Decidim.cat o el risc de la marginalitat

Aquest cap de setmana s’han reunit 1.090 càrrecs electes adherits a la plataforma Decidim.cat. Sembla que hi ha la decisió de prendre la iniciativa de celebrar una consulta popular a nivell local sobre l’autodeterminació. Això, l’endemà que la Plataforma pel Dret a Decidir presentés les signatures recollides reclamant que Catalunya pugui tenir la competència de celebrar referèndums sense necessitat de tenir l’autorització del Govern espanyol. Iniciatives molt lloables, però que presenten unes mancances i uns punts febles que les poden convertir en arma de doble fil.

Recollir 50.000 signatures a base del voluntarisme d’una plataforma independent és una empresa costosíssima i molt meritòria. I aplegar més de mil càrrec electes disposats a tirar endavant una iniciativa com la consulta popular en l’àmbit de l’administració local, tampoc és gens fàcil. Però estem parlant d’unes propostes d’ambició nacional, que haurien de donar un gir transcendental en el devenir del país, i això no es fa des de la marginalitat per qualificada i honrosa que sigui.

Per entendre’ns, la recollida de les 50.000 signatures, tal com s’han recollint, no serien suficients ni per a fer-la entrar al Parlament com a proposta legislativa d’iniciativa popular. I el posicionament d’aquests mil càrrecs electes representarien un percentatge baixíssim de població amb Ajuntaments disposats a celebrar la consulta. Dit d’una altra manera, les 50.000 signatures representen poc més de la suma dels militants dels grups sobiranistes, i estan molt lluny del suport electoral que tenen aquestes formacions. I els mil càrrecs electes són menys dels que té ERC en aquests moments.

Això vol dir que es tracta d’iniciatives de la societat civil o a títol personal, però que no compten amb el suport ferm i decidit dels partits polítics sobiranistes, i per tant de les institucions que controlen. Iniciatives com aquestes només podran reeixir el dia que comptin amb la complicitat de les institucions i dels grans partits; el dia que realment ens ho prenguem seriosament com un projecte de país.

Deslleialtats i deshonestedats entre Mossos i Judicatura

La denúncia dels mossos contra una jutgessa que, enxampada en una conducció temerària sobrepassant els límits d’alcohol permesos, va tenir el desvergonyiment de fer servir el seu càrrec per tal de no assumir les seves responsabilitats potser no és més que la gota que ha fet vessar el vas. Des de sempre hi ha hagut un sector de la judicatura, d’una ideologia molt concreta, que ha vist amb mals ulls el desplegament de la policia catalana, de manera que no són pas noves les tibantors i els enfrontaments.

Es miri com es vulgui, l’actitud de la jutgessa és inacceptable i només es pot lliurar d’un expedient disciplinari sever amb una complicitat gremial que no seria menys inacceptable ni menys greu. La reacció d’alguns jutges en contra dels mossos ha estat insòlita: resulta que els acusen de fer filtracions interessades. Insòlita perquè ja estem acostumats al balanç setmanal de conductors que han donat positiu en controls d’alcoholèmia i perquè les notícies sobre famosos o gent rellevant sancionada formen part de la pàgina de successos de tots els mitjans de comunicació. Però insòlita sobretot perquè és una pràctica habitual en l’àmbit de la Justícia, des del Constitucional fins a qualsevol jutjat del país, anar filtrant informacions parcials dels processos, quan aquests tenen una certa rellevància política, econòmica o social. I els jutges és queixen ara d’aquestes filtracions, només perquè afecta a una persona del gremi? On tenen el concepte de justícia aquesta gent?.

I encara que aparentment no hi tingui res a veure, bufetada per bufetada. L'Audiència de Barcelona ha condemnat tres agents dels Mossos d'Esquadra a sis anys i set mesos de presó per tortures i lesions. Ja he dit en alguna altra ocasió que hem perdut l’ocasió de construir un cos de policia propi, sense els tics autoritaris dels anomenats Cossos i forces de seguretat de l’Estat. Els nostres polítics, ni el Govern actual ni els anteriors, no han sabut configurar un cos amb una concepció diferent de les seves funcions, que no han de vetllar per la seguretat de l’Estat sinó de la ciutadania. I malauradament s’han repetit les denúncies contra els Mossos per maltractes i tortures, com si fossin una continuïtat de les policies anteriors.

No sortiré pas, doncs, en defensa de les actituds inacceptables d’aquests mossos, i entenc que cadascú ha de ser responsable dels seus actes. Encara que també caldria plantejar-se el nivell de responsabilitat que hi tenen els seus comandaments i els seus instructors; perquè els policies, com a cos armat, el que sí que tenen és un sentit molt estricte de l’obediència, i costa de creure que prenguin decisions pel seu compte o que contravinguin les ordres internes. Però en el marc del conflicte obert entre la policia catalana i la judicatura, caldria demanar-se si la Justícia ha estat equànime a l’hora de jutjar aquest i la resta de casos per denúncies semblants a altres cossos policials. La resposta seria clara i posaria en evidència la parcialitat i la intencionalitat de determinades sentències.

L'impacte ambiental de les energies renovables

Els grups ecologistes no entenen què ha passat amb el projecte de decret que pretenia regular l’energia eòlica i la solar fotovoltaica a Catalunya. El Govern català havia fet una primera proposta a la qual s’hi van presentar tot un seguit d’al·legacions, sense que se’n tingui cap resposta ni en un o altre sentit. Grups ecologistes no han dubtat en qualificar el decret d’hostil a les energies renovables: “Des de la Coordinadora d’entitats Tanquem les Nuclears – 100% Renovables (TLN – 100%EER) recordem que el projecte de decret suposa un recolzament indirecte a l’energia nuclear i als combustibles fòssils, per la via de bloquejar l’aprofitament dels abundants recursos renovables (especialment en energia solar) amb que compta Catalunya”. S’entén que el Conseller Francesc Baltasar fos xiulat en el darrer congrés d’Iniciativa.

Després de tant de temps clamant des de l’esquerra i des de l’ecologisme a favor de les energies renovables, com ho són l’eòlica o la solar, ara resulta que des d’aquesta mateixa esquerra política s’hi veuen tots els inconvenients del món. La història no és pas nova: des de la marginalitat o des de l’oposició es pot carregar contra el que calgui, sense necessitat de tenir arguments massa sòlids, i sobretot es poden fer propostes utòpiques o irrealitzables, que queden en l’oblit tan bon punt s’arriba al poder; o bé, l’accés al poder els ha fet canviar d’opinió, sotmesos a les pressions dels interessos de les grans companyies. D’aquí el desencís de molta gent que tenia posades moltes esperances en un Govern d’esquerres, i s’ha trobat amb un Govern amb els mateixos vicis i dependències dels interessos econòmics dominants que els anteriors.

Es podria entendre que algú arribés a la conclusió, després d’haver tastat el poder, que els seus posicionaments anteriors eren erronis; però aleshores hauria de tenir l’honestedat de confessar-ho públicament en lloc de voler mantenir les aparences de progressista. O hi hauria la possibilitat, com sembla en aquest cas, que algú pretengués presentar-se com a extremadament zelós en el seu afany de preservar el medi ambient, i que per tant optés per la radicalitat fins i tot envers aquestes energies renovables, que ara resulta que tenen un excessiu impacte visual en el paisatge. Podríem creure en l’honestedat d’aquest Govern que ara posa traves a l’energia eòlica argumentant l’impacte visual sobre el paisatge, si aquest criteri s’apliqués sobre les horroroses torres de la MAT que se sumen a la proliferació descontrolada de torres elèctriques i de serveis que malmeten el paisatge arreu del país.

És aquesta discriminació entre unes i altres fonts energètiques el que fa més perniciosa i tendenciosament conservadora la política del Govern.

La plaça de Lesseps, per exemple

Per als barcelonins, la plaça de Lesseps és sinònims de zona d’obres. És molt possible que hi hagi generacions senceres que no recordin d’altra manera aquesta plaça de Barcelona que no sigui de potes enlaire. S’hi ha fet i refet obres, encadenant-les una darrere l’altra, desmuntant el que no havia estat ni tan sols inaugurat. Però sembla que ara es comença a veure el final del túnel, tot i que resten encara els túnels del metro que retardaran una temporada més la seva conclusió final. I el resultat? El descontentament dels veïns.

La plaça de Lesseps de Barcelona, però, no és un cas aïllat en les polítiques urbanístiques del nostre país. És cert que aquesta plaça presenta una complexitat especial pel que fa a l’ordenació viària i de serveis, però no és això dels que es queixen els veïns. Les protestes apunten sobretot a un disseny que no és del seu gust de manera que, organitzats en la Plataforma 'Una altra plaça Lesseps és possible', demanen que es replantegin les estructures metàl·liques ornamentals que malmeten o perjudiquen la imatge dels edificis més emblemàtics de l’entorn. Aquesta dèria pel disseny estrafolari la trobaríem en places d’arreu del país, amb ajuntaments de tots els colors.

Sembla com si finalitzada una obra pública d’adequació d’un espai, els polítics tinguessin la necessitat de deixar-hi la seva empremta, al marge de l’opinió, de les necessitats i dels gustos de la gent que hi ha de viure. Enormes estructures metàl·liques que fàcilment es malmeten amb el temps, murs de formigó per a fer separacions innecessàries, mobiliari urbà dissenyat i situat amb l’objectiu de produir efectes visuals més que d’utilitat real, zones inaccessibles o de difícil conservació... El que compta és la imatge que es podrà captar el dia de la inauguració, amb els polítics al capdavant, per suposat.

Els problemes i els inconvenients ja se’ls trobaran després els veïns. La plaça de Lesseps, però, només és un exemple d’una malaltia molt generalitzada arreu del país.

Espanya i Dinamarca; ni punt de comparació

El Parlament de Grenlàndia un territori autònom que forma part de Dinamarca, va emprendre una reforma del seu Estatut d’autonomia, aprovada ara en referèndum, que millora ostensiblement el nivell d’autogovern, permetrà als grenlandesos disposar dels recursos naturals del seu país i, sobretot, els reconeix el dret a l’autodeterminació. El que és rellevant del cas, no és que un país vulgui millorar el seu autogovern i vulgui tenir la llibertat de decidir sobre el seu futur, perquè són molts els països que voldrien gaudir de plenes llibertats democràtiques, sinó que l’Estat que els tutelava o n’ostentava la sobirania tingui la sensibilitat democràtica per a acceptar-ho. I amb tota normalitat.

Grenlàndia és un gran país, amb més de 2 milions de quilòmetres quadrats, quatre vegades més gran que l’Estat espanyol, encara que disposi d’una població de 58.000 habitants. I com les illes Fer-Oer, amb una població encara més reduïda, pertanyen a l’estat de Dinamarca, amb un estatus propi que els permet, per exemple, no formar part de la Unió Europea. No es tracta de veure si aquests països amb personalitat, llengua i cultura pròpies poden viure millor o pitjor com a estats independents, sinó de tenir l’opció democràtica per a fer-ho. Avui per avui, reben unes aportacions de l’Estat danès molt importants que potser podrien compensar si poguessin explotar per ells mateixos els seus recursos naturals. Però aquesta no és la qüestió.

El Parlament de Dinamarca va acceptar respectar la voluntat dels grenlandesos, i és de creure que la seva paraula tingui un mínim més de credibilitat i de dignitat que la de Zapatero. La comparació entre Grenlàndia i Catalunya és molt difícil, perquè tenen unes característiques que ben poc tenen a veure les unes amb les altres, ni en nombre d’habitants, ni en extensió, ni en pes històric i cultural, ni a nivell econòmic, ni de les balances fiscals amb els respectius Estats. Però molt menys tenen a veure els dos Estats, Espanya i Dinamarca, sobretot pel que fa a la concepció democràtica i al respecte a les llibertats, inclosa la fonamental per a tot poble que és la de decidir sobre el seu futur.

Amb mobilitzacions no es negocia; i sense, tampoc

El Rector en funcions de la Universitat de Barcelona, Josep Samitier, ha deixat ben clar als estudiants que estan tancats a la Seu central en protesta per l’aplicació del Pla de Bolonya, que no hi haurà negociació mentre duri la tancada. No entraré ara a parlar del Pla de Bolonya que conté, certament, elements preocupants des del punt de vista de l’accés lliure als estudis universitaris, ni de l’encert o desencert de les mobilitzacions estudiantils que probablement arriben tard i no estan dirigides contra els qui realment podrien negociar la reforma europea dels estudis universitaris, sinó simplement d’aquesta fal·làcia del Rector de la UB: “No hi haurà diàleg mentre durin les mobilitzacions”.

És un recurs que veiem repetidament quan hi ha un conflicte del tipus que sigui. Pot ser el cas d’ETA quan s’afirma que “amb violència no hi ha negociació”; pot ser el cas de les reivindicacions obreres quan les empreses es neguen a dialogar “mentre hi hagi vagues”; o pot ser el cas dels moviments veïnals que topen amb la negativa de l’administració local “mentre durin les mobilitzacions”; i ens hi trobaríem si la societat catalana o els polítics es mobilitzessin per reivindicar el compliment de l’Estatut en matèria de finançament. Es pot parlar de tot, però sempre dintre d’un ordre. Però quan s’acata l’ordre, les autoritats no veuen la necessitat de negociar res perquè ja controlen la situació i poden imposar el seu criteri.

El problema és que no es parla mai de res fins que algú no aixeca una mica més veu. A la pràctica, les mateixes institucions que reclamen que no hi hagi pressions excessives per encetar una negociació, són les que només han cedit quan realment se les ha pressionat amb vagues, amb mobilitzacions i, si cal, amb violència. De fet, és l’excusa que han donat sempre les dictadures; com deia cínicament el Pinochet ell havia d’actuar amb mà de ferro perquè les protestes es feien al carrer i de forma excessiva, en lloc de seguir els mecanisme que establia el règim.

El Rector de la Universitat de Barcelona pot argumentar que ell és un rector en funcions, que d’aquí a quatre dies deixarà el càrrec, o que l’aplicació del Pla de Bolonya no dependrà només de la voluntat de les universitats, però el que no pot dir, honestament, és que no negociarà fins que no s’aturin les mobilitzacions. Aquesta cançoneta ja ens la sabem.

Aquí reduïm: contra el consumidor és més fàcil

El Departament de Medi Ambient ha encetat una campanya adreçada als ciutadans amb l’objectiu d’aconseguir que es generin menys residus. “Aquí reduïm”, com a continuació d’aquell altre espot televisiu “Aquí reciclem”, és el nom de la campanya que vol aconseguir que es generi un 10% menys de residus que no pas ara. Els costos d’aquesta mena de campanyes, que inclouen espots televisius, anuncis a la premsa escrita i falques radiofòniques, són elevadíssims i els seus resultats solen ser més que discrets. No és que estigui en contra de campanyes institucionals adreçades a fomentar bones pràctiques de ciutadania, però crec que altre cop errem el tret perquè apuntem malament.

Només cal anar a qualsevol establiment a comprar i veurem com els embalatges superen de molt les necessitats de presentació i preservació del producte. Un mòbil, un MP4 i tants altres petits aparells se’ns presenten en voluminosos i ostentosos embalatges, i el mateix podem veure als quioscos, com també ho fan amb les joguines i, sobretot als hipermercats, amb molts dels productes envasats. Les bústies continuen plenes de publicitat de tota mena i a casa es rep infinitat de paperassa inútil, incloses diverses publicacions institucionals que només tenen l’objectiu de fer autopropaganda de la institució.

És una mica com el que passa amb la velocitat dels vehicles. Si a cap carretera es pot circular a més de 140 quilòmetres per hora, el més fàcil i econòmic seria prohibir la venda de vehicles que tinguin la capacitat de superar aquests límits legals; limitar de fàbrica la capacitat de vulnerar la legalitat. Però, no. Per no enfrontar-se amb les empreses, es prefereix invertir grans quantitats de diners en publicitat institucional perquè els ciutadans no facin ús de les potencialitats del seu vehicle, en lloc de treure una normativa específica, que sortiria gratis.

I amb això dels residus passa el mateix. En lloc d’apuntar a les empreses que són les que ens forcen, si volem adquirir un producte, a endur-nos una gran quantitat de residus, es prefereix mirar cap al consumidor i responsabilitzar-lo. Sempre és més fàcil apuntar al més feble. Hi ha una part que sí que pot moderar el consumidor; però, quan anem al supermercat, el residu de la bossa és el més petit de tots i que al capdavall també reciclem donant-li nou usos. Però l’eslògan queda bé : “Aquí reduïm”.

Afers Exteriors i mesquineses interiors

Hores d’ara, és difícil convèncer ningú de l’honestedat política i dels mitjans de comunicació. Estem tan avesat a què uns i altres utilitzin la demagògia constant, el falsejament de la realitat i la mentida, que el resultat no pot ser altre que el de l’escepticisme total, la perplexitat absoluta. No crec que sigui possible recuperar la credibilitat ni la confiança de la ciutadania, a no ser que es produeixi un tomb important, que ara mateix no veig per enlloc.

Els mateixos mitjans de comunicació que obrien portada amb el suposat escàndol de l’arranjament del cotxe del President del Parlament, amb un cost de 9 mil euros, callaven quan es descobria que la Casa Reial rebrà, a part de la ja sucosa partida pressupostària, 3’3 milions d’euros per arranjar la piscina i els jardins privats. I ara també posen el crit al cel pel nomenament d’una Viceconselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat. És evident que no els preocupava gens el possible malbaratament de recursos públics, tanmateix insignificants en el cas del cotxe del President del Parlament, i també en la creació de la Viceconselleria ja que no representa sinó un canvi de denominació per a donar relleu a una mateixa tasca, sinó que l’única obsessió dels suposats periodistes no era altra que el falsejament de la realitat al servei d’una ideologia i d’un partit polític en concret.

Si aquesta perversió professional provingués únicament de mitjans tan poc qualificats i amb tan poca qualitat moral com el Mundo o la COPE, la gent podria fàcilment destriar el gra de la palla. Però això no és així. I a aquesta política del desconcert s’hi apunta tothom, de manera que no solament es cau en la mateixa perversió, sinó que perd força qualsevol intent de desacreditar aquests mitjans i aquests polítics corromputs. A la farsa del cotxe del President del Parlament s’hi van apuntar mitjans de comunicació catalans, i no solament els partits de l’oposició sinó també un personatge tan gris com Joan Saura, teòricament membre del Govern d’Entesa, i fins i tot algun dirigent d’Esquerra.

I ara es repeteix la història: la creació d’una Viceconselleria d’Afers Exteriors pot desagradar als qui políticament voldrien una Catalunya provinciana, sense veu pròpia a nivell internacional; i les crítiques que apareguessin en aquest sentit, podrien ser fàcilment contrarestades amb una visió nacional de la qüestió. Però, no. Convergència i Unió, que honestament hauria hagut d’aplaudir la mesura, s’apunta també al carro de la desqualificació i el desconcert anant en contra dels seus propis principis i fent costat als enemics de Catalunya. Tenien raó quan el primer tripartit va començar a desmantellar les primeres oficines que la Generalitat tenia a l’exterior, però ara que hi ha hagut una rectificació i una acció seriosa en la política internacional no poden jugar a la demagògia de carregar-s’ho. Perquè el que es carreguen és la credibilitat de la política i dels polítics, sobretot la seva.

Les receptes tècniques a la crisi

Cada vegada que es presenta una situació de crisi apareixen les mateixes veus, teòricament tècniques i enteses, que donen les mateixes receptes: retallar les despeses socials, contenció salarial, reforma del mercat laboral en el sentit de facilitar els acomiadaments, i procurar retallar tot allò que políticament no els convé i que potser abans no gosaven dir. És el posicionament clàssic de la dreta pel que fa a les despeses que afavoreixen els més necessitats i el posicionament dels nacionalistes espanyols pel que fa a les despeses en favor de la llengua, la cultura i la identitat nacionals.

Que aquesta mena d’actituds provinguin de grups polítics com ara el PP, i en molts casos també del PSOE, que té uns objectius clars i inequívocs sobre quina classe social i quin país volen defensar, i per tant quines classes socials i quins països volen combatre, ja no sorprèn ningú. La deshonestedat política és moneda habitual. Ara bé, que aquesta mena d’actituds les mantinguin també institucions o tècnics que pretenen presentar-se com a neutrals ideològicament és inadmissible, i diu molt de seva deshonestedat professional.

Els grups polítics que ideològicament consideren que Catalunya s’ha de mantenir subjugada a Espanya, i amb una cultura de segona o simplement assimilats a la cultura espanyola, és normal que propugnin a l’hora de reduir despeses, eliminar o reduir dràsticament partides pressupostàries que fan referència al foment de la llengua catalana o a la representació exterior de Catalunya. Els tècnics honestos podrien proposar la reducció d’aquestes partides a l’igual, en tot cas, que la reducció de la despesa militar o de la casa Reial. És normal que els partits de dretes propugnin congelacions salarials i fer més precari el mercat laboral perquè és una manera que té l’empresariat d’aprofitar les situacions de crisi. Però els tècnics honestos haurien d’incloure en el paquet de mesures la congelació de beneficis empresarials o els sous desorbitats dels dirigents; alhora que haurien d’alertar que difícilment s’incentivarà el consum a base de reduir poder adquisitiu dels ciutadans o incrementant la precarietat dels llocs de treball.

I és que no només els polítics practiquen la fal·làcia i l’engany per a afavorir uns determinats sectors en detriment dels altres.

Quan la Corona ens insulta

Vivim uns moments de crisi, i això vol dir que ens hem d’ajustar el cinturó. Fins a cert punt, qualsevol ciutadà pot entendre que hi hagi restriccions. De fet, inconscientment, fins i tot les famílies que no pateixen directament els efectes de la crisi ajusten les seves despeses, si més no en previsió del que pugui passar. La perplexitat del ciutadà, però, és majúscula quan s’adona que després d’haver escoltat un discurs on se’ns exhorta a la resignació davant la impotència d’una crisi d’abast mundial, apareixen centenars de milions públics per ajudar els grans bancs i les grans empreses, que malgrat els ajuts continuen limitant els crèdits i acomiadant personal, és a dir agreujant la crisi.

I bé, podem entendre que aquest és el resultat d’una política de dretes com la que practica el PSOE, i que encara podria ser més de dretes si governés el PP. Però hi ha elements que, ens desagradin més o menys, ens els presenten com a símbols del conjunt de l’Estat i al marge de les ideologies polítiques, com ara la Monarquia. Podem entendre que el servilisme monàrquic dels socialistes, sabent que el dels populars seria encara pitjor, els porti a dotar la Casa Reial amb uns pressupostos que en temps de crisi semblen una burla a la ciutadania.

Ara bé, al marge de les responsabilitats polítiques i del blasme que puguem fer els sectors mínimament progressistes a aquestes polítiques conservadores i servils del Govern espanyol, hi ha també la responsabilitat moral de la mateixa família reial. El Ministeri de la Presidència, dirigit per María Teresa Fernández de la Vega, com a suplement a l’escandalós pressupost de la Casa Reial, ha atorgat 3'3 milions d'euros més per millorar la piscina exterior i els ornaments dels jardins de la Zarzuela. No crec que sigui una iniciativa de la senyora Vicepresidenta, sinó que deu obeir als designis i als capricis dels membres de la reialesa. I encara que no fos així, un mínim de dignitat i de decència haurien fet que ells mateixos desistissin de fer una despesa tan supèrflua en uns moments de crisi com els que vivim.

És realment molest i injust que es faci pagar la crisi els qui tenen menys, als qui més la pateixen. Però és feridorament insultant que a sobre se’ns faci mofa i befa, també des de la Casa Reial, amb ostentacions com aquestes. Podem rebutjar la monarquia perquè som republicans; però tenim també raons per rebutjar aquesta monarquia per la seva immoralitat. Patim una Corona, que a sobre ens insulta.

ERC, cap on anem?

Ja sabem que les enquestes són això: aproximacions, intuïcions, tendències... I que al capdavall el que compta són els resultats reals, els que acaben donant els ciutadans a les urnes. Però el darrer baròmetre publicat aquest mes de novembre pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat hauria de preocupar seriosament a Esquerra. Segons aquest estudi, en quatre mesos el partit ha perdut un 30% en intenció directa de vot. Un 13’6% dels enquestats afirmen haver votar ERC en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, i ara només un 7’9% té clar que votaria Esquerra. Un percentatge que baixa fins al 6’1% si es tractés d’eleccions generals, enfront del 8’6% que diu que ho va fer en les darreres en què Esquerra ja va patit la gran davallada.

La mateixa enquesta apunta a què PSC i CiU es reparteixen el pastís, deixant la resta de partits com a mers comparses, com a partits frontissa, o com a guindes que poden acabar de completar l’opció real de govern. Per tant, quan es parla de la famosa sociovergència potser no és tant l’opció d’una coalició dels dos partits grans, com aquest repartiment del pastís que a l’estil espanyol margina completament la resta de formacions polítiques. Si la tendència es confirma, consolidaria el sistema d’alternança sense deixar més marge de maniobra a les formacions petites que la possibilitat d’acabar de fer decantar la balança.

Durant un cert temps, aquell que reivindica Josep Lluís Carod Rovira, semblava que ERC emergia com una tercera força política. El mapa polític estava format igualment pel bloc sociovergent d’una banda i per les forces minoritàries per l’altra, però amb la formació Republicana a mig camí reivindicant el seu protagonisme i optant, segons els més optimistes, a fer el salt cap a la primera divisió. Però sembla que tot això s’ha esvaït i hem retornat als vells temps en què ens hem de disputar la tercera o quarta plaça amb IC-V o amb el PP, però ja a molta distància de CiU i del PSC.

Els qui ens mostrem crítics amb l’actual direcció d’Esquerra, que no deixa de ser una continuació de l’anterior amb l’excepció feta del duo dirigent, ens preocupa no només que les enquestes i els resultats ens vagin donant la raó, sinó sobretot la niciesa dels qui s’entesten en no voler-ho veure. Els resultats de les darreres eleccions ja van ser desastrosos, però és que tot indica que continuem en el mateix pendent, sense que cap dels dirigents faci autocrítica i intenti redreçar la situació. La prioritat era ocupar unes places de poder, i això ho han aconseguit, encara que sigui a base de carregar-se tot un projecte engrescador per a un sector important de la societat catalana.

A propòsit de la independència del CAC

Des del primer moment, el Consell Audiovisual de Catalunya va tenir dures crítiques dels sectors més espanyolistes i reaccionaris de l’Estat, perquè hi veien una via que se’ls escapava de les mans. Fins ara, el Govern de torn, més sensible a les pressions polítiques i mediàtiques, havia d’acabar fent concessions que res tenien a veure amb els criteris tècnics i l’interès general de la ciutadania. El que de veritat molesta del CAC és justament la seva independència de criteri.

Aquest organisme, traslladat a l’àmbit espanyol, hauria estat el que en la seva llengua s’anomena una “merienda de negros”. Tal com han fet amb el Tribunal Constitucional o amb tantes altres institucions que han acabat prostituïdes, es repartirien els espais de poder, les poltrones i en aquest cas les llicències de mitjans de comunicació audiovisuals entre els dos partits majoritaris. I no és que tinguessin pressions dels partits per afavorir uns o altres, sinó que, com les sentencies, les resolucions es redactarien directament des de les seus dels partits.

Per això, quan s’adonen que a Catalunya, gràcies a l’existència del CAC, s’atorguen llicències radiofòniques en base a criteris objectius, de qualitat, de viabilitat i d’interès general, posen el crit al cel. Qualsevol persona que tingui un mínim de decència, de sentit de l’ètica, i sobretot de respecte per la professió periodística, descartaria atorgar cap concessió a la Cadena COPE, la més miserable i mesquina de l’espai radiofònic espanyol, la que utilitza sempre la violència verbal, l’insult, la desinformació i l’atiament d’odis i conflictes (de quin Evangeli ho deuen haver tret?).

Però tampoc és cert que els membres del CAC no puguin ser víctimes de les pressions partidistes. El conseller d’aquest organisme Fernando Rodríguez Madero, escollit a proposta del PP, ha denunciat haver rebut pressions del partit per tal que orientés el seu vot en una o altra direcció, per afavorir o perjudicar unes determinades emissores en funció de la seva ideologia. Aquesta és la seva forma d’actuar, la que imposen amb la complicitat del PSOE a nivell espanyol i lamenten no poder imposar a Catalunya. La deshonestedat i mesquinesa d’aquest partit i de la seva gent no té límits.

Pallassades de la Justícia

Finalment, el jutge Garzón ha tirat la tovallola, i s’ha inhibit del cas que ell mateix havia obert sobre les desaparicions i crims del franquisme. Tot una gerra d’aigua freda per a les associacions i entitats vinculades amb la memòria històrica que pretenien que es restituís la memòria de les víctimes de la dictadura, reconeixent-les almenys com a víctimes. La societat espanyola, excessivament vinculada i identificada amb el franquisme, podia sentir-se ferida per aquestes investigacions, i per això des del poder polític, judicial, militar i mediàtic han fet mans i mànigues per deixar les coses com estan, i els morts en l’oblit de les fosses comunes.

Coneixent l’historial del jutge Baltasar Garzón, el que sorprèn és que hi hagués algú que hagués confiat mínimament en les actuacions empreses, o que s’ho hagués pres seriosament. Era més que evident que es tractava d’un dels seus estirabots per ser present com a figura estel·lar als mitjans de comunicació. Avorrit i sense feina, devia pensar que podia ser una bona manera de passar el temps. I de fet, ell ja ha aconseguit el seu objectiu omplint primeres pàgines de la premsa i mantenint la seva imatge de justicier solitari.

Va sobtar que en un moment inicial de procés demanés els certificats de defunció del General Franco i d’altres membres de la banda terrorista; diuen que era un tràmit necessari per saber si podia imputar-los personalment o cridar-los a declarar. Però, el més sorprenent del cas és que el mateix jutge, en l’acte en el qual s’inhibeix en favor dels tribunals territorials, acaba afirmant quelcom que ens ha deixat bocabadats: Francisco Franco no té responsabilitats perquè ell ha comprovat, amb proves documentals a la mà, que és mort. De fet, el clown s’ha tret aquesta brillant argumentació de la màniga per evitar ser declarat imcompetent per a continuar amb la causa. És allò de dimitir per a no ser cessat.

Algú hauria de quantificar les hores i els diners esmerçades en causes perdudes, en la persecució d’ex dictadors (mai dels dictadors en exercici, o dels còmplices encara vius del Règim). La reparació històrica de les víctimes del franquisme, l’organització terrorista més cruel i salvatge del segle XX a l’Estat espanyol, és una qüestió estrictament política, com polítiques han estat les pressions perquè Garzón deixés el cas. Ho sabia ell abans d’iniciar el procés, com ho sabia l’Audiència Nacional que li ha parat els peus. Tot plegat una pallassada per deixar els terroristes a l’altar on es trobaven i les seves víctimes en l’oblit de les fosses comunes.

No s’ho creuen ni ells

En la futura Llei de Llengües d’Aragó, que porta més de deu anys de retard, sembla clar que el català no serà considerat llengua oficial a la Franja. El fet que el percentatge de població catalanoparlant en aquests territoris sigui dels més alts de tots els Països Catalans, que en molts casos supera el 90%, no és suficient com per donar a la llengua catalana la consideració que es mereix. El Govern d’Aragó es limitarà a fer una mena de reconeixement institucional de les llengües catalana i aragonesa, però sempre amb una clara discriminació respecte al castellà.

El que passa a Aragó és molt similar al que passa al conjunt de l’Estat. Quan els convé s’abanderen de l’espanyolitat, o en aquest cas l’aragonesitat, de tot el territori; però tot seguit, ells són els primers en negligir i contradir la seva afirmació. Si de veritat consideressin que Catalunya, la seva gent i la seva llengua formen part d’Espanya, o que la Franja, la seva gent i la seva llengua formen part d’Aragó, no dubtarien en considerar com a pròpies les diferents llengües dels respectius territoris. I no acceptarien la discriminació d’uns ciutadans, d’unes llengües i d’uns territoris respecte a uns altres, si fossin considerats igualment com a propis.

Des de Catalunya, les reivindicacions dels aranesos i de l’aranès no són vistes mai com una agressió als catalans o al català, com ells sí que hi veuen les reivindicacions del català o de l’aragonès. I l’explicació és ben simple: ells són plenament conscients que els catalans i la nostra llengua no formem part de la seva identitat espanyola o aragonesa, que és quelcom aliè a ells. A Aragó, els únics que arriben a creure’s la pertinença de la Franja a la comunitat aragonesa són ciutadans de la Franja, o bé inconscients de la seva pròpia realitat no acceptada pels aragonesos o bé que ja reneguen directament de la seva identitat com és el cas de Marcelino Iglesias. I a nivell espanyol passa el mateix: els espanyols són plenament conscients que nosaltres i la nostra llengua no tenim res a veure amb la seva identitat espanyola, altrament la defensarien com a pròpia; els únics que tenen dubtes o que, amb o menys deshonestedat ho defensen, són catalans que encara s’imaginen una Catalunya integrada harmònicament a Espanya, sense adonar-se que és aquesta mateixa Espanya que no ens hi vol. I per això ens maltracta.

Equiparables en qualitat, i en mediocritat

El Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres, ho deia aquest cap de setmana a Tortosa: la normalitat de les empreses culturals catalanes ha de consistir en què la seva catalanitat passi desapercebuda, com una premissa inqüestionable, i que per tant triomfin per la seva qualitat. I ho reblava dient que el Govern de la Generalitat no ha de finançar productes mediocres en català, només per la seva catalanitat militant, perquè això acaba perjudicant la reputació de la producció catalana. Em sembla un posicionament del tot correcte, però potser caldria fer-hi una matisació.

Sense que sigui, n’estic segur, la intencionalitat del Conseller, aquestes declaracions denoten un cert acomplexament que podria resultar perillós. O potser forma part d’aquell discurs que ja hem sentit moltes vegades a Esquerra basat en la idea que Catalunya ha d’apostar per l’excel·lència com a únic mitjà per a sobreviure. Pot semblar evident que les iniciatives empresarials han de ser viables per la seva qualitat, i resulta del tot desitjable que les nostres empreses culturals excel·leixin per la seva qualitat. No crec que ningú ho posi en dubte.

Ara bé. No és cert que les cultures normals (en el sentit que gaudeixen d’una situació de normalitat) tinguin només la qualitat com a fita i com a garantia de supervivència. Només cal donar una ullada al panorama espanyol, o al de qualsevol altre país normal (amb Estat propi), i veurem com al costat d’una minoria de productes de gran qualitat hi ha una gran massa de producció absolutament mediocre, destinada al gran públic, al consum de masses com s’acostuma a dir. Els nostres productes de qualitat els hem de poder comparar amb els productes del mateix nivell de qualsevol altre espai cultural; però no hem de menystenir, i molt menys prescindir-ne, aquella altra producció destinada al consum fàcil. Perquè si no, resulta que esmercem tots els esforços en l’intent aconseguir uns nivells d’excel·lència equiparables als de cultures que disposen d’un gran potencial econòmic, que nosaltres no tenim; i per contra desatenem la cultura de consum que, a falta de la nostra, arriba al gran públic en llengües forànies.

Em sembla fantàstic que s’aposti per la qualitat i l’excel·lència en la nostra producció cultural. Però també ens és imprescindible disposar d’una gran massa de producció, encara que sigui mediocre, que arribi al gran públic. Ens cal també premsa del cor, esportiva, publicacions eròtiques, sensacionalistes, passatemps i el que calgui. Com qualsevol cultura normal.

Unitat és la paraula clau

A mesura que ens anem acostant a la data en què el Tribunal Constitucional decidirà, d’acord amb les conveniències polítiques del moment, el nivell de les retallades de l’Estatut, creixen les proclames a favor de la unitat. La resposta ha de ser unitària, diuen. Amb aquesta excusa, explicaven que el President de la Generalitat fes una visita a domicili a Unió Democràtica, quan tothom sap que la finalitat de la reunió no tenia res a veure amb la unitat o amb la resposta a donar davant la sentència del Tribunal Constitucional. La cançó ja ens és coneguda: les proclames a favor de la unitat no són sinó una constatació que no hi ha cap voluntat d’assolir-la.

És el mateix que va passar amb el tema del finançament. De forma reiterada s’anava dient que calia fer un front comú davant la voluntat del Govern de Madrid d’incomplir el text estatutari, no solament en els terminis sinó també en el seu contingut. Però els nostres dirigents, a part de reiterar la cançó de la unitat no van fer cap pas, almenys cap pas positiu, per treure una proposta i una posició conjunta. A l’hora de la veritat, com ja va passar amb el debat de l’Estatut, el PSC es trobava a l’altra banda de la taula negociadora, i per tant donava per bons els pressupostos de l’Estat que obvien el tema del nou finançament. S’ha donat un xec en blanc al Govern espanyol que lògicament omplirà quan i com voldrà. No s’hi valdrà a queixar-se.

A nivell d’Esquerra s’havia dit, i s’havia aprovat en el Congrés del mes de juny, que hi hauria un posicionament clar i contundent a la tardor tant pel tema del finançament com per la revisió del pacte de Govern. Ni una cosa ni l’altra. Continuem fent d’escolanets en un Govern on manen els qui ja tenen pactat un pèssim finançament per a Catalunya, els qui ja han donat per bons els pressupostos estatals que incompleixen el que diu l’Estatut, els qui acabaran acatant la sentència del Constitucional, i els qui no estan disposats a fer cap revisió del pacte de Govern.

L’Estat incompleix els seus compromisos i es passa pel forro la legislació vigent, quan podria ser mínimament favorable a Catalunya; el Govern de la Generalitat fa de mur de contenció perquè no hi hagi respostes fermes per reclamar un finançament just tal com marca l’Estatut, ni respostes clares enfront de la sentència del Tribunal Constitucional, a part de negligir el seu propi acord d’Entesa que caldria revisar; i Esquerra segueix al ritme que li marca el germà gran, incompleix els acords i compromisos del seu Congrés, i en el millor dels casos intentarà instrumentalitzar les plataformes i moviments sobiranistes del país. No ens podem queixar: tenim el que ens guanyem a pols.

Refundació del capitalisme? Ni pensar-hi

Els mitjans de comunicació, enduts per la seva habitual petulància de creure’s cronistes de la història, han volgut remarcar unes hipotètiques divergències entre Bush i els seus aliats europeus en la cimera d’avui. És possible que algú hagi utilitzat l’expressió “refundar el capitalisme” com a forma de manifestar la necessitat d’actuar d’alguna manera enfront de la crisi, però no crec que tingui massa credibilitat agafada al peu de la lletra, i menys venint de gent com Nicolas Sarkozy o Angela Merkel. Els líders europeus probablement també s’han deixat portar per un afany de protagonisme històric, del qual no n’ha volgut quedar al marge el Zapatero. Però siguem seriosos: de refundar el capitalisme, res de res.

En aquest sentit, té raó el President dels Estats Units quan afirma que si el capitalisme ha funcionat bé durant tants anys, no cal refer-lo de nou, sinó simplement establir els mecanismes per evitar que es repeteixin situacions com les que estem vivint ara. I en això sí que hi coincideixen tots els líders europeus, els del G-20 i els del G-vint-i-tants que es troben avui a Washington. Sense massa diferències entre els sectors conservadors i els anomenats progressistes, socialdemòcrates o socialistes, fins ara tothom veia amb complaença el funcionament d’aquest sistema capitalista. El sistema que permet que es vagin incrementant les desigualtats entre el nord i el sud; el sistema que permet a les multinacionals la concentració de grans fortunes i d’un poder immens, per damunt dels Estats; el que dóna per bo en nom del lliure mercat que s’especuli amb els béns de primera necessitat, com l’habitatge o els aliments; el que instiga conflictes al tercer món (Irak, Sudan, Ruanda, Congo...) per apropiar-se dels seus recursos naturals, o que recolza sistemes autoritaris; el que es mira impassible el creixement de la fam als països del tercer món, i que com a principal mesura correctora reforça les fronteres per tal que no tinguin la temptació de fugir de la misèria; el que, en nom de la productivitat i del creixement, juga amb els treballadors, els d’aquí i els que quan a ells els convé fan venir de fora, localitzant i deslocalitzant els centres de producció únicament en benefici de les empreses; el que prioritza aquesta mateixa productivitat i rendibilitat a la preservació del medi; el que permet mantenir uns determinats nuclis privilegiats al planeta, el que converteix els països pobres en abocadors, el que sosté dictadures o països sense llibertats democràtiques per a fer-hi els negocis més impresentables, el que es reserva els seus paradisos fiscals...

La crisi actual, fruit en bona mesura de la desmesurada voracitat especulativa que propicia el propi sistema, ha mobilitzat els líders mundials no pas per l’increment de les desigualtats, ni per l’encariment dels productes alimentaris al tercer món, ni per les dificultats que passen moltes famílies per a fer front a les hipoteques..., sinó simplement perquè ha ferit la pròpia bèstia que l’ha engendrat. L’únic que no es pot permetre és que caiguin els grans bancs o les grans corporacions. Cal reforçar el sistema per a garantir que es puguin continuar fent grans fortunes a costa de la misèria dels altres, però regulant-ho de manera que aquesta especulació i espoliació sigui sostenible.

Semblantment a la dictadura franquista que va establir un sistema sanitari suficient com a mínim per a retornar els treballadors malalts a la feina, ara també cal fer reformes al capitalisme no pas per refundar-lo sinó simplement per garantir que es pugui mantenir l’actual sistema de desigualtats, sense que els efectes negatius del sistema perjudiquin els qui el creen.

Una visió periodística del país

Ha portat un cert enrenou un reportatge d’un tal Michael Reid al setmanari anglès The Economist, en el qual amb una manca absoluta de professionalitat i de rigor, es donava una visió esperpèntica de Catalunya. El periodista, acostumat a escriure en aquesta publicació sobre temes de l’Amèrica del Sud des de Londres mateix, es va dignar fer una visita de quatre dies a Catalunya entrevistant-se i fent cas de les informacions que li van semblar més escaients segons la seva manera de pensar, tot rebutjant la resta, per majoritàries que fossin. Res de nou; ja hi estem avesats.

Els grans mitjans de comunicació europeus o americans tenen les seves corresponsalies a Madrid, i des d’allà mateix fan les cròniques sobre Catalunya en base al que llegeixen a El Mundo, a l’ABC, a la Razón, i els més progressistes fins i tot a El País. I com a bons periodistes saben que no s’ha de contrastar mai una informació, no fos cas que esguerrés un titular, sinó acudir a les fonts que es preveu que acontentaran l’editor i, en certa manera, també el lector. No és d’estranyar, doncs, que apareguin cròniques i reportatges com els de Michael Reid, tan allunyats de la realitat que un es pregunti si realment és cert que aquest senyor va arribar a passar quatre dies a Catalunya. Costa de creure que algú aterri a El Prat, doni un volt per Barcelona, escolti la gent que passa pel carrer, miri els quioscs, entri a qualsevol establiment a comprar, es prengui una cervesa a qualsevol bar... i en tregui les conclusions que ell treia. I per gota que, a part de palpar la realitat del carrer, cerqui informació tant de tipus estadística i documental com d’opinió dels sectors més representatius del país és impossible que acabi escrivint el que va escriure.

Però bé. Això mateix és el que passa als mitjans de comunicació espanyols. Per ells, la realitat espanyola, i per tant també la catalana, és que només hi ha dues opcions possibles: la del nacionalisme espanyol més recalcitrant i conservador que representa el PP, i la del nacionalisme igualment recalcitrant i lleugerament maquillat que representa el PSOE. El que traduït a Catalunya podria representar el posicionament de l’Alícia Sánchez Camacho i la Montserrat Nebreda, deixant com a radicals els grups ultres de l’extrema dreta per una banda i el Govern d’Entesa i CIU per l’altra. Només cal veure la composició de les tertúlies televisives i radiofòniques.

Però és que, sovint, els mitjans de comunicació catalans fan el mateix joc. Un debat representatiu del país a dues bandes seria entre Govern d’Entesa i CiU; a tres bandes, seria entre socialistes, convergents i republicans; i només quan el debat fos a quatre bandes apareixeria un representant del sector que representen els populars, donant-los tot i així una representativitat molt superior a la que tenen en realitat. Però és habitual en els mitjans de comunicació catalans, tant públics com privats, veure com es dóna una representativitat inusitada als sectors que no representen més del tres per cent dels ciutadans del país, o es contraposa a parts iguals els que representen el 90% de la ciutadania enfront dels qui representen el 10% restant. No ens hem d’estranyar de res, doncs, si som nosaltres mateixos els qui comencem a tergiversar la realitat del país.

Avui, vaga a l’ensenyament públic

Avui, dijous, encara que no ho sembli, hi ha convocada una vaga en el sector de l’ensenyament públic en protesta per la nova Llei d’Educació que s’està discutint al Parlament. Una vaga que passarà de puntetes perquè si bé hi dóna suport el sindicat majoritari la USTEC-STEs, així com l’ASPEPC-SPS i la CGT, i les organitzacions d’estudiants Sindicat d’Estudiants, Sindicat d’Estudiants del Països Catalans, Estudiants en Acció i Associació d’Estudiants Progressistes, no té el suport dels dos sindicats “oficials” CCOO i UGT.

La nova Llei d’Educació que teòricament hauria d’haver estat la continuació o una de les conseqüències del Pacte Nacional per a l’Educació (això dels grans Pactes Nacionals queda molt bé), a l’hora de la veritat ha nascut amb un consens ben escàs. Deixant de banda, els grups segregacionistes que ataquen la llei perquè no permet la segregació dels alumnes en funció de la llengua, la proposta té els seus detractors al si del mateix Govern, precisament amb l’argument que trenca els compromisos del Pacte Nacional per a l’Educació, i afavoreix l'escola privada.

Pels convocants de la vaga, la nova Llei “suposarà un trencament del model d’escola pública, la seva subordinació als centres privats concertats, la manca de mesures concretes en suport d’un ensenyament públic de qualitat, la privatització de molts trams de l’ensenyament, la introducció de mètodes i models de gestió privada en els centres públics, la desregulació de les condicions laborals del professorat…”. Sincerament, em sembla una visió excessivament esbiaixada del que realment diu la Llei, però és cert que el text legislatiu obre les portes a tots aquests temes. Si fins ara quedava clar que hi havia una xarxa pública, la que estava sota la tutela de l’Administració, enfront de la privada que depenia dels seus recursos encara que tingués suports governamentals, ara amb la nova Llei queda més clar que, per a l’Administració, la pública i la privada formen part d’una mateixa xarxa, cosa que afavoreix les privades que podran aprofitar els avantatges tant de l’una com de l’altra.

El problema no està tant en les novetats que introdueix la nova llei i que denuncien les organitzacions convocants de la vaga, així com IC-V, sinó en el fet que aquestes novetats hagin estat introduïdes pel que alguns encara anomenen el Govern d’esquerres. L’escola concertada, bàsicament la religiosa, prega a Déu perquè no retorni al Govern de la Generalitat la dreta democristiana que representava CiU.

Escriure i informar és un delicte

El fiscal de Navarra volia empresonar dos periodistes que estaven cobrint una manifestació per tal d’informar-ne als seus mitjans respectius. La notícia sembla aberrant, impròpia de ningú que tingui el més mínim sentit de la Justícia, impròpia de ningú que exerceixi la professió de fiscal amb un mínim de rigor i d’honestedat. El jutge reconeix que els dos imputats es limitaven a fer la seva feina de periodistes, i per tant és molt possible que els dos periodistes imputats quedin sense càrrecs, i que s’arxivi el cas. És possible que s’arxivi un cas com aquest? En un Estat on funcionés la Justícia, on la corrupció no fos el pa de cada dia, això no quedaria així: la insolvència i la incapacitat d’aquest fiscal per a continuar exercint com a tal no s’admetria com si no hagués passat res.

La notícia esgarrifa a qualsevol demòcrata, sembla treta de ves a saber quina dictadura. Però, essent a l’Estat espanyol, les actituds de comprensió i de suport a aquest fiscal s’expliquen perquè els periodistes no eren d’un mitjà qualsevol, sinó del diari Gara i de l’agència Argazki Press, i la manifestació no era la d’uns treballadors d’una empresa en crisi sinó una manifestació convocada per ANB. És només la ideologia dels actors el que fa que una mateixa acció sigui un dret constitucional o sigui un delicte, o millor dit, és la ideologia del fiscal el que fa que imputi a uns periodistes i no n’imputi uns altres.

En aquest cas, com que la decisió del Fiscal en qüestió ha estat tan fora de lloc, el jutge ha hagut de recordar-li que no hi havia base per a imputar ningú i que s’havia de retornar el material informatiu que s’havia requisat als periodistes afectats. Se suposa que s’arxivarà el cas, a no ser que es trobi alguna altra escletxa per atacar els qui tenen ideologies diferents de les seves, i com si no hagués passat res. I fins i tot és possible que algú celebri com una victòria que no s’hagin empresonat els periodistes; quan en realitat és un constatació que la prevaricació i el judici en funció de l’opció ideològica és habitual en l’àmbit de la justícia. Altrament, aquest Fiscal seria inculpat, sancionat i apartat de les seves funcions per manifesta incapacitat per actuar al marge de les ideologies polítiques.