Ens suïcidem plegats?

Seguint el pla establert pel Partit Popular, que ja va encarrilar el tema de l’eliminació de la llengua catalana amb la sentència del Tribunal Constitucional, ara ha estat el Tribunal Suprem el qui ha reblat el clau. La sentència del Constitucional era clara: Catalunya no existeix, hi ha només ciutadans espanyols que resideixen a Catalunya; i a l’Estat espanyol la igualtat de drets és inconstitucional, perquè els ciutadans que tenen el castellà com a llengua pròpia són ciutadans de primera amb més drets que els altres. A partir d’aquí, tal com ja s’ha dit en moltes ocasions, totes les sentències d’aquesta putrefacte Justícia espanyola seguirà aquest mateix patró, seguint les consignes de partit.

Alguns, no sé si amb alguna copa de més o amb algun cargol de menys, deien que no entenien aquesta sentència quan el model lingüístic català és elogiat pel Consell d’Europa com a millor fórmula de compliment de la Carta europea de llengües regionals i minoritàries, que forma part de l’ordenament jurídic espanyol, encara que els jutges corruptes vulguin obviar-ho; quan és aquest sistema el que ha garantit no només una bona convivència i cohesió social, sinó que els alumnes acabin l’escolarització coneixent de forma similar les dues llengües, cosa que no passa en absolut amb el model valencià que ens volen imposar; quan tots els informes mínimament solvents, com els PISA, demostren que amb el sistema d’immersió lingüística es garanteix un coneixement del castellà similar al que assoleixen els alumnes de Guadalajara o de Zamora... És que us heu begut l’enteniment? És precisament per això que va sentenciar el Constitucional i ho ha fet ara el Suprem, perquè amb el sistema actual la decadència del català i la seva reculada en benefici del castellà és excessivament lenta, des del seu punt de vista; i no poden suportar que no hi ha hagi conflicte lingüístic a Catalunya, i que no es trenqui la cohesió social. És amb aquesta expressa finalitat que els qui no poden aconseguir els seus objectius polítics a les urnes, ho volen aconseguir servint-se d’una Justícia que respon als seus dictats.

Però, no diguem ximpleries. ¿Què són aquestes estupideses que hem sentit, dient que no s’havia d’acatar la sentència o que se’n podia fer una lectura que no impliqui l’eliminació del sistema educatiu que permet encara la subsistència de la llengua? Em sona al mateix discurs d’aquells ximplets que afirmaven haver trobar la fórmula per burlar l’Estat espanyol, de manera que poguéssim celebrar legalment un referèndum per decidir el nostre futur. ¿De veritat hem arribat a aquest nivell de decrepitud i d’estultícia? A Espanya, no tenim cap futur. Acceptar romandre a Espanya equival a acceptar la nostra desaparició com a poble i la liquidació de la llengua catalana. Quedar-nos a Espanya és un suïcidi; hi tenim els dies comptats. Ens suïcidem plegats?

No existeix Espanya, sinó Madrid

El mateix dia que s’inaugurava amb tota pompositat la nova via de TGV València–Madrid, s’inaugurava també, encara que discretament, la línia Barcelona-París. I la discreció estava més que justificada perquè en realitat el TGV no arrencava de la capital catalana, sinó de Figueres; fins a Nimes el tren en terres franceses no agafava la velocitat pròpia d’un TGV; i en total el trajecte s’escurçava en poc més d’una hora. Un exemple clar de la visió d’Estat i de l’estupidesa que representa per als catalans romandre-hi més temps.

Espanya, ja abans del franquisme, però sobretot durant el franquisme i amb els seus successors fins ara, ha tingut sempre un esquema radial com a forma de vertebració del territori. Per ells no existeix un conjunt de territoris, tant se val que en diguin províncies, comunitats autònomes o simplement capitals, a vertebrar entre ells; sinó una única capital, amb apèndixs i ciutats satèl·lits al seu entorn. Es considera que des de qualsevol comunitat, província o ciutat espanyola no es pot anar enlloc més que a Madrid. I “de Madrid al cielo”, que diuen els espanyols. Per això sempre s’han oposat a permetre una gestió autònoma de l’aeroport del Prat, que com la resta de l’Estat entenen només com a plataforma subsidiària de l’aeroport de veritat, el de Barajas; i per això sempre s’han oposat al corredor mediterrani, i per això han prioritzat les línies de TGV que enllacen Madrid amb qualsevol capital de província, abans que qualsevol de les línies que comunicarien l’Estat amb la resta d’Europa. I és que la maleïda geografia espanyola gaire bé obliga a sortir de l’Estat per la via Atlàntica, és a dir pel País Basc, o per la mediterrània, és a dir per Catalunya; i per això ho han retardat tant com han pogut. Fins i tot el Tribunal de Comptes de la Unió europea ha criticat aquest desenvolupament radial empès per tots els Governs espanyols. Més que res perquè consideren mal emprats els diners rebuts de la Unió europea per a millorar les infraestructures.

I és que, en això, el PP i el PSOE coincideixen plenament. Per ells és molt més important evitar el progrés i el desenvolupament de Catalunya, encara que això sigui en detriment també del progrés d’altres comunitats autònomes. Per a València, per exemple, com per a Andalusia, seria molt més útil crear un potent corredor mediterrani, que facilitaria les exportacions i les relacions amb Europa, que no aquesta flamant infraestructura que els uneix amb Madrid, que més aviat pot facilitar ser fagocitats per la capital espanyola. Així, polítics corruptes com el President de la Generalitat Valenciana prefereixen perjudicar la seva comunitat abans que col·laborar en un corredor mediterrani que els seria molt profitós per obrir-los de cara a Europa, però que té l’escull insalvable per ells del benefici que tindria per a Catalunya.

Les xafarderies de Wikileaks

Es va muntar un gran escàndol quan Wikileaks va començar a difondre converses confidencials i informes secrets dels Estats Units. Des de l’administració nord-americana no es va dubtar a l’hora de dir que aquelles revelacions podien posar en perill vides humanes; més que res perquè posaven al descobert tant les violacions de drets humans, crims inclosos, com les maniobres de compra del sistema judicial de diferents països perquè no s’investiguessin els delictes. Això justificava que el Govern nord-americà emprengués totes les mesures necessàries per a limitar la llibertat d’expressió i per a imposar el silenci, amb la teoria que els crims d’Estat ja no són crims.

I per a fer callar wikileaks, perquè el món no s’assabenti entre altres coses de la putrefacta justícia que discerneix entre els crims terroristes i aquells altres tant o més greus però que reporten beneficis, no s’estalvien ni pressions a empreses privades ni la compra de la justícia sueca perquè persegueixi el creador i ànima de wikileaks. D’un temps ençà, però, els mitjans de comunicació sembla que hagin donat un gir en la seva regular divulgació dels secrets de wikileaks: ara tot són xafarderies, comentaris més o menys graciosos i desafortunats que en el pitjor dels casos poden arribar a fer quedar malament algun polític de segona fila. Algun mitjà de comunicació del país trobava a faltar alguna que altra referència a la política catalana; i és que som tan poca cosa al món, que ningú s’amoïnava en excés pel que podia esdevenir a casa nostra o pel que podien pensar els nostres polítics. Fins que finalment es va trobar un comentari del Cònsol nord-americà a Barcelona en què semblava mostrar-se preocupat pel separatisme d’alguns dels líders de PSC. De fet, la publicació d’aquest comentari tan estúpid com inversemblant a l’únic que fa quedar malament és al mateix Cònsol. Perquè és evident que si va dir això és perquè no té ni la més remota idea del que està passant en aquest país ni de qui són els seus agents polítics més rellevants; probablement, caldria demanar-li comptes per la seva inutilitat o fer-li alguna prova d’alcoholèmia.

Però, més enllà de l’anècdota, resulta sorprenent i fins i tot sospitós, que d’entre aquells centenars de milers de documents confidencials que podien posar en perill la diplomàcia nord-americana, ara ja només ens n’arribin les escorrialles en forma de xafarderies banals i intranscendents. Cal llegir en mitjans alternatius les revelacions més sucoses, com la responsabilitat governamental en la matança de policies i civils a la població de Bagua, a l’amazònia peruana. Quedar-nos amb les anècdotes i les xafarderies intranscendents deu formar part de la mateixa acció perfectament dirigida des de Washington per a fer callar Wikileaks.

Li ha costat prou, però finalment ha cedit

Semblava la cosa més lògica del món. Aquella mateixa nit, en constatar l’abast de la desfeta, el més normal, el més raonable i el més valent, hauria estat presentar d’immediat la dimissió, com a forma de reconèixer la seva responsabilitat. Encara que, després, els mateixos òrgans del partit li haguessin demanat que es mantingués interinament en el càrrec. Però, no. Joan Puigcercós, sempre recolzat per Joan Ridao, va optar per treure pit i afirmar amb rotunditat que ell es veia amb cor de liderar la represa, que havien estat elegits per quatre anys i no necessitaven cap relleu, que ja esmenarien el que calgués però que ells continuaven al capdavant.

D’entrada, l’executiva li va donar suport. Però tot seguit van començar a sorgir les veus discrepants: Ernest Benach anunciava la seva retirada, Carles Bonet era dels primers en demanar-ne la dimissió, Carod Rovira va esperar el seu temps a dir-hi la seva, Josep Huguet també reclamava que s’assumissin responsabilitats, i la figura emblemàtica de Jordi Carbonell també va acabar sumant-se a les peticions de dimissió. I malgrat tot, ells seguien aferrats al càrrec. La darrera proposta, dos dies abans del Consell Nacional, encara era la de proposar-se per encapçalar una candidatura unitària en el Congrés a celebrar la tardor vinent; i, només en cas de no sortir-se’n, desistiria. Finalment, però, davant del Consell Nacional, va claudicar i va anunciar que en cap cas es tornaria a presentar a la reelecció. El seu discurs sonava bé, enraonat i ple de sentit comú, però hauria sonat molt millor la mateixa nit electoral. No sé si quedava prou clar que el recolzament que va obtenir del 80% dels membres del Consell Nacional era perquè continués al capdavant del partit fins al proper Congrés, o que era perquè acceptava no tornar-se a presentar. No haver donat el cop de timó a temps pot portar conseqüències encara més greus per al partit; però no cridem el mal temps, això ja ho veurem les properes setmanes o els propers mesos.

En tot cas, l’argument fonamental que es dóna per a no fer el relleu de forma immediata és el de no perjudicar encara més els candidats d’Esquerra en les properes eleccions municipals. Suposo que és i serà difícil d’esbrinar el grau d’incidència en el resultat d’aquestes noves eleccions, ja sigui arrossegant les candidatures a la baixa, ja sigui mostrant símptomes de recuperació, que tampoc sabrem si és deguda al treball i al carisma dels candidats a cada població o a una veritable recuperació de la imatge general del partit. Em va sobtar, però, que en el debat intern persones properes a l’actual direcció i gens crítiques fins ara amb la seva gestió, reconeguessin que la marca d’”Esquerra” ja no venia, i que potser estaria bé emprar marques blanques. S’ha d’haver fet molt mal al partit per acabar reconeixent que Esquerra, com a marca electoral, ja no ven.

La independència, per passat Reis

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Durant les campanyes electorals ja se sap que tots els polítics intenten desprestigiar, menystenir o invalidar els adversaris a base de caricaturitzar-los o d’atribuir-los qualsevol cosa més fruit de la seva imaginació que extret de la realitat. En aquesta darrera campanya, per exemple, la majoria dels partits van dedicar molt més a temps a explicar, en forma d’amenaça, els possibles pactes post electorals que farien els altres més que els que pensaven fer ells mateixos. De la política que seguirà CiU en teníem més indicacions provinents dels seus adversaris que no pas de la mateixa federació nacionalista.

Diguem que això és comprensible perquè hom té clar que en campanya tot s’hi val, com en els espots publicitaris. Però no podem confondre l’anunci d’un vi de taula que porta l’etiqueta de “vino selecto de mesa”, amb la valoració entesa d’un enòleg, ni que sigui un enòleg aficionat. Qui confon l’etiqueta o l’eslògan publicitari amb una anàlisi de la realitat es desqualifica ell mateix. No em va estranyar, doncs, que durant la campanya electoral uns pretenguessin fer-nos creure que Esquerra ja no era una opció independentista i que d’altres ridiculitzessin determinades opcions independentistes que propugnaven una declaració unilateral d’independència com a primera proposta legislativa, el mes de gener del 2011. Ara bé, que aquesta mateixa contrapropaganda es continuï fent ara, com si fos una anàlisi mínimament seriosa, ja és més preocupant. Preocupant, perquè posa en evidència la incapacitat de determinats dirigents i suposats analistes a l’hora de situar-se en el context general del país.

És cert que era força utòpic o somiatruites pensar que les opcions independentistes podien tenir la possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament de Catalunya. Però en tot cas, era tan utòpic o somiatruites pensar que es tindria aquesta majoria per a fer una proclamació d’independència com per a celebrar un referèndum. Al capdavall, les dues propostes no eren, i no són, pas tan diferents. Per uns és una qüestió metodològica, ja que celebrar una consulta abans d’haver declarat la independència implica una desobediència al marc legal vigent; i l’Estat té prou eines com per a impedir-ho. La celebració d’un referèndum en el marc jurídic de l’estat del qual hom vol separar-se només és possible quan es tracta d’un Estat democràtic, com el Canadà o Dinamarca; però no és el nostre cas. En canvi, si es fa primer la declaració d’independència, considerant-nos per tant alliberats del marc legal espanyol per acollir-nos al dret internacional que ens podria emparar, aleshores el que hi ha no és un desacatament de la llei sinó un xoc de legalitats. El problema ja no seria un afer intern de l’estat espanyol, sinó un conflicte internacional que caldria resoldre respectant la voluntat democràtica de la majoria. El que no vol dir que la via fos gens fàcil.

En qualsevol cas, tant en l’opció de convocar un referèndum com en la declaració unilateral per part del Parlament, el que passaria és que s’obriria un conflicte amb l’Estat, i s’encetaria tot un procés en què s’hi hauria d’implicar la comunitat internacional. De manera que, quan des de Solidaritat o des de Reagrupament es proposava la idea de fer immediatament una proclamació unilateral d’independència, igual que si es celebrés el referèndum, tothom era conscient que, encara que hi hagués una majoria àmplia al Parlament de Catalunya, el procés seria llarg i la independència, en el millor dels casos, tardaria uns anys a fer-se efectiva.

Ja no estem en campanya electoral, i tenim els resultats que tenim. Al Parlament de Catalunya hi ha dues forces independentistes, que si bé han plantejat totes dues unes propostes inassolibles avui per avui, haurien de treballar plegades perquè l’objectiu és el mateix i l’estratègia, corregint els errors comesos fins ara, tampoc hauria de ser tan diferent. Titllar els uns de forassenyats, com si creguessin poder tenir la independència passat Reis, o acusar els altres d’espanyolistes per haver pactat aquests anys amb els socialistes, és d’una miopia excessiva i sobretot d’una inutilitat absoluta que no fa sinó perjudicar el procés cap a la independència.

Sense Departament de Medi Ambient

Iniciativa, paladí de l’ecologisme, ja ha posat el crit al cel per la sospita que el nou Govern presidit per l’Artur Mas no tindrà un Departament específic de Medi Ambient. Serà, segons ells, una mostra evident de la manca de voluntat de respectar el medi ambient per part del nou Govern conservador. I segurament no els faltarà raó. Ara bé, una cosa és que CiU no tingui l’ecologisme com a element central del seu programa de Govern i una altra és que els Governs que en els darrers temps han disposat de Consellers d’Iniciativa en aquest ram hagin estat gaire més efectius. Bona part de les entitats ecologistes del país n’estan més que descontentes.

En part es justificarà per la necessitat de reduir Departaments del nou Govern, com a mesura d’estalvi econòmic, i en part s’adduirà que cada vegada sembla més clar que les polítiques mediambientals no es poden entendre deslligades de la resta, d’infraestructures, d’agricultura, d’energia, d’indústria.... De fet, tots els partits semblaven disposats a impulsar una reducció dels Departaments del nou Govern, com a mesura d’estalvi; el que passa és que no s’explica que diguessin que calia reduir Departaments, per estalviar costos, sense anar en detriment dels serveis i de les polítiques a realitzar. Perquè la pregunta és obvia: aleshores, quin sentit tenia fins ara malgastar recursos amb més Departaments si era per oferir les mateixes prestacions?. Aprimar l’Administració, forçosament haurà de ser en detriment dels serveis a prestar; altrament hauríem de recórrer als tribunals, per malversació de fons públics.

CiU, doncs, de ben segur que suprimirà el Departament de Medi Ambient i segurament en crearà un de nou sota el títol de “Sostenibilitat” o quelcom semblant, on s’hi inclouran a més de les competències de Medi Ambient, les de Política territorial o les d’Agricultura, o totes alhora. Tampoc res tan diferent del que proposava IC-V, que durant la campanya electoral també advocava per la supressió de Medi Ambient per incloure les seves competències en una altra també amb el nom de “Sostenibilitat”, que inclouria Indústria, Innovació i Energia. Les diferències, doncs, són més de matís, almenys pel que fa a les formes.

Gestionar l'espai independentista

Un o dos mesos enrere, semblava que hi havia dues noves forces independentistes que competien més o menys en un pla d’igualtat per a ocupar un espai independentista que podia haver deixat l’erràtica política d’Esquerra. Solidaritat jugava amb l’avantatge del carisma de Joan Laporta, així com la capitalització de les consultes populars per la independència, mentre que Reagrupament comptava amb un any d’avantatge i tota una estructura territorial més consolidada. Les enquestes indicaven que totes dues forces podien tenir problemes a l’hora d’entrar al Parlament, però sense establir unes diferències excessives entre ambdues formacions.

Ara, el panorama ha canviat radicalment. És cert que l’entrada de Solidaritat ha estat pels pèls, però un cop a dins disposa ja de la visualització mediàtica permanent que li dóna el fet de ser un partit parlamentari; mentre que el grup de Carretero ho tindrà molt difícil per a sobreviure, per més que la seva executiva decidís tirar endavant amb el projecte. Les poques possibilitats que tindrà el metge de Puigcerdà d’aparèixer en els mitjans de comunicació seran fonamentalment per alguna atzagaiada que tampoc li farà cap bé. És el cas de les darreres declaracions en què titllava d’imbecil·litat la possibilitat de candidatures municipals independentistes on s’hi apleguessin grups diversos. Pot tenir més o menys raó quan afirma que justament les municipals són les eleccions en què el perfil independentista dels candidats té menys transcendència, tot i que obviï que les aliances municipalistes podrien posar les bases per a un posterior acord d’àmbit nacional. Però, en qualsevol cas, les seves declaracions, ara i amb aquesta contundència, sonen a rebequeria de qui se sap postergat.

Però, compte, perquè un mal pas del grup de Laporta també ho podria malmetre tot. Suposo que són conscients que hi ha qui espera amb ganes poder llançar-los els gossos al més mínim error. Un pacte amb ERC pot ser titllat aviat de claudicació. Precisament, l’aparició de Solidaritat tenia sentit per les renúncies d’esquerra!. Però una negativa al pacte, si després no es poden garantir uns mínims resultats, també pot ser una decisió fatal. A més d’un devia sorprendre que a Solidaritat s’hi afegís un grup com el PSAN de Josep Guia, que encara té la falç i el martell com a carta de presentació, quan Laporta se l’associa més aviat al liberalisme més radical de Xavier Sala Martín. Josep Guia és un gat vell de la política, pràcticament desaparegut del mapa polític, però que ara podria trobar una nova via per a ressorgir tot creant més d’un problema a Solidaritat. No cridem el mal temps, i fem un vot de confiança perquè la gent de Solidaritat sigui capaç de gestionar tanta diversitat ideològica que només té en comú, i que no és poc, la voluntat independentista.

Acció desesperada

La ciutat d’Olot ha viscut uns fets tràgics amb la mort de quatre persones en mans d’un home desesperat, que probablement havia perdut el seny. Res no justifica la violència, aquesta violència extrema. Però un cop feta la condemna, i el cas ja és en mans de la justícia, no és sobrer intentar esbrinar què pot haver portat aquest home a una acció d’aquestes característiques, què ha trastocat la seva ment com per a cometre aquests crims sabent que la intencionalitat no era la de traure’n cap profit, com podria haver fet un delinqüent qualsevol.

I és llavors que hom pot arribar a la conclusió que el que és veritablement extraordinari és que no n’hi hagi molts més de casos com aquest. Sense conèixer, més enllà del que han publicat els mitjans de comunicació, la situació d’aquest home d’Olot, imagino deu ser molt semblant a la de centenars o potser milers de persones arreu del país. Amb l’excusa de la crisi, en alguns casos per problemes reals de l’empresa i en d’altres per un simple afany de buscar una major rendibilitat, les empreses aboquen al carrer sense contemplacions la mà d’obra que els és sobrera. La legislació permet tractar les persones com a brossa. I sense feina, moltes famílies tenen problemes per a pagar el lloguer del pis o, pitjor encara, la hipoteca; perquè en aquest darrer cas una legislació feta prevaricadorament per afavorit la banca i en contra dels treballadors pot derivar en un desnonament, la pèrdua del pis i per postres haver de continuar pagant la hipoteca. Però la persona o la família que es troba en aquesta desesperada situació encara té temps com per a contemplar el que està succeint al seu entorn: l’Estat retalla dràsticament els sous dels funcionaris, les pensions i els subsidis d’atur, liquida l’Estat del benestar i va reduint les prestacions per a socórrer les víctimes de la crisi; i alhora aquest mateix Estat, amb els diners que treu dels treballadors, jubilats o aturats o amb els que s’estalvia negant serveis socials als més desfavorits, corre en suport de la banca on hi aboca ingents quantitats de diners, i es posa a legislar per afavorir encara més els poderosos; els banquers poden autoadjudicar-se sous multimilionaris, les grans empreses continuen presentant sucosos balanços, o són ajudades per l’administració. I l'Estat continua legislant per a beneficiar uns pocs en detriment de la majoria.

El que és insòlit, és que casos de desesperació per situacions similars a la de l’home d’Olot no acabin igualment en accions violentes. Injustificades i inacceptables, però que entrarien en la més pura lògica. Els crims són responsabilitat dels seus autors, però això no treu que hi ha uns responsables per haver crear la situació que porta diàriament molts persones a la desesperació.

FROB: segona fase de la trama

Tal com estava previst, les entitats d’Estalvi que van entrar en la trampa del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) es tornen a trobar en la necessitat de demanar nous préstecs per tal de millorar la seva capitalització. En el cas d’Unnim, per exemple, els primers 380 milions de crèdit que aleshores tots els analistes inclosos els del Banc d’Espanya van considerar suficients per a garantir la solvència de la nova entitat, ara ja resulten del tot insuficients. I els proposen un nou endeutament de 270 milions més, encara que de moment els directius d’Unnim poden aprovar una xifra una mica inferior.

Aquell primer ajut del FROB, que en realitat era un préstec que lògicament s’haurà de tornar, va servir només per a tancar unes 70 oficines i provocar 135 baixes en la seva plantilla. Però, el pla de reestructuració de la nova entitat no ha fet més que començar, i ja necessiten nous recursos, també en forma de crèdit, està clar, per a poder passar les anomenades proves d’estrés que han de valorar la seva solvència. De fet, aquestes noves provés d’estrés formen part de la mateixa estratègia per a liquidar les Caixes. Es fa un simulacre del que podria passar en el pitjor dels casos per veure si l’entitat d’estalvi hi podria fer front; i si en la primera prova van passar molt justet, ara forçaran la situació per a posar en evidència la seva feblesa. Un cop demostrada la feblesa, no els costarà gaire forçar-les a una nova fusió o a ser absorbides directament per alguna de les grans corporacions bancàries. I en tot cas, serà el mateix endeutament que han estat obligats a assumir el que les farà inviables; perquè els crèdits s’han de tornat, i la previsió del Banc d’Espanya ja era precisament que no tinguessin la capacitat de tornar-los per a tenir les mans lliures per a la seva intervenció. De tenir unes petites Caixes amb beneficis el 2009, ràpidament passarem a la seva liquidació per insolvència. Un pla perfecte.

És a petita escala la mateixa trampa que van parar a Grècia primer, a Irlanda després, i qui sap qui vindrà al darrere. Els mateixos inversors-depredadors, en veure uns estats que podien passar per uns moments difícils, s’inventen les anomenades Agències de qualificació que sentencien la insolvència de l’Estat. Això justifica que immediatament els interessos que es cobren a aquest Estat es multipliquin, diuen, perquè són d’alt risc; i és aleshores quan el país es troba que no pot pagar el seu deute. Els diners que van prestar a Grècia a un interès altíssim, per exemple, hores d’ara ja saben que seran insuficients i que no podran tornar-los. Amb la soga el coll, aquests inversors-depredaros poden imposar totes les reformes que calgui a l’Estat per a fer més productius els seus negocis particulars a càrrec, està clar, de la ciutadania, dels drets laborals, de l’estat del benestar, i en general de tot allò que a ells no els produeix beneficis.

I la gresca continua

És curiós que mentre l’executiva d’Esquerra adverteix dia sí dia també als seus militants que procurin no fer mullader, per no distreure l’atenció de les properes eleccions municipals, són ells mateixos els qui van tirant llenya al foc. De fet, és el mateix que va passar amb els corrents interns que aleshores lideraven Carretero i Uriel Beltran, als quals retreien que el seu posicionament crític perjudicava la imatge del partit, quan en realitat era la pugna que mantenien el Carod i el Puigcercós el que ens feia ser la riota del país. O com a mínim del Polònia.

No hi ha dia que no surti algun dirigent d’Esquerra posant-hi cullerada i fent-ho, està clar, als mitjans de comunicació, enlloc de reservar-s’ho com a comentaris interns, que és el que reclamen els militants. Ara ha estat el President del Parlament Ernest Benach qui s’ha pronunciat per una renovació dels màxims dirigents del partit, Puigcercós i Ridao, a la tardor que ve. I si ell ho deia davant d’uns micròfons de ràdio també el Secretari general Joan Ridao l’ha contestat públicament. Potser era exagerada l’afirmació de Benach dient que calia una renovació generacional; tampoc és que siguin tan grans, ni que faci tant de temps que dirigeixen el partit. Però no és menys divertida la resposta de Ridao dient que a part de sentir-se joves porten poc més de dos anys, i encara són novells en aquests afers. I és cert: amb poc més de dos anys han estat capaços d’ensorrar el partit com no ho havia fet mai ningú; algú té ganes de saber de què són capaços si continuen per aquest camí?

Com a mínim, la sortida de l’encara Conseller Josep Huguet sembla més assenyada. Reclama refer ponts amb Carretero, potser per allò que deia l’altre dia fer que Esquerra deixi de ser com una secta. No serà fàcil refer ponts ni amb Carretero ni amb molts sectors desencantats de l’actual deriva d’Esquerra; però si es manté la direcció que els ha barrinat, encara ho serà menys.

PSC-PSOE, amor mal correspost

Els socialistes han fet la seva anàlisi autocrítica de la davallada electoral. Han admès errors de lideratge, de manca de cultura de coalició, de no saber-se explicar, i està clar també han carregat contra els seus socis de Govern. Montilla, a més, es queixava en el seu Consell Nacional d’aquest cap de setmana que el PSOE tampoc els ha ajudat gaire en l’acció de Govern: ni en matèria de traspassos, ni de finançament, ni en el tema del Constitucional... I, doncs, què es pensava?

És una mica el mateix que ens passa en general als catalans: n’hi ha molts més que encara dubten de la seva espanyolitat, quan a Espanya tenen ben clar que els catalans no som espanyols de cap de les maneres espanyols. Altrament, tractarien el país, la seva llengua i la seva cultura com a pròpies. Sovint apareixen socialistes catalans d’abrandat nacionalisme espanyol, posant-se al servei de la causa comuna que per ells és el PSOE i Espanya. Fins i tot poden admetre que el tracte que rep Catalunya no és satisfactori, però sempre acaben confiant que els seus socis espanyols amb el temps vagin canviant; i al capdavall, arriben a la conclusió que és prioritari el projecte nacional espanyol que el català. D’aquí que s’oposin a tenir al Congrés de Madrid grup parlamentari propi, per exemple, que podria donar-los una mica més de llibertat per a defensar els interessos de Catalunya: si han d’escollir entre la defensa de Catalunya i la del PSOE i el seu projecte espanyol, sovint hostil envers Catalunya, ho tenen molt clar. Primer és la lleialtat al partit.

En canvi. A l’inrevés la cosa també està molt clara, encara que el President Montilla faci cara de sorprès. Els socialistes espanyols si es troben en la disjuntiva de defensar els interessos d’Espanya, d’aquesta Espanya que menysté i espolia Catalunya, o els interessos del que teòricament és el seu partit, el PSC-PSOE, també ho tenen molt clar. No tenen cap mena de problema per aliar-se amb el PP o amb qui calgui per a defensar el nacionalisme espanyol, encara que sigui en contra del seu PSC-PSOE. És allò que en diríem un amor mal correspost.

No n'aprendrem mai?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquest divendres s’havia de decidir el futur del Cercle Català de Negocis, i quan escrivia aquestes ratlles encara no en podia saber el resultat. Tant és. Qualsevol resultat que no suposi la reconciliació dels dos bàndols, que no garanteixi la unitat del col·lectiu, haurà estat un estrepitós fracàs. Un desastre més a afegir a aquesta malaltia crònica i obsessiva de l’independentisme per autodestruir-se.

Em semblen ridícules les argumentacions dels uns i dels altres per a defensar la seva legitimitat. De fet, més ben igual qui pugui tenir més arguments per a defensar la seva posició. Objectivament, el que és indefensable és que es divideixi i s’autodestrueixi una mínima organització empresarial catalana que malauradament no pot competir ni fer ombra encara a la delegació de la patronal espanyola a Catalunya. Quan al President Montilla en una entrevista a Televisió de Catalunya se li demanava què opinava d’unes dades aportades pel CCN i ell responia que no tenia ni idea de què podia ser això del Cercle Català de Negocis, no només estava posant en evidència la seva mala educació sinó també la feblesa real de l’entitat catalana.

I és que al marge de les raons i les petites realitats circumstancials hi ha una realitat global més objectiva. Ho hem vist en la divisió de l’independentisme polític, que de fet és la que es reprodueix al CCN. Ens perdem en batalletes estúpides, pensant potser que si les guanyem després sí que podrem plantejar la veritable batalla contra l’enemic, quan en realitat el sol fet de perdre’ns en aquestes batalletes ja ens inhabilita per a afrontar la batalla real.

Al CCN no hi ha dos projectes diferenciats, ni dues estratègies, sinó la pugna fratricida per controlar una institució que a causa d’aquesta mateixa pugna pot acabar aniquilada. És el mateix que deia l’encara Conseller Antoni Castells referint-se al seu partit: n’hi ha que s’obsedeixen per ser el capità encara que sigui per a conduir la nau al fons del mar. I que es podria aplicar també Esquerra internament, i l’independentisme en general.

De fet, quan en un grup social es perceben dues realitat diferents, amb objectius i estratègies pròpies, el resultat és la bifurcació que permet a cada facció ocupar un espai propi al si de la societat. Però això no és el que acostuma a esdevenir-se en l’àmbit de l’independentisme: les escissions acostumen a ser mutilants i afebleixen el projecte compartit, però sense arribar a crear res de nou. Podia estar justificada l’aparició d’una nova força independentista més enllà d’Esquerra, encara que el resultat hagi estat minso i inferior al que inicialment molts esperaven; però de cap de les maneres l’escissió de sortida d’aquesta nova formació.

No es tracta només d’haver perdut uns milers de vots que haurien proporcionar una major representació parlamentària de l’independentisme, sinó d’haver malbaratar unes il·lusions que haurien pogut tenir un efecte multiplicador més que de suma, i d’haver cremar molts recursos humans que difícilment ara es reintegraran a la tasca comuna.

I no solament no hem après la lliçó sinó que ens entestem a rebolcar-nos en el fang de les nostres misèries, que alguns encara tindran la barra de voler disfressar d’arguments i de legitimitats.

NOTA: Això escrivia divendres a la tarda, quan encara s'havia de celebrar l'Assemblea del CCN. Afortunadament, pel que sembla, la gent del CCN sí que ha après la lliçó i ha actuat amb responsabilitat. El fet que una de les dues parts, la que era minoritària, i al marge de si tenia més o menys raons, hagi renunciar a continuar mantenint obert el conflicte, i sobretot que no deixi de participar i de col·laborar en el projecte comú de l'entitat, és la millor notícia, que espero que es confirmi d'ara en endavant.

No fem mullader, ara!

Aquesta és la conclusió final del debat intern a la meva secció local d’Esquerra, on s’analitzava el resultat electoral. Tothom admet errors, mala gestió, problemes de funcionament, una mala estructura de partit i el que calgui... però ara no ens convé soroll. Ben calladets, com deia Ridao, i centrats en la preparació de les municipals aviat ens oblidarem del resultat de les eleccions i ens acostumarem a ser la cinquena força política del país. Amb l’esperança, això sí, que les properes eleccions locals, com que al territori pesen més les persones que les sigles o la ideologia, potser encara pararem el cop i podrem dir que ja estem refent-nos de la patacada.

Quan plantejo que no es tracta només d’admetre que s’han comès errors, massa errors i massa greus, sinó d’admetre que hi ha hagut incapacitat per part de la direcció de gestionar el partit en tota la seva globalitat i diversitat, i que ha pesat més la voluntat d’assegurar-se’n el control que la de sumar-hi totes les sensibilitats independentistes, se’m diu que allò tan vell i conegut de “ara no toca”. Si hi ha mullader, a les eleccions municipals podríem confirmar una davallada que ens portaria al pitjor dels inferns. Un altre error de plantejament, al meu entendre, perquè justament la irresponsabilitat d’aquesta direcció que s’aferra als càrrecs, malgrat totes les evidències de la seva pèssima gestió, no fa sinó deixar en somort el mullader i el malestar que anirem arrastrant fins a les eleccions municipals. Algú ja suggeria que cal fermesa a la direcció i si convé tallar caps dels discrepants per recuperar una unitat interna perduda altra vegada: potser fent fora o forçant la sortida de Carod, o potser de l’Huguet que deia que Esquerra havia de deixar de funcionar com una secta, o de Bonet que també demanada la dimissió de Puigcercós...

El partit necessitava un gest d’honestedat i de valentia que no hem vist per enlloc. La dimissió immediata, la mateixa nit electoral, hauria permès presentar davant l'opinió pública una assumpció de responsabilitats i una veritable voluntat de renovació i de no repetir els errors, hauria donat una major credibilitat per a afrontar amb garanties les properes eleccions. Perquè l’argument no és ben bé que ara no ens convé mullader perquè ens hem de centrar en les eleccions municipals. Sinó que, si ara callem i posposem el debat, els causants del pitjor desastre de la història del partit encara confien que les eleccions municipals els salvin la pell.

Jo també estic d’acord amb Vargas Llosa

Els mitjans de comunicació es van fer ressò del discurs de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa, flamant Nobel de literatura, en el qual llançava virulents atacs contra el nacionalisme. Naturalment, els mitjans espanyolistes el van aplaudir, i els catalans van optar per passar-hi de puntetes o retreure-li només com un tic inevitable que no tenia res a veure amb els seus mèrits literaris. La gràcia dels nacionalistes espanyols és que ells poden parlar del nacionalisme com si no anés amb ells, i emprar com a succedani aquella expressió tan vella i que tant han criticat quan l’utilitzen els altres, que és el patriotisme.

Però, ben mirat, jo també em poso al costat de Vargas Llosa. Quan l’escriptor diu, per exemple, “Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente”, és evident que es refereix al nacionalisme alemany, a l’israelià actual, al rus o a l’espanyol, els causants de les grans guerres. ¿O és que algú es pensa que es refereix al nacionalisme dels jueus perseguits a l’alemanya nazi, al dels flamencs o dels polonesos envaïts també pels alemanys, al dels palestins, al dels lituans o dels samis menystinguts per la Unió Soviètica, per no dir els txetxens o els armenis massacrats una i altra vegada, o al dels bascos o dels catalans víctimes del nacionalsocialisme espanyol encarnat per la dictadura primer i pels que continuen volent subjugar-los encara ara? Són aquells nacionalismes que no s’han acontentat amb el patriotisme propi dels qui estimen el seu país, sinó que menyspreen els altres i volen subjugar-los. ¿O és que algú es pensa que Vargas Llosa insinua que van ser els jueus o els polonesos els incitadors de la segona Guerra Mundial, els palestins els provocadors del conflicte d’Orient Mitjà, o els bascos i catalans els iniciadors de la Guerra Civil espanyola? . Igualment, quan diu que el nacionalisme “...convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento” és evident que no es refereix al nacionalisme català que sempre s’ha definit com a integrador, donant tot el valor a la voluntat de ser i de construir col·lectivament un futur, i no a la ”circunstancia fortuita del lugar de nacimiento”, sinó més aviat es refereix a aquells nacionalistes que esgrimeixen un carnet d’identitat, i unes fronteres traçades pels exèrcits, com a valor suprem, privilegi moral i ontològic. Quan diu que “Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales” és evident que tampoc es refereix als pobles maputxe, als guaraní, als quítxua ni a cap de les tribus que malviuen assetjats pels interessos de les grans companyies que volen explotar els seus recursos naturals. Els qui compren armes enlloc de construir escoles, biblioteques i hospitals, no són aquests pobles sinó els nacionalistes dels governs del Perú, de Xile, de Colòmbia, de Veneçuela o del Brasil.

S’ha de ser molt cínic per culpabilitzar els petits pobles que han patit tota mena de persecucions, de ser-ne precisament els instigadors. A tot estirar, aquests pobles han lluitat per sobreviure i no ser aniquilats pel nacionalisme abassegador dels qui controlen els poders polítics i econòmics. Quan Vargas Llosa diu “Ojalá que los nacionalismos, plaga incurable del mundo moderno y también de España, no estropeen esta historia feliz”, no pot ser que es refereixi a aquells que senten el patriotisme, també amb paraules seves, com un “sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros” sinó a aquells que neguen la diversitat de pobles I cultures i que volen imposar la seva damunt de la dels altres.

Els informes no vacunen contra l'odi

Com una alenada d’oxigen ha vingut el darrer informe PISA sobre el nivell d’aprenentatge dels nostres estudiants. En un ambient més aviat pessimista pel que fa als resultats de l’educació, de xifres alarmants de fracàs escolar i d’abandonament dels estudis, sempre és gratificant trobar una dada positiva. I en aquest cas es tracta de l’informe més prestigiós en aquest àmbit. Segons el darrer informe PISA, doncs, Catalunya hauria millorat notablement els seus resultats en relació a l’anterior informe del 2006, situant-se per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE i per sobre també de la mitjana espanyola.

Tot i que aquests estudis sempre cal analitzar-los amb cautela, és simptomàtic que els alumnes catalans estiguin més ben situats que la majoria dels espanyols també pel que fa a la comprensió lectora. Segons l’argumentació dels partits nacionalistes més radicals, el PP i Ciutadan’s, el sistema educatiu de Catalunya amb la immersió lingüística és nociu per a l’aprenentatge; i tot i així, els alumnes catalans superen la mitjana espanyola. Hom pot imaginar què passaria si no s’apliqués aquest model. O potser el que no volen és justament que els alumnes catalans superin la mitjana espanyola i de l’OCDE. Mirat objectivament, el fet que els alumnes catalans, com els bascos o els gallecs, hagin d’incloure una altra llengua amb una dedicació mínima del 10% de l’horari escolar, que ha d’anar en detriment d’altres àrees, seria normal que es reflectís en els resultats finals.

Algú ja s’ha afanyat a dir que aquest informe PISA tira per terra els arguments dels qui estan en contra de la immersió lingüística. Però això només seria cert, si aquests arguments es basessin en una suposada hipòtesi de defensa dels interessos dels estudiants. Però en el seu posicionament no hi té res a veure. PP i Ciutadan’s odien profundament la llengua i la cultura catalanes, i les combaten per tots els mitjans; prefereixen el sistema valencià que està donant resultats molt per sota de la mitjana de l’OCDE i que incompleix descaradament el propi Estatut. Qualsevol cosa que vagi en contra de la llengua catalana, encara que sigui en perjudici dels estudiants, sigui quina sigui la seva llengua d’origen. Ni aquest informe ni cap altre no farà conviar la seva actitud visceral d'odi contra el país.

La por a perdre el pols

És encara recel l’intent de prendre el pols a l’Estat protagonitzat per l’aleshores lehendakari Juan José Ibarretxe. Després de plantar cara i dir que ell faria valdre el principi democràtic de deixar que fossin els ciutadans els qui s’expressessin lliurement en un referèndum, i en base a la majoria parlamentària assolida a les urnes, es va arronsar a la primera. No va caldre cap declaració d’estat d’alarma ni d’excepció per part del Govern espanyol. Una simple nota del Tribunal Constitucional, per encàrrec del Govern espanyol, va ser suficient.

Està clar que algú pot dir que després d’aquell mal pas va perdre les eleccions per haver gosat plantar cara a l’Estat; però jo més aviat m’inclinaria a pensar tot el contrari, que les va perdre perquè la ciutadania basca es va adonar de la seva feblesa. Si no hagués fet el gallet i s’hagués mantingut en aquesta mena d’ambigüitat calculada, a l’estil dels convergents, sense acabar-hi de renunciar del tot però també sense acabar de fer mai el pas, potser no li hagués tan malament. És la mateixa por de l’Artur Mas. Pot afirmar que ell no renuncia al dret a decidir, però ell sap que no l’exercirà mai si no és amb el consentiment de l’Estat; és a dir, mai. Pot prometre exercir el dret a decidir en temes puntuals com la gestió de les infraestructures o el Concert econòmic, però ell sap tan bé com la resta de catalans que a tot estirar farà una tímida petició formal i segurament encara rebaixada, convençut igualment que la resposta serà negativa. I, aleshores, tampoc caldrà que el Govern decreti un estat d’alarma o d’excepció, ell tot solet ajupirà el cap i dirà compungit un “sí, senyor”.

En el cas dels controladors aeris va ser diferent. Ells van fer un veritable pols a l’Estat, pensant que, com en d’altres ocasions, el guanyarien. Als espanyols, als qui no tenen cap mena d’escrúpol per a subornar la justícia perquè il·legalitzi els partits polítics que no els convé, als qui utilitzen els titelles del Tribunal Constitucional per a desautoritzar el poble de Catalunya i negar-li el dret a existir com a tal, als qui se’n riuen de lleis i tractats internacionals quan no els són favorables, tampoc els va venir d’aquí a l’hora de tallar a la brava un conflicte com el dels controladors, bàsicament perquè els representava un desgast i un desprestigi excessiu. De què no serien capaços en el supòsit que uns polítics, ni que sigui en nom d’un país, els plantessin cara pretenent que la ciutadania exercís democràticament el dret a decidir. Per si de cas, l’Artur Mas ja no parla ni del dret a decidir ni del Concert econòmic.

Joan Manuel Tresserras, el nou full de ruta

La primera vegada que vaig parlar amb Joan Manuel Tresserras, que s’estrenava al capdavant del Departament de Cultura, em va fer molt bona impressió. És de les poques vegades que m’he trobat amb algú del Govern que s’interessa més pel projecte en si que per les subvencions o els tràmits administratius, amb una clara visió de país. Després, pel que sembla, la seva gestió no ha estat tan brillant com calia esperar de la seva capacitat i saber fer. Diuen que bona part de la culpa és d’algun dels seus més immediats col·laboradors; en qualsevol cas, també era responsabilitat seva nomenar-los o rellevar-los.

Amb tot, que l’actual direcció d’Esquerra hagi confiat en ell per a elaborar un nou full de ruta que faci possible el redreçament del partit pot ser una bona notícia. El lògic hauria estat que com a mínim el President i el Secretari General haguessin presentat de forma immediata la seva dimissió. Això hauria facilitat la feina de recompondre la nova estratègia a seguir i buscar les persones més idònies per a la direcció. Fins i tot sense prejutjar que les mateixes persones no poguessin tenir-hi un paper rellevant, encara que no fos el que hi han tingut fins ara i que ens ha portat al desastre. No sé per què a Esquerra, però en general en el món de la política, resulta tan difícil fer un relleu serè, de comú acord. Jo no parlaré mai, com fan alguns, de traïdors ni d’espanyolistes pel fet que Puigcercós, i amb ell tota la Direcció nacional, hagi comès errors monumentals que ens han portat a la situació d’ara. Simplement reclamo quelcom tan elemental com la seva substitució al capdavant del partit, perquè no té cap sentit pretendre que els qui ens han enfonsat al pou siguin els mateixos que ens en vulguin treure; amb quina credibilitat?. Però això no vol dir que no puguin ser persones vàlides per a continuar al partit, i en llocs de responsabilitat; contràriament també al que ells mateixos han fet amb Carod Rovira, o van forçar a fer a Joan Carretero.

No ho tindrà fàcil, en Joan Manuel Tresserras. Primera, perquè aquesta mateixa setmana Joan Ridao ja marcava un camí o full de ruta a seguir; que no diu res de nou, però que ja condiciona l’encàrrec que es pugui fer a l’encara Conseller de Cultura. Segona, perquè la mateixa direcció, en no haver dimitit, estarà molt més interessada en refer la seva imatge, i continuarà condicionant el posicionament de la majoria de quadres, i més ara que n’hi ha molts que esperen i confien tenir un lloc a les llistes municipals. I qui es mogui no sortirà a la foto. És l’estil que denunciava aquests dies el també encara Conseller Josep Huguet, quan afirmava que Esquerra havia de deixar de funcionar com una secta. I, malgrat tot, potser cal donar un marge de confiança a Joan Manuel Tresserras, i potser no només perquè traci les línies mestres del nou full de ruta, sinó perquè les dirigeixi.

Aena, privatització? Liquidació!

L’episodi dels controladors aeris és una mostra més de la pèssima gestió dels aeroports espanyols. Està clar que el desafiament d’aquest grup privilegiat ha tingut tots els elements propis d’un sabotatge i d’un xantatge inadmissible, i que seva és tota la responsabilitat del desastre ocasionat, el perjudici a particulars i a empreses, i la mala imatge per al país. Però això no treu que si s’ha arribat a aquesta situació és per la incompetència d’un Govern i d’una empresa com Aena a qui no ha importat ni el dèficit escandalós de les seva gestió, sinó només vetllar pels interessos d’unes determinades empreses privades, amb seu a Madrid, naturalment.

No fa pas tant temps que es van asseure a la banqueta dels acusats un grup de treballadors inculpats per haver ocupat les pistes d’aterratge de l’aeroport del Prat. Si la llei s’apliqués amb el mateix criteri, havent-hi hagut una actitud i unes conseqüències molt més greus, haurien de caure una munió de sentències condemnatòries; però, tothom sap que això no serà així. Els seus privilegis inclouen també una aplicació de la Justícia a la seva mida. A tot estirar que hi hagi algunes sancions relativament lleus, en relació als seus astronòmics sous, o algun càstig exemplar per a algun cap de turc, i encara probablement pactat. Però, en tot cas, Aena hi té la seva responsabilitat, perquè ha permès que aquesta situació degenerés fins a límits insospitats. La gestió centralitzada ha demostrat des de fa temps que és un desastre, excepte per a les butxaques d’alguns accionistes i per a algunes empreses per a qui, amb els diners de tots, es va fer la nova terminat de Barajas, per exemple. I si ara el Govern parla d’una possible privatització no és perquè estigui interessat en millorar l’eficàcia i la rendibilitat econòmica i social dels aeroports, sinó únicament perquè necessita diners com sigui.

La privatització anunciada apunta tenir les pitjors traces. L’Estat es reservaria el 51% de l’accionariat d’Aena, per tal de mantenir-ne el control, i evitar cap gestió personalitzada dels aeroports que podrien fer la competència a Barajas. Es mantindria, doncs, aquesta visió centralista segons la qual tots els aeroports de l’Estat són meres plataformes de suport a l’aeroport de Madrid. Així, es mantindran tots els inconvenients de tenir una gestió pública estatal, sense els possibles avantatges d’una privatització, atès que les empreses privades sempre hi seran en minoria. L’Estat en traurà una liquiditat immediata, s’assegura que no se li escapi el control de l’aeroport del Prat, i a més tindrà l’excusa perfecte per deixar per a la Generalitat un paper residual. És el preu d’estat sotmesos a un Estat que ens és hostil, també en això.

On són els independentistes?

No hi ha ningú que sigui capaç d’aturar aquesta bogeria? Els ciutadans ja han emès el seu veredicte, i ara toca gestionar el mapa polític que ens han deixat. ¿Com és possible que encara hi hagi qui estigui intentant de provocar l’adversari, que no ho havia d’haver estat mai, en lloc d’aprendre la lliçó?. Fa feredat veure i llegir l’espectacle que encara ens ofereixen, ara ja no tant els líders com des de les bases, els qui no volen assumir els errors comesos i prefereixen entestar-se en la perversitat dels altres, amb insults i desqualificacions a dojo.

La lectura que jo faria del resultat electoral no és tan catastròfica des del punt de vista nacional, si tenim en compte que una part important del vot independentista s’ha refugiat a CiU; i, per tant, el tenim allà. Ja sé que no podem ser tan il·lusos com per pensar que els convergents ens portaran, ni que sigui per un altre camí, cap a la independència, perquè hores d’ara ja no es recorden d’aquell crit excessivament eufòric de 'Mas President, Catalunya independent''. Però tampoc té cap sentit que es digui que ha estat la victòria pura de l’autonomisme, en el sentit més pejoratiu del terme, i que l’independentisme s’ha reduït a la representació de catorze diputats, o pitjor encara els que diuen que ha quedat marginat al grup mixt, i molt menys que s’hagi quedat fora de l’arc parlamentari. CiU no farà grans passes en ferm, entre altres coses perquè no té cap força potent al davant que li empenyi, però probablement tampoc en farà enrere.

D’entre les pèssimes anàlisis que hem pogut escoltar aquests dies hi ha la dels qui s’esquincen les vestidures argumentant que la societat catalana ha girat l’esquena al projecte sobiranista. Són els qui vénen a dir que el país s’ha equivocat, perquè prefereix la dependència a la llibertat, que prefereix la corrupció (magnificant i generalitzant el cas Palau) a l’honestedat. De fet ja ho havia dit temps enrere Joan Carretero: 'Si hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d'Hondt, potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència’. De cap de les maneres. Aquell milió i mig de persones que aquest estiu cridava independència hi continua essent i no s’ha begut l’enteniment. Defensar que en lloc de votar opcions netament independentistes i d’una honestedat irreprotxable, han preferit fer-ho per uns traïdors tacats a més de corrupció, diu molt poc precisament d’aquests dirigents independentistes. CiU, sense acabar de donar mai el pas, ha sabut mantenir vives les esperances que en un futur, vés a saber quan, no es descarta optar per la via independentista. Una oferta poc engrescadora a priori si no fos perquè la resta d’ofertes independentistes encara mereixien menys confiança, pels seus propis errors.

Tothom té clar que la davallada o el fracàs electoral ha tingut en la seva divisió un dels elements clau, perquè els errors d’Esquerra es podien haver compensat amb l’aparició d’una nova força política. Però tan bon punt hom formula la proposta conseqüent de retrobar punts de confluència, rebroten els personalismes, les actituds sectàries, les revenges i els ressentiments. Unitat de l’independentisme, sí; però amb exclusions d’entrada, que sumades ens retornen a la mateixa situació.

Com deia la setmana passada, per mi no era cap objectiu alleugerir la patacada d’Esquerra, ni que Solidaritat o Reagrupament entressin o no al Parlament. L’objectiu era l’avenç del conjunt de l’independentisme, inclòs el que hi ha dins de CiU i inclòs el sobiranisme que s’amaga dins d’IC-V i fins i tot dins del PSC. La poca traça dels uns ha permès que majoritàriament l’independentisme es refugiés a CiU. Si l’objectiu és fer avançar el país cap a la independència, hauríem de fer mans i mànigues per refer l’espai que representen Esquerra, Solidaritat i Reagrupament. I per a aquest objectiu, les batalletes particulars no tenen cap mena d’interès.

La versió que compta de veritat

Les filtracions de Wikileaks continuen; i sembla que va per llarg. Només la lectura i les interpretacions dels milers de documents confidencials que ja s’han posat en mans de l’opinió pública donaran material perquè els mitjans de comunicació en vagin traient capítols ininterrompudament durant molt de temps. Una cosa són les opinions que la diplomàcia americana pot tenir dels dirigents dels altres països, que podríem qualificar de mera xafarderia, encara que els implicats farien bé de tenir-les en compte; una altra són les accions delictives que s’hi reconeixen, i contra les quals les fiscalies no corruptes haurien d’intervenir; i una darrera són les revelacions directes d’aquesta corrupció que, evidentment afecta també la Justícia.

La diplomàcia internacional, entesa en el seu pitjor sentit, s’ha afanyat a dir que no s’han de fer cas d’aquestes revelacions. La mateixa Hillary Clinton deixava ben clar que el que compta de veritat són els posicionaments oficials del Govern; però sense desmentir tampoc la veracitat dels documents filtrats. Potser hauríem de dir que és exactament al revés. Ho sabem prou bé en les relacions personals més quotidianes: una cosa són els afalacs diplomàtics, els copets a l’esquena i les bones paraules, i una altra el que realment pensa aquella persona, i que hom pot descobrir en una conversa improvisada o en una nota a l’agenda. La importància d’aquestes filtracions, per les quals Julian Assange i Wikileaks bé mereixerien un premi monumental i una protecció judicial en tota regla, és justament que revelen el pensament i les intencions reals dels protagonistes de la política: aquesta és la versió autèntica, i no les hipòcrites i cíniques declaracions oficials.

I fa temps que ho vinc dient: la corrupció de la Justícia espanyola faria avergonyir els Millet, Roldan i companyia. Com passa en tots els països on impera la màfia, aquesta corrupció es fa a la vista de tothom perquè es té una absoluta confiança en el poder de la mateixa corrupció que els dóna total impunitat. La corrupció en l’àmbit judicial no cal buscar-la en calaixos amagats, sinó que la trobem en sentències clarament prevaricadores, i ara ens ho corroboren aquestes filtracions de Wikileaks. És el mateix que passa al Marroc: no és que ara hagin descobert que el seu Rei és un cínic corrupte, sinó que quests papers confidencials només els ho han confirmat.

Els pitjors delinqüents, en llibertat

El Govern dels Estats Units intenta per tots els mitjans aturar les filtracions que publica Wikileaks, sobre les seves actuacions en països en conflicte, però també sobre el paper de la seva “diplomàcia” i l’opinió que tenen de la resta de governs. Persegueixen el seu màxim responsable i creador, Julian Assange, acusant-lo del que calgui per a impedir que surtin a la llum pública els seus crims, el seu joc brut i les seves accions delictives. És el crim organitzat, a gran escala, que compta naturalment amb el suport de la Justícia.

Però, com que aquestes pràctiques delictives són habituals en tots els Governs, ni tan sols les presumptes víctimes de l’espionatge nord-americà no han aixecat ni un dit de protesta, i han vingut a dir que no té més importància. Sonava a ridícula l’explicació que donava el ministre de Justícia espanyol dient que no s’havien de fer cas d’aquestes xafarderies, referint-se als informes sobre les gestions fetes per evitar que s’inculpessin els autors de l’assassinat del periodista José Couso. Ridícula perquè de la seva negativa dels fets que s’han difós n’hauríem d’extreure la conclusió que l’actual Secretària d’Estat nord-americana, així com la seva predecessora, és una lirona poca-solta que s’inventa informes de la seva diplomàcia sense cap sentit ni intencionalitat. Però més ridícula encara quan pretenia fer creure, vés a saber a qui, que la Justícia espanyola és incorruptible i que mai no acceptaria pressions de ningú.

Que un Govern utilitzi la seva diplomàcia, fins i tot amb males arts, per a defensar els seus interessos, per inconfessables que siguin, entraria dins d’una certa lògica. Ara, no ho és de cap de les maneres que la Justícia es deixi subornar tan fàcilment per les pressions polítiques. De fet, ja estan avesats a fer interpretacions i aplicar lleis en funció dels interessos polítics del moment, i sempre d’acord amb una determinada ideologia, i no els devia venir massa d’aquí arxivar el cas del periodista José Couso. Vivim en un país amb excessiva inseguretat, inseguretat jurídica sobretot, on hi ha massa delinqüents que actuen impunement des de despatxos oficials i seus judicials.

Fer trampa a la democràcia

El president del Govern espanyol es reunia aquest dia amb trenta dels empresaris i banquers més influents de l’Estat, de la mateixa manera que unes setmanes enrere s’havia reunit amb els elements més influents de les finances nord-americanes i altres vegades ho ha fet amb els seus homòlegs europeus. Podríem dir que un home d’Estat té l’obligació de mantenir contactes més o menys permanents amb les persones, sectors o institucions que dominen els negocis i les finances internacionals. El problema ve quan es capgira el sistema de relacions i de dependència.

Els governants, teòricament, han estat escollits pels ciutadans i és a aquests a qui han de rendir comptes; i les relacions que puguin tenir amb altres poders polítics o amb estaments econòmics haurien de ser en tant que representants de la ciutadania que els ha escollit. Però en realitat és a l’inrevés: el President del Govern espanyol (al català no li cal perquè no té cap mena de poder) no va a explicar als poders fàctics el que pensa fer d’acord amb el seu compromís amb la ciutadania, sinó que va a retre comptes a aquests poders i a recollir-ne les pautes d’actuació que haurà de portar a terme en nom seu i en contra de la pròpia ciutadania. El sistema democràtic, seguint el model liberal, hauria de compensar l’oferta electoral amb la demanda o resposta dels electors, cosa que no convé en absolut als poders econòmics. Per això, han trobat el sistema d’escapolir-se del control de la ciutadania, presentant el context internacional com una mena de fat ineludible que els impedeix portar a terme el seu programa.

En realitat no mana Zapatero, sinó aquells trenta empresaris i banquers que tenia al davant, que són els qui, conjuntament amb els grans empresaris i banquers d’Europa o dels Estats Units, li marquen la pauta sota l’amenaça de disposar els mercats en contra seva, en contra del país. Perquè quan es parla dels “moviments especulatius” i de la “pressió dels mercats” que dupliquen el cost del deute de l’Estat com a xantatge per a forçar les polítiques econòmiques que a ells els convé, no ens referim a uns fantasmes eteris que ningú sap des d’on operen, sinó que són aquests mateixos als quals va a retre comptes el president Zapatero. En democràcia, ben mirat no escollim sinó al lacai que es posarà al servei d’aquests fantasmes, que tenen nom i cognom, i domicili fiscal (a part del domicili en el paradís fiscal, és clar).

S'obre la caixa dels trons

I no podia ser d’altra manera. Seria impensable imaginar que els mateixos que ens han portat al desastre ens n’han de treure. Però tot sembla indicar que, si ningú hi posa remei, Puigcercós s’empernarà a continuar per la mateixa via, tot per salvar la pell. L’única posició valenta per part seva hauria estat presentar immediatament la dimissió irrevocable com a màxim responsable de l’esfondrament, ell i Joan Ridao. I a partir d’aquesta dimissió, obrir un procés constructiu primer d’autocrítica i tot seguit de cerca de solucions i de formes de redreçar la situació.

Però, no. Ell preferirà que el partit vagi esmicolant-se, sempre que ell en pugui liderar el trosset més significatiu. Ernest Benach ha fet un gest que l’honora pel que té d’assumpció de responsabilitats, però que en realitat és un abandonament de la nau en ple naufragi. I probablement algú es fregarà les mans perquè s’hauran tret un altre pes del damunt, aquest afí a Carod. Puigcercós, com molt bé diu Carles Bonet, que ja deu veure perillar el seu escó al Senat, no fa sinó un simulacre de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional, per a poder ser-hi aclamat pels seus acòlits. Ahir ja deixava clar que té tota l’executiva al seu costat i que, segons ell, ja ha iniciat el procés d’obertura i de redreçament del partit; i posava com a exemple l’entrada al partit de Joan Manuel Tresserras, com si això fos una novetat. Fins i tot si fos cert que ara està en disposició i té la voluntat de fer un gir radical, tant pel que fa a l’estratègia com a la forma de gestionar el partit, no tindria cap credibilitat.

És curiós que no sigui fins ara que Ernest Benach s’hagi adonat del desastre que va ser el darrer Congrés Nacional del Partit, que tant ell com els altres membres de l’executiva tant van elogiar. En aquell Congrés, per exemple, va ser el mateix Carles Bonet que ara sí que demana responsabilitats a Puigcercós, qui aleshores no només tancava files al seu costat sinó que va maniobrar intentant dissuadir amb no massa bones maneres els qui, com jo mateix, hi manteníem una posició crítica.

S’obre la caixa dels trons, i encara estem a l’espera del que pugui dir i fer Josep Lluís Carod Rovira. Però la direcció del partit torna a mirar-se el melic, en un intent desesperat per a salvar-se de la crema; en tot cas, que es vagin cremant els altres, els decebuts, els avergonyits, els penedits o els qui tenen sentit del ridícul. Ells continuaran, com sempre, procurant per les seves cada vegada més petites parcel·les de poder, en contra dels interessos del partit i, no cal dir, en contra dels interessos del país, que tanmateix necessita una Esquerra Republicana de Catalunya.

Ara és l’hora dels valents!

No pas per esperat, perquè totes les enquestes així ho ratificaven, deixa de ser greu el que ha passat amb Esquerra. I no em refereixo a què el desgast d’estar al Govern, d’ensopegar uns moments de crisi, de no saber explicar la feina feta, de no trobar el to adequat de la campanya, hagi provocat un daltabaix. Tampoc es tracta, només, que el partit hagi fet un estrany viratge cap a una pretesa centralitat, que hagi descol·locat a molts electors que esperaven molt més d’una Esquerra al Govern. Sinó que aquest daltabaix, atribuïble en part a aquests factors, té una causa molt més directa.

Aquí hi ha hagut una direcció obsedida per fer-se un partit a la seva mesura; es volia el poder al preu que fos, encara que aquest preu fos reduir-lo a la meitat. L’opció de Govern que havia fet Esquerra per a sortir de la marginalitat i del testimonialisme portava implícita la necessitat d’eixamplar els horitzons; un projecte independentista necessita més que cap altre una complicitat de país absolutament transversal, de la mateix manera que un partit que vulgui créixer haurà d’assumir i saber gestionar una major diversitat en el seu interior. Exactament el contrari del que ha fet l’actual direcció encapçalada pel tàndem Puigcercós-Ridao. En lloc d’obrir portes per engrandir la seva base social, amb el risc que aparegués algú més capacitat que els disputés el lideratge, deliberadament han seguit el procés invers d’anar bandejant i foragitant tots els possibles competidors interns. Pèssima va ser la gestió del procés d’elecció de l’actual direcció, provocant un munt de fissures, però pitjor ha estat la gestió posterior del seu migrat lideratge. En lloc de recompondre la unitat del partit a base de conciliar posicions i d’integrar tots els corrents, es van dedicar a provocar-ne la seva sortida: L’Heribert Barrera, en Josep Lluís Carod, en Joan Carretero, l’Uriel Beltran... Una esbandida que ni tan sols tenia l’objectiu de decantar-se cap a una determinada opció ideològica, perquè les víctimes d’aquesta dràstica esporga representaven posicions ben dispars; només es pretenia aplanar el camí al líder que s’envoltava d’un estol d’aduladors, esperançats que la seva actitud acrítica i servil els facilités un ascens, un càrrec intern o un despatx amb cotxe oficial.

La lògica més elemental hauria de portar-nos a exigir responsabilitats, que en aquest cas haurien de prendre forma de dimissions o com a mínim de fer un replantejament de cap i de nou amb tots els càrrecs a disposició. Però és difícil perquè la cúpula en pes i la majoria dels càrrecs intermedis han actuat servilment com a còmplices de tan deplorable gestió. Amb tot, reprenent l’eslògan electoral, ara seria l’hora de la gent valenta. Valents per a reconèixer els errors comesos i entendre que no seria creïble una pretesa esmena amb els mateixos actors que ens han portat al desastre; valents per a no aferrar-se als càrrecs i assumir les responsabilitats; valents, en definitiva, per redreçar, refer o refundar un partit que ha malmès una oportunitat d’or, quan ho tenia tot a favor per a recollir l’auge del sentiment sobiranista del país.

Anàlisi d’urgència

S’han acomplert tots els pronòstics; per a bé i per a mal. Hi ha hagut un clar guanyador i un no menys clar perdedor. CiU disposa d’una majoria prou àmplia com per a governar sense problemes ni condicionants, i sobretot sabent que no té al davant cap alternativa possible per malament que ho faci. Ha estat la seva victòria, però també la derrota del tripartit, que no pot justificar-se amb l’argument que no han sabut explicar la feina feta. És que la feina feta no ha satisfet a ningú.

CiU, doncs, s’ha beneficiat en primer lloc de la desfeta i del descrèdit del tripartit. En segon lloc, de la incapacitat i dels errors majúsculs dels grups independentistes que s’han fet la guerra entre ells, quan ho tenien tot a favor per a recollir el descontentament sobiranista manifestat el 10 de juliol. Davant de tanta estupidesa com han demostrat els dirigents independentistes, CiU ha pogut recollir el vot dels qui cercaven una aposta segura; potser menys decididament sobiranista, però segura. I en tercer lloc, CiU ha fet una campanya magnífica, enfront de la grisor de la dels socialistes i l’espaordida d’Esquerra. Uns i altres transmetien la imatge d’uns perdedors que imploraven una segona oportunitat, fins al punt que l’objectiu dels republicans era guanyar als populars una particular i inútil batalleta en el rànquing parlamentari.

Temps hi haurà per a fer anàlisis més aprofundides i, des d’una perspectiva independentista, per a exigir responsabilitats no als protagonistes sinó als culpables d’aquest fracàs. A l’engròs, està clar que una part important del vot independentista l’ha acabat recollint CiU, així com el Partit Popular s’ha aprofitat tant del vot espanyolista que amaga sempre el PSC com el vot xenòfob que, per sort, no ha accedit al Parlament en la seva versió més impúdica.

Recompte de vots en la nit electoral

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ara ja només ens queda esperar i veure quin és el resultat de tants desencerts. Si el país és capaç de sobreviure i de funcionar malgrat els polítics i la política, qui ens diu que no pot deparar-nos una sorpresa aquesta nit electoral? Les enquestes, amb ben poques variacions, han anat marcant unes tendències, i la majoria dels grups espera contradir-les. Fora bo, com deia la setmana passada, que els dirigents no pretenguin continuar amb l’engany i que reconeguin sense embuts el seu fracàs, en cas de no assolir-se els objectius inicials.

Però, més enllà de l’èxit o del fracàs personal o partidista hi ha l’èxit o el fracàs de país, que en tot cas és el que a mi m’interessa. Ja sé que alguns s’hi juguen continuar vivint de la política, i els deu fer una mandra horrorosa tornar a l’anonimat d’una feina discreta. És el seu problema. Altres, no gaire més llargs de mires, correran a mirar si poden justificar el resultat de la seva llista, ja sigui perquè han superat les previsions més pessimistes, perquè han mantingut una determinada posició en el rànquing, o simplement perquè han obtingut una mínima representació al Parlament. Sincerament, per mi tampoc és aquest el tema.

Entenc que l’anàlisi i la valoració l’hem de fer en tota la seva globalitat, amb una visió de país. Fins i tot els convergents, en el supòsit de treure un resultat que els permeti Governar sense necessitat de fer pactes estables, haurien d’entendre que el que està en joc no és si serà l’Artur Mas el nou President, cosa que tothom ja té molt coll avall, sinó si la nova composició del Parlament li permetrà portar a terme una determinada política. No és pas el mateix, ni tan sols amb una majoria absoluta, que CiU trobi davant seu unes forces espanyolistes potents o que hi trobi un sector independentista. Per a governar hi ha les condicions que pot imposar sempre un soci de coalició, com ha passat amb el tripartit, però hi ha també la coacció que suposa navegar en un mar turbulent de forces contradictòries. Alguns militants convergents ja han expressat el seu desig que hi hagi una força independentista potent, no pas per a aliar-s’hi directament sinó perquè els faci de contrapès davant la pressió que rebran del Partit Popular.

Aquests dies, hem sentit llastimosament alguns independentistes esperant i desitjant que la patacada d’Esquerra sigui el més sonada possible, sabent que la pèrdua de vots i de diputats republicans segurament no serà compensada per l’ascens dels de Solidaritat o de Reagrupament. Un desig semblant al que han manifestat entre ells mateixos alguns membres d’aquestes dues noves formacions.

No serà el meu cas. En primer lloc perquè no desitjo el fracàs de cap opció independentista, i en segon lloc perquè l’èxit o el fracàs el mesuraré en la seva globalitat. Com a militant d’Esquerra donaria per ben merescut el càstig electoral a Joan Puigcercós, pels seus múltiples i gravíssims errors, sempre que això representés la irrupció d’una o de dues noves forces independentistes al Parlament, i que sumades totes tres suposssin un avenç de la representació independentista. No em servirien de res els alegrois dels republicans si arribessin a contenir la caiguda, si el seu suport electoral s’ha desplaçat cap a forces polítiques menys nacionalistes. Com no em serviria de res l’èxit de Laporta o de Carretero, entrant per la mínima al Parlament, si al capdavall sumem menys diputats independentistes.

El dia 29, ja fora de campanya, caldrà que els independentistes ens replantegem moltes coses, que procurem refer ponts de diàleg amb voluntat de convergir de nou en el gran objectiu de país. I això requerirà rigor en l’anàlisi, no pas justificacions, humilitat per a reconèixer els errors i generositat per donar per tancades ferides que no s’haurien d’haver obert mai. ¿En serem capaços, o encara n’hi haurà que continuaran amb les seves estúpides batalletes creient-se ser l’heroi salvador de la pàtria i repartint targetes de traïdors a tort i a dret?.

Vota independentista

Esgotada ja la campanya, podríem dir allò de “alea jacta est”. A darrera hora tothom treu les seves raons fonamentals per a donar suport a una o altra opció; i ben mirat, probablement hi ha raons suficients per a votar-ne unes quantes. Una bona raó pot ser que el nou Govern no s’hagi de veure obligat a pactar amb els enemics de Catalunya, i una altra seria que es pugui condicionar aquest govern cap a polítiques més nacionalistes. Em sembla, però, una raó molt poc convincent disputar-se el tercer lloc del rànquing o frenar el PP.

El vot d’Esquerra ha de ser vàlid per sí mateix, al marge del que puguin fer els populars. Entra dins de la lògica més elemental que un ascens del nacionalisme català, en qualsevol de les seves formes, tingui com a rèplica també un ascens del nacionalisme espanyol. Per tant, el problema no està en el que faran aquests, sinó en el que farem nosaltres. Una pèssima gestió de l’independentisme ha fet que ens hi presentem dividits, i això probablement ho pagarem a les urnes, en benefici, espero, dels qui sense tantes aspiracions sobiranistes també defensen un concepte de país amb capacitat de decidir. Entenc que hi hagi gent que, davant la divisió opti per un valor segur, com entenc els qui malgrat els errors continuaran fidels a Esquerra en tant que grup independentista majoritari, així com els qui faran l’opció de qualsevol de les dues noves opcions independentistes. Fins i tot em semblava pertinent la crida que feien alguns de votar a Girona per Reagrupament, però a Barcelona per Solidaritat.

Sigui com sigui, ara ja no som a temps de fer res més que dipositar el nostre vot. No tant a aquella força amb la qual ens sentim plenament identificat, com amb aquella amb la qual ens sentim menys incòmodes. Els independentistes hauríem de tenir, però, la consigna d’anar a votar independentisme; el que sigui. Demà passat ja passarem comptes de tot plegat.

Més imputats per l’incendi d’Horta

Ahir ho anunciava la majoria dels mitjans de comunicació: la jutgessa que porta el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan, de 2009, ha decidir imputar també el cap del dispositiu dels bombers, Carles Font. De la notícia no en tinc més informació que la que donen els mitjans, com la immensa majoria dels ciutadans, suposo; però em fa un mal d’ulls terrible. I em fa mal d’ulls per la lleugeresa amb què ho tracten els mitjans de comunicació, posant al mateix sac els inculpats per provocar l’incendi i aquest altre que podria haver comès un acte de negligència en l’exercici de les seves funcions, que tenen molt més a veure amb la seva competència que amb cap altra mena d’intencionalitat.

D’entrada, en tot aquest cas, hi hauria d’haver com a mínim un altre inculpat: la Justícia. És tremendament injust i injustificable, que es produeixi la imputació un any i mig després, quan en tot cas les sospites o evidències que l’anomenat Delta Zero no era al seu lloc de comandament en el moment clau, ja hi eren des del primer dia. I el temps l’únic que pot fer és esborrar la memòria i alguna que altra prova. El sol fet d’eternitzar un cas judicial ja representa, per sí mateix, un acte d’injustícia.

Tinc la impressió, però, que s’està repetint una història que ja hem vist en moltes altres ocasions. Des del moment que hi ha hagut un resultat tràgic, és que alguna cosa va fallar o que algú va cometre errors, en aquest cas i en qualsevol altre amb resultat semblant. Per això no tenia massa sentit que el Departament d’Interior assegurés que tot s’havia fet correctament. Una altra cosa és veure si aquest error té una naturalesa tècnica, professional, com la d’un metge que s’equivoca en un diagnòstic o en una operació quirúrgica, o si la negligència va més enllà. Per les informacions que es donaven del cas, semblava que Delta Zero va decidir participar directament en una acció de l’extinció, en lloc de romandre en el lloc de comandament. Un error, sens dubte, si és que les coses van anar així; però de cap de les maneres comparable a l’acció dels autors de l’incendi. I és aquí on vénen les sospites, com ja ha passat en moltes altres ocasions, de l’interès en considerar delicte el que podria ser un error professional: el procediment i la quantia de les indemnitzacions serà molt diferent si carregant el mort penalment a un funcionari es pot declarar l’Administració com a responsable civil subsidiària.

Allò que de veritat interessa als ciutadans

Quan els nacionalistes espanyols volen menystenir les propostes dels partits catalans, recorren a l’argument del ciutadà, aturat, pensionista o treballador amb dificultats per a arribar a final de mes, a qui no haurien d’importar les qüestions identitàries. I és cert que a una persona que passa per dificultats econòmiques greus li importa un rave la monarquia, pot considerar un dispendi innecessari tot el pressupost de defensa, i li deu costar d’entendre que el Partit Popular o Ciutadan’s dediquin (aquests darrers en exclusiva) tots els seus esforços a combatre la llengua catalana.

És un dels darrers espots electorals de la dreta cavernícola, en què un aturat s’imagina una aliança entre convergents i republicans per a fer el pas cap a la independència. La mateixa situació que es presenta a l’anunci, però, la podria acabar signant Solidaritat o Reagrupament. En la situació actual, els qui ens han portat a la crisi, la dreta especulativa que representa el PP i la pèssima gestió del PSOE, no ens en trauran si no és per la mateixa inèrcia de l’economia europea i potser després d’haver hagut d’acceptar un restat a la grega. I des de Catalunya no hi ha ni les competències ni els recursos per a fer-hi front. La independència per si mateixa no portaria la resolució de tots els problemes, però hi jugaria un paper definitiu. El rescat que tota la Unió Europa es proposa fer d’Irlanda costarà l’equivalent a tres o quatre anys com a màxim de l’espoli que patim els catalans. És a dir que, amb la Independència, Catalunya podria retenir 20.000 milions d’euros que ara van a parar a Madrid.

I amb aquests 20,000 milions d’euros Catalunya, tota sola, podria finançar el rescat d’Irlanda en quatre anys. O si no fos aquesta la prioritat dels polítics catalans, podríem ajudar l’economia productiva que donaria feina a l’aturat de l’anunci, un dels primers perjudicats per l’espoli espanyol que defensen populars i socialistes; o podríem millorar les pensions en lloc de congelar-les, o millorar el sistema educatiu o el sanitari, o gestionar molt millor les nostres infrastructures, o ajudar a la internacionalització de les nostres empreses, o garantir el manteniment i millora de l’estat del benestar. Però els nacionalistes espanyols no volen res de tot això, perquè necessiten l’aturat per a fer el seu espot publicitari.

Continua la cursa dels depredadors carronyaires

Els grans poders econòmics s’estan sortint amb la seva. La situació de crisi els ve com anell al dit per a imposar unes tesis que en una situació normal serien del tot rebutjades, i cap govern gosaria aplicar-les perquè suposaria el seu descrèdit popular. Però ens han arribat a fer creure que ara hi ha imperatius de força major que ho justifiquen tot. Posades d’acord les grans corporacions bancàries, van decidir atacar Grècia, o millor dit el poble grec. S’encarrega a les agències de qualificació que dictaminin el deute grec com d’alt risc per a poder justificar un increment desmesurat dels interessos; i és aquest increment el que posa en una situació límit el Govern grec que es veu obligat a cedir davant les seves pretensions.

Un cop espoliada Grècia, obligant als seus treballadors, jubilats i aturats a pagar els plats trencats, i imposant unes condicions laborals que representen un retrocés de desenes d’anys, els mateixos depredadors usurers apunten a una altra presa: Irlanda. Si els ha funcionat a Grècia, per què no els ha de funcionar a Irlanda. Inicialment, el Govern d’aquest país es resistia a ser intervingut considerant que només li calia apuntalar el sistema bancari. Però l’oportunitat era massa bona com per a deixar-la escapar; no podien permetre que fossin els bancs anglesos o la resta de bancs europeus els qui carreguessin amb el pes de la crisi provocada per la seva mala gestió. Seguint la mateixa estratègia que amb Grècia, s’ha posat contra les cordes el Govern irlandès que ha hagut de cedir. Tothom sap que és absolutament fals que calia rescatar l’economia irlandesa per a garantir l’estabilitat de l’euro i evitar el contagi a altres economies. El que calia era carregar el mort a la població irlandesa per a salvar tota la responsabilitat dels inversors i especuladors estrangers.

Tal com tenien previst, tan bon punt s’ha intervingut l’economia irlandesa, amb la possibilitat d'imposar-hi una condicions òptimes per als seus interssos, es posa un nou país a la llista per a ser atacar amb el mateix sistema. Mentre ningú aturi aquestes màfies de depredadors carronyaires, mentre la població ajupi el cap o com a molt es limiti a fer manifestacions de carrer, sense ni tan sols rebel·lar-se, continuaran la seva cursa desenfrenada. Ara serà el torn de Portugal, i tot seguit vindrà Espanya. I els catalans no serem a temps ni a sortir-ne.

Concert econòmic o independència

Un dels moments que em va sorprendre positivament del debat electoral va ser quan Joan Puigcercós va reptar Mas a treballar plegats pel Concert econòmic a Madrid, però demanant-li que en cas de ser rebutjada la seva proposta, optés per la via del Referèndum per la independència. És un plantejament que des de les files convergents sempre s’ha insinuat, però que mai s’ha concretat en res: Jordi Pujol es va passar vint-i-cinc anys predicant que calia intentar un encaix a Espanya, i que només en cas que aquest encaix fos impossible caldria emprendre altres vies. Però mai va trobar el moment de dir prou, per atacs que rebés ni que li escopissin a la cara.

De fet, les diferències entre les propostes electorals de CiU i d’ERC, en aquest sentit, tampoc són tantes. El segon punt en l’ordre de prioritats del programa electoral d’Esquerra és precisament el Concert econòmic. Per tant, al marge del repte que Puigcercós llancés a l’Artur Mas, és de suposar que els republicans en cap cas podran menystenir la proposta convergent del Concert econòmic. Tenia el valor, això sí, de fer-lo comprometre d’una vegada per totes a fer un gest de dignitat per al país si una vegada més les propostes de pacte per encaixar a Espanya topaven amb el mur de la intolerància dels polítics espanyols que no accepten cap més identitat, ni cap més cultura que l’espanyola. Perquè a Madrid ja se’n riuen quan senten les advertències dels polítics catalans, fins i tot el Montilla ho va fer, en el sentit que si no ens hi volen potser haurem de prendre un altre camí; perquè saben que, malgrat totes les garrotades, els menyspreus i els espolis, al capdavall acabem agenollant-nos i demanant perdó. La diferència, doncs, entre CiU i ERC és que els primers no acaben d’aclarir mai quin és el pla B, si no se’n surten amb el pla A.

Però, bé. Tampoc en aquest sentit és tan diferent del que diu o fa Esquerra. Posem com a primer compromís el de celebrar el Referèndum per la Independència, però ho fem amb tan poc convenciment que immediatament després ja diem que també reclamarem el Concert econòmic. I mentre Mas proposa negociar-lo, o intentar negociar-lo, dins d’aquesta legislatura, Esquerra proposa en el seu programa que sigui a partir del 2014, cinc anys després de la posada en marxa del nou model de finançament, quan s’iniciï la negociació. Tampoc Esquerra, doncs, acaba de definir el seu pla B o C, quan fracassi la negociació del Concert econòmic i sigui legalment impossible convocar un referèndum per la independència, sense haver fet abans un acte de sobirania del Parlament de Catalunya.

Llibertat per a mentir

En una ocasió, entrevistava per la televisió comarcal l’inefable Alejo Vidal Quadras, aleshores màxim líder del Partit Popular a Catalunya. I en dues ocasions, en parlar de la llengua catalana i de l’espoli fiscal, el polític ultranacionalista apel·là a la llibertat d’expressió per a sostenir les seves idees. És curiós que siguin justament els del Partit Popular, els qui es neguen a condemnar la violència terrorista més gran del segle XX, els qui se sentien ben còmodes en un règim de manca de llibertats, els qui facin, llavors i ara, aquesta mena d’apel·lacions a la llibertat.

Parlàvem, dic, de la llengua i l’Alejo es reafirmava en la seva tesi, repetida ara pels seus successors, que el castellà està perseguit a Catalunya i que es fa difícil de viure en castellà a Catalunya. Quan li vaig dir on havia vist aquesta persecució, si el català és pràcticament inexistent als cinemes, als quioscos o a l’etiquetatge dels productes, si és molt probable trobar-te amb un cambrer o un taxista que no et pugui atendre en català i impossible que no pugui fer-ho en castellà, si a la justícia es nega el dret a fer ús de la llengua catalana o s’amenaça a qui ho intenta de les conseqüències que pot tenir per a la defensa dels seus interessos, aleshores ell em va respondre que tant era el que jo li digués: fent ús de la llibertat d’expressió ell mantenia ferma la seva tesi de la persecució del castellà.

I el mateix va passar quan parlàvem de l’espoli fiscal. Amb dades a la mà, dades del Banc de Santander i d’organismes oficials, li posava en evidència que una part important dels impostos dels catalans no retornen a Catalunya, que Catalunya estava molt discriminada pel que fa a les inversions públiques, que l’Estat abocava més diners a Madrid que a la resta de l’Estat. Però ell retornà a la seva tessitura: emparant-se en la llibertat d’expressió, podia afirmar que els catalans érem els depredadors d’Espanya.

I ara tornem a les mateixes. Tant li fa que hi hagi prou dades objectives. En nom de la llibertat d’expressió, els qui no han cregut mai en la llibertat d’expressió neguen la realitat i menteixen impunement.

Objectius i balanços

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En tota empresa o organització, els seus directius tenen l’obligació de marcar-se uns objectius, elaborar un pla de treball per a assolir-los i finalment fer un balanç per veure’n els resultats. Si aquest balanç final no es correspon amb els objectius fixats és que l’anàlisi prèvia era incorrecta o el pla de treball inadequat; per tant, cal demanar responsabilitats a aquests directius. En política, en canvi, sembla com si els objectius marcats només fossin una mena d’ideal que es posa a l’horitzó, sense necessitat d’arribar-hi mai, o una mena de travessa a veure si s’encerta el resultat. Queda el recurs, naturalment, de no fixar cap objectiu preveient que al final ja se’n justificarà el resultat, sigui quin sigui.

Hauríem de ser més seriosos i més exigents amb els nostres polítics. S’arriba a unes eleccions cadascú amb tot un bagatge al darrere, d’anàlisi i de treball, que ens hauria de portar a una determinada fita. Després, si aquesta fita no s’assoleix, no hauríem d’admetre justificacions, sinó fer assumir responsabilitats. Tampoc s’hi val a darrera hora, quan es veuen la patacada al damunt, rebaixar les expectatives per a maquillar la desfeta. No tothom guanyarà aquest 28 de novembre, i els perdedors haurien d’assumir que alguna cosa han fet malament; i rectificar.

Els socialistes, per exemple, en una Catalunya que sempre s’ha qualificat com a progressista, aspiraven, com la resta d’integrants del tripartit, a repetir el Govern d’esquerres. Ha estat a darrera hora, en veure que això era impossible, que han trencat la baralla dient que no hi haurà tripartit. Si hi veiessin alguna possibilitat, o si al capdavall hi fos, segur que se’n desdirien aviat. Si es compleixen les enquestes i una part dels seus votants es queda a casa o diposita la seva confiança en l’Artur Mas, haurien d’admetre que han decebut les esperances que molts havien posat en un Govern de progrés. Potser ja en són conscients hores d’ara i han preferit no cremar ningú més i deixar que s’acabi de consumir un Montilla que ja ha tirat la tovallola.

L’Artur Mas sembla que ha fet els deures, encara que una part de la seva presumible victòria pugui adjudicar-se al poc encert dels altres. El seu objectiu és acostar-se a la majoria absoluta fins al punt que no precisi d’aliances ni suports externs. El seu llindar del fracàs seria, doncs, quedar-se amb una majoria insuficient que el forcés a dependre del suport d’alguna altra formació política.

Esquerra havia elaborat un full de ruta en el seu darrer Congrés en què es marca com a fita fer el salt endavant per convertir-se en la força hegemònica de l’esquerra, com a mínim entre els vint-i-cinc i els trenta diputats. D’aquesta manera es convertia, segons la projecció feta per l’actual direcció, en una força clau per al futur Govern de Catalunya que podria condicionar la celebració d’un Referèndum cap a la Independència. Qualsevol resultat que suposés estancar-se a l’entorn dels vint diputats ha de ser considerat un fracàs. I no cal dir que si es complissin els mals pronòstics de les enquestes, quedant per sota dels quinze diputats el desastre seria tan descomunal que caldria un replantejament molt seriós de tota la cúpula republicana, i les erràtiques polítiques seguides fins ara, començant per la immediata dimissió dels seus màxims dirigents.

Reagrupament, encara que forçat per la direcció d’Esquerra, va emprendre una nova ruta amb l’objectiu, deien, de substituir una força republicana en caiguda lliure que havia abandonat les tesis independentistes. Si l’independentisme ha crescut molt en els darrers temps i Esquerra els deixava el camp lliure, Joan Carretero hauria de sortir amb una gran força que ell mateix quantificava amb un mínim de deu diputats per no considerar fracassada l’operació. Si també es compleixen els mals auguris i es queda fora del Parlament, o fins i tot encara que n’aconseguís una mínima representació, caldria pensar si no era falsa l’anàlisi que Esquerra havia abandonat l’independentisme, o si és que malgrat tot els independentistes han preferit qualsevol altra opció abans que la de Carretero.

I el mateix es pot dir de Solidaritat, que no solament va fer la mateixa anàlisi en relació a Esquerra, sinó que va considerar que tampoc li servia la plataforma ja existent de Joan Carretero; amb l’agreujant, d’uns i altres, d’haver malbaratat l’oportunitat de presentar una candidatura conjunta. Joan Laporta deia que ell no es presentava per a fer un paper testimonial, i encara ara parlen en els seus mítings de la possibilitat de tenir una majoria. Tampoc una entrada mínima al Parlament justificaria tot l’enrenou i la divisió creada en l’àmbit de l’independentisme.

Diguem-ho en positiu. Haurem de reconèixer que anàvem errats els qui hem criticat durant tot aquest temps la gestió d’Esquerra, si finalment treuen un resultat que s’acosta a l’objectiu inicial d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra. Com hauríem de reconèixer que va ser un encert per part de Carretero emprendre una nova aventura amb Reagrupament si entra amb força a la cambra catalana, contrarestant la possible pèrdua d’Esquerra Republicana. I hauríem de reconèixer que tampoc estava tan desencertat que Solidaritat es presentés pel seu compte, obviant l’existència de Reagrupament, si és el grup de Joan Laporta el qui irromp amb força al Parlament. Jo, estaria disposat, i m’hi comprometo, no solament a reconèixer el meu error d’anàlisi sinó a rectificar en tot el que calgui si em demostren, contradient totes les enquestes, que no eren ells els qui anaven errats. És forassenyat demanar que, en cas contrari, ells facin el mateix? O tornarem a sentir la cantarella de justificacions per fer-nos creure que la culpa és de tothom, menys seva.

Al límit de l’esquizofrènia

Els mitjans de comunicació públics ens recorden, a cada noticiari, que les informacions sobre les activitats electorals dels partits polítics no responen a criteris professionals periodístics sinó al criteri de distribuir a cada partit un temps proporcional en funció de la seva representació parlamentària. D’aquesta manera, els periodistes no han d’oferir als espectadors el que hi ha de noticiable, sinó que s’han de posar al servei del partit que li correspon segons el minutatge, i regalar-li un espot.

En conseqüència, els partits programen la campanya electoral de manera que en cadascun d’aquests espots publicitaris disfressats de notícia hi aparegui un aspecte de la imatge que volen donar: el líder preocupat per l’atur, el líder proper al ciutadà que es fon en mil abraçades, el líder distès que es posa a jugar una partida o a fer una paella, el líder enèrgic i amb personalitat, el líder assegut a la mateixa taula que els empresaris, el líder ecologista que planta un arbre... No hi ha notícia, no ha passat res que mereixi ser traslladat als espectadors, però toca dedicar aquells minuts al partit. I aleshores, el polític es converteix en un actor que escenifica l’espot publicitari.

I els responsables de campanya ho examinen segon a segon perquè no els n’escatimin cap. Aquesta irracional imposició dels polítics, dels partits dominants s’entén, ha portat el CAC a fer un pas més en la seva esquizofrènia: han comptabilitzat els segons que destinen els periodistes a explicar per què no poden treballar sota criteris professionals. I s’han adonat, esglaiats, que n’hi dediquen més que els que corresponen a alguns partits polítics. I han posat el crit al cel, per suposat.

Ara toca fer caure Irlanda

El Fons Monetari Internacional (FMI) certificava fa només quinze dies que Irlanda no precisava de cap rescat per a la seva economia. Ara mateix, tant el FMI com la Unió europea s’estan posant nerviosos perquè és el Govern irlandès qui es resisteix a un rescat de la seva economia, i voldria en tot cas limitar les ajudes a la seva banca. Hom podria pensar, amb tota lògica, que en aquests organismes internacionals hi ha molts economistes de pa sucat amb oli, que no justifiquen el seu sou. La situació econòmica del país no pot haver canviat tant en quinze dies. Aleshores, què ha canviat?.

Uns organismes que ens expliquen, amb serioses anàlisis econòmiques, quin serà el creixement econòmic dels propers anys, que donen xifres amb decimals sobre les principals dades macroeconòmiques a uns quants anys vista per a cadascun dels països de la Unió europea, no poden cometre un error tan flagrant d’un dia per altre. I és que aquí no hi ha cap error. Tot s’està produint tal com estava previst, amb la complicitat, això sí, d’uns economistes que donen aparença tècnica al que són decisions estrictament polítiques. Irlanda passa per uns moments delicats, com els hi passava també Grècia; la crisi econòmica va forçar l’administració del país a un fort endeutament seguint les recomanacions que feien, dos anys enrere, la majoria dels economistes de la zona europea; també els espanyols. Aleshores han posat en marxa la gran troballa de la crisi: un país que està fortament endeutat ha de destinar una part important dels seus recursos a eixugar aquest dèficit, o almenys a pagar-ne els interessos, confiant que amb la recuperació econòmica podrà tornar a uns nivells més normals d’endeutament. Una presa fàcil.

I és aquí on entren en joc els fantasmes de les entitats qualificadores i dels anomenats moviments especulatius dels mercats, com si fossin elements aliens a les direccions dels grans bancs i dels grans poders econòmics. Simulant un informe tècnic, i saltant-se totes les normes de la lliure competència, es posen d’acord per dictaminar que el deute d’Irlanda és d’alt risc. I immediatament, això els autoritza, també de forma concertada, a incrementar brutalment els interessos que cobren a Irlanda pel seu deute. I és aleshores, quan l’economia d’Irlanda entra definitivament en una situació de crisi insuperable que l’ha d’obligar a demanar un “rescat”: és a dir a permetre que siguin aquests grans poders econòmics els qui dictin les noves regles de joc de la seva economia, en benefici propi i en detriment de la població irlandesa.