Per acabar aquesta sèrie d’articles sobre l’Enquesta d’usos lingüistics elaborada per la Generalitat de Catalunya, voldria comentar les dades generals de coneixement de la llengua. Els resultats són els següents: un 94’8% entén el català, un 81’7% pot llegir-lo, un 78’3% el pot parlar i un 61’8% el pot escriure. Pel que fa al castellà, en canvi, l’entén un 99’9%, el parla un 99’7%, el llegeix un 97’4% i l’escriu un 95’8%. I és entre la població més jove on s’incrementa el percentatge de coneixement de la llengua, sobretot pel que fa a la llengua escrita, sens dubte per l’efecte positiu del sistema educatiu de Catalunya. Fins aquí les dades es podrien considerar relativament satisfactòries.
D’una banda, l’argument dels qui parlen d’una suposada discriminació del castellà en l’àmbit de l’educació és absolutament fals. En tot cas, les deficiències hi continuen essent per al català, encara que és de suposar que els qui no poden escriure, parlar o llegir correctament en català són persones que ja no estan en el període escolar. Però de l’altra, les dades posen en evidència que no hi ha obstacles objectius per a aplicar polítiques lingüístiques normalitzadores perquè el nivell d’incomprensió és baixíssim. L’oposició de sectors minoritaris a la normalització lingüística no es fonamenta en problemes de comunicació, sinó simplement en actituds personals de caire estrictament polític. Es tracta, però, d’una situació ben diferent de la del País Valencià on el Partit Popular ha aconseguit, a base d’incomplir el seu propi Estatut, que hi hagi percentatges molt més significatius de persones que no entenen la llengua pròpia del País Valencià.
Quan comparem aquestes dades del 2008 amb les del 2003, veiem que el percentatge dels qui poden entendre el català ha baixat del 96’5 al 94’5%, els qui el poden parlar del 81’6 al 78’3%, els qui el poden llegir del 89 al 81’7% i en canvi els qui el poden escriure s’ha incrementat del 58’8 al 61’6%. Unes dades que no hauríem de considerar com exageradament negatives si tenim en compte l’increment de població vinguda d’altres països en els darrers anys i que no ha tingut temps de tenir prou coneixements de la llengua del país. Però resulta que aquesta població si que n’ha tingut per a conèixer la llengua castellana quan hi ha bon percentatge d’immigració procedent de l’Europa de l’Est, de l’Àsia o de l’Àfrica. I en qualsevol cas, aquest diferencial estadístic derivat de la immigració no justificaria la caiguda de l’ús de la llengua catalana en més d’un 20% en només cinc anys.
Encara hi som a temps, però cal un gir radical en les polítiques lingüístiques de la Generalitat. Un gir que no serà possible si els seus responsables no valoren en la justa mesura les dades d’aquesta Enquesta d’usos lingüístics que ells han elaborat. I la valoració, amb els números a la mà, no pot ser ni de cofoisme ni d’anar tirant com fins ara. Amb una tendència clarament negativa, la continuïtat de les polítiques seguides fins ara no ens porta sinó al desastre absolut.
D’una banda, l’argument dels qui parlen d’una suposada discriminació del castellà en l’àmbit de l’educació és absolutament fals. En tot cas, les deficiències hi continuen essent per al català, encara que és de suposar que els qui no poden escriure, parlar o llegir correctament en català són persones que ja no estan en el període escolar. Però de l’altra, les dades posen en evidència que no hi ha obstacles objectius per a aplicar polítiques lingüístiques normalitzadores perquè el nivell d’incomprensió és baixíssim. L’oposició de sectors minoritaris a la normalització lingüística no es fonamenta en problemes de comunicació, sinó simplement en actituds personals de caire estrictament polític. Es tracta, però, d’una situació ben diferent de la del País Valencià on el Partit Popular ha aconseguit, a base d’incomplir el seu propi Estatut, que hi hagi percentatges molt més significatius de persones que no entenen la llengua pròpia del País Valencià.
Quan comparem aquestes dades del 2008 amb les del 2003, veiem que el percentatge dels qui poden entendre el català ha baixat del 96’5 al 94’5%, els qui el poden parlar del 81’6 al 78’3%, els qui el poden llegir del 89 al 81’7% i en canvi els qui el poden escriure s’ha incrementat del 58’8 al 61’6%. Unes dades que no hauríem de considerar com exageradament negatives si tenim en compte l’increment de població vinguda d’altres països en els darrers anys i que no ha tingut temps de tenir prou coneixements de la llengua del país. Però resulta que aquesta població si que n’ha tingut per a conèixer la llengua castellana quan hi ha bon percentatge d’immigració procedent de l’Europa de l’Est, de l’Àsia o de l’Àfrica. I en qualsevol cas, aquest diferencial estadístic derivat de la immigració no justificaria la caiguda de l’ús de la llengua catalana en més d’un 20% en només cinc anys.
Encara hi som a temps, però cal un gir radical en les polítiques lingüístiques de la Generalitat. Un gir que no serà possible si els seus responsables no valoren en la justa mesura les dades d’aquesta Enquesta d’usos lingüístics que ells han elaborat. I la valoració, amb els números a la mà, no pot ser ni de cofoisme ni d’anar tirant com fins ara. Amb una tendència clarament negativa, la continuïtat de les polítiques seguides fins ara no ens porta sinó al desastre absolut.