A l'interior de CiU sembla que l'embolic és monumental. El que no em queda tan clar és si les tensions internes vénen motivades per projectes polítics divergents, o si es tracta simplement de picabaralles particulars, personals, per a seure a la poltrona. Sembla evident que Unió Democràtica i molt especialment el seu líder representen una opció més conservadora socialment, i menys sobiranista des del punt de vista nacional, encara que al si de la formació democristiana hi trobaríem gent de tarannà més progressista i més nacionalista que Duran i Lleida.
El mateix dia en què Convergència convida i ret homenatge al caigut president del PNB, Josu Jon Imaz, Duran i Lleida atura la seva nominació com a candidat a les eleccions generals perquè diu que vol que abans s'aclareixi el projecte de refundar el catalanisme anunciat per Artur Mas. La caiguda d'Imaz de la cúpula del PNB ve motivada per la seva actitud molt més pactista i col·laboracionista amb l'Estat espanyol que una part important de la militància i de la direcció del seu partit, amb Ibarretxe al capdavant. Diguem que el seu posicionament coincideix molt més amb el de Duran i Lleida que amb el de l'Artur Mas, o com a mínim amb aquest Artur Mas que fa proclames d'aplegar el catalanisme per plantar cara a Madrid.
Si la idea que té l'Artur Mas de refundar el catalanisme coincideix amb els plantejaments d'Imaz, Duran i Lleida pot estar tranquil que té força números per a ser ministre. Tot fa témer, però, que no preocupi massa la possible contradicció que hi pot haver en el fet de posar-se al costat d'Imaz, en aquests moments, i alhora fer grans proclames i mantenir una tensió amb el seu soci democristià que ve a representar el mateix que el defenestrat dirigent penebista. Al capdavall, tot sembla un joc intern de lluita per la parcel·la de poder que representa CiU, que pot interessar als propis protagonistes i als entorns més immediats que aspiren a col·locar-se en un futur proper si guanya el seu líder... però que té ben poc interès per al conjunt del país. És molt semblant a algunes de les pugnes internes que malauradament també viu, i pateix, Esquerra Republicana de Catalunya.