El Govern Zapatero, segons els socialistes

Ahir parlava de la possibilitat de partir de les dades que aporten els espanyols o entitats financeres gens sospitoses de catalanisme a l’hora de denunciar el dèficit fiscal que pateix Catalunya. Sense que això vulgui dir, per suposat, renunciar a les pròpies dades ni tampoc donar més validesa a les seves. Simplement, donat que cadascú defensa les seves posicions a partir de visions pròpies i inevitablement interessades, emprar també el recurs de dir que fins i tot a partir de les seves dades tenim tot el dret de queixar-nos i d’exigir un tracte just, o més directament dir que no ens interessa fer negocis amb una gent que ens espolia per sistema.

Doncs, bé, quelcom de semblant podríem fer a l’hora d’avaluar la política del Govern espanyol. Prenem com a arguments bàsics els que ens donen ells mateixos.

Que des de CiU o des d’ERC es denunciï la poca voluntat del Govern espanyol per millorar l’autogovern de Catalunya, per atendre les reivindiacions dels ciutadans catalanss i fins i tot per complir amb el que estableix la llei (l’Estatut d’Autonomia), per ser tan evident no té massa rellevància. És el que toca, i venint dels nacionalistes ja se sap. Que des d’ERC o des d’IC es critiqui que el PSOE practica una política estrictament liberal, de dretes, calcada de la del PP, en ser tan obvi tampoc se’n fa de més ni de menys. És el que toca, i venint d’utòpics esquerranosos ja se sap.

Ara bé, resulta que reiteradament, membres socialistes del Govern català han denunciat l’actitud obstruccionista dels seus companys de partit pel que fa als traspassos pendents i previstos en l’estatut. Se suposa que esperen que passin les eleccions de març: si perden ja s’espavilaran amb els del PP, i si guanyen tot es pot tornar a posar sobre la taula per renegociar—ho en funció de la força electoral de cadascú. El Conseller Castells, a més, ha discrepat obertament no solament per la lentitud negociadora del Govern espanyol, sinó perquè no sembla que hi hagi la voluntat de complir amb les promeses pel que fa al finançament. I el Conseller Nadal, com el mateix Montilla van boicotejar l’acte d’inauguració d’un tram d’autovia a Girona per no haver de coincidir amb la Ministra Magdalena Àlvarez. I el Conseller Maragall denuncia que els estudiants catalans reben de l’Estat espanyol (del seu govern) moltes menys beques que la resta de l’Estat. I així podríem anar seguint.

Està clar que a l’hora de la veritat, i malgrat tot, es neguen a reprovar la Ministra de Foment o acaben demanant el vot per al PSOE. Però només cal sentir-los a ells mateixos per adonar-se que no és aquesta l’opció més vàlida per als catalans. Els seus arguments són tan o més convincents que els nostres: si no ells no n’estan satisfets...

Balances fiscals interessades

Fa molt de temps que s’està discutint el tema de les balances fiscals. Per més que hi hagi acords del Congrés dels Diputats i compromisos formals del govern, el Govern sempre es nega a fer-les públiques. Hi ha dades prou evidents d’entitats bancàries, de fundacions i centres d’estudis independents, que demostren el tracte injust que rep Catalunya, i si l’Estat no vol fer-les públiques no és perquè hagin d’aportar res de nou, sinó perquè seria com reconèixer aquest tracte injust. I així mantenim el debat obert.

Les darreres dades aportades per l’estudi encarregat per la Fundació Irla (fundació d’ERC) indiquen un dèficit fiscal favorable a Espanya, de gaire bé el doble del que indicaven els estudis anteriors. I amb aquest argument ens carreguem de raó per reivindicar la fi de l’espoli, un sistema de finançament basat en el concert econòmic, o directament la independència. Però, està clar, el que ens aporta de més (d’evidenciar amb més contundència el dèficit fiscal) l’estudi de la Fundació Irla ens ho resta de credibilitat pel fet de provenir d’una Fundació de partit, i per tant presumiblement no imparcial. I no poso en dubte el rigor i la serietat d’aquest estudi del qual no en sé més que les dades que n’han aparegut a la premsa.

El govern espanyol argumenta, a l’hora d’incomplir els seus compromisos (el govern no té per què argumentar res per incomplir promeses, el pa de cada dia), que hi ha diferent maneres de calcular el dèficit fiscal. I deu ser cert. Però això, en qualsevol altra situació, es resoldria encarregant l’estudi definitiu a persones o institucions de màxima solvència, i al capdavall publicant els resultats derivats de les diferents metodologies possibles, encara que al final hom es decantés per acceptar-ne només una com a oficialment vàlida.

Quan ERC va començar a parlar del dèficit fiscal, a principis dels noranta crec, es basava, entre altres, en un estudi publicat pel banc de Santander. I aquell estudi del banc del Botín, gens sospitós de catalanisme, era més que suficient per a argumentar que Catalunya patia una sagnia permanent que li dificultava el desenvolupament econòmic. És el mateix que passa quan la Patronal catalana (normalment afí al PP) treu les seves dades, o fan altres entitats espanyoles. Podem argumentar que es queden curts, certament, perquè la seva imparcialitat no és menor que la de la Fundació Irla. Però les seves dades, sovint amb visió estrictament espanyola, evidencien igualment la discriminació que pateixen els ciutadans de Catalunya, amb l’avantatge que els espanyols no poden desqualificar-les per la seva procedència.

Nosaltres tenim les nostres raons, tant o més solvents que les seves, però és que les seves raons també ens donen la raó.

No falten cambrers ni dependents del comerç

Aquests dies, com ja va passar a l’estiu, s’ha reiterat la idea que falta gent disposada a fer de cambrer o de dependent del comerç. Els empresaris del sector diuen que els costa trobar gent disposada a treballar en una feina que implica treballar dissabtes i alguns festius, en el cas del comerç, i tots els caps de setmana en el cas de l’hosteleria. I ho diuen amb un aire de perdonavides com volent donar a entendre que avui dia, sobretot el jovent, hom prefereix una vida fàcil, sense lligams ni compromisos fora d’hores.

I em sembla que hauríem de dir que això és absolutament fals.

De gent disposada a fer de cambrer o de posar-se darrere el taulell d’una botiga o d’uns grans magatzems n’hi molta. Els horaris laborals no són impediment per escollir determinades feines, si tenen, lògicament, la seva compensació. El que no hi ha és gent disposada a treballar nou o deu hores diàries per un sou de misèria, i encara sovint amb una feina temporal. Perquè resulta que els empresaris del sector no volen saber res de procurar formar uns professionals per tal d’oferir un servei de qualitat; ja compten que val més perdre alguns clients però tenir personal mal qualificat, i per suposat mal pagat.

I no és que la gent sigui tan desmenjada que prefereixi no treballar a fer-ho en les condicions i la remuneració que ofereixen en aquests sectors, sinó que molts, si volen sobreviure, no poden acceptar aquesta mena de feines. Una persona que hagi de pagar un lloguer de 700 o 800 euros, que a Barcelona ja no és tan fàcil de trobar, no es pot permetre el luxe agafar una feina que l’ocupi tot el dia per cobrar poca cosa més del que necessita per al pis. Li sortirà molt més a compte treballar a través d’ETTs, fent hores de qualsevol cosa, des de descarregar en un magatzem a fer neteges en cases particulars o fer de cangur.

Hipocresia i deshonestedat per bandera

Si ahir parlava d’una actuació política plantejada amb el convenciment que no prosperaria, avui podem parlar d’una altra també recent, encara que de sentit contrari, i amb l’agreujant d’hipocresia i manca d’honestedat per part dels proposants. Em refereixo a la iniciativa portada al Parlament per la plataforma nacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana. La proposta debatuda al Parlament, sense més pena ni glòria el dia 19 de desembre, pretenia proposar una llei sobre l’ensenyament en la llengua materna i el bilingüisme a l’escola. Ni els mateixos defensors de la proposta no van alçar massa la veu, perquè els primers que estaven en contra del que proposaven eren ells mateixos, així com els dos partits nacionalistes que els recolzaven (PP i C’s).

La proposta no tenia sentit perquè hauria estat contrària al que estableix l’Estatut d’Autonomia, una llei de rang superior. I era contrària a les recomanacions fetes pel Consell d’Europa quan analitza el grau de compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Suposo que per això, presentaven la proposta sabent que era inviable. Ara bé, en aquests casos, més enllà de la idoneïtat de la proposta és interessant veure els arguments que s’hi esgrimeixen i que donen una idea de la baixesa moral dels proposants.

D’una banda, falsegen i tergiversen les orientacions donades per la UNESCO a favor de l’ensenyament en la llengua materna, almenys dels primers nivells educatius. Saben perfectament que aquestes indicacions de la UNESCO estan pensades i formulades per a aquells països en què la llengua oficial no es correspon amb la llengua pròpia del país, i precisament per salvaguardar la llengua minoritària. Però és que, de l’altra, quan donen l’argument que cal que s’ensenyi els infants en la llengua materna per tal de no perjudicar el seu procés d’aprenentatge no poden amagar al darrere un sentiment racista absolutament repugnant: ells són partidaris de la segregació per qüestions lingüístiques, amb el convenciment que així podrien propiciar el trencament de la societat catalana. Amb l’agreujant, està clar, que ells estarien radicalment en contra d’aplicar aquest principi fora de Catalunya.

El Partit Popular, com el PSOE, està en contra de l’aprenentatge en la llengua materna quan es tracta dels nens de la Franja de Ponent, o quan es tracta de la població immigrada a qualsevol ciutat de l’Estat. Ells saben, i s’hi oposarien frontalment, que és inviable aplicar el principi que ells proposaven a la majoria d’escoles del país on trobaríem nens de diverses procedències i per tant de llengües diverses. Quan al·leguen qüestions pedagògiques o de drets dels infants, es refereixen només als qui tenen el castellà com a llengua materna. Per als altres, no cal.

CT un domini propi per a Catalunya?

En política, com en tants altres àmbits, a vegades s’emprenen accions o es fan propostes amb el convenciment previ que no tenen cap possibilitat de prosperar i que no tenen ni tan sols la transcendència simbòlica del gest. Això explica que passés tan desapercebut el rebuig del Congrés espanyol a la proposta convergent de facilitar que Catalunya tingués el .CT com a domini propi a Internet. Al Senat, la proposta va prosperar per error, ja que es va equivocar el PP en bloc en la votació, com també ho va fer ERC en sentit contrari. Però més enllà de l’anècdota no sé si algú va entrar en el fons de la qüestió.

D’una banda es podria qüestionar si, en aquests moments, ens convé tenir un nou domini .CT per a Catalunya. És cert que els estats disposen d’un domini propi de dues lletres, i que per tant aconseguir-lo per a Catalunya hauria estat un cert reconeixement com a país al mateix nivell que els altres estats. Però no és menys cert que el domini .CAT, tot i ser atorgat oficialment per a identificar una llengua, a la pràctica equival a identificar els Països Catalans, llevat de l’excepció anecdòtica de l’Alguer. Amb les estratègies actuals dels partits catalans, i concretament de CiU i ERC, és evident que la perspectiva d’independència queda força lluny, ja que ningú treballa amb la perspectiva del 2014; però, en cas d’assolir-se, el nou domini .CT quedaria restringit a Catalunya, i més difícilment seria acceptat per molts valencians i illencs.

Però d’altra banda hi ha un aspecte que semblen oblidar tant els defensors del .CT com els nacionalistes espanyols que al Congrés formen un bloc ben homogeni. No és cert que els dominis de dues lletres corresponguin o s’atorguin només als estats. Hi ha molts territoris, alguns de minúsculs, que tenen un domini propi com el dels estats. I per mostra, un botó: AC correspon a l’Illa d’Ascensión, AI a l’illa d’Anguilla, AN a les Antilles Holandeses, AQ a l’Antàrtida, AW a l’illa d’Aruba, AX a les illes Aland. I així aniríem seguint amb la resta de l’abecedari.

I, malgrat tot, baixen els independentistes?

Fa temps que vinc dient que cal anar amb compte amb aquesta idea del sobiranisme pràctic, de pensar que, donat que a Madrid ens maltracten d’aquesta manera, la gent esdevé sobiranista. Ës possible que algú faci números i arribi a la conclusió que el negoci (el negoci de ser ciutadans, vull dir) ens aniria millor si el féssim separats d’Espanya. És possible que algú s’adoni que els ciutadans de Catalunya no reben de l’Estat el nivell de serveis (inversions, infrastructures...) que li correspondria. Es pot pensar, amb bona lògica, que les rodalies, l’aeroport i tantes altres coses les gestionaríem millor nosaltres des d’aquí, que no ho estan fent des de la metròpoli.

Però, ai làs, ara ens diuen (baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió) que la tendència independentista ha fet un pas enrere. En relació a la darrera enquesta del mes d’octubre, segons les dades del CEO, hi ha menys catalans partidaris de la independència, i menys també que se senten només catalans. Els qui basaven la seva estratègia en la peculiar teoria del sobiranisme pràctic, i que en refermaven la seva validesa amb les dades del mateix baròmetre del mes d’octubre, ara diuen que amb això de les enquestes s’hi ha d’anar amb peus de plom; ja se sap que solen ser molt tendencioses, que els resultats no són massa fiables, que les mostres poden ser poc representatives o que les preguntes poden induir a respostes esbiaixades. Qualsevol excusa menys fer autocrítica i pensar que alguna cosa està fallant en aquest plantejament.

D’una banda em sembla fals el plantejament: no és cert que la descentralització per si mateixa hagi de donar millors resultats. Però de l’altra, en qualsevol cas, donaria com a resultat un sobiranisme extremadament feble, i per tant fràgil. Tan bon punt els trens de rodalies tornen a la normalitat (que per a la majoria de la població només vol dir que no siguin portada als mitjans de comunicació), les conviccions poden decaure fàcilment. Aprofitar la conjuntura d’un desgavell en infraestructures, o fins i tot d’un dèficit fiscal, té sentit sempre que tot seguit s’expliqui la raó de fons de la reivindicació sobiranista. Si en algun moment (ja sé que només és una hipòtesi), un govern espanyol gestionés eficaçment les nostres infraestructures i invertís a Catalunya el que ens correspon en relació a la població o al que es recapta en impostos, o simplement imaginem que s’invertís la relació de dèficit fiscal, renunciaríem a exercir el dret a decidir?

Potser també hem d’explicar que amb la independència probablement tindríem més recursos i els gestionaríem millor. Però que si no fos així, igualment tenim dret a decidir sobre aquests recursos i a gestionar-los a la nostra manera, amb els nostres errors i els nostres dèficits de gestió, contra els quals ningú no està vacunat.

De la indignitat del Montilla i companyia

Com era d’esperar, s’han aprovat finalment els pressupostos generals de l’Estat per al 2008. El resultat final de tot plegat podríem dir que entra dins de la més absoluta normalitat parlamentària: els grups de l’oposició, per principi, s’hi oposen, excepte algun grup minoritari que per motius diversos veu l’oportunitat de fer un favor a qui governa, amb el convenciment que ja se’l cobrarà més endavant. Mai els pressupostos del PP van ser aprovats pels socialistes, i mai els populars han aprovats pressupostos del PSOE, de la mateixa manera que mai els pressupostos de la Generalitat de l’època Pujol van tenir el suport dels socialistes, ni els del Tripartit han tingut el suport convergent. I això, al marge del beneficis o aportacions positives que podien incorporar aquests pressupostos.

Fins aquí, doncs, res a dir. Al Senat, el PSOE hi és en minoria i per tant sabia que podia perdre-hi la votació si no pactava amb els nacionalistes catalans. Amb ERC ja no hi van voler saber res d’entrada; no oblidem que als socialistes els repugna la crosta nacionalista, i no hauria estat un bon cartell electoral per al PSOE de cara a les eleccions del mes de març. Però sí que era possible pactar algunes esmenes amb CiU; els socialistes espanyols sempre han vist amb més bons ulls la moderació dels convergents, a qui haurien acontentat amb l’aprovació d’algunes de les seves esmenes. Però està clar, això hauria implicat de nou una imatge mediàtica de Zapatero al costat de l’Artur Mas (o del Duran), i que aquest pugués presumir d’haver fet una aportació tant a la governabilitat de l’Estat com als interessos de Catalunya.

I aquí ve l’acció que crec que es pot qualificar simplement d’indigne, per part dels socialistes catalans, amb el Montilla al capdavant. Les gestions i pressions fetes pel President de la Generalitat per evitar que el seu partit, el PSOE, pactés amb CiU són els que van propiciar el veto convergent al Senat. Els socialistes catalans van preferir perdre tot el diuen que es podia perdre amb aquell veto, més el que es pot perdre igualment per no haver-se pogut aprovat les esmenes del Senat, per tal d’evitar que aparegués la imatge en positiu de CiU pactant amb el PSOE.

Només em queda el dubte de si tot plegat no estava ja prèviament planificat pel murri ZP. Mentre Montilla i Mas es fan la traveta mútuament, en perjudici de Catalunya, ell s’estalvia haver d’acceptar les esmenes que hi havia previst d’incorporar al Senat, i alhora s’estalvia haver de fer cap concessió addicional pel suport de CiU. La jugada li ha sortit perfecta.

Les estranyes entranyes d’ETA

Des de fa temps el desprestigi de la justícia supera de llarg el dels polítics; i el seu nivell de corrupció faria avergonyir el Luís Roldan (qui se’n recorda, ja?) o el de La Rosa. Ho hem vist amb el Tribunal Constitucional, que tots els mitjans de comunicació donen per fet que el nivell de retallada de l’Estatut dependrà de l’adscripció política dels seus magistrats; o veiem el cas del País Valencià on es tolera i protegeix la violència quan aquesta va dirigida a sectors nacionalistes; i ho hem vist en tantes altres sentències en què es feia evident que havia primat la ideologia del jutge més que l’argumentació jurídica. Ara, el que no han perdut els jutges és l’esperit de superació. La jutgessa Ángela Murillo en el macrojudici contra l’entorn abertzale s’acaba d’inventar un concepte tan estrafolari i impresentable com el de ser “las entrañas de”, o aquest altre de “disfrazarse de legalidad”.

Per demostrar que algú forma part d’una organització o d’una empresa, posem per cas, fins ara calia que hi hagués un document o altre que ho certifiqués, o si més no algun testimoni que pogués certificar que la persona en qüestió actuava en nom o representació seva. La gent es faria un tip de riure si un jutge, per exemple, inculpés una persona acusant-la de tenir responsabilitats en una empresa, i en no tenir cap prova documental per a basar la seva acusació digués que és igual, perquè ja se sap que forma part de “les entranyes de l’empresa”. D’una empresa se’n pot ser un directiu, un accionaista, un treballador, un client, un proveïdor, de la mateixa manera que d’una organització se’n pot ser un dirigent, un assalariat, un soci etc. però és absurd que, no trobant-se cap d’aquestes vinculacions, es conclogui que forma part de “les entranyes” de l’empresa o de l’associació.

Igualment, si en una empresa o organització algú ha comès un delicte, s’ha d’establir concretament la responsabilitat que hi té cadascú, i mai es condemna col·legiadament els qui en formen part pel sol fet de formar-ne part. Però bé, en aquest cas no es tractava de cap judici en el sentit de sospesar els càrrecs, i les proves reals d’inculpació, i per tant la jutgessa tampoc s’havia d’atendre a principis jurídics ni a raonaments propis d’una administració de Justícia. Per això pot permetre’s de condemnar-los acusant-los fins i tot de “disfressar-se de legalitat”. Els papers potser eren legals, però ella ja sabia que tot plegat era una disfressa per formar part de les entranyes d’ETA.

El transport públic com a alternativa

Cada vegada que es posa a debat la conveniència d’ampliar o d’obrir noves vies de comunicació, o que es parla de la necessitat de regular el trànsit a les ciutats, sol sortir l’argument fàcil de dir que la solució passa per potenciar el transport públic. I aquí sembla que les posicions són molt clares: la dreta aposta per facilitar l’accés i la mobilitat del vehicle privat (quart cinturó, per exemple), mentre que l’esquerra seria molt més restrictiva en aquest sentit optant per potenciar el transport públic.

Si això és cert, algú hauria de redefinir el concepte de dretes i d’esquerres o reubicar-hi les forces polítiques que controlen l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM).

El Consell d'Administració de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) ha aprovat les tarifes del transport públic que regiran en el Sistema Tarifari Integrat a partir de l'1 de gener de 2008. I les noves tarifes preveuen increments superiors a l’IPC, sobretot pel que fa als títols integrats. Concretament s’apujaran un 4’2% de mitjana.

És que hi ha hagut un canvi polític en l’àrea metropolitana i ja no hi governa l’esquerra? És una nova manera de potenciar el transport públic, incrementant-ne els preus? No hi té res a dir la dreta tradicional del país quan és blasmada a nivell teòric però és plagiada a nivell pràctic?

A la plaça de Sant Jaume la dreta continua fortament atrinxerada al poder.

Líbia, tota una lliçó

El líder libi, Mu‘ammar al-Qaḏḏāfī es passeja aquests dies per Europa on és rebut com a cap d’Estat, sense cap mena de problema. No fa pas massa temps, la seva figura era associada a l’eix del mal com a promotor, instigador i col·laborador del terrorisme internacional. Era un individu detestable a qui s’atribuïen tota mena de crims i d’atemptats contra els drets humans. Ara, sembla un home perfectament rehabilitat, rebent un tracte de favor per part de les mateixes potències que el criminalitzaven. Quina ha estat la clau de la seva conversió?

No li ha pas calgut condemnar la violència ni deixar de donar suport a aquells grups que fins ara protegia, com ara els palestins. Tampoc ha estat necessari obrir el seu règim polític a nous aires democràtics, ni cap compromís per a respectar els drets humans. On rau, doncs, l’explicació de tal prodigi? La solució ha estat molt més senzilla: ha decidit esdevenir bon client de la indústria armamentista europea. I un bon client sempre és un bon client, o com diem aquí: el client sempre té raó.

La diferència entre un terrorista i un estadista és, doncs, la capacitat d’esdevenir un bon client. Probablement aquest és el principal retret que es fa a ETA: no aporta beneficis econòmics suficients. Tot i ser fidel a una mateixa marca i a un mateix mateix tipus de munició perfectament identificable, el volum de vendes és escàs; i encara tenen la fatxenderia de furtar bona part del seu equipament militar. Per aquest camí no aconseguiran mai ser rebuts amb honors d’Estat, com el Gadaffi, o com el Pinochet quan era President, o com el Musharraf del Pakistan, o com tants altres. I és que el terrorisme no és tan terrorífic quan proporciona sucosos beneficis.

Inici de la campanya electoral

Sovint diem que els ciutadans es queixen de la classe política en general, perquè sempre s’estan esbatussant i mirant més pels seus interessos particulars o de partit que pels interessos generals o de país. I ens posem les mans al cap quan pensem que tenim per davant tres mesos llargs de campanya electoral. Però, qui ha dit que comença ja la campanya electoral? Són els mitjans de comunicació els qui, pel seu compte, han decidit que ja ha començat la campanya i que, per tant, tenen l’obligació de donar diàriament una notícia electoral de cada partit.

Són aquests mateixos mitjans i aquests mateixos periodistes que, quan arribi oficialment el període de campanya electoral, faran aquella ridícula protesta de no voler signar les cròniques per considerar que els polítics els coaccionen marcant-los el temps que han de dedicar a la informació de cada partit. Ara són ells els qui per pròpia iniciativa s’inventen diàriament una notícia electoral de cada formació política, encara que no tingui cap mena d’interès ni sigui cap novetat. Els polítics, per la seva feina, cada dia parlen i fan declaracions; que siguin o no notícia depèn (excepte en alguns casos molts rars en què realment diuen coses novedoses i interessants) només de la decisió dels mitjans de comunicació.

Hi ha polítics que poden estar en campanya permanentment, però que aquesta seva actitud tingui ressò a l’opinió pública no depèn de la mesquina del polític, sinó de la niciesa del periodista. Tenim una premsa que, en la majoria dels casos, ha renunciat a informar del que passa i es limita a transcriure el que diuen que passa. I és que sovint han pervertit l’essència del periodisme: han confós la seva funció de fer de missatgers entre la realitat i els ciutadans, per esdevenir simples missatgers o portantveus dels polítics.

Bali: el canvi climàtic a peu de pàgina

El que ha passat a Bali, en la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi climàtic, és exemplificador de la perversió política, i de com aquesta perversió ens la venen com a positiva o acceptable. El titular de premsa hauria de ser: “fracàs rotund de la cimera de Bali”, i no el que veiem a molts mitjans en què es dóna a entendre que a darrera hora es va aconseguir un acord de mínims. El que van acordar no va ser altra cosa que la forma d’evitar que es donés la imatge que no s’havia aconseguit res. O pitjor encara, es va acordar salvar la imatge dels qui es van oposar a què s’acordés res.

Han consensuat tornar-se a reunir, i continuar negociant. I això encara amb les reticències dels Estats Units. La majoria dels països que eren representats a Bali, entre els quals Espanya, no portaven els deures fets pel que fa al compliment dels acords de Kyoto. Potser per això no els venia massa d’aquí a prendre un nou compromís que després es podria passar igualment pel forro. Els americans, a l’estil del seu Homer Simpson, van dir sense embuts que ells no es comprometrien en res; la Cimera havia de ser només una operació escènica per a simular que els governants estaven preocupats pel canvi climàtic. La resta de països, amb no massa més interès pel tema, no van voler prendre cap decisió per lluitar contra el canvi climàtic encara que no fos per unanimitat, acceptant així les tesis nordamericanes, i negociant només a darrera hora com explicarien al món que havien anat de vacances a Bali.

Probablement, la lectura que se n’hauria de fer és que el canvi climàtic afectarà tot el planeta, però en primer lloc, i d’una manera més greu, als països subdesenvolupats, com els del continent africà. Per tant, tampoc n’hi ha per tant, con diuen els Populars. Reforçant una mica millor les fronteres tindrem el problema resolt. Això explica que el vague compromís de Bali de reduir les emissions de gasos contaminants hagi quedat reduït a una nota, no vinculant, a peu de pàgina.

Els crítics d’ERC que minen el partit

En els darrers temps hem sentit paraules molt dures per part de membres de la direcció contra els anomenats sectors crítics d’ERC, per considerar que la seva actitud perjudica el partit. I no hi ha dubte que l’existència de tensions al si d’un col·lectiu, més enllà de considerar perfectament legítima i fins i tot saludable la crítica interna, pot malmetre’n la imatge exterior. Però, probablement, la pitjor conseqüència de les picabaralles internes no és tant el ressò que tenen de cara a l’exterior, ja que al capdavall qui té accés als mitjans de comunicació de més abast sempre és el sector oficialista, com les males jugades i passos en fals que provoquen. Ho estem veient ara, a l’hora de confeccionar les llistes electorals.

El lògic seria que la direcció del partit valorés el perfil de les persones més idònies per configurar els primers llocs de les candidatures, tenint en compte no només la projecció mediàtica que sovint redueix al cap de llista, sinó sobretot la capacitació i solvència professional en funció de les tasques que se suposa que hauran de desenvolupar. Però, en el nostre cas no ha estat així. Les rivalitats internes pel poder han forçat la confecció d’una llista molt més pensada per posicionar un determinat sector, de cara a l’ambició personal de desbancar Carod Rovira.

En la darrera Conferència Nacional es va aprovar (uns quants hi vam votar en contra) la incorporació de membres de les Plataformes sobiranistes a les llistes electorals. Em semblava una bestiesa perquè suposaria la mort d’aquestes mateixes plataformes que passarien de ser moviments transversals a ser mers instruments del partit. Però, una cosa és no instrumentalitzar aquestes plataformes, i l’altra és tancar la porta a persones independents o no tan vinculades a l’aparell del partit.

S’havia parlat de la incorporació d’Elisenda Paluzie Professora Titular de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona, amb un perfil professional perfecte donat que un dels grans camps de batalla de la propera legislatura serà el tema del finançament. Hauria pogut fer un bon tàndem amb Joan Ridao, combinant l’àmbit jurídic amb l’econòmic. Però, està clar, és una qüestió de prioritats, i qui ambiciona substituir Josep Lluís Carod Rovira no ha volgut perdre posicions personals, encara que sigui en detriment de la imatge i sobretot de l’eficàcia o l’interès general del partit. S’ha preferit posar-hi persones que tenen com a màxima credencial ser afins, i molt fidels, al President o al Secretari General del partit.

Quan es parla del mal que poden fer determinats moviments interns del partit, no cal mirar ni el Reagrupament ni Esquerra Independentista. La pitjor imatge i el pitjor servei al partit l’està provocant la pugna interna al si de la direcció.

La pilota, a la teulada del govern espanyol

Amb aquesta frase Joan Ridao, candidat d’ERC en les eleccions del mes de març, emplaçava José Luís Rodríguez Zapatero perquè expliqués quin és el seu model de gestió per a l’aeroport del Prat, i per a la resta d’aeroports catalans. El Govern espanyol s’havia compromès a presentar la seva proposta aquesta tardor, però això era només un compromís, que venint d’on ve no té cap mena de valor ni credibilitat. Si no compleixen els compromisos establerts per llei o per resolució parlamentària, com la publicació de les balances fiscals, els traspassos previstos en l’Estatut, així com el percentatge mínim d’inversió que correspon a Catalunya... com pretenem que compleixin quelcom que no passa de ser una paraula donada?

De tota manera, l’argument de Joan Ridao és coix de més d’una pota. Diu que la societat catalana i el Parlament ja han explicitat el seu model, i que per tant ara “la pilota és a la teulada del Govern espanyol”. No sé si la societat catalana té tan clar quin és el model de gestió que voldria per a la gestió aeroportuària del país, i molt menys si li queda clara la posició del Govern de la Generalitat. Però segur que té clar quin és el model que té el Govern espanyol, i que ha vingut aplicant sistemàticament des de fa molts anys, sense interrupció, independentment del color del polític de cada moment i dels colors que li han donat suport. Ens ho han confirmat recentment amb l’adjudicació de la nova terminal del Prat.

Ells conceben un Estat amb una capital que ho centralitza tot, i per tant també la gestió dels aeroports: n’hi ha un de referència, i la resta són instal·lacions subsidiàries. El Prat podria denominar-se “la terminal 5 de Barajas”, per exemple. De la mateixa manera que conceben un Govern, el de veritat, i delegacions regionals per a gestionar els afers menors, sempre d’acord amb les directrius donades. ¿Pretenem que ho explicitin millor, o preferim que ens ho endolceixin amb paraules i eufemismes, que al capdavall no han de traduir-se en res concret?

Però és que la societat catalana, o almenys la que representen els sectors sobiranistes, el que ha explicitat és que vol decidir sobre les seves infraestructures, que té el dret a decidir sobre el seu futur i vol exercir-lo. Si creiem que realment tenim el dret a decidir, no sé quin sentit pot tenir demanar que ens expliquin com pensen decidir per nosaltres. La pilota no és a la teulada del Govern espanyol (ells ja estan decidint i aplicant fil per randa el seu programa), sinó a la nostra.

Em recorda aquella altra proposta, també de Joan Ridao, que consistia en reclamar el traspàs de la competència per a fer un referèndum que ens permeti exercir el dret a decidir.

Ofensiva socialista per controlar els mitjans de comunicació

Els exabruptes del dirigent socialista Joan Ferran contra els mitjans de comunicació públics catalans, i sobretot contra els seus professionals, per ser excessivament nacionalistes no eren ni un cop de calor ni un excés etílic, sinó una estratègia perfectament planificada pel partit. El nivell d’imparcialitat de TV3 o de Catalunya Ràdio, al costat del de la majoria de les cadenes públiques o privades de l’Estat, no té punt de comparació. Només cal veure la “pluralitat” de la majoria de les tertúlies polítiques radiofòniques o televisives en contrast amb les d’aquí. Quantes vegades no veiem debats a TV3 on per tocar un tema relacionat amb la llengua hi ha un sobredimensionament exagerat de les posicions que defensen Ciutadans, per exemple?. Això sense oblidar les queixes, sovint més que justificades, per les mostres de poca identificació amb el país que ha fet TV3 en els darrers temps, almenys en determinades ocasions. O recordem que en motiu de la manifestació de l’1 de desembre, ja es van posar al descobert les pressions i censures que van patir els informatius catalans, provinents de la crosta nacionalista espanyola que representa el senyor Ferran..

Evidentment, els atacs de Joan Ferran, seguits orquestradament pels d’altres dirigents socialistes no pretenien fer cap anàlisi seriosa, a nivell comparatiu, de la professionalitat dels mitjans públic catalans, sinó que formen part d’una operació de més abast.

D’una banda es tracta de pressionar els professionals de la informació de cara a les properes eleccions. Els periodistes ja estan advertits (amenaçats d’expulsió directament), si no segueixen les seves consignes. De l’altra es tracta de polititzar els mitjans i els periodistes, posant-los etiqueta de nacionalistes, amb el convenciment que funcionarà aquella vella idea heretada del franquisme, que els qui defensen el país són la crosta nacionalista (catalana) mentre que els qui l’ataquen o defensen Espanya no ho són de nacionalistes (espanyols). Un cop posada l’etiqueta a determinats professionals serà més fàcil vetar-los.

Però hi ha altres qüestions que els preocupen. TV3 i Catalunya Ràdio continuen essent líders a Catalunya, mentre que la seva emissora, també pública, controlada i manipulada fins a extrems insospitats, com és la COM ràdio es queda a poc més d’un 10% de les de la CCMA. I ara no poden fer servir l’argument que utilitzen en altres ocasions d’atendre el mercat. Normalment, aquests personatges carregats d’autodi i farcits d’una crosta nacionalista espanyola impresentable apel·len, des d’una òptica neoliberal, a les lleis del mercat per frenar els intents de normalització lingüística en molts àmbits.

L’operació de desprestigiar els mitjans de comunicació líders en audiència a Catalunya, i els seus professionals, va també dirigida a preparar el camí per a controlar definitivament aquests mitjans públics. Recordem que van ser els socialistes els qui van imposar (davant la passivitat i impotència dels seus socis de govern) un home de partit com Joan Majó per a dirigir la Corporació Catalana. I ara no fan res més que advertir que estan disposats a fer un pas més. I si no ho poden fer, de moment, perquè no tenen majoria absoluta, són capaços de proposar quelcom tan inversemblant com la seva privatització; perquè des de l’empresa privada espanyola saben que tindran més possibilitats d’obtenir-ne el control.

Hem de saber amb qui ens estem jugant els quartos, què podem compartir amb aquesta gent que fan de l’anticatalanisme una de les seves raons de ser, i que comparteixen les tesis privatitzadores de la dreta més tradicional. Ens hi aliem perquè són de dretes o perquè són anticatalans?

Vicent Partal: fets i no paraules

Els qui tenim una visió crítica del paper que està jugant ERC a vegades podem tenir la sensació de ser excessivament exigents amb nosaltres mateixos, amb el nostre partit. I ens pot venir el dubte de si realment tenim suficient perspectiva com per a veure cap on camina el país. Per això, a vegades és bo veure si som els únics que ho veiem així o si pel contrari és una percepció compartida. Les crítiques i els atacs que pot rebre Esquerra dels enemics del país, posem per cas, ens confirmarien que s’està portant a terme una tasca en la bona direcció, de la mateixa manera que les crítiques que provenen de sectors i persones prou lúcides i d’una fidelitat al país inqüestionable, com pot ser Salvador Cardús o Vicent Partal, ens refermen en la visió oposada. Com a mínim ens referma en la idea que alguna cosa no s’està fent prou bé.

Reprodueixo un article de l’amic Vicent Partal, segurament escrit des de la ràbia i la impotència davant la impune agressió del Govern valencià contra la llibertat d’expressió i contra la llengua catalana. Descarnadament dur, però irrebatible.

La Carrasqueta: fets, i no paraules
VICENT PARTAL

Fet: anit funcionaris del govern valencià van entrar al repetidor de La Carrasqueta i van tancar les emissions de TV3. Fet: Barrionuevo i Zaplana havien intentat tots dos tancar aquestes emissions i no van poder perquè la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, s'hi va plantar. Fet: ara ha estat diferent. Fet: tot arrenca de que Montilla (quan era ministre) i Puigcercós (quan no era encara conseller) van demanar a ACPV canviar a digital per a poder fer un favor a La Sexta amb la freqüència analògica. El pacte implicava, segons ells, guanyar per a sempre quatre cadenes en digital al País Valencià. Fet: Montilla i Puigcercós ara estan callats i han oblidat el que van prometre. Fet: després de més de vint anys Alacant no veu TV3. Fet: el president de la Generalitat de Catalunya encara és hora que diga alguna cosa. Fet: el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya afirma que està a punt d'arribar a un acord per a poder veure legalment TV3 al País Valencià. Fet: durant més de vint anys TV3 s'ha vist de forma il·legal però s'ha vist. Fet: ara no es veu com a mínim ja a Alacant. Fet: l'acord que preveu el conseller inclou com a màxim la possibilitat de que es veja només TV3 i en qualsevol cas condemna Canal33, 3/24 i K3. Fet: la Generalitat de Catalunya ha afirmat sempre que tancar un repetidor seria un gest hostil de la Generalitat Valenciana. Fet: ja l'han tancat. Fet; assegurar la recepció de TV3 al País Valencià era tan senzill com que el ministre Clos recordara a la Generalitat Valenciana que aquella freqüència era del ministeri i que, per tant, la Generalitat Valenciana no tenia res a dir-hi. Fet: per això precisament el ministre Montilla l'havia cedit a ACPV, perquè era seua. I per això l'encara no conseller Puigcercós estava allí: per a garantir que no hi hauria problemes. Fet: hi ha hagut tots els problemes. Fet: tots s'han embolicat fins a l'extrem que el ministre Clos ha atorgat a la Generalitat Valenciana un repetidor per a veure les teles de les "comunitats veïnes", sense escriure-hi cap referència a l'arrel del problema: els valencians hem demostrat de sobre al llarg d'anys que volem veure la tele en català. Fet: la Generalitat Valenciana ja ha dit que té un acord per a veure la tele de Múrcia -comunitat veïna, efectivament. Fet: no hi ha cap acord amb la Generalitat de Catalunya i si el hi ha serà totalment de mínims, només una cadena, les altres tres condemnades.
Fet: El PSC i Esquerra Republicana van demanar un favor a Acció Cultural del País Valencià, oferint-li a canvi la seguretat de que l'epopeia de l'emissió de TV3 al País Valencià quedaria finalment solventada amb èxit perquè passaria a emetre en digital, per freqüència del ministeri i augmentaria de dos a quatre canals. Fet: el resultat és que ja no es veu TV3 -de moment a Alacant. Paraules: em vaig apuntar al nacionalisme quan encara vivia Franco i jo era menor d'edat. Paraules: recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus? I ara què president Montilla? I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras?

(I ara la rectificació: en Puigcercós i en Climent han matisat aquesta vesprada la versió dels fets que jo havia sentit més d'una vegada. Puigcercós m'ha trucat per aclarir que hi havia anat no pas a pressionar Climent, sinó a fer de testimoni davant Montilla, a petició de Climent mateix, cosa que Climent també m'ha confirmat després. Sembla, doncs, que jo ho havia entès malament, cada vegada que m'ho havien explicat. O que no m'ho havien explicat bé. En tot cas, assumesc públicament la culpa, rectifique i demane disculpes. Sabent això, no hauria escrit les coses que he escrit del conseller Puigcercós, i que deixe tal com les he escrites perquè quede testimoni del meu error. Evidentment, mantinc totes les que dic del president Montilla.)
Vicent Partal

Ara no toca. Potser més endavant...

En la famosa conferència del 20 de novembre, Artur Mas no va ser massa precís que diguem a l’hora de dir com s’articularia el dret a decidir. Però, en canvi, sí que va concretar un tema, més a curt termini, com el de la resposta a la presumible retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Es pot estar més o menys en desacord amb la proposta del líder convergent, però el que no es pot fer és amagar el cap sota l’ala i esperar que arribi el dia de la resolució del Tribunal Constitucional sense tenir res previst. I, avui per avui, sembla ser que és l’actitud del Govern de la Generalitat.

Hi ha prou experiències a casa nostra en què la prudència (aquella que ens podria convertir en traïdors) ens ha fet perdre bones oportunitats. Recordem, per exemple, el que va passar amb la reivindicació de les seleccions catalanes abans de la celebració dels Jocs Olímpics. Les iniciatives dels qui creien que podia ser una bona oportunitat per a reivindicar les nostres seleccions van ser callades amb l’excusa que no es podia perjudicar la candidatura de Barcelona; un cop assegurada la celebració dels Jocs a Barcelona seria el moment. Però després, les mateixes veus porugues van sortir amb l’excusa que valia més no fer massa mullader perquè, donat que tampoc hi podríem ser en els Jocs del 92, valia més esperar que l’èxit organitzatiu ens facilités el reconeixement. Va ser després de la celebració dels Jocs que, potser les mateixes veus, van lamentar que havíem perdut l’oportunitat.

Ara no és el moment de fer massa enrenou per salvar TV3 al País Valencià, diuen, perquè ja s’està negociant des dels despatxos. Però els qui es guien per l’odi contra la llengua i contra el país sí que troben el moment per a tancar els repetidors. Potser després de les eleccions, perquè ara el PP necessita presentar la seva cara més dura davant el seu electorat... Després potser tot dependrà de les majories que es puguin formar a Madrid, o dels pressupostos del 2009... Fins que potser ja serà massa tard.

Fa anys que es va dir que calia preveure una commemoració sonada en motiu de la Guerra de Successió. Fins i tot la Generalitat va crear una Comissió interdepartamental específica per a promoure-la. No cal fer massa soroll, que ja treballen als despatxos... Però, mentrestant, ja ens ha passat l’oportunitat de commemorar-la en tota la seva dimensió, ja que la Guerra s’inicià el 1705 i al País Valencià es va cloure el 1707. I posem la data del 2014 a l’horitzó, pensant que aquell serà el moment culminant, la data màgica; però continuem com si no calgués preparar res per arribar-hi en les condicions adequades. O a vegades sembla que es treballa en sentit contrari.

I molt a més curt termini és el que ens està passant amb el tema de la retallada de l’Estatut. Algú potser confia que la perversió del mateix Tribunal Constitucional, que es decantarà per una o altra posició en funció de la pugna interna entre els magistrats del PSOE (en diuen progressistes) i els del PP (els anomenats conservadors), ens sigui favorable. Però arribat el moment, amb la població desmotivada, ja no tindrem capacitat de reacció.

I això ho estem construint ara. Potser la proposta de l’Artur Mas és inviable o no és la més adequada. Però segur que molt més inadequada és la manca de proposta.

Perillen les inversions a llatinoamèrica ? (II)

Deia que els mitjans de comunicació ens presenten determinades polítiques llatinoamericanes com a perilloses per a les inversions estrangeres, amb tot el perjudici que això representaria tant per a les empreses inversores com per al propi país. D’una banda poso en dubte que determinades polítiques, com és el cas de Veneçuela, vagin gaire més enllà de la verborrea; les empreses americanes sempre han campat al seu aire al país d’Hugo Chávez. Però de l’altra, encara poso més en dubte la bondat d’aquestes inversions. Teòricament se’ns diu, i els qui no entenem en economia ens ho empassem, que les inversions representen una injecció de capital en països amb un elevat deute extern, així com la creació de llocs de treball i, en general, de riquesa per al país.

Vegem-ho.

Per exemple, llegim a la premsa que Evo Morales, en pujar al poder, va capgirar les condicions: si fins aleshores les empreses, com ara Repsol, s’enduien el 80% del producte i en deixaven un 20% per a Bolívia, ara els números es fan al revés, i el 80% es queda per als bolivians, i el 20% restant com a beneficis per a l’empresa. I tot i així, les explotacions resulten altament rendibles. Quin nom mereix, doncs, el que s’estava fent fins aleshores? Quant es van embutxacar els anteriors governants per acceptar unes condicions que empobrien el país, i enriquien les empreses estrangeres?

Vegem el cas de l’Argentina de Menem. Una empresa anuncia que farà grans inversions en aquell país, cosa que beneficiarà lògicament l’empresa però també Argentina, amb l’entrada de capital, la creació de llocs de treball, etc. A l’hora de la veritat, però, l’empresa en qüestió no aporta capitals nous a Argentina, sinó que són els bancs argentins els qui li cedeixen en forma de crèdits, i amb l’aval del Govern argentí. Si la inversió surt malament, l’empresa no hi perdrà gran cosa. Per a poder fer les extraccions cal foragitar uns nuclis de població que inoportunament han tingut la malpensada de viure secularment en aquell indret; són foragitats contaminant-ne les aigües, i amb el suport logístic de la policia argentina, que naturalment ha de vetllar per l’ordre i no pot permetre disturbis ni protestes exagerades. Els llocs de treball especialitzats de la nova empresa són per a gent de la metròpoli, on van a parar íntegrament els beneficis, sense cap compromís de reinvertir-los al país.

Els economistes parlaran de teories econòmiques, de l’ortodòxia liberal com a motor del creixement arreu del món, i de mil coses més. Però els argentins, com els bolivians i tants altres pobles llatinoamericans no acaben de veure el profit que en treuen d’aquesta mena d’inversions estrangeres. Potser val més que ho deixin estar, i esperar a tenir els mitjans per a treure ells mateixos els recursos naturals del país que ara els expolien sense cap més compensació que el suborn als dirigents titelles que els han fet el joc.

Perillen les inversions a llatinoamèrica ? (I)

Des dels mitjans de comunicació, sovint més que des de les mateixes empreses, s’alerta insistentment sobre el risc que corren algunes inversions estrangeres en determinats països llatinoamericans governats per líders populistes, a l’estil d’Hugo Chávez o Evo Morales. A part que, per exemple, les empreses americanes han continuat tenint totes les facilitats per operar a Veneçuela, el que no solen dir aquests mitjans és com han arribat aquests països a la situació en què es troben, i sobretot en quines condicions s’han fet sovint aquestes inversions. Per això, hom pot tenir la temptació de pensar que hi ha polítiques al continent sud-americà veritablement suïcides perquè poden perdre la “gallina dels ous d’or” que són les inversions estrangeres.

És cert que per al normal desenvolupament econòmic d’un país poden semblar contraproduents, des de la perspectiva europea, determinades polítiques intervencionistes que coaccionen el lliure mercat. Però bé. Bolívia ha aconseguit ser el país més pobre del continent sud-americà (si exceptuem els països del Carib), després d’anys i anys d’ortodòxia liberal, ben vista naturalment pels països desenvolupats. En països amb més recursos naturals, com ara Mèxic o Veneçuela, aquesta mateixa ortodòxia liberal havia abandonat a la més absoluta misèria determinades regions allunyades de la capital, poblades només per indígenes. És possible que a nivell teòric aquestes polítiques de caràcter “revolucionari” (fins a cert punt, està clar) no siguin viables a llarg termini, en un món dominat per l’economia de mercat. Però l’experiència que tenen molts d’aquests pobles és que l’ortodòxia liberal no els havia portat res més que a la misèria, sense cap esperança de futur.

És com aquell malalt a qui la medicina tradicional, l’oficialment acceptada i racionalment més fiable, condemna a una mort lenta per considerar la seva malaltia inguarible. Aleshores, no és cap disbarat pensar que, perdut per perdut, potser val la pena buscar una altra sortida per desbaratada que sembli: des de qualsevol medicina alternativa, a un curandero o, si convé, encomanar-se a la verge de Lurdes. Si més no, aquestes alternatives poden generar-li una certa il·lusió i ganes de continuar lluitant, que és el que al capdavall el pot salvar.

I si, entremig, es perden les inversions estrangeres? D’això en podem parlar demà.

Decidim qui decideix?

A l’Artur Mas ja no li caldrà anar a cal notari. Després d’assegurar que no podria pactar amb un partit que mantingui un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, Mariano Rajoy li ha aplanat el camí assegurant que de cap de les maneres ells no retiraran el recurs. A vegades hi ha gent que es queixa que els polítics no es comprometen prou abans de les eleccions a l’hora de definir amb qui podran i amb qui no podran fer pactes. Doncs, bé. Ara només ens resta esperar que la seva paraula no sigui paper mullat com ho és la de Zapatero. En les properes eleccions del mes de març no queden doncs massa opcions, però no es tracta de propiciar que Zapatero repeteixi com a president, sinó en tot cas que precisi encara més els vots catalans per a revalidar el càrrec.

De fet, es tractarà d’engruixir les files dels grups que es manifestaven dissabte passat apel·lant al dret a decidir. Des d’un punt de vista programàtic, les diferències entre els diferents partits catalans tampoc són tantes, de manera que CiU ha pogut pactar quan ha calgut tant amb el PSOE (i de fet Zapatero prefereix pactar amb els convergents que amb els republicans) com amb el PP. No crec que es pugui dir que la política dels socialistes espanyols quan han necessitat el suport d’Esquerra hagi estat més d’esquerres que la política dels mateixos socialistes quan han necessitat el suport convergent. En tots els casos el PSOE ha defensat temes com la MAT, el quart cinturó o la prioritat de l’AVE. I, en qualsevol cas, les diferències no seran mai tan importants com les que hi ha entre poder o no decidir sobre les infraestructures o sobre el futur del país.

El problema no és que es faci o no la MAT, que es faci o no el quart cinturó, o que l’aeroport es gestioni d’una manera o d’una altra, sinó que el problema està en què això no ho decidim els catalans (ni els de dretes ni els d’esquerres) sinó els espanyols (amb posicions molt semblants entre els de dretes i els anomenats d’esquerres). El dia que realment els catalans puguem decidir, ja debatrem i contraposarem les diferents opcions ideològiques. Mentrestant, sense que això vulgui dir que ningú hagi de renunciar a res, el que no podem permetre’ns és barallar-nos mentre continuen essent els espanyols els qui es reserven el dret a decidir.

Municipalisme pel dret a decidir

En aquests moments en què s’evidencia un considerable moviment en els sectors nacionalistes, amb una fita prou clara com la de poder exercir el Dret a decidir, ha sorgit un nou moviment des de l’àmbit municipalista. Un grup d’alcaldes i regidors de diverses formacions polítiques han signat un manifest que pot ser l’avançada per a crear un organisme similar a la Udalbitza del País Basc. Es tractaria d’un organisme transversal de càrrecs electes municipals favorables a treballar plegats per avançar cap a la plena sobirania.

La iniciativa ha sorgit de l’Entesa pel Progrés Municipal , una plataforma municipalista més o menys vinculada a IC-V. Però ja des dels inicis s’hi ha sumat alcaldes i regidors de CiU, d’ERC i també del PSC.

Entenc que en aquests moments ens calen propostes per a treballar unitàriament per a aquest objectiu que, a qualsevol país normal, en dirien un afer d’Estat. Els espanyols saben que es poden barallar entre ells per temes menors, sobretot per veure qui seu a la poltrona del poder, però que en qualsevol cas s’han de posar d’acord (i s’hi posen) per responsabilitat d’Estat en aquells temes essencials per al seu país.

Certament, hi ha dificultats perquè les cúpules dels partits assumeixin aquesta responsabilitat d’Estat (no perquè no tinguem Estat, sinó perquè els falta la responsabilitat), i es perden en picabaralles menors i en els càlculs de mirada curta, que no abasten més enllà del mes de març. Per això considero interessants aquestes iniciatives que sorgeixen des de la base, sempre que sàpiguen preservar-se de la voracitat dels estrategues de partit que ja deuen maniobrar per capitalitzar-les. Com passa amb les Plataformes sobiranistes, en el moment en què deixessin de ser transversals per esdevenir el braç articulat d’una formació política concreta, perdrien tot el seu sentit i la seva eficàcia.

Suspesos en Educació

Ara que a les escoles s'està acabant la primera avaluació, ha arribat el torn de l'avaluació del sistema educatiu. S'ha donat a conèixer l'informe PISA, de l'OCDE, sobre l'ensenyament segons el qual l'educació al nostre país no queda gens ben parada. Si ja érem en una posició discreta dins del context europeu, ara, en relació al darrer informe del 2003 hi ha hagut una forta davallada. Els resultats globals ens situen deu punts per sota de la mitjana dels països de l'OCDE, encara que vuit punt per sobre de la mitjana de l'Estat. Però el cert és que a Catalunya hi ha hagut una seriosa reculada pel que fa a coneixements científics. No som capdavanters ni a Europa ni a l'Estat espanyol.

Davant d'aquesta dada objectiva hi ha diferents opcions: negar la validesa de l'informe, culpabilitzar l'entorn social, carregar contra l'administració anterior, relativitzar les dades o donar-les per prou bones (encara n'hi ha de pitjors), o simplement començar a assumir responsabilitats. I realment hem sentit reaccions de tota mena.

El Conseller d'Educació, Ernest Maragall, per exemple, no semblava massa preocupat perquè diu que això és "coherent" en un país "canviant en termes qualitatius i quantitatius". El Conseller potser hauria de saber que tots els països, avui, es troben en procés de canvis... i mentre uns milloren altres van com els crancs. Altres han volgut relativitzar les dades adduint les dificultats de presentar unes proves vàlides per a països tan diversos, o dient que cal tenir en compte l'elevada immigració dels darrers anys, com si els francesos posem per cas no tinguessin el fenomen de la immigració.

Si hi ha hagut una seriosa reculada en relació al darrer informe de l'any 2003, alguna cosa s'hauria de remoure al si de la comunitat educativa i especialment de l'Administració. Al Conseller Huguet li agrada parlar sovint de la necessitat d'aspirar a "l'excel·ència", donant a entendre que ell no és allà per conformar-se amb mitges tintes. Fantàstic; però potser primer caldria superar la mediocritat i assolit els nivells de la mitjania.

No diré que sigui un problema de l'actual Administració, tot i que l'informe constati una davallada en relació al 2003, però és evident que correspon a l'Administració agafar la responsabilitat de reconduir tot el tema de l'Educació al nostre país. No cal que s'omplin tant la boca de paraules grandiloqüents, ni d'excel·lències, ni que facin tants panegírics dels canvis que s'han experimentat en els darrers anys, d'ençà que hi ha un govern d'esquerres. Ja ens conformaríem amb poder mantenir uns mínims que ens situïn discretament entre la mitjania europea.

El PSC amenaça la llibertat d'expressió

Hi ha una tendència “normal” per part de tots els governs a intentar dominar els mitjans de comunicació públics. Hi deu haver també una inèrcia, més o menys conscient, dels professionals a no carregar més del compte contra els qui consideren que són els seus superiors (els hi pot anar la feina). Des de la perspectiva de l’espectador pot donar la sensació de parcialitat pel fet que el principal focus informatiu prové del govern, més que de l’oposició. I per això en totes les administracions, mani qui mani, sempre l’oposició és queixa de la manipulació informativa. Hi havia crítiques a l’època pujolista i n’hi ha ara, probablement totes amb les mateixes dosis de raó.

No sé si les declaracions del diputat socialista Joan Ferran són a títol personal, i per tant no compartides ni pel PSC ni pel Govern, o si realment expressen la voluntat del partit per controlar sense manies els mitjans de comunicació.

Les declaracions del diputat socialista són molt greus, perquè parla obertament d’eradicar d’aquests mitjans públics els periodistes que són crítics amb el Govern o que poden tenir tendències nacionalistes. I ho fa justament uns mesos abans de les eleccions per tal d’assegurar-se, a través de la intimidació i de l’amenaça, la docilitat dels professionals. I curiós també que ho digui ara, quan han aparegut comentaris i notícies sobre les pressions que van rebre els professionals de TV3 a l’hora de cobrir informativament la manifestació de dissabte passat.

Hi ha hagut una primera resposta del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, però el tema no pot quedar així. Quan tothom reclamava que al capdavant de Televisió de Catalunya hi hagués un professional independent, el PSC va col·locar-hi un home de partit com Joan Majó, davant la impotència o la incapacitat de reacció dels socis de coalició. Però es veu que amb això no en tenen prou, i estan disposats eradicar qualsevol vestigi de dissidència: el diputat socialista cita, per exemple, un programa tan distès i inofensiu com “Afers exteriors” de Miquel Calzada com un dels objectius a abatre.

Cal una resposta contundent i inequívoca d’ERC, com a partit i com a soci de Govern. L’amenaça formulada pel diputat socialista és excessivament greu com per deixar-la impune. Perquè pot haver estat una relliscada de l’individu en qüestió, però difícilment hi hauria caigut si no hagués estat un comentari estès al si del seu partit.

Perdem la batalla de la llengua, de la legalitat i de la comunicació

En qualsevol país democràtic, que un jutge negui a un acusat un dret reconegut per la llei i a més afirmi impune i desvergonyidament que no tindrà en compte el que digui durant el judici, seria un escàndol majúscul. Un jutge d'una baixesa tal, amb un evident menyspreu per la legalitat vigent i pels drets dels ciutadans seria apartat de la judicatura i blasmat pels companys de professió que conserven encara un mínim de dignitat. Però aquí, els nivells de corrupció han assolit nivells tan elevats que ja es donen com a normals i ningú en fa cap mena d'escarafall.

El que va passar en el judici contra els dos joves acusats de cremar una fotografia del Rei és realment molt greu. Ja sé que molts diran que és el pa de cada dia que un jutge negligeixi la llei a la torera (i mai millor dit), i imposi el seu criteri personal o de partit pel que fa a l'ús de la llengua en un judici, però és que el que va passar a Madrid representa un grau més en aquesta corrupció del sistema judicial. El jutge va gosar dir que si s'emparaven en la llei per a expressar-se en la seva llengua, ell no tindria en compte la seva declaració perquè no els entenia. Tota una declaració de la seva voluntat de burlar-se de la justícia i aplicar el criteri polític, probablement decidit amb anterioritat, a l'hora d'emetre sentència.

Aquí, se'n van fer ressò alguns mitjans de comunicació, i fins i tot la Consellera Tura va fer arribar la seva protesta al CGPJ. López Tena va defensar la necessitat de sancionar el jutge de l'Audiència Nacional, però es va quedar sol defensant la llei. I és que per a la Justícia la llei no és per a ser aplicada sense discriminació a tots els ciutadans, sinó en funció de l'opció política dels jutges; en sentències amb un marcat to polític, primer es decideix prescindint del que diguin les lleis i després es busca l'argument més escaient per a defensar l'opció presa.

Si el cas hagués estat al revés (algú s'imagina un jutge dient a un acusat que no pot parlar en la seva llengua, essent aquesta la castellana, i que si ho fa no tindrà en compte la seva declaració?), els mitjans de comunicació espanyols encara obririen portada amb el tema, i practicarien un assetjament brutal contra els implicats en el cas. De fet, han estat més persistents ells atacant la pretensió d'emprar el català davant l'Audiència nacional, que nosaltres defensant el dret que ens empara. Aquí, només se'n van fer ressò alguns mitjans nacionalistes, alguns discretament, i a l'endemà ja s'havia passat pàgina. No estem perdent la batalla de la llengua, de la legalitat i de la comunicació?

Entre els chavistes, populars i altres dictadures

Quan escric això, encara és incert el resultat del Referèndum de Veneçuela. Sembla que, a les acaballes del recompte, Hugo Chávez hauria admès la seva derrota per un ajustat 50’7, enfront del 49’3 dels partidaris del sí. Un punt a favor de Chávez, si es confirma la notícia, per haver admès el resultat que va dir que respectaria, com hauria fet qualsevol altre polític demòcrata. És cert que el que no hauria fet un demòcrata és posar a votació, aprofitant la seva popularitat, unes regles del joc “democràtic” que el podien perpetuar en el poder. La democràcia no és només permetre als ciutadans que vagin a les urnes, sinó establir un marc i unes condicions que permetin als ciutadans escollir lliurement i en igualtat de condicions.

La temptació colpista de determinats “demòcrates” de voler establir unes regles del joc que els afavoreixin no és exclusiva d’Amèrica llatina. Mariano Rajoy acaba d’amenaçar amb trucar les cartes de la “democràcia” si guanya les eleccions del mes de març. Una amenaça, val a dir-ho, que comparteixen alguns prohoms socialistes.

Ja ho va ser l’anomenada llei de partits polítics que va ser concebuda per a impedir que una determinada opció política tingués la possibilitat de concórrer en les conteses electorals. Era un cas de corrupció de la democràcia en la mesura que privava un ampli sector de la població basca a donar el seu vot a l’opció ideològica amb la qual s’identificava. El mateix esperit antidemòcrata que hem sentit tantes vegades quan algú proposa canviar el sistema electoral per impedir que determinades minories puguin influir en la governabilitat de l’Estat, o quan (com ara fa Rajoy) s’anuncia que es volen canviar les normes constitucionals o el sistema de reforma dels Estatuts per tal que la decisió estigui sempre en mans dels dos partits espanyols.

I és que a Espanya hi ha molts “demòcrates” que consideren que la diferència entre un sistema democràtic i una dictadura no rau en la lliure voluntat dels ciutadans sinó en la possibilitat de d’alternar el dictador.

Ahir vam dir PROU, ara és l'hora que els polítcs reaccionin

Ahir, tant se val si érem 200 com 700 mil, vam dir prou. Ben clar i català. El poble català s'ha cansat de tantes promeses incomplertes, de tanta ineficàcia, de tant d'espoli, i de tanta submissió. Està clar que n'hi ha que només els interessa els tema de la identitat indestructible de la pàtria espanyola, i els importa un rave que funcioni bé la nostra economia, els nostres serveis i el benestar dels ciutadans; per això alguns no eren a la manifestació.

Però ara és l'hora que algú reculli el clam que ahir era al carrer. Des de les entitats ciutadanes fins a les plataformes sobiranistes, des de la gent d'Unió a la gent de la CUP o de Catalunya Acció, caminàvem plegats perquè sabíem que l'enemic, el que ens nega el dret a decidir, no era allà, sinó que es trobava representat en les dependències de Via Laietana o del Pla de Palau.

La lliçó és clara. O no?

Qui són els nostres aliats ? (III)

Em van semblar sorprenents, si més no, les paraules de Joan Ridao en la inauguració de l’Escola de Tardor d’ERC, en relació a les malmeses infraestructures del país. Segons la premsa, Joan Ridao va reclamar als empresaris catalans 'que plantegin, de cara a les eleccions espanyoles i a la pròxima legislatura, un programa de mínims sobre infraestructures i inversions necessàries per tal que sigui assumit per tots els partits catalans'. Tot i que explícitament va citar els empresaris, sembla que la proposta també anava dirigida al conjunt dels agents socials, és a dir als sindicats.

Que un partit d’esquerres faci una crida als empresaris perquè li marquin el camí a seguir en la seva política em sembla realment sorprenent. Tant o més sorprenent, però, és que aquesta mena de discursos en una “Escola” política, on se suposa que es formen els futurs dirigents i quadres del partit, passin desapercebuts com si fossin el més natural del món, o com si no entressin en contradicció amb els principis ideològics. José Manual Lara, President del Cercle d’Economia declarava uns dies després “Avui és impossible parlar de sobiranisme”, i els empresaris reunits a Girona proclamaven que els mals de l’economia catalana vénen “d’un excés de funcionariat” (llegiu excés d’Estat del benestar).

Segurament, les paraules van ser tretes de context pels mitjans de comunicació, però tampoc n’he llegit cap desmentiment. En qualsevol cas, no és pas la primera vegada que es pica l’ullet a l’empresariat. En la ponència de la darrera Conferència Nacional d’Esquerra ja es presentaven les queixes de l’empresariat català en relació a les infraestructures com un exemple d’un nou concepte que allí s’anomenava il·lusòriament “sobiranisme pràctic”. I per això mateix jo hi vaig presentar una esmena en la qual no pretenia fer res més que una reflexió sobre la incapacitat que tenim de fer anàlisis mínimament rigoroses, i l’anestèsia que això representa per al conjunt del partit, fins al punt de trobar d’allò més normal que els nostre candidat a Madrid demani que els empresaris li marquin els mínims que defensarem en la propera legislatura.

Avui a Barcelona ens manifestarem partits polítics i plataformes ciutadanes, però no hi seran ni els sindicats ni les associacions empresarials. Això sí, no ens estarem de criticar la presència de CiU per considerar-la oportunista... Tot molt coherent, no?

Qui són els nostres aliats ? (II)

Si quinze anys enrere la independència era vista com una utopia inabastable, defensada només per elements radicals i, perquè no dir-ho, marginals, darrerament sembla que s’ha generat un cert ambient gaire bé d’eufòria davant un innegable creixement del sentiment sobiranista i una relativa acceptació com a opció viable. Un dels elements que reforçaria aquesta viabilitat és el fet que el cas de Catalunya (avui per avui, continua essent una utopia inabastable pensar en Països Catalans) no és aïllat en el món occidental. I sovint ens emmirallem i posem com a exemples processos similars que sembla que estan avançant en el mateix sentit. Em refereixo, a part del País Basc, al Quebec, a Flandes o a Escòcia.

No hi ha dubte que sense un engrescament col·lectiu és molt difícil afrontar una comesa com aquesta, però també és cert que un excés d’eufòria pot portar-nos al desencís. Podem, doncs, mirar-nos amb un cert optimisme el que està passant en altres indrets del nostre entorn, en la mesura que aquests processos paral·lels, per més que cadascun tingui la seva especificitat, donen un aire de normalitat al nostre cas. Però tampoc siguem tan il·lusos com per pensar que el País Basc, el Quebec, Flandes o Escòcia poden trobar el camí tan fàcil i esdevenir un precedent i uns aliats naturals amb els quals puguem fer el camí plegats.

El cas del País Basc, a part que ja hem vist que quan els convé negociar amb Madrid no tenen massa manies a l’hora de deixar-nos a l’estacada, tampoc està tan clar. Ibarretxe parla d’una consulta popular per a l’any vinent, en la qual es demanaria que els ciutadans bascos es pronunciessin sobre la conveniència de celebrar un referèndum, cap al 2010, per a decidir el seu futur. Però el mateix Ibarretxe ja adverteix que ell vol pactar amb Madrid aquesta primera consulta. En el cas del Quebec, periòdicament es celebra un referèndum on els quebequesos poden exercir el dret a decidir, però cal tenir en compte que del referèndum no se’n deduiria automàticament la secessió en el supòsit que guanyés l’opció independentista, sinó que donat el cas s’hauria d’obrir un procés de negociació que no està clar com podria culminar. A Flandes, el tema està més enverinat perquè l’extrema dreta flamenca, partidària de la independència, pot esdevenir justament l’escull per a assolir-la; la viabilitat de Bèlgica sense Flandes és més que dubtosa, i no és previsible que els països veïns acceptin fàcilment la desaparició de l’Estat belga, ni tan sols els mateixos neerlandesos ho veuen massa clar. Escòcia, per la seva banda, sembla la nació emergent amb un govern més plenament decidit a assolir el seu objectiu. Però si bé en arribar al poder el SNP va prometre que podria celebrar-se un referèndum per la independència durant aquesta mateixa legislatura, probablement el 2010, ara ja parlen com a mínim del 2017. En qualsevol cas, i també pensant en nosaltres, al final sempre queda pendent una qüestió que sembla que ningú vulgui afrontar obertament: en quin moment, catalans, bascos, quebequesos, flamencs o escocesos s’acolliran al principi de legitimitat per a saltar-se la legalitat vigent.

Per un simplisme pueril podríem pensar que si aquestes cinc nacions afrontessin plegades el seu procés cap a la plena sobirania, tindrien moltes més possibilitats d’èxit (fins i tot algú podria recordar el desmembrament de l’URSS en què les Repúbliques soviètiques s’emanciparen de cop). Només cal recordar que quan Ibarretxe va fer el seu plantejament a Madrid, on va ser rebutjar d’una manera furibunda, els catalans (i em refereixo als partits nacionalistes catalans) es van limitar a una tímida desaprovació, però sense sortir a la palestra defensant amb fermesa el dret a decidir dels bascos.

Qui són els nostres aliats ? (I)

El fet que no reeixís la reprovació a la Ministra Magdalena Àlvarez, a les Corts espanyoles, ha desencadenat de nou una sèrie de retrets entre els partits catalans que ha fet les delícies del Govern Zapatero. Per més que a Madrid hi hagi, tant en aquesta legislatura com en d’altres anteriors, un govern en minoria que necessita els vots nacionalistes això no és mai un impediment perquè se surtin amb la seva. En contrast amb la nostra (inevitable?) maldestresa secular, el govern espanyol sempre troba la manera d’enredar als uns o als altres per guanyar les votacions; i sempre per un mòdic preu.

Zapatero, com abans havia fet Aznar i encara abans Felipe Gonzàlez, ha jugat amb tothom. Quan li ha calgut ha pactat amb CiU, amb ERC, amb IU-IC, o ara amb el PNB, sense oblidar que per les grans qüestions d’estat compta també amb el PP. I el canvi de parella, li ha estat sempre molt senzill, entre altres coses per la ingenuïtat del soci minoritari que quan és cridat a la Moncloa té la vana sensació de tenia la paella pel mànec sense adonar-se que no passa de ser un agafador d’un sol ús. No solament és la capacitat embaucadora del Govern espanyol, afavorida per l’acomplexament de l’aliat ocasional, sinó també les facilitats que li donen la resta neutralitzant-se mútuament.

ERC i IC en lloc de carregar contra qui ha votat en contra de la reprovació de la Ministra, bàsicament el PSOE i el PSC, amb la crossa final de PNB, han preferit carregar contra qui els ha votat a favor, en aquest cas CiU. El Convergents en tenen la culpa per no haver estat capaços de convèncer els seus homòlegs bascs i gallecs, amb els quals formen el grup Galeusca. S’obida està clar que ells tampoc han estat capaços de convèncer els seus socis de govern a la Generalitat, molt més decisius que els nacionalistes bascos; i encara que tampoc hauria estat suficient s’oblida que ni tan sols van ser capaços de convèncer els seus aliats bascos d’EA que (casualment?) no eren a l’hemicicle a l’hora de la votació, a la qual també va faltar un diputat d’ERC.

Com sempre, aquí només hi ha un guanyador: el Govern espanyol. I per partida doble, perquè mentre brinda amb cava per la seva victòria, aquí ens esbatussem com si fóssim els nacionalistes catalans (tant se val si els uns o els altres) els responsables del caos de rodalies.

PP: La mentida i la corrupció com a sistema

Els dirigents del Partit Popular, així com els mitjans de comunicació que li són afins, estan tan avesats a mentir i a falsejar la realitat, que a l’hora de fer propostes electorals els poden sortir veritables bajanades. Només cal veure determinats mitjans i tertúlies de l’Espanya profunda on sense rubor (i sense cap mena de dignitat periodística) es poden afirmar coses com que “a Catalunya hi ha una política lingüística”, que “es prohibeix als nens a parlar castellà al pati de les escoles”, o que “no es fan classes de castellà”. Aleshores, basant-se en aquestes desinformacions donades per periodistes corruptes, els polítics, sovint els mateixos que han passat la nota falsa perquè es publiqués, posen el crit al cel. Així s’entén que Mariano Rajoy hagi promés que si ell guanya garantirà 'per llei' el dret a 'utilitzar i a aprendre el castellà en totes les etapes del sistema educatiu a Espanya'.

Algú podria pensar que l’home és d’una ignorància tan supina que desconeix que això ja és el que preveu i explicita l’Estatut d’Autonomia, una llei aprovada per les Corts espanyoles, no ho oblidem. I aquesta legislació, amb les corresponents lleis i decrets que la desenvolupen, és la que s’aplica a tot Catalunya. Si algun incompliment hi ha (que hi és) rau en el fet que molts professors se salten impunement la legislació que estableix quina ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. Tal com preveu l’Estatut, els estudiants acaben l’etapa d’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà, i així ho avalen els estudis fets tant per la Generalitat com els informes europeus PISA; naturalment dins del baix nivell que tenen els alumnes de tot l’Estat espanyol, i en totes les matèries. Aquest compliment, amb totes les llacunes que vulgueu, del que preveu l’Estatut de Catalunya no es dóna, ni de tros, al País Valencià on s’incompleix de forma flagrant l’Estatut aprovat pel Partit Popular.

Aleshores, a què ve la proposta de Mariano Rajoy?. Doncs, senzillament, un cop instal·lats en la mentida han de fer la proposta que correspon, sabent que és una proposta igualment falsa i perversa. El que no farà Mariano Rajoy, perquè ja ho té fet, és garantir per llei el dret a 'utilitzar i a aprendre el castellà en totes les etapes del sistema educatiu a Espanya', sinó que arbitrarà totes les mesures que tingui al seu abast per torpedinar el sistema educatiu català, evitant que els alumnes aprenguin català per llei, com també hi aprenen el castellà. El Partit Popular és un enemic acèrrim del bilingüisme, aquest bilingüisme que no ens agrada però que és el que tenim establert per llei. I com que això no ho poden dir, tot i ser el que realment volen dir, han de fer aquestes absurdes propostes electorals en matèria lingüística.

Que el monarca demani disculpes

No crec que hagi sorprès ningú que el president veneçolà hagi acabant exigint que el rei espanyol demani disculpes per la seva actitud, no ja poc diplomàtica sinó mal educada, en la darrera cimera iberoamericana. Hugo Chávez necessita quedar bé davant la seva gent, i sap que aquest gest de força li pot donar més suports. En el món de la diplomàcia que podríem anomenar “normal”, una patinada com la del Joan Carles per tallar una actitud tampoc gens elegant del President de Veneçuela s’hauria resolt amb negociacions i converses discretes que haurien culminat amb declaracions per ambdues parts minimitzant els fets i donant per tancada la picabaralla. S’hauria buscat un llenguatge diplomàtic en què cap de les parts hagués de reconèixer el seu error, i molt menys demanar disculpes, però respectant també l’honorabilitat de l’altre.

Però bé, no estem parlant ni de dirigents ni de diplomàcies “normals”. En política, com en tants altres àmbits, quan hi ha voluntat d’entesa el que no es pot fer mai és pretendre que l’adversari demani disculpes. En qualsevol conflicte, hi ha raons que emparen les dues parts, però és que en el camp de la política, a més, no compten només aquestes raons sinó sobretot la imatge i la credibilitat de cadascú envers els seus. Per això, en tota negociació sovint l’escull més important és com vendre l’acord de cara al públic, cadascú de cara als seus, perquè cap de les parts hagi de presentar-se com a perdedor.

Ho hem vist en conflictes com els d’Israel o del País Basc. En tots els casos hi ha sectors prou sensats com per a desitjar resoldre el conflicte de la millor manera possible; el que passa és que cap dirigent jueu podrà admetre fàcilment la creació d’un Estat Palestí sense que doni la impressió que ha perdut la batalla, i que per tant s’ha hagut de plegar a les exigències palestines, de la mateixa manera que cap govern espanyol podrà admetre públicament que ha fet concessions polítiques a ETA (encara que el tracte especial de què gaudeix el País Basc, ara ja, no és fruit de la casualitat ni tampoc només del foralisme històric). Igualment, cap palestí o cap dirigent abertzale podrà admetre determinades concessions del govern israelià o espanyol que puguin ser vistes com a insuficients i per tant com una traïció als ideals per als quals s’ha lluitat durant tant anys. La dificultat de l’acord de pau rau en trobar la fórmula de vendre l’acord perquè doni la impressió que no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. I el problema és que en tot conflicte sempre hi ha qui no creu en la pau, sinó en la victòria.

Exigir que una de les parts demani disculpes és sempre una negativa a resoldre el conflicte. I en tots els conflictes sempre hi ha sectors interessats en allargar-lo, confiant en una victòria final o en aprofitar conjunturalment el mar de fons de la brega.

Entre riure’s o capitalitzar el Dret a decidir

Aquest cap de setmana hi ha hagut declaracions diverses sobre un tema que és a primera fila del debat polític, com és el del Dret a decidir. D’una banda, el President Montilla ridiculitzant el Dret a decidir, i dient allò que diuen sempre els espanyols: els catalans ja decidim cada vegada que anem a les urnes. I de l’altra, el vicepresident Josep Lluís Carod Rovira reivindicant la paternitat del Dret a decidir. Tant l’un com l’altre, però, sortien a la palestra per contrarestar el darrer posicionament d’Artur Mas.

A ningú se li escapa que hi ha un matís important, pel que fa al Dret a decidir, entre el posicionament d’ERC i el de CiU. El primer planteja la independència com a objectiu final del Dret a decidir, sempre que hi hagi la majoria social necessària (majoria que en la ponència aprovada el 20 d'octubre s’explicita que ha de ser amb hegemonia d’Esquerra), mentre que el segon planteja el tema com una voluntat d’exercir el Dret a decidir d’entrada en temes puntuals, com el de les infraestructures (lema de la manifestació de dissabte), sempre que hi hagi un ampli consens, però deixant clar que la Independència pot ser el darrer estadi d’aquest Dret a decidir. Però al capdavall hi ha un principi comú, el Dret a decidir, entre ambdues posicions. Allà on hi ha un enfrontament clar i un discordança total és en relació als socialistes que no solament ridiculitzen el Dret a decidir que propugna Mas (per uns és excessivament radical i per altres simplement oportunista), sinó sobretot el Dret a decidir que propugnen els seus socis de govern, als quals tracten amb condescendència com als germans petits que ja se sap que han de fer les seves entremaliadures, amb la convicció que no tindran prou força per a tirar-ho endavant. El que de veritat preocupa als socialistes és que el Dret a decidir pugui esdevenir un punt de confluència entre uns i altres.

Pel que fa a la paternitat del terme, més enllà del concepte d’Independència que sempre ha defensat ERC, no crec que se’l pugui atribuir ni l’un ni l’altre. La Plataforma pel Dret a decidir ja porta un any i mig treballant, mentre que la Conferència Nacional d’Esquerra on es va aprovar canviar el discurs autodeterminista per aquest altre del Dret a decidir tot just es va celebrar ara fa un mes. I si algú vol fer un repàs a l’hemeroteca veurà que el dia 21 i 22 d’octubre els mitjans de comunicació no parlaven tant del contingut del document aprovat per ERC com de la pugna interna entre els diferents corrents del partit.

Els qui creiem que cal avançar cap a la Independència, els qui creiem en el Dret a decidir dels catalans ens importa un rave la paternitat del terme. L’únic que ens preocupa és que l’afany de protagonisme dels uns i dels altres no els faci oblidar que els qui estan en contra del Dret a decidir són uns altres.

Premi a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia

El Premi Nacional de Cultura concedit a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia és doblement merescut per la tasca que estan portant a terme i per l’enemic amb què s’enfronten. La Justícia espanyola està farcida d’individus que no creuen en la justícia, no creuen ni en les lleis, i com en altres èpoques actuen en funció de la seva ideologia i posant per davant els seus interessos funcionarials als dels ciutadans. Probablement és l’àmbit en que la corrupció és més manifesta i generalitzada. Ho vam veure, per exemple, en el judici seguit contra els joves acusats d’haver cremat fotografies del Rei: el jutge va prescindir de les lleis, va menysprear les lleis, que estableixen la possibilitat de declarar en la llengua pròpia, com també ho estableix la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que forma part de l’ordenament jurídic espanyol.

El magistrat José Maria Vázquez Honrubia no va tenir cap escrúpol a l’hora de desestimar la petició de la defensa, sense necessitat d’haver de sustentar la seva posició amb cap llei ni normativa. Un fet reiterat tantes vegades que ja sembla norma al si de l’aparell judicial. I cada vegada que algú ha volgut denunciar la vulneració de la llei per part d’aquesta mena de jutges, corporativament els òrgans superiors de Justícia han avalat la injustícia, o se n’han rentat les mans. Demà, la Sala de Govern de l'Audiència Nacional estudiarà la petició de la consellera de Justícia, Montserrat Tura, sobre l'ús del català en aquesta institució. Perquè no solament es va negar a permetre que Stern i Roura declaressin en català, sinó que va conculcar els seus drets com a ciutadans en considerar la seva declaració “com si haguessin estat en silenci”, i preferint emetre sentència encara que ell no entengués la declaració dels acusats, abans que posar-hi un intèrpret com succeeix habitual.

Però bé. Es tractava d’un judici polític, probablement amb sentència amanida a priori en funció de l’interès polític del moment i de la voluntat de no provocar més mostres d’adhesió. Però sobretot es tractava d’un judici contra la llibertat d’expressió, i per tant no ens ha d’estranyar que tampoc es respectés el dret dels acusats a expressar-se en la seva llengua.

A propòsit de la segona Crida Nacional a ERC

Si ara ha aparegut una segona Crina Nacional a ERC és perquè ara fa vint anys hi va haver una primera. Va ser el moment en què, essent Joan Hortalà el màxim dirigent d’ERC, van entrar al partit un bon nombre de persones provinents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquella Crida i el consegüent engruiximent del partit va propiciar pocs anys després un relleu a la direcció i un viratge més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme.

Haig de dir que jo vaig ser un dels signants d’aquella primera Crida Nacional. No diré el nom, però recordo que em va trucar un dels actuals dirigents d’ERC, amb qui havia coincidit a Nacionalistes d’Esquerra, i em va demanar si volia signar el manifest amb l’objectiu de fer després una entrada en bloc al partit. Vaig dir que sí, evidentment. Però de la Crida, un cop publicada a la premsa amb unes cares visibles i un munt de signatures que l’avalaven, no en vaig saber res més. Fins que, un dia, llegeixo al diari que els qui encapçalaven la Crida, entre els quals hi havia qui m’havia invitat a sumar-m’hi, ja havien formalitzat la seva entrada al partit i havien pactat la seva incorporació en els òrgans de direcció. La força que els donava el fet de tenir al darrer un munt de signatures els havia servit per a “col·locar-se”. A la resta, no van tenir ni la delicadesa d’informar-nos. Qui va voler, pel seu compte, va omplir la butlleta d’afiliació, discretament.

La segona Crida Nacional a ERC

S’ha presentat la segona Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya amb la voluntat de reforçar el moviment independentista a través del partit. Aquesta mena de crides tenen sentit en moments puntuals en què hom té la sensació que la societat empeny i demana respostes dels seus polítics, moments en què hom creu que cal reforçar una opció determinada perquè doni respostes a les aspiracions ciutadanes. I em sembla que aquest és un d’aquests moments.

Els moviments interns, tant al si de CiU com al sí d’ERC, responen a inquietuds de la militància, més o menys compartides pels seus dirigents, que espera alguna cosa més del seu partit. És una oportunitat, doncs, per donar un nou impuls al moviment sobiranista, sempre que s’entengui que el sobiranisme no s’expressarà només des d’una sola veu i que hi ha d’haver una complicitat entre els polítics i la societat civil, però respectant-se cadascú el seu terreny. Carod Rovira, en la Conferència Nacional del mes passat posava la fita dels 30.000 afiliats. Aquesta crida pot ser, doncs, un primer pas per a crear un estat d’ànim positiu i un engrescament col·lectiu que ens porti a fer un salt qualitatiu important.

Però, no ens enganyem. No tothom està d’acord amb el creixement del partit. I no em refereixo, està clar, a les altres formacions politiques, sinó a gent d’Esquerra. Hi ha molts quadres, dirigents i càrrecs públics d’una mediocritat esfereïdora (diuen que també passa a altres partits, però això no és cap consol), i l’entrada de persones d’una preparació intel·lectual o d’una vàlua professional remarcable pot posar en perill els llocs que ara ocupen. No és d’estranyar, doncs, que en l’acte de presentació de la Crida Nacional a ERC no hi hagués ningú de la direcció, i que, segons informen discretament els promotors de la crida, aquests van excusar la seva assistència.

Crítiques al discurs d’Artur Mas

Com era d’esperar, i tal com ja deia ahir, la reacció dels diferents partits polítics al discurs d’Artur Mas va ser simplement visceral, prescindint del que va dir o va deixar de dir. Una altra cosa han estat les valoracions i les crítiques que hi ha hagut a diversos mitjans de comunicació per part de periodistes i analistes. En un programa televisiu, en directe, uns analistes espanyols carregaven fort contra Mas, acusant-lo d’una radicalització forassenyada o fins i tot de ser poc democràtic perquè pretenia quelcom que no volia la majoria dels ciutadans (com si això tingués res a veure amb ser poc o molt democràtic), fins que el mateix Mas els va haver de demanar si havien sentit o llegit el seu discurs: tots van admetre que no. Però era igual, ells continuaven opinant, sentenciant i, per suposat, desqualificant. I més o menys això crec que ha passat amb bastants dels comentaris que s’han sentit també a Catalunya.

Ningú devia esperar sentir de la boca d’Artur Mas ni un discurs d’esquerres ni un abrandament independentista. No hi va haver moltes concrecions, és cert, però mai fins ara CiU havia marcat una línia tan precisa de fins on estava disposada a arribar. I no és que els altres partits formulin gaire més concrecions; només cal recordar el mar d’ambigüïtats en què es va moure la Conferència Nacional d’Esquerra, més enllà de posar una data simbòlica, sense dir com s’hi arribava, i que es va afegir a darrera hora. Que la dreta catalana es pronunciï a favor del dret a decidir dels catalans és un pas endavant important, que hauria de permetre a ERC analitzar d’una altra manera la seva proposta d’anar cap a un Referèndum el 2014. Perquè una de les argumentacions que es feien a ERC era que no hi havia cap altra força disposada a exercir el dret a decidir. Doncs bé, ja n’hi ha una altra que també hi aposta.

Crec que la principal crítica que es pot fer, i que alguns ja han fet, al discurs de l’Artur Mas és que no es tracta tant de posar les bases per a “refundar el catalanisme”, una pretensió excessiva, com de reorientar l’estratègia de CiU. És evident que a partir d’ara no s’endega cap procés nou i, per tant, el catalanisme continua essent plural (com no podia ser d’altra manera), amb l’única variant que una de les peces del mapa polític català ha mogut fitxa. La resta de forces polítiques poden tenir, de cara a la galeria, les reaccions que vulguin, però és evident que no podran continuar com si res no hagués passat. Poden dir que és un moviment intern de CiU, i és cert, però també és un moviment que pot afectar la correlació de forces i l’espai de suports electorals de una part almenys de l’arc parlamentari.

Ara bé, es pot fer com els principiants en el joc d’escacs, i fer veure que les jugades dels altres no són de la nostra incumbència. Podem continuar amb la nostra estratègia, que tampoc està gens clara, i moure les nostres fitxes com si la partida la juguéssim sols.

La Casa gran del catalanisme

El discurs anunciat d’Artur Mas sota el lema de La casa Gran del catalanisme crec que s’ha quedat a mig camí. Ja sé que els polítics, avesats a la perversió com a sistema, faran el mateix que fan quan hi ha debats de política general o de qualsevol altra mena al Parlament: els del partit (en aquest cas CiU) en cantaran les excel·lències, mentre que la resta de partits diran que no aporta res de nou. I no és cert. Ni és cert que s’hagin posat les bases per a refundar el catalanisme, ni és cert que hagi estat un discurs més del líder convergent.

El discurs està basat en quatre grans eixos: La nació plena, el país capdavanter, la Catalunya global i el dret a decidir dels catalans. Per més que hagi estat un discurs prou extens, és cert que en molts casos s’ha quedat en vaguetats; com tots els discursos, tanmateix. Però ha apuntat, això sí, en la mateixa direcció que apunta sovint Esquerra en el sentit de construir un catalanisme que toqui els problemes de la gent, sobiranisme pràctic en diuen els dirigents d’ERC.

És cert que no ha parlat mai d’independència, i quan ha parlat del dret a decidir ho ha matisat d'una manera incomprensible dient que hauríem de decidir sobre aquells temes que ens uneixen, i no sobre aquells que ens separen (és el que acostuma a dir el PSOE del País Basc: si no hi ha consens, ho deixem tal com està, encara que sigui la voluntat de la minoria) Però és cert, també, que ha fet un salt qualitatiu en relació al discurs convergent tradicional.

Li ha faltat concretar, com també li falta sempre a ERC, com ho farem el dia que Madrid ens digui (ens ho diu cada dia) que no tenim dret a decidir. I per tant, ni ens autoritzaran la celebració d’una consulta popular, encara que només sigui per dir si acceptem o no un estatut retallat, com no acceptaran que el Parlament faci una llei sobre consultes populars. Aleshores, què passa?. Ningú aclareix el com i el quan el poble de Catalunya, a través dels seus legítims representants farà el pas d’actuar en base a una legitimitat democràtica, encara que sigui anant en contra d’una legalitat espanyola.

El discurs, per mi, té molts punts amb els quals no estaria d’acord, en té d’altres d’excessivament ambigus, poc convincents, però també conté elements interessants. Des de la perspectiva independentista, o simplement des de la perspectiva d’ERC, és evident que no és el discurs que hauríem fet nosaltres.

No sé quina serà la reacció dels dirigents d’ERC, però crec sincerament que farien un flac favor al catalanisme, i al país, si es limiten a menystenir-lo. Seria una actitud irresponsable, perquè si algú creu que hi ha alguna possibilitat d’exercir algun dia el dret a decidir, fent una consulta popular, per exemple, aquesta possibilitat només existeix si es té en compte que haurem de tenir, també, a CiU com a aliat.

Ara, la reacció més pueril, i la més fàcil, és la de ridiculitzar la proposta d’Artur Mas, i continuar creient que és més seriós plantejar avançar en solitari cap a la independència.