La Justícia i la conxorxa preelectoral

Finalment, i no pas per casualitat ara, el Tribunal Suprem ha acabat condemnant el que va ser President del Parlament Basc Juan Mari Atutxa (PNB), i els seus companys de Mesa Gorka Knör (EA) i Maria Concepción Bilbao (EB), d’un delicte de desobediència per no haver dissolt el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak, aleshores liderat per Arnaldo Otegui. A ningú escapa que aquesta és una més de les sentències polítiques, de caràcter preelectoral, amb l’únic objectiu de pressionar l’entorn abertzale i justificar la il·legalització d’Acció Nacionalista Basca, just abans d’iniciar-se la campanya electoral.

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) els havia absolt en una primera instància, però la sentència la va recórrer el sindicat d’extrema dreta “Manos Límpias”. Tant li fa que, la fiscalia no donés suport al recurs presentat, que hi hagi jurisprudència del mateix Tribunal Suprem en el sentit de no estimar recursos particulars quan la fiscalia demana l’arxivament del cas, o que també hi hagi tants altres precedents de no acceptar recursos particulars que no són part afectada en l’afer. Tant li fa. La sentència no té cap fonament que no sigui estrictament d’interès polític, en el sentit més partidista de la paraula.

A vegades, a Catalunya, hem reivindicat que hauria de ser un requisit indispensable per als jutges que volen exercir a Catalunya, el coneixement del Dret propi de Catalunya. Una reivindicació que lògicament no ha estat mai acceptada per una crosta judicial que no necessita de coneixements jurídics per a emetre sentències, perquè en té prou amb les motivacions polítiques de cada moment. I ara toca parar els peus al nacionalisme basc. La sentència en si és prou suau, tractant-se d’un “desacatament judicial”, perquè saben que si es recorre a instàncies europees, menys corrompudes, el cas es guanyaria fàcilment; tard, però es guanyaria. I del que es tracta no és de sancionar un hipotètic desacatament sinó d’influir en el moment polític actual.

D’aquesta parcialitat i instrumentalització de la justícia en veurem un nou capítol quan es procedeixi a la il·legalització d’ANB just abans de les eleccions, calculadament per tal d’impedir que el món abertzale no tingui temps de buscar altres vies per a ser presents en la contesa electoral.

Comença la subhasta

Engegada ja la campanya electoral, els partits polítics han començat la subhasta. Els dos grans partits espanyols fan les seves promesos, cadascú al seu electorat: el PSOE promet incrementar notablement les pensions més baixes, i els ultranacionalistes del PP pretenen saltar-se l’Estatut (tant el nou com l’anterior) imposant un nou sistema lingüístic a Catalunya. Probablement, el vot del PP és més un vot de ràbia, d’odi i de visceralitat “en contra de” que “a favor de” res.

També els partits catalans participen de la subhasta, encara que sigui en forma de posar condicions per a donar suport a uns o altres. Què es demanarà a canvi d’investir President?

Naturalment que a Catalunya hi ha prou coses per a posar a la balança, des de demanar que es compleixi l’Estatut (una condició inacceptable per a cap dels partits espanyols), fins a reclamar que es canviï el traçat d’alguna infraestructura, o que es modifiqui la llei de l’avortament. Aquí és on es veurà la veritable visió nacional dels partits.

Una cosa és reclamar la modificació o la correcta aplicació de lleis espanyoles, i una altra la competència per a fer nosaltres les nostres lleis. Una cosa és demanar diners per a una determinada infraestructura i l’altra és el traspàs definitiu d’aquesta infraestructura. Una cosa són millores puntuals i l’altra la consolidació de competències i d’autogovern.

Si en la Conferència de la Tardor ERC aprovava un text en el qual es posava especial èmfasi en la necessitat de construir estructures d’estat, ara hauríem d’actuar en conseqüència i aprofitar la nostra força a Madrid (la que sigui) de cara a aquest objectiu. I no perdre’ns en reclamacions puntuals, més o menys interessants, però que deixarien les coses tal com estan; tal com estan, però amb un govern espanyol més nostre perquè hauria satisfet algunes de les nostres demandes.

Ibarretxe: la seva victòria pot ser seva; el seu fracàs també serà nostre

És curiós que en cercles sobiranistes, quan es parla de les expectatives de Catalunya per acabar decidint lliurement el seu futur, es cita molt sovint el cas d’altres països que han lluitat o estan lluitant per la seva independència: des de Montenegro i Kosovo al Quebec, Flandes, Escòcia i, naturalment, el País Basc. Però tot seguit ens afanyem a dir que cadascú segueix el seu procés, i que no sempre són exportables els models d’alliberament que estan seguint tots ells.

Segurament no són exportables els diversos models d’emancipació, però potser sí que ho són els de subjugació.

És evident que quan la Unió Europea no solament va reconèixer la independència de Montenegro, sinó que va felicitar-los pel procés democràtic que havien seguit, amb la convocatòria d’un referèndum, va donar ànims i arguments a catalans i bascos que aspiren a seguir el mateix camí. I el mateix podem dir del cas de Kosovo, que es pot acabar decidint aquest any. Però també és evident que la situació històrica d’aquests pobles dels Balcans és molt diferent de la nostra, cosa que s’han preocupat prou de remarcar-ho els qui són contraris a permetre que exercim el dret a decidir. Fins i tot en l’hipotètic cas que poguessin seguir un procés similar els flamencs, els escocesos i els bascos, els Estats unitaristes anirien remarcant, i segurament endurint encara més les seves posicions, que cada procés és únic i irrepetible.

Però, malgrat que ens refreguen constantment que no podem emmirallar-nos amb el que s’esdevé en altres països, no dirien pas el mateix si algun d’aquests processos es tanqués desfavorablement per al país que pretenia alliberar-se. Aleshores ens parlarien, d’exemples mimètics, d’antecedents irrefutables i de jurisprudència inqüestionable.

Per això insisteixo en el tema del País Basc. Ahir deia que em semblava que els partits sobiranistes catalans van actuar irresponsablement davant la proposta d’Ibarretxe i el consegüent rebuig per part de les Corts espanyoles. I em va semblar preocupant que quan el President del Govern basc ve a Catalunya a explicar el seu projecte trobi l’acollida de la societat civil, però no la del Govern català o les cúpules dels partits sobiranistes. Ibarretxe sembla disposat a seguir amb la seva convocatòria d’un referèndum que, si bé encara no és per demanar la independència, sí que podria ser-ne un primer pas. I és evident que trobarà l’oposició frontal del Govern espanyol i la del principal partit de l’oposició (sigui quin sigui). Serà una pugna entre la legalitat que esgrimiran els espanyols i la legitimitat que empararà els bascos. El fracàs de la proposta d’Ibarretxe ho seria automàticament també per a nosaltres. No s’hi valdria dir que nosaltres seguim un camí propi i diferenciat, perquè per als defensors de la unitat de la pàtria espanyola el camí a seguir és únic i inamovible.

És possible que la irresponsabilitat dels polítics catalans faci que Ibarretxe (i amb ell les forces polítiques i la societat basca partidària d’exercir el dret a decidir) hagin de lluitar sols enfront de la poderosa maquinària del nacionalisme espanyol (partits polítics, aparell judicial, militar...). Si el País Basc se’n sortís, aquesta maquinària espanyola s’enfortiria fins a límits inimaginables per a assegurar-se que no es repetís la situació a Catalunya; però si fracassa, el fracàs seria automàticament també per a nosaltres.

Ens ho mirarem des de la barrera?

Ibarretxe, sol a primera línia de foc

El discurs del Lehendakari basc, Juan José Ibarretxe, ahir a Barcelona, va respondre a les expectatives creades. Un home segur d’ell mateix i de les seves conviccions, que genera confiança tant pel que diu com per la serenitat i l’aplom amb què ho diu. El seu discurs, doncs, era el previsible i potser no aportava gaire res de nou més enllà de l’escenificació de les complicitats existents entre el sobiranisme basc i el català. D’una banda, tres entitats o moviments sobiranistes catalans, la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, en una acció conjunta com a organitzadors de l’acte van donar una lliçó de com actuar transversalment (unitàriament) identificant-se amb un projecte similar al nostre, i per tant recolzant-lo. De l’altra, una absència significativa i preocupant: el Govern de la Generalitat.

Gaire bé només per cortesia, sembla que tractant-se d’una conferència del President del Govern basc, a la primera fila hi havia d’haver una representació del Govern català. Després posarem el crit al cel si els diputats bascos no recolzen una moció de censura contra una ministra pel caos ferroviari; però quan és hora de fer-los costat, no en un tema puntual (i marginal, malgrat la importància que puguin tenir els trens de rodalies), sinó en l’exposició d’una proposta global de modificar substancialment les relacions amb l’Estat que ens afecta directament com a país, aleshores el nostre Govern desapareix del mapa. Ni tan sols van tenir la delicadesa de rebre i d’entrevistar-se amb el Lehendakari, abans de l’acte, cosa que s’hauria pogut interpretar com un acte simbòlic de recolzament, de govern a govern.

I com que els màxims dirigents d’ERC són alhora membres del Govern, tampoc van poder ser amb Ibarretxe, abans de l’acte, com sí que ho va fer l’Artur Mas, per exemple. Això sí. Per cobrir l’expedient, tots els partits, llevat dels més espanyolistes, està clar, hi van enviar com a representants les seves cares més sobiranistes. Els partits catalans, tots, van actuar amb negligent covardia quan el president del Govern Basc va presentar la seva proposta a les Corts espanyoles; es van fer tímides notes de recolzament, però no es va fer una aposta clara de solidaritat amb els bascos, al·legant que cadascú segueix el seu procés; i tot sembla indicar que seguirem el mateix camí quan a la tardor Ibarretxe presenti la seva proposta de consulta a la societat basca.

L’exemple de les tres entitats organitzadores de l’acte, la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, no sembla que vulgui ser seguit pels nostres representants polítics, més preocupats en les estratègies electorals de partit que en crear un escenari que faci possible el dret a decidir. Lamentable.

Del bienni progressista al bienni negre

Naturalment, cadascú es mira les coses des del seu prisma particular. Quan algú no participa d’una determinada activitat pot arribar a creure que aquesta no existeix o que té molt poca importància. Al capdavall, tots ens arribem a creure una mica ser el melic del món. El món gira perquè hi som nosaltres, i s’esfondre tan bon punt girem l’esquena.

Aquests dies hi ha hagut dues declaracions de dirigents d’Esquerra que tenen aquest mateix denominador comú. Joan Ridao valorava la legislatura de Zapatero dividint-la en dues parts, un bienni progressista i un bienni negre. Per la seva banda, Jordi Portabella declarava que cada vegada es manifesta més la dependència de Barcelona, del govern de la ciutat, envers el Govern espanyol.

Sincerament, a mi em costa de veure aquesta divisió de la legislatura en dos biennis, a l’estil de la política espanyola del segle XIX. Ni tan sols no em lliguen les dates d’aprovació de les lleis que podríem considerar més progressistes del govern Zapatero, la de la Dependència i la d’Igualtat de gènere, que més aviat quedarien en la segona part de la legislatura qualificada de negra per Joan Ridao. Ës clar, el que en realitat volia dir el cap de llista d’Esquerra és que hi ha una primera part progressista, i per tant acceptable, que és aquella durant la qual ERC va donar suport al Govern espanyol, i una altra de negativa que és aquella durant la qual Zapatero ha prescindit del suport republicà. En totes dues etapes, però, hi trobaríem atzagaiades ben poc progressistes i gens respectuoses amb la realitat cultural i nacional de Catalunya, com també hi trobaríem aspectes més positius, sobretot si els comparem amb el que podria esdevenir-se, o haver-se esdevingut, en cas de ser els populars al capdavant del Govern.

I el mateix podem dir de la visió de Jordi Portabella sobre el govern de la ciutat de Barcelona. No és que ara hi hagi una actuació més provinciana i més depenent de Madrid, sinó que l’únic que ha canviat és la perspectiva del regidor republicà. Per dir-ho suau, diguem que ara el senyor Portabella està veient (per ell és una descoberta) des de fora, des de l’oposició, el que ja veien abans els qui analitzaven també des de fora la política municipal barcelonina.

El món no canvia perquè no hi siguem nosaltres. Només canvia la nostra percepció. I això ens indica que caldria una mica més d’objectivitat i de rigor a l’hora d’analitzar les nostres actuacions, posicionaments i aliances.

El PP aposta per l’extrema dreta i l’anticatalanisme

La defenestració de Gallardón estava cantada. Imagino que Mariano Rajoy no gosava fer-ho fins ara perquè ell mateix devia ser conscient que no podia posar al seu lloc gent tan impresentable com l’Acebes i el Zaplana. Aconseguir que l’ex president d’Endesa es decidís a fer política obertament li ha facilitat les coses. A poc a poc, ha anat netejant el partit de “desafectos el régimen”. Fins i tot el Fraga ha trobat forassenyat foragitar Gallardón de la candidatura i del partit, pel que implica de foragitar un sector ideològic, més centrat o més moderat.

Però Mariano Rajoy no va desencaminat del tot.

De ben segur que ha calculat perfectament l’operació, que lliga amb la que ja va fer a Catalunya amb Josep Piqué. L’extrema dreta, els valors essencialistes espanyols, estan en alça i Mariano Rajoy creu que amb aquest escorament cap a la dreta, i cap al nacionalisme espanyol més nostàlgic i més anticatalà, atraurà més vots que no en perdrà.

Algú pot pensar que actituds com aquesta pot provocar altres desercions al si del partit, de militants i dirigents del sector més moderat a l’estil del Gallardón. Però això no serà així, i don Mariano ho sap molt bé, perquè les adhesions al Partit Popular, més enllà de la nostàlgia ultranacionalista d’una massa de votants, tenen més motivacions particulars de fer carrera política que coincidències ideològiques. És el cas de la Nebreda, com abans del Piqué, i de tantes altres persones que tot i no coincidir amb molts dels plantejaments del partit aguanten i s’empassen el que calgui per tal de sortir a la foto i aconseguir escalar posicions.

El cas del Partit Popular, però, en aquest sentit tampoc és únic en el nostre panorama polític.

Mals aliats per a l’Aliança de Civilitzacions

A priori la proposta de Zapatero sobre una Aliança de Civilitzacions, com un marc de debat i de diàleg entre pobles, cultures i tradicions diverses, sembla positiva. Tret dels grups partidaris de la violència i enemics del diàleg, com és ara el Partit Popular, qualsevol amb un mínim de sentit democràtic ha de valorar positivament iniciatives de distensió i d’acostament entre móns suposadament diferents. Una altra cosa és l’eficàcia real que després pugui tenir, i l’interès personal del seu impulsor per penjar-se una medalla més enllà de la mateixa eficàcia de la iniciativa.

Però, està clar, els termes sempre es poden prestar a confusions, i això de l’Aliança de Civilitzacions no queda clar a quina mena de civilitzacions es refereix ni a quina mena d’aliances. Si algú, prou carregat de raó, pot objectar que Zapatero no sempre ha entès l’aliança entre pobles en un pla d’igualtat al si de l’Estat (evidentment no podem parlar de civilitzacions), què no es pot objectar del company de viatge que s’ha triat, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan.

Sense gaire manies, ni tan sols a l’hora de guardar les formes, en el I Fòrum de l’Aliança de Civilitzacions celebrat a Madrid, el mandatari turc ja ha posat damunt la taula com a premissa bàsica (bàsica per als seus interessos) l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. No deixa de ser una mena de xantatge: si es vol que Turquia, com a país a cavall entre Europa i Àsia, entre el laïcisme d’Estat i l’islamisme, faci de pont entre el món Occidental i el món àrab reclamen la seva admissió al si de la Unió Europea. I el tema és que aquesta incorporació s’hauria de fer segons ells sense ni qüestionar el genocidi que s’està cometent contra els kurds, ni el que es va cometre contra els armenis, ni l’opressió i la marginació en què viuen altres grups o minories ètniques al seu país.

Tal com deia el mateix Erdogan "Totes les religions comparteixen una sèrie de valors". Com tots els pobles, totes les nacions, totes les llengües. I una aliança de civilitzacions no es pot entendre sense una consideració d’igual per igual entre totes elles. Malament podrem exportar al món l’esperit de diàleg i d’entesa per a què sigui respectada la diversitat, si els seus impulsors no són capaços de respectar aquesta diversitat al de cada estat. I no és que es cometin alguns abusos puntuals o esporàdics, sinó que la mateixa Constitució turca, la legislació vigent i l’acció del govern (com l’espanyola, encara que en un grau diferent) representen una agressió institucionalitzada i permanent contra la diversitat de pobles que conviuen en el mateix estat.

L’Aliança de Civilitzacions té mala peça al teler, sincerament.

El dret a decidir, en mans dels espanyols

Aquest divendres diuen que la Federació espanyola de Futbol ha de decidir si la Federació catalana pot organitzar un partit amistós de la selecció catalana amb la d’Argentina. Normalment, es diu que les seleccions anomenades autonòmiques no poden competir oficialment a nivell internacional, però els problemes vénen, ara per ara, a l’hora de voler competir a nivell amistós. I és que el problema no és tant veure què ens permet o no ens permet l’actual legislació (que sí que permetria partits de costellada com aquests), com deixar clar qui té el poder.

Esperar a divendres per saber si es pot o no celebrar aquest partit em sembla un acte de submissió vergonyant i deplorable.

Podem parlar del dret a decidir sobre les grans qüestions que afecten el país, i fins i tot fer promeses de cara a un hipotètic 2014, però resulta que no som capaços ni de prendre’ns el dret a decidir sobre un partit de futbol amistós? Jo no sé què pot passar si el Govern espanyol declara il·legal la proposta del lehendakari Ibarretxe de celebrar la propera tardor un referèndum (que encara no és un referèndum sobre l’autodeterminació), i fins on pot arribar el desafiament que representaria prendre’s el dret a decidir com sembla que està disposat Ibarretxe. Si el desafiament es manté, les dues parts s’hi juguen la seva credibilitat. La credibilitat d’Ibarretxe, però també la del sobiranisme en general a l’Estat, i la possibilitat real de fer un pas més enllà de l’estricta voluntat del PP i el PSOE.

Però, està clar. Resulta molt fàcil parlar d’un hipotètic futur, d’un boirós 2014, sense cap mena de full de ruta ni de preparació prèvia, com estem fent fins ara. Ara no toca, entrar més a fons en la qüestió. Fem la gran manifestació a Barcelona, amb proclames abrandades de patriotisme, refermant el nostre dret a decidir, però després no som capaços ni de començar a prendre’ns el dret a decidir en un tema intranscendent com un partit de futbol, que no entra en contradicció amb cap llei espanyola (és un partit amistós), ni afecta a cap interès directe de l’Estat... Com volem que ens prenguin seriosament una fita tan pretesament ambiciosa com la del 2014, si no som capaços de fer valdre la nostra voluntat en un insignificant partit de costellada?

És possible que divendres la Federació espanyola de Futbol acabi autoritzant el partit entre la selecció catalana i l’argentina, però evidentment haurà estat una victòria rotunda dels espanyols. Són ells els qui, amb el consentiment de les nostres institucions, hauran refermat la seva autoritat i hauran negat el nostre dret a decidir.

L’orgull de l’africanitat

Coalició Canària sembla disposada a reivindicar la recuperació dels topònims propis de l’illa, en la seva versió original, és a dir en una variant del Tamazig anomenada guanxe. Recordo que la primera vegada que vaig anar a les Canaries en va sorprendre l’existència d’unes pintades a l’estil de “Godos fuera”. Em semblava d’una memòria històrica prodigiosa assimilar la presència dels espanyols a les illes, amb l’època de la invasió dels gods. D’aquella llengua pròpia de les illes ja no en queda res. No solament s’hi va imposar el castellà, perseguint la llengua dels autòctons (encara que un rei ignorant, cínic o mesquí vulgui ignorar-ho) fins a fer-la desaparèixer, sinó que amb el temps també han intentat esborrar-ne el rastre que podia quedar en la toponímia.

Durant una època va tenir un cert ressò el MPAIAC, Movimiento por la Autodeterminació e Independencia del Archipiélago Canario. Després, amb aquestes mateixes sigles o a través d’altres grups afins, els moviments nacionalistes canaris han continuat treballant en una certa marginalitat. Coalició Canària, de caràcter més regionalista i tan aviat aliada al PP com al PSOE, ha mantingut molt més moderadament la reivindicació de la identitat de les illes. La seva, però, és una lluita ben difícil si tenim en compte que la recuperació de la llengua és una tasca de pura arqueologia.

I si comparem la seva realitat amb la nostra veurem que la situació encara se’ls complica més. Tenen un país destrossat, i abocat unidireccionalment cap al turisme, amb tot el que això porta de despersonalització com veiem que passa també, encara que en menor mesura, a les Balears. Però sobretot, la reivindicació dels seus orígens implica reivindicar la seva africanitat enfront de la pertinença al continent europeu. Quantes vegades, quan parlàvem d’alliberar-nos a Espanya, no parlàvem precisament de l’ideal o del model europeu com a fita!

De moment, però, la pretensió de Coalició Canària no va més enllà de la recuperació dels topònim originaris, darrer vestigi de la seva llengua.

La raó de la Carme Chacón

Ja en campanya electoral, CiU té molt d’interès en presentar el PP i el PSOE com a dos partits molt iguals, com si al capdavall fos el mateix haver de pactar amb l’un o amb l’altre. Un criteri que se sent també en àmbits i cercles independentistes més radicals, i fins i tot ho diu el darrer comunicat d’ETA. Per això, la candidata socialista Carme Chacón ha sortit dient que no és el mateix el qui obre la porta a un nou Estatut (encara que després el retalli) que qui hi presenta un recurs al Constitucional; no és el mateix el qui tolera que el català sobrevisqui amb penes i treballs que qui ataca frontalment la llengua catalana; no és el mateix el qui amb comptagotes i regatejos constants accepta petits traspassos de competències que qui els voldria bloquejar tots i recuperar les competències que ja s’han cedit; no és el mateix... en això té raó.

El que no veig que tingui tanta raó és en la diferència entre el PP i el PSOE en determinades polítiques econòmiques i socials, com les del mateix ministeri de la Chacón.

Com que estem en campanya electoral, des de l’oposició és fàcil prometre l’oro i el moro, i des del govern emprendre accions de cara a la galeria. És el cas de les darreres actuacions presentades per la ministra i candidata Carme Chacón. Com que és evident que un dels grans problemes de la societat espanyola, i la catalana, és el de la vivenda, la ministra s’afanya a impulsar mesures per a promoure vivenda protegida. I una d’aquestes mesures és que els empresaris de la construcció i promotors immobiliaris podran acollir-se als beneficis de la vivenda protegida fins i tot després d’haver-los posat al mercat.

És a dir: fins ara un empresari podia decidir tirar endavant una promoció de vivenda de renda lliure, de manera que establia els preus al seu arbitri amb moltes més possibilitats d’obtenir-ne sucosos beneficis (diguem que darrerament escandalosos beneficis), encara que amb el risc que li costés de vendre els pisos. O bé podia optar per construir vivenda protegida que, amb les aportacions de l’administració, es podien vendre molt més fàcilment encara que amb uns beneficis menors (però beneficis igualment).

Ara, hi ha una certa crisi en la construcció, en bona part motivada pels excessos de les promotores i immobiliàries que han fet d’un bé bàsic de consum com és la vivenda una eina d’especulació i de beneficis desorbitats, a costa dels ciutadans que no tenen altra opció que comprar un pis, al preu que sigui. Aleshores, per tal d’evitar que les empreses que s’han engreixat en època de vaques grasses s’hagin d’estrènyer el cinturó en èpoques de no tan grasses, la ministra candidata els ho arregla amb la nova normativa. Els empresaris, a partir d’ara, podran emprendre la construcció de vivenda de renda lliure, i si els surt bé en podran continuar com fins ara traient beneficis extraordinaris; però si, degut a la crisi, els costa massa de vendre els pisos aleshores es podran acollir al règim de renda protegida, que els facilitarà la seva venda, encara que els beneficis no siguin tan exagerats.

Fantàstic. Ni un sistema liberal a seques ni un sistema socialista; una solució intermèdia. Si hi ha beneficis s’aplica el liberalisme econòmic (l’empresari se’ls ha guanyat), i si hi ha pèrdues aleshores socialitzem (entre tots, a través de l’administració, ens en fem solidaris). No és el mateix el PP que el PSOE, com diu la Carme Chacón; dubto que el PP hagués gosat emprendre una mesura d’aquestes característiques, perquè des de l’esquerra se’ls hagués dit de tot, i amb tota la raó del món, està clar.

Carod i les relacions internacionals

Em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada: la segona edició del tripartit potser no és tan agitada com la primera, però en línies generals manté un perfil relativament baix i grisós. Quan algú parla de la mediocritat d’aquest govern i de la manca d’ambició nacional, se li respon amb un reguitzell de lleis i d’actuacions fetes des del Govern inqüestionablement positives. Només faltaria que no hi hagués cap balanç a presentar! En tot cas, sí que podem parlar, des de la perspectiva d’Esquerra, d’algunes excepcions: el Conseller de Cultura, malgrat no haver resolt a temps el tema de TV3 al País Valencià, i el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira en tota la vessant de política exterior.

El reforçament de la xarxa de delegacions de la Generalitat arreu del món, la proposta de rellançar l’Aliança Lliure Europea, i els acords de col·laboració amb el Govern escocès són una mostra d’aquesta bona direcció que ha pres la política exterior de la Generalitat, regida des de la Vicepresidència. La Generalitat ja tenia, a través del COPCA, una xarxa d’oficines encaminades sobretot a les relacions comercials amb l’exterior; en un primer moment, el govern de Maragall va procedir a tancar alguna d’aquestes delegacions, com la del Marroc i la de Roma, però d ela mà de Josep Lluís Carod Rovira s’ha recuperat i enfortit aquesta xarxa, dotant les oficines existents d’un contingut una mica més de representació política.

L’Aliança Lliure Europea, era un grup parlamentari europeu on s’hi aplegaven des dels independentistes catalans, bascos, escocesos i flamencs, a alguns partits verds i algun que altre diputat que no es podia adscriure a cap altre grup. Una mena de calaix de sastre amb molt poca efectivitat i incidència real al si del Parlament Europeu, però que ara, amb el reforçament de les posicions sobiranistes de catalans, bascos, escocesos, gal·lesos i flamencs, es vol enfortir per tal que sigui realment un grup de pressió que faciliti el reconeixement de possibles nou Estats al si de la Unió europea. Si des del Govern sembla que hi ha una decidida voluntat de potenciar les relacions internacionals des d’uns perspectiva d’Estat, al sí del partit també hi hauria d’haver una estructura mínimament sòlida i competent que cobrís aquesta àrea de relacions internacionals. A l’executiva nacional, per exemple, hi ha dues vicesecretaries de Coordinació institucional i de Coordinació interna, i quatre secretaries, la d’Imatge i comunicació, la de la dona, la d’organització i finances, i la d’acció municipal; no hi ha cap secretaria de relacions internacionals.

No sé fins on pot arribar l’acord de col·laboració amb el govern escocès i amb el SNP, però és evident que és important mantenir llaços institucionals i de partit amb el Govern i amb els nacionalistes escocesos, que poden ser uns bons aliats de cara a les nostres aspiracions a poder exercir el dret a decidir. Però també és evident que si al capdavall el que volem és que la voluntat dels catalans sigui acceptada pel conjunt d’Europa no ens podem limitar a buscar suports amb altres nacions sense estat, sinó que hem d’apuntar cap a aquells que tener un poder decisiu al si de la Unió europea.

Només a títol anecdòtic, o de pura coincidència, el mateix dia que Carod Rovira s’entrevistava amb el primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond, Duran i Lleida es reunia amb Durao Barroso president de la Comissió Europea.

De la frivolitat a la irresponsabilitat

Ahir ens va sorprendre el Periódico anunciant a bombos i platerets que el Govern espanyol ajornada l’adjudicació del túnel de TGV pel centre de Barcelona per després de les eleccions. Si hem de creure en la paraula de l’alcalde de Barcelona i dels membres del Govern català, la decisió s’hauria pres sense ni tan sols comunicar-ho, tot i ser companys de partit. Ajornar l’adjudicació no vol dir, està clar, ni anul·lar el projecte ni canviar-ne el traçat, simplement vol dir evitar que el tema els pugui perjudicar electoralment. Però sí que pot donar peu a una possible modificació de la proposta inicial, en funció del resultat electoral.

De ben segur que molts dels qui s’oposen al pas del TGV pel centre de Barcelona ho fan sense tenir uns mínims coneixements de les dades tècniques del projecte i per tant sense tenir elements de judici sobre els riscos que pot comportar. És perfectament raonable, però, la por dels més directament afectats, vista l’experiència que ens diu que fins ara tots els projectes tècnics que s’han efectuat en aquesta àrea tenen esquerdes, esvorancs i enfonsaments (Carmel, Línea 9 del metro, TGV fins a Sants...). Els partits polítics, com ja és habitual, fan la seva demagògia, la que els convé en cada moment, i se sumen al festival de la confusió. CiU havia apostat inicialment per fer passar el TGV pel centre de Barcelona, amb estació a Gràcia inclosa; ERC, quan era al govern municipal parlava en veu baixa del projecte per no fer enfadar els seus socis de Govern, i només ha sortit ara a alinear-se amb CiU quan ha estat a l’oposició.

El més preocupant, però, és aquesta frivolitat i manca de responsabilitat dels polítics, en aquest cas del Govern espanyol. Podem passar anys discutint un tema, i de cop i volta es pren una decisió improvisada i motivada tan sols per interessos electorals. És el mateix que ha passat amb la MAT. Després d’anys d’indecisió i d’especulacions de tota mena, quan el mediador europeu està a punt de treure la seva proposta definitiva, se li avança el Govern per indicar un solució que no és cap de les que s’havien estudiat fins ara.

I un cas semblant, pel que fa a la irresponsabilitat i manca de credibilitat dels polítics és el cas del traspàs de rodalies Renfe. El Govern de CiU havia tingut la possibilitat d’obtenir aquest traspàs de rodalies, però en unes condicions que es van considerar inacceptables. Fa uns mesos Zapatero amb tota solemnitat va anunciar que el mes de gener estaria enllestit el traspàs de la xarxa ferroviària de rodalies, i el tripartit es vantava d’haver aconseguit en tan poc temps el que CiU no havia fet en 23 anys. Dins del tripartit, ERC no deia, està clar, que el traspàs aquesta vegada podia ser possible gràcies a l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero. Però ara resulta que res de res. Ara resulta que, com en l’època de Pujol, el Govern espanyol ofereix el traspàs en unes condicions inacceptables. I a més, uns i altres intenten justificar-ho dient que el traspàs té unes dificultats tècniques que no permeten anar amb presses. Unes dificultats tècniques que ja se sabien des de l’època dels Governs de CiU, quan Zapatero va donar la seva paraula (que val menys que un zero a l’esquerre), o quan des del tripartit es deia que això ja estava fet.

Lamentable, sincerament.

De clans mafiosos i altres bandes

Aquests dies es parla del judici que es celebra a Barcelona contra els acusats d’haver ferit greument un guàrdia urbà, en uns confusos aldarulls al barri antic de la ciutat; es parla també de les presumptes tortures que podria haver rebut un ciutadà basc en ser detingut, acusat de pertinença a ETA; i, encara que no se’n parli, jo hi afegeixo l’anècdota que va viure l’eurodiputat Ignasi Guardans a l’aeroport de Barcelona que ha acabat amb una denúncia per abús d’autoritat i actuacions arbitràries de la Guàrdia Civil. Tres fets ben diferents però que tenen un element en comú: en tots els casos, davant d’actuacions presumptament irregulars de membres dels cossos i forces de seguretat es crea de forma sistemàtica una conxorxa de complicitats corporativistes per tal defensar a ultrança els agents implicats, fent-se solidàriament còmplices de les actuacions irregulars i desprestigiant així el conjunt del cos.

En el cas de Barcelona, el fet és que hi ha prou testimonis que parlen d’una certa complicitat prèvia entre els okupes de l’edifici municipal on es feia una festa il·legal i la mateixa guàrdia urbana, i ara ha aparegut un vídeo en què es veu com els agents eren bombardejats des de l’edifici amb tota mena d’objectes. I de fet, la primera declaració dels agents va ser que el que va ferir el guàrdia va ser un test tirar des d’algun dels balcons. Després, van canviar la declaració i tots van fer pinya girant l’acusació contra unes altres persones. Que en la sessió inaugural del judici hi hagués representants de diverses organitzacions humanitàries i de drets humans no és casual ni gratuït.

En el cas del País Basc, és del tot inconcebible que se’ns vulgui fer creure que per fer entrar un detingut dins d’un vehicle, encara que sigui forcejant una mica ell sol enfront de quatre agents, en surti amb una costella trencada i una perforació de pulmó, i que es tardi més de 10 hores a portar-lo a un centre hospitalari. Però, en lloc d’obrir una investigació per aclarir els fets, es fa pinya solidària amb els guàrdies civils implicats i es prohibeix a l’hospital emetre comunicats sobre l’estat del detingut.

En el cas de l’Ignasi Guardans, és evident que la Guàrdia Civil de l’aeroport estava cometent unes irregularitats manifestes, obligant als passatgers a descalçar-se sense cap motiu i abans de passar pel detector de metall. Qualsevol comandament honrat, en denunciar el cas, hauria com a mínim amonestat els guàrdies implicats en l’arbitrarietat, però en una actitud xulesca el que van fer va ser obligar-lo a ell a fer el mateix.

En tota mena de col·lectiu hi pot haver individus que cometin irregularitats, o simplement es poden cometre errors puntuals. Però, quan es donen aquestes respostes corporativistes el que es fa és assumir que les irregularitat i els abusos formen part de l’actuació institucional del cos. Aleshores, no es tracta de parlar d’actuacions puntuals reprovables sinó de clans mafiosos i bandes armades que actuen impunement enfotent-se de la legalitat i dels drets del ciutadans que teòricament haurien de protegir.

El 2014, referèndum, i el 2023 concert econòmic

Dies enrere, quan escrivia que en aquests moments ERC no treballa en la perspectiva del 2014, algú em va recriminar dient que això no era cert, que l’aposta pel 2014 era real i seriosa. Tan seriosa que ara surt Joan Ridao i ens diu que espera (és només un desig, però ell optimisme de mena hi té prou confiança) que d’aquí a quinze anys, el 2023, Catalunya gaudeixi d’un sistema de finançament equiparable al del País Basc.

I, entremig, el 2014 què?

No em queixaria tant del fet que Esquerra treballés amb la voluntat, a mig termini, de millorar el finançament de Catalunya, i per tant d’aparcar de moment el tema de la independència, com del frau que representa proclamar una cosa i fer-ne una altra. Algú podia pensar que eren molt incauts els qui en la Conferència Nacional de la tardor van aprovar un document on es preveia celebrar un referèndum el 2014, comptant que llavors ERC seria la força hegemònica al si de l’esquerra catalana; algú podia pensar que era inconcebible que es continués treballant com si la consulta popular del 2014 fos quelcom que es pogués improvisar a darrera hora, i que per tant no calgués preparar la majoria social que pugui fer-la possible; però és que, ara, els mateixos que ens feien aquelles proclames ens diuen que si tot va bé d’aquí a 15 anys esperen poder tenir dins de l’Estat espanyol un sistema similar al concert econòmic.

Curiosament, Joan Ridao feia aquestes afirmacions comentant les dades de la darrera enquesta sobre el grau de satisfacció política dels ciutadans, segons la qual més del 60% de la població estaria insatisfeta amb l’actual situació política. I hi afegia que les properes eleccions serien un bon moment per passar comptes amb els responsables d'aquesta insatisfacció. No sé cap on mirava quan parlava dels responsables d’aquesta insatisfacció, però no li hauria anat malament tenir un mirall al davant.

La legitimitat democràtica del 51%

Sembla que està perfectament establert i consolidat que la legitimitat democràtica s’aconsegueix amb un 51%, encara que amb l’abstenció representi una xifra força inferior a la majoria dels ciutadans. Així funciona arreu del món democràtic. I només s’entén com a rabieta de mal perdedor el posar en dubte aquesta legitimitat quan el qui ha guanyat pels pèls ha estat l’adversari. Ja diuen que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics. Perquè, en tot cas, el que no tindria cap sentit és que al·legant falta de legitimitat al 51% es donés per bona la posició del 49% restant.

Dit això, em sembla que no podem frivolitzar quan parlem de l’hipotètic referèndum per a decidir el nostre futur.

Josep Lluís Carod Rovira, molt encertadament al meu entendre, deia que el procés cap a l’exercici del dret a decidir no el podíem fer ni sense ni contra els socialistes i els convergents. Unes afirmacions que contradeien obertament aquell frustrat full de ruta que ERC havia d’aprovar en la Conferència Nacional de la tardor. Després, va sortir Artur Mas amb la seva vague proposta de la casa gran del catalanisme, argumentant que havíem d’exercir aquest dret a decidir sobre les grans qüestions que afecten el país, però també buscant sempre un ampli consens.

Una majoria del 51%, per entendre’ns, avui mateix es podria aconseguir amb un acord a la basca, entre CiU, ERC i IC-V. Però, al marge de la manca de voluntat política d’uns i altres per a subscriure un acord d’aquestes característiques, algú s’imagina què podria passar fent un front nacionalista en contra d’una minoria tan forta, PSC-PP, que tindria el ple recolzament de Madrid? O millor dit, algú creu que cap polític sensat, de CiU o d’ERC, s’aventuraria a desafiar l’Estat, quan no hem estat capaços de fer-ho ni per forçar un partit de futbol internacional de caire amistós?. No s’hi val a enganyar a la ciutadania, fent-li creure que un bon dia sumarem aquesta xifra màgica del 51% i proclamarem la independència. En aquell mateix document que ERC va aprovar la tardor passada, malgrat les proclames externes, s’acabava dient que demanaríem a Madrid i negociaríem el traspàs de la competència per poder convocar referèndums. Per ser honestos hauríem de dibuixar amb més precisió el possible escenari, i tenir previst (amb totes les conseqüències que se’n podrien derivar) com es reaccionaria davant la negativa del govern i la intervenció amb tots els recursos legals que té al seu abast (polític, judicial, militar...).

Quan s’escaigui, un 51% en qualsevol consulta popular, i per tant també en un referèndum per l’autodeterminació, dóna una majoria perfectament legitimada des del punt de vist democràtic. Ara bé, nosaltres, si volem ser seriosos, hem de treballar per arribar a poder exercir el dret a decidir, sense tenir en contra, com deia Carod Rovira, ni socialistes ni convergents, o com deia Artur Mas, amb una àmplia majoria dels dos terços.

Monarquia amb data de caducitat

Ja se sap que en política no es pot “matar tot el que és gras”, ni es pot anar a “cops de pal de cec”, ni jugar sempre a “batalles perdudes”, ni es pot prescindir de “tirar-ne un bon tros a l’olla". Vull dir que, per més que un tingui els seus ideals i les seves utopies, en política també s’ha de tocar de peus a terra, tocar els problemes reals que afecten a la gent, i en definitiva posar de manifest l’eficàcia i la utilitat de l’opció que es defensa. I més quan es tracta d’una opció amb voluntat de govern. Entre la realitat del dia a dia, la gestió de la quotidianitat, i la defensa dels grans ideals o objectius a llarg termini hi ha un bon recorregut. Limitar-se només a aquests darrers objectius implica quedar-se en una certa marginalitat (tanmateix ben útil, i que cal que algú cobreixi permanentment), però oblidar-se’n del tot representa caure en un possibilisme paralitzant que en el millor dels casos pot comportar una millor gestió del sistema.

No ens podem passar la vida cridant només “fora la monarquia, visqui la República”, però tampoc oblidar-nos del tema i donar per fet que el sistema és inqüestionable o inalterable. Per això em sembla interessant el plantejament d’IC-V de començar a parlar de la data de caducitat de la monarquia espanyola.

El derrocament de la monarquia espanyola, tenint en compte que tant el PP com el PSOE han manifestat sempre una gran vocació monàrquica, sembla tan utòpic com inabastable. Però la proposta dels d’IC-V, que fins ara tampoc no havia qüestionat mai la monarquia i que feia el mateix que ERC en el sentit d’afirmar-se com a republicans sense furgar més en el tema, podria tenir més sentit, i sobretot més possibilitats d’èxit. La crema de fotografies, com a acció testimonial pot satisfer i complaure els mateixos autors, però difícilment farà avançar cap a l’objectiu republicà; més aviat encén i provoca adhesions cap a la monarquia sobretot a les Espanyes. En canvi, proposar un procés no tan traumàtic com el que proposa IC-V de no renovar successòriament l’actual monarquia, pot tenir més possibilitats d’èxit si tenim en compte que les adhesions monàrquiques, en molts casos, ho són sobretot a la figura de Joan Carles.

No cal que digui que jo no crec en la bondat del paper que li atribueixen durant el període de la transició (perquè tampoc crec en la bondat de la transició), i molt menys encara en l’intent de cop d’Estat del 23-F, però cal admetre que sí que hi ha una part important de la població que ho veu així. Suposo també que molts republicans poden adduir que com a catalans ens importa un rave el sistema polític espanyol, si el nostre objectiu és la independència. Seria el mateix argument que dir que no cal plantejar una reforma del sistema de finançament de les autonomies, ni l’acceptació de la plurinacionalitat i pluriculturalitat de l’Estat, ni en definitiva anar a participar de les Corts espanyoles ni reformar o incidir sobre les seves lleis i els seus pressupostos. I no oblidem que, al capdavall, la monarquia és un element més, i no pas poc important, de cohesió de l’Estat i per tant d’impediment per avançar cap a la independència.

Plataforma Acció Popular contra la Impunitat

S’ha creat al País Valencià una plataforma cívica i política per a denunciar l’activitat ultra, sota el nom de Plataforma Acció Popular contra la Impunitat. La motivació és clara: anualment es produeixen unes 600 agressions de l’extrema dreta al País Valencià. Una violència gaire bé permanent que té com a objectiu primordial persones, grups i entitats progressistes i nacionalistes. La finalitat de la Plataforma és denunciar la impunitat amb què es produeixen aquestes agressions, i quan convingui personar-se com a acusació en els judicis corresponents.

De moment, a la Plataforma Acció Popular contra la Impunitat s’hi ha adherit partits polítics com el PSPV-PSOE, EUPV, ERPV i Bloc Nacionalista Valencià, sindicats com Intersindical Valenciana, alguns ajuntaments com el de Burjassot, així com entitats i associacions com Ca Revolta, ACPV, Moviment contra la Intolerància, SOS Racisme i Jarit, etc. Naturalment, contra la violència ultra no hi volen saber res ni el Partit Popular ni els valencianistes blavers.

Un dels primers reptes que tindrà la nova plataforma serà la denúncia pública dels fets. El control dels grans mitjans de comunicació del país en mans del PP fa que els grups ultres puguin actuar impunement, perquè la premsa majoritàriament ho silencia o ho minimitza. De manera que no es produeix l’escàndol ni l’alarma social que es produeix en casos similars; només recordar el ressò que va tenir aquella agressió al metro de Barcelona que vam poder veure reiteradament per totes les cadenes televisives. El fet que aquesta violència no sigui denunciada públicament permet als cossos de seguretat de l’estat continuar amb la seva actitud de connivència amb els grup ultres, de manera que no s’investiga mai res i les detencions són tan escasses que, com a mínim, caldria parlar d’inoperància i d’ineptitud professional. Les detencions són molt esporàdiques, per més que hi hagi evidències i testimonis sobre els fets, i la complicitat dels jutges acaba d’arrodonir la feina.

El sol fet que es creï una plataforma d’aquesta mena, on hi conflueixen grups prou dispars a nivell ideològic i d’àmbit d’actuació, explica la gravetat dels fets. I és que al País Valencià es pot dir que la violència hi és institucionalitzada, amb un Partit Popular fent costat als violents, i no sempre només per omissió.

L’Església dels pederastes i de la família

L’Església catòlica, com qualsevol altre grup humà té tot el dret a manifestar-se i a convocar la ciutadania per a defensar les seves idees. Té dret a fer-ho, com dies enrere a Madrid, encara que només sigui per donar suport electoral al seu partit; el partit que en cas de guanyar les eleccions l'afavoriria econòmicament i li donaria el protagonisme que per si mateixa potser no pot tenir. Però després que no ens vinguin amb camàndules i falòrnies extravagants, ni s’amaguin en el subterfugi de ferir sensibilitats, quan se’ls respon des de la mateixa arena política a la qual s’han ficat.

La resposta del PSOE a les declaracions de la jerarquia catòlica respecte a les polítiques socials em sembla extremadament prudent i cautelosa. L’Església fa una aposta clara per un partit polític perquè sap que en traurà rèdits econòmics i socials, si li surt bé l’aposta. I per fer-ho no dubta a utilitzar les pitjors arts de l’engany i la manipulació, en una actitud d’absoluta hipocresia i perversitat. No és cert que l’Església convoqués a sortir al carrer a defensar els valors de la família, del seu concepte de família, sinó que sortia a defensar els seus interessos particulars fent campanya a favor d’un partit polític. Un partit polític que coincideix amb ells en la manera de concebre els valors democràtics (no condemnant per exemple el franquisme, ni la violència quan els és favorable), que no és que defensi un concepte de família o una forma d’entendre les relacions humanes, sinó que nega i pretén prohibir o marginar les dels altres.

Però, això sí, una Església que manté l’emissora de ràdio més indecent del país, la que més incita a l’odi i a la violència; una Església que permet, per exemple, que un dels seus bisbes surti públicament disculpant la pederàstia tot responsabilitzant-ne les víctimes, potser perquè no són pocs els clergues que hi estan implicats; una Església que no té cap mena d’escrúpols a l’hora de posicionar-se a favor del poder, enfotent-se’n de la bona fe de molts creients que encara s’imaginen una església basada en principis evangèlics.

Políticament correcte (i IV)

En política, el gest i la paraula tenen una gran transcendència en la mesura que són els aspectes que arriben més fàcilment a la ciutadania. Però, al capdavall, el que importa són els fets. Les polítiques d’igualtat de gènere, de solidaritat, d’integració social i d’immigració són realment molt semblants entre els diferents partits, a excepció feta de l’extrema dreta. A vegades, les diferències estan més en l’habilitat d’utilitzar el gest o la paraula més políticament correcte que en l’actuació en si, i en l’habilitat de capitalitzar aquestes expressions simbòliques.

Em sembla bé que aprenguem a ser curosos en les nostres expressions per tal de no ferir sensibilitats i per tal de reflectir al màxim en les nostres paraules els principis d’igualtat, de respecte, de solidaritat. Ara bé, tampoc podem obsessionar-nos amb les formes, algunes de les quals inherents en el propi llenguatge, ni sobrevalorar-les fins al punt d’oblidar-nos de la realitat mateixa. És cert que en el llenguatge col·loquial hi poden haver expressions “políticament incorrectes” com ara “treballar com un negre”, “això no mata moros”, “menjar braç de gitano”, “ser un jueu”; de la mateixa manera que la llengua normativa estableix sovint que el gènere masculí equival al concepte general, sigui masculí o femení. Quan parlem de “l’home” sovint ens referim al conjunt del gènere humà, així com quan parlem dels “barcelonins” o dels “ciutadans del país” ens referim tant als barcelonins com a les barcelonines, i tant als ciutadans com a les ciutadanes. I hi ha uns estereotips que tenim interioritzats, que difícilment podem eradicar, i que tampoc estic segur que calgui fer-ho.

No veig la necessitat d’anar furgant, amb voluntat gaire bé inquisitorial, en el nostre llenguatge per trobar-hi expressions o formes que puguin qualificar-se com a “políticament incorrectes”. I menys que això s’utilitzi com a arma per a desqualificar ningú. Per exemple, en l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona sobre la revista de Nadal (per cert que encara ara anuncien que ens preparem per les festes de Nadal) s’hi diu, com un fet excepcional, que les dones acudeixen a les ferreteries i els homes a les joieries, entenent que cadascú buscant el regal que correspon a la seva parella. Sexista? I en el vídeo pre electoral de CiU, hi ha una imatge desafortunada que també es pot catalogar com a “políticament incorrecte”, perquè té un deix discriminatori. És ben cert. Però potser no és massa més greu que els qui en qualsevol missatge hi afegeixen sempre, només com una guinda decorativa, aquella imatge o aquella expressió per a acontentar la parròquia i complir amb els cànons establerts com a “políticament correctes”.

Políticament correcte (III)

D’entre totes les formulacions “políticament correctes”, les més temudes per polítics i personatges amb projecció pública amb un tarannà mínimament progressista són les que fan referència a la xenofòbia, al racisme, i al masclisme. Una incorrecció formal a l’hora d’explicar un programa econòmic, o de sanitat, o d’infraestructures, no té més importància perquè al capdavall tothom valora el fons de la qüestió. Però qualsevol relliscada, imprecisió, o frase que pugui ser mal interpretada en un sentit sexista o amb indicis de racisme és motiu d’escàndol.

Això fa, d’una banda, que sovint es redactin textos, legals o discursius, molt ferragosos i de difícil lectura, o que també sovint ens omplim la boca de frases “políticament correctes” però que després no es corresponen amb la realitat.

No hi ha cap grup polític, llevat de l’extrema dreta, que no defensi la vigència dels Drets Humans, del dret a la vida i del dret a la vida digna; que no accepti la igualtat de drets de tots els ciutadans sigui quina sigui la seva procedència; o que no accepti el principi de solidaritat envers els més desafavorits. Altrament, no seria políticament correcte. Ara bé, tampoc n’hi ha cap que sigui favorable a una política de portes obertes: el dret a la vida, a buscar un lloc on trobar una vida digna, s’acaba tan bon punt intervenen els interessos d’Estat (no oblidem que les fronteres són d’Estat). Les persones que, pel mitjà que sigui, hagin aconseguit un determinat paper adquireixen uns drets com a persones que seria del tot “políticament incorrecte” negar. Però, les persones que no l’hagin aconseguit encara poden ser foragitats i condemnats a la misèria del seu país o a la marginalitat a casa nostra, sempre que es formuli de forma “políticament correcte”: cal regular els fluxos de la immigració, la societat ha de poder absorbir adequadament els nouvinguts precisament per a poder-los garantir tots els drets (als altres no cal garantir-los res), etc, etc. I ja no parlem del tracte que es dóna des del primer món als països subdesenvolupats, donant suport a règims dictatorials, espoliant-los els recursos naturals, utilitzant-los com a abocadors, o servint-nos de mà d’obra barata només quan interessa al sector econòmic occidental.

És la hipocresia institucionalitzada, considerada com a políticament correcte fins i tot per organitzacions que pretenen abanderar-se en la lluita contra el racisme o la xenofòbia. I un cop acceptada aquesta hipocresia, aleshores rebusquem en el llenguatge d’uns i altres que no se’ns escapi una frase que pugui ser mal interpretada, que tingui algun deix que pugui considerar-se com a “políticament incorrecte”.

Políticament correcte (II)

La necessitat de complir amb determinades premisses concebudes com a “políticament correctes” ens porta sovint a una confusió semàntica, i en definitiva a una desorientació general. Per exemple, com que el concepte “federal” queda bé per a una formació de caràcter progressista, el PSOE ho exhibeix en el seu ideari, i fins i tot a nivell intern s’estructura com si fos un partit federal, però a la pràctica el PSOE és radicalment contrari al federalisme i treballa dia a dia per impedir que avancin els principis federalistes a nivell de l’Estat. Com que a nivell espanyol la idea del nacionalisme s’associa només als nacionalismes perifèrics, es considera que no és políticament correcte anomenar nacionalista el que es fa des de l’Estat, és a dir des del nacionalisme espanyol.

Però és que la confusió s’estén també en altres àmbits discursius. Els espanyols, per exemple, s’omplen la boca de respecte per la diversitat, i així ho fan constar en tots els documents “políticament correctes”, però a la pràctica imposen un unitarisme ferotge, tendent a eliminar tota diferència. I a casa nostra, quan parlem de normalitzar la llengua catalana, d’incrementar-ne el seu ús, perquè quedi més “políticament correcte” hi afegim en els documents oficials que això es farà sense anar en detriment del castellà. El mateix passa en l’àmbit econòmic, quan es fa una concessió a una comunitat autònoma s’afegeix tot seguit que no és en detriment de la resta de les comunitats”. Com pretenem incrementar res, sense reduir-ho d’un cantó o altre?.

O quan parlem d’integració dels nou vinguts, queda bé remarcar-ne el valor de la cultura que ens aporten, i assegurar que la seva integració s’ha de fer sense coaccions de cap mena i sense que això representi perdre la seva cultura i identitat d’origen. Però a la pràctica “les Festes de la Diversitat” acostumen a ser en una sola llengua, el castellà; “la diversitat ens enriqueix” diuen, però només s’accepta a nivell de manifestacions folklòriques o per impedir que es tingui accés a la llengua i la cultura del país; arreu del món, o es creen guetos amb conseqüències nefastes com hem vist a França per exemple, o els nou vinguts s’integren plenament en la cultura del país d’acollida fins a sentir-s’hi com un més. Però aquí queda “políticament més correcte” cantar les excel·lències del mestissatge. Encara que els abrandats del mestissatge acostumen a ser alhora abrandats de l’unitarisme, imposant sovint una llengua i una cultura que ni és la pròpia dels nou vinguts ni és la pròpia del país.

Políticament correcte (I)

“Políticament correcte” és una expressió que ha fet fortuna, però que pot tenir interpretacions diverses. Quan qualifiquem quelcom de “políticament correcte” sembla que estiguem dient que respon a uns cànons establerts en l’àmbit de la política, entesa com a expressió pública, però que no tenen per què correspondre a una correcció en altres àmbits. Com si volguéssim dir que s’han acomplert els formalismes que exigeix la correcció política, al marge de si en el fons és més o menys encertat. O dit d’una altra manera, hi hauria una ètica per a l’ús quotidià, potser més relaxada, on hi ha més permissivitat, i una altra per a ser formulada en públic, per a quedar bé.

A nivell de carrer, de tertúlia de cafè, amb els amics o fins i tot amb els companys de partit, sempre que no hi hagi micros oberts ni càmeres ocultes, es poden dir determinades coses tal com les sent la gent, tal com les viu i les pensa. I fins aquí ningú hi posa massa objeccions. El problema només ve quan, sortint d’aquest àmbit més reduït i quotidià, algú expressa allò mateix de manera que pot transcendir a l’opinió pública. Aleshores, se li exigeix un altre llenguatge “políticament correcte”, se li exigeix una expressió fingida, maquillada o hipòcrita.

Aquesta és, potser, una de les claus de l’èxit de la sèrie televisiva Els Simpson, on alguns dels personatges parlen sense embuts, de forma “políticament incorrecte”, però amb la qual si sent identificada molta gent. I és també, potser, la clau de l’èxit (esperem que només sigui parcial i de curta durada) de determinats grups de l’extrema dreta que no tenen cap mena de mania a l’hora de parlar, i no els importa que se’ls titlli de xenòfobs, racistes, masclistes o fonamentalistes.

Per contra, en el marc de la rivalitat política sembla que hi hagi una recerca permanent per a trobar indicis, en el discurs de l’adversari, de tics o de lapsus “políticament incorrectes”. Preferim que es formulin frases abstractes, sense sentit o contradictòries abans que caure en el pecat de la incorrecció política. Aquests dies, i més tenint en compte que s’acosten eleccions, veiem com s’incrementen les acusacions i els retrets, uns als altres i en totes direccions, perquè hom creu haver descobert en l’adversari una frase “políticament incorrecte” que el desqualifica.

És un tema per fer-nos-ho mirar.

Missatge del President, i del partit

El missatge del President de la Generalitat, com cada cap d’any, va ser ben poca cosa més que desitjar un bon Any Nou. De fet, aquesta mena de missatges tampoc tenen ni han de tenir massa més pretensió. El President Montilla, però, no es va poder estar de dir-nos que l’única visió vàlida de la realitat del país era la seva, la del seu partit. No sé quantes vegades va repetir la idea que no serveix per a res la queixa, la protesta, el victimisme... De fet, va venir a dir que estiguéssim tranquils, sense fer massa soroll ni sortir al carrer, què si hi ha problemes per això hi és ell, per a resoldre’ls.

Si s’han de formular queixes, ell és el primer a fer-ho anant a Madrid a advertir que si continuen maltractant-nos com fins ara hi pot haver una “desafecció generalitzada dels catalans”. Poques vegades s’han dit coses tan dures a Madrid, des de la més alta representació de Catalunya. Però un cop dit això, segons Montilla, ja no cal que sortim a manifestar-nos pel carrer, ni fem més protestes, perquè tot es resoldrà de la seva mà i de la dels seus companys de partit (els mateixos que, de continuar pel mateix camí, poden provocar la desafecció dels catalans envers Espanya).

No entenc, sincerament, per què el Conseller Saura es queixa dient que les negociacions amb l’Estat no van bé, per què el Conseller Castells reclama un major tracte fiscal, per què el Conseller Nadal no vol ni rebre per cortesia la Ministra de Foment, per què el Conseller Maragall diu que l’Estat discrimina els catalans a l’hora de concedir beques... Que no s’han complert les promeses, això ja no ens ha de venir de nou, venint de Zapatero! No s’ha fet la reunió bilateral que s’havia de fer abans d’acabar l’any, ni tenim el traspàs de rodalies promès per a l’u de gener, ni s’acompleix el que preveu l’Estatut en matèria de finançament...

Però ara vénen eleccions, i el Montilla es deu primer al partit, al PSOE. I ja n’hi ha prou de parlar de desafeccions i d’altres mostres de victimisme. Ara és l’hora de fer costat als que vetllen per nosaltres: ell i el seu partit. Tot un discurs institucional.

Un televisor sense TDT no és un televisor?

La Generalitat ens està bombardejant aquests dies amb una campanya publicitària advertint-los de la necessitat que els aparells de televisió disposin de la TDT, perquè ben aviat es produirà l’apagada analògica, i quedaran inservibles. La campanya es fa ara, quan falten pocs mesos perquè la TDT sigui imprescindible, aconsellant els ciutadans perquè estiguin alerta a l’hora de comprar un televisor, no fos cas que encara ens el venguessin amb el sistema antic. Gràcies per avisar-nos.

Però, com sempre, mani la dreta o mani l’esquerra, es deriva la responsabilitat a l’usuari o consumidor sense tocar els interessos de les empreses.

Que s’havia de produir aquest canvi en el sistema de recepció del senyal televisiu ja fa uns quants anys que se sap. El lògic d’una administració que es digui representar els interessos de la majoria hauria estat emprendre les accions pertinents de cara als industrials i distribuïdors del sector. Des de fa uns anys es podria haver obligat les empreses a incloure el TDT en els nous aparells, o com a mínim a indicar que els models vells que s’estaven venent tindrien data de caducitat. Perquè fins ara els consumidors han anat comprant aparells que, encara amb garantia, poden deixar de funcionar d’aquí a uns mesos. Però, està clar, això podia haver perjudicat els empresaris del sector, i el poder sempre està amb el poder.

És el mateix que passa en el sector automobilístic. En lloc d’obligar les empreses a produir els cotxes amb una velocitat limitada al màxim permès per la llei, opten per autoritzar-los d’acord amb els interessos de les empreses, i carregant després contra els qui els utilitzen. O el que passa amb tot el tema del reciclatge. En lloc de posar mesures per tal que es produeixin menys residus o que siguin residus fàcilment reciclables, s’opta per traspassar la responsabilitat al ciutadà.

Evidentment és molt més cara la campanya publicitària que ens estan fent ara sobre la TDT que haver emprès les mesures adient, en el seu moment, envers els productors i distribuïdors. Però per als polítics de dretes (la dreta que ens mana ara) els és més fàcil estar bé amb l’empresariat, i descarregar les responsabilitats cap als ciutadans que, al capdavall seran els qui pagaran la campanya publicitària.

Amb permís per a matar

L’assassinat de l’exprimera ministra pakistaní, i candidata en les properes eleccions presidencials, Benazir Bhutto és un pas més en la carrera de Musharraf. Un dictador sense escrúpols ni vergonya que empresona els opositors, destitueix els jutges que no jutgen a la seva mida, i maniobra amb l’exèrcit per a mantenir a ratlla la població. Això no ens ve pas de nou. El problema, però, no és només el del dictador i el dels militars que li fan la feina bruta, sinó dels suports internacionals que continua tenint. Aquest assassinat no hauria estat possible sense la complicitat expressa de les potències occidentals.

Per als governs de l’anomenat primer món els va molt bé disposar de governs titelles, més o menys sanguinaris, als quals poden comprar per quatre rals, venent-los tot el material que necessiten per a mantenir a ratlla la població i per a deixar-los via lliure per a servir-se dels recursos econòmics de la zona. A Europa, caldria anar més en compte, amb l'excepció feta del Putin, que segueix el mateix patró. Però allà, al Pakistan, els crims d’estat són extremadament útils i rendibles, perquè eliminen tota oposició que pogués tenir la pretensió de defensar els interessos del país, i alhora deixen en una situació encara de més feblesa el dictador que continuarà necessitant del suport occidental.

Musharraf no hauria gosat emprendre una acció d’aquesta envergadura sense haver-ho consultat i haver obtingut el vist-i-plau dels seus protectors. Oficialment, els Bush, Brow, Sarkozy, Prodi o Zapatero condemnen l’atemptat, com també ho fa el mateix Musharraf. Però immediatament es refermen que cal continuar amb el procés “democratitzador” del país, amb el mateix dictador al capdavant. Tota una farsa que s’amaga sota l’excusa que s’ha de lluitar contra un terrorisme encara més cruel. Encara més?

Reprendre la lluita armada

El Front Polisario ha fet una clara advertència sobre la possibilitat de tornar a la lluita armada si no es desencallen les negociacions que han de donar una solució definitiva al Sàhara Occidental. Cal recordar que la lluita del poble saharià s’inicià o va prendre un nou rumb quan dos règims dictatorials, Espanya i el Marroc, van decidir que aquest darrer s’annexionava el territori fins aleshores colònia espanyola. La lluita armada no és la via adequada, diuen, i els problemes s’han de resoldre per la via del diàleg. D’acord. Aquesta és la via que també va seguir després el Front Polisario amb la promesa de la comunitat internacional de buscar una sortida negociada al conflicte. Fins ara, aquesta comunitat internacional amb les Nacions Unides al capdavant ha donat per bona la situació imposada pels règims antidemocràtics que conculquen els drets més elementals del poble saharià.

I és que el Front Polisari ha caigut a la mateixa trampa que ETA i que tants altres grups que, en un moment donat, i davant la impossibilitat d’emprar els recursos i mitjans democràtics, s’han decidit a emprar la mateixa violència que utilitzen els Estats ja reconeguts. Primer se’ls diu que amb violència no hi pot haver diàleg ni negociació; però quan decideixen fer el pas i apostar per la via pacífica, aleshores els qui monopolitzen la violència ja no veuen necessitat de negociar perquè ells ja tenen el botí desitjat, el territori ocupat, i el temps corre a favor seu. En realitat no desitjaven la pau, sinó la victòria; no s’exclamaven per les víctimes de la violència, sinó pels resultats que poguessin derivar-se’n.

En el cas del Sàhara, la comunitat internacional ha mantingut una posició vergonyant, fent costat sempre al règim autoritari i antidemocràtic del Marroc, menystenint les constants violacions dels drets humans, els dels saharians però també els dels marroquins que han intentat denunciar la situació. El paper de les Nacions Unides ha estat el de simple titella d’acord amb els interessos de les grans potències, ja sigui França o els Estats Units. I Espanya, que com a Estat hauria de sentir-se com a mínim corresponsable de la situació, no solament ha amagat el cap sota l’ala, sinó que no ha dubtat a l’hora de posar-se al costat de la dictadura. El PSOE, que quan era a l’oposició es mostrava teòricament solidari amb el Front Polisari, un cop al govern ha continuat am la política del PP, i ha preferit defensar els seus interessos: les restes colonials de Ceuta i Melilla.

No és una bona notícia que el Front Polisari pugui arribar a reprendre la lluita armada, però quan ens demanin una condemna contra el terrorisme, haurem de condemnar primer els governs i les institucions que l’han propiciat. Haurem de condemnar primer els qui han apostar per la conculcació dels drets humans, per la negació de la via del diàleg, pels règims autoritaris... I si convé escopir a la cara dels qui pretenguin hipòcritament reclamar-nos una condemna de la violència quan són ells els qui l’han impulsada.

El Govern Zapatero, segons els socialistes

Ahir parlava de la possibilitat de partir de les dades que aporten els espanyols o entitats financeres gens sospitoses de catalanisme a l’hora de denunciar el dèficit fiscal que pateix Catalunya. Sense que això vulgui dir, per suposat, renunciar a les pròpies dades ni tampoc donar més validesa a les seves. Simplement, donat que cadascú defensa les seves posicions a partir de visions pròpies i inevitablement interessades, emprar també el recurs de dir que fins i tot a partir de les seves dades tenim tot el dret de queixar-nos i d’exigir un tracte just, o més directament dir que no ens interessa fer negocis amb una gent que ens espolia per sistema.

Doncs, bé, quelcom de semblant podríem fer a l’hora d’avaluar la política del Govern espanyol. Prenem com a arguments bàsics els que ens donen ells mateixos.

Que des de CiU o des d’ERC es denunciï la poca voluntat del Govern espanyol per millorar l’autogovern de Catalunya, per atendre les reivindiacions dels ciutadans catalanss i fins i tot per complir amb el que estableix la llei (l’Estatut d’Autonomia), per ser tan evident no té massa rellevància. És el que toca, i venint dels nacionalistes ja se sap. Que des d’ERC o des d’IC es critiqui que el PSOE practica una política estrictament liberal, de dretes, calcada de la del PP, en ser tan obvi tampoc se’n fa de més ni de menys. És el que toca, i venint d’utòpics esquerranosos ja se sap.

Ara bé, resulta que reiteradament, membres socialistes del Govern català han denunciat l’actitud obstruccionista dels seus companys de partit pel que fa als traspassos pendents i previstos en l’estatut. Se suposa que esperen que passin les eleccions de març: si perden ja s’espavilaran amb els del PP, i si guanyen tot es pot tornar a posar sobre la taula per renegociar—ho en funció de la força electoral de cadascú. El Conseller Castells, a més, ha discrepat obertament no solament per la lentitud negociadora del Govern espanyol, sinó perquè no sembla que hi hagi la voluntat de complir amb les promeses pel que fa al finançament. I el Conseller Nadal, com el mateix Montilla van boicotejar l’acte d’inauguració d’un tram d’autovia a Girona per no haver de coincidir amb la Ministra Magdalena Àlvarez. I el Conseller Maragall denuncia que els estudiants catalans reben de l’Estat espanyol (del seu govern) moltes menys beques que la resta de l’Estat. I així podríem anar seguint.

Està clar que a l’hora de la veritat, i malgrat tot, es neguen a reprovar la Ministra de Foment o acaben demanant el vot per al PSOE. Però només cal sentir-los a ells mateixos per adonar-se que no és aquesta l’opció més vàlida per als catalans. Els seus arguments són tan o més convincents que els nostres: si no ells no n’estan satisfets...

Balances fiscals interessades

Fa molt de temps que s’està discutint el tema de les balances fiscals. Per més que hi hagi acords del Congrés dels Diputats i compromisos formals del govern, el Govern sempre es nega a fer-les públiques. Hi ha dades prou evidents d’entitats bancàries, de fundacions i centres d’estudis independents, que demostren el tracte injust que rep Catalunya, i si l’Estat no vol fer-les públiques no és perquè hagin d’aportar res de nou, sinó perquè seria com reconèixer aquest tracte injust. I així mantenim el debat obert.

Les darreres dades aportades per l’estudi encarregat per la Fundació Irla (fundació d’ERC) indiquen un dèficit fiscal favorable a Espanya, de gaire bé el doble del que indicaven els estudis anteriors. I amb aquest argument ens carreguem de raó per reivindicar la fi de l’espoli, un sistema de finançament basat en el concert econòmic, o directament la independència. Però, està clar, el que ens aporta de més (d’evidenciar amb més contundència el dèficit fiscal) l’estudi de la Fundació Irla ens ho resta de credibilitat pel fet de provenir d’una Fundació de partit, i per tant presumiblement no imparcial. I no poso en dubte el rigor i la serietat d’aquest estudi del qual no en sé més que les dades que n’han aparegut a la premsa.

El govern espanyol argumenta, a l’hora d’incomplir els seus compromisos (el govern no té per què argumentar res per incomplir promeses, el pa de cada dia), que hi ha diferent maneres de calcular el dèficit fiscal. I deu ser cert. Però això, en qualsevol altra situació, es resoldria encarregant l’estudi definitiu a persones o institucions de màxima solvència, i al capdavall publicant els resultats derivats de les diferents metodologies possibles, encara que al final hom es decantés per acceptar-ne només una com a oficialment vàlida.

Quan ERC va començar a parlar del dèficit fiscal, a principis dels noranta crec, es basava, entre altres, en un estudi publicat pel banc de Santander. I aquell estudi del banc del Botín, gens sospitós de catalanisme, era més que suficient per a argumentar que Catalunya patia una sagnia permanent que li dificultava el desenvolupament econòmic. És el mateix que passa quan la Patronal catalana (normalment afí al PP) treu les seves dades, o fan altres entitats espanyoles. Podem argumentar que es queden curts, certament, perquè la seva imparcialitat no és menor que la de la Fundació Irla. Però les seves dades, sovint amb visió estrictament espanyola, evidencien igualment la discriminació que pateixen els ciutadans de Catalunya, amb l’avantatge que els espanyols no poden desqualificar-les per la seva procedència.

Nosaltres tenim les nostres raons, tant o més solvents que les seves, però és que les seves raons també ens donen la raó.

No falten cambrers ni dependents del comerç

Aquests dies, com ja va passar a l’estiu, s’ha reiterat la idea que falta gent disposada a fer de cambrer o de dependent del comerç. Els empresaris del sector diuen que els costa trobar gent disposada a treballar en una feina que implica treballar dissabtes i alguns festius, en el cas del comerç, i tots els caps de setmana en el cas de l’hosteleria. I ho diuen amb un aire de perdonavides com volent donar a entendre que avui dia, sobretot el jovent, hom prefereix una vida fàcil, sense lligams ni compromisos fora d’hores.

I em sembla que hauríem de dir que això és absolutament fals.

De gent disposada a fer de cambrer o de posar-se darrere el taulell d’una botiga o d’uns grans magatzems n’hi molta. Els horaris laborals no són impediment per escollir determinades feines, si tenen, lògicament, la seva compensació. El que no hi ha és gent disposada a treballar nou o deu hores diàries per un sou de misèria, i encara sovint amb una feina temporal. Perquè resulta que els empresaris del sector no volen saber res de procurar formar uns professionals per tal d’oferir un servei de qualitat; ja compten que val més perdre alguns clients però tenir personal mal qualificat, i per suposat mal pagat.

I no és que la gent sigui tan desmenjada que prefereixi no treballar a fer-ho en les condicions i la remuneració que ofereixen en aquests sectors, sinó que molts, si volen sobreviure, no poden acceptar aquesta mena de feines. Una persona que hagi de pagar un lloguer de 700 o 800 euros, que a Barcelona ja no és tan fàcil de trobar, no es pot permetre el luxe agafar una feina que l’ocupi tot el dia per cobrar poca cosa més del que necessita per al pis. Li sortirà molt més a compte treballar a través d’ETTs, fent hores de qualsevol cosa, des de descarregar en un magatzem a fer neteges en cases particulars o fer de cangur.

Hipocresia i deshonestedat per bandera

Si ahir parlava d’una actuació política plantejada amb el convenciment que no prosperaria, avui podem parlar d’una altra també recent, encara que de sentit contrari, i amb l’agreujant d’hipocresia i manca d’honestedat per part dels proposants. Em refereixo a la iniciativa portada al Parlament per la plataforma nacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana. La proposta debatuda al Parlament, sense més pena ni glòria el dia 19 de desembre, pretenia proposar una llei sobre l’ensenyament en la llengua materna i el bilingüisme a l’escola. Ni els mateixos defensors de la proposta no van alçar massa la veu, perquè els primers que estaven en contra del que proposaven eren ells mateixos, així com els dos partits nacionalistes que els recolzaven (PP i C’s).

La proposta no tenia sentit perquè hauria estat contrària al que estableix l’Estatut d’Autonomia, una llei de rang superior. I era contrària a les recomanacions fetes pel Consell d’Europa quan analitza el grau de compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Suposo que per això, presentaven la proposta sabent que era inviable. Ara bé, en aquests casos, més enllà de la idoneïtat de la proposta és interessant veure els arguments que s’hi esgrimeixen i que donen una idea de la baixesa moral dels proposants.

D’una banda, falsegen i tergiversen les orientacions donades per la UNESCO a favor de l’ensenyament en la llengua materna, almenys dels primers nivells educatius. Saben perfectament que aquestes indicacions de la UNESCO estan pensades i formulades per a aquells països en què la llengua oficial no es correspon amb la llengua pròpia del país, i precisament per salvaguardar la llengua minoritària. Però és que, de l’altra, quan donen l’argument que cal que s’ensenyi els infants en la llengua materna per tal de no perjudicar el seu procés d’aprenentatge no poden amagar al darrere un sentiment racista absolutament repugnant: ells són partidaris de la segregació per qüestions lingüístiques, amb el convenciment que així podrien propiciar el trencament de la societat catalana. Amb l’agreujant, està clar, que ells estarien radicalment en contra d’aplicar aquest principi fora de Catalunya.

El Partit Popular, com el PSOE, està en contra de l’aprenentatge en la llengua materna quan es tracta dels nens de la Franja de Ponent, o quan es tracta de la població immigrada a qualsevol ciutat de l’Estat. Ells saben, i s’hi oposarien frontalment, que és inviable aplicar el principi que ells proposaven a la majoria d’escoles del país on trobaríem nens de diverses procedències i per tant de llengües diverses. Quan al·leguen qüestions pedagògiques o de drets dels infants, es refereixen només als qui tenen el castellà com a llengua materna. Per als altres, no cal.

CT un domini propi per a Catalunya?

En política, com en tants altres àmbits, a vegades s’emprenen accions o es fan propostes amb el convenciment previ que no tenen cap possibilitat de prosperar i que no tenen ni tan sols la transcendència simbòlica del gest. Això explica que passés tan desapercebut el rebuig del Congrés espanyol a la proposta convergent de facilitar que Catalunya tingués el .CT com a domini propi a Internet. Al Senat, la proposta va prosperar per error, ja que es va equivocar el PP en bloc en la votació, com també ho va fer ERC en sentit contrari. Però més enllà de l’anècdota no sé si algú va entrar en el fons de la qüestió.

D’una banda es podria qüestionar si, en aquests moments, ens convé tenir un nou domini .CT per a Catalunya. És cert que els estats disposen d’un domini propi de dues lletres, i que per tant aconseguir-lo per a Catalunya hauria estat un cert reconeixement com a país al mateix nivell que els altres estats. Però no és menys cert que el domini .CAT, tot i ser atorgat oficialment per a identificar una llengua, a la pràctica equival a identificar els Països Catalans, llevat de l’excepció anecdòtica de l’Alguer. Amb les estratègies actuals dels partits catalans, i concretament de CiU i ERC, és evident que la perspectiva d’independència queda força lluny, ja que ningú treballa amb la perspectiva del 2014; però, en cas d’assolir-se, el nou domini .CT quedaria restringit a Catalunya, i més difícilment seria acceptat per molts valencians i illencs.

Però d’altra banda hi ha un aspecte que semblen oblidar tant els defensors del .CT com els nacionalistes espanyols que al Congrés formen un bloc ben homogeni. No és cert que els dominis de dues lletres corresponguin o s’atorguin només als estats. Hi ha molts territoris, alguns de minúsculs, que tenen un domini propi com el dels estats. I per mostra, un botó: AC correspon a l’Illa d’Ascensión, AI a l’illa d’Anguilla, AN a les Antilles Holandeses, AQ a l’Antàrtida, AW a l’illa d’Aruba, AX a les illes Aland. I així aniríem seguint amb la resta de l’abecedari.

I, malgrat tot, baixen els independentistes?

Fa temps que vinc dient que cal anar amb compte amb aquesta idea del sobiranisme pràctic, de pensar que, donat que a Madrid ens maltracten d’aquesta manera, la gent esdevé sobiranista. Ës possible que algú faci números i arribi a la conclusió que el negoci (el negoci de ser ciutadans, vull dir) ens aniria millor si el féssim separats d’Espanya. És possible que algú s’adoni que els ciutadans de Catalunya no reben de l’Estat el nivell de serveis (inversions, infrastructures...) que li correspondria. Es pot pensar, amb bona lògica, que les rodalies, l’aeroport i tantes altres coses les gestionaríem millor nosaltres des d’aquí, que no ho estan fent des de la metròpoli.

Però, ai làs, ara ens diuen (baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió) que la tendència independentista ha fet un pas enrere. En relació a la darrera enquesta del mes d’octubre, segons les dades del CEO, hi ha menys catalans partidaris de la independència, i menys també que se senten només catalans. Els qui basaven la seva estratègia en la peculiar teoria del sobiranisme pràctic, i que en refermaven la seva validesa amb les dades del mateix baròmetre del mes d’octubre, ara diuen que amb això de les enquestes s’hi ha d’anar amb peus de plom; ja se sap que solen ser molt tendencioses, que els resultats no són massa fiables, que les mostres poden ser poc representatives o que les preguntes poden induir a respostes esbiaixades. Qualsevol excusa menys fer autocrítica i pensar que alguna cosa està fallant en aquest plantejament.

D’una banda em sembla fals el plantejament: no és cert que la descentralització per si mateixa hagi de donar millors resultats. Però de l’altra, en qualsevol cas, donaria com a resultat un sobiranisme extremadament feble, i per tant fràgil. Tan bon punt els trens de rodalies tornen a la normalitat (que per a la majoria de la població només vol dir que no siguin portada als mitjans de comunicació), les conviccions poden decaure fàcilment. Aprofitar la conjuntura d’un desgavell en infraestructures, o fins i tot d’un dèficit fiscal, té sentit sempre que tot seguit s’expliqui la raó de fons de la reivindicació sobiranista. Si en algun moment (ja sé que només és una hipòtesi), un govern espanyol gestionés eficaçment les nostres infraestructures i invertís a Catalunya el que ens correspon en relació a la població o al que es recapta en impostos, o simplement imaginem que s’invertís la relació de dèficit fiscal, renunciaríem a exercir el dret a decidir?

Potser també hem d’explicar que amb la independència probablement tindríem més recursos i els gestionaríem millor. Però que si no fos així, igualment tenim dret a decidir sobre aquests recursos i a gestionar-los a la nostra manera, amb els nostres errors i els nostres dèficits de gestió, contra els quals ningú no està vacunat.

De la indignitat del Montilla i companyia

Com era d’esperar, s’han aprovat finalment els pressupostos generals de l’Estat per al 2008. El resultat final de tot plegat podríem dir que entra dins de la més absoluta normalitat parlamentària: els grups de l’oposició, per principi, s’hi oposen, excepte algun grup minoritari que per motius diversos veu l’oportunitat de fer un favor a qui governa, amb el convenciment que ja se’l cobrarà més endavant. Mai els pressupostos del PP van ser aprovats pels socialistes, i mai els populars han aprovats pressupostos del PSOE, de la mateixa manera que mai els pressupostos de la Generalitat de l’època Pujol van tenir el suport dels socialistes, ni els del Tripartit han tingut el suport convergent. I això, al marge del beneficis o aportacions positives que podien incorporar aquests pressupostos.

Fins aquí, doncs, res a dir. Al Senat, el PSOE hi és en minoria i per tant sabia que podia perdre-hi la votació si no pactava amb els nacionalistes catalans. Amb ERC ja no hi van voler saber res d’entrada; no oblidem que als socialistes els repugna la crosta nacionalista, i no hauria estat un bon cartell electoral per al PSOE de cara a les eleccions del mes de març. Però sí que era possible pactar algunes esmenes amb CiU; els socialistes espanyols sempre han vist amb més bons ulls la moderació dels convergents, a qui haurien acontentat amb l’aprovació d’algunes de les seves esmenes. Però està clar, això hauria implicat de nou una imatge mediàtica de Zapatero al costat de l’Artur Mas (o del Duran), i que aquest pugués presumir d’haver fet una aportació tant a la governabilitat de l’Estat com als interessos de Catalunya.

I aquí ve l’acció que crec que es pot qualificar simplement d’indigne, per part dels socialistes catalans, amb el Montilla al capdavant. Les gestions i pressions fetes pel President de la Generalitat per evitar que el seu partit, el PSOE, pactés amb CiU són els que van propiciar el veto convergent al Senat. Els socialistes catalans van preferir perdre tot el diuen que es podia perdre amb aquell veto, més el que es pot perdre igualment per no haver-se pogut aprovat les esmenes del Senat, per tal d’evitar que aparegués la imatge en positiu de CiU pactant amb el PSOE.

Només em queda el dubte de si tot plegat no estava ja prèviament planificat pel murri ZP. Mentre Montilla i Mas es fan la traveta mútuament, en perjudici de Catalunya, ell s’estalvia haver d’acceptar les esmenes que hi havia previst d’incorporar al Senat, i alhora s’estalvia haver de fer cap concessió addicional pel suport de CiU. La jugada li ha sortit perfecta.

Les estranyes entranyes d’ETA

Des de fa temps el desprestigi de la justícia supera de llarg el dels polítics; i el seu nivell de corrupció faria avergonyir el Luís Roldan (qui se’n recorda, ja?) o el de La Rosa. Ho hem vist amb el Tribunal Constitucional, que tots els mitjans de comunicació donen per fet que el nivell de retallada de l’Estatut dependrà de l’adscripció política dels seus magistrats; o veiem el cas del País Valencià on es tolera i protegeix la violència quan aquesta va dirigida a sectors nacionalistes; i ho hem vist en tantes altres sentències en què es feia evident que havia primat la ideologia del jutge més que l’argumentació jurídica. Ara, el que no han perdut els jutges és l’esperit de superació. La jutgessa Ángela Murillo en el macrojudici contra l’entorn abertzale s’acaba d’inventar un concepte tan estrafolari i impresentable com el de ser “las entrañas de”, o aquest altre de “disfrazarse de legalidad”.

Per demostrar que algú forma part d’una organització o d’una empresa, posem per cas, fins ara calia que hi hagués un document o altre que ho certifiqués, o si més no algun testimoni que pogués certificar que la persona en qüestió actuava en nom o representació seva. La gent es faria un tip de riure si un jutge, per exemple, inculpés una persona acusant-la de tenir responsabilitats en una empresa, i en no tenir cap prova documental per a basar la seva acusació digués que és igual, perquè ja se sap que forma part de “les entranyes de l’empresa”. D’una empresa se’n pot ser un directiu, un accionaista, un treballador, un client, un proveïdor, de la mateixa manera que d’una organització se’n pot ser un dirigent, un assalariat, un soci etc. però és absurd que, no trobant-se cap d’aquestes vinculacions, es conclogui que forma part de “les entranyes” de l’empresa o de l’associació.

Igualment, si en una empresa o organització algú ha comès un delicte, s’ha d’establir concretament la responsabilitat que hi té cadascú, i mai es condemna col·legiadament els qui en formen part pel sol fet de formar-ne part. Però bé, en aquest cas no es tractava de cap judici en el sentit de sospesar els càrrecs, i les proves reals d’inculpació, i per tant la jutgessa tampoc s’havia d’atendre a principis jurídics ni a raonaments propis d’una administració de Justícia. Per això pot permetre’s de condemnar-los acusant-los fins i tot de “disfressar-se de legalitat”. Els papers potser eren legals, però ella ja sabia que tot plegat era una disfressa per formar part de les entranyes d’ETA.

El transport públic com a alternativa

Cada vegada que es posa a debat la conveniència d’ampliar o d’obrir noves vies de comunicació, o que es parla de la necessitat de regular el trànsit a les ciutats, sol sortir l’argument fàcil de dir que la solució passa per potenciar el transport públic. I aquí sembla que les posicions són molt clares: la dreta aposta per facilitar l’accés i la mobilitat del vehicle privat (quart cinturó, per exemple), mentre que l’esquerra seria molt més restrictiva en aquest sentit optant per potenciar el transport públic.

Si això és cert, algú hauria de redefinir el concepte de dretes i d’esquerres o reubicar-hi les forces polítiques que controlen l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM).

El Consell d'Administració de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) ha aprovat les tarifes del transport públic que regiran en el Sistema Tarifari Integrat a partir de l'1 de gener de 2008. I les noves tarifes preveuen increments superiors a l’IPC, sobretot pel que fa als títols integrats. Concretament s’apujaran un 4’2% de mitjana.

És que hi ha hagut un canvi polític en l’àrea metropolitana i ja no hi governa l’esquerra? És una nova manera de potenciar el transport públic, incrementant-ne els preus? No hi té res a dir la dreta tradicional del país quan és blasmada a nivell teòric però és plagiada a nivell pràctic?

A la plaça de Sant Jaume la dreta continua fortament atrinxerada al poder.

Líbia, tota una lliçó

El líder libi, Mu‘ammar al-Qaḏḏāfī es passeja aquests dies per Europa on és rebut com a cap d’Estat, sense cap mena de problema. No fa pas massa temps, la seva figura era associada a l’eix del mal com a promotor, instigador i col·laborador del terrorisme internacional. Era un individu detestable a qui s’atribuïen tota mena de crims i d’atemptats contra els drets humans. Ara, sembla un home perfectament rehabilitat, rebent un tracte de favor per part de les mateixes potències que el criminalitzaven. Quina ha estat la clau de la seva conversió?

No li ha pas calgut condemnar la violència ni deixar de donar suport a aquells grups que fins ara protegia, com ara els palestins. Tampoc ha estat necessari obrir el seu règim polític a nous aires democràtics, ni cap compromís per a respectar els drets humans. On rau, doncs, l’explicació de tal prodigi? La solució ha estat molt més senzilla: ha decidit esdevenir bon client de la indústria armamentista europea. I un bon client sempre és un bon client, o com diem aquí: el client sempre té raó.

La diferència entre un terrorista i un estadista és, doncs, la capacitat d’esdevenir un bon client. Probablement aquest és el principal retret que es fa a ETA: no aporta beneficis econòmics suficients. Tot i ser fidel a una mateixa marca i a un mateix mateix tipus de munició perfectament identificable, el volum de vendes és escàs; i encara tenen la fatxenderia de furtar bona part del seu equipament militar. Per aquest camí no aconseguiran mai ser rebuts amb honors d’Estat, com el Gadaffi, o com el Pinochet quan era President, o com el Musharraf del Pakistan, o com tants altres. I és que el terrorisme no és tan terrorífic quan proporciona sucosos beneficis.

Inici de la campanya electoral

Sovint diem que els ciutadans es queixen de la classe política en general, perquè sempre s’estan esbatussant i mirant més pels seus interessos particulars o de partit que pels interessos generals o de país. I ens posem les mans al cap quan pensem que tenim per davant tres mesos llargs de campanya electoral. Però, qui ha dit que comença ja la campanya electoral? Són els mitjans de comunicació els qui, pel seu compte, han decidit que ja ha començat la campanya i que, per tant, tenen l’obligació de donar diàriament una notícia electoral de cada partit.

Són aquests mateixos mitjans i aquests mateixos periodistes que, quan arribi oficialment el període de campanya electoral, faran aquella ridícula protesta de no voler signar les cròniques per considerar que els polítics els coaccionen marcant-los el temps que han de dedicar a la informació de cada partit. Ara són ells els qui per pròpia iniciativa s’inventen diàriament una notícia electoral de cada formació política, encara que no tingui cap mena d’interès ni sigui cap novetat. Els polítics, per la seva feina, cada dia parlen i fan declaracions; que siguin o no notícia depèn (excepte en alguns casos molts rars en què realment diuen coses novedoses i interessants) només de la decisió dels mitjans de comunicació.

Hi ha polítics que poden estar en campanya permanentment, però que aquesta seva actitud tingui ressò a l’opinió pública no depèn de la mesquina del polític, sinó de la niciesa del periodista. Tenim una premsa que, en la majoria dels casos, ha renunciat a informar del que passa i es limita a transcriure el que diuen que passa. I és que sovint han pervertit l’essència del periodisme: han confós la seva funció de fer de missatgers entre la realitat i els ciutadans, per esdevenir simples missatgers o portantveus dels polítics.