munt, prevista pel dia 13, ha pres una rellevància molt superior a la que hauria pogut tenir si no haguessin aparegut les reaccions en contra del nacionalisme espanyol més intransigent. En principi, era una consulta organitzada per una entitat del poble, a la qual l’Ajuntament es limitava a cedir-los uns espais públics. Una consulta privada, doncs, sense validesa jurídica, i celebrada en un poble de poc més de set mil habitants. La consulta hauria pogut transcórrer sense més pena ni glòria que la d’una anècdota local, molt menys trascendent que qualsevol de les enquestes que sovint es fan arreu del país on s’inclou el sentiment o la voluntat independentista dels ciutadans.

Recollint el sentiment general del nacionalisme espanyol, i de la seva brunete mediàtica, un grup de violència tolerada com la Falange va fer el primer pas per oposar-se al que devia considerar com una ofensa als principis generals del Movimiento, convocant una manifestació paral·lela el mateix dia de la consulta. Tant l’Ajuntament d’Arenys com la Conselleria d’Interior, basant-se en uns altres esquemes, van donar per bona la convocatòria falangista, segurament per no donar més importància a un grupuscle sense cap representativitat ni al poble ni al país. Però aquesta no és la perspectiva espanyola: l’ofensiva de Falange va ser recollida immediatament pels mitjans de comunicació espanyols, del País a el Mundo passant per l’ABC i la Razón, en una lliçó magistral d’objectivitat periodística. A Ciutadan’s, immersos en una profunda crisi interna, els va venir com anell al dit poder sortir als mitjans de comunicació al costat de la Falange en contra de la llibertat d’expressió, i finalment també els advocats de l’Estat han fet costat a les tesis falangistes. Es tracta d’impedir que una entitat privada demani a la ciutadania d’un poblet del Maresme la seva opinió sobre el futur de Catalunya.

El que hauria estat una anècdota intrascendent es pot convertir en el desencadenant d’un conflicte entre Catalunya i Espanya, entre partidaris i detractors de la llibertat i la democràcia. La dictadura no necessitava arguments jurídics per a imposar la seva llei, i tampoc ara la Justícia espanyola en necessitarà per a prohibir la consulta, si la considera políticament perniciosa. Tant li fa que aquesta convocatòria no vulneri la Llei que només parla de consultes organitzades per les administracions locals; la Falange, la Justícia espanyola i el poder polític que la maniobra no s’estan de foteses. No sé si els organitzadors de la consulta seran capaços de mantenir-la, en cas que finalment sigui prohibida. Però el sol fet d’haver arribat fins aquí, ja pot ser una mostra clara del que podria arribar a passar si algun partit polític mínimament seriós es proposés tirar endavant una consulta nacional sobre el dret a decidir. Algú es recorda d’aquella proposta d’Esquerra per al 2014?

Montilla marca el to i l’abast del nou curs polític

El President Montilla va voler protagonitzar la primera roda de premsa que segueix les habituals reunions dels dimarts del Govern de la Generalitat, per tal d'assenyalar les pautes a seguir en aquest darrer curs polític abans de les eleccions de la tardor que ve. I ho va fer amb el to i la profunditat a què ja ens té acostumats, però amb una intencionalitat política evident: deixar clar que el Govern no prendrà cap iniciativa en relació a la sentència del Tribunal Constitucional. En la roda de premsa no va dir res de nou ni de significatiu, tret d’anunciar que s’incrementaria el pressupost per a les beques de menjadors escolars.

El discurs del President, en nom del Govern, era estrictament el discurs del partit dels socialistes, basat en la pura demagògia, prometre fum i fer una demostració de submissió i d’impotència. L’argument de prioritzar la lluita contra la crisi per sobre de les qüestions identitàries és d’una fal·làcia insostenible. La mateixa Consellera de Treball, Mar Serna, ahir mateix s’encarregava de fer-li evident: les mesures anticrisi les ha de prendre qui té els recursos i la capacitat per a fer-ho, és a dir el Govern espanyol. És el mateix que han dit els seus companys de partit a Arenys de Munt com a argument per oposar-se a una consulta popular sobre la independència de Catalunya: a ells els interessa només resoldre els problemes reals de la gent. El que no diuen, a excepció feta del Conseller Castells i algun altre, és que en aquestes qüestions identitàries ens hi juguem el futur del país, i la capacitat de tenir els recursos suficients per a fer front als problemes reals de la gent. Des de fa uns anys tenim un Govern paralitzat per manca de recursos, que no resoldrà tampoc el nou finançament pactat, i per tant impossibilitat per fer front a la crisi. A ningú se li acudiria acusar el Govern de la Generalitat de ser incapaç de treure’ns de la crisi, malgrat la bajanada d’algun Conseller que presumia que amb les seves mesures impulsaria a Catalunya la recuperació econòmica abans que altres comunitats autònomes; tothom sap que aquest Govern, amb el nou finançament inclòs, no té ni recursos, ni competències ni capacitat reals per a influir decisivament en l’economia del país.

I és aquí on hi ha la trampa: s’argumenta deixar de banda les qüestions identitàries per centrar-nos en els problemes reals de la gent, i per tant en la crisi econòmica. S’amaga, però, que només amb la resolució del tema identitari, és a dir amb la consecució d’un Estat propi, disposarem dels recursos necessaris per a fer front als problemes reals de la gent i del país. I sobretot s’amaga la incapacitat d’aquest Govern, o de qualsevol altre, per a fer-hi front si ens mantenim dins del marc de l’Estat espanyol. Per això, el President Montilla presentava com a gran mesura del nou curs polític, i que dóna la mesura exacta del nostre autogovern, l’increment de les beques de menjadors escolars.

Zapatero, un mag de pega

Fa temps que es diu que Zapatero es troba a la corda fluixa, sense majoria a les Corts espanyoles; però ell sempre se n’acaba sortint. Sabent que no pot comptar amb cap compromís d’Estat amb el principal partit de l’oposició, interessat només en recuperar el poder, s’ha de refiar dels partits nacionalistes catalans i bascos. A priori, hom podria creure que és una tasca difícil, vist el maltracte donat a uns i altres, però com un veritable mag sempre troba la manera de treure un darrer conill de la xistera. Un truc que ja no té ni la gràcia ni el factor sorpresa que podia tenir al principi, però que continua embadocant els més ingenus.

Zapatero no ha tingut cap mania a l’hora de foragitar els nacionalistes bascos, aliant-se amb el PP, ni n’ha tingut cap a l’hora de deixar a l’estacada els partits d’esquerres per obtenir el suport de CiU, o de riure’s dels convergents per tornar a festejar els d’Esquerra. Juga amb tots els partits minoritaris al Congrés espanyol com si fossin marionetes o nines de drap, amb la seguretat de qui sap que, encara que els reboti contra la paret quan s’ha cansat de jugar-hi, restaran allà prestes i delitoses de tornar a ser la nina del mag. Cada vegada que el Govern espanyol ha de prendre una decisió important, passar un examen a les Corts o aprovar uns pressupostos, hi ha analistes de pa sucat amb oli que auguren un mal tràngol per un President que no té una majoria assegurada. Però els únics que es posen nerviosos són els mateixos partits que han estat reiteradament traïts i enganyats pel Govern socialista, que ara es disputen l’honor de treure-li de nou les castanyes del foc.

No cal ni que s’esforci en trobar un conillet nou per a treure de la xistera. Els mateixos de sempre, reciclats, poden tornar a servir. De cara a l’aprovació dels pressupostos generals per al 2010, ja li sobren pretendents per a fer-li de crossa. I amb unes exigències mínimes. En alguns casos només li caldrà tornar a prometre allò que havia promès en anteriors ocasions, i que naturalment havia incomplert com tornarà a incomplir ara. Així, entre les reivindicacions d’alguns dels partits disposats a donar-li suport, hi tornem a veure la del traspàs de rodalies o la gestió de l’aeroport. Davant d’un públic tan ben predisposat d’entrada, no cal ser el Màgic Andreu.

La grip A més imprevisible

Fa gaire bé mig any que les autoritats sanitàries estan alertades de l’abast i de la incidència que pot tenir a Europa la grip A. Per tant, han tingut temps suficient per a preparar tots els mecanismes necessaris per a fer-hi front, tret que alguna administració hagi estat tan irresponsable com per esperar a darrera hora per veure com organitzarà els centres hospitalaris, l’atenció primària i domiciliària, els efectes laborals a empreses privades, serveis públics i la mateixa administració, etc. Els qui, com sempre, en patiran tots els efectes sense cap dels recursos i de les atencions de què disposarem aquí són els pobles indígenes.

Hores d’ara ja s’han detectat els primers casos de contagi entre els indígenes de l’Amazònia. En concret, se sap de membres de la comunitat Matsigenka, a la regió peruana de Cusco que han contret la malaltia. Cal tenir en compte que aquestes comunitats indígenes, tot i que teòricament viuen en un cert aïllament, tenen contactes entre ells de manera que la infecció sense cap mesura de control ni informació es pot escampar com una taca d’oli. Si a Europa es parla que un percentatge altíssim de la població, que alguns xifren entre el 40 i el 50%, pot arribar a contraure la malaltia, aquest mateix percentatge en les comunitats indígenes pot ser molt més elevat i tenir efectes catastròfics. Els experts quantifiquen en quatre o cinc vegades més les possibilitats de contagi entre els membres de les comunitats indígenes, amb l’agreujant de no poder disposar no ja de la vacuna sinó ni dels medicaments antivirals per a fer-hi front. Amb l’element afegit, que pot ser devastador en aquests pobles, de la manca de defenses davant de malalties externes, a causa del seu aïllament. La mortalitat, doncs, pot ser exponencialment més alta que a casa nostra. Comunitats senceres es poden trobar afectades per la grip A, sense medicaments ni recursos per a combatre-la, però també sense mecanismes de suport extern per a atendre els malalts i procurar-los la mínima subsistència.

Però, això pot esdevenir-se a les comunitats indígenes de l’Amazònia o d’altres indrets del món que no són, ni de tros, la preocupació de societats benestants com la nostra. Aquí en tindrem prou en contemplar l’espectacle que ens estan donant els nostres governants, improvisant a cada pas i creant més alarmisme que no aportant solucions.

Causa comuna per a un front nacionalista

Des de fa temps, (el Carretero d’ençà que el van treure del primer Govern tripartit) hi ha sectors d’ERC, del seu entorn o de l’àmbit independentista que es mostren clarament hostils amb el pacte de Govern que ha portat els socialistes al capdavant de la Generalitat. Per a alguns, el primer tripartit tenia una justificació, però el segon no; mentre que per a altres cap dels dos està justificat. Naturalment, hi ha també els fidels a l’aparell del partit que consideren ben profitosos ambdós acords tripartits, i no veurien malament repetir la història per tercera vegada.

A un any de les eleccions, l’electorat voldrà saber quines són les intencions dels diferents partits en matèria de possibles coalicions de govern, i des del món independentista s’estarà a l’aguait del que pugui pensar la direcció d’Esquerra. I en aquest sentit, Joan Puigcercós ja avançava per on anirien els trets. Quan en una entrevista se li demanava sobre una possible aliança amb CiU, responia: “Sempre he dit que els fronts requereixen una causa comuna”. I en alguna altra ocasió també ha recordat que l’important no és amb qui, sinó per a fer què. Sembla un plantejament molt raonable, encara que molt poc usual en la pràctica política actual en què tot es basa en una lluita pel poder, sense objectius i projectes de país. La consecució o la preservació del poder, amb tots els beneficis personals i partidistes que el poder comporta, és l’únic mòbil de la lluita política. Per això és bo sentir que algú planteja la necessitat de tenir, prèviament a cap pacte, una causa comuna. Està clar que algú li pot demanar quina era, doncs, la causa comuna per a fer els acords tripartits.

Amb tot, coincidiria amb Joan Puigcercós que per a fer un front comú amb CiU cal tenir una causa comuna. Una causa que valgui la pena, com ara avançar significativament cap a la sobirania nacional, i deixar-se d’estupideses com allò de “la pluja fina” que no deixa de ser la reedició del “peix al cove”. Si del que es tracta és de veure com gestionem la migrada autonomia, de com ens repartim el petit pastis de la Generalitat com ha fet el tripartit (tripartit en aquest cas ha significat un govern partit en tres), potser no val la pena crear les expectatives que podria crear un front nacionalista entre convergents i republicans. Aquesta hauria de ser la carta definitiva per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decicir.

Cursos per a aturats, o el timo de l’estampeta

El missatge oficial és molt clar: el futur passa per la formació. La gent que, amb poca qualificació professional, es troba a l’atur cal que faci cursos de formació que li seran imprescindibles per a reinserir-se en el mercat laboral. Encara que alguna vegada s’ha volgut vendre la idea que, al capdavall, els titulats universitaris també tenen problemes per trobar feina i sovint s’han de conformar amb un lloc que no té res a veure amb la carrera que han estudiat, el cert és que les persones amb estudis tenen més possibilitats laborals, i a la llarga poden acabar treballant en temes relacionats amb la seva preparació acadèmica. El problema ve quan un treballador en situació d’atur es decideix a fer algun curs de formació.

En principi sembla que hi ha una àmplia oferta de cursos per a treballadors en atur, però quan un busca alguna especialitat en concret les possibilitats es redueixen dràsticament, no es fàcil trobar-ne a comarques, i menys si hom busca un curs presencial. Al final és molt probable que s’hagi de recórrer a cursos subvencionats, però organitzats per empreses, sindicats o patronals, en la modalitat de “a distància”. Un cop matriculat en un d’aquests cursos a distància resulta que el curs consisteix bàsicament en uns llibrets amb els continguts i un qüestionari o avaluació final amb unes preguntes elementals, de comprensió de text o de simple repetició del que es diu en els manuals. Amb una facilitat extraordinària, en poques setmanes i sense gaire esforç, hom pot acabar rebent un diploma que certifica haver seguit el curs; un diploma sense cap validesa acadèmica, però també sense cap credibilitat si la gent sap com es fan aquests cursos.

Es pot adduir que, si volen, si hi posen interès per la seva part, d’aquest cursos els treballadors també en prou treure algun profit. Naturalment, i si en lloc d’inscriure’s al curs s’hagués comprat els manuals pel seu compte, també. Però, sembla evident que aquests cursos serveixen per poca cosa més que per a distreure el personal... a part de ser una magnífica font de finançament de les entitats organitzadores; a càrrec de l’erari públic, és clar.

Política fàcil, per a principiants (i V)

En política el temps passa a una gran velocitat, i la memòria és efímera. La majoria de les acusacions que feien els grups d’esquerra quan eren a l’oposició, publicitat institucional excessiva, excés de càrrecs de confiança, nepotisme, clientelisme, etc, ara les poden fer tranquil·lament els convergents. Com diu la dita: “el rector no es recorda de quan era vicari”. El greu del cas, és que tant els uns com els altres tenen raó. Així, els convergents poden retreure al govern coses que ells també feien quan governaven, i l’esquerra pot defensar-se amb els mateixos arguments: vosaltres també ho fèieu.

No s’acostuma a fer ús de l’hemeroteca, tot i que amb les noves tecnologies és molt més fàcil. Ni els polítics ni els mitjans de comunicació, que podrien posar de relleu la incoherència dels que censuren el que ells feien habitualment o defensen ara el que abans denunciaven. Això fa que a la ciutadania la música sempre soni igual, i li sigui difícil d’esbrinar quin són els intèrprets en cada cas. Per tant, quan un orador surt a la tribunal i es posa discursejar a vegades amb un to enèrgic i vehement, la gent ja sap que és pura comèdia. Està seguint un guió que és el que correspon a la seva situació actual però no a cap creença ni idea concreta. I la gent, que no es tonta, sap que no cal fer-ne massa cabal.

Per això, a vegades els polítics queden parats en veure que la gent no respon davant d’arguments que els semblen irrefutables. I és que ells mateixos han fet que fins i tot les bones idees i els bons arguments perdin valor i credibilitat.

Política fàcil, per a principiants (IV)

En el descrèdit de la política els mitjans de comunicació hi juguen un paper important. En lloc de donar rellevància als polítics honestos, si és que n’hi ha algun, el que fan és participar del sarau esperpèntic i del xou televisiu que acaba fastiguejant a tothom. En el futbol, els àrbitres poden equivocar-se, però en cas que algun s’adonés del seu error i gosés rectificar, aleshores els mitjans de comunicació se li tirarien al damunt titllant-lo de covard, de poca personalitat i de manca d’autoritat. En la política passa el mateix: qualsevol estupidesa es pot sostenir sempre que a ningú se li acudeixi de rectificar.

Quan es produeix un fet més o menys greu, correspon demanar responsabilitats. Si ni la persona implicada ni els seus superiors no reconeixen l’error, es pot produir una polèmica d’acusacions i desmentiments que s’allarga fins que algú o altre se’n cansa. Normalment, els espectadors o els lectors. Però, si a algú se li acudís reconèixer que hi pot haver hagut un error, com si els polítics fossin humans a qui es pogués perdonar un error, aleshores se li exigeix immediatament la dimissió. I en cas que la dimissió ja l’hagués presentada ell, aleshores es demanen responsabilitats i dimissions cap als seus comandaments.

Segons l’opinió generalitzada, els polítics han de fer sempre el paper d’oposició dels altres. Això vol dir que si són al Govern no poden acceptar idees ni propostes que vinguin de l’oposició, ni l’oposició no pot aplaudir accions de govern. A cadascú el paper que li correspon. En cas contrari, en lloc d’elogiar l’actitud d’honradesa del qui sap reconèixer els encerts i les aportacions dels altres, els mitjans de comunicació i la resta de forces polítics llançaran l’acusació de manca de projecte propi, de seguidisme, de poca personalitat, o del que calgui. És el concepte rastrer de la política que entre tots hem anat fabricant.

Política fàcil, per a principiants (III)

Els polítics tenen una idea obsessiva del discurs. No poden admetre que les coses són molt més senzilles, a vegades inabastables, i que es mouen per pròpia inèrcia. I, aleshores, per a cada ocasió treuen el discurs que toca, ja sigui de govern o d’oposició. Amb el ben entès que quan es produeix una alternativa política en una administració els mateixos discursos es repeteixen encara que ara canviant els protagonistes. Ho veiem davant de qualsevol incident greu o d’una conjuntura global, així com també en els debats de política general o en els pressupostaris.

A principis d’estiu, quan hi va haver tot un seguit d’incendis forestals d’una certa magnitud, uns quants polítics d’esquerres van descobrir que les condicions climàtiques, que ells negaven rotundament quan eren a l’oposició, hi tenen molt a dir en això dels incendis. Una lliçó de geografia elemental que a alguns els ha costat molts anys d’aprendre i que a altres se’ls ha esborrat de la memòria tan bon punt han passat a l’oposició.

Si la crisi econòmica hagués esclatat uns mesos abans Zapatero no hauria guanyat les eleccions, perquè tothom l’hauria responsabilitzat a ell i a la seva política. De la mateixa manera que si la remuntada de la crisi, que en algun país sembla que ja en comencen a veure algun brot verd, es produeix clarament abans de les properes eleccions, el Zapatero no tindrà cap vergonya per adjudicar-se tot el mèrit. El que sigui, menys reconèixer que vivim en un món amb uns capacitats i unes possibilitats d’incidència limitades. Si algú vol retreure-li el fet de la crisi també li haurà de reconèixer el mèrit de sortir-ne; i a l’inrevés, si algú es vol penjar la medalla de remuntar la crisi, també se li hauria de poder adjudicar la responsabilitat de ficar-nos-hi. Quan hi ha un debat de política general o de pressupostos l’oposició ja té els discursos preparats. Un, dient que el Govern ha divagat i que no ha tocat els problemes reals de la gent, per si el governant fa un discurs més teòric; i un altre dient que ha avorrit el personal amb moltes xifres, però que hi falten idees i projecte general, per si se li acut de fer un repàs minuciós i quantificat de la realitat o de la seva politica de govern.

S’assemblen molt més els discursos dels uns i dels altres quan es troben en una mateixa posició, tant si és de govern com d’oposició, que els d’un mateix partit en una o altra situació. I és que, al capdavall, les diferències tampoc són tantes.

Política fàcil, per a principiants (II)

En política sembla que tothom tingui pressa. Res no pot esperar. O s’aconsegueix de forma immediata o ja considerem que estem perdent el temps; i ens podem passar anys i dècades reclamant accions immediates. A mi no m’importaria excessivament que els problemes es resolguessin a poc a poc, que s’avancés pas a pas, que s’anés fent via... sempre que s’avancés en la direcció adequada, està clar!.

Algú pot sentir-se apressat i reclamar per demà mateix la proclamació de la independència. Perfecte. Mentre que altres poden creure que és un camí que hem de recórrer per etapes. Bé, d’acord. Per mi, si pot ser aquesta tarda, no esperem pas a demà. Però tampoc em fa res donar un vot de confiança als qui creuen que ha de ser un procés gradual, que exigirà pactes, renúncies temporals i rebre alguna que altra clatellada. Això sí, vull veure que caminem en la direcció adequada, que realment es fan algunes passes, que hi som més a prop ara que no pas uns anys enrere. I em costa de veure-ho sincerament.

És el que passa amb la llengua catalana. La política lingüística ha estat portada sempre per nacionalistes; primer els convergents i després els republicans. Teòricament, es tractava de recuperar la normalitat de la llengua i garantir-ne el futur. Podíem fer-hi un vot de confiança, de la mateixa manera que els nacionalistes espanyols hi feien un vot de censura a priori. Però el temps passa i els resultats són els que són: la davallada de la llengua catalana continua en tots els àmbits. Es perd en qualitat i singularitat, es perd en àmbits d’ús i en alguns territoris ja s’ha trencat la transmissió generacional. Pràcticament tots els indicatius són negatius, però és igual: els polítics del Govern en lloc d’esmenar-se i reconèixer que anem de mal borràs, fan veure que no veuen res; i l’oposició espanyola, que està aconseguint el seu objectiu d’arraconar la llengua catalana i disminuir-ne el seu ús, continuen queixant-se per sistema.

I així podríem dir-ho en tots els casos, com en el finançament, per exemple. A priori, puc pensar que ha estat un mal acord. Però bé, anotem-nos les dades i l’any que ve o el següent en parlem. Tampoc passaria res si el finançament que necessita el país, en lloc de tenir-lo el 2009 com tocava el tinguéssim el 2010 o el 2011. Però no s’acostuma a fer així. Passi el que passi, cadascú mantindrà la seva posició, per principis, encara que la realitat demostri el contrari. En el món de l’empresa, un directiu que esgrimís grans eslògans i plans estratègics, però que al capdavall els números no li sortissin, el traurien per inútil. En canvi en la política, no. Creem uns eslògans, muntem unes estratègies, tant si són des del govern com si són des de l’oposició, però no baixem del burro, siguin quines siguin les xifres reals. O pitjor encara, ni tan sols interessa contrastar les dades. La realitat no interessa.

Política fàcil, per a principiants (I)

La gent, en el llenguatge col·loquial, fa servir el terme “política” no tant per a referir-se als afers públics com per denotar quelcom que està corromput, que amaga intencions inconfessables o que conté alguna trampa o engany. I no els falta raó: els professionals de la política han fet i continuen fent mans i mànigues per aconseguir un desprestigi ben guanyat de la seva professió. Deuen pensar que, així, tindran menys competència; i tampoc els falta raó, perquè és evident que les ments més preclares i més lúcides, les més preparades i més capacitades no acostumen a ficar-se en política. I és que la política sembla l’art de fer difícil allò que és fàcil, o que ho hauria de ser.

En l’activitat política hi ha una clara tendència a complicar el que hauria de ser molt senzill, a defugir qualsevol raonament racional i lògic per embolicar-se en rocambolesques elocubracions que no porten enlloc. Per això, sovint, els debats polítics semblen més diàlegs de besucs o jocs dels disbarats que veritables argumentacions de gent sensata. Està clar que tampoc hi ajuden gaire els mitjans de comunicació, interessats més aviat en atiar el foc i crear un magma de declaracions altisonants que ni tenen cap finalitat ni s’adiuen en absolut amb la realitat; però un titular és un titular, i no es qüestió d’espatllar-lo per un simple criteri d’objectivitat o per la filigrana de voler contrastar la informació. Ells creen els ambient enrarits i simulen estats d’opinió que, al seu torn, han de provocar una reacció en la mateixa classe política. I la ciutadania, sense enterar-se’n.

Aprofitant les vacances, voldria fer algunes consideracions sobre aquesta qüestió. Donar una pinzellada d'aquests tics i vicis de la política que han fet que la ciutadania se’n senti completament allunyada. I que, avui per avui, no hi ha ni el més mínim símptoma que cap partit ni cap polític estigui disposar a intentar corregir-ho.

Incontinència estival

Aquest ha estat un estiu calorós, en què les altes temperatures s’han mantingut durant molts dies a nivells molt per sobre de la mitjana. I això es nota. Es nota en la gent del carrer, tant si fa vacances com si no, el ritme s’alenteix i la xafogor convida a lectures fàcils, però es nota sobretot en els polítics que es deixen anar en una fluixera que esperem que quedi oblidada tan bon punt comenci el nou curs. D’aquesta mena de diarrees estiuenques n’hi ha hagut per a tots els gustos: l’oportunitat de fer una remdelació de Govern, les acusacions d’espionatge per a amagar la corrupció que esquitxa els populars, la conveniència de celebrar manifestacions preventives amb aquell discurs tan ridícul de no posar benes abans de les ferides, i ara la dels dirigents d’Esquerra començant a posar condicions per a un futur pacte de Govern.

Puigcercós i Ridao fan una cursa de relleus per veure qui li engalta més grossa. I no tant perquè sigui una barbaritat el que diuen com per la contradicció existent amb el que s’ha fet fins ara, amb els acords del darrer Congrés del partit, i sobretot entre les seves pròpies declaracions. Va començar Puigcercós fent una afirmació contundent per a la propera legislatura: el primer Tripartit va ser el de l’Estatut, el segon el del finançament i el tercer ha de ser el del dret a decidir. Al cap d’uns quants dies semblava que ja es conformaria amb què els socialistes no votessin diferent aquí que a Madrid. Tot seguit, sortia amb una altra consideració ben assenyada: un pacte de govern s’ha de basar en una causa comuna. Ningú sap hores d’ara quina era la causa comuna ni del primer tripartit que va donar com a resultat un estatut ribotejat gràcies al pacte entre convergents i socialistes; ni quina era la causa comuna del segon tripartit que ha suposat una nova baixada de pantalons amb aquest sistema de finançament que no compleix ni el que marca l’estatut ribotejat. Temps enrere, Ridao havia afirmat que no es podia signar un nou acord de finançament si no s’hi sumava també CiU. Però d’allò ja fa molt de temps, com també en fa del darrer Congrés en què es van marcar unes línies vermelles de les quals en teoria no es podia passar, i que ja han quedat del tot desdibuixades de tant passar-hi pel damunt. En aquell mateix Congrés es va fixar la data del 2014, com a data per a l’exercici del dret a decidir; però ara aprovarem una llei que ho impidirà explícitament, i no pas per imposició de Madrid. I tan allunyat queda aquell Congrés que ara parlem del 2014 com a data per començar a parlar de la renovació de l’encara no estrenat sistema de finançament...

I aquí és on Joan Ridao acaba de llançar la darrera astracanada de l’estiu: “Governarem amb qui estigui disposat a demanar el concert econòmic en cinc anys”. I dic astracanada no pas perquè, si fos seriosa aquesta condició per a fer una coalició de Govern, s’hauria perdut l’equidistància i només ens quedaria una opció; ni tampoc perquè això suposa donar per caducat aquell acord del Congrés del partit; sinó perquè, si no ens hem vist amb cor de reclamar un sistema de finançament que com a minim s’ajustés al que establia l’Estatut, com carai volem anar a “demanar” el Concert econòmic.

Sembla una proposta tan absurda com la d’aquells que diuen que si no ens accepten ni aquest Estatut ribotejat en demanarem un altre, o fins i tot demanarem reformar la Constitució. Amb la vènia de ses senyories, s’entén.

Arriba l’era de la informàtica a les escoles

Un bon dia, al President Zapatero se li va ocórrer llançar la proposta de finançar ordinadors portàtils per a tots els alumnes de 5è de primària. Ho va dir així, alegrement, comptant ell mateix que les seves promeses tampoc cal prendre-se-les seriosament; era una manera de dir, com podria haver anunciat que traspassaria el servei de rodalies, per exemple. La proposta va agafar de sorpresa fins i tot al Ministre d’Educació que es va trobar amb la impossibilitat de posar-la en marxa, tant perquè a cada comunitat autònoma han seguit un procés de modernització de les escoles diferent, com perquè ni tècnicament ni pel que fa als continguts no hi ha el material suficient per a implantar-ho.

En algunes comunitats més avançades, com ara a Extremadura, els alumnes ja disposen d’ordinadors de forma gratuïta, finançats per la Comunitat autònoma. En d’altres, com a Catalunya, fa anys que anem fent proves pilot, sense concretar mai res; de fet, en diuen proves pilot perquè només s’apliquen en àmbits molt restringits, però no perquè hi hagi la voluntat de generalitzar-les després. Les escoles capdavanteres en l’ús de les noves tecnologies són aquelles en què per iniciativa dels pares o dels mateixos mestres han encetat programes particulars, que fins i tot han estat reconeguts en forma de premis però que mai han estat presos com a models a reproduir en tot el sistema escolar. Aquest darrer curs, per exemple, fins i tot s’han fet passos enrere pel que fa a l’ús de les noves tecnologies a les escoles catalanes, ja que la Generalitat ha suprimit o congelat algun dels seus programes pilot, com el de la informatització de les biblioteques escolars. I, d’altra banda, el Govern de la Generalitat com a mesura preelectoral ja havia previst per a l’inici del darrer curs de la legislatura, és a dir el de l’any que ve, la gratuïtat dels llibres de text, comptant en què no s’hauria fet encara cap pas cap a la digitalització dels manuals dels alumnes ni la dotació del material informàtic adequat als centres.

Per no fer quedar en ridícul, doncs, aquelles Comunitats autònomes que com Catalunya van més retardades en aquest camp, el Ministre va pactar amb les autonomies l’aplicació de la proposta Zapatero respectant el procés de cada comunitat, que en el nostre cas equivalia a continuar amb l’absurda política de les proves pilot. Així, per a aquest curs continuarem fent proves, que en aquest cas serà en alguns centres de Secundària. Però serà a tants pocs centres que les editorials no consideren suficientment rendible l’edició de materials didàctics en format digital, de manera que sense els contingut específics les proves pilot tampoc seran indicatives de res. Més que proves pilot, el que fem són pilots de proves per anar tirant.

Abans o després, tant se val

Potser perquè estan molt desvagats o mancats d’idees, però l’absurda polèmica que s’han inventat entre mitjans de comunicació i polítics sobre la conveniència o no de manifestar-se abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, em sembla delirant. El dret a manifestar-se hi és prescindint de si algú ho considera una mesura preventiva o si ho veu com una forma d’expressar l'opinió sobre un fet o una sentència, i al marge de si pot ser més o menys inútil manifestar-se. I l’absurd arriba al seu summum quan hi ha qui pretén treure’n conclusions ideològiques segons si es pren una o altra opció.

Entenc que de respostes n’hi poden haver moltes i diverses, i no forçosament contradictòries, sempre que sapiguem veure quina és la línia divisòria entre la submssió i la dignitat nacional. Com ja he dit en més d’una ocasió, tots els partits catalans, inclosa ERC, van encetar el procés de reforma estatutària acceptant el marc constitucional vigent; tothom era conscient que no s’estava elaborant l’Estatut que es voldria per a Catalunya sinó aquell que encaixés dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, i per tant acceptant les seves regles de joc. I entre aquestes regles de joc hi havia que la funció del Parlament de Catalunya es limitava a fer una proposta de Llei a les Corts Espanyoles, que l’Estatut no era una llei catalana sinó una llei espanyola, que el poble de Catalunya com a màxim tenia la potestat de rebutjar o d’acceptat l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles en lloc de refrendar el text elaborat pel Parlament de Catalunya, i que al capdavall de tot el procés hi havia un Tribunal Constitucional amb la facultat d’invalidar el que cregués que no s’ajusta a la Carta Magna o fer-ne una interpretació restrictiva. I tot això es va acceptar d’entrada. Per alguns, perquè com a espanyols no podien seguir cap altre procediment, i per altres perquè potser era una darrera oportunitat per veure fins a quin punt les aspiracions del poble de Catalunya podien tenir cabuda en aquest Estat espanyol i en aquest marc constitucional.

Per suposat que per als qui creuen que com a espanyols s’han de cenyir al marc legal que estableix la Constitució no té cap sentit manifestar-se ni abans ni després de la sentència del Tribunal Constitucional. Les sentències, si no es poden recórrer, s’han d’acatar i prou. Per tant, la primera gran línia divisòria al si de la societat catalana i especialment dels seus representants polítics estarà en l’actitud d’acatament o no de la sentència. Si el Govern de Catalunya i el Parlament fan acte d’acatament de la sentència, ja no hi ha res més a dir. I aquí sí que seria greu, des d’una perspectiva nacionalista, que Esquerra se sumés a aquest acte de submissió. Si acceptem i acatem les seves regles de joc, manifestar-se és d’una absurditat total. O pitjor encara, podria ser una forma de maquillar o dissimular la renúncia a defensar la sobirania nacional. L’important no serà sumar-se o no a una manifestació, sinó l’actitud d’acatament que puguin tenir les nostres institucions i els partits que les dirigeixen.

Tot i que el procés estatutari es va iniciar seguint les regles de joc constitucionals, ara seria el moment per part dels catalans de fer un acte d’afirmació nacional. Si amb l’esforç de limitar al marc constitucional les legítimes aspiracions de Catalunya, refrendades democràticament i per àmplia majoria per la ciutadania, tampoc tenen cabuda en aquest Estat espanyol, caldrà fer un pas endavant unilateral cap a la sobirania. No té cap sentit, o té el sentit de reconèixer la nostra espanyolitat, argumentar que el Tribunal Constitucional pot estar mediatitzat pels partits espanyols que n’han nomenat els seus membres, com deu passar arreu; ¿o és que acceptaríem les retallades de l’Estatut si ens garantissin que els membres del Tribunal Constitucional han actuat amb imparcialitat? Tampoc té sentit afirmar que un Tribunal no pot revocar Lleis aprovades per dos Parlaments i votades en referèndum, perquè això és el que estableix el marc legislatiu vigent i ja ho sabíem abans de començar tot el procés.

Des de Catalunya es va proposar una fórmula per trobar un encaix dins d’Espanya. Si Espanya, a través de les seves institucions la rebutja, ens hem de sentit perfectament ligitimats per a buscar una altra sortida. Només algú que volgués manifestament enganyar i trair la ciutadania podria proposar com a resposta la ximpleria d’encetar un nou procés negociador, tant si aquest consistís en l’elaboració d’un nou Estatut com si consistís en la pretensió de reformar la Constitució. Els únics que poden reformar la Constitució són el PP i el PSOE, i en tot cas ho farien per fer més inviable l’encaix de les nostres aspiracions. Ens podem manifestar o no al carrer, si interpretem la sentència com un rebuig de les institucions espanyoles a acceptar-nos tal com som i tal com volem ser; i ho podem fer abans o després, tant se val, si ja donem per suposat que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut o si simplement volem expressar la nostra voluntat de no permetre-hi cap retallada. Però les manifestacions seran sempre una qüestió menor, al costat de la decisió que prengui el Govern de Catalunya i el Parlament. I la qüestió és: ¿faran un acte d’acatament i de submissió (amb manifestacions o sense, tant se val), o faran un acte de sobirania?. Aquest serà el gran dilema; si acudim o no a una manifestació, o si ho fem abans o després de la sentència, és una pura anècdota.

Amb els aturats no s’hi juga

Encara no s’ha posat en funcionament el decret que permetia als aturats que no tenen cap subsidi cobrar un ajut mínim de 420 euros que Zapatero ja ha de fer marxa enrere. L’allau de crítiques i protestes de totes bandes ha fet que hagués de reconsiderar el tema. Una rectificació no hauria de ser negativa per sí mateixa, en la mesura que signifiqués reconèixer que tot és perfectible, que tothom té dret a equivocar-se, i que hi ha voluntat d’escoltar el sentir general de la societat. Però no sembla que les coses vagin per aquí, o en tot cas hi ha altres consideracions a fer.

D’entrada, és normal que els partits de l’oposició considerin insuficient, ja que no poden titllar-la d’inoportuna, la mesura aprovada inicialment. Fos quina fos, l’oposició sempre la trobaria insuficient. Per tant, la rectificació no ve motivada per les pressions polítiques dels partits. Han estat els mateixos pressumptes destinataris de la mesura, més que no pas els sindicats, els qui han posat el crit al cel quan s’han adonat que les condicions que es requeria per a accedir-hi en deixava fora la immensa majoria, creant un enorme sentit de frustració en un sector de gent desesperançada.

Tot plegat dóna la impressió de ser una més de les mesures improvisades que es treu de la màniga el Zapatero quan creu oportú recuperar el protagonisme mediàtic. Ell sap perfectament que el drecret és d’impossible compliment d’un dia per l’altre, en la mesura que preveu que els perceptors d’aquest subsidi estaran obligats a seguir algun curs de formació, i el més calent és a l’aigüera. Si, ara, els cursos de formació existents per a gent a l’atur, inclosos els cursos fantasma que serveixen bàsicament per a finançar determinades organitzacions, són del tot insuficients, amb l’aplicació del decret que els convertiria en obligatoris ja no cal ni pensar-hi.

Però, probablement, el més greu és la forma d’establir-ne els requisits. El lògic hauria estat pensar en quines podien ser les situacions més desesperades, i per tant les més urgents, per intentar paliar-les. Ja s’entén que els recursos són limitats, encara que sempre són limitats només per al que no interessa, i difícilment podia establir-se una mesura ni generalitzada ni excessivament generosa; un govern mínimament d’esquerres, que no és el cas, probablement sí que hauria proposat un subsidi mínim de subsistència familiar de caràcter general. Però, no. El Govern Zapatero estableix primer la quantitat que hi pensa destinar, i aleshores va cenyint les condicions per a acollir-s’hi fins que li surtin els números. D’aquesta manera, estableix una condició tan absurda com la d’haver quedat sense prestació a partir de l’1 d’agost, com si els qui fa més temps que hi van quedar ja no el necessitessin, o considerés que ja estan acostumats a sobreviure sense. I és que la prioritat de la mesura no eren les persones, sinó intentar donar un cop d’efecte mediàtic.

Al Partit Popular li ha sortit rodó

L’estratègia del Partit Popular li ha sortit de primera. Assetjat com estava per escàndols de corrupció per totes bandes, necessitava que els mitjans de comunicació giressin els ulls cap a una altra banda i que parlessin del que fos, menys de les seves accions delictives. I se n’ha sortit. Només ha calgut que la senyora Cospedal llancés una acusació a l’aire, que tots els mitjans de comunicació, els afins i els no afins, han centrat la seva atenció en aquest tema que, fins i tot suposant que tingués algun fonament, seria irrellevant al costat de la corrupció generalitzada existent al Partit Popular.

Les tonteries que ha arribat a dir la Secretària General del PP, la darrera de les quals dient que les proves de les seves acusacions es podien trobar en els mitjans de comunicació, no mereixerien evidentment cap titular de premsa, a no ser que sigui per preguntar-se com és possible que una persona tan incompetent estigui al capdavant d’un partit com aquest. En tot cas, es podria deixar per a les pàgines d’humor o per a les de “fets insòlits”, per a palesar el ridícul d’alguns personatges de la vida pública espanyola. Però, no. La Maria Dolores Cospedal no és cap incompetent ni ha fet el ridícul, ben al contrari. Ella soleta, amb un gest ben calculat i un estupidesa majúscula, ha entabanat els mitjans de comunicació, aquests sí molt més incompetents i ridículs, perquè facin bullir l’olla entorn d’un afer absurdament inventat com qualsevol altra serpent d’estiu.

Ara, els temes de portada ja no són les corrupcions que afecten el tresorer del partit, diputats i senadors, alcaldes i tècnics municipals, presidents autonòmics i alts càrrecs populars. Ara, ja no es tracta de veure si podran escapar de l’acció de la justícia com ha sabut fer sempre el Carlos Fabra de Castelló, malgrat totes les imputacions, o el Francisco Camps a qui de moment el seu amic l’ha alliberat del mal tràngol a base de reconèixer que havia mentit solemnement a la ciutadania valenciana; si ens voldran fer creure que tota la trama es feia d’esquenes a la més alta direcció del partit, i que els més de tres-cents imputats en els darrers temps, entre càrrecs públics i tècnics populars, són fruit d’una casualitat concentrada de casos aïllats o si formen part d’una organització mafiosa per a l’enriquiment personal... Ara, discutim l’estupidesa de si els populars han de presentar proves de les seves acusacions, i per tant si els socialistes han comès o no un delicte d’espionatge, si el Govern espanyol ha d’obrir o no una investigació.

Han aconseguit el seu objectiu. Per l’habilitat de gent com la Dolores de Cospedal, però també per la incompetència i l’estultícia d’uns mitjans de comunicació, incapaços de tenir criteri propi i de fer alguna cosa més que reproduir les declaracions creuades dels polítics que els estan entabanant.

El sí, però no; segons com, potser sí

Com que els mitjans de comunicació no tenen notícies per oferir, o no les consideren prioritàries, es dediquen a reproduir de forma reiterada les declaracions dels polítics, fins al punt que aquestes mateixes reproduccions periodístiques, en forma d’entrevista, de roda de premsa o de declaració forçada, esdevenen de nou titular de premsa per al dia següent. Ara ja no tenen ni la imaginació de fabular amb hipotètiques serpents d’estiu. I naturalment, acabat el culebrot del finançament, s’han embrancat amb el de la resposta a donar a la sentència del Tribunal Constitucional, i ja de cara al nou curs polític amb la possibilitat de reeditar el tripartit.

Els dirigents d’Esquerra semblen disposats a reprendre el camí de l’ambigüitat i l’equidistància d’altres temps. Almenys, verbalment. Tot i que Josep Lluís Carod Rovira apostava clarament per una reedició del tripartit, sense amagar que a ell personalment li faria il·lusió tenir un paper important al Govern, Puigcercós avançava les condicions per a formar govern. Amb molt bon criteri, afirmava que l’important no era amb qui, sinó el què: la causa comuna. I simplificava la història dient que si el primer tripartit havia estat el de l’Estatut i el segon el del finançament, el tercer en tot cas hauria de ser el del dret a decidir. Les condicions que posava el President d’Esquerra per a poder fer un pacte de Govern, si eren certes, feien del tot inviable la reedició del tripartit amb el PSC i molt difícil el pacte amb CiU. Però al dia següent, i després de les afirmacions de Carod, les condicions ja no semblaven tan dures i podria acontentar-se amb un compromís dels socialistes catalans a no fer tant seguidisme del PSOE, o com a mínim a dissimular-ho una mica.

Com que queden molts dies, i els mitjans de comunicació necessiten titulars, primícies i omplir forats, anirem sentint la cançoneta durant mesos i mesos. Tan aviat escoltarem l’arrauxat independentista que només pacta amb els qui vulguin fer causa comuna cap a la independència, com el pragmàtic estrateg que amb la seva pluja fina va fent passes cap enlloc, però sense perdre les prebendes del poder. Els entusistes seguidors, a l’igual que els seus detractors, trobaran mil i una ocasions per a mantenir la seva fe o per a confirmar el seu desencís. Dependrà del dia, del moment o del mitjà: ni sí ni no, potser tot el contrari.

Alarmes disparades per la Grip Nova

Des del més d’abril que se sap que la Grip nova, o Grip A, està fora de control; i amb l’arribada de la tardor hi ha moltes possibilitats que acabi afectant a percentatges altíssims de la població. Llavors ja es parlava que podria patir-la fins a un 50% de la població europea. Res de nou, doncs. Se suposa que les autoritats del país, incloses les sanitàries naturalment, des de fa mesos que estan posant en marxa l’enorme dispositiu que caldrà tenir a punt si es compleixen les previsions. Les repercussions poden ser dantesques: des de caos a les empreses i a la mateixa administració per l’absentisme laboral a la incapacitat del sistema sanitari, ja prou col·lapsat ara mateix, per a fer-hi front.

Una cosa, doncs, és el treball immens que hores d’ara deuen estar fent les administracions per tal de poder donar resposta a la situació que es pot crear amb la propagació generalitzada de la grip nova. I l’altra, com s’ha de preparar la població per a afrontar la situació amb una certa normalitat. Estic convençut que hores d’ara hi ha departaments sencers de l’administració treballant en el tema, per tal que arribat el moment no hi hagi col·lapses en els serveis, i menys en els sanitaris; per exemple, les mesures i protocols d’aïllament que se segueixen ara en els centres sanitaris per a cada nou cas sospitós d’estar afectat per la Grip A, serien del tot inviables sense canvis substancials en el seu funcionament i sense dotacions i espais específics. I aquest ha de ser un treball de previsió que l’administració deu anar fent sense necessitat de donar-ne massa publicitat.

Ara bé, una altra cosa és el missatge d’alarmisme que s’està donant des de la mateixa administració. Els consells que es comencen a difondre dubto que siguin massa eficaços per a evitar nous contagis, però sí que ho són per a crear un estat l’alarma generalitzat. I només faltava que el Ministre d’Educació anunciés que el dia 1 de setembre es plantejaran si cal endarrerir l’inici del curs escolar. D’aquí a l’1 de setembre difícilment hi haurà res de nou, del que ja se sap des del mes d’abril. Però el sol fet d’advertir d’aquesta possibilitat, només justificada en cas d’emergència general, ja demostra que el pànic potser encara no ha arribat al conjunt de la població però sí als màxims responsables de l’administració. Sort que, en el cas de Catalunya, el Conseller Maragall està de vacances.

La realitat no interessa als mitjans de comunicació

En política sovint es tenen més en compte els gestos i les declaracions que els fets reals. Només cal veure les portades dels mitjans de comunicació per adonar-se que no s’informa tant del que ha passat com de les declaracions dels polítics interpretant el que segons ells està passant, encara que sigui anant en contra de la realitat més objectiva. Els nous Governs nacionalistes del País Basc i de Galícia, obsessionats per les qüestions identitàries, han prioritzat la seva tasca amb tot de mesures tendents a la defensa de la llengua, la cultura i la nació espanyoles, i en detriment de les pròpies de cada país.

Naturalment, ells neguen que vagin en contra del basc o del gallec, amb la mateixa contundència amb què abans afirmaven que les polítiques dels governs anteriors eren excloents, tendien cap al monolingüisme o discriminaven la població castellanoparlant. Però, per això es fan les enquestes i els estudis. Al País Basc, per exemple, la darrera enquesta sociolingüística revela que, seguint les polítiques dels governs liderats pel PNB, la població bilingüe s’ha gaire bé doblat, arribant a un escadusser 30%. Continua havent-hi, doncs, encara un percentatge altíssim de població monolingüe, que sempre és, està clar, monolingüe en castellà i mai en basc. Tot i que un 62’5% de la població és favorable a la promoció de la llengua basca, el cert és que els avenços són lents i sempre en la direcció d’incrementar la població bilingüe. És el mateix que ha passat a Galícia o que passa a Catalunya, tot i que en el nostre cas continua havent-hi un clar retrocés de la llengua catalana. Al País Valencià, en canvi, el procés no és que sigui lent, sinó vertiginós en el sentit negatiu de pèrdua de la llengua pròpia, i de tendència al monolingüisme castellà.

La dialèctica política, doncs, la que recullen els mitjans de comunicació, no té res a veure amb la realitat demostrable i demostrada. Els governs que s’abanderen del bilingüisme i sobretot de l’alarmisme de no perjudicar el castellà aconsegueixen una clara i ràpida regressió de la llengua autòctona, i un clar increment de la població monolingüe en castellà. Mentre que els governs que sovint són acusats d’excés de zel en favor de la llengua pròpia, en el millor dels casos aconsegueixen un increment del bilingüisme, mentre que en d’altres, com a Catalunya, ni tan sols aconsegueixen frenar la constant reculada de la llengua pròpia. No es tracta que ho digui un o altre polític; ho diuen les xifres objectives. Però als mitjans de comunicació no interessa la realitat del que està passant, sinó els protagonistes polítics que interpreten i tergiversen a la seva manera aquesta realitat.

Errors de càcul

Sovint, podem caure en la temptació d’actuar pensant en com respondríem nosaltres si algú actués de la nostra manera. Vull dir que hi ha el perill d’aplicar estratègies pensant més en l’eficàcia i la percepció amb què les rebem nosaltres que no en l’eficàcia i en com seran rebudes pels qui han de ser l’objecte de la nostra acció. D’aquí vénen, potser, molts fracassos i moltes decepcions en l’àmbit polític. Vegem-ne dos exemples molts diferents entre si, però que tenen aquest denominador comú: el seu punt de vista no es correspon amb el nostre.

En l’escena internacional, des del món occidental s’apliquen mesures per a condicionar i pressionar règims autoritaris, fonamentalistes o simplement poc predisposats a obrir-se a les economies liberals. I les mesures que s’hi prenen sembla que haurien de funcionar, perquè certament, des de la nostra mentalitat, a nosaltres sí que ens farien reaccionar. Aquí, un Govern que per la seva mala gestió ens portés a un aïllament internacional, a passar penúries econòmiques, a quedar al marge del que anomenem progrés, duraria quatre dies; la pressió de la mateixa societat el faria caure. A molts països, sobretot del món islàmic, les mateixes mesures de pressió donen encara més estímul als talibans o als fonamentalistes; l’amenaça física, que a nosaltres ens espaordiria, no té cap efecte en una societat on hi ha gent que s’immola voluntàriament per la seva causa, sense necessitat que el seu acte sigui reconegut com una heroïcitat o tingui cap repercussió especial. Probablement, els estrategs dels països occidentals necessitarien assessors autòctons, que realment entenguessin com perceben ells les nostres accions, si volen millorar-ne l’eficàcia.

I l’altre cas, més proper. Els escàndols de corrupció que està vivint i trampejant el Partit Popular, si es donessin a qualsevol partit d’esquerres o a qualsevol partit nacionalista, serien nefastos per al futur d’aquests partits i en alguns casos podrien portar a la seva desaparició. Però no ens enganyem, la mateixa situació al Partit Popular els pot portar directament a guanyar les properes eleccions. Ells tenen a favor uns mitjans de comunicació que minimitzen les seves corrupcions, però sobretot tenen un electorat sense més ideals que els d’afavorir uns interessos concrets, entre els quals hi ha naturalment el dels polítics que els defensen. El que a mi em semblaria imperdonable que ho fes un dels meus, del meu partit vull dir, a ells els sembla el més normal, perquè al capdavall és el que farien ells si poguessin.

Corrupcions, espies i reunions secretes

Si seguíssim el mateix criteri que es fa servir per a prohibir manifestacions i il·legalitzar formacions polítiques abertzales, adduint que com que hi ha membres d’aquestes organitzacions més o menys vinculats amb altres organitzacions il·legals o que no els condemnen o que fins i tot hi donen suport, avui la Justícia estaria emprenent la il·legalització del Partit Popular com a associació il·lícita amb finalitats delictives. La quantitat de dirigents, càrrecs i ex alts càrrecs del partit i institucionals involucrats en pressumptes delictes ho justificaria plenament. Però ja sabem que és una solemne bajanada pretendre que la Justícia medeixi amb el mateix criteri grups i persones d’ideologies tan diferents.

Qualsevol altra organització, mínimament d’esquerres o nacionalista, que es veiés involucrada en una quantitat tan gran d’escàndols de corrupció, seria linxada per tots els mitjans de comunicació, inclosos els que en teoria li podrien ser més afins. En el cas del PP, no. La seva premsa, amb un pes importantíssim en l’àmbit espanyol, minimitza els fets i els considera com a casos puntuals o irrellevants; o com a mínim s’escandalitza molt més i dóna molta més publicitat al possible espionatge de dirigents populars. Naturalment, només els escandalitzen les pressumptes escoltes il·legals fetes al seu partit, però no les fetes i confirmades a Nafarroa Bai, per exemple. Els serveis d’intel·ligència de l’Estat, d’aquest i de qualsevol altre, sempre fan accions d’espionatge, legalment anomenades diligències informatives fetes amb discreció. Les fan els governs socialistes com les van fer els governs populars. Si ara és notícia no és perquè els professionals del periodisme valorin com a noticiable el fet, sinó que, fidels al partit que domina els mitjans, han de crear una cortina de fum per amagar les seves vergonyes en forma causes obertes per corrupció generalitzada.

És la mateixa estratègia que utilitzen els socialistes catalans contra CiU per amagar la seva submissió al PSOE, alertant de reunions secretes entre CiU i el PP. Tothom sap que tots els grups polítics, per rivals que siguin públicament, mantenen contactes i reunions discretes permanentment. Això no seria notícia; és la normalitat de cada dia. Com diu el manual de periodisme, la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que aquesta mossegui el gos. Els mitjans de comunicació, però, es fan ressò de la quotidianitat presentant-la falsament com a notícia perquè hi ha més professionals que utilitzen el carnet de partit que el de periodista.

Finalment, tots al carrer. I les institucions?

Finalment, algú s’ha començat a despertar i a preparar alguna cosa davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Cal felicitar Òmnium Cultural que una vegada més s’hagi posat al capdavant per mobilitzar la societat catalana en defensa de la identitat nacional, i que ho hagi sabut fer amb un sentit de transversalitat. Una gran manifestació de rebuig a qualsevol menyspreu d’un Tribunal que és part interessada políticament en el conflicte sobre el qual ha de dirimir, és el mínim que es pot fer. Però no serà la resposta fonamental i, per tant, resultarà del tot insuficient, per no dir fins i tot irrellevant.

Per exitosa que sigui la manifestació, a Madrid la minimitzaran i al cap de dos dies tot quedarà oblidat, però amb la sentència en ferm. És possible, fins i tot, que alguns partits tinguin la temptació de tirar-se els plats pel cap, per carregar-se mútuament les culpes, i discernir la divisòria entre bons i mals catalans en funció de si s’adhereixen o no a la manifestació unitària. La veritable resposta que necessita el país no és la de les manifestacions al carrer, per més positives que siguin; sinó la dels seus representants polítics. Per Felip Puig “el Parlament haurà de determinar una resposta per veure com responem a l'atac de l'estat espanyol”, i per Josep Huguet “els catalans tenen una tendència a desfogar-se en grans manifestacions que després no acaben en res perquè una part de la classe política és covarda i no afronta les demandes populars”. La primera covardia és la dels dirigents polítics que afirmen que cal esperar la sentència, especulant amb la possibilitat que la retallada sigui assumible, és la d’un Govern irresponsable que assegura no tenir res previst, i es la d’unes forces nacionalistes incapaces de fer un front comú (no només una gesticulació).

No es tracta de si la manifestació s’ha de fer abans o després de la sentència. Tant se val. Però sí que es tracta de rebutjar que aquest Tribunal Constitucional pugui dictaminar sobre el que ha decidit el poble de Catalunya en referèndum; i tant és que la retallada sigui més o menys important o que sigui d’anul·lació d’articles o interpretativa. Esperar la sentència vol dir reconèixer l’autoritat moral d’aquest Tribunal i fer acte de submissió. I la resposta de veritat és la que donarà el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya; aquí és on es veurà l’actitud de submissió o de dignitat nacional, la prioritat de defensar el país o de defensar unes cotes de poder. Els gestos, com les manifestacions, estan bé; però el que compten són les accions, les de les nostres institucions.