Tornem al català emprenyat, o prenem la iniciativa?

(Article publicat al Dairi Gran del Sobiranisme)

L’endemà mateix de l’onze de setembre vaig publicar un article que portava per títol “Ara és l’hora, per tots els fronts”. Venia a dir que després de la gran demostració de força de l’independentisme català, era el moment de passar a l’acció. La independència no la guanyaríem al  Passeig de Gràcia, sinó al Parlament; des del carrer podíem forçar els nostres polítics a fer el pas i a no defallir, però eren ells (els que siguin) els qui han de fer el pas definitiu. I apuntava que calia, a més del canvi d’actitud de molts polítics, cosa que ja es va produir, una pressió permanent de la societat perquè el procés no tingués marxa enrere.

De cap de les maneres voldria responsabilitzar ningú, o en tot cas a tots ens en correspon una part, però el cert és que hi ha hagut sectors que s’han deixat portar per una certa eufòria amb el convenciment que, un cop assenyalat el camí, ja només era qüestió d’anar cremant etapes. Com si en una partida d’escacs, un cop definida la pròpia estratègia ja poguéssim menystenir l’adversari, com si aquest no mogués també les seves fitxes. Anunciar als quatre vents que el procés cap a l’exercici del dret a decidir és irreversible, i donar per fet que ja ho tenim tot ben encarrilat, em sembla una temeritat.

Jo, en aquell article del dotze de setembre, proposava obrir tots els fronts possibles per tal d’anar consolidant posicions i desbordar la defensa de l’Estat. Si ja tenim clar que, en algun moment o altre, haurem de transgredir la legalitat espanyola i acollir-nos a la legalitat internacional i a la legitimitat democràtica de la voluntat del poble de Catalunya, podíem començar per una gran quantitat de petits gestos i accions, o no tan petits, en tots els àmbits. El plantejament era que no donessin l’abast per a apagar tots els incendis, des de les institucions i des de la societat civil, amb accions col·lectives i individuals de tota mena: mocions als Ajuntaments, insubmissió fiscal, banderes a les institucions (a la Generalitat encara hi oneja l’espanyola), els CAT de les matrícules, l’aplicació estricta de les lleis d’educació i de política lingüística (que avui per avui s’incompleixen amb tota impunitat)...

Ben al contrari, tota la pre campanya i la campanya electoral la vam centrar en la viabilitat d’un Estat Català i en el dret que ens assisteix per convocar el referèndum, sense ni tan sols retreure els greuges pendents amb aquest Estat que ens vol humiliar a cada pas, i que ens agredeix dia sí i dia també. I, el que és pitjor, l’Estat sí que ha entès que una manera d’avortar el nostre projecte alliberador era atacant per tots fronts: una cosa és la diplomàcia espanyola que ha fet pronunciar la UE en contra de la nostra permanència si ens separem, o els informes sobre la catàstrofe econòmica que suposaria la independència, però l’altra és l’ofec de l’Estat contra les finances catalanes, l’ajornament d’inversions compromeses i l’espantall del corredor central en detriment del mediterrani, l’ofensiva contra el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja, i la més punyent del Ministre Wert proposant tornar a situacions equiparables a l’època del franquisme.

Si no reaccionem a temps, ens podem tornar a trobar en una situació que ja semblava superada que era la del català emprenyat, de la queixa permanent, d’haver de respondre als seus atacs, sense portar nosaltres la iniciativa.

L’Europa en vies de subdesenvolupament

Les politiques econòmiques estan donant els resultats esperats i per als quals es van concebre. L’increment de l’atur no sembla tenir aturador, les condicions laborals empitjoren arreu d’Europa i les previsions continuen sent cada vegada pitjors; bé, pitjors per a la majoria de la població, però no tant per als qui han dissenyat la crisi i la manera de gestionar-la. El desmantellament de l’estat del benestar funciona al ritme planificat, i a una velocitat de creuer estan convertint la gran massa del que fins ara coneixíem com el primer món en una continuació del tradicional tercer món, que és on ells sempre s’han mogut amb més solvència i capacitar d’amassar grans fortunes.

Les grans grups inversors han entès que no tenen per què vincular el seu negoci amb el progrés d’un país, ni tan sols d’una àrea geogràfica específica. Ha desaparegut aquella dreta tradicional que considerava que calia crear les condicions perquè les empreses tinguessin importants beneficis, ja que d’aquesta manera probablement una part els reinvertirien en noves iniciatives, creant llocs de treball i per tant un certs beneficis, encara que fossin col·laterals, per al conjunt de la població. Es creia que si s’escanyava excessivament els treballadors i els ciutadans en general, lògicament, aquests no tindrien capacitat adquisitiva i conseqüentment reduirien el consum i es posaria en perill la viabilitat de moltes empreses. Però, ara s’han adonat que no tenen cap necessitat de què la gent gaudeixi d’aquest mínim benestar que generava un cert consum i mantenia la petita i mitjana empresa, tenint en compte que aquests grans grups inversors no s’entretenen en la menudalla i els seus interessos encara disposen d’un ampli marge de recorregut als països en vies de desenvolupament. Les grans companyies continuen tenint enormes beneficis, no pas principalment per la seva activitat en els països europeus o als Estats Units, sinó per la seva situació de domini arreu del planeta.

De fet, es tracta del mateix esquema que va generar la bombolla immobiliària, que va ser altament rendible mentre va durar, portada al nivell planetari. Mentre aquests grans grups inversors, que són els qui marquen les línies polítiques a seguir, que controlen i dirigeixen això que algú eufemísticament anomena “els mercats”, puguin satisfer el seu afany sense límits d’aconseguir poder i beneficis al tercer món, no permetran que aixequem el cap. Si algú s’havia cregut que, amb el temps, els països subdesenvolupats podien aspirar a anar-se igualant amb el primer món, ja s’ho pot treure del cap. Des de les esferes del poder han decidit fer el procés a la inversa: convertir Europa en una zona en vies de subdesenvolupament. Al capdavall, és en els països més pobres que hi ha i es fan les grans fortunes.

El PP, estil mafiós amb totes les de la llei

L’estratègia del Partit Popular està perfectament dissenyada, i no és mai fruit ni de la improvisació ni del descontrol de ningú. El Partit Popular va veure que en aquestes passades eleccions l’independentisme prenia una força inusitada, encara que només fos pel fet que els diputats elegits per CiU ho fessin ara amb un programa netament sobiranista. I per això va idear la farsa (per ells és norma de la casa) d’inventar-se suposats informes policials, i es van servir dels sicaris de la premsa més carronyera per fer-ne la divulgació.

La credibilitat que podia tenir la notícia del Mundo era escassa, però es tractava de crear una situació d’inseguretat i de desconcert entre els votants convergents. Si ells mateixos se l’haguessin creguda, la falsa notícia, no haurien esperat a veure el resultat de les eleccions per a demanar la dimissió de Mas; un candidat acusat de corrupció hauria hagut de plegar de forma immediata. Jo mateix, el dia del debat televisiu, sense tenir més informació que les acusacions directes que apareixien a la premsa espanyola i les insinuacions o dubtes de bona part de la premsa catalana, vaig tenir el ple convenciment que tot plegat era un muntatge quan cap dels candidats va gosar treure el tema obertament i a la cara. Amb una acusació creïble, algú s’imagina que els altres candidats no haurien aprofitat l’ocasió? Però el Partit Popular no és només el responsable de l’autoria del fals informe, sinó també de les odres donades als comandaments policials perquè no el desmentissin fins després haver assolit l’objectiu d’incidir directament en el resultat de les eleccions. Com a autors de la trama, i conscients que en algun moment o altre es descobriria la seva falsedat, es limitaven a deixar anar insinuacions i anar tirant llenya al foc, sense involucrar-s’hi directament. L’execrable Ministre d’Hisenda, que sabia perfectament que el fals infome havia sorgit de la seu del partit, també s’afegia a la festa dient que la seva obligació era investigar els comptes corrents a Suïssa.

Algú ha vist gaire desmentiments i peticions de disculpes de polítics i dels mitjans de comunicació que, perfectament coneixedors de la falsedat que publicaven, se’n van fer més ressò? Era a partir d’aquesta trama mafiosa que ells mateixos bastien l’argumentació per a desqualificar el nacionalisme català. Tenien planificada no només la redacció del fals informe, la seva fingida filtració per a ser publicada al seu diari i la prohibició de desmentir-ne l’autenticitat policial fins que hagués fet l’efecte per al qual va ser redactat, sinó també el desmentiment posterior i la neutralització de l’aparell judicial perquè el tema quedi simplement arxivat. Populars, policies i jutges poden concloure: missió acomplerta.

L’èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran

L’ofensiva del Partit Popular contra Catalunya, tant en el seu vessant econòmic com lingüístic i cultural, és hores d’ara insultant per a tots els catalans. El primer objectiu d’humiliar-nos ja està assolit. És possible que, al final, el Ministre Wert hagi de suavitzar una mica les agressions que aquí no gosen defensar obertament ni els seus companys de partit; la Camacho i companyia comparteixen amb ell l’objectiu d’eliminar la llengua catalana, tal com ja estan fent a la Franja, al País Valencià i a les Illes, però deuen pensar que aquesta proposta tan forassenyada i agressiva contra el català els delata massa aviat, i pot tenir efectes contraproduents per als seus interessos.

Però és que l'èxit del nacionalisme espanyol més radical que representa el ministre Wert no consisteix en què el seu partit tregui 19 diputats, o que el seu satèl·lit de C’s en tregui 9, (tanmateix, sumats, una minoria) sinó que catalans que diuen voler defensar mínimament la llengua i el país acabin doblegant-se com acostuma a fer el PSC, o com fa el Duran. L'èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran. És aconseguir que hi hagi gent que, des de posicions teòricament catalanistes, encara cregui que cal negociar amb ells, per intentar suavitzar, temporalment, les agressions. És que hi hagi gent que parli d’establir o de restablir ponts amb els qui volen destruir-nos. És que CiU encara s’estigui pensant si ha de reconsiderar la seva actitud de regalar-los la gestió de la Cultura a la Diputació de Barcelona, o donar-los una posició forta a la CCMA, o tenir-hi aliances en determinats ajuntaments. És que el Govern de la Generalitat, ni el de CiU ni el tripartit, no hagi gosat aplicar la legislació catalana (ni tan sols la no tombada pel TC) pel que fa a la política lingüística i en l’àmbit de l’educació.

El Ministre Wert no és que sigui tan inconscient com per no saber que el que proposa és demencial i que despertarà un enorme rebuig a Catalunya. Ho fa expressament, sabent que després dels escarafalls ell podrà fer el gest de tirar enrere algunes de les imposicions inicials, mantenint-ne d’altres està clar, i donar la sensació que amb diàleg i amb la seva “generositat” s’ha pogut arribar a un acord. Confia, això sí, que el Govern català farà com ha fet sempre que, després de les protestes i de les paraules més o menys gruixudes, acabarà acotant el cap i resignant-se a haver perdut menys del que es pensava inicialment. Aquest és i serà l'èxit del PP i del nacionalisme espanyol, mentre no tinguem la dignitat de dir prou i marxar d’aquest Estat que no persegueix altra cosa que la nostra aniquilació.

Independència o mort

Aquest és un crit de guerra que cada dia veig pintat en un mur prop de la carretera, i que sempre m’ha semblat fora de lloc. L’eslògan fa referència a l’actitud revolucionària del qui està disposat a morir per aconseguir els objectius de la revolució, i és en aquest sentit de proclama que em sembla fora de lloc. Ara bé, en el nostre cas, el mateix crit no és res més que la disjuntiva en què ens trobem, la que ens ofereix Espanya. Hi ha un Govern espanyol que té l’objectiu clar i ferm d’aniquilar-nos; no és que es desdigui del tot d’aniquilar-nos físicament, però de moment ja es conformaria amb el genocidi cultural.

El Partit Popular, el de la senyora Camacho, fa temps que treballa decididament, invertint-hi els diners que faci falta, per eliminar la llengua catalana d’arreu de l’Estat espanyol. A la Franja, no tenen per què respectar els drets lingüístics de ningú, senzillament perquè han decidit que el català no existeix; al País Valencià incompleixen impunement l’Estatut, i ja han aconseguit que el català sigui residual, almenys a les grans ciutats, igual que a les Illes, i només a Catalunya el procés d’eliminació de la llengua catalana el tenen una mica més endarrerit perquè el nacionalisme espanyol que representen el PP i C’s és, de moment, minoritari. Per això, la senyora Camacho ha de recórrer als seus companys de partit i als seus amics de la magistratura perquè l’ajudin a fer la feina que el PP de Catalunya no pot fer democràticament. Per això, el Ministre Wert, lleial al franquisme, vol tornar a la situació d’aleshores relegant el català de les aules. I no cal que la societat, els partits catalans, els sindicats, els docents, les associacions de pares,  s’exclamin dient que defensen el sistema educatiu català perquè és el que ha donat bons resultats, el que garanteix el correcte coneixement de les dues llengües, el que facilita la integració i el que genera menys problemes; perquè precisament aquests són els arguments del PP per voler eliminar el sistema educatiu català.

Durant la campanya electoral, potser hem incidit molt en la viabilitat d’un Estat català, en la millora econòmica que representaria per als ciutadans de Catalunya, en matèria de pensions, d’infraestructures, de serveis, de reactivació econòmica. Però potser hem deixat una mica de banda aquesta altra qüestió: continuar dins d’Espanya és acceptar una condemna a mort de la llengua i de la cultura catalana. D’aquí que la frase Independència o mort tingui avui més sentit que mai.

El sobiranisme del partit del Duran

No és que hagi vingut de nou, però potser sí que sobta el moment escollit per l’alcalde Vic, president de l’AMI, i dirigent del sector sobiranista d’UDC, Josep Mª Vila d’Abadal, per anunciar que deixa el partit de Josep Antoni Duran i Lleida. En aquest cas, mai millor dit “el partit de Josep Antoni Duran i Lleida”, perquè el dirigeix de forma unipersonal, sense admetre discrepàncies, i castigant a tots els qui gosen alçar una veu no coincident amb la seva.

Sembla lògic que no ho fes abans de les eleccions, tant pel fet de no perjudicar la candidatura de CiU com perquè no s’interpretés com una marraneria pel fet de no figurar en les llistes. I probablement, el fet que ell no anés a les llistes castigat per gosar tenir la visió sobiranista que la coalició adoptaria després, no tant pel fet en sí com pel que evidenciava d’una voluntat del líder democristià per aturar o frenar el procés, va ser una més de les causes de la patacada electoral. Però, fer-ho ara, quan encara s’estan negociant els suports que podrà tenir el nou Govern d’Artur Mas, no sembla el millor moment. La coalició guanyadora indiscutible d’aquestes eleccions havia quedat afeblida per la pèrdua de dotze diputats, cosa que per a molts ja era una excusa suficient com per a fer-se enrere en la decisió d’avançar cap a l’estat propi. La determinació de Mas de continuar endavant, sempre quedava emmascarada per l’actitud poc lleial de Duran i Lleida, que en el darrer Consell Nacional democristià va exposar unes tesis radicalment oposades a les de Mas: mentre aquest insisteix en la necessitat d’escoltar el clam popular, Duran i Lleida animava els seus subalterns perquè no es deixessin arrossegar l’onada sobiranista.

Caldrà veure si hi ha gaire militants més que segueixen les passes de Vilad’Abadal i abandonen Unió, que quedaria internament amb una correlació de forces encara més contrària al sobiranisme. Caldrà veure si el seu traspàs d’UDC a CDC no representa un nou enfrontament entre ambdós partits, i si acceptaran que continuï al capdavant de l’alcaldia de Vic i, per tant, presidint l’AMI. En qualsevol cas, tot plegat és un reflex del desplaçament social cap a un major sobiranisme, però també una nova patacada per a la coalició, en uns moments que cal que tingui el màxim de força i de solidesa per a tirar endavant la consulta sobre la independència de Catalunya.

El PP, com el cotó, no enganya

El que no podrà dir ningú és que se sent enganyat pel Govern del PP, ni que aquest Govern espanyol menteixi. Una mentida o un engany implica sempre un abús de la bona fe de la persona que és burlada malèvolament per algú que, intencionadament, ha falsejat la realitat o ha incomplert el que havia dit. I aquest no és el cas que ens ocupa ni en el tema de les pensions ni en el tema dels pressupostos del 2013.

No crec que hi pugui haver ningú, a hores d’ara, que pugui al·legar sentir-se enganyat perquè creia que eren certes les paraules i les promeses del Govern de Mariano Rajoy. És cert que fins al darrer moment, fins no fa gaire setmanes, tant ell com els seus ministres havien jurat i perjurat que el tema de les pensions era una d’aquelles línies vermelles que ells mai passarien: “Si hi ha una cosa que no tocaré, són les pensions” afirmava fa poc don Mariano . Però no és menys cert que ningú pot al·legar ignorància i dir que no sap que hi ha gent que menteix compulsivament, que aquest Govern espanyol no compleix cap de les seves promeses ni compromisos. Quina raó hi havia d’haver perquè aquesta vegada fes una excepció? Ho ha fet amb tots i cadascun dels punts del seu programa electoral: ells afirmen una cosa i després diuen que, com que hi ha una realitat diferent de la que es pensaven, n’han de fer una altra.

I després parlen de credibilitat i de confiança en els mercats. En l’única cosa que poden confiar els mercats és en què, digui el que digui ell, al capdavall el faran agenollar als seus interessos. A Europa s’haurien pogut posar a riure quan van veure la previsió que feia el Govern espanyol per a elaborar els pressupostos del 2013. S’han limitat a dir que ja saben que la desviació no serà menor, sinó que triplicarà la caiguda del PIB prevista, que és una manera de dir-li que ja li accepten que es faci trampes al solitari, per dissimular els inevitables incompliments. Falsejant ara els pressupostos té uns mesos de coll per anar prenent després mesures correctores, una darrera l’altra, sense haver de presentar-les totes de cop en un sol paquet, que quedaria molt lleig i es notaria excessivament el seu fracàs.

De la ximpleria postelectoral a la responsabilitat de la nova etapa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquests dies hem pogut sentir i llegir infinitat d’anàlisis sobre els resultats electorals. No hi vull pas incidir més en remarcar qui ha guanyat i qui ha perdut. És evident que a Madrid els interessa negar la realitat, no pas per burriqueria sinó per crear un estat d’ànim negatiu especialment a les files convergents, cosa que en part han aconseguit. Els populars s’ho haurien de fer mirar, si essent la tercera força política i davant la davallada de 20 escons entre els seus màxims competidors, CiU i PSC, ells només han estat capaços d’arreplegar-ne un i s’han quedat a la quarta posició. Hi ha hagut, en general, un desplaçament de vot cap a posicions més netament independentistes i més d’esquerres, a part del fet qualitatiu que no es pot menystenir que aquesta vegada tant CiU com IC-V portaven en el seu programa, de forma clara, el dret a decidir.

Pràcticament tot el vot que ha perdut CiU l’ha guanyat ERC, recuperant així la situació que hi havia hagut abans del daltabaix republicà del 2010. Uns vots que es van perdre llavors per la pèssima gestió del pacte tripartit, que no van entendre molts electors ni vam entendre molts militants, i que de fet va provocar la trencadissa que originà Reagrupament i Solidaritat. Al marge de l’aparició de les CUP, com a grup més radical que no havia mesurat mai les seves forces en unes eleccions nacionals, hi ha hagut ara una recomposició de l’espai sobiranista que no deixa de ser una tornada a una situació anterior.

Després d’unes eleccions es diuen moltes ximpleries, sovint mogudes pel desconcert i la no acceptació de la realitat, sempre interessades per no haver de reconèixer els propis errors. No insistiré en les ximpleries dels espanyols, com les de la senyora Camacho que, fent gala de la seva incapacitat per a la matemàtica, deia que l’independentisme havia reculat posicions. Però també n’hem sentit del cantó independentista quan l’Alfons López Tena deia que “Catalunya ha optat per l’extinció”. Jo lamento que SI no hagi entrat al Parlament, però això no és cap drama per al país si les forces independentistes en el seu conjunt han pujat. Ja se’n van dir moltes de ximpleries el 2010, quan la davallada d’ERC va ser vista malèvolament amb satisfacció per sectors independentistes ressentits; una cosa era lamentar els errors del partit, que ens havien portat a aquella situació, i una altra de ben diferent alegrar-se’n i pronosticar (més que un pronòstic era un desig) fins i tot la seva desaparició. Què se n’ha fet d’aquella gent i d’aquells mals auguris?  

A corre cuita, a darrera hora, hom pretenia que es forcés una coalició independentista que aplegués ERC-SI-Rc-DC. Potser hauria millorat el resultat, o potser no. Però jo ja deia que no era aquell el moment de plantejar-ho, si no s’havia fet un acostament fins llavors. És ara que cal reprendre aquella voluntat unitària. SI, RC i DC van néixer en uns moments en què Esquerra havia anat a la deriva. Amb l’actual ERC no haurien sortit aquestes noves formacions; potser és hora, doncs, de  plantejar-se si val la pena de mantenir-les, sabent que en les properes eleccions tornarem a tenir la urgència d’agrupar-nos si no volem que algú és quedi fora de la vida parlamentària. Algú pot tenir la temptació de quedar-se en la marginalitat intentant torpedinar amb radicalismes estèrils el procés sobiranista que hauria de tirar endavant el nou Parlament. Ara és l’hora de la responsabilitat de tots plegats.

Per diners, que no quedi!

No és un problema de diners, sinó de voluntat per emprar-los a rescatar persones i països, en lloc d’emprar-los a rescatar bancs i interessos molt particulars. La mala gestió d’uns directius incompetents ha comportat una crisi que posa en situació crítica moltes famílies i també alguns bancs o caixes d’estalvi. Per als uns, no solament no hi ha diners sinó que se’ls retallen els drets, els sous i els serveis bàsics; per als altres, la caixa és forta i no repara en dispendis.

Si suméssim les aportacions de diner públic que s’han fet en els darrers anys a la Banca europea i a la nord-americana estaríem parlant de xifres bilionàries (amb B de Barcelona o de banc). Però centrant-nos només en les necessitats del darrer rescat de la banca espanyola, que inclou Catalunya Caixa, Europa posava a disposició fins a 100.000 milions; i l’Estat, conscient que aquesta aportació comptabilitza com a deute propi, es limitarà a fer-ne servir 40.000 milions. L’equivalent al deute acumulat de tot Catalunya per a sanejar quatre entitats financeres. I això sense demanar responsabilitats als seus gestors, fora de les accions delictives que sembla que, almenys en el cas de Bankia, sí que n’hi ha. La més petita d’aquestes entitats intervingudes, el Banc de València, rebrà una aportació de 4.000 milions, que equival al desfasament pressupostari de la Generalitat de Catalunya per a l’any que ve; i tot per a poder ser venuda després pel mòdic preu d’un euro a La Caixa. Excepte la moneda d’euro que pagarà La Caixa pel Banc de València i els interessos baixíssims d'aquest rescat als bancs, la resta es mouen amb xifres estratosfèriques que bé podrien servir per a rescatar milers de famílies, o per a polítiques de reactivació econòmica.

De diners n’hi ha, i molts, perquè són molts els diners dels ciutadans que van a parar a unes arques públiques que després serveixen per a satisfer interessos ben particulars. Quan algú amb posat seriós, normalment amb corbata i vestit molt formal, ens explica que hem d’entendre que vivim moments difícils, que ens toca ajustar-nos cada vegada més el cinturó, que hem viscut massa bé i que no hi ha diners per a garantir l’estat del benestar, hauríem de poder tenir el dret d’escopir-li a la cara, a no ser que es declarés incompetent.

Disposats a un Govern de transició nacional?

Vagi per endavant que entenc la complexitat de la qüestió, que hi ha raons de pes per a prendre una o altra decisió, que es prengui la que es prengui segur que hi haurà sectors que se’ns tiraran al damunt, i que en qualsevol cas confio que Junqueras i el seu equip sabran trobar el punt just de responsabilitat que el país necessita. Per tant, rebutjo qualsevol debat que es faci en termes de blanc o negre, d’heroïcitat o traïció inconfessable. Però també penso que és bo que es formuli aquest debat.

Recullo unes declaracions de l’Oriol Junqueras, del mes d’agost, al diari Ara.: "Estem disposats a buscar un govern de transició nacional que convoqui un referèndum". I de fet, es va fer una proposta concreta de presentar una candidatura conjunta de tots els partits favorables a exercir el dret a decidir. Assegurava que la llista hauria de tenir com a objectiu la proclamació de la independència i la convocatòria d’un referèndum com a aval, i sentenciava: “si no és per això que no ens busquin”. Oriol Junqueras deixava ben clar que no entrarien ni en aquest ni en cap altre Govern si no era per convocar un referèndum independentista. Està clar que un govern de transició nacional hauria de preparar la consulta, que tal com diu ERC potser es podria fer abans d’un any, incrementar les relacions internacionals perquè validin el procés i organitzar totes les estructures d’estat necessàries per a fer el pas definitiu; però també hauria de gestionar el dia a dia, amb la precària situació econòmica en què es troba el país i la impossibilitat de cercar recursos més enllà del mateix Estat espanyol. Les nòmines s’han de continuar pagant i els serveis no es poden aturar.

És això el que espanta? L’opinió pública hauria de tenir molt clar que no és per por a corresponsabilitzar-se d’una governabilitat certament difícil que ERC no vol entrar a formar part d’un Govern de coalició. No ens agraden les retallades, d’acord. Podem presentar amb xifres i dades creïbles una alternativa de Govern, o fem com Iniciativa que, sabent que no ha de governar, pot llançar propostes alegrement que incrementarien notablement la despesa, sense dir com es pagarien i com reduiríem el dèficit. És molt més còmode, segur, quedar-se fora del Govern i donar-li suport només en aquells temes cabdals de país. Però, en aquestes condicions, el Govern es veurà amb cor d’afrontar aquests temes de país?

Sense Govern estable no hi ha consulta?

Ja ho havia insinuat durant la campanya electoral: si el president Artur Mas no se sent prou fort al capdavant d’un Govern estable no tirarà endavant la consulta. Llavors, quan demanava aquella majoria excepcional, ho argumentava dient que “no podem pujar l’Everest amb espardenyes”. I podia tenir la seva part de raó, però tot plegat sonava a una mena de xantatge a l’electorat sobiranista per tal que cregués que votar CiU era la millor opció, o l´única, per a fer possible l’exercici del dret a decidir. Un argument tampoc tan diferent del que feia servir Solidaritat quan deien que només ells eren la garantia d’independència.

Ara, el requeriment a ERC perquè es corresponsabilitzi de la tasca de Govern, entrant a formar part d’un govern de coalició, si no vol que la consulta quedi ajornada, pot tenir també aquest aire de xantatge. O, pitjor encara, pot sonar a una excusa per tal de poder fer marxa enrere en tot el procés sobiranista i a sobre carregar les culpes als altres. Però, objectivament, també l’assisteix una part de raó. Aquesta legislatura no serà gens fàcil des del punt de vista econòmic. El qui no té, i sap que no tindrà, la responsabilitat de governar pot fer totes les propostes que vulgui: reduir els ingressos a base de rebaixar l’IRP, treure l’euro per recepta o eliminat l’increment de les taxes universitàries, i alhora incrementar la despesa amb més prestacions socials, més beques, més dotacions per a sanitat i educació...; com que són propostes que no s’hauran d’aplicar, tampoc cal que quadrin els números. Ara bé, si el que es pretén és governar, administrar el dia a dia, a part de preparar la consulta i les estructures d’estat que el país necessita, aleshores sí que han de quadrar els números; i fins i tot acceptant totes les propostes que fa ERC, gens forassenyades i que haurien de ser assumibles per CiU, encara no s’arribaria a cobrir l’ajust del dèficit que se’ns imposa si no es complementa amb altres retallades.

I és evident que un Govern en minoria, encara que compti amb un cert suport en moments puntuals i per a temes concrets, difícilment pot tirar endavant el repte cabdal que suposa la consulta, sabent que estarà permanentment a la corda fluixa i patint el desgast lògic que li infringirà l’oposició per la inevitable política de retallades. Fins i tot els populars que li imposen les retallades des de Madrid i que no paguen els deutes pendents ni compleixen amb l’Estatut, després són els primers a exclamar-se’n. No es tracta de donar cap xec en blanc, ni d’acceptar un acord amb promeses vagues, però crec que, fins i tot a risc que sigui perjudicial per al partit, aquesta vegada ha de fer un gran esforç de responsabilitat. Ara mateix, ja hi deu haver tant persones i grups disposats a saltar-los a la jugular si no fan el pacte nacional que permeti la consulta, com n’hi deu haver d’altres també a punt per si el fa. Prengui la decisió que prengui, ja caldrà que s’expliqui molt bé i amb la màxima transparència per no sortir-ne escaldat.

Tercer balanç, a l’esbiaix

Una ullada a les diferents anàlisis que podem trobar als mitjans de comunicació del resultat de les eleccions ens permet veure que hi pot haver diferents matisos i enfocaments, sovint sota la influència de les opcions de cadascú i, per tant de l’interès partidista. I, sense desvariejar excessivament, poden arribar a conclusions ben dispars. Diríem que això entra dins de la normalitat. El que costa més d’entendre és que si anem a buscar la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, i els seus líders polítics, aleshores les anàlisis que s’hi fan no sembla que s’estiguin referint ni al mateix país ni a les mateixes eleccions.

Ja va començar la Camacho, fent gala de la seva incompetència matemàtica dient que l’independentisme havia baixat en aquestes eleccions; si sabés sumar sabria que ara hi ha un diputat més sorgit de llistes obertament partidàries del dret a decidir, amb el valor afegit que aquesta vegada CiU portava en el programa anar cap a l’estat propi, i que els escons perduts per CiU els ha guanyat ERC. A Madrid els interessa presentar-ho com un estrepitós fracàs de l’Artur Mas i de CiU, i com que ells sí que identifiquen un partit amb el conjunt del país, molt alegrement diuen que ha fracassat el projecte, quan en realitat s’ha reforçat o radicalitzat. Naturalment, que Artur Mas i CiU no han aconseguit l’objectiu que s’havien proposat, però és que a Europa la majoria de Governs que es presenten a unes eleccions havent hagut de gestionar la crisi i les corresponents retallades han estat derrotats, i aquí CiU segueix guanyant i amb més del doble d’escons que el segon partit de la cambra. Quan algú els pregunta com és possible que el PP, que era la tercera força política, davant la forta davallada tant de CiU com del PSC, hagi estat capaç de recuperar tan sols un dels vint escons perduts, addueixen que és degut a què el PP gestiona la crisi en l’àmbit estatal i això també li passa factura; segons ells, el raonament val per al PP, però no per a CiU, quan és evident que a Catalunya també hi ha hagut un desplaçament de vot cap a l’esquerra.

Avesats a la mentida i a l’engany, ells no solament falsegen la realitat, sinó que construeixen el seu raonament a partir de la seva falsedat. Per exemple, Mas va dir ben clar que convocava eleccions perquè la seva proposta per aquesta legislatura d’anar cap al Pacte Fiscal havia topat amb una negativa rotunda a iniciar cap negociació; i a més, el poble de Catalunya havia sortit massivament l’11 de setembre reclamant avançar cap a un nou estat europeu. Però com que a ells, per tal de denigrar-lo els interessava presentar-ho com un afany personal d’evadir responsabilitats en el tema de la crisi i d’aconseguir la majoria absoluta, titllen el resultat no de fracàs de partit sinó de fracàs de país. Doncs, no: el poble de Catalunya ha ratificat la voluntat de decidir el seu futur, amb la particularitat que no vol que ho faci un partit en solitari. Però, ja se sap, a Madrid, no entenen res de res del que passa aquí, i hauran de continuar recorrent a l’amenaça, a la difamació i a l’ofec econòmic per  intentar fer-nos desistir del desig de llibertat.

Segon balanç, en negatiu

Com a militant d’ERC puc entendre l’eufòria de companys de partit pel resultat obtingut en aquestes eleccions: s’ha doblat el nombre d’escons i ens hem convertit en la segona força política. Com puc entendre l’entusiasme de les CUP que precipitadament van haver de prendre la decisió de participar en aquestes eleccions i han assolit l’objectiu d’esdevenir una força parlamentària. Però si analitzem la situació que ens queda, des d’una perspectiva de país la percepció ja no serà la mateixa: objectivament, crec que la perspectiva de precipitar un procés cap a la independència, amb aquests resultats, és més difícil.

Podríem dir que s’han mantingut globalment les posicions del grups partidaris d’exercir el dret a decidir, amb un mínim increment d’un escó, i fins i tot que qualitativament hi ha hagut un desplaçament d’aquest vot sobiranista cap a posicions més declaradament independentistes i més d’esquerres. Però ha quedat afeblit el lideratge que un procés d’aquestes característiques necessita. Discrepant de les tesis oficials del meu partit, jo sempre deia que era més important per a l’èxit del procés que Mas sortís reforçat d’aquestes eleccions que no pas que ERC obtingués o no la simbòlica segona posició. Una CiU més a prop de la majoria absoluta hauria pogut governar còmodament en solitari i comptar amb el suport, en els moments clau, dels altres partits favorables al dret a decidir, ERC, IC-V i CUP. Ara, es veu obligat a formalitzar un pacte més estable, encara que no forçosament hagi d’implicar l’entrada d’ERC al Govern; i només té una opció per a fer-ho. I aquesta opció és molt arriscada per a ERC, que tindrà pressions molt fortes dels altres partits d’esquerres perquè no ho faci, i de CiU i de l’opinió pública perquè assumeixi la corresponsabilització que li reclama Mas; i ERC ja ha sortit escaldat altres vegades després d’haver format part d’un govern de coalició (la pitjor va ser precisament en època d’Heribert Barrera quan va entrar en un Govern de Jordi Pujol). Ni ERC podrà acceptar un suport gratuït a CiU, ni Artur Mas pot desdibuixar excessivament el seu programa de govern, perquè també li va la credibilitat. ERC podria forçar un ritme i unes formes que arribessin a ser inacceptables per a determinats sectors de Convergència i d’Unió. Però, si es generés una situació d’inestabilitat per culpa de no haver pogut arribar a un acord prou sòlid amb CiU, tampoc l’electorat perdonaria a ERC el que es vendria com la pèrdua d’una oportunitat única per  exercir el dret a decidir. En qualsevol cas, una difícil papereta faci el que faci.

Però, tornant al procés endegat. Sense descartar que al si de CiU hi hagi moviments, amb visió estrictament de partit, per tirar enrere, dilatar o diluir el procés, és evident que no és el mateix la imatge que s’hauria donat de cara a l’exterior d’una partit fort i de Govern, acompanyat d’altres formacions polítiques, que la que es podrà donar ara. Per entendre’ns, els grans poders econòmics europeus, el sistema financer i les grans empreses, i també els de casa nostra, d’entrada preferirien que no hi hagués cap moviment que alterés l’ordre establert; però si és inevitable perquè hi ha la voluntat democràtica d’un país que ho reclama, aleshores tampoc hi acabarien posant massa obstacles si saben que els qui lideren el procés no tenen cap intenció d’alterar aquest ordre establert. I una CiU forta els era la millor garantia. Per als independentistes, com a mínim és motiu de preocupació.

Primer balanç, en positiu

És evident que qualsevol valoració d’uns resultats electorals es pot fer en clau de partit o en clau de país. A mi, m’interessa, bàsicament, veure el resultat en funció del que pot representar per al conjunt del país. De fet, els dos partits que poden estar més eufòrics, com és ERC i C’s, tenen visions ben oposades del que hauria de ser el futur del país; mentre que el grup que s’estrenarà a la cambra i el que s’ha quedat fora són igualment independentistes, encara que amb una visió social força diferent. També m'interessen ben poc les anàlisis basades en el no assoliment de les fites de partit que s’havia proposat la coalició de Govern.

Aparentment, no hi ha hagut el salt espectacular del sobiranisme que alguns esperaven, perquè les forces partidàries d’exercir el dret a decidir al Parlament de Catalunya han tingut un ascens mínim d’un únic escó. Però aquest ascens del sobiranisme sí que és qualitativament important: en les anteriors eleccions, només ERC i SI es presentaven sota la bandera independentista, ja que ni CiU ni IC-V no portaven el dret a decidir com a element clau del seu programa. Per tant, aquest manteniment de representació parlamentària de caràcter sobiranista ara es veu clarament reforçat i legitimat. Si el que ha perdut CiU ho ha guanyat ERC vol dir que el suport electoral al sobiranisme es referma. Però l’altre gran salt qualitatiu és des del punt de vista social: l’increment del vot netament espanyolista no l’ha capitalitzat el PP sinó Ciutadans, que ha recollit bona part del vot perdut pels socialistes. Igualment el transvasament de vot, que ja sabem que no s’ha d’entendre com a literal, de CiU cap a ERC i IC-V, i de Solidaritat cap a CUP, representa un gir cap a l’esquerra i una clara reprovació de les polítiques econòmiques i socials del Govern català.

El resultat, doncs, és un Parlament amb una clara majoria política de les forces partidàries d’exercir el dret a decidir. Aquesta majoria també hi era en l’anterior legislatura, és cert, però ara la proposta sobiranista ha estat ratificada a les urnes. I si descartem la repetició d’un pacte entre CiU i PP, és evident que la voluntat del poble per a construir el nou país per a tothom s’haurà de fer amb molta més sensibilitat social.

Aquest pot ser un primer balanç, en positiu. Però hi ha també un possible balanç, en negatiu, que el deixem per demà.   

Fugim d’aquest putrefacte Estat anomenat Espanya

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

S’ha acabat una de les campanyes electorals més atípiques de les que hem viscut fins ara; i molts voldríem que fossin les darreres per escollir diputats autonòmics. Inicialment, quedava clar que aquestes havien de ser unes eleccions plebiscitàries en la mesura que es plantejava el gran repte històric que hauria de permetre assolir la independència: exercir el dret a decidir. D’ençà de l’onze de setembre que vivim en campanya permanent amb dos grans blocs clarament diferenciats, amb un únic partit entremig que no sap on navega o que ni li permeten navegar per allà on voldria. D’una banda les forces democràtiques compromeses a deixar que sigui la ciutadania la que decideixi quin vol que sigui el futur del país, i de l’altra els qui, menyspreant la voluntat popular, consideren que la llibertat de què gaudim és només condicional i condicionada.

Difícilment ningú es podia imaginar, ni tan sols mig any enrere, que aquestes eleccions tindrien el futur de Catalunya, és a dir la independència, com a tema central de campanya. Els partits d’esquerres, però, estaven també interessats en desmarcar-se de CiU per deixar ben clar que, tot i poder coincidir amb el tema del dret a decidir, hi havia projectes polítics diferenciats perquè hi havia maneres diverses d’afrontar la crisi; per tant, els interessava incloure en la campanya també els temes socials, les retallades i en general la situació econòmica que patim. De fet, per als socialistes era l’únic tema al qual podien agafar-se, donat que la proposta federalista no se la creu ningú i ells saben que sempre tindrà el rebuig frontal del PP i del PSOE. I malgrat tot han hagut d’insistir, sense gaire convenciment ni credibilitat, en la seva proposta de nedar entre les dues aigües. I la diferència entre ERC i IC-V era que els primers donaven prioritat al tema nacional i els ecosocialistes la donaven al tema social.

Al PP, aquest segon bloc temàtic de campanya tampoc li interessava massa, perquè fins no fa gaire sempre deien que Catalunya, referint-se al Govern de la Generalitat, ja estava fent els deures pel que fa a les retallades que ells preconitzen, i ells havien donat suport a aquest Govern precisament per la seva política social. I d’altra banda, el seu discurs de la por, de les amenaces, i sense cap proposta en positiu per a Catalunya, no podia convèncer gaire ningú més que els ja convençuts, els qui no creuen en aquest país. Com a darrer recurs, emulant potser aquell 11-M, s’han inventat la història dels informes policials per intentar esquitxar la imatge d’Artur Mas i, en general, de CiU. Un informe que ningú sap qui l’ha fet, ni per a què, que apareix en un dels diaris del partit a bombo i plateret, i que al final resulta que ni tan sols l’informe inventat per la direcció de campanya no explica res del que el Mundo va publicar, sense dates, sense noms, sense cap prova de res.

Per això s’entén que el tema no aparegués en el debat electoral, perquè l’Alícia no hauria pogut defensar-lo davant dels altres dirigents polítics. I s’entén que ells mateixos hagin impedit que es donessin explicacions a les Corts espanyoles, i que el Fiscal general de l’Estat, al servei del PP, hagi reprovat el fiscal de TSJC per l’inici d’accions legals contra el Mundo per difamació i calúmnia. Si hi hagués hagut la més mínima prova i indici de culpabilitat dels dirigents de CiU, haurien estat ells els primers interessats en introduir-ho en el debat televisiu, a portar-ho a les Corts i allà on calgués. El tema se’ls ha escapat de les mans. Va ser planejat per la direcció de campanya del PP per tal de poder anar llançant sospites i insinuacions, a partir de l’acció delictiva dels sicaris del diari madrileny.

Però, el cert és que han aconseguit distorsionar el sentit de la campanya electoral. Aplicant la teoria de difamar que alguna cosa queda, han fet que quedés en un segon pla la viabilitat d’un procés d’independència, i en un tercer pla la valoració de les polítiques econòmiques seguides fins ara. Una altra cosa serà veure’n les conseqüències pel que fa al vot de la ciutadania. Encara que ells, com a autors i  responsables directes de l’intent de sabotejar les eleccions en siguin els menys indicats, segurament que també ho faran servir com un argument més per a no acceptar el resultat de les urnes. El votant del PP a Catalunya és fonamentalment un votant visceral que vota PP, o Ciutadans, per menyspreu o fins i tot odi a la llengua, a la cultura i a la identitat nacionals, als quals no escandalitzen ni les amenaces, ni l’ús de la violència ni cap altra recurs per a frenar les reivindicacions del catalanisme; de manera que probablement tampoc es repetirà l’efecte invers que van tenir les mentides dels Populars en les eleccions espanyoles d’aquell 11-M.

En qualsevol cas, accions com aquestes ens han de refermar encara més en la voluntat de fugir com més ràpid millor d’aquest Estat putrefacte anomenat Espanya. I el vot independentista és la millor manera per a accelerar el procés.

De la pornografia a Intereconomia

Per si algú està desvagat i no té ganes de fer res seriós o que precisi un mínim d’atenció, hi ha diferents maneres d’evadir-se. Una podria ser comprar-se un llibret de sudokus i anar fent; una altra de més excitant podria ser navegar per webs de caràcter pornogràfic que n’hi ha molts i a més són gratuïts; i si algú està tan apurat que no sap com matar i perdre el temps alhora, sempre li queda el recurs de seguir determinats mitjans de comunicació espanyols, com ara Intereconomia o 13TV. Caldrà que s’ho prengui com això: com una bajanada que vista des del vessant còmic fins i tot pot ser divertida.

Encara que parlin d’un tema ben quotidià i conegut, sempre ens semblarà que provenen d’una altra galàxia, que la Catalunya que mencionen no té res a veure amb la nostra. Tenen una estranyíssima habilitat en distorsionar i falsejar la realitat fins a fer-la irreconeixible. La seva pluralitat ideològica, concretament en el cas d’Intereconomia, va des de l’extrema dreta que enyora el franquisme a la dreta més conservadora de l’hipernacionalisme espanyol. Només en rares ocasions hi apareix algun socialista, sempre que sigui per fer pujar els colors al pobre Pere Navarro. La seva especialitat consisteix en inventar-se una mentida i a partir del seu invent construir tota l’argumentació per atacar el catalanisme. Es van inventar la història que a Catalunya era obligat oferir pa amb tomàquet als hotels, i creient-se les seves pròpies estupideses van construint tot l’argumentari per a demostrar el caràcter impositiu i coaccionador del catalanisme. És el mateix que va passar amb els cognoms dels ciutadans en la futura Catalunya independent; a partir d’aquell anunci ridícul i indecent del PP, ells ja ho donaven per fet i a partir d’aquí argumentaven les dificultats que passaven els pobres Garcia, Sánchez o López al nostre país.

El tema de les calúmnies abocades pel diari El Mundo, d’acord amb l’estratègia electoral del PP, n’és un altre exemple. No és que insistissin en insinuacions sense cap fonament, com han fet els membres del Govern espanyol, l’Alícia i altres perles, sinó que ja donaven per descomptat els fets i la seva argumentació partia d’aquesta realitat fictícia. Per més que es desmenteixin els fets, ells, a tot estirar, es limiten a no comentar més el tema. És l’estratègia més popular dels espanyols: primer es crea la mentida i, després, sobre aquella mentida es fonamenta tota l’argumentació per a atacar Catalunya. I després no entenen, està clar, que aquí passi el que està passant. 

Plena confiança del PP en la independència

Tot sembla indicar, i ho hem pogut comprovar al llarg d’aquesta campanya, que a Espanya ja donen per fet que el procés secessionista tirarà endavant. L’indicador més clar no és tant la ferma voluntat dels independentistes, ni la confiança en els conversos de darrera hora que no es faran enrere, sinó el plantejament que en fa el Partit Popular. Al costat de sectors independentistes que desconfien del que pugui acabar fent Artur Mas, hi ha la plena convicció dels populars; i això és reconfortant.

Només en cercles catalanistes ha estranyat la reacció dels polítics espanyols, i en particular els del PP, d’ençà que l’Artur Mas va exposar públicament la voluntat de celebrar una consulta o referèndum perquè els catalans puguin decidir el seu futur. Hom podia esperar, i a més d’un independentista ens feia més por que una pedregada, que el Govern espanyol i en concret el Partit Popular formulés qualsevol tipus de proposta per desactivar el moviment que estava prenent una volada sorprenent. Si més no, haurien generat dubtes a sí de la coalició governant. Però, no. Com que ells mateixos ja saben que la seva paraula no té cap valor i que no compleixen mai les seves promeses ni els seus compromisos, ja devien comptar que no valia la pena fer cap proposta seductora. La reacció immediata, i la que han mantingut inalterablement, ha estat la de l’agressió verbal, les amenaces i, ara, les mentides i les difamacions en un intent de sabotejar el procés electoral. A qualsevol se li hauria acudit frenar temporalment la pressió contra els catalans, encara que fos una treva trampa, per a poder enllaminir els indecisos. Ben al contrari, ells ens estan dient per la via dels fets que el seu odi a Catalunya els porta a continuar la croada contra la llengua i la cultura del país. En tota la campanya no els hem sentit ni una sola proposta en positiu, que potser també n’hi hauria, per convèncer els catalans perquè desistim del camí emprès; tot ho han reduït a explicar els mals que s’esdevindran si esdevenim un Estat independent.

I aquí hi ha l’element que ens ha de mantenir esperançats. Tot i que diuen que la independència no és possible perquè el marc jurídic espanyol ho impedeix, i en tot cas és un tema que haurien de decidir ells, a l’hora de la veritat hi deuen confiar ben poc en aquest marc jurídic ja que parlen bàsicament només de les malvestats que ens sobrevindran amb un Estat propi. A la mateixa Camacho se li escapa sovint, en entrevistes, debats o discursos de campanya, aquest futur del que ens passarà, fins i tot sense deixar-ho en condicional com acostumen a fer els independentistes. I és que ells ho deuen saber millor que ningú.

El PP amenaça els empresaris catalans

Hi ha coses que són inacceptables perquè atempten contra els més elementals principis democràtics i de respecte envers els altres, però que s’arriben a entendre. Els espanyols sempre han menystingut i mirat d’anorrear la llengua i la cultura catalanes, en la mesura que són l’exponent de la nostra personalitat diferenciada de l’espanyola. Han treballat incansablement, i ho continuen fent ara amb més contundència que mai, per eliminar la llengua catalana i per diluir la nostra identitat, també a base d’escanyar la nostra economia, fins i tot en perjudici de la seva.

És comprensible que, malgrat el mal tracte que han dispensat sempre als catalans, ara no vulguin que s’independitzin; primer, per allò de l’hipernacionalisme a què feia referència el Marcelino Iglesias, que els porta a voler imposar el seu dret de conquesta, i segon, perquè econòmicament Espanya hi sortiria perdent molt, gairebé tant com hi guanyaria Catalunya. Per tant, es pot entendre que l’odi dels polítics espanyols envers Catalunya els porti a formular tota mena d’amenaces contra les empreses catalanes i en general contra els catalans, parlant per exemple del boicot que ens podrien fer perquè no poguéssim entrar a Europa. És una actitud mesquina que probablement no sostindrien gaire temps, perquè també els acabaria perjudicant a ells, però que respon a la seva lògica de venjar-se contra els qui no han volgut romandre més temps dins d’aquest Estat. Ara bé, el que costa més d’entendre és que el partit popular de la Camacho, des de Catalunya, també s’apunti a aquestes amenaces, que en tot cas perjudicarien els empresaris catalans, alguns dels seu propi partit, i en general el conjunt dels catalans, i per tant també a la Camacho.

És a dir que, un cop assolida la independència, el Partit Popular de Catalunya, amb l’Alícia Sánchez Camacho al capdavant, insistirà, com fins ara, perquè els espanyols ens boicotegin i ens perjudiquin tant com puguin. Demanarà a empresaris catalans que militen al seu partit que fomentin el boicot contra les empreses catalanes, i per tant també contra les seves, tant pel que fa al consum a Espanya com pel que fa a les relacions amb Europa. Realment insòlit, però ja té precedents. Pensem que va ser la senyora Camacho la qui, per tal de desgastar el Govern i l’autonomia, va insistir al Govern de Madrid que no pagués els deutes que l’Estat té amb Catalunya, o que no executés determinades infraestructures pendents i que necessiten sobretot els empresaris catalans per als desenvolupament de les seves empreses.

El vot de la responsabilitat i del compromís

Si algú fa una mica de memòria, i per això només cal revisar l’hemeroteca, es farà creus de com ha canviat el panorama polític català en els darrers mesos. El PP, tant a Catalunya com a Espanya, era el soci preferent de CiU; Duran i Lleida, per exemple, era contrari a què s’introduís el tema del Pacte Fiscal en el programa electoral de CiU; per IC-V l’únic que importava era la protesta contra les retallades; el PSC continuava amb el seu deliri pseudo federalista; només els partits independentistes, com ERC, entenien que el tema del Pacte Fiscal tan sols tenia sentit com un nou intent per a demostrar la impossibilitat de l’encaix de Catalunya  dins d’Espanya.

Què va passar aquell Onze de setembre perquè es capgirés tan radicalment el panorama? Al carrer hi havia força més gent que aquell 10 de juliol del 2010, quan es va sortir a protestar per la sentència del Tribunal Constitucional, però això no justificaria la diferència entre les conseqüències d’una i altra manifestació. Una primera explicació hem de cercar-la en el canvi d’actitud de la societat catalana: ara ja no volem manifestar el nostre enuig i la nostra protesta pel menyspreu i el tracte discriminatori que ens dispensa Espanya, sinó que hem pres la determinació d’avançar positivament en un projecte engrescador. No reivindiquem el dret a decidir, sinó que l’exercim.

I l’altre gran canvi el trobem en l’actitud de la classe política. Per primera vegada, els partits polítics van cedir el protagonisme a la societat civil, en aquest cas a l’ANC, per a l’organització de la manifestació de l’Onze de setembre, i es va assumir la seva iniciativa. I sobretot, a la vista de l’espectacular mobilització ciutadana, els partits polítics catalans han entès i atès el missatge de la ciutadania. Per alguns ha estat un despertar i adonar-se que la societat catalana havia pres una determinació; per altres, i molt especialment per ERC, ha estat la constatació d’allò que venim exposant i defensant des de fa tant de temps.

El camí encetat és certament engrescador. L’important en aquestes eleccions és que els catalans s’adonin que les diverses formacions polítiques, sense necessitat de renunciar a la pròpia ideologia, són capaces de treballar plegades per un objectiu comú i prioritari com és la construcció d’un Estat propi, i sobretot que sàpiguen que la seva veu és escoltada i que no són utilitzats per a satisfer interessos partidistes.

Hem iniciat un bon camí de sintonia entre la política i la ciutadania. No podem malmetre aquesta oportunitat històrica. Com deia l’Oriol Junqueras quan un periodista li demanava si volia ser ell el Messi que marqués el gol de la Independència, l’important no és saber qui marcarà el gol, sinó que cadascú des de la seva posició treballi per l’equip nacional i pensi que l’objectiu és guanyar el partit. I ara és a les nostres mans. D’aquí la predisposició d’ERC no només a fer costat a la nova majoria que ens ha de portar a la independència en la propera legislatura, sinó a garantir que els conversos de darrera hora no es faran enrere. El vot d’ERC és el vot de la majoria que reclama la independència, que ho fa des de la responsabilitat, i a més és el vot que garanteix que el procés no farà marxa enrere.  

El malentès polític dels desnonaments

Em sembla que hi ha hagut un malentès amb tot el tema dels desnonaments i l’acció dels partits polítics. L’alarma social que va crear el suïcidi de la senyora de Baracaldo, en el moment que es procedia a fer-la fora de casa, no tenia res a veure amb l’alarma general que va fer desvetllar els partits polítics i les entitats financeres. El tema no era en absolut els morts, sinó que aquest fet pogués perjudicar la seva imatge i, per tant, els seus interessos.

Per això es van apressar els dos grans partits polítics espanyols a simular una voluntat d’arribar a un acord que en frenés l’escalada mediàtica. El PP i el PSOE són partits que acostumen a complir amb els seus compromisos, almenys quan es tracta de compromisos contrets amb la banca i amb els grans poders econòmics. Per tant, calia evitar prendre cap mena de mesura que pogués perjudicar aquests interessos, i així ho han fet. El PSOE, a darrera hora, devia veure que hi tenia ben poc a guanyar per arribar a un acord que faria avergonyir qualsevol persona que tingués un mínim de vergonya, i va preferir fer-se enrere. Així, la moratòria aprovada pel Partit Popular consisteix bàsicament en guanyar una mica de temps per tal de frenar les protestes que començaven a créixer perillosament per als interessos dels seus amics banquers, sabent que les mesures preses empitjoraran encara més la situació dels afectats un cop acabada la moratòria. No hi havia cap voluntat d’afrontar la gravíssima problemàtica que representa per a moltes famílies, sinó de garantir que els sistema continués funcionant exactament igual, només que amb un xic menys de pressió del carrer.

Aconseguit l’objectiu, que hi hagi morts o no els importa un rave. El dret constitucional a la vivenda és una fotesa que per ells no té cap mena de validesa, perquè el que preval és el dret a  l’especulació, a les clàusules abusives i a no ser responsables de la seva irresponsabilitat. Que els pisos expropiats a les víctimes de la crisi després quedin buits i fins i tot abandonats, això els és igual. Encara que l’entitat financera hi guanyi ben poc quedant-se un pis que no podrà vendre, només per deixar clar qui té el poder a les mans, els desnonaments ja estan perfectament justificats. Només demanen que les víctimes no apareguin en la portada dels noticiaris, que fan mal d’ulls.

Fènix 11.23, poca broma

Qui conegui amb detall com van anar els fets, el contingut dels interrogatoris i l’informe psicològic que es va fer en el procés contra Èric Bertran, i després vagi a veure la pel·lícula Fenix 11.23 convindrà que la realitat va ser molt més bèstia i demencial del que narra el film de Joel Joan. Probablement, els guionistes van decidir suavitzar la situació perquè si haguessin explicat fil per randa el que va passar i el que es va dir, per part de la policia, de la fiscalia i dels qui van fer els corresponents informes, hauria semblat massa exagerada i poc creïble.

El cas va acabar en un no res; i aquest és el problema. Que uns policies professionalment ineptes i sense cap mena de preparació confonguessin un gest infantil, inspirat en Harry Potter, amb una acció presumptament terrorista, no es pot passar per alt perquè implica admetre i donar per bo el nivell d’aquests cossos de seguretat de l’Estat. Però que després tot l’aparell judicial continués la farsa, tant si era per la mateixa ineptitud com si era per no gosar admetre la pífia inicial, i que es diguessin les barbaritats que es van dir això ja costa més d’entendre. Entre altres, i això no sortia a la pel·lícula, es donava com a element causant del trastorn psicològic del nen (perquè el van tractar també des d’aquesta tessitura) el fet que l’Èric veia normalment Televisió de Catalunya i tenir una estelada a la seva habitació. Però, està clar, un cop passats els fets, lògicament amb el sobreseïment de la causa, sembla que aquí no hagi passat res, i més aviat nosaltres mateixos hi fem una certa conyeta, celebrant la victòria i ridiculitzant l’estultícia policial i de la Justícia espanyola.

És la seva estratègia de sempre: ells poden cometre tota mena de barbaritats i d’injustícies. Com a mínim, la intenció inicial d’atemorir, normalment, ja l’aconsegueixen. Després, que puguin tirar endavant la seva trama o no ja els té menys interès. Però ells saben que els poders polítics, judicials i policials sempre recolzaran aquestes barbaritats i injustícies, i els culpables i agressors en sortiran indemnes. Nosaltres podem riure en veure les escenes de la pel·lícula, però aquella banda de delinqüents uniformats, i de malfactors movent fills dins de l’administració de la justícia continuen exercint com si res. Ni tan sols van tenir la decència d’expulsar-los per inútils, per ineptes, per manca de professionalitat, això si no era directament un acte de prevaricació per motivacions estrictament polítiques. Ara, segurament passarà el mateix amb els falsos informes policials preparats per a la campanya electoral.

La majoria social per la independència

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquesta és una expressió que ha fet fortuna: cal una majoria social per la independència. Evidentment, per a prendre qualsevol decisió de país cal que hi hagi una majoria. Però, aleshores, per què s’adjectiva aquesta “majoria” amb el concepte “social”? Potser no tothom ho veurà de la mateixa manera, però em sembla que aquest és un matís important, sobretot de cara a les properes eleccions.

En la Conferència Nacional d’Esquerra del 2007 i en el congrés de l’any següent em vaig mostrar molt crític amb la direcció del partit precisament perquè, tot i utilitzar ja aquest concepte de majoria social, a la pràctica el discurs es basava en una idea força diferent. L’estratègia passava, i sortosament ja ha quedat com a aigua passada, perquè fos Esquerra la que aconseguís encarnar aquesta majoria, de manera que deixava de ser una “majoria social”. Hi havia un discurs força estès, i que de fet encara sostenen algunes forces minoritàries, que la dreta que representava CiU no faria mai el pas cap al sobiranisme; i, per tant, no s’hi podia comptar.

Això, amb tots els matisos i precaucions que vulgueu, ara ha quedat desmentit. Està clar que la dreta ha decidit emprendre el procés cap a la independència només quan ha vist que és amb la dependència que els seus interessos en surten perjudicats. I, en tot cas, voldrà conduir tot el procés salvaguardant bé aquests interessos. Però, des de l’esquerra cal tenir molt clar que la independència seria impossible sense comptar amb el suport, i en aquest cas el lideratge, d’aquesta dreta o centre-dreta que representa CiU. Però amb la mateixa rotunditat caldria fer l’afirmació a la inversa: la independència seria impossible sense el concurs d’una esquerra catalana forta, seria impossible si s’interpretés com el capritx d’una sola formació política per més majoritària que fos. Aquest pot ser el problema d’Escòcia, si l’SNP no aconsegueix sumar més opcions al seu projecte sobiranista.

La majoria social que ens cal, que de fet ja tenim, per la independència és aquesta. No té res a veure amb el fet que CiU tingui o no una majoria absoluta, sinó amb el fet que es visualitzi que la majoria del país, de tot el ventall ideològic, opta per la creació d’un Estat propi. De fet, serà irrellevant que CiU assoleixi la xifra màgica que li donaria majoria absoluta, perquè sap que podrà formar govern igualment i que per a emprendre les decisions importants de país haurà de comptar de tota manera amb l’esquerra nacional. I també seria irrellevant la representació d’aquesta esquerra nacional, si serà amb dos, tres o quatre grups parlamentaris, si no fos perquè d’una banda és important que hi hagi un interlocutor clar d’aquest espai i de l’altra convé que hi hagi una forta dosi de responsabilitat i de rigor, que defugi les picabaralles internes i la cursa per demostrat més independentisme que ningú.

En aquestes eleccions ens hi juguem això: consolidar la majoria social per la independència, que és l’única garantia per fer realitat la voluntat del poble de construir un nou país.

També contra l’emigració?

La crisi econòmica ens està abocant a una nova realitat que, de fet, tampoc és tan nova perquè ja s’havia viscut un segle enrere: l’emigració. Les polítiques econòmiques imposades pel govern comporten més crisi, més pobresa i més atur, de manera que per als joves se’ls presenta un panorama realment difícil on s’ha de considerar la possibilitat d’emigrar cap a altres països. Un representant del Govern espanyol, cínicament, deia que l’emigració d’aquests joves, referint-se sobretot als universitaris i professionals qualificats, no solament no era negativa sinó que era una oportunitat per a ells.

Està clar que l’emigració sempre és una oportunitat; però és el darrer recurs que hom voldria escollir, perquè el normal seria que tothom pogués desenvolupar-se professionalment al propi país. L’opció d’anar a viure o treballar a un altre país només pot considerar-se com a positiva, quan es fa per voluntat pròpia i no obligat per les circumstàncies. Curiós també perquè sembla que hi hagi un interès especial en fer veure que, en realitat, no es tracta d’una “emigració” sinó d’una sortida temporal, com aquell qui va a fer un Erasmus universitari. I no és només una excusa per a desdramatitzar la situació que vivim, que ens han creat, sinó una voluntat clara de diferenciar-ho de la immigració que hem rebut en els darrers anys. Com si ells, en el seu moment, no ho haguessin plantejat també com una oportunitat i, en molts casos, almenys inicialment, també amb la idea que fos temporal. El mateix Partit Popular que atia els comportament xenòfobs envers els immigrats és el que amb les seves polítiques obliga molts joves d’aquí a emigrar, cercant també una vida digna.

I, aleshores, se’ns planteja la pregunta. Quina és la posició dels partits xenòfobs en relació a l’acollida que haurien de tenir els compatriotes que ells, amb les seves polítiques, han forçat a emigrar? El PP recomanarà als països que acullin aquests nous emigrants que els tractin seguint el model que aplica l’Albiol a Badalona? També reclamaran que els neguin l’assistència sanitària, o que els posin impediments per a accedir als serveis públics? També els recordaran que allà on vagin han de tenir en compte que “primer els de casa”?

Policia indisciplinada i rebel

El fet que això passi en totes o en la majoria de les policies del món no és cap excusa. Hom té la sensació que els cossos i forces de seguretat, en el nostre cas els Mossos, en lloc de ser els garants perquè la gent pugui exercir el dret de manifestar-se pacíficament, són els causants dels conflictes i de la violència al carrer. Un milió i mig de persones clamant per la independència pot moure’s tranquil·lament i festiva per Barcelona sense incidents, potser perquè no aparegueren els agents uniformats. En canvi, en altres ocasions, no sembla que hi hagi un desplegament policial per a impedir o neutralitzar els brots de violència, sinó que són els policies els qui els provoquen.

Ja sabem que sempre hi ha grups i persones disposades a utilitzar qualsevol moguda, tant se val que sigui reivindicativa o per celebrar una victòria del Barça, per a provocar tota mena d’actes vandàlics i, si s’escau, saqueig d’establiments comercials. Però resulta que l’eficàcia en desarticular aquesta mena de grups o en detenir els autors de les destrosses és realment ínfima. Una vegada més hem pogut veure escenes incomprensibles d’agents uniformats estomacant a tort i a dret, sense cap justificació aparent. No té cap sentit que un manifestant caigut a terra sigui apallissat reiteradament fins que aconsegueix posar-se dret i fugir; si havia comès un delicte se l’havia de detenir, i prou, i si no n’havia comès cap per quina raó se’l pagava? És possible que un cop que anava dirigit a una persona, sense voler, acabi impactant sobre el cap d’un nen; però això és perquè no s’han respectat les normes més elementals de la justícia segons les quals sempre val més que s’escapi un delinqüent a perjudicar un innocent. Però, en d’altres casos, era evident que no hi havia cap possibilitat d’error, s’agredia una noia per l’expressa i mesquina voluntat d’uns agents als quals no els interessava gens evitar la violència que alguns potser provocaven, sinó esplaiar la seva agressivitat incontrolada.

Després de les batalles campals, afortunadament, tenim les imatges enregistrades que ens donen fe del que ha passat. I malgrat les evidències, els responsables polítics acostumen a minimitzar els fets, a disculpar les agressions injustificades dels uniformats, i en qualsevol cas a deixar ben clar que ells, els polítics i els comandaments policials, havien donat les ordres precises per actuar només contra els violents i en la mesura justa. Si fos així, i repeteixo que ara parlem dels Mossos però ho hem vist en altres cossos policials, hauríem de concloure que no hi ha cap mena de disciplina i que el desacatament de les ordres donades és la norma habitual dels agents. I la veritat és que costa de creure que uns cossos que tenen una estructura gairebé militar siguin tan indisciplinats i desobeeixin tan reiteradament les ordres dels seus superiors.