Fa quatre dies, com aquell qui diu, el PP i el PSOE s’acusaven mútuament d’entorpir- la renovació preceptiva del Tribunal Constitucional. Legalment, s’haurien de posar d’acord els dos partits espanyols per nomenar els nous membres, però cap dels dos vol renunciar a col·locar-hi els seus peons i els magistrats (amb les butxaques plenes) s’avenen indecentment a ser instrumentalitzats i a ser còmplices d’aquesta perversió. Fins ara els servia, a més, d’arma política per a acusar l’adversari de boicotejar el normal funcionament de la institució; però tot d’una s’han adonat de l’interès que pot tenir, per als seus interessos de partit, aquest mal funcionament. I en això sí que s’han posat d’acord.
Quan es va saber que el Tribunal Constitucional admetia una vegada més la seva incapacitat per a emetre una sentència, es van succeir les declaracions d’uns i altres, que han deixat ben retratat el PSC. Des de Catalunya, els socialistes catalans no van voler ser menys que la resta de forces polítiques del país i van sortir reclamant que es tragués de l’atzucac, i de la situació irregular, aquest Tribunal. En un primer moment semblava que només el PP s’abanderava de la inoperància i la ineptitud del Tribunal, cosa que va animar Iceta i companyia a defensar públicament la seva renovació en contra de l’actitud immobilista dels conservadors. Però tot seguit va aparèixer la Leire Pajín i el Ministre José Blanco admetent que ells estaven d’acord amb l’actitud de Rajoy en aquesta qüestió. Al pobre José Montilla encara li va quedar humor per sortir dient que ell confiava en la paraula del President José Luís Rodríguez Zapatero, que li hauria promès dies enrere fer tots els possibles per a renovar el Constitucional tal com marca la llei. Però la banalitat no està en la facilitat de Zapatero per a donar la paraula i fer promeses, sinó en l’estultícia dels qui a hores d’ara encara se’l creuen. I no ha tingut cap inconvenient per desautoritzar el pobre Montilla dient-li que del que li havia dit, res de res.
Montilla pot ser nominalment el Primer Secretari dels Socialistes catalans, però ell no és ningú ni tan sols per a condicionar el vot dels diputats del PSC que, obedients als seus superiors, continuaran donant suport al Govern espanyol en contra de Montilla i de l’Estatut de Catalunya. És el que té jugar a les files de l’enemic. Els Montilla, Iceta, Ferran o Zaragoza poden sentir-se agermanats amb el PSOE, amb l’esperança que això els permeti gestionar un mínim de poder, si més no a Catalunya; però a Madrid, els socialistes espanyols els continuen veient com a catalans, i per tant com a enemics que poden menysprear i ridiculitzar quan vulguin, com han fet ara. I això amb l’absoluta seguretat de l’amo que apallissa el seu gos precisament perquè sap que com més l’apallissa més li serà fidel.
Quan es va saber que el Tribunal Constitucional admetia una vegada més la seva incapacitat per a emetre una sentència, es van succeir les declaracions d’uns i altres, que han deixat ben retratat el PSC. Des de Catalunya, els socialistes catalans no van voler ser menys que la resta de forces polítiques del país i van sortir reclamant que es tragués de l’atzucac, i de la situació irregular, aquest Tribunal. En un primer moment semblava que només el PP s’abanderava de la inoperància i la ineptitud del Tribunal, cosa que va animar Iceta i companyia a defensar públicament la seva renovació en contra de l’actitud immobilista dels conservadors. Però tot seguit va aparèixer la Leire Pajín i el Ministre José Blanco admetent que ells estaven d’acord amb l’actitud de Rajoy en aquesta qüestió. Al pobre José Montilla encara li va quedar humor per sortir dient que ell confiava en la paraula del President José Luís Rodríguez Zapatero, que li hauria promès dies enrere fer tots els possibles per a renovar el Constitucional tal com marca la llei. Però la banalitat no està en la facilitat de Zapatero per a donar la paraula i fer promeses, sinó en l’estultícia dels qui a hores d’ara encara se’l creuen. I no ha tingut cap inconvenient per desautoritzar el pobre Montilla dient-li que del que li havia dit, res de res.
Montilla pot ser nominalment el Primer Secretari dels Socialistes catalans, però ell no és ningú ni tan sols per a condicionar el vot dels diputats del PSC que, obedients als seus superiors, continuaran donant suport al Govern espanyol en contra de Montilla i de l’Estatut de Catalunya. És el que té jugar a les files de l’enemic. Els Montilla, Iceta, Ferran o Zaragoza poden sentir-se agermanats amb el PSOE, amb l’esperança que això els permeti gestionar un mínim de poder, si més no a Catalunya; però a Madrid, els socialistes espanyols els continuen veient com a catalans, i per tant com a enemics que poden menysprear i ridiculitzar quan vulguin, com han fet ara. I això amb l’absoluta seguretat de l’amo que apallissa el seu gos precisament perquè sap que com més l’apallissa més li serà fidel.