Sense ETA, la Independència és possible

ETA ha fet un pas més en la difícil cursa cap a la seva desaparició. No ho té pas fàcil. I no tant per les pressions internes com per les externes. Els militants d’ETA saben que la violència cada vegada té menys suport populars, que és una via en la qual sempre tindran les de perdre; els seus presos entenen que el seu futur és molt magre, mentre es mantingui l’acció armada, encara que només sigui latent; i l’entorn abertzale és conscient que, sense ETA obriria un nou procés a Euskadi que podria ser decisiu per a l’alliberament final. Tots pressionarien en la mateixa direcció. Però les mateixes conclusions a les quals ha arribat l’entorn etarra són les que també mouen l’Estat espanyol a torpedinar qualsevol intent de renunciar a la lluita armada.

Tan bon punt es va difondre el vídeo de la BBC en el qual ETA manifestava la voluntat de mantenir la seva inactivitat per donar pas a l’acció política, encara que no s’hi parlés ni tan sols de treva, es van disparar totes les alarmes a Madrid. Sempre els ha funcionat el sistema de tenir infiltrats de la policia en l’organització armada que hi actuen com a elements extremadament radicals partidaris de continuar emprant les armes al preu que sigui. Per això, en una acció coordinada amb la judicatura es va procedir immediatament a l’apressament de tot un seguit de persones a les quals es vincula a l’organització EKIN, sota la vague acusació de ser el braç transmissor de les ordres d’ETA. Ja fa temps que la Justícia espanyola ha establert el precedent de poder encausar qualsevol abertzale tant en el marc d’una inculpació col·lectiva, com amb la sola incriminació de compartir els mateixos objectius d’ETA: no cal haver comès cap delicte ni disposar de cap prova concloent. En aquest cas, a més, no era sinó una forma de pressió per tal que els dirigents etarres es desdiguessin de la seva decisió de continuar sense actuar.

Però no ha estat així. I ara ETA apel·la a La Declaració de Brussel·les que compta amb l’aval de nombroses personalitats internacionals, premis Nobel de la Pau i gestors reconeguts de processos de negociació en conflictes similars. La maquinària de l’Estat haurà d’emprendre una altra acció dissuasòria, donat que li serà més difícil desautoritzar els signants de la Declaració de Brussel·les. I cal que els abertzales estiguin amatents, perquè els elements infiltrats poden tirar pel dret al marge de la direcció etarra amb algun atemptat sagnant, o es poden produir noves detencions justament dels sectors més proclius a l’acabament de la violència. La violència és un patrimoni de l’Estat que no es deixaran perdre fàcilment, justament perquè hom ha arribat a la mateixa conclusió: sense ETA la independència és possible.

Ara la política fa pudor de resclosit

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

En el Congrés d’ERC d’ara fa dos anys vaig presentar-hi tot un seguit d’esmenes, algunes de profunditat, conseqüent amb la meva posició molt crítica amb la línia que ha seguit la direcció del partit en els darrers temps. Però a més d’un va sobtar la primera de totes que feia referència a un paràgraf del preàmbul de la ponència, on es feia una menció històrica del partit d’Heribert Barrera. Alegrement, i sense cap rigor històric, s’hi elogiava la política independentista dels republicans, des de l’època de la transició. S’obviava que ERC no va fer el tomb netament independentista fins al Congrés de Lleida i precisament de la mà de dirigents actuals provinents de Nacionalistes d’Esquerra com el mateix Josep Lluís Carod Rovira o Josep Huguet, el principal ideòleg d’aleshores.

L’esmena no tenia cap interès especial pel que fa al contingut de la ponència, però sí que volia donar un toc d’atenció a aquesta incapacitat de molts polítics per fer anàlisis serioses, i que es limiten a anar justificant a pilota passada totes les seves accions. Els calia, aleshores, presentar una trajectòria impecable d’Esquerra, i es van fer venir bé la història.

Però la història es repeteix. I ara mateix veiem com la majoria de formacions polítiques fan tots els esforços per a demostrar la perniciositat dels altres i l’encert immaculat de les pròpies accions. Als socialistes catalans els interessa presentar-se com els únics que defensen un catalanisme moderat que s’amotlla al sí de l’Estat amb la voluntat positiva de fer que ens acceptin tal com són, i per això simulen esgarrifar-se davant d’hipotètiques vel·leïtats secessionistes dels convergents. Just el contrari del que diuen els d’Esquerra, als quals convé remarcar que només ells, com a grup parlamentari, defensen la sobirania nacional. No es tracta que uns o altres equivoquin l’anàlisi de la realitat sinó que tots dos se l’amaneixen al seu gust. Perquè després encara pot sortir l’extravagància dels populars o dels ciutadans acusant de secessionista el mateix Montilla; d’aquesta manera es podrien presentar com els únics partits catalans que accepten el concepte d’espanyolitat sense complexes. Malauradament, els populars sembla que van força errats.

Si aquests errors d’anàlisi no fossin més que formulacions propagandístiques, de caràcter electoral, no tindrien més importància. Seria el mateix engany publicitari de qualsevol producte comercial que pretén presentar-se com el millor i únic del mercat, quan tothom sap que si fa o no fa tots són molt iguals. El problema és que l’anàlisi interessada, gens ajustada a la realitat, esdevé la base de l’acció política posterior, de manera que l’actuació conseqüent esdevé erràtica.

Compte, doncs, amb determinades anàlisis triomfalistes que ens fan veure un cansament generalitzat de la ciutadania envers la classe política dominant, i una societat civil amb una empenta desbordant en favor de la independència, que permeten augurar canvis miraculosos en el panorama polític català. Hi ha un cansament de determinades formes d’entendre la política, com hi ha un moviment interessant de la societat civil, però això no ens hauria de portar a concloure amb tanta lleugeresa com fan alguns que assolirem la independència al marge o en contra dels grans partits tradicionals. Perquè també podria donar-se el cas que malgrat el cansament i el fastigueig que produeixen determinades polítiques, encara acabessin essent considerades com el mal menor enfront de qui no els pot oferir una proposta prou rigorosa com per a ser creïble. Fàcilment podem caure en el mateix error d’analitzar la realitat política de manera que tot ens quadri per a justificar la nostra acció.

Tothom espera que les enquestes siguin desmentides a les urnes i confia plenament en el seu èxit, més que res perquè ha bastit una argumentació a mida. Fins al punt que llegint els plantejaments d’algunes formacions polítiques, i sobretot de les noves forces independentistes, hom diria que la victòria està cantada, perquè les evidències de l’atzucac en què ens han ficat i de la fantàstica sortida que ens espera no permeten cap altra alternativa. Utilitzen una lògica tan aplastant que qualsevol independentista no té altra opció que votar-los. Però no deixa de ser una lògica feta a mida per a justificar-se. No és pas tan diferent del cas de Josep Lluís Carod Rovira que, sabent-se ja fora de la política institucional del país, és capaç d’afirmar que “Ara la política fa pudor de resclosit”. Per això ell no hi té lloc.

Un país de Primera? Tampoc cal

Tot sovint, apareixen als mitjans de comunicació de caire nacionalista notícies que posen de relleu el paper de Catalunya i de la cultura catalana al món. Sembla com si de tant en tant tinguéssim necessitat de dir en veu alta, o de dir-nos a nosaltres mateixos, que tenim prou potencial com per anar solets pel món. Pot ser una forma de fer acréixer l’autoestima, de treure’ns els complexos, però també té el risc de voler condicionar el nostre dret a ser tal com som a la capacitat de competir enmig de les grans potències. Dubto que això passi pel cap a pobles com el danès, el noruec, l’eslovè o l’islandès, per exemple.

Podem trobar mostres constants d’aquest afany de comparar-nos i de situar-nos al món. És el cas de l’exaltació que fem dels 44.000 registres existents, en només cinc anys d’existència del domini .cat; de l’ús del català a la xarxa, que ens situa entre les vint primeres llengües; del nombre d’articles que arribem a tenir en l’enciclopèdia virtual de Viquipèdia, ocupant un lloc privilegiat entre les llengües més importants; del rànquing de les 200 Universitats més prestigioses del món, on n’hi ha dues de catalanes i cap d’espanyola; del bon paper que fan o que farien els nostres esportistes i les nostres seleccions en el món de l’esport. I un llarg etcètera. Tot això deu ser cert, i se suposa que ens hauria d’enfortir la moral. Perquè és una evidència que el lloc que ens estem guanyant en el món, estant sotmesos a un Estat que ens és hostil i que inverteix molts esforços per a silenciar-nos i per a impedir el nostre desenvolupament, es veuria encara reforçat si poguéssim treure’ns del damunt el llast de l’Estat espanyol.

Però no en fem la raó de ser. Catalunya té dret a tenir un domini propi a internet no pas perquè siguem capaços d’arribar a 44.000 registres, sinó perquè tenim els mateixos drets que qualsevol altre poble. Al capdavall, ens han concedit un domini de tres lletres (el .cat) que és el mateix que tenen entitats minúscules, petites illes colonials que no apareixen ni al mapa, i que si tenen registres propis és perquè algú n’utilitza les sigles com els vaixells fan servir la bandera panamenya. El dret a tenir seleccions pròpies no rau en la capacitat de fer un bon paper en les competicions internacionals sinó en l’elemental dret a existir.

Els límits del racisme

Tal com era previsible, les mesures netament racistes del President francès Nicolas Sarkozy han rebut el suport unànime dels caps d’Estat de la Unió europea. I en tot cas s’han condemnat les manifestacions contràries de la Comissària europea de justícia Viviane Reding. El racisme és un fenomen imparable a Europa, i no ho és per l’estultícia o la por d’una ciutadania inculta com a vegades se’ns vol fer creure, sinó per l’esforç intencionat i perfectament dirigit per part de les institucions i dels polítics.

És el mateix que passa amb la Llei d’estrangeria espanyola. L’Estat discerneix clarament entre el que són ciutadans i persones de primera del que són ciutadans o persones de segona o tercera categoria. L’Estat espanyol, com el francès, l’italià i tants altres, declara per llei o normativa accions preventives contra determinats col·lectius i els vincula directament amb la delinqüència i la inseguretat. Són les mateixes institucions les que reconeixen, un cop establert el marc legal hostil a les persones d’altres països que cercaven una vida digna, la seva impotència per a contenir la immigració il·legal, per a controlar-la i més encara per a expulsar-la. El missatge, però, és perfectament nítid i sense marge d’error: l’Estat ja fa el que pot per evitar que gent forana vingui a destorbar la nostra placidesa i el nostre benestar, la resta de la feina correspon a la societat. Amb tot, també hi ha una part de responsabilitat d’aquells sectors de la societat, a vegades institucions, associacions o polítics sense massa responsabilitats de Govern, que no gosen aplicar la llei quan aquesta afecta determinats col·lectius, justament per la por a ser acusats de racistes. Així passem del “No emprenyis el meu amic” o “La immigració no és cap problema, sinó una oportunitat”, per referir-se a col·lectius sencers on hi pot haver de tot com a tot arreu, a les Lleis clarament discriminatòries i pensades exclusivament per a atacar aquests col·lectius.

Ens hem de treure del damunt els complexos i aplicar la llei per igual a tothom. Tan poc sentit té que hi hagi un alt grau de permissivitat, com si es tractés d’un acte de deferència, per a determinats col·lectius, en funció de la seva raça, o de les seves creences, com que hi hagi legislacions expresses per a aquests col·lectius. No hi hauria d’haver normatives sobre el burka, sinó en tot cas sobre la identificació visual de les persones; ni normatives sobre les mesquites, sinó sobre els centres d’ús públic amb previsió d’aforaments, sortides d’emergència, etc. Els horaris comercials, les normatives en centres sanitaris o educatius no haurien de fer distincions de cap mena, com no n’haurien de fer els menjadors públics. El racisme de Sarkozy no rau en voler evitar l’acampada lliure, les situacions d'insalubritat, ni molt menys les accions il·legals o delictives, sinó en planificar l’acció adreçada expressament a un determinat col·lectiu.

Política de farsant i pocavergonyes

No és cap novetat ni pot dir-se que sigui cap engany. El Partit Popular és un partit declaradament contrari al bilingüisme, contrari a respectar la llengua individual de cadascú. Ho deia no fa gaire el Conseller Valencià d’Educació, i conseqüent amb el seu plantejament ho continua posant a la pràctica: el bilingüisme no és viable. Ell es referia a què no era viable des del punt de vista econòmic, quan tothom sap que econòmicament és viable tot allò que interessa en la política. Però és cert que no és viable com a sistema, perquè el bilingüisme és una situació de trànsit cap al monolingüisme.

Al País Valencià la croada del Partit Popular contra la llengua dels valencians és molt similar a la que sosté aquí, amb l’única diferència que allà passen a una etapa diferent a la nostra. Dominades les institucions, i malgrat el que pugui dir el mateix Estatut valencià que ells incompleixen reiteradament sabent que ningú ni cap jutge gosaria mai obligar-los a complir-lo, van limitant l’ús del català en una tendència clarament monolinguista. I a cada inici de curs, fan una passa més i redueixen els pocs centres on es pot seguir l’ensenyament en valencià. El Partit Popular és del tot contrari a les tesis liberals de deixar que sigui la pressió del mercat, la relació entre l’oferta i la demanda, la que reguli aquesta qüestió i imposen el seu criteri que al País Valencià l’ensenyament ha de ser exclusivament en castellà. Cada any són molts els alumnes tant de primària com sobretot de secundària que no tenen plaça en centres on l’ensenyament sigui en la seva llengua i són obligats a matricular-se en centres on l’ensenyament és en castellà i on el valencià hi és una assignatura residual. Si ells propugnaven, inicialment quan eren a l’oposició, un ensenyament bilingüe amb línies escolars en valencià i línies escolars en castellà per tal que els pares poguessin triar, només era perquè aleshores no es veien amb cor de reeditar els decrets franquistes de prohibició de la llengua pròpia dels valencians. Ara, des del poder, ho tenen més fàcil perquè aquesta prohibició hi és de facto en no haver-hi les places suficients, i que cada any de forma planificada es van reduint.

Algú pot pensar que aquesta política és incongruent amb la que segueix el PP a Catalunya on sí que reclamen que siguin els pares els qui puguin escollir la llengua d’educació dels seus fills, i on en general fan bandera del bilingüisme. Però l’estratègia és exactament la mateixa. L’única diferència és que, donat que a Catalunya ho tenen molt verd encara, tant per a capgirar la situació com a accedir al Govern, plantegen com a mal menor les tesis bilingüistes, que a ells els repugnen, com a pas previ per a acabar imposant la política valenciana d’anihilació de la llengua pròpia del país.

El republicanisme com a excusa

Ja sé que és difícil analitzar una realitat llunyana com la de Turquia, quan hom no disposa de gaire més elements que els que ens proporcionen els mitjans de comunicació. El Govern islamista moderat de Recep Tayyip Erdogan s’ha sortit amb la seva en aprovar en referèndum una reforma constitucional que reforça els drets civils, modifica el sistema judicial i sobretot retalla el poder dels militars. Simplificant-ho molt, s’havia contraposat la idea que la reforma podia oferir un cert acostament als sistemes polítics europeus, més democràtics i respectuosos amb els drets humans, però amb el perill de tendir cap a una islamització del país.

Els contraris a la reforma constitucional, i per tant partidaris de mantenir l’exèrcit com a garant de la laïcitat de l’estat, havien estat en l’època de la Guerra freda uns valuosos aliats de l’OTAN i dels Estats Units a qui no importava en absolut la manca de democràcia i la violació sistemàtica dels drets humans. I ara temen la islamització de les institucions del país. Imagino que molts turcs poden tenir el cor partit entre caure en mans religioses o en mans de militars. No està clar que el partit d’Erdogan pretengui anar més enllà en els seus plantejaments islamistes, tot i que tampoc és descartable una radicalització fonamentalista que de ben segur tindria suports de països de la zona; i accions com les d’Israel atacant vaixells humanitaris turcs, per exemple, hi poden ajudar molt. Però davant d’un risc potencial d’islamització hi ha el risc cert, segur i comprovat del règim dels militars. La repressió sistemàtica, la manca de llibertats elementals, la persecució de pobles sencers com els kurds, són realitats que han perdurat durant molts anys a Turquia i que imposaven els règims titelles sota la tutela dels militars.

Turquia té encara molts reptes pendents per a esdevenir un país veritablement democràtic i homologable amb la resta d’Europa: la democràcia i les llibertats internes, el reconeixement de les minories i especialment dels kurds, la situació de Xipre... Però, ha fet un pas endavant com és el d’escapar de la tutela, sempre perversa, dels militars. El que em molesta més, però, és que els partidaris de mantenir l’exèrcit com a garant de la política turca s’excusessin en els valors republicans del laïcisme. Les dictadures, com totes les formes autoritàries, per més laiques que siguin no tenen res a veure amb els valors republicans. És aquella mateixa malèfica excusa que sovint també fan servir els francesos per a sentenciar que hi ha ciutadans privilegiats, de primera, els qui són de parla francesa, enfront dels ciutadans de segona, bascos, catalans, corsos o bretons, als quals es nega els mateixos drets, i el dret a la pròpia identitat.

No és l’imperi de la Llei, sinó del poder

Les polítiques marcadament racistes del Govern francès s'han guanyat la condemna de la resta de països de la Uníó i de les seves institucions. No serveixen de res, però, les resolucions del Parlament europeu, ni dels comissaris de la Unió. Tant li fa que les decisions de Sarkozy contravinguin les disposicions europees, que tenen rang de llei als països de la Unió. No és la Llei sinó el poder qui estableix què s’ha de complir i què es pot passar per alt, ni els jutges tenen cap facultat per a emparar-se en la llei si aquesta no plau al poder.

Polítiques semblants ha seguit en altres moments el President Berlusconi, sense ser mai sancionat per una Unió europea que fa bandera d’uns principis democràtics i d’una defensa dels Drets humans, només exigibles als altres quan “són petits i es deixen”. A Alemanya, en canvi, les polèmiques declaracions del socialdemòcrata Thilo Sarrazin en contra de l’Islam i de la immigració musulmana, li han valgut la seva destitució del Bundesbak i l’expulsió del partit. Només hi ha una diferència: Thilo Sarrazin no forma part del poder actual a Alemanya. No cal entrar en el detall de les accions dels governants ni en les afirmacions dels Sarrazin de torn, que n’hi ha a tot arreu. A un pagès se’l pot obligar, sota amenaça de sanció, a seguir una normativa europea sobre producció lletera, posem pel cas; però altres normatives del mateix rang o superior no tenen per què ser tingudes en compte si es poden transgredir des del poder.

Quan algú intenta explicar que l’època feudal es caracteritzava per l’establiment d’una escala diferenciada de drets, segons el poder que implicava el títol nobiliari, sembla com si donés per suposat que avui, en les societats democràtiques, això ja no és possible i que tot som iguals davant la llei. L’únic que és cert és que ara no cal un títol nobiliari per a poder gaudir del privilegi de transgredir les normes, però sí que el poder polític i econòmic té tots els privilegis i les dispenses per a fer-ho.

Les bufonades del bufó de la Cort

Quan l’Albert Boadella es va adonar que la seva capacitat creativa en el món del teatre ja no donava per més, que no devia ser gaire més enllà del muntatge Els virtuosos de Fontainebleau, va començar a dedicar-se a la burla reiterada i obsessiva de determinats símbols nostrats. Inicialment, potser fins i tot podia fer gràcia, i sobretot era benvingut per una falsa progressia que no havia sabut trobar el seu lloc en la Catalunya democràtica. Les carregades contra el catalanisme, contra la moreneta i en general contra l’església, tenien l’esperada i desitjada resposta dels estaments eclesiàstics que acabaven de donar relleu i publicitat a unes obres teatrals que no haurien passat del nivell de pati d’escola. A Madrid, per suposat, el van rebre amb els braços oberts, en la mesura que atacava Catalunya i es guardava prou de tocar ni la Macarena ni l’Almudena.

D’ençà d’aleshores, el bufó de la Cort ha comptat amb l’admiració de sectors de la dreta més reaccionària espanyola, com els de la COPE amb el Jimenez Losantos al capdavant, que entenien que les burles a la Verge de Montserrat ho eren més per la seva simbologia catalana que per la seva significació religiosa. I ja amb més mèrits polítics de nacionalista espanyol que teatrals, el bufó és cridat a donar la seva opinió cada vegada que cal posar un contrapunt a la catalanitat. I no podia faltar, naturalment, en el reportatge televisiu sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. La seva opinió va estar a l’alçada del bufó de la Cort. Proposava imaginar que tots els espanyols eren accionistes d’una hipotètica empresa anomenada Espanya, de manera que si un sector pretenia quedar-se una part de les accions que eren de tots, bé havien de pagar a la resta d’accionistes la part corresponent de la propietat que perdrien. A part que la comparació és del tot ridícula, el plantejament sembla fet considerant que els catalans ja no en som d’accionistes d’aquesta Espanya; altrament, amb la part que correspondria als catalans de la propietat espanyola a la qual renunciarien ja compensaria la part que perdrien els espanyols. D’aquesta manera, l’Albert Boadella volia explotar el tòpic de la garreperia dels catalans ja que argumentava que si se’ls demanés un preu per a la llibertat de ben segur que desistirien de les seves aspiracions independentistes.

Però és que El bufó de la Cort obviava que els catalans ja estem pagant un preu molt alt per a formar part d’Espanya. I no és que tinguem l’opció de pagar o no el nostre alliberament, que també en podríem parlar, sinó que ens trobem obligats a pagar una quota de 3.000 euros anuals per persona, que aviat és dit, per poder ser maltractats, insultats i espoliats pels espanyols. Ser espanyols ens costa caríssim, per no treure’n cap profit i a sobre haver d’escoltar les bajanades del bufó.

Tenim prou perspectiva?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Sovint, quan analitzem la situació política del país o del món, i tant se val que sigui en forma d’article, de tertúlia radiofònica o de cafè, o com a simples espectadors televisius, podem caure en l’error de no saber interpretar l’abast real dels fenòmens que tenim al davant, per més que ens sembli que, almenys teòricament, protagonitzem o coneixem de primera mà. Un historiador sap que el testimoni d’una persona que ha viscut directament els fets no té per què ser la font més fiable i objectiva del que va succeir. Sovint, dic, ens falta perspectiva per analitzar correctament la realitat que ens envolta.

Alguns recordaran que la famosa primavera de Praga o el Maig francès del 68 van ser interpretats per molts analistes com la prova fefaent de la inalterable perdurabilitat del dos grans Blocs antagònics, quan en realitat no eren sinó els darrers espeternecs que havien de desembocar en la caiguda del mur. Més divertit va ser el vaticini fet per Felipe Gonzàlez en una cimera europea a Hèlsinki, on va poder constatar amb tota rotunditat que les fronteres europees eren inamovibles; just abans de saltar pels aires l’antiga URSS, amb la creació d’un nou mosaic d’Estats, i just també abans d’esmicolar-se la vella Iogoslàvia o de dividir-se Txecoslovàquia.

El mateix podem dir quan es tracta d’analitzar el fonamentalisme islàmic. Per a alguns pot ser el ressorgiment d’una espiritualitat, que a casa nostra també es tradueix en l’aparició de noves esglésies més o menys sectàries, enfront d’un món excessivament prosaic que ens omple de progrés i de tècnica, però que ens deixa buits per dins; mentre que per a uns altres, és la darrera reacció a la desesperada per una forma de concebre el món que inevitablement es veurà desplaçada davant l’empenta de l’anomenada civilització occidental.

La sentència contra l’Estatut va ser rebuda amb cava tant pels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, com pels qui molt alegrement ja entonaven un adéu a Espanya. Massa sovint repetim que hi haurà un abans i un després de determinats fets, que s’ha acabat una via o que hem arribat al final del camí, que ens trobem davant d’una cita històrica o que en unes eleccions decidim, com deia el President Montilla, el futur de generacions senceres. No sé si és un excés d’ambició per a passar a la història o si és un càlcul infantil que ens fa veure com a transcendental allò que és conjuntural i passatger; i algun dia, esperem-ho, també pot ser que el moment històric sigui real.

No sé si el moviment simbòlic de les consultes populars encetat a Arenys de Munt tindrà continuïtat, quan ja ens estan posant la mel a la boca d’un hipotètic referèndum definitiu i decisori, ja sigui abans o després de la proclamació unilateral de la independència. La rauxa que va despertar la Sentència del Constitucional i la conseqüent resposta massiva del 10 de juliol, no s’ha traduït de moment en res tangible. I les propostes amb què s’afronten aquestes eleccions tampoc són excessivament afalagadores. Els Populars estan disposats a aprofitar l’avinentesa que els dóna la Sentència del Constitucional per clavar la darrera estocada a la llengua catalana, com ja han fet, i amb èxit, al País Valencià; els socialistes, s’enroquen en la mateixa actitud fracassada de defensa d’un autonomisme teòricament federalitzant, que a la pràctica vol dir submissió i acatament als poders espanyols; el mateix que Iniciativa, amb l’afegit aquests de voler prendre’ns a tots per ximples amb la seva proposta de reformar la Constitució, sabent que qualsevol reforma que seria per a rebaixar els sostres autonòmics; Convergència i Unió també es manté amb la seva indefinició, que a la pràctica vol dir el mateix que els socialistes, encara que hi posin l’esquer del Concert econòmic, amb l’absolut convenciment que és impossible de pactar-lo amb els partits espanyols; Esquerra, veient-se a venir la patacada al damunt, ha fet el pas endavant que molts esperaven anys enrere i promet la convocatòria d’un Referèndum vinculant sobre la independència, quan saben que, sense haver canviat la legalitat vigent, en el millor dels casos farien el trist paper de l’Ibarretxe; Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, poden presentar-se com a opcions més netes i desacomplexadament independentistes però, sense haver estat capaços de posar-se d’acord per fer una candidatura conjunta, difícilment esdevindran una opció creïble per a aquella massa de població que el 10 de juliol cridava Independència al Passeig de Gràcia, i de moment no sembla que puguin tenir més aspiracions que les d’obtenir una mínima representació institucional.

Les perspectives, doncs, i tant de bo que m’equivoqui, són que de canvis històrics, de fites transcendentals i de finals d’etapa, res de res. La previsible victòria convergent ens portarà més del mateix, amb un estil diferent però sense gosar mai fer el salt a la legalitat, l’única forma possible, viable i realista de sortir de l’atzucac. Ni el tripartit ha estat tan desastrós des del punt de vista nacional, en el marc estatutari vigent, ni Convergència gosarà anar gaire més enllà. Si no hi ha una força independentista molt més potent que la que hi ha hagut fins ara, continuarem malvivint amb la pluja fina i el peix al cove, mentre des de Madrid continuaran segant-nos l’herba sota els peus i enfangant-nos cada vegada més en el llot de l’espoli econòmic i de desnaturalització com a país.

Missatges divergents, o no tant

Aparentment, els partits que es poden situar a l’entorn del sobiranisme presenten programes i propostes estratègiques força diferenciades: Els convergents amb el seu ara no toca, els d’Iniciativa dient caldria una reforma constitucional per a encaixar Catalunya dins d’Estat Federal, Esquerra apostant per forçar un Referèndum vinculant, i les dues noves formacions independentistes optant per la declaració unilateral de la independència.

Jordi Pujol es va passar 23 anys repetint la mateixa cançó: Podríem acceptar romandre a Espanya si aquesta Espanya ens reconeix tal com som, amb la nostra personalitat i la nostra cultura. I per més que li diguessin a la cara que ell podia optar a ser l’”Espanyol de l’any”, però que en cap cas se li reconeixeria la llengua i la identitat al mateix nivell que la llengua i la identitat espanyola, ell continuava amb el mateix discurs. Un discurs que segueixen fil per randa els d’Iniciativa i alguns sectors socialistes que continuen clamant pel federalisme quan els partits espanyols i els seus representants titelles del Constitucional en declaren l’absoluta inviabilitat. Tan inviable com el Concert econòmic que ara pregona l’Artur Mas, després d’haver-se passat anys dient que Catalunya no necessitava cap Concert econòmic. Iniciativa sap perfectament i no en té cap mena de dubte que la seva proposta de modificació de la Constitució és una bajanada impossible; i en cas de ser possible seria per a recentralitzar Espanya en contra de Catalunya. Igualment, CiU té un convenciment absolut que això del Concert econòmic és picar ferro fred. I el mateix passa amb la idea d’Esquerra de forçar un referèndum, que saben que des de Madrid no els deixarien fer, i que per tant haurien de seguir les passes de l’Ibarretxe. Tot plegat són simples propòsits de propaganda electoral per no donar la sensació que es donen per vençuts.

Al capdavall, però, tot es resumeix en saber si a Catalunya, després de les eleccions del 28 de novembre, hi haurà una majoria sobiranista suficient com a forçar els seus líders a fer un pas endavant. Cap Govern, i el que es formi aquest hivern no en serà una excepció, no pren iniciatives per a perdre-les. Des d’Òmnium Cultural es feia una crida en motiu de la Diada a traduir en vots els clams populars a favor de la independència. I aquesta serà la qüestió.

Qui s'hi amaga al darrere?

Sempre m’ha sorprès la capacitat que tenen els americans de fer-se ressò de protestes i manifestacions aparentment marginals. Quantes vegades hem vist en grans titulars televisius la notícia d’una acció de protesta que, ben mirat, es reduïa a una dotzena de manifestants amb una petita pancarta cadascú, donant voltes en formació circular. Aquí, en aquest nostre petit país, podem discutir si els manifestants eren un milió o un milió i mig, no és fàcil comptar-los; però en el seu cas, en un país immens, els podem identificar un a un perquè són literalment quatre gats.

Ara és l’acció del pastor d’una petita església protestant de poc més de cinquanta feligresos, un tal Terry Jones, que ha fet saltar totes les alarmes amb una acció tan forassenyada com la crema d’exemplars de l’Alcorà, demà onze de setembre. Ahir mateix, el corresponsal de TV3 als Estats Units, ens explicava l’expectació que havia suscitat en la societat americana la proposta de Terry Jones. I per il·lustrar-ho ens mostrava dos oradors improvisats, davant de la Casa Blanca, cap dels quals tenia més d’una desena de seguidors o espectadors. I malgrat tot, els tropes americanes d’arreu del món havien estat posades en estat d’alerta, i des de la Secretaria d’Estat s’havia aconsellat molta precaució a tots els americans que es trobessin fora de la mare pàtria. Costa de creure que allà, com aquí, no hi hagi diàriament centenars o milers de petites manifestacions i accions de protesta que no mereixen ni l’atenció de la premsa local.

Si el senyor Terry Jones ha acaparat l’atenció mediàtica i ha posat en estat d’alerta el totpoderós gegant americà, no és pas per cap mèrit ni desmèrit seu. N’hi poden haver hagut centenars que l’hagin precedit amb propostes igualment incendiàries, però que han quedat en no res perquè ningú se n’ha fet ressò. No és un boig desconegut de Gainsville, una població d’uns 100.000 habitants a l’Estat de Florida, qui pot posar en perill ni les tropes americanes ni la convivència entre pobles, sinó els interessos i els sectors de poder que s’amaguen darrere dels mitjans de comunicació que manipulen al seu aire.

Els somnis de Franco, els desvaris de Tremosa

Se’m fa difícil d’entendre que polítics professionals, o que han fet prioritat a la dedicació a la política, puguin ser tan imprudents i bocamolls com per deixar anar atzagaiades que resulta evident que són indefensables. I encara es podria mig entendre que la relliscada tingués lloc en el marc d’una conversa informal, però no que es deixi per escrit. És el cas de les darreres declaracions de l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa, que no ajuden gens a la campanya serena i centrada que propugna l’Artur Mas.

En determinats fòrums a la xarxa és relativament fàcil trobar espais on militants i simpatitzants pretenen sortir a la palestra en defensa del seu partit, amb uns arguments i unes formes que resulten del tot inacceptables pels dirigents del propi partit. Però, aquests, en lloc de desautoritzar-los a la primera i deixar clar que no han interpretat adequadament el missatge i les idees que pretenen defensar, els deixen fer i permeten que es vagi creant un caldo de cultiu de radicalització verbal i de sectarisme hostil. I sovint aquests opinadors, més papistes que el Papa, es veuen després desconcertats quan l’aritmètica parlamentària o les tàctiques de curta volada dels seus dirigents imposen l’entesa amb aquells que havien estat demonitzats. I és que, amb molta facilitat, els polítics s’habituen a tenir un llenguatge intern per als més fidels aduladors que mai posen en dubte les seves paraules, i un altre llenguatge més políticament correcte de cara a la galeria.

Per això, quan Ramon Tremosa les hi engalta contra el President Montilla, dient autèntiques bajanades, no és només que hagi comès la relliscada d’un bocamoll, sinó que ha traslladat a l’espai públic el que probablement, com a mer “divertimento”, deu ser habitual en els reductes interns. Bocamoll i poca-solta per unes atzagaiades del tot insostenibles, però imprudent i estúpid perquè només depèn de l’artimètica parlamentària que hi pugui haver una entesa sociovergent, i la política autonomista que pugui fer l’Artur Mas en solitari no és gaire millor ni gaire diferent de la que ha fet el Govern Montilla.

L’hora del canvi històric

Periodistes i polítics acostumen a emprar frases grandiloqüents per a bastir una quotidianitat que no passaria de mediocre. El 28 de novembre la societat catalana està cridada de nou a les urnes. I per no haver d’admetre que ha passat un tripartit sense pena ni glòria, on tant pesa la poca pena com la poca glòria, el mateix President Montilla s’afanyava a remarcar que aquestes serien unes eleccions històriques, decisives, que marcarien tota una generació. Ho haurien pogut ser, sí. I fins al darrer moment no perdré l’esperança que ho siguin, però de moment tot apunta a res de res i a més del mateix.

Si les enquestes no van errades, CiU pot obtenir una més o menys còmoda majoria. I en la mesura que sigui còmoda, que no necessiti els vots independentistes, podrà portar a terme la seva anunciada política de repetir la jugada: anar tirant i trampejant la situació sense voler-se comprometre amb res, administrar la migrada autonomia i continuar posant en l’horitzó el tema del Concert econòmic, quan ells tenen l’absolut certesa que no podran fer res per aquest camí. És possible que hi hagi un cert canvi d’estil, que tinguem un President amb una mica més de personalitat, però les polítiques de fons seran les mateixes. I això per dues raons: primera, perquè la via autonòmica ja no dóna més de si i cap Govern que no estigui disposat a saltar el marc legal existent podrà aconseguir millores substancials; i segona, perquè la pràctica política del tripartit ha estat socialment conservadora, de manera que CiU no tindrà necessitat de fer marxa enrere en cap sentit, i nacionalment tèbia sense grans avenços però també sense cap mal pas. La principal diferència entre l’actual tripartit i un Govern monocolor de CiU serà d’estil del seu President i poca cosa més.

Periodistes i polítics podrien tenir raó i parlar d’unes eleccions històriques i transcendentals per a Catalunya, per a les properes generacions com deia Montilla, si s’haguessin acomplert les previsions d’Esquerra segons les quals en aquests comicis els independentistes havien de fer el salt endavant, amb 25-30 diputats. Contràriament, els errors siderals de la seva erràtica direcció els poden portar a una forta davallada, justament ara que hi ha la millor predisposició de la ciutadania cap al sobiranisme. I caldrà veure si la pèrdua d’Esquerra podrà ser compensada per alguna de les noves formacions independentistes, o si realment acaben donant la sorpresa que sí que podria marcar definitivament el futur del país. Altrament, la disjuntiva d’un tripartit socialment conservador i nacionalment poruc enfront d’una Convergència nacionalment poruga i socialment conservadora és ben poc engrescadora. I d’històric i transcendental, res de res.

Quan la pau no és una prioritat

En tots els processos negociadors, quan es tracta d’afers polítics, tan o més important que el que es negocia i que s’acaba pactant és la forma com es presenta públicament. Hi ha dificultats serioses per a tancar acords de tal manera que ambdues parts puguin presentar-se davant dels seus i de l’opinió pública com a guanyadors, o com a mínim com a no perdedors. I, sovint, és aquesta darrera formalitat la que acaba malbaratant la possibilitat d’un acord.

El conflicte entre Israel i Palestina és de molt difícil solució, perquè es tracta de dues comunitats enfrontades en un xoc de legitimitats i segur que des d’aquí se’ns escapen molts matisos que encara deuen fer-ne més difícil la resolució. Però és evident que una de les dificultats a superar tant per part de Benjamin Netanyahu com de Mahmud Abbas és la forma de vendre un acord sense que se’ls pugui acusar, com segur que faran els respectius sectors radicals, de traïció; i tanmateix, l’acord no és possible sense concessions mútues. És el mateix que va passar a Irlanda del Nord, on l’escull més important, més que els nivell d’autogovern que aconseguien que era ben minso, era que els sectors que havien protagonitzat o donat suport a la lluita armada no podien aparèixer simplement com els perdedors. Per alguns, això era impensable, però era qüestió de prioritzar el manteniment a ultrança d’una mena de punt d’honor o l’acabament de la violència. I el resultat va ser que els qui abans havien optat per la via armada van poder accedir a les institucions públiques, i els negociadors van ser reconeguts amb un Nobel de la Pau.

En diverses ocasions, l’acord de pau al País Basc ha estat molt proper, entre altres coses perquè al si d’ETA i encara més del món abertzale hi ha el convenciment que la via armada és un carreró sense sortida. Sense sortida, però que per respecte a la seva història, als seus morts, als seus presos, no poden abandonar de qualsevol manera, reconeixent que tot plegat ha estat un error descomunal. És evident que si la proposta espanyola és la de demanar la seva rendició, que entreguin les armes i que es podreixin a la presó, als etarres no els deixen altra opció que continuar la seva lluita, per inútil que sembli. Igual que en l’anterior treva, ETA coincideix amb el Govern espanyol i les forces polítiques basques, que són aquestes les que han de decidir el futur d’Euskadi; i per ells, llavors, només es reservaven la negociació tècnica de donar una sortida al presos, que tampoc reclamaven una amnistia, i als activistes que deixessin les armes. En aquests moments ETA acceptaria qualsevol cosa que els permetés explicar d’alguna manera que l’evolució politica del País Basc ha fet inadequada la lluita armada; qualsevol cosa, menys la rendició vergonyant que els volen imposar. Però, per al Govern espanyol els gestos també són importants i prefereixen allargar el conflicte, sumar noves víctimes, amb el convenciment que assoliran la victòria final. És una qüestió de prioritats.

ETA, més terrorista que mai

Es remorejava de feia temps, però no deixa de ser una agradable sorpresa l’anunci d’ETA que està disposada a deixar les armes o a fer-les callar per donar pas a la via democràtica de resolució del conflicte basc. En qualsevol altre conflicte, ningú gosaria menystenir l’actitud d’una de les parts que decidís deixar de disparar, ni que sigui temporalment, per donar marge i temps al diàleg i a la negociació. I en aquest cas, la decisió d’ETA és unilateral i sense cap condició prèvia. Arreu del món s’ha donat la notícia amb la lògica esperança que s’obri una possibilitat per a la pau, o com a mínim que s’estalviïn noves víctimes, com ho haurien fet si l’anunciï hagués vingut de Hamàs a Palestina, dels talibans a l’Afganistan o de la guerrilla colombiana. A tot arreu, menys a Espanya.

Hauria estat comprensible que, al costat o a més a més de la satisfacció per la treva, els polítics espanyols haguessin manifestat el desig i l’esperança que ETA anés més enllà fins a dissoldre’s definitivament. Però resulta del tot insòlit que no hagin pogut dissimular el seu enuig i la seva preocupació per aquest gest del grup armat. El Govern espanyol es troba en una situació molt més còmoda, comptant que hi hagi una ETA més o menys activa, amb un degoteig controlat de víctimes, que els justifiqui l’agressió permanent al conjunt del nacionalisme basc; i sobretot contra aquells sectors abertzales moderats que voldrien impulsar processos de pau per la via de la negociació i de la democràcia. És el que fa pocs dies feia dir a Alberto Oliart, president de la Corporació de RTVE, que era més perillós el nacionalisme català, perquè “podia posar l’Estat espanyol democràticament contra la paret”. Amb una ETA desactivada, el nacionalisme democràtic basc pot esdevenir per als espanyols tan perillós com el català. Si no es restringeixen les llibertats, com ara fan amb l’excusa de la violència, els nacionalistes bascos poden recuperar fàcilment el Govern d’Euskadi i poden impulsar un procés democràtic d’exercici del Dret a l’autodeterminació reconegut internacionalment; darrerament, per la Cort Penal Internacional de les Nacions Unides. Als polítics espanyols no els fan por els possibles atemptats d’ETA: mitja dotzena de víctimes l’any consideren que és un bon preu a pagar per a assegurar-se que no hi hagi un procés democràtic de caràcter secessionista. Els fa por la pau, la no violència, en la mesura que creï les condicions perquè el poble basc pugui decidir democràticament el seu futur.

A partir d’ara, la mesquinesa de molts polítics espanyols farà que tornin a preparar el cava per si ETA es desdís de la seva decisió i tornés a disparar. Quan ells parlen de la banda armada remarcant el caràcter “terrorista” es refereixen al “terror” que els produeix el fet que la seva desaparició pogués fer obrir les portes a un procés democràtic. Per ells, ETA és des d’ahir més terrorista que mai.

No ens expliqueu sopars de duro

Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No ha estat possible. Molts teníem l’esperança que Carretero i Laporta arribessin a un acord per formar una candidatura conjunta, però, tot i que alguns encara hi veuen un bri d’esperança, sembla que l’electorat català tindrà més d’una opció independentista més enllà d’Esquerra. I encara sort que han acabat amb un cert pacte de no agressió, que esperem que es mantingui. Potser no cal que ens hi fem més mala sang i que cadascú procuri treure el millor resultat possible.

Seria molt demanar, però, que no ens expliquin sopars de duro? L’Alfons López Tena deia, potser per minimitzar el fracàs de les negociacions, que podien treure més bons resultats anant per separat que en una candidatura conjunta. Per favor. L’aparició tant de Reagrupament com de Solidaritat catalana, és el mateix resultat de la decepció per la política d’Esquerra dels darrers temps, ocupen el mateix espai polític i pretenen atreure el mateix electorat. No vull fer pronòstics de resultats ni molt menys hipòtesis del que hauria pogut passar, però és evident que no aniran tan sobrats de vots uns i altres, i que probablement no es tractarà de treure un diputat de més o de menys sinó del risc de quedar-se fora del Parlament. La suma de les dues candidatures, a més, hauria generat, com un plus afegit, un clima d’eufòria i d’esperança que ara costarà molt més de crear. No ha estat possible, d’acord. Però no pretengueu dir-nos que així anirem millor.

No cal tampoc que uns i altres pretenguin explicar-nos les seves raons, la pulcritud i la correcció de les respectives trajectòries, per argumentar que la raó està de la seva part. Ja ho poden explicar de tort i de través que, fora dels fidels aduladors de l’entorn més immediat, tothom té clar que el principal impediment ha estat la mateixa actitud personalista i la mateixa voluntat de voler que l’altre se sumi al propi projecte. No hi ha diferències d’objectius, ni de programa, ni tan sols de procediment; l’únic obstacle real ha estat la predeterminació de qui havia de liderar el moviment.

Des de Solidaritat, com en el seu moment va fer també Reagrupament, fan bandera d’una radicalitat democràtica basada, ara, en la celebració de la magna assemblea d’avui on Laporta ha de ser aclamat pels seus seguidors. No ens enganyem. Com a tots els partits polítics els líders no tenen cap inconvenient de sotmetre’s a la votació dels seus militants quan saben que tenen tot el suport assegurat. És a partir del moment en què hi comença a haver rivalitats internes per aspirar a càrrecs o a algun lloc de les llistes, que cadascú comença a buscar els seus aliats i a teixir les seves xarxes internes de fidelitats. No cal que pretenguin presentar-nos el sistema d’elecció dels candidats con a modèlic i innovador en el panorama polític català. Ja em sembla bé el procediment escollit, però no perquè cregui que aquest sigui l’únic procediment vàlid, ni en molts casos el més eficaç.

A Esquerra no li serà fàcil recuperar la credibilitat. Si haguéssim de fer cas de les promeses i de les condicions que asseguren que posaran al futur candidat a la Presidència de la Generalitat, és evident que Esquerra no té cap possibilitat de pactar amb ningú i va de dret a l’oposició. Però també tothom sap, que al capdavall aquesta mena de decisions no depenen tant de la voluntat de mantenir una suposada integritat de principis (que a voltes no és sinó una jactància electoral) com de l’aritmètica parlamentària. I, d’altra banda, molts votants tampoc no entendrien que la tossuderia per a mantenir la promesa feta tingués com a conseqüència l’arribada d’un Govern encara pitjor. I això que és vàlid per a Esquerra ho és també per a Solidaritat i per a Reagrupament. Dit d’una altra manera, des de la marginalitat és molt fàcil fer promeses quan saps que no tindràs ni l’oportunitat d’haver-les de complir.

Algú ha retret insistentment que trobava a faltar en Solidaritat un programa coherent, més enllà de la proclamació unilateral de la Independència. Reagrupament s’ha hagut d’apressar per a tenir-ne un mínim esbós... i la resta de partits, a la pràctica, porten a terme polítiques que tenen ben poc a veure amb els seus teòrics programes electorals. O és que algú es pensa que es pot fer una política més conservadora i més de dretes que la que han portat a terme els socialistes? Probablement, una part important del possible electorat de Reagrupament i de Solidaritat no els votarà en base a cap mena de programa. És un electorat cansat de tant marejar la perdiu, de tanta retòrica sobre hipotètics encaixos i sobre federalismes impossibles, de tants peixets al cove i de tanta pluja fina que no ens porten enlloc; i la gent havia rebut amb esperança l’aparició d’algú, tant li fa que es digués Reagrupament com Solidaritat, capaç de dir que ja n’hi ha prou i que tirarem pel dret. Tret de la proposta de declarar unilateralment la independència, la resta del programa és irrellevant, i en tot cas no tenen perquè ser gaire diferents el de Solidaritat o el de Reagrupament, com tampoc ho són tant a la pràctica el d’Esquerra, els dels socialistes o el de CiU.

La unitat no ha estat possible i cadascú farà la seva campanya electoral. Desitjo i espero que entre tots puguin treure un resultat prou respectable com per a fer-se respectar, i per a condicionar l’acció del futur Govern. Però que no ens expliquin sopars de duro, que en tot cas no farien sinó demostrar que ja d’entrada són capaços d’arrossegar els mateixos vicis que la resta de partits polítics.

Zapatero es treu un pes del damunt

Més d’un ha intentar explicar el retorn de Celestino Corbacho a la política catalana en clau de país, interpretant-ho com un gir cap a l’espanyolisme, o com un intent de recuperar aquelles bases socialistes que només es mobilitzen per les eleccions espanyoles. Sincerament, em sembla que al partit dels socialistes les línies del discurs van en un altre sentit. De la mateixa manera que Montilla, quan era Ministre, no va ser reclamat pel socialisme català per a cap objectiu concret, sinó que va ser l’instrument del socialisme espanyol per arraconar un Maragall que havia esdevingut excessivament incòmode, també ara cal mirar-se el cas de Corbacho des de la perspectiva de l’interès de Zapatero.

La gestió de la crisi per part del Govern del PSOE ha estat nefasta i, al capdavall, basada en polítiques extremadament conservadores. És evident que no es pot atribuir el lideratge europeu de la taxa d’atur a la gestió del Ministre Corbacho, però sí el fet que la seva incompetència ha impedit posar-hi remei; i sobretot, que el remei que finalment ha trobat és propi d’una política de dreta pura i dura, que ni el Partit Popular hauria gosat tirar endavant. Zapatero era tan conscient del desgast d’un Ministre que no ha pogut fer res més que constatar la impotència, com del fet que rellevar-lo encara hauria posat més en evidència la crisi i el descrèdit del seu Govern. Les eleccions catalanes li han vingut com anell al dit. Són l’excusa perfecte per treure’s el mort (cadàver polític, s’entén) de sobre. Coneixent la intencionalitat dels socialistes espanyols quan van decidir rellevar Maragall, tenia una certa lògica que Montilla deixés un Ministeri per a ser cap de llista a Catalunya i amb moltes possibilitats d’esdevenir President de la Generalitat. No en té cap, però, que ara tot un Ministre deixi el càrrec per anar de número tres d’una llista molt presumiblement perdedora. Si hem de basar-nos en la política seguida des del seu Ministeri, hauríem de concloure, a més, que Corbacho aporta a la candidatura socialista un viratge encara més cap a la dreta, com a valedor de polítiques socials hostils a la classe treballadora que li han valgut la convocatòria d’una vaga general.

No sé si la Montserrat Tura anirà de número dos per a compensar el perfil poc catalanista de Corbacho o si és que el Ministre de Treball anirà de número tres per a compensar el perfil tímidament catalanista de la Consellera de Justícia. És evident que, des de l’oposició, el PSC tornarà a posicions més anticatalanes, com les que tenia abans d’assumir responsabilitats de Govern, i contradictòries amb les que ha mantingut fins ara. I, per suposat, des de l’oposició li caldrà recuperar la força de l’aparell de partit que en els darrers anys havia quedat més diluït pel fet que el seu Primer Secretari compaginava la seva feina amb la de President de la Generalitat. Però la raó definitiva és que Zapatero ha volgut treure's un pes del damunt.

Boigs fan bitlles

El President de la Corporació de RTVE va fer unes galdoses declaracions al diari La Voz de Galicia que van merèixer una repulsa per part de molts polítics catalans i ara també del mateix Consell de RTVE a Catalunya. De fet, les declaracions de l’ex ministre de Defensa espanyol podrien ser signades perfectament per l’actual Ministra de Defensa, així com per la majoria de polítics espanyols, siguin populars o socialistes: s’escandalitzava per l’excés de català que es parla a Catalunya (una manera de dir que troba excessivament lenta la seva davallada); considerava més perillós el nacionalisme català que el basc, perquè per a ells ja els va bé que hi hagi violència; i que no s’havia de subestimar el nacionalisme català perquè “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.

Res de nou. El franquisme va fracassar en el seu intent d’aniquilar-nos, i ara ho intenten amb una arma de doble fil que és la democràcia. Amb una Constitució que consagra la discriminació per raó de llengua o nacionalitat, i un Tribunal Constitucional que l’interpreta seguint els dictats dels partits nacionalistes espanyols, pretenen donar cobertura democràtica a la nostra assimilació. I s’ha de reconèixer que, de moment, la nova estratègia els està anant molt millor; se n’han sortit clarament al País Valencià i aquí, encara que més lentament, anem pel mateix camí. Ja devien comptar amb unes certes reticències de sectors de la societat catalana, que són les que alenteixen el procés, però potser no amb la possibilitat d’un revolta democràtica. I amb això l’Oliart té raó: el nacionalisme català “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.

Potser la frase, però, hauria estat més encertada posada en condicional: tindríem la possibilitat de posar democràticament l’Estat espanyol contra les cordes. Per suposat que la possibilitat només existeix si es fa democràticament, però per això hi hauria d’haver a més una voluntat dels líders catalans, avui per avui inexistent. Ni tan sols els qui, amb una pretesa voluntat de trencar amb els esquemes dels partits tradicionals, i amb una pretesa voluntat de posar per davant els interessos de Catalunya, no han estat capaços de renunciar al protagonisme personal per concórrer plegats a les properes eleccions. Però l’amenaça de la qual alertava l’Oliart, ni que sigui en condicional, hi és. I és el “els bojos també fan bitlles”.

Polítics insòlits

Hi ha actituds dels partits polítics que com a mínim, i deixem-ho ben curt, es poden qualificar d’insòlites. Insòlit en el sentit d’incoherent, de poc honest, d’un sectarisme excessiu, i d’una visió molt escassa. Ho poden fer, això sí, perquè els mitjans de comunicació necessiten la dosi diària de titulars i es limiten a transcriure les frases altisonants que puntualment els proporcionen els líders polítics, renunciant a informar del context i dels antecedents de la frase, que probablement la desqualificaria.

Em sembla insòlita la petició que feia Felip Puig al PNB perquè negui el seu suport als pressupostos de Zapatero, forçant així la seva caiguda. Insòlit perquè justament ha estat CiU qui en els darrers temps ha anat prestant el seu suport al Govern socialista per tal que pogués tirar endavant les seves propostes, erràtiques i fora de temps, contra la crisi. Però insòlit també que Esquerra i Iniciativa retreguin justament a CiU que hagi donat suport als seus socis socialistes a la Generalitat, com si José Montilla com a Primer Secretari dels socialistes catalans no tingués res a veure amb el suport permanent que aquests donen a les mesures conservadores del PSOE. Com ja va ser insòlit que Esquerra posés el crit al cel pel pacte Mas-Zapatero en relació a l’Estatut, per aliar-se després amb la part espanyola del pacte.

Tot es redueix a una política de gestos. Les votacions d’uns pressupostos o d’unes mesures econòmiques no tenen res a veure amb les conviccions reals dels partits, sinó amb el tacticisme més immediat i amb la necessitat de marcar perfil amb un titular de premsa. El que passa és que els ciutadans, conscients de la banalitat d’uns i altres, saben que no es poden refiar sinó de la seva intuïció per a escollir els menys dolents o els qui, en cada situació, menys puguin perjudicar els seus interessos.

Quan la deshonestedat força a la mentida

Hi ha una fórmula per a detectar, en bona mesura, el grau d’honestedat en el raonament de les persones i, per tant, també dels partits polítics. Quan algú té raons suficients per a defensar una determinada posició no necessita altra cosa que posar la realitat sobre la taula, sense exageracions ni enganys. Quan algú ha de recórrer a la mentida, o a les veritats a mitges, o quan algú és incapaç d’aplicar el mateix criteri en qualsevol situació, és perquè ell mateix és conscient de la seva manca de raó; simplement, té la deshonestedat suficient com per a voler fer passar el clau per cabota en funció dels seus interessos particulars o partidistes.

Ara mateix se’ns anuncia un Decret llei de la Generalitat que ha d’establir una mínima capacitació dels professors universitaris en la llengua del país. Naturalment, els qui des del nacionalisme espanyol més intransigent i agressiu han fet de la lluita contra la llengua catalana una de les seves prioritats ja han posat el crit al cel. Seria perfectament lògic que hi hagués persones i partits que discrepessin d’aquesta mesura, com feia Xavier Sala Martín en afirmar que ell feia anys que feia classes a les universitats americanes sense que mai ningú li hagués exigit cap acreditació de coneixement de la llengua anglesa; podia haver dit també que els qui el contractaven no tenien cap dubte sobre els seus coneixements d’anglès, altrament la seva contractació no hauria estat possible. Però no ho és que s’argumenti amb mentides com fa el Partit Popular, quan pretén fer veure que, d’aquesta manera es tancarà la porta a les aportacions intel·lectuals de professors foranis. En primer lloc, el decret va adreçat a les futures contractacions fixes i no a les eventuals i d’intercanvi tan habituals en el món universitari; i en qualsevol cas no serà un impediment per a la seva contractació, sinó que se’ls donarà un marge de temps per a disposar del mínim coneixement de la llengua del país tenint en compte que en accedir a la plaça és perquè tenen la voluntat de quedar-s’hi. En segon lloc, no es demanarà a aquests professors que facin les seves classes en una o altra llengua, sinó que estiguin capacitats per a entendre i valorar els alumnes en la seva, la llengua pròpia de Catalunya. En una escola de primària, un nen que s’incorpora al nostre sistema educatiu provinent d’un altre país arriba a tardar un curs a posar-se al corrent dels mínims coneixements de la llengua, molt menys del que disposaran els professors universitaris que vulguin accedir a una plaça fixa en una universitat catalana. El que fa el Partit Popular és posar en dubte la mínima capacitat dels professors universitaris.

Com sempre, es tracta d’una qüestió de discriminació, de creure que hi ha llengües, races i països superiors als altres. ¿Algú es creu que el senyor Sala Martín, per més bon economista que fos, podria fer classes als Estats Units sense saber anglès? ¿Quants professors titulars hi ha a les universitats espanyoles que no tinguin un mínim coneixement de la llengua castellana? Per a una conferència, un seminari o un curs específic, arreu es pot contractar (i amb el nou Decret a Catalunya també es podrà fer) un professor que desconegui la llengua del país; però enlloc es contractaria com a professor titular d’una universitat una persona que fos incapaç d’entendre i, per tant, d'avaluar els seus alumnes.

Patent de cors de la violència

Si la política en general sembla no tenir entranyes, la política internacional supera tots els límits imaginables. Els principis ètics i morals són negligits amb absoluta facilitat quan es tracta de les relacions entre Estats. I és que, no ho oblidem, l’Estat té la patent de la injustícia, del terror i de la violència. Qualsevol crim o delicte queda immediatament justificat, o que com a mínim protegit, si es fa en nom d’un Estat. No ho diu cap legislació internacional, però, de facto, tothom admet que els Drets humans, els mateixos tractats internacionals i per suposat les resolucions de les Nacions Unides estan supeditades a l’arbitri de qualsevol regim, per sanguinari que sigui, si pot actuar en nom d’un Estat.

Només en determinats casos, quan hi ha interessos econòmics pel mig, la comunitat internacional ha acabat intervenint per acabar amb situacions de flagrant injustícia, de persecució de pobles sencers, i en definitiva de terrorisme d’Estat. No va ser la massacrada dels kurds ordenada pel règim iraquià de Saddam Hussein el que va desencadenar les ires de la comunitat internacional, sinó la invasió dels pous de petroli de Kuwait. Els crims dels diferents Governs israelians són acceptats i tolerats, malgrat que contravinguin constantment les resolucions de les Nacions Unides. El suport als talibans, o un més que possible pacte per a la tornada d’un règim similar, no depèn del respecte que puguin tenir envers les dones afganeses, sinó de la salvaguarda dels oleoductes. Cap de les barbaritats del règim xinès no impedeixen que es mantinguin unes excel·lents relacions amb el gegant asiàtic; per sanguinari i antidemocràtic que sigui, és sobretot un gran mercat i una gran oportunitat de negoci. I a un nivell més proper, ho veiem amb les relacions entre Espanya i el Marroc. Quan es tracta de defensar un illot de les costes africanes, el patriotisme espanyol seria capaç de desenterrar la destral de guerra. Però no es mou ni un dit per a defensar els drets humans, els drets del poble sahrauí, ni tan sols els ciutadans espanyols agredits en aquell país. Per damunt de tot, prevalen els interessos econòmics i la necessitat de tenir unes relacions de bon veïnatge.

La política internacional no entén de Justícia ni de Drets humans. Fins i tot la Cort Penal Internacional, o més pel seu compte algun que altre jutge estrella, no actuen mai sobre els dictadors en actiu. Mentre els seus crims siguin perpetrats en nom de l’Estat, tenen la immunitat assegurada. El que no admet l’Estat, cap Estat del món, és que algú els prengui l’exclusiva de la violència; ni que sigui en nom de llibertat i de la democràcia.

No perdem més el temps en ximpleries

Finalment, no ha estat possible. En les eleccions del proper més d’octubre hi haurà tres candidatures independentistes: ERC, Solidaritat Catalana i Reagrupament. No és el que molts independentistes hauríem volgut, convençuts que més enllà d’Esquerra, i sobretot de l’Esquerra dels darrers anys, hi ha un espai per a un independentisme desacomplexat i decidit a tirar pel dret; però no per a dos més, quan entre ells no hi ha altra diferència que la dels seus líders. No cal donar-hi més voltes, però, ni fer-ne un drama.

Ja és molt que hagin arribat a fer un pacte de no agressió. S’hauria de ser molt curt de gambals per pensar que l’electorat de cap dels dos grups, Solidaritat i Reagrupament, entendria que se li expliqués la bondat exclusiva del seu, enfront de la perversitat de l’adversari. Si l’objectiu és el mateix, ja ens trobarem més endavant; i això val també per a Esquerra. Farien bé les respectives direccions d’enviar missatges clars i contundents en aquest sentit a les seves bases, per evitar els ressentits o els que creuen en el messianisme. Seria un molt mal indicador que cap de les tres opcions s’hagués de reivindicar i fer un lloc al Parlament atacant els qui han estat, podrien haver estat, i ben segur que en un moment o altre seran, companys de viatge. L’enemic a batre, segur, és un altre. La independència no l’assolirem perquè cap d’aquests tres haurà pogut arraconar els altres dos; sinó, ben al contrari, quan entre tots aconseguim implicar-hi també CiU, IC-V i sectors dels socialistes.

Com a independentista, valoraré el resultat final en base a la suma dels vots i dels escons independentistes. No tinc cap problema per animar a votar, fer campanya i col·laborar amb qualsevol de les opcions que tenen el mateix objectiu. Si els partits escullen els seus candidats en votacions internes, el conjunt dels ciutadans els escollirem el dia de les eleccions. El nom dels qui acabaran obtenint un escó és irrellevant, si al final s’han de posar al servei de la causa comuna. No podem perdre més el temps amb ximpleries, ni desqualificar cap de les opcions. Qualsevol és bona si ens ajuda a avançar cap a la independència.

La anormalitat com a sistema

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Se’m fa difícil, hores d’ara, preveure què pot passar amb la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència, oi més quan encara no està clar el paper que finalment jugarà Reagrupament. Tinc la impressió, però, que el principal obstacle a superar serà el de contrarestar la normalitat amb què molts ciutadans de Catalunya han acabat acceptant una situació absolutament anormal i insostenible.

Tot i que hom pot recordar que històricament hi ha hagut moviments i partits que han reeixit en molt poc temps, és possible que costi de fer creïble una proposta sortida del no res i en quatre dies. Podem parlar de la necessitat de la regeneració política, de l’apoltronament dels professionals de la política, però en el fons una part important de la població ja dóna com a normal i irremeiable la situació actual i acaba pensant que, al capdavall, la política és això i que els que vinguin nous acabarien fent el mateix que els altres.

D’estudis sobre l’espoli fiscal que pateix Catalunya n’hi ha molts; i, encara que puguin diferir en matisos, tots coincideixen en què el preu que paguem els catalans per a ser espanyols és descomunal i insostenible. Cap país del món podria suportar ni toleraria un espoli equivalent al 10% del PIB, o el que és el mateix que a cada català ens costa tres mil euros anuals el fet de mantenir-nos dins de l’Estat Espanyol. Una quota elevadíssima per a formar part d’un club que ens menysprea i ens discrimina en tots els sentits. Ja hi ha estudis sobre el que es podria arribar a fer anualment si amb un Estat propi ens alliberéssim d’aquest espoli: des d’increment de pensions a millora de serveis o d’infraestructures. Però els catalans hem assimilat com a normal aquest espoli, fins al punt que alguns poden vanagloriar-se d’aconseguir la promesa (que saben que després no es complirà) de reduir-ne una petita part. Com si féssim un homenatge i nomenéssim benefactor el lladre que promet robar-nos una mica menys.

Amb absoluta normalitat s’accepta una Constitució que estableix (en contra dels principis de la pròpia Constitució) la discriminació dels ciutadans de l’Estat en funció de la seva llengua; una discriminació que en un país normal seria titllada simplement de racista. I en canvi, aquí, és ratificada per un Tribunal Constitucional corromput políticament, i acceptada amb més o menys resignació per sectors de la societat catalana com la cosa més normal del món. Tenim, en general, una Justícia que es mou als dictats de la política, que fa judicis d’intencions en funció de l’interès de determinades ideologies, i com a màxim els més agosarats arriben a discrepar-hi, enlloc d’exigir-ne la imputació per corruptes.

Hi ha partits i persones, algunes penso que sense mala fe, que no es cansen de proposar i de reivindicar un model federal que saben que és radicalment rebutjat per la part amb qui ens hauríem de federar. Els dirigents socialistes, però també una gran massa de votants, continuen veient com a normal que les seves propostes federalistes i de convivència al si de l’Estat siguin menyspreades i ridiculitzades pels seus propis dirigents i companys de partit. I amb tota normalitat aspiren, sabent que és pura utopia, a ser menystinguts una mica menys. Parlen de no arriscar-se a aventures de final incert, referint-se a la independència, quan ells ens han portat, una i una altra vegada, a aventures absolutament fracassades. Però és un fracàs que els nostres dirigents, i amb ells una part de la societat catalana, ja accepten en un fatalisme crònic com a normal.

Presentem com a victòries el que són simples derrotes, potser menys estrepitoses que altres, però derrotes al capdavall. I el que és més greu, les assumim com a normals i encara ens demanen que agraïm als nostres agressors que prometen ser menys cruels que els altres.

La resposta normal i lògica, en un país normal, seria acabar d’una vegada amb tanta humiliació i tant d’odi contra els catalans, de l’única manera normal i lògica possible: creant un Estat propi. Però estem tan avesats a pagar una quota altíssima per a ser discriminats i menyspreats que som capaços d’agrair i donar la nostra confiança a qui ens prometi, sense sortir d’aquesta insòlita normalitat, que les agressions i l’espoli potser serà menys durs. Com si el nostre destí estigués entre romandre en una cel·la de càstig o gaudir del privilegi d’una cel·la normal, enlloc de trobar normal i lògica la via cap a la plena llibertat.

La submissió també es paga

Com aquell qui res, ens presentaven ahir que els dirigents d’algunes de les caixes recentment fusionades s’havien apujat els sous en el darrer any prop d’un escandalós 40%. I els qui, després de negociar la fusió, havien deixat els seus càrrecs en aquestes entitats ho feien amb unes primes milionàries. Res de nou. Res que no fos previst i cantat. D’alguna manera s’havia de pagar als qui dilapidaven un patrimoni de Catalunya, com era el nostre sistema de Caixes, en benefici dels grans interessos de l’Estat.

No em va sorprendre gens la notícia que ahir donava Televisió de Catalunya. Al Govern espanyol li haurà sortit bé la jugada, que encara ha d’acabar de completar amb noves fusions i privatitzacions, per un preu que pot escandalitzar els contribuents, els pensionistes a qui es rebaixen les pensions, els funcionaris a qui també s’ha rebaixat el sou, i en general els ciutadans que veuen retallats els serveis, que és un preu que deu satisfer les butxaques d’aquest dirigents que s’han avingut a la farsa, però que per als promotors de la liquidació del sistema català de Caixes és un preu ben mòdic. El que em sorprèn és que ara algú faci cara de sorprès; que no s’hagin irritat abans amb l’actitud del Govern català fent el joc a la banca espanyola; que no hi hagi hagut cap resistència interna a acceptar aquestes fusions trampa per a les quals ara es paga degudament als qui interessadament s’han venut un patrimoni que era de tots.

Una vegada més ja hem fet tard. La submissió, a Catalunya, sempre ens surt molt cara. I el que és insòlit és la incapacitat de reacció. Quan temps enrere alertava sobre els perills d’aquestes fusions imposades, tenia la sensació d’estar predicant al desert. Ara només en veiem la recompensa que n’han tret alguns dels seus dirigents, aviat en veurem el desastre final.

Tancament de Caixes

Girona se salva pels pèls

Amb les Caixes ja hem fet tard

Tancament de Caixes

Fusió o liquidació de les Caixes

Fusions interessades

Hem perdut la nostra caixeta

Si som l’esquerra nacional, a la vaga general

Aquest és el títol que feia servir el diputat d’Esquerra Joan Tardà per carregar contra la política econòmica del partit socialista. I un títol, o com a mínim la conclusió final, que de ben segur que comparteixen la gent d’Iniciativa. La política econòmica socialista ha estat una política descaradament de dretes, sempre; PSOE i PP sovint s’han acusat mútuament de copiar-se el programa, i l’única diferència són les formes. Les darreres reformes i retalls socials que els socialistes s’han vist obligats a emprendre a causa de la crisi, no hauria gosat emprendre-les el Partit Popular, perquè se li hauria tirat tothom en contra. Tothom, menys la patronal, és clar.

La sort del Partit dels Socialistes és que porta un nom que recorda, ni que sigui vagament, un passat i unes concepcions teòricament d’esquerres. I és en base a aquest nom que determinats partits opositors a CiU apel·len a un hipotètic front d’esquerres, encara que després acabi fent polítiques netament conservadores. Esquerra i Iniciativa poden sumar-se a la convocatòria de vaga general, sobretot de cara a les properes eleccions, perquè el blanc de tots els retrets se’ls enduu el Partit dels Socialistes, a qui ells han anat donant suport els darrers set anys, encara que fos des d’una posició marginal. Poden argumentar que les reformes fiscals, del mercat laboral i de les prestacions socials, sempre en detriment dels treballadors, són competència del Govern espanyol i no del català; però no poden obviar que aquest Govern espanyol porta a terme aquestes polítiques antisocials gràcies al suport dels socialistes catalans, i en definitiva del Govern de la Generalitat presidit per seu Primer Secretari, i dels seus socis.

Si, tal com preveuen les enquestes, CiU arriba a la Presidència de la Generalitat no haurà de fer grans reformes ni canvis en la política seguida fins ara, perfectament assumible per la dreta catalana. Dubto que, per exemple en el cas de l’ensenyament, hi hagi tantes protestes i tantes vagues per a defensar l’escola pública com hi ha hagut fins ara, ni que els ecologistes puguin estar més descontents amb l’acció de Govern. La Vaga general d’aquest mes de setembre va adreçada principalment al PSOE perquè és el partit que dirigeix l’administració amb competències per a fer les retallades socials, però de fet també va adreçada als que li han donat suport i als qui, de governar ells, haurien seguit polítiques similars.

Contra l’esport català

Ho he dit en altres ocasions: Catalunya no és una Nació sense Estat, sinó una Nació sotmesa a un Estat que li és hostil. La darrera víctima sembla ser que serà el campió del món de Bike Trial, a qui la Federació espanyola ha exclòs de la seva selecció, de cara al proper campionat a celebrar al Canadà, perquè va participar en un altre campionat on defensava la samarreta de la selecció catalana. També en els darrers campionats europeus d’atletisme diversos atletes catalans es van queixar de les traves que els havien posat des dels organismes esportius espanyols.

Al marge dels arguments estrictament identitaris, que són els que realment justifiquen el dret i la necessitat de disposar d’una selecció pròpia, sorgeixen sovint tot un seguit d’arguments fins a cert punt contradictoris. D’una banda, des d’alguns sectors catalanistes, s’ha pretès argumentar que Catalunya, si competís internacionalment, tindria un paper ben rellevant, en alguns casos capdavanters, en d’altres per davant de la selecció espanyola i en d’altres podríem fer-hi un paper equiparable al de tantes altres petites o mitjanes nacions; un argument innecessari perquè el dret a tenir una selecció no prové de la capacitat esportiva sinó de la identificació nacional. D’altra banda, també hi ha l’argument, més infantil o de més mala bava, de dir que anant junts podríem tenir més èxits esportius que anant per separat: no hi ha cap Estat independent, per petit que sigui, que renunciï a la pròpia selecció per sumar-se al carro guanyador d’una gran potència esportiva; Espanya mateix podria renunciar a presentar-se com a tal i afegir-se a la selecció nordamericana, i així guanyarien moltes més medalles olímpiques. Hi hauria encara un argument centrat més en la participació esportiva: presentant-se Catalunya i Espanya per separat hi hauria més atletes de l’actual Estat espanyol participant en campionats internacionals.

Però, els espanyols no s’estan de romanços. A ells els importa ben poc que puguin participar més o menys esportistes en competicions internacionals, o que es puguin assolir més o menys èxits; a ells l’únic que els interessa és la qüestió identitària, i l’interès polític d’evidenciar l’espanyolitat de Catalunya. I si per això han de perdre un campionat, deixant Dani Comas fora de la seva selecció, no tindran cap dubte que abans és la política que l’esport.

Consulta sobre tres opcions

Després de les reiterades burles i negatives dels socialistes espanyols a qualsevol proposta de caràcter federal, s’ha de tenir humor per insistir en el tema. Un sistema federal es basa en la complicitat i la cooperació de parts diverses; i en el nostre cas els espanyols, ni els populars ni els socialistes, no és que no vulguin transformar l’Estat per tal que s’hi sentin còmodes les diferents nacionalitats i cultures, sinó que neguen l’existència de les altres. I, malgrat tot, encara hi ha catalans bufanúvols que persisteixen en la idea federal, potser per no haver de reconèixer el seu fracàs.

L’ex President de la Generalitat, Pasqual Maragall, proposava que es fes a Catalunya un referèndum on els ciutadans poguessin escollir entre tres opcions: acceptar la situació actual, anar cap a un sistema federal o la independència. El resultat d’una Consulta feta en aquestes condicions estaria cantat: guanyaria per una majoria aclaparadora l’opció federalista, i per tant podria ser una aposta intel·ligent per part dels federalistes. De fet, una proposta semblant ha sorgit també a Escòcia com a possible alternativa a la manca de majoria de l’SNP per a convocar el referèndum per la independència. Naturalment que, com en tota consulta, la pregunta condiciona decisivament la resposta; i des d’una perspectiva independentista la consulta amb aquestes tres opcions de resposta seria una consulta trucada. Els federalistes catalans, però, saben que la seva proposta és inviable sobretot perquè la tercera via precisa de l’acceptació i la participació del conjunt de l’Estat. I si fins ara tant els socialistes (i aquí hi hem d’incloure els socialistes catalans) com els populars es neguen a aplicar l’Estatut, ni tant sols les restes de l’Estatut que no han estat revocades pel Constitucional, com pretenen proposar un pacte federal!.

Però ja és molt que a les files socialistes gent com Pasqual Maragall que admetia que havia votat l’Estaut tapant-se el nas, per les retallades introduïdes, o gent com Ferran Mascarell, s’adonin de dues coses: primera, que amb la interpretació del Constitucional el marc legal actual és inviable per a Catalunya, i segona que s’ha de donar veu a la ciutadania perquè expressi la seva voluntat. Però, esperar que a Espanya respectin democràticament la voluntat del poble de Catalunya no és només una utopia sinó una quimera.

Negociar? Només si surt a compte!

L’alliberament, ahir, dels dos cooperants catalans segrestats des de feia gaire bé nou mesos, ha tornat a posar sobre la taula no solament el debat sobre què, quan i amb qui es pot negociar, sinó sobre la deshonestedat de molts polítics espanyols. La conclusió negociada del segrest ha vingut pocs dies després de l’intent fallit del Govern francès d’alliberar per la força un ciutadà seu que en va resultar mort, i també ha coincidit en el mateix dia que un altre segrest, en aquest cas d’un autobús a Manila, va acabar en tragèdia amb el resultat de diversos turistes morts, a més del segrestador.

Una primera consideració és l’actitud perversa dels Governs espanyols que quan els ha convingut han negociat amb qui ha calgut (tant els governs del PP com els del PSOE han negociat en algun moment amb ETA), però han criminalitzat la negociació quan han vist que en podien treure més rendiment partidista. En aquest cas és evident que s’ha pactat amb terroristes, i que en la negociació hi ha entrat en joc tant la compensació econòmica com l’alteració de la legalitat amb l’intercanvi de terroristes pels segrestats. L’argument dels contraris a tota negociació forçosament fora de la legalitat, que seria lícit si s’apliqués conseqüentment en tots els casos, el donaven ahir mateix veus properes a Al-Qaida: “El Govern francès hauria d’aprendre del Govern espanyol a l’hora de tractar aquests temes”. En definitiva, els terroristes ara saben que surt més a compte segrestar un espanyol que un francès. Però en aquest cas, a Zapatero li ha vingut com anell al dit l’èxit d’aquesta negociació, no perquè l’importi un rave la vida dels cooperants sinó perquè s’ha apuntat una medalla que sempre ajuda a mitigar el descrèdit en què està immers. Quan el PP o el PSOE diuen que no s’ha de negociar amb ETA, podeu escopir-los directament a la cara perquè estan mentint grollerament, i el que volen dir és que no hi pactaran i preferiran continuar posant en perill la vida de persones innocents, si no els surt a compte políticament.

L’obligació de qualsevol Govern és prioritzar les vides humanes; i per tant amb la mateixa lògica que s’ha negociat amb els terroristes d’Al-Qaida s’hauria de poder negociar amb ETA. L’existència de grups armats, per les motivacions que sigui, no és problema ni molt menys culpa dels ciutadans que en poden patir les conseqüències; aquest és un afer que han de resoldre els Governs. Quan hi ha vides en joc, aquesta ha de ser la prioritat. Per tant, un cop resolta la prioritat, és a partir d’avui que s’ha de veure la veritable voluntat del Govern espanyol per resoldre el tema del terrorisme d’Al-Qaida, i és ara que no hi ha violència al País Basc (per molt que els pesi als dirigents espanyols) que haurien de buscar la solució al conflicte.

S’ha aixecat la veda contra el català

L’actitud de la defensora del Pueblo, recorrent la nova Llei d’acollida de Catalunya davant del Constitucional, és una mostra del que s’esdevindrà a partir d’ara. L’estratègia dels falangistes espanyols, tant dels que encara en llueixen els símbols a la solapa com dels que es van disfressar de demòcrates per a sobreviure al franquisme, els està funcionant a la perfecció. El mateix objectiu d’aconseguir una Espanya que sigui “Grande y Libre” però que sobretot sigui “Una”, el tenen més a prop que mai. Amb la transició, els feixistes espanyols van acceptar incloure en el text constitucional termes com “Nacionalitat”, “protecció de les llengües de l’estat”, i un cert sostre competencial; però consideren que ara ja ha arribat l’hora d’acabar amb tot plegat i tirar pel dret.

Els peons del Tribunal Constitucional (peons amb sou d’or, això sí), d’acord amb les consignes de partit van trencar el mínim equilibri que alguns encara hi veien en aquell text constitucional. Ara ja tenen, la interpretació de la Carta Magna que els ha de permetre completar el genocidi lingüístic i cultural. Quan el Síndic de Greuges o la Consellera d’Acció Social i Ciutadania es queixen pel recurs presentat, al·legant que això pot trencar la cohesió social, sembla que obviïn que aquest és l’objectiu de l’entramat polític del qual formen part els juristes del Constitucional i la Defensora del Pueblo. És una qüestió d’odi contra Catalunya, i en general contra tot el que pugui trencar el seu concepte franquista d’”Unidad Nacional”. Són els mateixos que se n’estan sortint al País Valencià liquidant la llengua dels valencians, els mateixos que fan la vista grossa, quan no fomenten i hi donen suport, a les accions violentes contra els activistes valencians. I que ara, donat que a Catalunya són una minoria, s’han marcat l’objectiu de crear conflictes i descohesionar el país. Saben que la llengua catalana és un element de cohesió i d’integració per a la gent nouvinguda, i per això, amb una actitud insolentment racista, pretenen trencar-ho. Fins i tot hi havia hagut sentències de la Justícia espanyola que avalaven la immersió lingüística, precisament per aquest caràcter integrador; però ara les consignes polítiques han canviat.

Però això només és una mostra del que s’esdevindrà a partir d’ara. Ja tenen la interpretació més franquista del text constitucional que els permet anul·lar de facto la minsa autonomia existent, i atacar de ple la llengua catalana. Ara tot se’ns girarà en contra, si no hi ha una reacció (que de moment no es veu per enlloc) de la classe política disposada a fer-hi front. L’actitud dels socialistes, dels convergents, del síndic de greuges, i tants altres dient que s’ha de negociar amb els qui han iniciat l’ofensiva final no és sinó un acte d’imbecil·litat o de cinisme.

No m’importen les raons, sinó els resultats

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)

Fins al darrer moment, viurem una carrera de desgast per veure quin gall es fa amo del galliner o per veure si acabarem presentant dos galliners per separat. No hi ha dia que als mitjans de comunicació i sobretot als fòrums digitals no apareguin escrits intentant recolzar l’actitud del metge de Puigcerdà o la de l’ex President blaugrana. En el pitjor dels casos, insensatament perquè no sabem com acabarà tot plegat, n’hi ha que es dediquen a carregar i a desqualificar el qui avui pot semblar un adversari, demà pot ser un soci de coalició i, en qualsevol cas, en un moment o altre haurà de ser un aliat imprescindible.

Uns i altres s’esforcen per presentar-se com els més legitimats per a liderar el que hauria de ser la coalició independentista transversal que hauria de revolucionar el panorama polític català. Des de qui argumenta que Carretero hauria de ser-ne el capdavanter perquè va ser també el primer en exposar públicament el seu projecte, a qui defensa Solidaritat perquè és qui ha creat la Plataforma on haurien d’integrar-se tant el partit Democràcia Catalana de Joan Laporta, com el Reagrupament de Joan Carretero. A partir d’aquí, hi ha els mutus retrets de personalisme dels seus dirigents, de dialogar més a través dels mitjans que discretament cara a cara, i els fidels d’ambdós bàndols que troben mil i un arguments per a defensar el procés seguit pel seu grup. Sincerament, els arguments i les raons, en aquest cas, em serveixen de ben poc. Ja sé que no hi ha ni el partit perfecte ni el candidat immaculat. M’importa ben poc saber quin dels dos és més personalista, quin és més obert i transparent, o quin dels procediments encetats és el més correcte. L’únic que m’interessa és quin pot ser més eficaç per a la consecució de l’objectiu comú.

Com a militant d’ERC¹ he estat, des de fa anys, molt crític amb la direcció del Partit sense estar enquadrat en cap dels corrents interns que Joan Puigcercós ha aconseguit finalment engolir o foragitar. Precisament aquests dies de vacances he publicat tot un seguit d’articles sota el títol “Dels corrents crítics als projectes personals” en què faig un resum del procés que ha seguit Joan Puigcercós per a fer-se amo i senyor del partit republicà. Com a independentista que no aspiro (i no vull) a cap càrrec ni figurar a cap llista, no em preocupa tant la destrossa interna que n’ha fet l’actual direcció d’Esquerra com que aquesta destrossa sigui un fre i un obstacle per a les aspiracions de molts catalans d’avançar definitivament cap a la independència. També com a militant d’ERC vaig saludar molt sincerament l’aparició de Reagrupament, i després de Solidaritat Catalana, perquè crec que el país necessita un revulsiu que reculli l’anhel de molts catalans, frustrat en bona part per l’erràtica política de la direcció republicana.

Ara mateix, doncs, m’importen ben poc les raons que em poden donar els dirigents d’Esquerra per a argumentar que aquesta vegada sí que aniran de debò, que a CiU li exigiran tot allò que no van exigir als socialistes; o les raons que em poden donar els reagrupats per a defensar el lideratge de Carretero o les dels altres defensant l’opció laportista. El que de veritat importa, o almenys a mi m’importa, és que l’opció o les opcions resultants siguin les més eficaces per al país. Si al capdavall de tot el procés de liquidació de les dissidències i discrepàncies internes, Joan Puigcercós aconsegueix, tal com va prometre en el darrer Congrés, fer el salt per esdevenir el grup majoritari de l’esquerra, em trauré el barret i donaré per bona la purga que a priori m’ha semblat suïcida; però si, tal com pronostiquen totes les enquestes, no solament no hi ha un salt endavant (que com a mínim hauria de ser de 25 diputats) sinó que es fan passes enrere, tenint tota la conjuntura a favor, aleshores en demanaré la seva dimissió. I el mateix puc dir de Carretero i Laporta. Si, amb la fórmula que sigui, s’aconsegueix el resultat que caldria esperar d’un desencís general per la política dels partits tradicionals i d’un creixement innegable del sentiment sobiranista (Joan Carretero deia que menys de 10 diputats s’hauria de considerar un fracàs, i Laporta afirmava que ell no es presentava per a ser una força residual al Parlament), haurem de convenir que s’ha encertat en la fórmula i aplaudir-ne els dirigents. Contràriament, si el resultat de la picabaralla, amb entesa final o sense, és també un fracàs electoral caldrà censurar-los tots dos.

Insisteixo, m’importen ben poc les raons i els raonaments. Si en les actuals circumstàncies del tot favorables a una opció independentista, no s’assoleixen bons resultats no hi haurà altra conclusió que admetre la ineptitud dels seus líders. Encara hi són a temps, espero, per a no malbaratar el somni de tanta gent que no perdonaria que afanys de protagonisme, preteses raons personals i orgulls mal entesos, ens aboquessin al fracàs,

(1) Com que en un article anterior, algú ja em reptava a dir “què votaria jo”, només recordar que, a diferència de Carod Rovira que en afirmar que no aniria a les llistes d’ERC deia que “recuperava la llibertat de visió”, jo no l’he perduda mai aquesta “llibertat”. Puc ser soci d’una Colla castellera, però participar quan vulgui en una exhibició de Gegants. O no?

Justícia prevaricadora i corrupta

Als qui no som del món del Dret, als qui ens mirem l’Administració de la Justícia des de fora, i normalment des de lluny, ens sorprenen sovint determinats procediments i determinades resolucions o sentències. La Justícia és cega, diuen. I amb aquest principi contemplem atònits decisions judicials que només poden procedir de la fredor més inhumana: des del desnonament d’una família que destorbava uns interessos immobiliaris o empresarials, a l’exculpació d’una persona evidentment culpable amb l’excusa que alguna de les proves s’havien obtingut amb un procediment no autoritzat, o la consideració d’atenuants del tot incomprensibles per a una persona no avesada en el món de la Justícia.

Resulta, doncs, incomprensible i fins i tot repugnant veure com es priven dels seus drets persones carregades de raó, encara que potser els manca aquell paper que ho demostraria, o que es dóna la raó a d’altres que pel més elemental sentit comú no n’haurien de tenir, encara que potser disposen d’un paper que els permet justificat la injustícia. I hom podria arribar a acceptar aquesta mena de concepció de l’administració de la Justícia, inflexible i inalterable davant de la racionalitat i del sentit comú, si sempre es mostrés igual d’escrupolosament irracional i basada només en els fets provats i documentats. Però, no. Aquesta mateixa Administració de justícia que en determinats moments s’excusa en què només li valen les proves documentals, de cop i volta actua amb un criteri absolutament oposat i no té cap necessitat d’haver de demostrar res per a emetre les seves sentències, es poden fer judicis d’intencions i negar la literalitat dels fets i de les lleis.

Legalment, quan una persona ha complert la seva condemna, es diu que ha satisfet el seu deute amb la Justícia i, per tant, mentre no es demostri el contrari ja no se li pot retreure res més. Celebrar, per part d’amics i familiars, que una persona ha acabat el seu període de reclusió no hi ha cap llei que ho prohibeixi. Cap jutge gosaria prohibir un acte de benvinguda a un ex pres de l’estil de Roldan, o de Mario Conde, o de l’estil del Luigi, del Millet o del Prenafeta; una altra cosa és que en aquests casos són ells mateixos i el seu entorn els qui saben que val més tapar-se les vergonyes i sortir de puntetes de la presó. Gosen fer-ho, això sí, quan l’ideari polític de la persona a qui pretenen homenatjar o donar la benvinguda és d’una ideologia molt oposada a la seva, sense esperar a tenir cap prova de què en aquell l’acte s’hi pugui cometre alguna altra acció delictiva. És el mateix que passa quan es condemna unes persones per envair una “propietat privada”, quan resulta que aquesta “propietat privada” és una piscina construïda il·legalment en un espai públic; i tothom sap que cap jutge condemnarà l’empresa que ha envaït propietats privades del Pallars, perquè l’afany de lucre de l'empresa no té aturador ni necessita permisos municipals ni dels propietaris.

L’aplicació d’un o altre criteri pot resultar més o menys incomprensible per als profans del dret. Però l’aplicació de criteris diferents en funció de la ideologia o del poder de les parts, no mereix altre nom que el de prevaricació i corrupció en majúscules, del conjunt del sistema d’Administració de la la Justícia.

Dels corrents crítics als projectes personals V

Puigcercós pot dir ara, ben orgullós, que amb dos anys ha aconseguit un partit cohesionat, sense veus discrepants, ni moviments crítics, ni corrents interns. Abans ja dominava l’estructura del partit, però ara domina el partit sencer. Té via lliure, de fet ja la tenia de feia temps molt abans de la desbandada dels que han anat a Reagrupament o a Solidaritat Catalana, per a imposar les seves tesis i aplicar el seu projecte. Les aprovacions a la majoria dels òrgans del partit seran per unanimitat, per aclamació.

No sé si queden, ni que sigui a títol individual, gaire veus discrepants amb l’actual direcció. Si algú té aspiracions a tenir algun càrrec intern, a ser candidat en algunes eleccions, ja sap que això és incompatible amb la crítica interna: qui es mogui no sortirà a la foto. Potser per això, devem quedar ja només aquells que des de fa temps hem renunciat a presentar-nos com a candidats de res; predisposició per a col·laborar si se’m demana, però res més. La “llibertat de visió” que insòlitament deia que havia recuperat Josep Lluís Carod Rovira en ser apartat de les llistes, jo no l’he perduda mai. La llibertat no té preu i no me la deixaria perdre per una poltrona.

Algú em pot argumentar que aquesta actitud personalista de Joan Puigcercós de fer-se un partit a la seva mida no és pas tan diferent del paper que poden fer Carretero a Reagrupament o Laporta a Solidaritat Catalana. Evidentment. I la veritat és que em preocupa ben poc el personalisme de qualsevol dels tres, i no em faria res de fer-me’n admirador i servidor fidel si amb el seu personalisme ens ha de portar cap a la independència. El que em fa por no és aquest personalisme, sinó la seva ineficàcia. En la mesura que algú personalitza el projecte, i elimina o margina tota discrepància, crítica o dissidència, n’assumeix també tota la responsabilitat. Tot el mèrit serà seu, i la responsabilitat del fracàs, també.

Dels corrents crítics als projectes personals IV

Defenestrat el Carod i foragitat el Carretero, els quedava l’Uriel Bertran amb la seva Esquerra Independentista. Com a diputat tenia un paper més que discret, com tants altres diputats d’Esquerra, no sé si per voluntat pròpia, per incapacitat o perquè no li donaven joc per a fer res sabent que no era “dels seus”. I hauria acabat la legislatura sense pena ni glòria, i per tant fàcilment descartable per a les properes eleccions, si no hagués estat per la irrupció del moviment de les Consultes populars.

A la Direcció d’Esquerra, com a la resta de partits, els va venir de nou tota la moguda que va seguir la consulta d’Arenys de Munt. No era aquesta ni la previsió ni l’estratègia aprovada pel darrer Congrés d’Esquerra. L’Uriel Bertran, així com d’altres militants d’Esquerra, s’hi va agafar de seguida i hi va portar a terme una tasca ben meritòria i eficaç. Això li tornava a donar relleu polític i feia més difícil argumentar que es prescindia d’aquest actiu a l’hora de configurar les llistes electorals. Tot i que semblava que Esquerra no es podia girar d’esquena a les consultes populars, i de fet a la majoria de les poblacions on s’han celebrat els seus militants hi ha treballat activament, el cert és que una cosa era la ruta marcada per la Coordinadora de les Consultes Populars i una altra la que tenia al cap la direcció d’Esquerra.

Tant és així, que la Mesa del Parlament, per unanimitat, amb els vots d’Esquerra, va tombar la darrera proposta d’Iniciativa Legislativa Popular que era l’única forma de salvar l’escull legal de la pròpia Llei de Consultes que havia estat invalidada de bones a primeres pel Tribunal Constitucional. Suposo que va ser la gota que va fer vessar el vas, i que va motivar que dues de les cares més significatives del moviment de Consultes populars per la Independència abandonessin els seus partits. És el que va fer l’Uriel Bertran amb Esquerra, apuntant-se a la mova plataforma de Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència. I al darrere de l’Uriel Bertran han abandonat el partit persones significatives com el catedràtic Hèctor Bofill. Es culminava així, per a satisfacció d’alguns, la neteja de dissidències organitzades al si del partit.