En una mateixa setmana, CiU s’ha abstingut davant de la proposició de Llei sobre la Independència, per tal que aquesta fos rebutjada i no haver de debatre-la ni tant sols en Comissió, i ha rebutjat la moció també de SI que reclamava el Concert econòmic i la convocatòria d’un referèndum abans de presentar la proposta a Madrid. La lectura més simple, des del punt de vista independentista, és clara: CiU no vol anar més enllà de l’autonomisme actual. Una lectura que, si bé pot ser el primer que ens surti de dins, hem d’admetre que tampoc és del tot ajustada a la realitat.
És cert que la Llei d’Independència no equivalia a votar la declaració d’independència, sinó a emprendre un procés decidit cap a aquesta fita; i que això, amb les esmenes que hi hagués pogut introduir CiU en la Comissió parlamentària, hauria permès allargar-ho fins a la següent legislatura com a mínim, i continuar plantejant mentrestant el tema del pacte fiscal. De manera que, en contra de les excuses que va donar per tal d’afavorir el vot negatiu del PP-PSC-C’s, no hauria contradit en absolut el seu programa electoral presentat per aquesta legislatura. I és cert també que la moció de Solidaritat sobre el Concert econòmic gaire bé no representava res més que un compromís en ferm del que havia promès CiU en campanya electoral, encara que ells l’anomenaven pacte fiscal.
Però també ho és que cap grup majoritari, enlloc, no acostuma a acceptar propostes de l’oposició, i menys quan es tracta d’un grup petit, que li marquin el camí a seguir, encara que aquest camí coincideixi plenament amb el seu.
Fins i tot fent un esforç per creure que l’estratègia de CiU consisteix en no aixecar la llebre abans d’hora, proposar el tema del dret a decidir en un aspecte tan important com l’econòmic, i en tot cas en una segona fase abordar definitivament l’exercici del dret a l’autodeterminació, costa d’entendre el rumb del nou Govern. Costa d’entendre la submissió del Govern d’Artur Mas en matèria econòmica a les exigències del Govern espanyol, que no s’aplica per a ell mateix les mesures d’austeritat i de retallades socials, tot i tenir un endeutament proporcionalment molt més elevat que el de Catalunya,. Una submissió, a més, que està portant el caos en dos serveis bàsics com el de la sanitat i el de l’ensenyament.
D’una banda, tenim un Conseller de Sanitat que parla en futur de les mesures a prendre quan sap perfectament que aquestes mesures els hospitals ja les estan aplicant, amb un greu deteriorament de la qualitat assistencial. I en l’àmbit de l’ensenyament el desconcert és majúscul, amb canvis d’opinió d’un dia per altre, deixant en anècdotes irrellevants les maragallades del seu predecessor. Afirmar que les retallades no aniran en detriment de la qualitat del servei públic és un insult a la intel·ligència.
Les protestes dels sectors implicats, més que no pas dels partits polítics de l’oposició, entre altres coses perquè el PSC és còmplice i impulsor d’aquestes mesures a través del Govern espanyol, estan prenent força i calant ràpidament en l’opinió pública catalana. Fins i tot Xavier Trias comença a posar-se nerviós en veure que tot plegar pot aigualir-li la festa.
De manera que, fent l’esforç de creure en una estratègia sobiranista de CiU, encara que més alentida i menys ambiciosa del que voldrien molts independentistes, molt ens temem que aquesta política de retallades salvatges als serveis bàsics pot acabar afectant no solament la qualitat dels serveis, que això ja és dóna per descomptat, sinó la seva pròpia estratègia sobiranista. Difícilment, podrà sostenir el Govern una pressió com la que està provocant amb les seves polítiques antisocials; i, en tot cas, poden invalidar les futures propostes nacionalistes com la de reclamar un pacte fiscal.
Un pacte fiscal que CiU presenta fal·laçment com la seva proposta estrella per a aquesta legislatura, en el sentit d’aplicar el dret a decidir, quan ells saben que és del tot inviable. Inviable perquè el futur Govern del Partit Popular el rebutjarà de ple, i obligarà Mas a una altra rendició, com ja va fer amb l’Estatut. Però que a més és d’impossible aplicació per aquesta legislatura, simplement per una qüestió de calendari: CiU no vol plantejar-ho fins després de les eleccions generals, i CiU es nega a buscar el suport previ de la ciutadania mitjançant un referèndum que n’avali la proposta, de manera que un cop haurà començat la negociació i abans no haurà constatat que la proposta és rebutjada per Madrid, ja serem a finals de legislatura.
Tenim mala peça al teler.
