Les receptes tècniques a la crisi

Cada vegada que es presenta una situació de crisi apareixen les mateixes veus, teòricament tècniques i enteses, que donen les mateixes receptes: retallar les despeses socials, contenció salarial, reforma del mercat laboral en el sentit de facilitar els acomiadaments, i procurar retallar tot allò que políticament no els convé i que potser abans no gosaven dir. És el posicionament clàssic de la dreta pel que fa a les despeses que afavoreixen els més necessitats i el posicionament dels nacionalistes espanyols pel que fa a les despeses en favor de la llengua, la cultura i la identitat nacionals.

Que aquesta mena d’actituds provinguin de grups polítics com ara el PP, i en molts casos també del PSOE, que té uns objectius clars i inequívocs sobre quina classe social i quin país volen defensar, i per tant quines classes socials i quins països volen combatre, ja no sorprèn ningú. La deshonestedat política és moneda habitual. Ara bé, que aquesta mena d’actituds les mantinguin també institucions o tècnics que pretenen presentar-se com a neutrals ideològicament és inadmissible, i diu molt de seva deshonestedat professional.

Els grups polítics que ideològicament consideren que Catalunya s’ha de mantenir subjugada a Espanya, i amb una cultura de segona o simplement assimilats a la cultura espanyola, és normal que propugnin a l’hora de reduir despeses, eliminar o reduir dràsticament partides pressupostàries que fan referència al foment de la llengua catalana o a la representació exterior de Catalunya. Els tècnics honestos podrien proposar la reducció d’aquestes partides a l’igual, en tot cas, que la reducció de la despesa militar o de la casa Reial. És normal que els partits de dretes propugnin congelacions salarials i fer més precari el mercat laboral perquè és una manera que té l’empresariat d’aprofitar les situacions de crisi. Però els tècnics honestos haurien d’incloure en el paquet de mesures la congelació de beneficis empresarials o els sous desorbitats dels dirigents; alhora que haurien d’alertar que difícilment s’incentivarà el consum a base de reduir poder adquisitiu dels ciutadans o incrementant la precarietat dels llocs de treball.

I és que no només els polítics practiquen la fal·làcia i l’engany per a afavorir uns determinats sectors en detriment dels altres.

Quan la Corona ens insulta

Vivim uns moments de crisi, i això vol dir que ens hem d’ajustar el cinturó. Fins a cert punt, qualsevol ciutadà pot entendre que hi hagi restriccions. De fet, inconscientment, fins i tot les famílies que no pateixen directament els efectes de la crisi ajusten les seves despeses, si més no en previsió del que pugui passar. La perplexitat del ciutadà, però, és majúscula quan s’adona que després d’haver escoltat un discurs on se’ns exhorta a la resignació davant la impotència d’una crisi d’abast mundial, apareixen centenars de milions públics per ajudar els grans bancs i les grans empreses, que malgrat els ajuts continuen limitant els crèdits i acomiadant personal, és a dir agreujant la crisi.

I bé, podem entendre que aquest és el resultat d’una política de dretes com la que practica el PSOE, i que encara podria ser més de dretes si governés el PP. Però hi ha elements que, ens desagradin més o menys, ens els presenten com a símbols del conjunt de l’Estat i al marge de les ideologies polítiques, com ara la Monarquia. Podem entendre que el servilisme monàrquic dels socialistes, sabent que el dels populars seria encara pitjor, els porti a dotar la Casa Reial amb uns pressupostos que en temps de crisi semblen una burla a la ciutadania.

Ara bé, al marge de les responsabilitats polítiques i del blasme que puguem fer els sectors mínimament progressistes a aquestes polítiques conservadores i servils del Govern espanyol, hi ha també la responsabilitat moral de la mateixa família reial. El Ministeri de la Presidència, dirigit per María Teresa Fernández de la Vega, com a suplement a l’escandalós pressupost de la Casa Reial, ha atorgat 3'3 milions d'euros més per millorar la piscina exterior i els ornaments dels jardins de la Zarzuela. No crec que sigui una iniciativa de la senyora Vicepresidenta, sinó que deu obeir als designis i als capricis dels membres de la reialesa. I encara que no fos així, un mínim de dignitat i de decència haurien fet que ells mateixos desistissin de fer una despesa tan supèrflua en uns moments de crisi com els que vivim.

És realment molest i injust que es faci pagar la crisi els qui tenen menys, als qui més la pateixen. Però és feridorament insultant que a sobre se’ns faci mofa i befa, també des de la Casa Reial, amb ostentacions com aquestes. Podem rebutjar la monarquia perquè som republicans; però tenim també raons per rebutjar aquesta monarquia per la seva immoralitat. Patim una Corona, que a sobre ens insulta.

ERC, cap on anem?

Ja sabem que les enquestes són això: aproximacions, intuïcions, tendències... I que al capdavall el que compta són els resultats reals, els que acaben donant els ciutadans a les urnes. Però el darrer baròmetre publicat aquest mes de novembre pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat hauria de preocupar seriosament a Esquerra. Segons aquest estudi, en quatre mesos el partit ha perdut un 30% en intenció directa de vot. Un 13’6% dels enquestats afirmen haver votar ERC en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, i ara només un 7’9% té clar que votaria Esquerra. Un percentatge que baixa fins al 6’1% si es tractés d’eleccions generals, enfront del 8’6% que diu que ho va fer en les darreres en què Esquerra ja va patit la gran davallada.

La mateixa enquesta apunta a què PSC i CiU es reparteixen el pastís, deixant la resta de partits com a mers comparses, com a partits frontissa, o com a guindes que poden acabar de completar l’opció real de govern. Per tant, quan es parla de la famosa sociovergència potser no és tant l’opció d’una coalició dels dos partits grans, com aquest repartiment del pastís que a l’estil espanyol margina completament la resta de formacions polítiques. Si la tendència es confirma, consolidaria el sistema d’alternança sense deixar més marge de maniobra a les formacions petites que la possibilitat d’acabar de fer decantar la balança.

Durant un cert temps, aquell que reivindica Josep Lluís Carod Rovira, semblava que ERC emergia com una tercera força política. El mapa polític estava format igualment pel bloc sociovergent d’una banda i per les forces minoritàries per l’altra, però amb la formació Republicana a mig camí reivindicant el seu protagonisme i optant, segons els més optimistes, a fer el salt cap a la primera divisió. Però sembla que tot això s’ha esvaït i hem retornat als vells temps en què ens hem de disputar la tercera o quarta plaça amb IC-V o amb el PP, però ja a molta distància de CiU i del PSC.

Els qui ens mostrem crítics amb l’actual direcció d’Esquerra, que no deixa de ser una continuació de l’anterior amb l’excepció feta del duo dirigent, ens preocupa no només que les enquestes i els resultats ens vagin donant la raó, sinó sobretot la niciesa dels qui s’entesten en no voler-ho veure. Els resultats de les darreres eleccions ja van ser desastrosos, però és que tot indica que continuem en el mateix pendent, sense que cap dels dirigents faci autocrítica i intenti redreçar la situació. La prioritat era ocupar unes places de poder, i això ho han aconseguit, encara que sigui a base de carregar-se tot un projecte engrescador per a un sector important de la societat catalana.

A propòsit de la independència del CAC

Des del primer moment, el Consell Audiovisual de Catalunya va tenir dures crítiques dels sectors més espanyolistes i reaccionaris de l’Estat, perquè hi veien una via que se’ls escapava de les mans. Fins ara, el Govern de torn, més sensible a les pressions polítiques i mediàtiques, havia d’acabar fent concessions que res tenien a veure amb els criteris tècnics i l’interès general de la ciutadania. El que de veritat molesta del CAC és justament la seva independència de criteri.

Aquest organisme, traslladat a l’àmbit espanyol, hauria estat el que en la seva llengua s’anomena una “merienda de negros”. Tal com han fet amb el Tribunal Constitucional o amb tantes altres institucions que han acabat prostituïdes, es repartirien els espais de poder, les poltrones i en aquest cas les llicències de mitjans de comunicació audiovisuals entre els dos partits majoritaris. I no és que tinguessin pressions dels partits per afavorir uns o altres, sinó que, com les sentencies, les resolucions es redactarien directament des de les seus dels partits.

Per això, quan s’adonen que a Catalunya, gràcies a l’existència del CAC, s’atorguen llicències radiofòniques en base a criteris objectius, de qualitat, de viabilitat i d’interès general, posen el crit al cel. Qualsevol persona que tingui un mínim de decència, de sentit de l’ètica, i sobretot de respecte per la professió periodística, descartaria atorgar cap concessió a la Cadena COPE, la més miserable i mesquina de l’espai radiofònic espanyol, la que utilitza sempre la violència verbal, l’insult, la desinformació i l’atiament d’odis i conflictes (de quin Evangeli ho deuen haver tret?).

Però tampoc és cert que els membres del CAC no puguin ser víctimes de les pressions partidistes. El conseller d’aquest organisme Fernando Rodríguez Madero, escollit a proposta del PP, ha denunciat haver rebut pressions del partit per tal que orientés el seu vot en una o altra direcció, per afavorir o perjudicar unes determinades emissores en funció de la seva ideologia. Aquesta és la seva forma d’actuar, la que imposen amb la complicitat del PSOE a nivell espanyol i lamenten no poder imposar a Catalunya. La deshonestedat i mesquinesa d’aquest partit i de la seva gent no té límits.

Pallassades de la Justícia

Finalment, el jutge Garzón ha tirat la tovallola, i s’ha inhibit del cas que ell mateix havia obert sobre les desaparicions i crims del franquisme. Tot una gerra d’aigua freda per a les associacions i entitats vinculades amb la memòria històrica que pretenien que es restituís la memòria de les víctimes de la dictadura, reconeixent-les almenys com a víctimes. La societat espanyola, excessivament vinculada i identificada amb el franquisme, podia sentir-se ferida per aquestes investigacions, i per això des del poder polític, judicial, militar i mediàtic han fet mans i mànigues per deixar les coses com estan, i els morts en l’oblit de les fosses comunes.

Coneixent l’historial del jutge Baltasar Garzón, el que sorprèn és que hi hagués algú que hagués confiat mínimament en les actuacions empreses, o que s’ho hagués pres seriosament. Era més que evident que es tractava d’un dels seus estirabots per ser present com a figura estel·lar als mitjans de comunicació. Avorrit i sense feina, devia pensar que podia ser una bona manera de passar el temps. I de fet, ell ja ha aconseguit el seu objectiu omplint primeres pàgines de la premsa i mantenint la seva imatge de justicier solitari.

Va sobtar que en un moment inicial de procés demanés els certificats de defunció del General Franco i d’altres membres de la banda terrorista; diuen que era un tràmit necessari per saber si podia imputar-los personalment o cridar-los a declarar. Però, el més sorprenent del cas és que el mateix jutge, en l’acte en el qual s’inhibeix en favor dels tribunals territorials, acaba afirmant quelcom que ens ha deixat bocabadats: Francisco Franco no té responsabilitats perquè ell ha comprovat, amb proves documentals a la mà, que és mort. De fet, el clown s’ha tret aquesta brillant argumentació de la màniga per evitar ser declarat imcompetent per a continuar amb la causa. És allò de dimitir per a no ser cessat.

Algú hauria de quantificar les hores i els diners esmerçades en causes perdudes, en la persecució d’ex dictadors (mai dels dictadors en exercici, o dels còmplices encara vius del Règim). La reparació històrica de les víctimes del franquisme, l’organització terrorista més cruel i salvatge del segle XX a l’Estat espanyol, és una qüestió estrictament política, com polítiques han estat les pressions perquè Garzón deixés el cas. Ho sabia ell abans d’iniciar el procés, com ho sabia l’Audiència Nacional que li ha parat els peus. Tot plegat una pallassada per deixar els terroristes a l’altar on es trobaven i les seves víctimes en l’oblit de les fosses comunes.

No s’ho creuen ni ells

En la futura Llei de Llengües d’Aragó, que porta més de deu anys de retard, sembla clar que el català no serà considerat llengua oficial a la Franja. El fet que el percentatge de població catalanoparlant en aquests territoris sigui dels més alts de tots els Països Catalans, que en molts casos supera el 90%, no és suficient com per donar a la llengua catalana la consideració que es mereix. El Govern d’Aragó es limitarà a fer una mena de reconeixement institucional de les llengües catalana i aragonesa, però sempre amb una clara discriminació respecte al castellà.

El que passa a Aragó és molt similar al que passa al conjunt de l’Estat. Quan els convé s’abanderen de l’espanyolitat, o en aquest cas l’aragonesitat, de tot el territori; però tot seguit, ells són els primers en negligir i contradir la seva afirmació. Si de veritat consideressin que Catalunya, la seva gent i la seva llengua formen part d’Espanya, o que la Franja, la seva gent i la seva llengua formen part d’Aragó, no dubtarien en considerar com a pròpies les diferents llengües dels respectius territoris. I no acceptarien la discriminació d’uns ciutadans, d’unes llengües i d’uns territoris respecte a uns altres, si fossin considerats igualment com a propis.

Des de Catalunya, les reivindicacions dels aranesos i de l’aranès no són vistes mai com una agressió als catalans o al català, com ells sí que hi veuen les reivindicacions del català o de l’aragonès. I l’explicació és ben simple: ells són plenament conscients que els catalans i la nostra llengua no formem part de la seva identitat espanyola o aragonesa, que és quelcom aliè a ells. A Aragó, els únics que arriben a creure’s la pertinença de la Franja a la comunitat aragonesa són ciutadans de la Franja, o bé inconscients de la seva pròpia realitat no acceptada pels aragonesos o bé que ja reneguen directament de la seva identitat com és el cas de Marcelino Iglesias. I a nivell espanyol passa el mateix: els espanyols són plenament conscients que nosaltres i la nostra llengua no tenim res a veure amb la seva identitat espanyola, altrament la defensarien com a pròpia; els únics que tenen dubtes o que, amb o menys deshonestedat ho defensen, són catalans que encara s’imaginen una Catalunya integrada harmònicament a Espanya, sense adonar-se que és aquesta mateixa Espanya que no ens hi vol. I per això ens maltracta.

Equiparables en qualitat, i en mediocritat

El Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres, ho deia aquest cap de setmana a Tortosa: la normalitat de les empreses culturals catalanes ha de consistir en què la seva catalanitat passi desapercebuda, com una premissa inqüestionable, i que per tant triomfin per la seva qualitat. I ho reblava dient que el Govern de la Generalitat no ha de finançar productes mediocres en català, només per la seva catalanitat militant, perquè això acaba perjudicant la reputació de la producció catalana. Em sembla un posicionament del tot correcte, però potser caldria fer-hi una matisació.

Sense que sigui, n’estic segur, la intencionalitat del Conseller, aquestes declaracions denoten un cert acomplexament que podria resultar perillós. O potser forma part d’aquell discurs que ja hem sentit moltes vegades a Esquerra basat en la idea que Catalunya ha d’apostar per l’excel·lència com a únic mitjà per a sobreviure. Pot semblar evident que les iniciatives empresarials han de ser viables per la seva qualitat, i resulta del tot desitjable que les nostres empreses culturals excel·leixin per la seva qualitat. No crec que ningú ho posi en dubte.

Ara bé. No és cert que les cultures normals (en el sentit que gaudeixen d’una situació de normalitat) tinguin només la qualitat com a fita i com a garantia de supervivència. Només cal donar una ullada al panorama espanyol, o al de qualsevol altre país normal (amb Estat propi), i veurem com al costat d’una minoria de productes de gran qualitat hi ha una gran massa de producció absolutament mediocre, destinada al gran públic, al consum de masses com s’acostuma a dir. Els nostres productes de qualitat els hem de poder comparar amb els productes del mateix nivell de qualsevol altre espai cultural; però no hem de menystenir, i molt menys prescindir-ne, aquella altra producció destinada al consum fàcil. Perquè si no, resulta que esmercem tots els esforços en l’intent aconseguir uns nivells d’excel·lència equiparables als de cultures que disposen d’un gran potencial econòmic, que nosaltres no tenim; i per contra desatenem la cultura de consum que, a falta de la nostra, arriba al gran públic en llengües forànies.

Em sembla fantàstic que s’aposti per la qualitat i l’excel·lència en la nostra producció cultural. Però també ens és imprescindible disposar d’una gran massa de producció, encara que sigui mediocre, que arribi al gran públic. Ens cal també premsa del cor, esportiva, publicacions eròtiques, sensacionalistes, passatemps i el que calgui. Com qualsevol cultura normal.

Unitat és la paraula clau

A mesura que ens anem acostant a la data en què el Tribunal Constitucional decidirà, d’acord amb les conveniències polítiques del moment, el nivell de les retallades de l’Estatut, creixen les proclames a favor de la unitat. La resposta ha de ser unitària, diuen. Amb aquesta excusa, explicaven que el President de la Generalitat fes una visita a domicili a Unió Democràtica, quan tothom sap que la finalitat de la reunió no tenia res a veure amb la unitat o amb la resposta a donar davant la sentència del Tribunal Constitucional. La cançó ja ens és coneguda: les proclames a favor de la unitat no són sinó una constatació que no hi ha cap voluntat d’assolir-la.

És el mateix que va passar amb el tema del finançament. De forma reiterada s’anava dient que calia fer un front comú davant la voluntat del Govern de Madrid d’incomplir el text estatutari, no solament en els terminis sinó també en el seu contingut. Però els nostres dirigents, a part de reiterar la cançó de la unitat no van fer cap pas, almenys cap pas positiu, per treure una proposta i una posició conjunta. A l’hora de la veritat, com ja va passar amb el debat de l’Estatut, el PSC es trobava a l’altra banda de la taula negociadora, i per tant donava per bons els pressupostos de l’Estat que obvien el tema del nou finançament. S’ha donat un xec en blanc al Govern espanyol que lògicament omplirà quan i com voldrà. No s’hi valdrà a queixar-se.

A nivell d’Esquerra s’havia dit, i s’havia aprovat en el Congrés del mes de juny, que hi hauria un posicionament clar i contundent a la tardor tant pel tema del finançament com per la revisió del pacte de Govern. Ni una cosa ni l’altra. Continuem fent d’escolanets en un Govern on manen els qui ja tenen pactat un pèssim finançament per a Catalunya, els qui ja han donat per bons els pressupostos estatals que incompleixen el que diu l’Estatut, els qui acabaran acatant la sentència del Constitucional, i els qui no estan disposats a fer cap revisió del pacte de Govern.

L’Estat incompleix els seus compromisos i es passa pel forro la legislació vigent, quan podria ser mínimament favorable a Catalunya; el Govern de la Generalitat fa de mur de contenció perquè no hi hagi respostes fermes per reclamar un finançament just tal com marca l’Estatut, ni respostes clares enfront de la sentència del Tribunal Constitucional, a part de negligir el seu propi acord d’Entesa que caldria revisar; i Esquerra segueix al ritme que li marca el germà gran, incompleix els acords i compromisos del seu Congrés, i en el millor dels casos intentarà instrumentalitzar les plataformes i moviments sobiranistes del país. No ens podem queixar: tenim el que ens guanyem a pols.

Refundació del capitalisme? Ni pensar-hi

Els mitjans de comunicació, enduts per la seva habitual petulància de creure’s cronistes de la història, han volgut remarcar unes hipotètiques divergències entre Bush i els seus aliats europeus en la cimera d’avui. És possible que algú hagi utilitzat l’expressió “refundar el capitalisme” com a forma de manifestar la necessitat d’actuar d’alguna manera enfront de la crisi, però no crec que tingui massa credibilitat agafada al peu de la lletra, i menys venint de gent com Nicolas Sarkozy o Angela Merkel. Els líders europeus probablement també s’han deixat portar per un afany de protagonisme històric, del qual no n’ha volgut quedar al marge el Zapatero. Però siguem seriosos: de refundar el capitalisme, res de res.

En aquest sentit, té raó el President dels Estats Units quan afirma que si el capitalisme ha funcionat bé durant tants anys, no cal refer-lo de nou, sinó simplement establir els mecanismes per evitar que es repeteixin situacions com les que estem vivint ara. I en això sí que hi coincideixen tots els líders europeus, els del G-20 i els del G-vint-i-tants que es troben avui a Washington. Sense massa diferències entre els sectors conservadors i els anomenats progressistes, socialdemòcrates o socialistes, fins ara tothom veia amb complaença el funcionament d’aquest sistema capitalista. El sistema que permet que es vagin incrementant les desigualtats entre el nord i el sud; el sistema que permet a les multinacionals la concentració de grans fortunes i d’un poder immens, per damunt dels Estats; el que dóna per bo en nom del lliure mercat que s’especuli amb els béns de primera necessitat, com l’habitatge o els aliments; el que instiga conflictes al tercer món (Irak, Sudan, Ruanda, Congo...) per apropiar-se dels seus recursos naturals, o que recolza sistemes autoritaris; el que es mira impassible el creixement de la fam als països del tercer món, i que com a principal mesura correctora reforça les fronteres per tal que no tinguin la temptació de fugir de la misèria; el que, en nom de la productivitat i del creixement, juga amb els treballadors, els d’aquí i els que quan a ells els convé fan venir de fora, localitzant i deslocalitzant els centres de producció únicament en benefici de les empreses; el que prioritza aquesta mateixa productivitat i rendibilitat a la preservació del medi; el que permet mantenir uns determinats nuclis privilegiats al planeta, el que converteix els països pobres en abocadors, el que sosté dictadures o països sense llibertats democràtiques per a fer-hi els negocis més impresentables, el que es reserva els seus paradisos fiscals...

La crisi actual, fruit en bona mesura de la desmesurada voracitat especulativa que propicia el propi sistema, ha mobilitzat els líders mundials no pas per l’increment de les desigualtats, ni per l’encariment dels productes alimentaris al tercer món, ni per les dificultats que passen moltes famílies per a fer front a les hipoteques..., sinó simplement perquè ha ferit la pròpia bèstia que l’ha engendrat. L’únic que no es pot permetre és que caiguin els grans bancs o les grans corporacions. Cal reforçar el sistema per a garantir que es puguin continuar fent grans fortunes a costa de la misèria dels altres, però regulant-ho de manera que aquesta especulació i espoliació sigui sostenible.

Semblantment a la dictadura franquista que va establir un sistema sanitari suficient com a mínim per a retornar els treballadors malalts a la feina, ara també cal fer reformes al capitalisme no pas per refundar-lo sinó simplement per garantir que es pugui mantenir l’actual sistema de desigualtats, sense que els efectes negatius del sistema perjudiquin els qui el creen.

Una visió periodística del país

Ha portat un cert enrenou un reportatge d’un tal Michael Reid al setmanari anglès The Economist, en el qual amb una manca absoluta de professionalitat i de rigor, es donava una visió esperpèntica de Catalunya. El periodista, acostumat a escriure en aquesta publicació sobre temes de l’Amèrica del Sud des de Londres mateix, es va dignar fer una visita de quatre dies a Catalunya entrevistant-se i fent cas de les informacions que li van semblar més escaients segons la seva manera de pensar, tot rebutjant la resta, per majoritàries que fossin. Res de nou; ja hi estem avesats.

Els grans mitjans de comunicació europeus o americans tenen les seves corresponsalies a Madrid, i des d’allà mateix fan les cròniques sobre Catalunya en base al que llegeixen a El Mundo, a l’ABC, a la Razón, i els més progressistes fins i tot a El País. I com a bons periodistes saben que no s’ha de contrastar mai una informació, no fos cas que esguerrés un titular, sinó acudir a les fonts que es preveu que acontentaran l’editor i, en certa manera, també el lector. No és d’estranyar, doncs, que apareguin cròniques i reportatges com els de Michael Reid, tan allunyats de la realitat que un es pregunti si realment és cert que aquest senyor va arribar a passar quatre dies a Catalunya. Costa de creure que algú aterri a El Prat, doni un volt per Barcelona, escolti la gent que passa pel carrer, miri els quioscs, entri a qualsevol establiment a comprar, es prengui una cervesa a qualsevol bar... i en tregui les conclusions que ell treia. I per gota que, a part de palpar la realitat del carrer, cerqui informació tant de tipus estadística i documental com d’opinió dels sectors més representatius del país és impossible que acabi escrivint el que va escriure.

Però bé. Això mateix és el que passa als mitjans de comunicació espanyols. Per ells, la realitat espanyola, i per tant també la catalana, és que només hi ha dues opcions possibles: la del nacionalisme espanyol més recalcitrant i conservador que representa el PP, i la del nacionalisme igualment recalcitrant i lleugerament maquillat que representa el PSOE. El que traduït a Catalunya podria representar el posicionament de l’Alícia Sánchez Camacho i la Montserrat Nebreda, deixant com a radicals els grups ultres de l’extrema dreta per una banda i el Govern d’Entesa i CIU per l’altra. Només cal veure la composició de les tertúlies televisives i radiofòniques.

Però és que, sovint, els mitjans de comunicació catalans fan el mateix joc. Un debat representatiu del país a dues bandes seria entre Govern d’Entesa i CiU; a tres bandes, seria entre socialistes, convergents i republicans; i només quan el debat fos a quatre bandes apareixeria un representant del sector que representen els populars, donant-los tot i així una representativitat molt superior a la que tenen en realitat. Però és habitual en els mitjans de comunicació catalans, tant públics com privats, veure com es dóna una representativitat inusitada als sectors que no representen més del tres per cent dels ciutadans del país, o es contraposa a parts iguals els que representen el 90% de la ciutadania enfront dels qui representen el 10% restant. No ens hem d’estranyar de res, doncs, si som nosaltres mateixos els qui comencem a tergiversar la realitat del país.

Avui, vaga a l’ensenyament públic

Avui, dijous, encara que no ho sembli, hi ha convocada una vaga en el sector de l’ensenyament públic en protesta per la nova Llei d’Educació que s’està discutint al Parlament. Una vaga que passarà de puntetes perquè si bé hi dóna suport el sindicat majoritari la USTEC-STEs, així com l’ASPEPC-SPS i la CGT, i les organitzacions d’estudiants Sindicat d’Estudiants, Sindicat d’Estudiants del Països Catalans, Estudiants en Acció i Associació d’Estudiants Progressistes, no té el suport dels dos sindicats “oficials” CCOO i UGT.

La nova Llei d’Educació que teòricament hauria d’haver estat la continuació o una de les conseqüències del Pacte Nacional per a l’Educació (això dels grans Pactes Nacionals queda molt bé), a l’hora de la veritat ha nascut amb un consens ben escàs. Deixant de banda, els grups segregacionistes que ataquen la llei perquè no permet la segregació dels alumnes en funció de la llengua, la proposta té els seus detractors al si del mateix Govern, precisament amb l’argument que trenca els compromisos del Pacte Nacional per a l’Educació, i afavoreix l'escola privada.

Pels convocants de la vaga, la nova Llei “suposarà un trencament del model d’escola pública, la seva subordinació als centres privats concertats, la manca de mesures concretes en suport d’un ensenyament públic de qualitat, la privatització de molts trams de l’ensenyament, la introducció de mètodes i models de gestió privada en els centres públics, la desregulació de les condicions laborals del professorat…”. Sincerament, em sembla una visió excessivament esbiaixada del que realment diu la Llei, però és cert que el text legislatiu obre les portes a tots aquests temes. Si fins ara quedava clar que hi havia una xarxa pública, la que estava sota la tutela de l’Administració, enfront de la privada que depenia dels seus recursos encara que tingués suports governamentals, ara amb la nova Llei queda més clar que, per a l’Administració, la pública i la privada formen part d’una mateixa xarxa, cosa que afavoreix les privades que podran aprofitar els avantatges tant de l’una com de l’altra.

El problema no està tant en les novetats que introdueix la nova llei i que denuncien les organitzacions convocants de la vaga, així com IC-V, sinó en el fet que aquestes novetats hagin estat introduïdes pel que alguns encara anomenen el Govern d’esquerres. L’escola concertada, bàsicament la religiosa, prega a Déu perquè no retorni al Govern de la Generalitat la dreta democristiana que representava CiU.

Escriure i informar és un delicte

El fiscal de Navarra volia empresonar dos periodistes que estaven cobrint una manifestació per tal d’informar-ne als seus mitjans respectius. La notícia sembla aberrant, impròpia de ningú que tingui el més mínim sentit de la Justícia, impròpia de ningú que exerceixi la professió de fiscal amb un mínim de rigor i d’honestedat. El jutge reconeix que els dos imputats es limitaven a fer la seva feina de periodistes, i per tant és molt possible que els dos periodistes imputats quedin sense càrrecs, i que s’arxivi el cas. És possible que s’arxivi un cas com aquest? En un Estat on funcionés la Justícia, on la corrupció no fos el pa de cada dia, això no quedaria així: la insolvència i la incapacitat d’aquest fiscal per a continuar exercint com a tal no s’admetria com si no hagués passat res.

La notícia esgarrifa a qualsevol demòcrata, sembla treta de ves a saber quina dictadura. Però, essent a l’Estat espanyol, les actituds de comprensió i de suport a aquest fiscal s’expliquen perquè els periodistes no eren d’un mitjà qualsevol, sinó del diari Gara i de l’agència Argazki Press, i la manifestació no era la d’uns treballadors d’una empresa en crisi sinó una manifestació convocada per ANB. És només la ideologia dels actors el que fa que una mateixa acció sigui un dret constitucional o sigui un delicte, o millor dit, és la ideologia del fiscal el que fa que imputi a uns periodistes i no n’imputi uns altres.

En aquest cas, com que la decisió del Fiscal en qüestió ha estat tan fora de lloc, el jutge ha hagut de recordar-li que no hi havia base per a imputar ningú i que s’havia de retornar el material informatiu que s’havia requisat als periodistes afectats. Se suposa que s’arxivarà el cas, a no ser que es trobi alguna altra escletxa per atacar els qui tenen ideologies diferents de les seves, i com si no hagués passat res. I fins i tot és possible que algú celebri com una victòria que no s’hagin empresonat els periodistes; quan en realitat és un constatació que la prevaricació i el judici en funció de l’opció ideològica és habitual en l’àmbit de la justícia. Altrament, aquest Fiscal seria inculpat, sancionat i apartat de les seves funcions per manifesta incapacitat per actuar al marge de les ideologies polítiques.

Doble comptabilitat a l’Administració

Estem en període d’elaboració de pressupostos, tant pel que fa a l’Estat com pel que fa a Catalunya. Un tema complex per als qui no en som experts, però que no sembla que els teòricament entesos s’ho prenguin massa seriosament. Deixo de banda els qualificatius dialèctics que hi poden atribuir els respectius governs i les respectives oposicions, perquè mani qui mani els discursos parlamentaris semblen copiats: sempre per uns els pressupostos són especialment pensats per a afrontar els reptes del moment, que ara vol dir la crisi, i pels altres són inadequats i acabaran d’agreujar la situació.

Recordo, a tall d’anècdota, una vegada en què essent regidor de l’Ajuntament de Vic vaig presentar una esmena ínfima als pressupostos municipals que va ser rebutjada per l’equip de govern al·legant que allò els desquadraria els números; però va resultar que en el darrer moment l’interventor municipal va detectar un error en els comptes proposats, que per a arreglar-lo implicava uns canvis mil vegades superiors a la meva proposta d’esmena. I no hi va haver cap problema per a reajustar tot el pressupost, al cap de poc tornàvem a tenir una proposta de pressupost ben tancada.

I és que amb els número s’hi poden fer tota mena de floritures. D’una banda, tant a nivell espanyol com a nivell català s’elaboren uns pressupostos sense saber com serà el nou finançament; o potser sabent, encara que no ho vulguin confessar públicament, que serà molt semblant a l’actual. De l’altra, juguen amb la flexibilitat que els dóna haver de preveure les partides dels ingressos que en bona mesura dependran de l’evolució econòmica; i aquí tots els experts independents posen el crit al cel perquè ambdues administracions, per tal que els quadri el pressupost, han inflat interessadament les previsions d’ingressos. I el mateix, però a la inversa, han fet amb les despeses: es preveu una contenció en la despesa corrent, que tothom sap que després es veurà àmpliament superada. Per tant, el dèficit, molt més enllà del que ja tenen previst, pot ser descomunal. Però es refien de la dita que qui dies passa, anys empeny.

Però tenen encara un altre recurs, que és tot un as a la màniga: la no execució del pressupost aprovat. Del pressupost del 2007, l’Estat va deixar d’executar uns 500 milions d’euros d’inversió previstos a Catalunya. Aquest any, portem percentatges d’inversió executada també molt baixos en alguns camps, i ja estem arribant a finals d’any. A tall d’exemple, el Departament de Treball de la Generalitat, que en un període de crisi com el que vivim s’hauria de veure desbordat, ha invertit a hores d’ara encara no el 40% del pressupost que tenia assignat!

Així és fàcil fer els números. Inflem o desinflem les partides del pressupost, per tal que els números encaixin i donin l’aparença de presentar un pressupost ideal (baixen els ingressos i pugen les despeses, però tot quadra!). I al capdavall, sempre s’és a temps de no executar el que s’havia pressupostat, i evitar així un dèficit que podria ser escandalós.

El fracàs de la consulta de Guernika

Aquest cap de setmana s’ha celebrat un consulta popular a Guernika en uns termes molt semblants als que pretenia el Parlament Basc, per al dia 25 d’octubre. Hores d’ara, en desconec el resultat, però no crec que sigui el més rellevant. La iniciativa havia estat empresa per l’associació basca Lokarri amb l’objectiu, diuen, de demostrar la utilitat i la viabilitat d’aquestes consultes. Diguem que era un acte simbòlic en una població simbòlica, i per tant amb resultats simbòlics. I tant de simbolisme esdevé ben poc eficaç per a l’objectiu d’avançar cap a un sistema de llibertats democràtiques on no sigui delicte consultar la ciutadania.

I aquí fàcilment ens deixem enlluernar pel que passa al País Basc. Una delegació de la Plataforma pel Dret a Decidir va ser-hi present; pel que sembla han valorat molt positivament l’experiència, i ja han anunciat que aquesta podria ser una de les respostes a la més que previsible retallada de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional. És a dir, res.

Jo no dubto de l’enorme esforç que deu haver suposat per als organitzadors la celebració d’aquesta consulta popular, ni de la millor de les intencions de l’associació Lokarri. Però la seva valoració, amb una visió global de la realitat del País Basc i de la incidència que podrà tenir aquesta acció, hauria de ser tota una altra. No ha preocupat gens ni mica als poders espanyols que es celebrés aquesta consulta perquè eren conscients de la seva nul·la efectivitat, ni tan sols a nivell de conscienciació o de demostració de res. Altra cosa hauria estat que una consulta d’aquest tipus fos promoguda pel Govern basc, encara que fos a través d’entitats de la societat civil, però per al conjunt del país i com a una iniciativa nacional.

Si la Plataforma pel Dret a Decidir valora positivament aquesta iniciativa, no com a activitat d’un entitat sinó com a resposta de país, ho tenim molt malparat. Si la resposta a la manca de finançament, a la retallada de l’Estatut o a la negativa a poder celebrar un referèndum sobre el nostre futur, ha de consistir en muntar una consulta similar a Ripoll o a Olesa de Montserrat, tant se val, no farem sinó constatar resignadament la nostra impotència.

Malbaratament de diners públics

És un recurs relativament fàcil. Només cal repassar llistats de factures pagades per qualsevol administració i de ben segur que hi trobarem despeses que podríem qualificar de supèrflues. A més, podem afegir-hi l’agreujant de la crisi, amb tot el que implica de necessitat d’estalvi, d’ajustar-se el cinturó i d’escollir bé les prioritats. El paper de tota oposició és el de fiscalitzar l’acció de govern, i el dels mitjans de comunicació informar també d’aquestes irregularitats quan es produeixen. Amb tot, sembla que uns i altres hagin trobat la fórmula per camuflar qualsevol mena de malbaratament de diner públic: és la demagògia de qüestionar-ho tot, o com a mínim tot el que fa l’adversari.

Aquesta setmana ha aparegut la notícia de l’Ajuntament de Sabadell que, com d’altres administracions socialistes, ha pagat anuncis de 3.000 euros a El Periòdico, en motiu del seu 30è aniversari; anuncis en què no s’anunciava res en benefici de Sabadell, i que només es poden entendre com una forma d’agrair els favors prestats pel mitjà de comunicació, o dels que s’espera que presti. O la notícia de la despesa 100.000 euros feta per les administracions valencianes per donar suport a una pel·lícula americana. I així podríem anar fent una llista inacabable de notícies en què es posa de manifest la poca cura que tenen les institucions a l’hora de disposar dels diners públics. I els mitjans de comunicació en funció de la seva filiació política, de les seves fílies i de les seves fòbies, ens poden magnificar unes despeses mentre en camuflen o silencien d’altres, poden falsejar dades com van fer en el cas del cotxe del President del Parlament, o simplement poden amagar la intencionalitat real d’aquestes depeses per tal que sembli una malversació quan es tracta d’una despesa lògica, com era aquest mateix cas del cotxe oficial de Benach.

El resultat és, d’una banda, que el ciutadà acaba amb la impressió que totes les administracions i tots els polítics són iguals, que tots acaben procurant per la seva butxaca, pels interessos de partit o per assegurar-se la continuïtat en el càrrec. I de l’altra, es banalitzen aquestes informacions de manera una despesa irrellevant pot ocupar portada d’un diari i omplir pàgines i pàgines de crítiques i comentaris de tota mena, mentre que despeses injustificades realment importants poden passar del tot desapercebudes. El poc rigor dels mitjans de comunicació, i la seva manca d’objectivitat, acompanyat dels judicis interessats i demagògics entre rivals polítics, fan que les denúncies reals de malversació i malbaratament de diners públics passin desapercebudes.

Potser ja és aquesta la intenció de tots plegats.

Zapatero compleix la seva paraula

Que algú es cregués les promeses electorals de Rodríguez Zapatero, quan afirmava que respectaria el text estatutari que sortís aprovat pel Parlament de Catalunya, és perfectament comprensible. Aleshores, tots estàvem tips de governs ultres i d’un nacionalisme ranci, i volíem un canvi; necessitàvem tenir il·lusions i esperances en una nova forma de governar i de respectar la pluralitat de l’Estat. D’aleshores ençà, hem tingut temps de sobres per veure el tarannà de Zapatero, la seva credibilitat, el valor de la seva paraula... Ara ja no podem parlar d’engany, sinó d’estultícia.

Que s’incomplirien els terminis establerts en el text de l’Estatut, no és que fos quelcom ja intuït pels més desconfiats, sinó que entrava dins dels plans acceptats pel Govern de la Generalitat, que no va moure ni un dit perquè es complís la data del 9 d’agost. Que Zapatero prometés que el gener del 2008 estaria conclòs el traspàs de rodalies Renfe i que s’iniciarien les inversions necessàries per a corregir els dèficits de tants anys, quan no solament no s’ha avançat en aquest camp, sinó que des de la Generalitat es dóna suport a uns pressupostos que ja no contemplen les inversions previstes per al 2009, això ja no és cap engany, sinó que forma part de la normalitat de les relacions entre Catalunya i l’Estat. Igual que l’Estat incompleix els pressupostos aprovats, perquè després no executa les inversions previstes, que tornen a figurar en els pressupostos de l’any següent. No cal plànye’s per aquests incompliments, que ja esdevenen norma de funcionament del Govern espanyol, sinó per la passivitat dels nostres governants.

Ara bé, quan el senyor Saura se’n va a Madrid i anuncia que ha pactat un nou termini per a tenir resolt el tema del finançament, o quan el Montilla munta el mateix numeret anant a la Moncloa per pactar una altra data, ja no podem parlar ni de desconeixement, ni d’ingenuïtat. Tant el senyor Saura com el senyor Montilla sabien perfectament que no estaven pactant res, excepte l’acte de submissió i pleitesia a canvi d’un copet a l’esquena o, vés a saber si algun prebenda personal. Afirmar, com han fet alguns, que tant l’un com l’altre havien anat a pactar pensant que obtindrien un acord que comprometés Zapatero i el seu govern és posar en dubte la integritat psíquica i mental d’aquests polítics. Si se’ls pot acusar d’estultícia no és per creure que ells confiessin en el compliment de les promeses de Zapatero (perquè és evident que no s’ho creia ni el Saura, ni el Montilla ni el Zapatero), sinó per creure que els ciutadans ens empassaríem que havien tornat a caure en la mateixa ingenuïtat. Això ja no és ni ingenuïtat ni estultícia, sinó rendició.

No a la Llei de Consultes Populars

Ho deia temps enrere, però ara sembla que es confirma. El Conseller de Governació Jordi Ausàs ja té a punt la proposta de Llei de Consultes Populars, i sembla que vol presentar-la abans d’acabar l’any. Hem vist l’experiència del País Basc i sabem la posició inamovible del Govern espanyol en aquesta matèria. Per això sona una mica estrany que encara hi hagi algú que pretengui crear cap mena d’expectativa amb l’elaboració d’una Llei catalana de Consultes Populars, amb afirmacions absolutament falses com les que es van fer en el Congrés d’ERC en el sentit que aquesta Llei seria un pas més cap a l’exercici del dret a decidir.

Si seguim la legislació actual, l’espanyola, ara mateix no es permetria fer cap consulta popular que no tingués l’autorització expressa del Govern espanyol, com no es permetria cap llei que intentés sostreure a l’Estat la potestat que s’atribueix per a autoritzar-les, que és el que va intentar Ibarretxe. Caldria esperar, doncs, que algun Govern nacionalista o una majoria del Parlament en un moment donat optés per desafiar la legalitat emparant-se en la legitimitat democràtica de respondre a la voluntat de la ciutadania. Al capdavall és el que han hagut de fer, en un moment o altre, tots els països que han emprès processos d’autodeterminació, perquè amb la llei a la mà seria impossible.

Un posicionament d’aquest tipus, convocant una Consulta popular no autoritzada o fent una declaració de sobirania des d’una majoria del Parlament crearia un conflicte amb l’Estat. Ells esgrimirien la legalitat i nosaltres la legitimitat. Tot seria qüestió de no arronsar-se tan ràpidament com va fer el lehendakari Ibarretxe, posar el conflicte en l’escena internacional i, en definitiva, avançar per la via dels fets. No dic que sigui una via fàcil, però és l’única possible, fora que es vulgui enganyar la població fent-li veure que ja s’hi està treballant sabent, com sabia Ibarretxe, que al final es faran enrere, o que s’opti per la plena integració dins del projecte espanyol.

Però la proposta de Llei de Consultes Populars pot complicar i empitjorar molt les coses. El projecte de Llei no aporta res de nou, perquè ara ja es poden fer consultes populars sempre que tinguin l’autorització del Govern espanyol. El nou projecte, a part de foteses com el nombre de firmes necessàries per a sol·licitar-ne la convocatòria (se suposa que una Consulta en base al dret a decidir hauria de ser empresa per una majoria social del país), no fa sinó ratificar el que ja diu la legislació espanyola: que la sobirania, el dret a decidir, i per tant la potestat d’autoritzar una Consulta popular recau en el Govern espanyol. Aprovar aquesta llei significarà que el Parlament de Catalunya, en representació de la ciutadania, dóna per bo el principi que ens nega el nostre dret a decidir. Serà un reconeixement explícit per part nostra, amb l’agreujant de fer-ho amb forma de Llei, que el poble de Catalunya, el seu Govern i el seu Parlament no tenen la facultat de fer cap Consulta popular que no sigui autoritzada per Madrid.

Ara mateix, l’Estat espanyol podria esgrimir l’arma de la legalitat, mentre que nosaltres hi podríem contraposar la de la legitimitat. Amb aquesta llei que ens proposa el Conseller Ausàs no retocarem absolutament res de la legalitat actual, i en canvi renunciarem a la nostra legitimitat. Amb la nova llei catalana la impossibilitat de convocar un referèndum sobre el dret a decidir no vindrà donada només per la legislació espanyola, sinó també per la catalana. No tindrem ni la legalitat ni la legitimitat per a fer cap Consulta popular en base al dret a decidir.

Des del punt de vista nacional, aquesta proposta de Llei de Consultes Populars és un atac frontal contra el nostre dret a decidir.

Barcelona, seu de la Unió per a la Mediterrània

Que Barcelona hagi estat escollida com a seu de l’anomenada Unió per a la Mediterrània, és una bona notícia. Acollir qualsevol mena d’institució europea dóna rellevància a la ciutat i el país, i alhora ens integra més plenament en aquest context europeu. Sense poder evitar les temptacions centralistes i l’ambició hegemònica de l’eix França-Alemanya que es reserva el control dels elements clau de la política europea, la UE ha anat dotant diferents països d’agències i institucions pròpies per tal d’evitar una visió unicefàlica en què un sol país pogués associar-se com el nucli central d’Europa. Una visió que contrasta amb l’actitud que mantenen als respectius països alguns dels Estats que integren la Unió europea.

Una altra cosa és l’eficàcia que pugui arribar a tenir aquesta Unió per a la Mediterrània. De fet, es tracta d’un projecte no massa ben definit que es proposa crear ponts de diàleg i de cooperació entre les dues ribes de la Mediterrània. Tot dependrà de la direcció que se li doni, dels pressupostos de què disposi i de la capacitat d’influència en les polítiques dels diferents Estats. No és massa bon presagi que hi hagi hagut, d’entrada, problemes a l’hora de configurar la composició del Secretariat del nou organisme. El debat sobre la composició d’aquest Secretariat no es basa en la necessària representació equitativa de totes les parts implicades, sinó en una correlació de forces i sobretot en la capacitat europea de controlar-lo. Si bé el primer Secretari recaurà en un país de la riba sud, la Unió Europea s’hi reserva tres llocs, mentre que dos més s’han reservat a Israel i l'Autoritat Autònoma Palestina, i quedaria una darrera plaça per a un país africà i només com a possibilitat una altra per a Turquia.

Un altre mal presagi són les justificacions que hem sentit aquests dies per a la seva creació. De cara a la galeria hem sentit discursos d’il·lusionisme parlant del mar comú on conviuen diferents pobles i cultures, d’un punt de confluència i de diàleg, que no té massa res a veure amb la realitat. S’oblida que existeixen en aquest marc geogràfic com a mínim quatre móns, el de la Unió europea, el dels països que aspiren a entrar-hi, els del Pròxim Orient i el africans, que històricament s’han girat l’esquena, s’han mirat amb recels, i hi ha hagut més interès en impermeabilitzar les fronteres que en desdibuixar-les.

Amb tot, caldrà donar un marge de confiança, i veure cap on es dirigeixen les accions d’aquesta Unió per a la Mediterrània. Benvinguda sigui.

Ja tenim President!

Tot i que en unes eleccions no es poden descartar mai sorpreses de darrera hora, semblava clar que aquestes eleccions les guanyaria Barack Obama. Ho tenia tot de cara: el seu oponent era un home gran, excessivament gran, amb el prestigi de ser un heroi de Guerra i un gat vell en la política, però sense capacitat de convicció i de lideratge; un contrincant, a més, que havia de renegar constantment de la política seguida per Bush, del seu propi partit, quan la societat americana demanava a crits un canvi, i no era creïble que ell pogués encarnar aquest canvi; la candidata a la vicepresidència que presentava el senador McCain era senzillament una impresentable; la crisi econòmica ha estat un altre element clau, perquè tot i que els americans no n’han acusat directament l’administració, sí que com a mínim se li pot retreure no haver estat prou curosos a l’hora de controlar els riscos que estava assumint la banca; i naturalment el carisme, seguretat i confiança que generava Obama han acabat de donar-li la victòria.

I, ara què? Els demòcrates dominaran còmodament totes les institucions del país, de manera que podran aplicar sense massa problemes les seves polítiques. I aquí és on vindran les decepcions. El sistema bipartidista americà, sovint més flexible a l’hora de transvasar vots i filiacions d’un a l’altre partit, no dóna massa marge de maniobra als seus dirigents. Probablement, veurem polítiques de gestos en els primers mesos que ens faran pensar en un canvi; i potser hi haurà un canvi si més no en les formes. Però dubto que canviï molt el posicionament americà en la seva política exterior. Fer-ho millor que Bush no li serà difícil, com no ho hauria estat tampoc per a McCain, però això no vol dir que satisfaci les expectitives que sembla que s’hi havia posat des d’Europa.

Pot ser comparable a la victòria de Zapatero a l’Estat espanyol. Una victòria d’un estil més civilitzat, menys barroer, més sensible si més no formalment davant de certes qüestions, però que no deixa ser una continuació d’un domini del pensament liberal i de dretes. Les seves receptes econòmiques i les seves actituds davant el panorama mundial no canviaran en el que és essencial. Però si ens han d’apallissar, tant se val que sigui amb una cara més amable.

Amb tot, benvinguda sigui la victòria de Barack Obama!

Conferències en clau interna

Després de la Conferència de Joan Puigcercós, en què va presentar la idea de recuperar els valors republicans com a eix central de la política d’Esquerra, és el torn de Josep Lluís Carod Rovira. El Vicepresident del Govern prepara la seva conferència on, sota el títol de “L’ERC del futur”, analitzarà el procés seguit pel partit en els darrers anys bàsicament per demostrar que ha estat sota la seva direcció que ERC ha tret els millors resultats. Està bé que els dirigents polítics de tant en tant es centrin a presentar amb una mica de profunditat les línies generals del seu pensament i, conseqüentment, de les seves propostes de futur. El problema és que aquestes conferències, en el nostre cas, no tenen aquest objectiu sinó simplement el de promocionar-se a nivell intern.

La pacificació d’Esquerra s’ha aconseguit en la mesura que el sector Puigcercós, dominant l’aparell del partit, ha anat controlant els congressos regionals, i d’alguna manera marginalitzant els altres sectors més que no pas integrant-los. Els sectors Carretero i Bertran, potser per seny i per no crear més tensions, s’han rendit davant l’evidència que no poden fer res enfront del qui controla el partit, per més que entre les bases hi hagi un descontentament general. Per la seva banda el sector Carod només tenia sentit com a darrera oportunitat del mateix Carod per a ser candidat en les properes eleccions catalanes, i tot feia pensar que a poc a poc s’aniria apagant.

Però Carod no tira la tovallola i anuncia que presentarà batalla. Curiosament, després dels elogis que van fer els dirigents d’Esquerra del sistema d’elecció de la nova direcció del partit, com a model de democràcia interna, ara ja reconeixen que promoure unes primàries per a escollir el candidat a la Presidència de la Generalitat podria ser un desastre. No sé si el partit aguantaria un altre episodi d’enfrontaments interns entre sectors. Per això, hi ha l’opinió generalitzada que caldria pactar prèviament i oferir a la militància una proposta unitària Carod-Puigcercós. Però, com en tota negociació, abans que res cal estar ben situat per a asseure’s a la taula amb les millors garanties. I aquest és l’únic interès de la darrera conferència de Joan Puigcercós de fa uns dies i de la que anuncia Josep Lluís Carod Rovira pel 25 de novembre.

El que ens uneix i el que ens separa

No crec que estranyessin ningú les declaracions homòfobes de la Reina Sofia. Per tradició i per formació, la ideologia de la família reial té un perfil molt clar que podríem situar entre la dreta reaccionària del PP i l’extrema dreta enyoradissa encara del franquisme; el règim els que va col·locar com a successors de la dictadura. El que va sorprendre, en tot cas, és que les seves opinions apareguessin publicades en un llibre, quan el normal en totes les monarquies parlamentàries és que la institució monàrquica s’abstingui d’opinar sobre temes que poden estar en discussió política. Altrament, el PP pot presumir (si és que es pot presumir d’això) de ser l’únic partit que coincideix amb la ideologia reial, o dit d’una altra manera pot afirmar que la Reina és ideològicament del seu partit, encara que de l’ala més conservadora.

Tampoc es deu creure ningú que el llibre, abans de ser publicat, no passés per mil i una mans correctores, revisores i censores. Per tant, el que allí s’hi diu és el que assessors i responsables polítics de la Casa Reial van creure que es podia donar per bo. Naturalment, els col·lectius homosexuals, però en general tots els sectors progressistes, van posar el crit al cel pel que consideraven unes declaracions inacceptables i ofensives. Però la monarquia, per als espanyols, encara pesa; i la Federació Estatal de Lesbianes i Gais (FELG) va tardar més a fer el comunicat de protesta que a acceptar les disculpes de la Reina. Una baixada de pantalons que no ha caigut massa bé al Col·lectiu Gai de Barcelona que se n’ha desmarcat de seguida.

És el que té aliar-se amb els espanyols. Perquè això mateix que els ha passat al col·lectiu Gai és el que passa constantment en tots els àmbits, polítics, econòmics i socials, En un determinat moment pot semblar que hi tenim alguna cosa en comú, però al capdavall a ells els pesa molt més la seva filiació espanyola que el col·lectiu o el sector social que pretenen representar.

Com diu el refrany: Qui amb mainada s'acotxa, culcagat es lleva.

Ja tenim Mossos; ara ens cal la policia

Finalment s’ha acabat el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori català. Ha estat un procés llarg, exageradament llarg. I com en tota inauguració, sempre hi ha aspectes que no s’havien completat del tot, com la construcció de les noves comissaries. I no és pas que no hi hagués hagut temps de planificar-ho!. Però el cert és que s’ha completat una de les poques estructures d’Estat bastides en tota aquesta etapa autonòmica.. Una altra cosa és veure si hem estat capaços de crear no només un cos policial propi, amb uniformes i comandaments diferenciats dels espanyols, sinó també amb un nou concepte de policia.

Hi havia el risc, certament, que es creés un cos tan particular que no arribés a ser pròpiament un cos policial. És allò que algú en broma deia que som un país tan especial que no tenim bandera, sinó senyera; no tenim Ministres, sinó Consellers; no tenim Festa Nacional, sinó Diada; no tenim policia, sinó Mossos... Però afortunadament els Mossos han assumit el paper de policia amb totes les connotacions negatives que això té en l’imaginari popular, inclòs el rebuig per part de determinats sectors de la societat, o en determinades ocasions.

Queda el dubte de saber si era possible haver creat un cos policial molt més diferenciat pel que fa a les formes i als estils, pel que fa a la filosofia i a la concepció mateixa de la funció policial. Però, sincerament, prefereixo que en alguns moments es converteixi els Mossos en el blanc de les ires per l’exercici de les seves funcions policials, que no que s’hagués convertit en un cos folklòric sense l’autoritat intrínseca de tota policia. I és cert també que hi ha hagut excessos, com en la resta de cossos de seguretat, casos de maltractament i d’abusos d’autoritat; però aquí els responsables polítics no sembla que hagin actuat d’encobridors com estàvem acostumats a veure amb les policies espanyoles.

Recordo que, també en broma, en els darrers anys del franquisme, algú deia que seríem un país normal quan “poguéssim ser detinguts o anar de putes en català”. No cal ni una cosa ni l’altra, però, si ha de ser, que sigui amb la normalitat de país, que sigui en la llengua i el tarannà propis del país. Ja tenim els Mossos, ara ens cal la policia integral: les funcions que encara fan a casa nostra altres cossos aliens a la realitat nacional de Catalunya. Ara volem la Via Laietana.

Educació: això no va, i el Conseller tampoc

Que hi ha problemes en el camp de l’Educació no és pas cap secret, i no caldria que ens fessin informes per a certificar-ho. Els professionals de l’ensenyament sabem perfectament que els resultats no són satisfactoris. Però, que de tant en tant apareguin informes com els PISA o els més d’anàlisi que fa la Fundació Bofill, hauria de servir perquè uns i altres ens plantegéssim seriosament la necessitat urgent de fer-hi alguna cosa. Altrament, el que podem fer és amagar el cap sota l’ala i donar la culpa als mateixos informes. I això és el que fa el Conseller Ernest Maragall.

En unes declaracions, Maragall considerava que l’informe de la Fundació Bofill “simplificava excessivament” la realitat dels Centres escolars, i per postres ho rematava dient que l’informe està fet en base a unes dades de dos anys enrere. Una cosa és estar d’acord o no amb les observacions que s’hi fan, i l’altra és excusar-se d’aquesta manera, com si no es pogués sintetitzar un estat de la qüestió o com si les dades de fa dos anys (des del punt de vista sociològic són dades molt i molt recents!) ja no reflectissin la realitat de l’Educació a Catalunya.

En el recent debat televisiu sobre l’Educació donava la impressió que Maragall invalidava o menystenia els resultats dels informes existents, a base de protegir la tasca que porten a terme els professionals de l’ensenyament. No sé si els elogiava en previsió de les vagues i mobilitzacions que s’estan preparant en protesta per la Llei d’Educació, o si volia desviar l’atenció de manera que simulant que defensava els mestres al capdavall el que feia era encolomar-los la responsabilitat dels mals resultats. Em recordava aquella anècdota que s’explica (no sé si és certa del tot) de l’inefable Camilo José Cela, que en un sopar de gala va deixar anar una sonora ventositat i, amb tota la cara del món, es va girar cap a la senyora que tenia al costat i en veu prou alta perquè ho sentís tothom li va dir: “No se preocupe señora, diremos que he sido yo”.

Els resultats ens diuen que alguna cosa no funciona en el nostre sistema educatiu. La responsabilitat suposo que deu ser compartida per totes les parts implicades, des dels mateixos alumnes i les famílies, als professionals de l’ensenyament, l’Administració i el conjunt de la societat. Però, al capdavall, els responsables d’harmonitzar-ho tot plegat i de canalitzar-ne les respostes són els polítics; i avui per avui l’Ernest Maragall és a primera fila.

Jutges incompetents

De la perversió del sistema judicial espanyol ja se n’ha parlat moltes vegades. Tothom admet com a escandalós el nivell de politització d’organismes com el Consell General del Poder Judicial i sobretot del Tribunal Constitucional. Hem viscut casos flagrants de vulneració de la llei per part dels jutges, d’atemptat contra els drets dels ciutadans, que quan han anat en una determinada direcció política s’hi ha fet la vista grossa. I ara ho hem tornat a veure en el cas del jutge de l’Audiència Nacional José Maria Vázquez Honrubia.

Per segona vegada, com a mínim, aquest jutge exercint les seves funcions i per tant no pas com una opinió personal i privada ha tingut actituds de menyspreu envers la llengua catalana. No es tracta de les opinions que pugui tenir ell particularment respecte a la llengua catalana, sinó que mentre està jutjant un cas concret ell manifesta un posicionament vexatori envers els ciutadans implicats en el cas, que després acaba declarant no culpables. En un país normal on la justícia no fos corrupta, les víctimes d’aquestes vexacions haurien de poder denunciar-lo i els organismes interns de l’Administració de la Justícia com a mínim sancionarien un individu que no fa sinó desprestigiar el col·lectiu de jutges i la Justícia en general.

¿Com pot aquest jutge exercir les seves funcions si parteix d’uns criteris estrictament polítics que expressa amb tota impunitat enmig del judici, posicionant-se ell amb un dels bàndols en contra del que estableix la llei, i fins i tot deixant anar que li sap greu l’actuació del fiscal, amb les ganes que tenia d’emetre una sentència condemnatòria? ¿Com poden permetre els responsables polítics i judicials de l’Estat que individus que fan burla de la llei i dels drets dels ciutadans es disfressin de jutges, quan són part interessada ideològicament en els casos que han de jutjar?

Quan el jutge Honrubia es burlava de la llei que reconeix els drets dels ciutadans a utilitzar la seva llengua, dient allò de “ah, sí, claro, que ustedes necesitan intérprete”, l’única resposta lògica era dir-li que l’únic que necessita intèrpret és ell, un individu incompetent per exercir el càrrec.

Sentit d’estat

M’alegra poder sentir de boca de Josep Lluís Carod Rovira que en tot l’afer del cotxe del President del Parlament de Catalunya el que hi ha hagut és una “manca de sentit d’estat”. I quan Carod atribueix aquesta manca de sentit d’estat al conjunt de la classe política i mediàtica se suposa que inclou també algun dels màxims dirigents d’Esquerra i el propi President Benach. Cal recordar que va ser Joan Ridao el qui en un primer moment va sortir en defensa de la ridícula despesa, però deixant anar que calia ser sensible a aquestes qüestions en temps de crisi i que potser no havia estat del tot oportú.

Com remarca Carod Rovira, aquest tema no hauria estat notícia a cap país normal, de manera que la resposta normal hauria estat no donar resposta i fer el que s’havia previst. Em sembla patètic que la segona autoritat del país hagi hagut de sortir a demanar disculpes i a explicar, fil per randa, els detalls dels contractes relacionats amb els cotxes oficials del Parlament. Això corresponia fer-ho, en tot cas, a un uixer o a un administratiu de segona fila. És evident que els qui neguen la nostra existència com a país han instrumentalitzat, fins i tot amb falsedats, un ridícul afer per desprestigiar les nostres institucions; però no és menys evident que els polítics d’aquí els han fet el joc, el Ridao, el Benach, el Saura i tants altres. I en tot cas, la resposta no hauria d’haver estat tampoc argumentar que altres administracions han fet despeses semblants o superiors, perquè sembla com si admetéssim cometre els mateixos errors que cometen d’altres. I en aquest cas no hi havia cap error. L’error ha estat respondre com s’ha fet, i sobretot fer-se enrere.

El president Tarradellas, tot i no tenir l’estructura administrativa, el poder polític i econòmic que té actualment la Generalitat, tenia molt més sentit d’estat, si més no a nivell simbòlic. En els seus viatges, per exemple, es feia acompanyar, si calia, d’una filera de motoristes per obrir pas al cotxe oficial del President. Ara tenim uns polítics que es rebaixen fins a l’extrem de respondre a les estupideses de la premsa ultra, i a sobre fer-los cas. On és el sentit d’Estat?

La renúncia a la dignitat institucional

Costa de creure fins a quin punt la societat catalana, o millor dit els seus dirigents, atorguen a la premsa espanyola el poder de fiscalització i de decisió sobre el país. Els mitjans de comunicació catalans o espanyols poden destapar casos de corrupció flagrants, escàndols reials, declaracions intempestives com les de Rajoy o Aznar... i no passa res. Que algú destapés les despeses sumptuàries d’una vicepresidenta, les aventures reials pagades amb fons reservats de l’Estat, el President autonòmic que disposa de quatre cotxes oficials, o el que sigui, immutaria ben poc als dirigents espanyols, i menys a les seves institucions. Aquí ens ve un vertigen insuportable. I sucumbim a la primera.

El cas del cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya em sembla certament un escàndol de grans proporcions i que delata un rerefons realment preocupant. I quan dic escàndol no em refereixo, naturalment, al fet que s’hagi fet una insignificant despesa de 9.000 euros per adequar un cotxe oficial a les necessitats de treball d’Ernest Benach. Sinó al fet que algú hagi fet cas a una notícia tan absurda com aquesta. Deixem al marge que tant l’ABC com la Vanguardia van publicar dades falses, cosa que demostra el nivell de qualitat i de dignitat professional d’aquests mitjans. La quantitat de nou mil euros, perfectament justificats, és absolutament irrisòria. A qualsevol dels despatxos oficials, d’aquí i molt més de Madrid trobareu, només per posar un exemple, quadres penjats a les parets d’un valor molt més elevat. I per suposat podríem anar desgranant mil i una despeses supèrflues que deixarien en un no res la quantitat que ens ocupa, i que no tenia res de supèrflua.

El que em sembla realment preocupant i escandalós és la manca d’autoestima, de rigor i de dignitat institucional quan als nostres dirigents els ha tremolat el pols davant d’una burda infàmia com aquesta. Ernest Benach, i amb ell la institució que representa, s’ha rebaixat fins a extrems inimaginables sortint a demanar disculpes per haver gosat fer quelcom tan simple com adequar un cotxe a l’exercici del seu càrrec. I a aquest cangueli s’hi han sumat membres del propi Govern i fins i tot algun dirigent d’Esquerra.

Ahir, en un programa de ràdio, se’m demanava si creia que Catalunya estava en decadència. Decadència econòmica no ho sé; però sí una decadència moral i de dignitat dels nostres dirigents a l’hora de defensar les Institucions del país.

Primer els pressupostos, després el finançament?

Comentar l’actualitat a partir del que diuen els mitjans de comunicació té un risc evident: que aquests mitjans de comunicació et donin gat per llebre, que capgirin la realitat o l’hagin mal interpretada, o que no transcriguin fidelment les paraules o declaracions dels seus protagonistes. Per això, hem d’anar amb peus de plom. Com hi haurien d’anar també, i amb molta més raó, els mitjans de comunicació que pretenguin ser mínimament seriosos. L’ABC, per exemple, va presentar com un escàndol que el President del Parlament de Catalunya s’hagués gastat la quantitat de 20.000 euros per adaptar el seu cotxe oficial a les necessitats de treball relacionades amb el càrrec, quan en realitat eren 9.000. Els periodistes de l’ABC ja sabien que aquesta era una xifra falsa, inflada intencionadament, però el seu objectiu no era informar sinó emprendre una barroera acció política. I, lògicament, altres mitjans d’un nivell de dignitat professional semblant com La Vanguardia es van fer ressò de la notícia, sense contrastar-la, per afegir llenya al foc.

Ahir mateix un altre mitjà de comunicació transcrivia unes paraules de Joan Ridao sobre el finançament i els pressupostos de la Generalitat difícils de creure. Segons el mitjà, Joan Ridao hauria dit textualment: “És insòlit que vinculem l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat a un finançament que no coneixem”. Suposo que devia voler dir el contrari: el que seria insòlit seria pretendre fer uns pressupostos sense saber quin finançament tindrem. Quan el Govern espanyol, amb el vist-i-plau dels seus aliats a Catalunya, va decidir obviar el que diu l’Estatut a l’hora de tancar la negociació sobre el nou finançament, ja sabia el que es feia: primer aprovaria els pressupostos de l’Estat i després ja no tindria possibilitat d’esmenar cap proposta de finançament autonòmic, perquè les seves xifres ja les tindria tancades. L’aprovació dels pressupostos de l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans, és la renúncia a negociar res de significatiu sobre el finançament de Catalunya.

La lògica del Govern espanyol, doncs, d’aprovar primer els pressupostos i després el sistema de finançament seria un disbarat només si algú pretengués canviar res d’aquest sistema de finançament. Però no és el cas. Ara bé, que això mateix ho fes la Generalitat seria d’una estultícia imperdonable en algú que pretén gestionar o dirigir l’Administració catalana. Com es podrien aprovar uns pressupostos de la Generalitat sense conèixer el finançament? A no ser que s’aprovessin els pressupostos donant per bona la xifra ja pactada amb el Govern espanyol. Jo he estat molt crític amb aquest Govern i amb el paper dels dirigents d’ERC, però em nego a creure la veracitat de les paraules que s’han volgut atribuir a Joan Ridao. Els qualificatius que em mereixeria serien excessivament forts, i prefereixo creure que també en aquest cas es tracta d’una lleugeresa per part dels mitjans de comunicació.

Conviure amb l’ós, sense risc

El programa de reintroducció de l’ós als Pirineus va tenir els seus detractors des del primer moment. Enfront dels qui només ho veien com un restabliment d’una fauna existent a la zona en altres temps, hi havia la gent del país que hi veia també un perill i una amenaça. Mentre les víctimes eren caps de bestiar, per als quals eren adequadament indemnitzats els seus propietaris, no passava res, però el darrer incident sembla que ha tornat a obrir la polèmica. I és evident que si la reproducció de l’animal en llibertat tira endavant el risc també s’incrementarà. No estic pas en contra del programa de reintroducció de l’ós a les nostres muntanyes, però sí de determinades argumentacions que s’hi donen.

Segons els mitjans de comunicació, caldrà capturar l’animal agressor i analitzar-lo per si té algun trastorn de la conducta que l’ha fet respondre agressivament davant la presència de l’home. Sincerament, em sembla un mica grotesc, com grotesques em semblen les explicacions que donaven alguns experts dient que l’ós no és que sigui agressiu sinó que s’hauria sentit acorralat, i això ho explicaria tot. Doncs, bé, siguem clars. L’ós, com qualsevol animal per més pacífic i espantadís que sembli, en qualsevol moment pot sentir-se acorralat sense necessitat que hi hagi una realitat objectiva per a sentir-s’hi. Simplement és un animal; amb l’única diferència de tenir en aquest cas unes grans dimensions i per tant una potencial perillositat evident.

Reintroduir l’ós als Pirineus, com diuen alguns, per retornar als vells temps en què “l’home i el plantígrad hi convivien amb naturalitat”, vol dir reintroduir també el risc i l’amenaça real que comporta. El que no s’hi val és a enganyar el personal dient que l’ós no representa cap perill per a les persones i els seus béns. Si fem memòria i volem recordar la convivència d’altres èpoques entre l’home i l’ós haurem de recordar també que aquesta convivència se saldava sovint amb víctimes d’ambdós bàndols. D’aquí les tradicionals “recaptes de l’ós” com a recompensa per als qui havien abatut un d’aquests animals, considerats també aleshores una amenaça permanent.

Cal assumir que reintroduir l'ós a les nostres muntanyes vol dir també reintroduir els perills que comporta.

Manifestacions d’impotència

Ha passat la data del 25 d’octubre i evidentment el poble basc no ha pogut exercir el dret, no tan sols a decidir, sinó ni a ser consultat sobre si vol decidir res. Quan ara fa un any el Lehendakari va anunciar amb tota la solemnitat que en aquesta data es faria la consulta a la ciutadania, molts van elogiar la seva fermesa i decisió per a defensar un dret tan elemental del seu poble. Per fi algú obria una porta per a sortir de l’entrellat impossible que és la Constitució; un text que estableix com a legals les discriminacions i que limita les llibertats.

I és cert que Ibarretxe ho plantejava d’una forma molt suau, no pas com un referèndum (que és el que prohibeix l’actual legislació espanyola), sinó com una consulta no vinculant que no implicava altra cosa que saber si la població desitjaria posar fi a la violència i tenir el dret a decidir. Però per a la Justícia espanyola, el fet que aquesta mena de consultes no estiguin expressament prohibides, no era cap obstacle per a fer-ne una interpretació estrictament política i, d’acord amb el Govern, ordenar-ne la prohibició. Però molt abans que es dictés la sentència, i fins i tot abans que el Govern basc oficialitzés la convocatòria de la consulta, ja es va veure que Ibarretxe s’havia fet enrere, que ja no ho proposava com un pas endavant en l’exercici de les llibertats democràtiques, sinó com una simple estratagema per a poder fer-se la víctima i afrontar les properes eleccions amb més garanties.

Un cop consumada la renúncia, arribant a dir el mateix Ibarretxe que “acatava” la decisió, tot el que ve al darrere és de molt poc valor. Grans manifestacions, ahir, que hauran omplert les portades dels diaris d’avui, i que ja seran oblidades en els de demà. És el futur que ens espera quan el govern espanyol, amb el suport que ja tenen des de fa temps dels socialistes catalans, ens plantejaran un finançament humiliant; i és el que ens espera quan els mateixos partits espanyols, servint-se del Constitucional acabin retallant fins a la vergonya el ja migrat Estatut. A Madrid es posaran a riure quan des de la societat civil catalana, des dels partits nacionalistes, o fins i tot des del Govern si fos el cas, es convoquin manifestacions de protesta per omplir les portades del dia i per a justificar la renúncia dels nostres dirigents. Seran, són, les manifestacions de la impotència.

Grans acords, papers mullats

Tenim unes administracions molt propenses a la parafernàlia de grans acords nacionals (el nom, com més pretensiós, millor) que després no serveixen per a res. Ho hem comentat alguna altra vegada en parlar del Pacte Nacional per a l’Educació o del recent Pacte Nacional per a la Innovació. Es redacten un conjunt d’idees genèriques, principis generals que no comprometen a res i acaben signant un reguitzell d’institucions polítiques i socials, que poden ser de signe oposat perquè uns i altres saben que el text permet qualsevol mena d’interpretació, o perquè al capdavall tampoc els obliga a res.

Tot d’una, com un gran avenç, es va presentar l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya pel qual s’exigiria el nivell C de català als professors universitaris Tot i que en aquest Consell Interuniversitari hi ha representades totes les Universitats, i que l’acord ja preveia un munt d’excepcions i terminis d’adaptació, no van tardar ni quatre dies a sortir les primeres universitats que es desmarcaven de l’acord. Fins al punt que ara mateix podríem dir que les Universitats catalanes es divideixen entre les que rebutgen les recomanacions del Consell Interuniversitari, i les que sense dir res tampoc les segueixen. D’aquí les protestes de sindicats i organitzacions estudiantils que reclamen el dret a rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del país, en la seva llengua.

Entenc que no és fàcil aplicar un criteri universal per a exigir el coneixement del català als professors universitaris, tenint en compte la mobilitat a nivell internacional d’aquest tipus de professorat, amb l’enriquiment que això representa. I probablement, més que una norma a aplicar sistemàticament, el que caldria és una voluntat inequívoca de fer del català una llengua normal també en el món universitari. Però, des del punt de vista polític, aquell gran acord del Consell Interuniversitari de Catalunya, va facilitar grans titulars i moltes fotos de portada. Que després sigui paper mullar, sembla que ja no sigui tan important.

L'Artur Mas, independentista?

A més d’un han sorprès les declaracions de l’Àngel Colom afirmant que l’Artur Mas, com Madí, Puig, Pujol (l’Oriol), etc, són tan independentistes com ell. Aquesta mena d’afirmacions de caràcter definitori de les persones poden tenir moltes interpretacions i potser ben poques utilitats. Als mateixos convergents no els afavoreix massa si pretenen mantenir-se en l’àmbit de la centralitat catalana, aglutinant sectors conservadors i amb la pretensió de ser un bon interlocutor a Espanya; en tot cas dóna arguments al PP per a reivindicar el seu lloc a Catalunya. Des d’Esquerra, aquesta afirmació es rebutja de ple perquè es pot considerar una ingerència en l’espai independentista del qual no solament se’n senten la força hegemònica sinó que volen continuar portant en solitari. I per als socialistes, és un reforçament de la seva tàctica de potenciar Unió per tal que es desmarqui de Convergència.

No es tracta de negar o reafirmar el sentiment personal de cadascun dels líders convergents, com també ho podríem fer amb els líders d’altres formacions polítiques. De fet, sempre que s’han fet enquestes en aquest sentit, com la que es va fer temps enrere demanant el posicionament d’alcaldes catalans, sortien molts independentistes de les files convergents, però també de les socialistes i fins i tot de les populars. Perquè una cosa és la creença i la utopia personal de cadascú, i l’altra és la disposició a lluitar per aquesta utopia per tal que deixi de ser-ho, o l’acceptació de la utopia com a tal i treballar en una altra direcció.

Penso que és poc rellevant saber si l’Artur Mas, a nivell personal, es considera independentista o no. En tot cas interessaria analitzar si la seva actuació com a líder de CiU s’orienta cap a la creació d’un Estat propi. Però, això mateix es pot dir de molts dirigents d’Esquerra: interessen molt poc les seves autoproclames independentistes, si aquestes no van acompanyades d’accions concretes que ens portin cap a la plena sobirania. O, dit d’una altra manera, el que compta són les prioritats que posa cada polític i cada partit en la seva tasca diària: es pot ser molt independentista, però si a l’hora de la veritat es prioritza retornar al Govern o mantenir-s’hi (el cas és el mateix), en lloc de fer avançar el país cap a la Independència, les etiquetes que es col·loquin són irrellevants, o fins i tot poden ser una nosa.

Som-hi!, que ja som més de Sis milions!

CiU ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar diners públics amb una costosíssima campanya publicitària que no té cap finalitat ni utilitat. I Josep Lluís Carod Rovira els ha respost dient que els governs convergents també havien fet aquesta mena de campanyes publicitàries. I encara podrien afegir, uns i altres, que l’Ajuntament de Barcelona els porta un xic d’avantatge en això de la malversació de fons públics amb finalitat estrictament partidistes. I els més greu del cas és que tots tenen raó.

La campanya publicitària “Som-hi” és senzillament un escàndol en majúscules, injustificable. Malbaratar un milió d‘euros, quan es retallen les ajudes a les entitats que presten serveis socials de primera necessitat, quan es redueixen les dotacions a les escoles, quan no es pot aplicar la Llei de la dependència, i en definitiva quan la paraula crisi serveix per a justificar-ho tot, és vergonyós i impropi d’uns governants mínimament honestos i progressistes. Els mateixos qualificatius mereixen algunes de les campanyes que s’havien fet en l’era Pujol, i les que des de sempre ha realitzat l’Ajuntament de Barcelona. Tenen raó, doncs, els convergents de la mateixa manera que la té el vicepresident del Govern català: tots són uns impresentables malbaratadors de recursos.

Aquesta dialèctica ja ve sent habitual entre Govern i oposició davant de qualsevol error, mancança o mala gestió governamental. Els qui abans havien comès els mateixos errors ara s’exclamen perquè els governants actuals fan el mateix; i aquests s’excusen dient que no fan res que els altres no haguessin fet abans. La conclusió lògica per a la ciutadania és que uns i altres són el mateix; és que, amb els canvis de govern, no hi hem guanyat ni perdut res; és la deserció política perquè tots són igual de corruptes o malbaratadors; és que tots procuren de viure a costa del contribuent i utilitzar els recursos públics per a perpetuar-s’hi; és que... ja s’ho faran!

La credibilitat d’un Pacte per la Innovació

Que s’aprovi un Pacte Nacional per la Innovació, i sobretot que aquest pacte tingui un ampli consens polític i social, és una bona notícia. Apostar per la innovació i la recerca en el món empresarial sembla l’única sortida no ja de cara a la crisi actual sinó com a projecte de futur de país. Mentre hi hagi països que ofereixin mà d’obra més barata, que no garanteixin cap mena de dret laboral als treballadors, que no obliguin les empreses a respectar el medi ambient, que ofereixen condicions per a què s’hi estableixin noves indústries que aquí serien inassumibles, seguirà el degoteig de les deslocalitzacions. La via de la recerca i la innovació sembla la més adequada com a política industrial de futur.

Aquest i l’anterior Govern ja havia promogut altres Pactes Nacionals de gran volada, com va ser el Pacte Nacional per l’Educació. Més enllà de les mesures concretes que inclouen aquesta mena de pactes, i els compromisos de garantir-ne un bon finançament, la imatge de totes les forces polítiques, Govern i oposició, conjuntament amb sindicats, organitzacions empresarials i universitats té també el seu valor com a element generador d’optimisme. En contra del que sol ser habitual en política, hi ha la possibilitat d’assolir grans acords nacionals per a temes cabdals de país.

Però aquesta mena de Pactes Nacionals, presentats amb tota la pompa i l’esplendor que requereix, pot tenir la seva trampa. Es redacta un Pla estratègic que sobre el paper és inqüestionable, i que difícilment cap força política o social podria rebatre perquè es tracta d’uns propòsits compartits, però després queda per veure la seva concreció. No s’entendria massa que algú el rebutgés amb l’argument que potser després no s’acomplirà el que s’ha pactat; en principi hem de creure que hi ha la voluntat de tirar-lo endavant. A no ser, com argumentava Comissions Obreres que no ha signant aquest Pacte Nacional per la Innovació, que es pugui argumentar que els pactes anteriors s’han quedat en un no res.

És el problema d’haver-se guanyat una manca de credibilitat, que ara costarà recuperar. La majoria ha signat, fent un nou vot de confiança. Tot serà que d’aquí a un temps Comissions Obreres, no solament no hagi de reconèixer que es va equivocar mantenint-se’n al marge, sinó que no pugui gallardejar que ja ho havia advertit.

El liberalisme funciona, els liberals no

Sembla que hagi un clam unànime a l’hora de reconèixer la necessitat de reformar el sistema econòmic mundial, especialment el financer, a la vista de la crisi generalitzada que estem patint. Així ho manifestaven els principals dirigents europeus, sense massa matisos entre socialistes i conservadors, de la mateixa manera que el Congrés espanyol aprovava també gaire bé per unanimitat (des del PP a ERC) les mesures anticrisi, amb l’honrosa excepció d’EU-ICV. Davant la desesperació de personatges tan singulars com el liberalíssim Sala Martín, hom ha afirmat sense embuts que el liberalisme no funciona.

Em sembla especialment greu que personatges com l’Angela Merkel o el Nicolas Sarkozi, o els populars espanyols, ens diguin ara que han descobert que és imprescindible la intervenció de l’Estat. Després de tants anys de pontificar que l’Estat s’havia de limitar a no posar traves al mercat i que sigui ell mateix el que es reguli, ara han descobert la sopa d’all i es mostren ferms partidaris de l’intervencionisme. A més d’un Premi Nobel de l’Economia potser se li hauria de demanar que tornés el guardó perquè les seves tesis liberals s’han demostrat errònies i ineficaces.

Els qui no hem cregut mai en el liberalisme que ens predicaven no hauríem d’acceptar tampoc ara una pretesa conversió. El liberalisme sí que funciona, el mercat s’autoregula fent que sobrevisquin i prosperin aquelles iniciatives que s’adapten a la llei d’oferta i demanda, i fent que caiguin aquelles altres que per mala gestió o per no adequar-se a les necessitats del moment són incapaces de sostenir-se. La caiguda de grans corporacions i entitats financeres hauria estat un mar d’oportunitats per a altres iniciatives que haurien ocupat el seu lloc, de la mateixa manera que a qualsevol racó del país el tancament d’una botigueta pot ser beneficiosa per a la que li feia la competència.

El liberalisme funciona; els que no funcionen són els liberals, que han resultat ser uns farsant estafadors, uns trinxeraires embadocadors que mentien grollerament quan pregonaven un sistema en què l’Estat no havia d’intervenir, vigilant només que la llei del mercat fes el seu fet. La crisi econòmica ja fa uns anys que la pateixen moltes famílies, que havien estat víctimes d’uns preus abusius de productes bàsics com la vivenda (i al tercer món, dels productes alimentaris), víctimes d’un increment dels costos de les hipoteques que els obligaven a adquirir, i en definitiva víctimes d’un sistema liberal en què l’Estat se’n rentava les mans. I ara, quan aquest mateix sistema liberal pot passar factura als poderosos, als que controlen els mateixos ressorts de l’Estat que havien estat negats a la majoria de la població, ara els utilitzen a favor seu simulant que el liberalisme no funciona. Una estafa amb totes les de la llei.

De l’esmena a la totalitat al ple suport

A Zapatero no li ha estat difícil trobar els suports necessaris per a tirar endavant els pressupostos. El PNB i el BNG es troben en una fase diferent que la nostra, els uns perquè van saber resoldre a temps el tema del finançament i els altres perquè són beneficiaris del sistema que resulta tan injust per a Catalunya. Per tant, com en altres ocasions havia fet CiU, o també en el seu moment ERC, aquells han posat els seus vots a disposició dels socialistes a canvi d’algunes contrapartides. Deuen haver pensat que, d’una manera o altra, els socialistes trobarien els suports suficients, de manera que era millor aprofitar l’ocasió per a treure’n algun rendiment.

És curiosa la reacció de Miquel Iceta retraient a CiU no haver fet el mateix que bascos i gallecs, donat que haurien pogut treure, segons ell, “Algun rendiment per a Catalunya”. Curiosa, insòlita i mesquina observació del dirigent socialista. Primera, perquè es dóna per suposat que en la negociació dels pressupostos hi ha un mercadeig de compra de vots; segona, perquè les millores que segons ell podria haver aconseguit CiU amb molta més raó les podria aconseguir el PSC, si s’hagués assegut a negociar els pressupostos en lloc d’agenollar-se a raspallar-li les sabates al Zapatero; i tercera, perquè el rendiment que d’aquesta negociació dels pressupostos ara mateix necessitava Catalunya no era el d’una torna puntual com la que han aconseguit bascos i gallecs, sinó un finançament digne, que els socialistes ja donen per descartat.

En tot cas, però, el que ha passat a Madrid és el mateix que acostuma a passar arreu, i per tant també a Catalunya, quan un Govern necessita els vots d’un grup minoritari. Aquest pot passar de la desqualificació absoluta dels pressupostos proposats, amb una esmena a la totalitat i amb adjectius demolidors com ara “ineficaços, insolidaris, inadequats, malversadors...”, a l’acceptació també absoluta amb el vot afirmatiu, pel sol fet d’incloure-hi una partida que beneficia clarament els interessos del grup minoritari. Del tot al res hi va només el preu de la compra dels vots.

La niciesa d’un President

El Govern d’Aragó fa anys, unes quantes legislatures, que va prometent i incomplint la promesa d’elaborar un llei de llengües. Es pot ben dir que el Marcelino Iglesias està fet a imatge i semblança de Zapatero. Però aquesta vegada diuen que va de veres i que presentaran la llei en les properes setmanes. De ben segur que serà una llei que deixarà insatisfets els catalanoparlants de la Franja, perquè no solament no reconeixerà cap mena d’oficialitat sinó que, a l’estil de la resta de la legislació espanyola, deixarà ben clar que hi ha llengües i ciutadans de primera, i llengües i ciutadans de segona, discrimitats per llei com ja ho són constitucionalment.

Però, a part del retard en l’aprovació de la llei i de les mancances que aquesta tindrà, hi ha hagut una frase del President de la Comunitat Aragonesa digna de ser emmarcada. A l’hora d’explicar perquè es presenta la Llei ha dit: “No perquè m'ho demanin els habitants d'aquesta zona, que tenen aquest gran patrimoni cultural aragonès que són les nostres llengües, sinó perquè és un imperatiu del nostre Estatut”. És a dir que la iniciativa no es fa per a satisfer una justa reivindicació d’uns ciutadans, sinó perquè s’hi sent obligat pel text estatutari recentment modificat. Està clar que se li hauria de demanar per quina raó es va posar en el text del nou Estatut l’imperatiu d’elaborar una llei de llengües.

Però, el fet és simptomàtic d’una mentalitat política de menyspreu envers la població que teòricament hauria de ser l’objecte de tota activitat política. És també l’actitud del qui ostenta el poder com un patrimoni personal i que l’administra no pas en funció dels ciutadans sinó del seu caprici. I fins i tot quan l’acció governamental, com en aquest cas, pot ser d’interès per als ciutadans (encara que insuficient) ha de deixar clar que l’interès per al ciutadà pot ser un efecte col·lateral, però no l’objectiu primer ni la seva motivació per tirar endavant la llei. Tot un exemple de niciesa, o d’estultícia.

El país funciona, malgrat els polítics

Costa de veure en les accions i actituds dels nostres polítics mostres clares d’una voluntat de liderar el país, com els correspondria. Al marge de la mediocritat imperant, és difícil de percebre en les accions de Govern, i en les contrapropostes de l’oposició, una línia ferma i precisa de cap on volem anar. Llegint la premsa, el ciutadà troba constantment picabaralles, patinades i sortides de to, molt més que no pas notícies engrescadores de cap on ens porten el país. I malgrat tot, el país sobreviu i funciona.

La política lingüística, per exemple, s’ha limitat des de fa molts anys a campanyes costosíssimes i de molt escassos resultats. Campanyes que semblen més orientades a fer veure que algú està pensant i treballant des de la Secretaria de Política Lingüística, que no pas a aconseguir res en concret. No hi ha idees noves, ni se sap cap on anar. I no seria tan difícil perquè a la societat sí que hi ha idees i iniciatives innovadores, que amb pressupostos irrisoris, comparant amb els de l’administració, aconsegueixen tirar endavant projectes prou interessants.

Ho hem vist diverses vegades amb entitats com Òmnium Cultural, quan va tirar endavant la proposta de Voluntariat lingüístic, o la Plataforma per la Llengua. Ahir es feia pública la campanya que emprendran conjuntament la Plataforma per la Llengua i el Consell Islàmic de Catalunya per a promoure l’ús del català entre els musulmans residents a Catalunya. Ja estem avesats des de la societat civil a fer tasques de suplència del que hauria de fer l’administració. Però els seus responsables tenen prou feina en les batalletes internes i en el manteniment dels equilibris que els mantingui a la poltrona com per entretenir-se a fer política de veritat. En el millor dels casos, podran vanagloriar-se d’haver-hi donat suport econòmic, encara que en proporcions ridícules per la capacitat de l’administració i sempre com si fos una concessió, com un regal que fan capriciosament, com si no fossin diners de tots els ciutadans.

No sé si és excessiu afirmar que el país funciona. Però si funciona, en la mesura que sigui, ho fa malgrat els nostres polítics.