L’ambient del país s’escalfa, i ara no pas per qüestions de sobiranisme sinó per la maldestre actuació del Govern de Zapatero que ha tingut la rèplica submissa dels seus subordinats al capdavant de la Generalitat, com la resta de comunitats governades pels socialistes. El nyap de la consulta de la Diagonal, emprès com a element de pre campanya de Jordi Hereu i com a intent de menystenir les consultes sobiranistes, se li pot girar en contra i posar en evidència l’enorme mèrit que aquestes tenien i que continuen tenint. Els ineptes representants dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional continuen encallats perquè no acaben de posar-se d’acord amb la forma i la profunditat amb què creuen que s’ha de desautoritzar el poble de Catalunya a qui no es reconeix ni la seva existència.
I enmig de tot plegat no s’acaba de treure l’entrellat d’una possible i potent candidatura independentista de cara a les properes eleccions de la tardor. Hom pot pensar que Reagrupament està esperant que acabi la presidència de Joan Laporta al F.C. Barcelona per poder ensenyar definitivament les cartes i posar en marxa tota la campanya electoral. Però, mentrestant, les enquestes van marcant unes tendències, i les perspectives electorals dels diferents grups polítics es van consolidant. Cada vegada es va fent més difícil la irrupció d’aquesta força política capaç de remoure substancialment l’actual estructura de partits; les enquestes donen un estret marge de maniobra per a una hipotètica nova candidatura independentista, i aquesta idea va calant en sectors de població que inicialment potser van creure en l’empenta primera de Carretero, però que hores d’ara ja s’han tornat a deixar portar pel desànim abstencionista o per acabar donant el vot a les formacions tradicionals com a mal menor. Des d’aquelles primeres proclames, en què es posava el llistó molt alt com a fita, fins ara no s’ha sabut crear un estat d’ànim creixent i engrescador entre la població, s’ha personalitat excessivament en la figura de Joan Laporta amb la consegüent espera de la seva disponibilitat, i s’ha donat peu a l’aparició de diverses iniciatives teòricament amb el mateix objectiu de crear una força alternativa, però que probablement poden acabar impedint la candidatura unitària.
Hi ha, d’una banda les accions empreses per sectors de l’esquerra independentista, a l’entorn de les CUP, per entendre’ns; però de l’altra hi ha la proposta de sectors ecologistes, i ara aquesta nova crida d’una seixantena de personalitats rellevants de la societat catalana. Sembla tan evident la necessitat d’aquesta alternativa unitària, i són tan diversos els sectors que la desitgen que pot molt ben ser que se n’acabi concretant més d’una. De ben segur que hi haurà sectors que argumentaran que la transversalitat no es pot fer a base de renunciar a uns plantejaments d’esquerres, o a uns plantejaments ecologistes, o a una dimensió global de Països Catalans, enfront d’altres que, molt més pragmàtics, preferirien bastir la candidatura sota l’únic pal de paller de la Independència de Catalunya. El debat i la confrontació interna ja el tenim servit. Estem fent tard i encara correm el risc de no arribar enlloc.
És en aquests moments que caldria demanar el màxim de responsabilitat entre totes les parts. No només que es faci un esforç per a poder arribar a un acord global entre les diferents visions sobiranistes que haurien de conformar aquesta candidatura unitària o transversal, sinó que s’aparquin d’entrada les diferències que ja se sap que són insalvables; és preferible que ja no entrin en el joc aquells qui, ben legítimament, pretenen confegir una candidatura sota unes bases ideològiques molt concretes. El fracàs d’una negociació o d’un procés de confluència sempre és pitjor que un punt de partida d’opcions paral·leles. En el benentès que, al final, el pastís a repartir en forma de suport electoral tampoc dóna per a massa propostes.
I enmig de tot plegat no s’acaba de treure l’entrellat d’una possible i potent candidatura independentista de cara a les properes eleccions de la tardor. Hom pot pensar que Reagrupament està esperant que acabi la presidència de Joan Laporta al F.C. Barcelona per poder ensenyar definitivament les cartes i posar en marxa tota la campanya electoral. Però, mentrestant, les enquestes van marcant unes tendències, i les perspectives electorals dels diferents grups polítics es van consolidant. Cada vegada es va fent més difícil la irrupció d’aquesta força política capaç de remoure substancialment l’actual estructura de partits; les enquestes donen un estret marge de maniobra per a una hipotètica nova candidatura independentista, i aquesta idea va calant en sectors de població que inicialment potser van creure en l’empenta primera de Carretero, però que hores d’ara ja s’han tornat a deixar portar pel desànim abstencionista o per acabar donant el vot a les formacions tradicionals com a mal menor. Des d’aquelles primeres proclames, en què es posava el llistó molt alt com a fita, fins ara no s’ha sabut crear un estat d’ànim creixent i engrescador entre la població, s’ha personalitat excessivament en la figura de Joan Laporta amb la consegüent espera de la seva disponibilitat, i s’ha donat peu a l’aparició de diverses iniciatives teòricament amb el mateix objectiu de crear una força alternativa, però que probablement poden acabar impedint la candidatura unitària.
Hi ha, d’una banda les accions empreses per sectors de l’esquerra independentista, a l’entorn de les CUP, per entendre’ns; però de l’altra hi ha la proposta de sectors ecologistes, i ara aquesta nova crida d’una seixantena de personalitats rellevants de la societat catalana. Sembla tan evident la necessitat d’aquesta alternativa unitària, i són tan diversos els sectors que la desitgen que pot molt ben ser que se n’acabi concretant més d’una. De ben segur que hi haurà sectors que argumentaran que la transversalitat no es pot fer a base de renunciar a uns plantejaments d’esquerres, o a uns plantejaments ecologistes, o a una dimensió global de Països Catalans, enfront d’altres que, molt més pragmàtics, preferirien bastir la candidatura sota l’únic pal de paller de la Independència de Catalunya. El debat i la confrontació interna ja el tenim servit. Estem fent tard i encara correm el risc de no arribar enlloc.
És en aquests moments que caldria demanar el màxim de responsabilitat entre totes les parts. No només que es faci un esforç per a poder arribar a un acord global entre les diferents visions sobiranistes que haurien de conformar aquesta candidatura unitària o transversal, sinó que s’aparquin d’entrada les diferències que ja se sap que són insalvables; és preferible que ja no entrin en el joc aquells qui, ben legítimament, pretenen confegir una candidatura sota unes bases ideològiques molt concretes. El fracàs d’una negociació o d’un procés de confluència sempre és pitjor que un punt de partida d’opcions paral·leles. En el benentès que, al final, el pastís a repartir en forma de suport electoral tampoc dóna per a massa propostes.