Tot desastre electoral, a qualsevol formació política, li suposa una sotragada interna important. Hom entén que s’han comès errors, que hi ha línies estratègiques equivocades o dirigents cremats que cal renovar urgentment si no es vol convertir el desastre en hecatombe. Ho hem vist amb ERC i amb el PSC, però no sé si ho acabarem de veure amb els socialistes espanyols. La cursa per succeir Zapatero al capdavent del PSOE sembla talment un joc dels disbarats; com si ningú no hagués après res o el partit volgués acabar de cremar els dirigents d’una època passada.
Curiós, com a mínim, que tant la Carme Chacon com l’Alfredo Rubalcaba es presentin com a candidats renovadors i no s’estiguin de renegar del Govern del qual han format part. Tots dos han demostrat la seva incapacitat per a captar el suport de l’electorat, i tots dos són igualment responsables del desastre general dels socialistes espanyols. Però, és més, ara competeixen també per veure qui té més conviccions nacionalistes espanyoles, qui repudia amb més convicció el model federalista que, abans, com a mínim en l’àmbit teòric, defensaven. És possible que hagin fet el raonament simplista de dir que si el PP ha guanyat amb una proposta ideològica radicalment nacionalista espanyola, per a recuperar ells el vot perdut han d’acostar-se a aquests plantejaments centralitzadors. No se’ls deu haver ocorregut que la pèrdua de vots també deu tenir molt a veure amb la pèssima gestió econòmica, i sobretot en el fet que, posats a fer polítiques de dretes, la gent prefereix l’original que sovint sol ser millor.
Doncs, bé. Ja s’ho faran. El resultat de la pugna interna del PSOE no té cap més interès per a Catalunya: guanyi qui guanyi tindrem un PSOE més jacobí que mai, que mentre sigui a l’oposició podrà aparentar ser una mica d’esquerres. Però suposo que deuen esperar que d’aquí a un temps la gent oblidi les polítiques netament conservadores dels diferents governs anomenats socialistes. Vaja, que, posats a fer, millor que no ens hagin de retreure, per postres, que al capdavant d’aquest jacobinisme de dretes hi ha una catalana.