Els crítics d’ERC que minen el partit

En els darrers temps hem sentit paraules molt dures per part de membres de la direcció contra els anomenats sectors crítics d’ERC, per considerar que la seva actitud perjudica el partit. I no hi ha dubte que l’existència de tensions al si d’un col·lectiu, més enllà de considerar perfectament legítima i fins i tot saludable la crítica interna, pot malmetre’n la imatge exterior. Però, probablement, la pitjor conseqüència de les picabaralles internes no és tant el ressò que tenen de cara a l’exterior, ja que al capdavall qui té accés als mitjans de comunicació de més abast sempre és el sector oficialista, com les males jugades i passos en fals que provoquen. Ho estem veient ara, a l’hora de confeccionar les llistes electorals.

El lògic seria que la direcció del partit valorés el perfil de les persones més idònies per configurar els primers llocs de les candidatures, tenint en compte no només la projecció mediàtica que sovint redueix al cap de llista, sinó sobretot la capacitació i solvència professional en funció de les tasques que se suposa que hauran de desenvolupar. Però, en el nostre cas no ha estat així. Les rivalitats internes pel poder han forçat la confecció d’una llista molt més pensada per posicionar un determinat sector, de cara a l’ambició personal de desbancar Carod Rovira.

En la darrera Conferència Nacional es va aprovar (uns quants hi vam votar en contra) la incorporació de membres de les Plataformes sobiranistes a les llistes electorals. Em semblava una bestiesa perquè suposaria la mort d’aquestes mateixes plataformes que passarien de ser moviments transversals a ser mers instruments del partit. Però, una cosa és no instrumentalitzar aquestes plataformes, i l’altra és tancar la porta a persones independents o no tan vinculades a l’aparell del partit.

S’havia parlat de la incorporació d’Elisenda Paluzie Professora Titular de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona, amb un perfil professional perfecte donat que un dels grans camps de batalla de la propera legislatura serà el tema del finançament. Hauria pogut fer un bon tàndem amb Joan Ridao, combinant l’àmbit jurídic amb l’econòmic. Però, està clar, és una qüestió de prioritats, i qui ambiciona substituir Josep Lluís Carod Rovira no ha volgut perdre posicions personals, encara que sigui en detriment de la imatge i sobretot de l’eficàcia o l’interès general del partit. S’ha preferit posar-hi persones que tenen com a màxima credencial ser afins, i molt fidels, al President o al Secretari General del partit.

Quan es parla del mal que poden fer determinats moviments interns del partit, no cal mirar ni el Reagrupament ni Esquerra Independentista. La pitjor imatge i el pitjor servei al partit l’està provocant la pugna interna al si de la direcció.

La pilota, a la teulada del govern espanyol

Amb aquesta frase Joan Ridao, candidat d’ERC en les eleccions del mes de març, emplaçava José Luís Rodríguez Zapatero perquè expliqués quin és el seu model de gestió per a l’aeroport del Prat, i per a la resta d’aeroports catalans. El Govern espanyol s’havia compromès a presentar la seva proposta aquesta tardor, però això era només un compromís, que venint d’on ve no té cap mena de valor ni credibilitat. Si no compleixen els compromisos establerts per llei o per resolució parlamentària, com la publicació de les balances fiscals, els traspassos previstos en l’Estatut, així com el percentatge mínim d’inversió que correspon a Catalunya... com pretenem que compleixin quelcom que no passa de ser una paraula donada?

De tota manera, l’argument de Joan Ridao és coix de més d’una pota. Diu que la societat catalana i el Parlament ja han explicitat el seu model, i que per tant ara “la pilota és a la teulada del Govern espanyol”. No sé si la societat catalana té tan clar quin és el model de gestió que voldria per a la gestió aeroportuària del país, i molt menys si li queda clara la posició del Govern de la Generalitat. Però segur que té clar quin és el model que té el Govern espanyol, i que ha vingut aplicant sistemàticament des de fa molts anys, sense interrupció, independentment del color del polític de cada moment i dels colors que li han donat suport. Ens ho han confirmat recentment amb l’adjudicació de la nova terminal del Prat.

Ells conceben un Estat amb una capital que ho centralitza tot, i per tant també la gestió dels aeroports: n’hi ha un de referència, i la resta són instal·lacions subsidiàries. El Prat podria denominar-se “la terminal 5 de Barajas”, per exemple. De la mateixa manera que conceben un Govern, el de veritat, i delegacions regionals per a gestionar els afers menors, sempre d’acord amb les directrius donades. ¿Pretenem que ho explicitin millor, o preferim que ens ho endolceixin amb paraules i eufemismes, que al capdavall no han de traduir-se en res concret?

Però és que la societat catalana, o almenys la que representen els sectors sobiranistes, el que ha explicitat és que vol decidir sobre les seves infraestructures, que té el dret a decidir sobre el seu futur i vol exercir-lo. Si creiem que realment tenim el dret a decidir, no sé quin sentit pot tenir demanar que ens expliquin com pensen decidir per nosaltres. La pilota no és a la teulada del Govern espanyol (ells ja estan decidint i aplicant fil per randa el seu programa), sinó a la nostra.

Em recorda aquella altra proposta, també de Joan Ridao, que consistia en reclamar el traspàs de la competència per a fer un referèndum que ens permeti exercir el dret a decidir.

Ofensiva socialista per controlar els mitjans de comunicació

Els exabruptes del dirigent socialista Joan Ferran contra els mitjans de comunicació públics catalans, i sobretot contra els seus professionals, per ser excessivament nacionalistes no eren ni un cop de calor ni un excés etílic, sinó una estratègia perfectament planificada pel partit. El nivell d’imparcialitat de TV3 o de Catalunya Ràdio, al costat del de la majoria de les cadenes públiques o privades de l’Estat, no té punt de comparació. Només cal veure la “pluralitat” de la majoria de les tertúlies polítiques radiofòniques o televisives en contrast amb les d’aquí. Quantes vegades no veiem debats a TV3 on per tocar un tema relacionat amb la llengua hi ha un sobredimensionament exagerat de les posicions que defensen Ciutadans, per exemple?. Això sense oblidar les queixes, sovint més que justificades, per les mostres de poca identificació amb el país que ha fet TV3 en els darrers temps, almenys en determinades ocasions. O recordem que en motiu de la manifestació de l’1 de desembre, ja es van posar al descobert les pressions i censures que van patir els informatius catalans, provinents de la crosta nacionalista espanyola que representa el senyor Ferran..

Evidentment, els atacs de Joan Ferran, seguits orquestradament pels d’altres dirigents socialistes no pretenien fer cap anàlisi seriosa, a nivell comparatiu, de la professionalitat dels mitjans públic catalans, sinó que formen part d’una operació de més abast.

D’una banda es tracta de pressionar els professionals de la informació de cara a les properes eleccions. Els periodistes ja estan advertits (amenaçats d’expulsió directament), si no segueixen les seves consignes. De l’altra es tracta de polititzar els mitjans i els periodistes, posant-los etiqueta de nacionalistes, amb el convenciment que funcionarà aquella vella idea heretada del franquisme, que els qui defensen el país són la crosta nacionalista (catalana) mentre que els qui l’ataquen o defensen Espanya no ho són de nacionalistes (espanyols). Un cop posada l’etiqueta a determinats professionals serà més fàcil vetar-los.

Però hi ha altres qüestions que els preocupen. TV3 i Catalunya Ràdio continuen essent líders a Catalunya, mentre que la seva emissora, també pública, controlada i manipulada fins a extrems insospitats, com és la COM ràdio es queda a poc més d’un 10% de les de la CCMA. I ara no poden fer servir l’argument que utilitzen en altres ocasions d’atendre el mercat. Normalment, aquests personatges carregats d’autodi i farcits d’una crosta nacionalista espanyola impresentable apel·len, des d’una òptica neoliberal, a les lleis del mercat per frenar els intents de normalització lingüística en molts àmbits.

L’operació de desprestigiar els mitjans de comunicació líders en audiència a Catalunya, i els seus professionals, va també dirigida a preparar el camí per a controlar definitivament aquests mitjans públics. Recordem que van ser els socialistes els qui van imposar (davant la passivitat i impotència dels seus socis de govern) un home de partit com Joan Majó per a dirigir la Corporació Catalana. I ara no fan res més que advertir que estan disposats a fer un pas més. I si no ho poden fer, de moment, perquè no tenen majoria absoluta, són capaços de proposar quelcom tan inversemblant com la seva privatització; perquè des de l’empresa privada espanyola saben que tindran més possibilitats d’obtenir-ne el control.

Hem de saber amb qui ens estem jugant els quartos, què podem compartir amb aquesta gent que fan de l’anticatalanisme una de les seves raons de ser, i que comparteixen les tesis privatitzadores de la dreta més tradicional. Ens hi aliem perquè són de dretes o perquè són anticatalans?

Vicent Partal: fets i no paraules

Els qui tenim una visió crítica del paper que està jugant ERC a vegades podem tenir la sensació de ser excessivament exigents amb nosaltres mateixos, amb el nostre partit. I ens pot venir el dubte de si realment tenim suficient perspectiva com per a veure cap on camina el país. Per això, a vegades és bo veure si som els únics que ho veiem així o si pel contrari és una percepció compartida. Les crítiques i els atacs que pot rebre Esquerra dels enemics del país, posem per cas, ens confirmarien que s’està portant a terme una tasca en la bona direcció, de la mateixa manera que les crítiques que provenen de sectors i persones prou lúcides i d’una fidelitat al país inqüestionable, com pot ser Salvador Cardús o Vicent Partal, ens refermen en la visió oposada. Com a mínim ens referma en la idea que alguna cosa no s’està fent prou bé.

Reprodueixo un article de l’amic Vicent Partal, segurament escrit des de la ràbia i la impotència davant la impune agressió del Govern valencià contra la llibertat d’expressió i contra la llengua catalana. Descarnadament dur, però irrebatible.

La Carrasqueta: fets, i no paraules
VICENT PARTAL

Fet: anit funcionaris del govern valencià van entrar al repetidor de La Carrasqueta i van tancar les emissions de TV3. Fet: Barrionuevo i Zaplana havien intentat tots dos tancar aquestes emissions i no van poder perquè la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, s'hi va plantar. Fet: ara ha estat diferent. Fet: tot arrenca de que Montilla (quan era ministre) i Puigcercós (quan no era encara conseller) van demanar a ACPV canviar a digital per a poder fer un favor a La Sexta amb la freqüència analògica. El pacte implicava, segons ells, guanyar per a sempre quatre cadenes en digital al País Valencià. Fet: Montilla i Puigcercós ara estan callats i han oblidat el que van prometre. Fet: després de més de vint anys Alacant no veu TV3. Fet: el president de la Generalitat de Catalunya encara és hora que diga alguna cosa. Fet: el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya afirma que està a punt d'arribar a un acord per a poder veure legalment TV3 al País Valencià. Fet: durant més de vint anys TV3 s'ha vist de forma il·legal però s'ha vist. Fet: ara no es veu com a mínim ja a Alacant. Fet: l'acord que preveu el conseller inclou com a màxim la possibilitat de que es veja només TV3 i en qualsevol cas condemna Canal33, 3/24 i K3. Fet: la Generalitat de Catalunya ha afirmat sempre que tancar un repetidor seria un gest hostil de la Generalitat Valenciana. Fet: ja l'han tancat. Fet; assegurar la recepció de TV3 al País Valencià era tan senzill com que el ministre Clos recordara a la Generalitat Valenciana que aquella freqüència era del ministeri i que, per tant, la Generalitat Valenciana no tenia res a dir-hi. Fet: per això precisament el ministre Montilla l'havia cedit a ACPV, perquè era seua. I per això l'encara no conseller Puigcercós estava allí: per a garantir que no hi hauria problemes. Fet: hi ha hagut tots els problemes. Fet: tots s'han embolicat fins a l'extrem que el ministre Clos ha atorgat a la Generalitat Valenciana un repetidor per a veure les teles de les "comunitats veïnes", sense escriure-hi cap referència a l'arrel del problema: els valencians hem demostrat de sobre al llarg d'anys que volem veure la tele en català. Fet: la Generalitat Valenciana ja ha dit que té un acord per a veure la tele de Múrcia -comunitat veïna, efectivament. Fet: no hi ha cap acord amb la Generalitat de Catalunya i si el hi ha serà totalment de mínims, només una cadena, les altres tres condemnades.
Fet: El PSC i Esquerra Republicana van demanar un favor a Acció Cultural del País Valencià, oferint-li a canvi la seguretat de que l'epopeia de l'emissió de TV3 al País Valencià quedaria finalment solventada amb èxit perquè passaria a emetre en digital, per freqüència del ministeri i augmentaria de dos a quatre canals. Fet: el resultat és que ja no es veu TV3 -de moment a Alacant. Paraules: em vaig apuntar al nacionalisme quan encara vivia Franco i jo era menor d'edat. Paraules: recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus? I ara què president Montilla? I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras?

(I ara la rectificació: en Puigcercós i en Climent han matisat aquesta vesprada la versió dels fets que jo havia sentit més d'una vegada. Puigcercós m'ha trucat per aclarir que hi havia anat no pas a pressionar Climent, sinó a fer de testimoni davant Montilla, a petició de Climent mateix, cosa que Climent també m'ha confirmat després. Sembla, doncs, que jo ho havia entès malament, cada vegada que m'ho havien explicat. O que no m'ho havien explicat bé. En tot cas, assumesc públicament la culpa, rectifique i demane disculpes. Sabent això, no hauria escrit les coses que he escrit del conseller Puigcercós, i que deixe tal com les he escrites perquè quede testimoni del meu error. Evidentment, mantinc totes les que dic del president Montilla.)
Vicent Partal

Ara no toca. Potser més endavant...

En la famosa conferència del 20 de novembre, Artur Mas no va ser massa precís que diguem a l’hora de dir com s’articularia el dret a decidir. Però, en canvi, sí que va concretar un tema, més a curt termini, com el de la resposta a la presumible retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Es pot estar més o menys en desacord amb la proposta del líder convergent, però el que no es pot fer és amagar el cap sota l’ala i esperar que arribi el dia de la resolució del Tribunal Constitucional sense tenir res previst. I, avui per avui, sembla ser que és l’actitud del Govern de la Generalitat.

Hi ha prou experiències a casa nostra en què la prudència (aquella que ens podria convertir en traïdors) ens ha fet perdre bones oportunitats. Recordem, per exemple, el que va passar amb la reivindicació de les seleccions catalanes abans de la celebració dels Jocs Olímpics. Les iniciatives dels qui creien que podia ser una bona oportunitat per a reivindicar les nostres seleccions van ser callades amb l’excusa que no es podia perjudicar la candidatura de Barcelona; un cop assegurada la celebració dels Jocs a Barcelona seria el moment. Però després, les mateixes veus porugues van sortir amb l’excusa que valia més no fer massa mullader perquè, donat que tampoc hi podríem ser en els Jocs del 92, valia més esperar que l’èxit organitzatiu ens facilités el reconeixement. Va ser després de la celebració dels Jocs que, potser les mateixes veus, van lamentar que havíem perdut l’oportunitat.

Ara no és el moment de fer massa enrenou per salvar TV3 al País Valencià, diuen, perquè ja s’està negociant des dels despatxos. Però els qui es guien per l’odi contra la llengua i contra el país sí que troben el moment per a tancar els repetidors. Potser després de les eleccions, perquè ara el PP necessita presentar la seva cara més dura davant el seu electorat... Després potser tot dependrà de les majories que es puguin formar a Madrid, o dels pressupostos del 2009... Fins que potser ja serà massa tard.

Fa anys que es va dir que calia preveure una commemoració sonada en motiu de la Guerra de Successió. Fins i tot la Generalitat va crear una Comissió interdepartamental específica per a promoure-la. No cal fer massa soroll, que ja treballen als despatxos... Però, mentrestant, ja ens ha passat l’oportunitat de commemorar-la en tota la seva dimensió, ja que la Guerra s’inicià el 1705 i al País Valencià es va cloure el 1707. I posem la data del 2014 a l’horitzó, pensant que aquell serà el moment culminant, la data màgica; però continuem com si no calgués preparar res per arribar-hi en les condicions adequades. O a vegades sembla que es treballa en sentit contrari.

I molt a més curt termini és el que ens està passant amb el tema de la retallada de l’Estatut. Algú potser confia que la perversió del mateix Tribunal Constitucional, que es decantarà per una o altra posició en funció de la pugna interna entre els magistrats del PSOE (en diuen progressistes) i els del PP (els anomenats conservadors), ens sigui favorable. Però arribat el moment, amb la població desmotivada, ja no tindrem capacitat de reacció.

I això ho estem construint ara. Potser la proposta de l’Artur Mas és inviable o no és la més adequada. Però segur que molt més inadequada és la manca de proposta.

Perillen les inversions a llatinoamèrica ? (II)

Deia que els mitjans de comunicació ens presenten determinades polítiques llatinoamericanes com a perilloses per a les inversions estrangeres, amb tot el perjudici que això representaria tant per a les empreses inversores com per al propi país. D’una banda poso en dubte que determinades polítiques, com és el cas de Veneçuela, vagin gaire més enllà de la verborrea; les empreses americanes sempre han campat al seu aire al país d’Hugo Chávez. Però de l’altra, encara poso més en dubte la bondat d’aquestes inversions. Teòricament se’ns diu, i els qui no entenem en economia ens ho empassem, que les inversions representen una injecció de capital en països amb un elevat deute extern, així com la creació de llocs de treball i, en general, de riquesa per al país.

Vegem-ho.

Per exemple, llegim a la premsa que Evo Morales, en pujar al poder, va capgirar les condicions: si fins aleshores les empreses, com ara Repsol, s’enduien el 80% del producte i en deixaven un 20% per a Bolívia, ara els números es fan al revés, i el 80% es queda per als bolivians, i el 20% restant com a beneficis per a l’empresa. I tot i així, les explotacions resulten altament rendibles. Quin nom mereix, doncs, el que s’estava fent fins aleshores? Quant es van embutxacar els anteriors governants per acceptar unes condicions que empobrien el país, i enriquien les empreses estrangeres?

Vegem el cas de l’Argentina de Menem. Una empresa anuncia que farà grans inversions en aquell país, cosa que beneficiarà lògicament l’empresa però també Argentina, amb l’entrada de capital, la creació de llocs de treball, etc. A l’hora de la veritat, però, l’empresa en qüestió no aporta capitals nous a Argentina, sinó que són els bancs argentins els qui li cedeixen en forma de crèdits, i amb l’aval del Govern argentí. Si la inversió surt malament, l’empresa no hi perdrà gran cosa. Per a poder fer les extraccions cal foragitar uns nuclis de població que inoportunament han tingut la malpensada de viure secularment en aquell indret; són foragitats contaminant-ne les aigües, i amb el suport logístic de la policia argentina, que naturalment ha de vetllar per l’ordre i no pot permetre disturbis ni protestes exagerades. Els llocs de treball especialitzats de la nova empresa són per a gent de la metròpoli, on van a parar íntegrament els beneficis, sense cap compromís de reinvertir-los al país.

Els economistes parlaran de teories econòmiques, de l’ortodòxia liberal com a motor del creixement arreu del món, i de mil coses més. Però els argentins, com els bolivians i tants altres pobles llatinoamericans no acaben de veure el profit que en treuen d’aquesta mena d’inversions estrangeres. Potser val més que ho deixin estar, i esperar a tenir els mitjans per a treure ells mateixos els recursos naturals del país que ara els expolien sense cap més compensació que el suborn als dirigents titelles que els han fet el joc.

Perillen les inversions a llatinoamèrica ? (I)

Des dels mitjans de comunicació, sovint més que des de les mateixes empreses, s’alerta insistentment sobre el risc que corren algunes inversions estrangeres en determinats països llatinoamericans governats per líders populistes, a l’estil d’Hugo Chávez o Evo Morales. A part que, per exemple, les empreses americanes han continuat tenint totes les facilitats per operar a Veneçuela, el que no solen dir aquests mitjans és com han arribat aquests països a la situació en què es troben, i sobretot en quines condicions s’han fet sovint aquestes inversions. Per això, hom pot tenir la temptació de pensar que hi ha polítiques al continent sud-americà veritablement suïcides perquè poden perdre la “gallina dels ous d’or” que són les inversions estrangeres.

És cert que per al normal desenvolupament econòmic d’un país poden semblar contraproduents, des de la perspectiva europea, determinades polítiques intervencionistes que coaccionen el lliure mercat. Però bé. Bolívia ha aconseguit ser el país més pobre del continent sud-americà (si exceptuem els països del Carib), després d’anys i anys d’ortodòxia liberal, ben vista naturalment pels països desenvolupats. En països amb més recursos naturals, com ara Mèxic o Veneçuela, aquesta mateixa ortodòxia liberal havia abandonat a la més absoluta misèria determinades regions allunyades de la capital, poblades només per indígenes. És possible que a nivell teòric aquestes polítiques de caràcter “revolucionari” (fins a cert punt, està clar) no siguin viables a llarg termini, en un món dominat per l’economia de mercat. Però l’experiència que tenen molts d’aquests pobles és que l’ortodòxia liberal no els havia portat res més que a la misèria, sense cap esperança de futur.

És com aquell malalt a qui la medicina tradicional, l’oficialment acceptada i racionalment més fiable, condemna a una mort lenta per considerar la seva malaltia inguarible. Aleshores, no és cap disbarat pensar que, perdut per perdut, potser val la pena buscar una altra sortida per desbaratada que sembli: des de qualsevol medicina alternativa, a un curandero o, si convé, encomanar-se a la verge de Lurdes. Si més no, aquestes alternatives poden generar-li una certa il·lusió i ganes de continuar lluitant, que és el que al capdavall el pot salvar.

I si, entremig, es perden les inversions estrangeres? D’això en podem parlar demà.

Decidim qui decideix?

A l’Artur Mas ja no li caldrà anar a cal notari. Després d’assegurar que no podria pactar amb un partit que mantingui un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, Mariano Rajoy li ha aplanat el camí assegurant que de cap de les maneres ells no retiraran el recurs. A vegades hi ha gent que es queixa que els polítics no es comprometen prou abans de les eleccions a l’hora de definir amb qui podran i amb qui no podran fer pactes. Doncs, bé. Ara només ens resta esperar que la seva paraula no sigui paper mullat com ho és la de Zapatero. En les properes eleccions del mes de març no queden doncs massa opcions, però no es tracta de propiciar que Zapatero repeteixi com a president, sinó en tot cas que precisi encara més els vots catalans per a revalidar el càrrec.

De fet, es tractarà d’engruixir les files dels grups que es manifestaven dissabte passat apel·lant al dret a decidir. Des d’un punt de vista programàtic, les diferències entre els diferents partits catalans tampoc són tantes, de manera que CiU ha pogut pactar quan ha calgut tant amb el PSOE (i de fet Zapatero prefereix pactar amb els convergents que amb els republicans) com amb el PP. No crec que es pugui dir que la política dels socialistes espanyols quan han necessitat el suport d’Esquerra hagi estat més d’esquerres que la política dels mateixos socialistes quan han necessitat el suport convergent. En tots els casos el PSOE ha defensat temes com la MAT, el quart cinturó o la prioritat de l’AVE. I, en qualsevol cas, les diferències no seran mai tan importants com les que hi ha entre poder o no decidir sobre les infraestructures o sobre el futur del país.

El problema no és que es faci o no la MAT, que es faci o no el quart cinturó, o que l’aeroport es gestioni d’una manera o d’una altra, sinó que el problema està en què això no ho decidim els catalans (ni els de dretes ni els d’esquerres) sinó els espanyols (amb posicions molt semblants entre els de dretes i els anomenats d’esquerres). El dia que realment els catalans puguem decidir, ja debatrem i contraposarem les diferents opcions ideològiques. Mentrestant, sense que això vulgui dir que ningú hagi de renunciar a res, el que no podem permetre’ns és barallar-nos mentre continuen essent els espanyols els qui es reserven el dret a decidir.

Municipalisme pel dret a decidir

En aquests moments en què s’evidencia un considerable moviment en els sectors nacionalistes, amb una fita prou clara com la de poder exercir el Dret a decidir, ha sorgit un nou moviment des de l’àmbit municipalista. Un grup d’alcaldes i regidors de diverses formacions polítiques han signat un manifest que pot ser l’avançada per a crear un organisme similar a la Udalbitza del País Basc. Es tractaria d’un organisme transversal de càrrecs electes municipals favorables a treballar plegats per avançar cap a la plena sobirania.

La iniciativa ha sorgit de l’Entesa pel Progrés Municipal , una plataforma municipalista més o menys vinculada a IC-V. Però ja des dels inicis s’hi ha sumat alcaldes i regidors de CiU, d’ERC i també del PSC.

Entenc que en aquests moments ens calen propostes per a treballar unitàriament per a aquest objectiu que, a qualsevol país normal, en dirien un afer d’Estat. Els espanyols saben que es poden barallar entre ells per temes menors, sobretot per veure qui seu a la poltrona del poder, però que en qualsevol cas s’han de posar d’acord (i s’hi posen) per responsabilitat d’Estat en aquells temes essencials per al seu país.

Certament, hi ha dificultats perquè les cúpules dels partits assumeixin aquesta responsabilitat d’Estat (no perquè no tinguem Estat, sinó perquè els falta la responsabilitat), i es perden en picabaralles menors i en els càlculs de mirada curta, que no abasten més enllà del mes de març. Per això considero interessants aquestes iniciatives que sorgeixen des de la base, sempre que sàpiguen preservar-se de la voracitat dels estrategues de partit que ja deuen maniobrar per capitalitzar-les. Com passa amb les Plataformes sobiranistes, en el moment en què deixessin de ser transversals per esdevenir el braç articulat d’una formació política concreta, perdrien tot el seu sentit i la seva eficàcia.

Suspesos en Educació

Ara que a les escoles s'està acabant la primera avaluació, ha arribat el torn de l'avaluació del sistema educatiu. S'ha donat a conèixer l'informe PISA, de l'OCDE, sobre l'ensenyament segons el qual l'educació al nostre país no queda gens ben parada. Si ja érem en una posició discreta dins del context europeu, ara, en relació al darrer informe del 2003 hi ha hagut una forta davallada. Els resultats globals ens situen deu punts per sota de la mitjana dels països de l'OCDE, encara que vuit punt per sobre de la mitjana de l'Estat. Però el cert és que a Catalunya hi ha hagut una seriosa reculada pel que fa a coneixements científics. No som capdavanters ni a Europa ni a l'Estat espanyol.

Davant d'aquesta dada objectiva hi ha diferents opcions: negar la validesa de l'informe, culpabilitzar l'entorn social, carregar contra l'administració anterior, relativitzar les dades o donar-les per prou bones (encara n'hi ha de pitjors), o simplement començar a assumir responsabilitats. I realment hem sentit reaccions de tota mena.

El Conseller d'Educació, Ernest Maragall, per exemple, no semblava massa preocupat perquè diu que això és "coherent" en un país "canviant en termes qualitatius i quantitatius". El Conseller potser hauria de saber que tots els països, avui, es troben en procés de canvis... i mentre uns milloren altres van com els crancs. Altres han volgut relativitzar les dades adduint les dificultats de presentar unes proves vàlides per a països tan diversos, o dient que cal tenir en compte l'elevada immigració dels darrers anys, com si els francesos posem per cas no tinguessin el fenomen de la immigració.

Si hi ha hagut una seriosa reculada en relació al darrer informe de l'any 2003, alguna cosa s'hauria de remoure al si de la comunitat educativa i especialment de l'Administració. Al Conseller Huguet li agrada parlar sovint de la necessitat d'aspirar a "l'excel·ència", donant a entendre que ell no és allà per conformar-se amb mitges tintes. Fantàstic; però potser primer caldria superar la mediocritat i assolit els nivells de la mitjania.

No diré que sigui un problema de l'actual Administració, tot i que l'informe constati una davallada en relació al 2003, però és evident que correspon a l'Administració agafar la responsabilitat de reconduir tot el tema de l'Educació al nostre país. No cal que s'omplin tant la boca de paraules grandiloqüents, ni d'excel·lències, ni que facin tants panegírics dels canvis que s'han experimentat en els darrers anys, d'ençà que hi ha un govern d'esquerres. Ja ens conformaríem amb poder mantenir uns mínims que ens situïn discretament entre la mitjania europea.

El PSC amenaça la llibertat d'expressió

Hi ha una tendència “normal” per part de tots els governs a intentar dominar els mitjans de comunicació públics. Hi deu haver també una inèrcia, més o menys conscient, dels professionals a no carregar més del compte contra els qui consideren que són els seus superiors (els hi pot anar la feina). Des de la perspectiva de l’espectador pot donar la sensació de parcialitat pel fet que el principal focus informatiu prové del govern, més que de l’oposició. I per això en totes les administracions, mani qui mani, sempre l’oposició és queixa de la manipulació informativa. Hi havia crítiques a l’època pujolista i n’hi ha ara, probablement totes amb les mateixes dosis de raó.

No sé si les declaracions del diputat socialista Joan Ferran són a títol personal, i per tant no compartides ni pel PSC ni pel Govern, o si realment expressen la voluntat del partit per controlar sense manies els mitjans de comunicació.

Les declaracions del diputat socialista són molt greus, perquè parla obertament d’eradicar d’aquests mitjans públics els periodistes que són crítics amb el Govern o que poden tenir tendències nacionalistes. I ho fa justament uns mesos abans de les eleccions per tal d’assegurar-se, a través de la intimidació i de l’amenaça, la docilitat dels professionals. I curiós també que ho digui ara, quan han aparegut comentaris i notícies sobre les pressions que van rebre els professionals de TV3 a l’hora de cobrir informativament la manifestació de dissabte passat.

Hi ha hagut una primera resposta del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, però el tema no pot quedar així. Quan tothom reclamava que al capdavant de Televisió de Catalunya hi hagués un professional independent, el PSC va col·locar-hi un home de partit com Joan Majó, davant la impotència o la incapacitat de reacció dels socis de coalició. Però es veu que amb això no en tenen prou, i estan disposats eradicar qualsevol vestigi de dissidència: el diputat socialista cita, per exemple, un programa tan distès i inofensiu com “Afers exteriors” de Miquel Calzada com un dels objectius a abatre.

Cal una resposta contundent i inequívoca d’ERC, com a partit i com a soci de Govern. L’amenaça formulada pel diputat socialista és excessivament greu com per deixar-la impune. Perquè pot haver estat una relliscada de l’individu en qüestió, però difícilment hi hauria caigut si no hagués estat un comentari estès al si del seu partit.

Perdem la batalla de la llengua, de la legalitat i de la comunicació

En qualsevol país democràtic, que un jutge negui a un acusat un dret reconegut per la llei i a més afirmi impune i desvergonyidament que no tindrà en compte el que digui durant el judici, seria un escàndol majúscul. Un jutge d'una baixesa tal, amb un evident menyspreu per la legalitat vigent i pels drets dels ciutadans seria apartat de la judicatura i blasmat pels companys de professió que conserven encara un mínim de dignitat. Però aquí, els nivells de corrupció han assolit nivells tan elevats que ja es donen com a normals i ningú en fa cap mena d'escarafall.

El que va passar en el judici contra els dos joves acusats de cremar una fotografia del Rei és realment molt greu. Ja sé que molts diran que és el pa de cada dia que un jutge negligeixi la llei a la torera (i mai millor dit), i imposi el seu criteri personal o de partit pel que fa a l'ús de la llengua en un judici, però és que el que va passar a Madrid representa un grau més en aquesta corrupció del sistema judicial. El jutge va gosar dir que si s'emparaven en la llei per a expressar-se en la seva llengua, ell no tindria en compte la seva declaració perquè no els entenia. Tota una declaració de la seva voluntat de burlar-se de la justícia i aplicar el criteri polític, probablement decidit amb anterioritat, a l'hora d'emetre sentència.

Aquí, se'n van fer ressò alguns mitjans de comunicació, i fins i tot la Consellera Tura va fer arribar la seva protesta al CGPJ. López Tena va defensar la necessitat de sancionar el jutge de l'Audiència Nacional, però es va quedar sol defensant la llei. I és que per a la Justícia la llei no és per a ser aplicada sense discriminació a tots els ciutadans, sinó en funció de l'opció política dels jutges; en sentències amb un marcat to polític, primer es decideix prescindint del que diguin les lleis i després es busca l'argument més escaient per a defensar l'opció presa.

Si el cas hagués estat al revés (algú s'imagina un jutge dient a un acusat que no pot parlar en la seva llengua, essent aquesta la castellana, i que si ho fa no tindrà en compte la seva declaració?), els mitjans de comunicació espanyols encara obririen portada amb el tema, i practicarien un assetjament brutal contra els implicats en el cas. De fet, han estat més persistents ells atacant la pretensió d'emprar el català davant l'Audiència nacional, que nosaltres defensant el dret que ens empara. Aquí, només se'n van fer ressò alguns mitjans nacionalistes, alguns discretament, i a l'endemà ja s'havia passat pàgina. No estem perdent la batalla de la llengua, de la legalitat i de la comunicació?

Entre els chavistes, populars i altres dictadures

Quan escric això, encara és incert el resultat del Referèndum de Veneçuela. Sembla que, a les acaballes del recompte, Hugo Chávez hauria admès la seva derrota per un ajustat 50’7, enfront del 49’3 dels partidaris del sí. Un punt a favor de Chávez, si es confirma la notícia, per haver admès el resultat que va dir que respectaria, com hauria fet qualsevol altre polític demòcrata. És cert que el que no hauria fet un demòcrata és posar a votació, aprofitant la seva popularitat, unes regles del joc “democràtic” que el podien perpetuar en el poder. La democràcia no és només permetre als ciutadans que vagin a les urnes, sinó establir un marc i unes condicions que permetin als ciutadans escollir lliurement i en igualtat de condicions.

La temptació colpista de determinats “demòcrates” de voler establir unes regles del joc que els afavoreixin no és exclusiva d’Amèrica llatina. Mariano Rajoy acaba d’amenaçar amb trucar les cartes de la “democràcia” si guanya les eleccions del mes de març. Una amenaça, val a dir-ho, que comparteixen alguns prohoms socialistes.

Ja ho va ser l’anomenada llei de partits polítics que va ser concebuda per a impedir que una determinada opció política tingués la possibilitat de concórrer en les conteses electorals. Era un cas de corrupció de la democràcia en la mesura que privava un ampli sector de la població basca a donar el seu vot a l’opció ideològica amb la qual s’identificava. El mateix esperit antidemòcrata que hem sentit tantes vegades quan algú proposa canviar el sistema electoral per impedir que determinades minories puguin influir en la governabilitat de l’Estat, o quan (com ara fa Rajoy) s’anuncia que es volen canviar les normes constitucionals o el sistema de reforma dels Estatuts per tal que la decisió estigui sempre en mans dels dos partits espanyols.

I és que a Espanya hi ha molts “demòcrates” que consideren que la diferència entre un sistema democràtic i una dictadura no rau en la lliure voluntat dels ciutadans sinó en la possibilitat de d’alternar el dictador.

Ahir vam dir PROU, ara és l'hora que els polítcs reaccionin

Ahir, tant se val si érem 200 com 700 mil, vam dir prou. Ben clar i català. El poble català s'ha cansat de tantes promeses incomplertes, de tanta ineficàcia, de tant d'espoli, i de tanta submissió. Està clar que n'hi ha que només els interessa els tema de la identitat indestructible de la pàtria espanyola, i els importa un rave que funcioni bé la nostra economia, els nostres serveis i el benestar dels ciutadans; per això alguns no eren a la manifestació.

Però ara és l'hora que algú reculli el clam que ahir era al carrer. Des de les entitats ciutadanes fins a les plataformes sobiranistes, des de la gent d'Unió a la gent de la CUP o de Catalunya Acció, caminàvem plegats perquè sabíem que l'enemic, el que ens nega el dret a decidir, no era allà, sinó que es trobava representat en les dependències de Via Laietana o del Pla de Palau.

La lliçó és clara. O no?

Qui són els nostres aliats ? (III)

Em van semblar sorprenents, si més no, les paraules de Joan Ridao en la inauguració de l’Escola de Tardor d’ERC, en relació a les malmeses infraestructures del país. Segons la premsa, Joan Ridao va reclamar als empresaris catalans 'que plantegin, de cara a les eleccions espanyoles i a la pròxima legislatura, un programa de mínims sobre infraestructures i inversions necessàries per tal que sigui assumit per tots els partits catalans'. Tot i que explícitament va citar els empresaris, sembla que la proposta també anava dirigida al conjunt dels agents socials, és a dir als sindicats.

Que un partit d’esquerres faci una crida als empresaris perquè li marquin el camí a seguir en la seva política em sembla realment sorprenent. Tant o més sorprenent, però, és que aquesta mena de discursos en una “Escola” política, on se suposa que es formen els futurs dirigents i quadres del partit, passin desapercebuts com si fossin el més natural del món, o com si no entressin en contradicció amb els principis ideològics. José Manual Lara, President del Cercle d’Economia declarava uns dies després “Avui és impossible parlar de sobiranisme”, i els empresaris reunits a Girona proclamaven que els mals de l’economia catalana vénen “d’un excés de funcionariat” (llegiu excés d’Estat del benestar).

Segurament, les paraules van ser tretes de context pels mitjans de comunicació, però tampoc n’he llegit cap desmentiment. En qualsevol cas, no és pas la primera vegada que es pica l’ullet a l’empresariat. En la ponència de la darrera Conferència Nacional d’Esquerra ja es presentaven les queixes de l’empresariat català en relació a les infraestructures com un exemple d’un nou concepte que allí s’anomenava il·lusòriament “sobiranisme pràctic”. I per això mateix jo hi vaig presentar una esmena en la qual no pretenia fer res més que una reflexió sobre la incapacitat que tenim de fer anàlisis mínimament rigoroses, i l’anestèsia que això representa per al conjunt del partit, fins al punt de trobar d’allò més normal que els nostre candidat a Madrid demani que els empresaris li marquin els mínims que defensarem en la propera legislatura.

Avui a Barcelona ens manifestarem partits polítics i plataformes ciutadanes, però no hi seran ni els sindicats ni les associacions empresarials. Això sí, no ens estarem de criticar la presència de CiU per considerar-la oportunista... Tot molt coherent, no?

Qui són els nostres aliats ? (II)

Si quinze anys enrere la independència era vista com una utopia inabastable, defensada només per elements radicals i, perquè no dir-ho, marginals, darrerament sembla que s’ha generat un cert ambient gaire bé d’eufòria davant un innegable creixement del sentiment sobiranista i una relativa acceptació com a opció viable. Un dels elements que reforçaria aquesta viabilitat és el fet que el cas de Catalunya (avui per avui, continua essent una utopia inabastable pensar en Països Catalans) no és aïllat en el món occidental. I sovint ens emmirallem i posem com a exemples processos similars que sembla que estan avançant en el mateix sentit. Em refereixo, a part del País Basc, al Quebec, a Flandes o a Escòcia.

No hi ha dubte que sense un engrescament col·lectiu és molt difícil afrontar una comesa com aquesta, però també és cert que un excés d’eufòria pot portar-nos al desencís. Podem, doncs, mirar-nos amb un cert optimisme el que està passant en altres indrets del nostre entorn, en la mesura que aquests processos paral·lels, per més que cadascun tingui la seva especificitat, donen un aire de normalitat al nostre cas. Però tampoc siguem tan il·lusos com per pensar que el País Basc, el Quebec, Flandes o Escòcia poden trobar el camí tan fàcil i esdevenir un precedent i uns aliats naturals amb els quals puguem fer el camí plegats.

El cas del País Basc, a part que ja hem vist que quan els convé negociar amb Madrid no tenen massa manies a l’hora de deixar-nos a l’estacada, tampoc està tan clar. Ibarretxe parla d’una consulta popular per a l’any vinent, en la qual es demanaria que els ciutadans bascos es pronunciessin sobre la conveniència de celebrar un referèndum, cap al 2010, per a decidir el seu futur. Però el mateix Ibarretxe ja adverteix que ell vol pactar amb Madrid aquesta primera consulta. En el cas del Quebec, periòdicament es celebra un referèndum on els quebequesos poden exercir el dret a decidir, però cal tenir en compte que del referèndum no se’n deduiria automàticament la secessió en el supòsit que guanyés l’opció independentista, sinó que donat el cas s’hauria d’obrir un procés de negociació que no està clar com podria culminar. A Flandes, el tema està més enverinat perquè l’extrema dreta flamenca, partidària de la independència, pot esdevenir justament l’escull per a assolir-la; la viabilitat de Bèlgica sense Flandes és més que dubtosa, i no és previsible que els països veïns acceptin fàcilment la desaparició de l’Estat belga, ni tan sols els mateixos neerlandesos ho veuen massa clar. Escòcia, per la seva banda, sembla la nació emergent amb un govern més plenament decidit a assolir el seu objectiu. Però si bé en arribar al poder el SNP va prometre que podria celebrar-se un referèndum per la independència durant aquesta mateixa legislatura, probablement el 2010, ara ja parlen com a mínim del 2017. En qualsevol cas, i també pensant en nosaltres, al final sempre queda pendent una qüestió que sembla que ningú vulgui afrontar obertament: en quin moment, catalans, bascos, quebequesos, flamencs o escocesos s’acolliran al principi de legitimitat per a saltar-se la legalitat vigent.

Per un simplisme pueril podríem pensar que si aquestes cinc nacions afrontessin plegades el seu procés cap a la plena sobirania, tindrien moltes més possibilitats d’èxit (fins i tot algú podria recordar el desmembrament de l’URSS en què les Repúbliques soviètiques s’emanciparen de cop). Només cal recordar que quan Ibarretxe va fer el seu plantejament a Madrid, on va ser rebutjar d’una manera furibunda, els catalans (i em refereixo als partits nacionalistes catalans) es van limitar a una tímida desaprovació, però sense sortir a la palestra defensant amb fermesa el dret a decidir dels bascos.

Qui són els nostres aliats ? (I)

El fet que no reeixís la reprovació a la Ministra Magdalena Àlvarez, a les Corts espanyoles, ha desencadenat de nou una sèrie de retrets entre els partits catalans que ha fet les delícies del Govern Zapatero. Per més que a Madrid hi hagi, tant en aquesta legislatura com en d’altres anteriors, un govern en minoria que necessita els vots nacionalistes això no és mai un impediment perquè se surtin amb la seva. En contrast amb la nostra (inevitable?) maldestresa secular, el govern espanyol sempre troba la manera d’enredar als uns o als altres per guanyar les votacions; i sempre per un mòdic preu.

Zapatero, com abans havia fet Aznar i encara abans Felipe Gonzàlez, ha jugat amb tothom. Quan li ha calgut ha pactat amb CiU, amb ERC, amb IU-IC, o ara amb el PNB, sense oblidar que per les grans qüestions d’estat compta també amb el PP. I el canvi de parella, li ha estat sempre molt senzill, entre altres coses per la ingenuïtat del soci minoritari que quan és cridat a la Moncloa té la vana sensació de tenia la paella pel mànec sense adonar-se que no passa de ser un agafador d’un sol ús. No solament és la capacitat embaucadora del Govern espanyol, afavorida per l’acomplexament de l’aliat ocasional, sinó també les facilitats que li donen la resta neutralitzant-se mútuament.

ERC i IC en lloc de carregar contra qui ha votat en contra de la reprovació de la Ministra, bàsicament el PSOE i el PSC, amb la crossa final de PNB, han preferit carregar contra qui els ha votat a favor, en aquest cas CiU. El Convergents en tenen la culpa per no haver estat capaços de convèncer els seus homòlegs bascs i gallecs, amb els quals formen el grup Galeusca. S’obida està clar que ells tampoc han estat capaços de convèncer els seus socis de govern a la Generalitat, molt més decisius que els nacionalistes bascos; i encara que tampoc hauria estat suficient s’oblida que ni tan sols van ser capaços de convèncer els seus aliats bascos d’EA que (casualment?) no eren a l’hemicicle a l’hora de la votació, a la qual també va faltar un diputat d’ERC.

Com sempre, aquí només hi ha un guanyador: el Govern espanyol. I per partida doble, perquè mentre brinda amb cava per la seva victòria, aquí ens esbatussem com si fóssim els nacionalistes catalans (tant se val si els uns o els altres) els responsables del caos de rodalies.

PP: La mentida i la corrupció com a sistema

Els dirigents del Partit Popular, així com els mitjans de comunicació que li són afins, estan tan avesats a mentir i a falsejar la realitat, que a l’hora de fer propostes electorals els poden sortir veritables bajanades. Només cal veure determinats mitjans i tertúlies de l’Espanya profunda on sense rubor (i sense cap mena de dignitat periodística) es poden afirmar coses com que “a Catalunya hi ha una política lingüística”, que “es prohibeix als nens a parlar castellà al pati de les escoles”, o que “no es fan classes de castellà”. Aleshores, basant-se en aquestes desinformacions donades per periodistes corruptes, els polítics, sovint els mateixos que han passat la nota falsa perquè es publiqués, posen el crit al cel. Així s’entén que Mariano Rajoy hagi promés que si ell guanya garantirà 'per llei' el dret a 'utilitzar i a aprendre el castellà en totes les etapes del sistema educatiu a Espanya'.

Algú podria pensar que l’home és d’una ignorància tan supina que desconeix que això ja és el que preveu i explicita l’Estatut d’Autonomia, una llei aprovada per les Corts espanyoles, no ho oblidem. I aquesta legislació, amb les corresponents lleis i decrets que la desenvolupen, és la que s’aplica a tot Catalunya. Si algun incompliment hi ha (que hi és) rau en el fet que molts professors se salten impunement la legislació que estableix quina ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. Tal com preveu l’Estatut, els estudiants acaben l’etapa d’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà, i així ho avalen els estudis fets tant per la Generalitat com els informes europeus PISA; naturalment dins del baix nivell que tenen els alumnes de tot l’Estat espanyol, i en totes les matèries. Aquest compliment, amb totes les llacunes que vulgueu, del que preveu l’Estatut de Catalunya no es dóna, ni de tros, al País Valencià on s’incompleix de forma flagrant l’Estatut aprovat pel Partit Popular.

Aleshores, a què ve la proposta de Mariano Rajoy?. Doncs, senzillament, un cop instal·lats en la mentida han de fer la proposta que correspon, sabent que és una proposta igualment falsa i perversa. El que no farà Mariano Rajoy, perquè ja ho té fet, és garantir per llei el dret a 'utilitzar i a aprendre el castellà en totes les etapes del sistema educatiu a Espanya', sinó que arbitrarà totes les mesures que tingui al seu abast per torpedinar el sistema educatiu català, evitant que els alumnes aprenguin català per llei, com també hi aprenen el castellà. El Partit Popular és un enemic acèrrim del bilingüisme, aquest bilingüisme que no ens agrada però que és el que tenim establert per llei. I com que això no ho poden dir, tot i ser el que realment volen dir, han de fer aquestes absurdes propostes electorals en matèria lingüística.

Que el monarca demani disculpes

No crec que hagi sorprès ningú que el president veneçolà hagi acabant exigint que el rei espanyol demani disculpes per la seva actitud, no ja poc diplomàtica sinó mal educada, en la darrera cimera iberoamericana. Hugo Chávez necessita quedar bé davant la seva gent, i sap que aquest gest de força li pot donar més suports. En el món de la diplomàcia que podríem anomenar “normal”, una patinada com la del Joan Carles per tallar una actitud tampoc gens elegant del President de Veneçuela s’hauria resolt amb negociacions i converses discretes que haurien culminat amb declaracions per ambdues parts minimitzant els fets i donant per tancada la picabaralla. S’hauria buscat un llenguatge diplomàtic en què cap de les parts hagués de reconèixer el seu error, i molt menys demanar disculpes, però respectant també l’honorabilitat de l’altre.

Però bé, no estem parlant ni de dirigents ni de diplomàcies “normals”. En política, com en tants altres àmbits, quan hi ha voluntat d’entesa el que no es pot fer mai és pretendre que l’adversari demani disculpes. En qualsevol conflicte, hi ha raons que emparen les dues parts, però és que en el camp de la política, a més, no compten només aquestes raons sinó sobretot la imatge i la credibilitat de cadascú envers els seus. Per això, en tota negociació sovint l’escull més important és com vendre l’acord de cara al públic, cadascú de cara als seus, perquè cap de les parts hagi de presentar-se com a perdedor.

Ho hem vist en conflictes com els d’Israel o del País Basc. En tots els casos hi ha sectors prou sensats com per a desitjar resoldre el conflicte de la millor manera possible; el que passa és que cap dirigent jueu podrà admetre fàcilment la creació d’un Estat Palestí sense que doni la impressió que ha perdut la batalla, i que per tant s’ha hagut de plegar a les exigències palestines, de la mateixa manera que cap govern espanyol podrà admetre públicament que ha fet concessions polítiques a ETA (encara que el tracte especial de què gaudeix el País Basc, ara ja, no és fruit de la casualitat ni tampoc només del foralisme històric). Igualment, cap palestí o cap dirigent abertzale podrà admetre determinades concessions del govern israelià o espanyol que puguin ser vistes com a insuficients i per tant com una traïció als ideals per als quals s’ha lluitat durant tant anys. La dificultat de l’acord de pau rau en trobar la fórmula de vendre l’acord perquè doni la impressió que no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. I el problema és que en tot conflicte sempre hi ha qui no creu en la pau, sinó en la victòria.

Exigir que una de les parts demani disculpes és sempre una negativa a resoldre el conflicte. I en tots els conflictes sempre hi ha sectors interessats en allargar-lo, confiant en una victòria final o en aprofitar conjunturalment el mar de fons de la brega.

Entre riure’s o capitalitzar el Dret a decidir

Aquest cap de setmana hi ha hagut declaracions diverses sobre un tema que és a primera fila del debat polític, com és el del Dret a decidir. D’una banda, el President Montilla ridiculitzant el Dret a decidir, i dient allò que diuen sempre els espanyols: els catalans ja decidim cada vegada que anem a les urnes. I de l’altra, el vicepresident Josep Lluís Carod Rovira reivindicant la paternitat del Dret a decidir. Tant l’un com l’altre, però, sortien a la palestra per contrarestar el darrer posicionament d’Artur Mas.

A ningú se li escapa que hi ha un matís important, pel que fa al Dret a decidir, entre el posicionament d’ERC i el de CiU. El primer planteja la independència com a objectiu final del Dret a decidir, sempre que hi hagi la majoria social necessària (majoria que en la ponència aprovada el 20 d'octubre s’explicita que ha de ser amb hegemonia d’Esquerra), mentre que el segon planteja el tema com una voluntat d’exercir el Dret a decidir d’entrada en temes puntuals, com el de les infraestructures (lema de la manifestació de dissabte), sempre que hi hagi un ampli consens, però deixant clar que la Independència pot ser el darrer estadi d’aquest Dret a decidir. Però al capdavall hi ha un principi comú, el Dret a decidir, entre ambdues posicions. Allà on hi ha un enfrontament clar i un discordança total és en relació als socialistes que no solament ridiculitzen el Dret a decidir que propugna Mas (per uns és excessivament radical i per altres simplement oportunista), sinó sobretot el Dret a decidir que propugnen els seus socis de govern, als quals tracten amb condescendència com als germans petits que ja se sap que han de fer les seves entremaliadures, amb la convicció que no tindran prou força per a tirar-ho endavant. El que de veritat preocupa als socialistes és que el Dret a decidir pugui esdevenir un punt de confluència entre uns i altres.

Pel que fa a la paternitat del terme, més enllà del concepte d’Independència que sempre ha defensat ERC, no crec que se’l pugui atribuir ni l’un ni l’altre. La Plataforma pel Dret a decidir ja porta un any i mig treballant, mentre que la Conferència Nacional d’Esquerra on es va aprovar canviar el discurs autodeterminista per aquest altre del Dret a decidir tot just es va celebrar ara fa un mes. I si algú vol fer un repàs a l’hemeroteca veurà que el dia 21 i 22 d’octubre els mitjans de comunicació no parlaven tant del contingut del document aprovat per ERC com de la pugna interna entre els diferents corrents del partit.

Els qui creiem que cal avançar cap a la Independència, els qui creiem en el Dret a decidir dels catalans ens importa un rave la paternitat del terme. L’únic que ens preocupa és que l’afany de protagonisme dels uns i dels altres no els faci oblidar que els qui estan en contra del Dret a decidir són uns altres.

Premi a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia

El Premi Nacional de Cultura concedit a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia és doblement merescut per la tasca que estan portant a terme i per l’enemic amb què s’enfronten. La Justícia espanyola està farcida d’individus que no creuen en la justícia, no creuen ni en les lleis, i com en altres èpoques actuen en funció de la seva ideologia i posant per davant els seus interessos funcionarials als dels ciutadans. Probablement és l’àmbit en que la corrupció és més manifesta i generalitzada. Ho vam veure, per exemple, en el judici seguit contra els joves acusats d’haver cremat fotografies del Rei: el jutge va prescindir de les lleis, va menysprear les lleis, que estableixen la possibilitat de declarar en la llengua pròpia, com també ho estableix la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que forma part de l’ordenament jurídic espanyol.

El magistrat José Maria Vázquez Honrubia no va tenir cap escrúpol a l’hora de desestimar la petició de la defensa, sense necessitat d’haver de sustentar la seva posició amb cap llei ni normativa. Un fet reiterat tantes vegades que ja sembla norma al si de l’aparell judicial. I cada vegada que algú ha volgut denunciar la vulneració de la llei per part d’aquesta mena de jutges, corporativament els òrgans superiors de Justícia han avalat la injustícia, o se n’han rentat les mans. Demà, la Sala de Govern de l'Audiència Nacional estudiarà la petició de la consellera de Justícia, Montserrat Tura, sobre l'ús del català en aquesta institució. Perquè no solament es va negar a permetre que Stern i Roura declaressin en català, sinó que va conculcar els seus drets com a ciutadans en considerar la seva declaració “com si haguessin estat en silenci”, i preferint emetre sentència encara que ell no entengués la declaració dels acusats, abans que posar-hi un intèrpret com succeeix habitual.

Però bé. Es tractava d’un judici polític, probablement amb sentència amanida a priori en funció de l’interès polític del moment i de la voluntat de no provocar més mostres d’adhesió. Però sobretot es tractava d’un judici contra la llibertat d’expressió, i per tant no ens ha d’estranyar que tampoc es respectés el dret dels acusats a expressar-se en la seva llengua.

A propòsit de la segona Crida Nacional a ERC

Si ara ha aparegut una segona Crina Nacional a ERC és perquè ara fa vint anys hi va haver una primera. Va ser el moment en què, essent Joan Hortalà el màxim dirigent d’ERC, van entrar al partit un bon nombre de persones provinents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquella Crida i el consegüent engruiximent del partit va propiciar pocs anys després un relleu a la direcció i un viratge més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme.

Haig de dir que jo vaig ser un dels signants d’aquella primera Crida Nacional. No diré el nom, però recordo que em va trucar un dels actuals dirigents d’ERC, amb qui havia coincidit a Nacionalistes d’Esquerra, i em va demanar si volia signar el manifest amb l’objectiu de fer després una entrada en bloc al partit. Vaig dir que sí, evidentment. Però de la Crida, un cop publicada a la premsa amb unes cares visibles i un munt de signatures que l’avalaven, no en vaig saber res més. Fins que, un dia, llegeixo al diari que els qui encapçalaven la Crida, entre els quals hi havia qui m’havia invitat a sumar-m’hi, ja havien formalitzat la seva entrada al partit i havien pactat la seva incorporació en els òrgans de direcció. La força que els donava el fet de tenir al darrer un munt de signatures els havia servit per a “col·locar-se”. A la resta, no van tenir ni la delicadesa d’informar-nos. Qui va voler, pel seu compte, va omplir la butlleta d’afiliació, discretament.

La segona Crida Nacional a ERC

S’ha presentat la segona Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya amb la voluntat de reforçar el moviment independentista a través del partit. Aquesta mena de crides tenen sentit en moments puntuals en què hom té la sensació que la societat empeny i demana respostes dels seus polítics, moments en què hom creu que cal reforçar una opció determinada perquè doni respostes a les aspiracions ciutadanes. I em sembla que aquest és un d’aquests moments.

Els moviments interns, tant al si de CiU com al sí d’ERC, responen a inquietuds de la militància, més o menys compartides pels seus dirigents, que espera alguna cosa més del seu partit. És una oportunitat, doncs, per donar un nou impuls al moviment sobiranista, sempre que s’entengui que el sobiranisme no s’expressarà només des d’una sola veu i que hi ha d’haver una complicitat entre els polítics i la societat civil, però respectant-se cadascú el seu terreny. Carod Rovira, en la Conferència Nacional del mes passat posava la fita dels 30.000 afiliats. Aquesta crida pot ser, doncs, un primer pas per a crear un estat d’ànim positiu i un engrescament col·lectiu que ens porti a fer un salt qualitatiu important.

Però, no ens enganyem. No tothom està d’acord amb el creixement del partit. I no em refereixo, està clar, a les altres formacions politiques, sinó a gent d’Esquerra. Hi ha molts quadres, dirigents i càrrecs públics d’una mediocritat esfereïdora (diuen que també passa a altres partits, però això no és cap consol), i l’entrada de persones d’una preparació intel·lectual o d’una vàlua professional remarcable pot posar en perill els llocs que ara ocupen. No és d’estranyar, doncs, que en l’acte de presentació de la Crida Nacional a ERC no hi hagués ningú de la direcció, i que, segons informen discretament els promotors de la crida, aquests van excusar la seva assistència.

Crítiques al discurs d’Artur Mas

Com era d’esperar, i tal com ja deia ahir, la reacció dels diferents partits polítics al discurs d’Artur Mas va ser simplement visceral, prescindint del que va dir o va deixar de dir. Una altra cosa han estat les valoracions i les crítiques que hi ha hagut a diversos mitjans de comunicació per part de periodistes i analistes. En un programa televisiu, en directe, uns analistes espanyols carregaven fort contra Mas, acusant-lo d’una radicalització forassenyada o fins i tot de ser poc democràtic perquè pretenia quelcom que no volia la majoria dels ciutadans (com si això tingués res a veure amb ser poc o molt democràtic), fins que el mateix Mas els va haver de demanar si havien sentit o llegit el seu discurs: tots van admetre que no. Però era igual, ells continuaven opinant, sentenciant i, per suposat, desqualificant. I més o menys això crec que ha passat amb bastants dels comentaris que s’han sentit també a Catalunya.

Ningú devia esperar sentir de la boca d’Artur Mas ni un discurs d’esquerres ni un abrandament independentista. No hi va haver moltes concrecions, és cert, però mai fins ara CiU havia marcat una línia tan precisa de fins on estava disposada a arribar. I no és que els altres partits formulin gaire més concrecions; només cal recordar el mar d’ambigüïtats en què es va moure la Conferència Nacional d’Esquerra, més enllà de posar una data simbòlica, sense dir com s’hi arribava, i que es va afegir a darrera hora. Que la dreta catalana es pronunciï a favor del dret a decidir dels catalans és un pas endavant important, que hauria de permetre a ERC analitzar d’una altra manera la seva proposta d’anar cap a un Referèndum el 2014. Perquè una de les argumentacions que es feien a ERC era que no hi havia cap altra força disposada a exercir el dret a decidir. Doncs bé, ja n’hi ha una altra que també hi aposta.

Crec que la principal crítica que es pot fer, i que alguns ja han fet, al discurs de l’Artur Mas és que no es tracta tant de posar les bases per a “refundar el catalanisme”, una pretensió excessiva, com de reorientar l’estratègia de CiU. És evident que a partir d’ara no s’endega cap procés nou i, per tant, el catalanisme continua essent plural (com no podia ser d’altra manera), amb l’única variant que una de les peces del mapa polític català ha mogut fitxa. La resta de forces polítiques poden tenir, de cara a la galeria, les reaccions que vulguin, però és evident que no podran continuar com si res no hagués passat. Poden dir que és un moviment intern de CiU, i és cert, però també és un moviment que pot afectar la correlació de forces i l’espai de suports electorals de una part almenys de l’arc parlamentari.

Ara bé, es pot fer com els principiants en el joc d’escacs, i fer veure que les jugades dels altres no són de la nostra incumbència. Podem continuar amb la nostra estratègia, que tampoc està gens clara, i moure les nostres fitxes com si la partida la juguéssim sols.

La Casa gran del catalanisme

El discurs anunciat d’Artur Mas sota el lema de La casa Gran del catalanisme crec que s’ha quedat a mig camí. Ja sé que els polítics, avesats a la perversió com a sistema, faran el mateix que fan quan hi ha debats de política general o de qualsevol altra mena al Parlament: els del partit (en aquest cas CiU) en cantaran les excel·lències, mentre que la resta de partits diran que no aporta res de nou. I no és cert. Ni és cert que s’hagin posat les bases per a refundar el catalanisme, ni és cert que hagi estat un discurs més del líder convergent.

El discurs està basat en quatre grans eixos: La nació plena, el país capdavanter, la Catalunya global i el dret a decidir dels catalans. Per més que hagi estat un discurs prou extens, és cert que en molts casos s’ha quedat en vaguetats; com tots els discursos, tanmateix. Però ha apuntat, això sí, en la mateixa direcció que apunta sovint Esquerra en el sentit de construir un catalanisme que toqui els problemes de la gent, sobiranisme pràctic en diuen els dirigents d’ERC.

És cert que no ha parlat mai d’independència, i quan ha parlat del dret a decidir ho ha matisat d'una manera incomprensible dient que hauríem de decidir sobre aquells temes que ens uneixen, i no sobre aquells que ens separen (és el que acostuma a dir el PSOE del País Basc: si no hi ha consens, ho deixem tal com està, encara que sigui la voluntat de la minoria) Però és cert, també, que ha fet un salt qualitatiu en relació al discurs convergent tradicional.

Li ha faltat concretar, com també li falta sempre a ERC, com ho farem el dia que Madrid ens digui (ens ho diu cada dia) que no tenim dret a decidir. I per tant, ni ens autoritzaran la celebració d’una consulta popular, encara que només sigui per dir si acceptem o no un estatut retallat, com no acceptaran que el Parlament faci una llei sobre consultes populars. Aleshores, què passa?. Ningú aclareix el com i el quan el poble de Catalunya, a través dels seus legítims representants farà el pas d’actuar en base a una legitimitat democràtica, encara que sigui anant en contra d’una legalitat espanyola.

El discurs, per mi, té molts punts amb els quals no estaria d’acord, en té d’altres d’excessivament ambigus, poc convincents, però també conté elements interessants. Des de la perspectiva independentista, o simplement des de la perspectiva d’ERC, és evident que no és el discurs que hauríem fet nosaltres.

No sé quina serà la reacció dels dirigents d’ERC, però crec sincerament que farien un flac favor al catalanisme, i al país, si es limiten a menystenir-lo. Seria una actitud irresponsable, perquè si algú creu que hi ha alguna possibilitat d’exercir algun dia el dret a decidir, fent una consulta popular, per exemple, aquesta possibilitat només existeix si es té en compte que haurem de tenir, també, a CiU com a aliat.

Ara, la reacció més pueril, i la més fàcil, és la de ridiculitzar la proposta d’Artur Mas, i continuar creient que és més seriós plantejar avançar en solitari cap a la independència.

Feina feta: línia ferrocarril Lleida-Girona

Tinc a les mans un fulletó del PSC, bilingüe, que va utilitzar com a element de campanya per explicar el treball realitzat pel Govern tripartit. El títol del fulletó és “feina feta”, que tradueix al castellà amb un “realidades”, i encara que no porta data ha de ser de principis del 2006 ja que hi diu que el Parlament ja ha aprovat la proposta d’Estatut i que s’ha iniciat la seva tramitació al Congrés dels Diutats. Com en tot element de propaganda hi ha informacions interessades, des dades que no corresponen pròpiament a l’obra de govern, com la creació de llocs de treball, a la inauguració d’obres iniciades durant el període anterior, o plans de futur dels quals no hi ha més realitat que la d’un foli escrit.

Així, en parlar de vivenda diu: “Pla per construir 42.000 habitatges i rehabilitar-ne 40.0000 més en quatre anys”, i sobre les escoles bressol: 30.000 noves places d’aquí al 2008”. En canvi en parlar d’infrastructures ja és molt més precís, i diu: “7.345 milions en carreteres i autovies” Se suposa que són els diners perfectament quantificats que hi ha invertit el Govern de la Generalitat. Però tot seguit deixa anar una frase que pot sonar a sarcasme, cinisme, broma, mofa, befa, el que vulgueu menys rigor, serietat o honestedat: “Ferrocarril entre Lleida i Girona”, sense més explicació. S’ha de tenir barra incloure en un full que porta per títol “feina feta” una obra d’aquesta envergadura de la qual no n’hi ha feta ni el traç amb retolador sobre el mapa.

Però bé, és amb aquesta gent amb qui ens juguem els quartos. Potser a l’hora de defensar el país no són els primers, però a l’hora d’enredar-lo no es queden pas enrere.

Esvalotadors professionals?

La història dels esvalotadors que sistemàticament rebenten tota mena de manifestació ja comença a fastiguejar. I algú hi hauria de posar mà. Amb les dades a la mà em sembla que hi ha prou evidències que l’extrema dreta gaudeix d’una especial permissivitat tant a nivell de cossos policials i a nivell judicial, probablement per les afinitats ideològiques de molts dels seus membres, com a nivell polític, per afinitats ideològiques al País Valencià per exemple o per por en d’altres casos. Als partits d’extrema dreta ningú els aplica la llei, ni per apologia a la violència, ni per no condemnar determinada violència ni per exaltació del feixisme...

Aleshores, sembla raonable que hi hagi manifestacions de protesta en contra d’aquests grups i dels poders o institucions que els donen suport. Però està clar, la imatge que va donar una manifestació com la de Barcelona, aquest cap de setmana, és que els violents són els grups antifeixistes. O com a mínim, que tant els uns com els altres, tant els feixistes com els antifeixistes, són violents, són el mateix encara que enfrontats entre ells. Desconec, en aquest cas, si és que ja la convocatòria estava feta per gent que de feixista en té ben poc i que només pretenien sortir a provocar aldarulls o si, com m’inclinaria a pensar, se’ls van colar aquesta mena esvalotadors professionals, precisament amb l’objectiu de desacreditar la protesta antifeixista.

En tot cas, és evident que la partida la van guanyar els grups feixistes. Perquè van saber presentar el moviment antifeixista com a violents i gens seriós, ja sigui per la maliciositat de la convocatòria ja sigui per no saber controlar els esvalotadors professionals que se’ls van infiltrar.

Joaquim Nadal, de Govern a Govern

Com que el sentit del vot ja estava anunciat no ha sorprès ningú que el Parlament de Catalunya demanés la dimissió de la Ministra de Foment, amb l’única oposició del PSC està clar. I ja estava pactat que no hi haurà retrets excessius entre els socis de govern; els uns ja entenen que els socialistes no puguin demanar la dimissió d’una companya de partit, de la mateixa manera que aquests també entenen que, davant del desastre, els seus socis no tenien altra opció que fer-ho. Sabent, uns i altres, que la votació al Parlament era més un gest simbòlic que una petició real.

El que m’ha sorprès ha estat l’explicació que donava Joaquim Nadal a l’hora d’argumentar la posició del seu partit. Deia: 'no correspon als governs, i aquest no ho fa, demanar dimissions de ministres o responsables d'altres governs'. Una plantejament que, si no fos perquè tothom sap que la feina dels polítics és trobar la frase adient per a cada ocasió per tal de justificar el que calgui, semblaria més propi d’un independentista. Perquè és ben cert que els governs poden tenir millors o pitjors relacions amb altres governs, però en cap cas no els competeix exigir responsabilitats ni demanar la dimissió de cap dels seus membres. La resposta de Nadal, doncs, seria la pròpia d’un governant que diplomàticament no vol immiscir-se en els afers d’un govern aliè.

Llàstima que tots sabem que no és així, i que el sentit de la seva frase era justament en sentit oposat: qui són ells per jutjar l’acció i els designis dels seus superiors!. En canvi, des d’ERC a CiU, passant per Iniciativa, s’han escandalitzat que el Govern espanyol no solament no els en faci cas, sinó que hagi menystingut la decisió del Parlament. El mateix vicepresident s’exclamava dient que ja eren conscients que les decisions del Parlament català no podien tenir més força que la moral; és a dir, que hi havia un reconeixement explícit del reconeixement de la manca de sobirania del Parlament de Catalunya. En el ben entès que una cosa és que des de Madrid no se’ns reconegui ni capacitat decisòria ni sobirania, i l’altra és que siguem nosaltres mateixos els que ja partim d’aquesta base. Sincerament, m’hauria agradat més que la frase sobre si correspon o no a un govern demanar la dimissió d’un membre d’un altre govern hagués sortit de la boca d’un independentista, d’un que s’ho cregués és clar.

Nova Entesa Catalana de Progrés al Senat

Sembla que ja hi ha acord per a reeditar la coalició electoral per a les eleccions generals del més de març, pel que fa al Senat. PSC, ERC i ICV-EUiA hi concorreran plegats probablement amb el mateix nom. És curiosa, d’entrada, l’explicació que s’ha donat: la coalició serà la veu del Govern al Senat.

Justament, un dels problemes que té ERC, i que va motivar les crítiques més dures a la direcció del partit en la darrera Conferència Nacional, és la supeditació en què es troba en un govern on li és molt difícil marcar un perfil propi. És possible que hi hagi un problema de comunicació, ja que al capdavall el que passa a la Cambra Alta té ben poca repercussió mediàtica, però la sensació és que de ben poca cosa ha servit aquesta coalició en la present legislatura. Els diputats i senadors socialistes han votat sempre a favor del Govern espanyol, fins i tot quan es tractava de temes que a Catalunya els havien consensuat amb la resta de membres del tripartit; les posicions d’Esquerra o s’han hagut de defensar en solitari o no s’han ni arribat a plantejar; i quan ha convingut als socialistes han trencat els acords buscant suport parlamentari amb CiU o fins i tot amb el PP.

Sincerament, no crec que ens hagi servit de res, per als objectius ideològics d’Esquerra, formar part d’aquesta Entesa. D’acord amb la llei electoral, si cada partit es presentés pel seu compte al Senat és molt probable que CiU tragués els mateixos senadors amb possibilitat de guanyar-ne algun, mentre que els d’ERC i sobretot d’IC podrien anar a parar als socialistes. És aquest el punt de vista que ha utilitzat la direcció per a valorar positivament la coalició? Els qui probablement ho han ben mesurat són els socialistes. No els ve d’aquí obtenir una acta de menys (llegiu un sou de menys), si amb això s’asseguren que la seva oposició, és a dir els altres grups de la coalició, queda supeditada i callada.

En aquest cas, com ja va passar amb la decisió de formar un nou Govern tripartit, tampoc s’han consultat les bases; no fos cas que opinessin diferent. Com a mínim, els militants ens mereixem una explicació una mica més seriosa i convincent.

La Justícia contra la llibertat d’expressió

Els jutges de l’Audiència Nacional han condemnat a 6.000 euros de multa els autors de la famosa portada d’”El Jueves” en què es caricaturitzava els prínceps espanyols intentant d’aprofitar l’ajut econòmic que oferia Zapatero per a cada nou fill. El tema té unes conseqüències relativament irrellevants per als editors de la revista satírica, perquè probablement la publicitat que els ha donat el cas, i l’increment puntual de les vendes que es pot consolidar en nous lectors, els doni encara un saldo favorable. El fet, però està en què la Justícia, amb la llei a la mà, ha trobat arguments per a coartar la llibertat d’expressió.

De ben segur que la sentència hauria estat tota una altra si els encausats haguessin estat, posem pel cas, sectors de l’extrema dreta (que també qüestiona aquesta monarquia), i per suposat molt més encara si la pretesa injúria s’hagués fet en la figura del President del Govern o qualsevol altra personalitat. És la mateixa diferenciació que la Justícia fa entre cremar una bandera catalana o cremar-ne una d’espanyola, entre la violència dels grups ultres i la violència (o simplement la no condemna de la violència etarra) dels abertzales, entre la discriminació per raó de llengua quan es tracta del català i la mateixa discriminació quan es tracta del castellà.

Si els jutges, d’ideologia molt concreta, troben justificació en les lleis per a coartar la llibertat d’expressió (a part d’”El Jueves” hi ha els casos de premsa basca també censurada), no s’hi val a dir que no hi ha altra cosa a fer que acatar la sentència. La responsabilitat dels demòcrates és crear un marc jurídic on no siguin possibles aquestes vulneracions d’un dret tan fonamental com és la llibertat d’expressió.

Apagada contra el canvi climàtic

Avui, de les 8 a les 8 i cinc del vespre hi ha convocada una apagada elèctrica contra el canvi climàtic, com la que ja hi va haver el febrer passat. Es tracta, naturalment, d’un gest simbòlic al qual a casa nostra s’han adherit des d’entitats ecologistes als sindicats, plataformes ciutadanes i fins i tot la Generalitat. Està clar que pot semblar una broma una apagada de cinc minuts, ara, a casa nostra, quan ja hem esdevingut experts en això de les apagades, tant si és perquè han saltat els obsolets transformadors de la xarxa elèctrica, perquè s’han d’interrompre els serveis ferroviaris o senzillament perquè s’han fos el ploms a molts dels nostres polítics.

No ens enganyem. Els governants, els mateixos que no prenen les grans decisions que caldria prendre per a afrontar seriosament el tema, acostumen a promoure campanyes absurdes de sensibilització popular eludint així les seves responsabilitats. Sovint pretenen fer-nos creure que la clau està en tancar l’aixeta quan ens rentem les dents, en no deixar en stand by el televisor (per allò de la llumeta pilot) o separar les piles de la resta de la brossa. Les despeses que generen aquesta mena de campanyes institucionals segurament que superen amb escreix el consum suplementari, excessiu diuen, que es deriven d’aquestes conductes més quotidianes dels ciutadans.

I mentrestant, les grans decisions governaments, les que de veritat podrien frenar el canvi climàtic, queden a la recambra no fos cas que interferíssim en els interessos de les grans empreses en uns moments en què es produeixen beneficis rècord. Les grans diferències entre les polítiques de dretes i d’esquerres, en general, a casa nostra i arreu d’Europa, no rauen en aquestes grans decisions sinó en la forma com cadascú eludeix les seves responsabilitats. La dreta apel·lant els principis més liberals, i l’esquerra fent el mateix però secundant accions simbòliques com les de l’apagada d’avui.

Premi Joan Amades de cultura popular

S'han fet públics, ja, els guanyadors dels diferents premis Ciutat de Tarrragona, que oficialment seran atorgats en un sopar literari a celebrar aquest dissabte, 17 de novembre.

Jo havia presentat al 7è Premi de Cultura Popular Joan Amades un treball que portava per títol El Nadal,del mite a la tradició , i que el jurat format per Manuel Delgado, Jan Grau, Carles Marquès, Joan Soler Amigó, Albert Rumbo i Griselda Karsunke ha valorat com a mereixedor del premi.

http://www.tinet.org/portal/sheet-show.do?id=15010

Olga, la meva segona novel·la

Sinopsi de la novel·la

Olga és la història d'una frustració, d'un intent de fugida i d'una descoberta tan sorprenent com disparatada. Antiga militant feminista, casada amb un diputat republicà, l'Olga es troba de cop i volta exercint de mestressa de casa, amb totes les servituds que comporta. No s'hi resigna fàcilment i busca una sortida, però l'entorn familiar i social no li posa fàcil. Mentrestant, descobreix un món absolutament desconegut per ella: el sadomasoquisme i les relacions de submissió. La primera reacció és d'incredulitat, després d'esgarrifança, de curiositat i de desig, finalment. Una experiència única, irrepetible, que li revela una nova manera d'entendre la seva situació personal.

Fitxa:
Títol de la novel·la: OLGA
Autor: Josep Romeu
Editorial Emboscall - Vic, octubre de 2007

Podeu trobar-lo, entre altres llocs, a Llibreria la Tralla, Carrer de la Riera, 7, Vic

http://www.llibreriacatalonia.com/web/llibre1.php?Llibre=720608&nomImatge=t_literatura
http://www.totselsllibres.com/tel/publi/displayComentarios.do?identificador=d1cf1ef3-d946-24a-000d-912335b23a54
http://www.osona.com/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=4757
http://www.naciodigital.cat/eroscatala/index.php?seccio=noticies&categoria=59
http://txispi.blogspot.com:80/2007/11/olga-de-josep-romeu.html

És exagerat parlar d’autoodi?

Quan sentim parlar del sentiment d'autoodi que aflora en les actituds de molts catalans, pot semblar una expressió excessiva, exagerada. Sembla difícil de creure que hi pugui haver gent que es menyspreï a sí mateix, tal com és, amb un orígens, una llengua i una cultura heretada, o que menyspreï el país on viu i la gent amb qui conviu. Però la realitat ens certifica que n'hi ha de gent així. L'amic Gabriel Bibiloni, en el seu bloc (http://bibiloni.cat/blog/?p=335+i), recull el cas d'una empresa mallorquina anomenada Orangetech, que en rebre una petició de treball escrita en català es va limitar a respondre-li: «Lamento mucho que escribas en catalán, es una pena que desperdicies las oportunidades»

A les Illes van fer córrer l'exabrupte de l'empresa, exemple clar de l'autoodi de què parlàvem. I algú es va limitar a respondre-li: «Lamentam molt que penseu així del català. És una pena que perdeu clients.». Les primeres protestes van ser desateses amb el mateix menyspreu de la resposta inicial; i només quan el fet va començar a sortir als mitjans de comunicació el director general de l'empresa va sortir a disculpar-se. Una disculpa, però, que referma encara més l'actitud impresentable dels dirigents de l'empresa, perquè després de remarcar que Orangetech és una empresa ben mallorquina, s'excusa dient que allà hi treballen gent de diverses procedències, llengües i cultures. És que per aquest motiu s'ha respost amb la mateixa mala educació a algun dels alemanys que resideixen a Mallorca? O és que compta que això es pot fer amb la gent del país perquè deu pensar que, com ell, la immensa majoria senten vergonya de ser el que són, i no poden evitar el sentiment d'autoodi? El mínim que es podria esperar és que els mallorquins que se senten mínimament orgullosos de ser-ho no vulguin saber res, comercialment, amb aquesta empresa.

També hi ha qui ha fet notar que l'empresa violava la llei en la mesura que suposa una clara discriminació per raó de llengua, ja que el sol·licitant en qüestió va veure rebutjada la seva sol·licitud pel fet d'escriure-la en català. Però està clar que aquí els jutges ho tenen molt clar, i no hi voldran saber res; una altra cosa seria que el fet s'hagués esdevingut al revés. Aleshores sí que els jutges i la fiscalia haurien intervingut. Però la prevaricació és moneda corrent en el món de la justícia, i les lleis s'apliquen o no en funció de la ideologia.

Nota: si voleu enviar la vostra opinió (no cal que sigui forçosament educada) als responsables d'Orangetech podeu fer-ho a través del correu electrònic info@orangetech.es

Nadal no confia en el tunel de Barcelona

Resulten si més no curioses les declaracions del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, advertint que té molts dubtes respecte a la construcció del túnel per al TGV pel centre de Barcelona. Segons ell, no hi haurà prou garanties de seguretat si no es forma un consorci entre el Govern espanyol, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona per a gestionar i controlar les obres.

Naturalment unes declaracions d'aquesta mena poden tenir diverses interpretacions.

Després del que s'ha vist, i patit, en el darrer tram de les obres del TGV a l'entrada de Barcelona, demanar als ciutadans que confiïn que les obres pel centre de la ciutat es faran amb totes les garanties sembla una broma o un insult a la intel·ligència. De fet, no hi confia ni el mateix Nadal. En principi, perquè unes obres, les que siguin, es facin amb total seguretat cal que hi hagi tècnics competents; el paper dels polítics, en aquest cas, seria secundari. La incompetència dels tècnics d'ADIF s'ha fet més que evident en els darrers mesos, ja sigui per incapacitat professional, ja sigui per acceptar condicions que els imposaven els polítics, ja sigui per no advertir dels riscos que les obres comportava, o per tot plegat.

L'existència d'un Consorci on hi participi la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona pot ser tan eficaç com l'operatiu que es va organitzar des de fa mesos per a fer el seguiment de les obres entre l'Hospitalet i Barcelona, amb els resultats de tots coneguts. Algú podria pensar que la Generalitat vol participar en la gestió d'aquestes obres perquè no confia en els tècnics del Ministeri, i actua amb la petulància de pensar que si ells hi són pel mig detectaran els riscos i els possibles errors. O potser és perquè ara sí que confien plenament amb la seguretat de la construcció del túnel per sota de Barcelona, i volen figurar-hi per posar-se després la medalla, dient que els bunyols només hi van ser en absència seva; una operació arriscada perquè també voldrà dir que es faran corresponsables de qualsevol incident (deuen confiar que si se'n van ensortir amb l'ensorrament del Carmel, també se'n sortirien de qualsevol altre esvoranc).

Resta una darrera hipòtesi: a la vista dels fets, són conscients que la construcció del túnel portarà més d'un ensurt, i confien que ADIF es negui a deixar-los participar en un Consorci on hi siguin totes les administracions, per tal de poder-se'n rentar les mans, com si ells no hi tinguessin res a veure.

Insòlita reacció davant del ridícul del Rei

M'ha semblant realment insòlita la reacció que hi ha hagut davant de l'actitud tan ridícula com inadequada del rei espanyol a la cimera de Xile. I no em refereixo està clar, a l'actitud dels espanyols, sinó a la dels polítics i els mitjans de comunicació de casa nostra. Es miri com es miri l'actitud de Joan Carles, sortint amb el seu estirabot primer, i aixecant-se després, és impròpia de qualsevol persona amb uns mínims d'educació i de personalitat.

Algú ha argumentat que l'actitud del president Veneçolà era inacceptable. I, pel que fa a les formes, crec que és així. A les cimeres, i en general a les reunions mínimament serioses, la gent educada guarda les formes, espera el seu torn i exposa les seves idees sense necessitat d'insultat ningú. No ha vingut de nou el comportament d'Hugo Chaves, però sí que el Borbó es posés a la seva alçada, a nivell de modals, de dignitat personal i de categoria com a mandatari. Perquè després de l'exabrupte, es va aixecar quan estava parlant el President de Nicaragua, perquè estava criticant durament el paper de les empreses espanyoles a Llatinoamèrica. Del fons de la qüestió, del paper de les empreses espanyoles (i americanes, i...) allà en podem parlar un altre dia, com també del recolzament que el govern del partit Popular va donar a l'intent de cop d'Estat a Veneçuela el 2002.

L'espectacle que van donar uns i altres, salvant el paper de Rodríguez Zapatero que com a mínim va estar correcte (ni tan sols va fer cap gest de secundar o recolzar l'actitud de Joan Carles) va ser senzillament llastimós. Gaire bé tant com les tímides, quan no servils, reaccions de bona part de la premsa i dels polítics catalans.

Alejo i els seus, persona "non grata"

Al petit poble de Casares, a Màlaga, el Consistori municipal ha declarat "persona non grata" l'inefable Alejo Vidal Quadras. Fins i tot els regidors del PP hi van votar a favor. La raó és que l'eurodiputat popular va insultar greument Blas Infante, considerat com el "pare de la pàtria andalusa". Concretament el va qualificar de cretí i de fracassat. Ja s'entén que els populars estiguin en contra de qualsevol intent de recuperació de la memòria històrica, perquè gentussa com l'Alejo no solament no han condemnat mai els assassinats comesos pels seus companys d'ideologia, franquistes i falangistes, sinó que encara avui es permeten d'insultar impunement les seves víctimes.

És possible que hi hagi alguna iniciativa per a reprovar Vidal Quadras, més enllà del petit poble malagueny. Un individu d'aquesta baixesa moral no seria acceptat en cap partit ni grup mínimament democràtic i responsable, per això és on és. Segurament tindrà el suport, o com a mínim l'encobriment, dels seus companys de partit perquè comparteixen amb ell que els crims i els assassinats, els del franquisme, no cal que siguin condemnats en la mesura que van ser favorables als seus interessos i a la seva ideologia. Probablement, tampoc secundarien la reprovació molts socialistes espanyols, almenys aquells que consideren que no cal revisar el procés al President Companys, per exemple. De fet, la negativa a anul·lar els processos il·legals contra els qui defensaven la legalitat democràtica no deixa de ser un insult a la seva memòria; representa que consideren que l'assassinat, disfressat de tribunal militar, era legítim i que per tant no cal revisar-lo, i molt menys anul·lar-lo.

Felicitem el consistori de Casares que considerar "persona non grata" a qui ha insultat greument una de les víctimes del pitjor terrorisme del segle XX (a nivell de l'Estat espanyol). Però també hauríem de considerar igualment persones "non grata" a totes aquelles altres que insulten semblantment altres víctimes del mateix terrorisme, negant-se a reconèixer que no va ser ajusticiades sinó assassinades.

Sort de no ser ni monàrquic ni espanyol

Si fos monàrquic i espanyol, en aquests moments sentiria una vergonya immensa. No entendria que la figura que encarna la noblesa històrica d'un país tingués un comportament tan vulgar i impropi de la seva condició. Una figura reial només té sentit en la mesura que és això: una figura, i un símbol. En qualsevol tertúlia de cafè, i cafè de baixos fons, es podria entendre que algú tingués una sortida de to amb un "usted, cállese", que de tota manera seria tingut per un poca-solta maleducat.

En la cimera iberoamericana era d'esperar que el president veneçolà deixés anar també els seus exabruptes, no exempts a vegades d'una part de raó. Per la seva part, Zapatero havia de fer el seu paper institucional defensant el respecte per les persones (encara que en aquest cas es referia a l'Aznar) que havien ostentat un càrrec polític, elegits democràticament. I entremig, posant-se a un nivell més baix de formes que l'Hugo Chávez, va sortir el Rei perdent els modals i la compostura amb el seu "usted, cállese". Per acabar-ho d'adobar, quan el president nicaragüenc censurava, més correcte de formes i amb bona raó de fons, el paper de les empreses espanyoles en terres llatinoamericanes, el rei del espanyols amb un gest de manifesta mala educació es va aixecar i va sortir de la sala. Ni Zapatero ni Moratinos, no van reaccionar: suposo que no li podien cridar l'atenció, com hauria calgut, però tampoc el van gosar disculpar.

Una vegonya, aquests espanyols amb la seva caduca monarquia!

Política exterior catalana

Voldria insistir en el tema de la política exterior, perquè si és evident que qualsevol país, avui, té necessitat de dotar-se d'una política exterior que li permeti situar-se al món, molt més ho ha de ser per un país que ni tan sols és reconegut en aquest món exterior. Els populars, per exemple, sovint critiquen la política exterior de Zapatero no solament pel gest inicial (valent i encertat) d'enfrontar-se als Estats Units per la guerra de l'Iraq, sinó perquè després ha semblat més interessat en coquetejar amb la Veneçuela d'Hugo Chávez o la Cuba castrista que en fer valdre el seu pes a Europa, al món àrab, a la mateixa Amèrica llatina o a països emergents com l'Índia. Una política exterior poc encertada del govern Zapatero pot perjudicar d'alguna manera determinats interessos empresarials i pot fer perdre pes polític a l'Estat.

Però és que en el cas català, no ens hi juguem afavorir més o menys determinats interessos empresarials, sinó la possibilitat de ser reconeguts o no com a nació amb dret a decidir el nostre futur.

Vull dir que, objectivament, la diplomàcia catalana (la política exterior) és molt més decisiva per a nosaltres, i per tant requereix molta més intel·ligència, capacitat i rigor que la de qualsevol altre país. Al capdavall, el cos consular i d'ambaixadors espanyol, per exemple, es manté sigui quin sigui el govern, i per tant és un equip de gent preparada i amb molta experiència. I quina és l'experiència catalana en matèria de política exterior? Per això m'escandalitzava quan en el famós full de ruta que aprovava ERC el passat 20 d'octubre en la seva Conferència Nacional, posava en primer lloc, i com a element clau de la politica exterior catalana, els Casals Catalans a l'exterior. Sincerament, qualsevol expert en política internacional es partiria de riure i conclouria que això del 2014 és una broma infantil que no mereix la més mínima atenció.

Una altra cosa és, com deia Josep Lluís Carod Rovira, coordinar i reconvertir les 54 oficines que l'administració catalana ja té obertes arreu del món, consolidar i obrir noves delegacions de la Generalitat com les de Nova York i Berlín que estan previstes per al 2008. Elements, aquests, que no figuren en la famosa ponència del partit i que palesen el nivell de desconcert i manca de direcció que patim. Naturalment que jo hi afegiria altres temes com la creació d'una xarxa de complicitats i de relacions amb ens estats i subestatals, la creació de lobbys en països clau i prop de determinades institucions (UE, ONU, UNESCO Consell d'Europa...), tal com han fet de fa temps els bascos, i aquí sí que hi podrien jugar algun paper determinades personalitats vinculades en Casals Catalans (més que els Casals en sí), així com entitats com ara la Anglo Catalan Society o la North American Catalan Society. I la preparació de personal (escola de Diplomàcia?) especialitzat en diplomàcia i política internacional, des d'una òptica catalana.
Ens queda molt camí per córrer, i el full de ruta encara està per escriure