Pàgines

divendres, 30 de setembre del 2011

Estat del benestar, en minúscula

Són diverses ja les poblacions que han hagut de fer marxa enrere en el servei de bicing, senzillament perquè el seu ús era molt escàs i el cost excessivament carregós per a les arques municipals, i més en els temps que corren. Emmirallats en Barcelona, algunes poblacions catalanes no van voler ser menys ecologistes i van implantar un servei de lloguer de bicicletes posat a l’abast de la gent, sense tenir massa en compte la viabilitat econòmica.

I és que durant unes dècades, semblava que calia establir serveis públics de tota mena, a tot arreu, al marge de la necessitat real o de la seva viabilitat econòmica. A cada poble i poblet, a cada barri, hi havia d’haver serveis de tot tipus, des d’ambulància i Centre d’Assistència Primària, a guarderia, piscina municipal, centre cívic, poliesportiu, servei de bicing... i tot el que calgués. D’alguna manera, comparat en èpoques anteriors en què ens miràvem amb enveja aquella Europa rica i culta de nord enllà, ara ens sentíem amb orgull pioners o capdavanters entre els països del nostre entorn. I no només això, sinó que legislàvem amb un màxim d’exigència i escrupolositat per tal de garantir serveis del màxim nivell, lluny de la permissivitat d’altres èpoques i de països que consideràvem menys desenvolupats. Però tot d’una ens hem adonat que, almenys mentre haguem de pagar l’insostenible peatge d’Espanya, no tenim els recursos suficients per a mantenir tot això. I hem de fer marxa enrere. Suprimir un servei de bicing, en principi, no és traumàtic, com ho pot ser eliminar un servei sanitari o assistencial, però no deixa de ser la constatació d’haver emprès una iniciativa, amb uns costos gens menyspreables, de forma irresponsable sense valorat suficientment la seva viabilitat. Tant parlar de sostenibilitat, sobretot des de l’esquerra, i no hem tingut en compte la sostenibilitat econòmica, que al capdavall també té la seva repercussió en la sostenibilitat mediambiental.

Les administracions, de grat o per força, han hagut d’entendre i adaptar-se a la nova situació de manca de recursos, a base de reduir i rendibilitzar el màxim els serveis existents, procurant que acostar molt més la gestió pública a una gestió privada. I als usuaris també ens tocarà adaptar-nos-hi entenent que no ho podem esperar tot de l’administració, i que molts dels serveis que ens pugui oferir han de ser finançats bàsicament pels seus usuaris directes. No és que s’hagi acabat l’Estat del benestar, però sí que, mentre romanguem a Espanya, haurem de conformar-nos amb un estat del benestar en minúscula.

dijous, 29 de setembre del 2011

Inútils debats de política general

Si ja donem per descomptat que les retallades són inevitables, i que aquestes retallades han d’afectar punts tan sensibles i essencials com la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, sembla lògic que la gent fili prim a l’hora de considerar determinades despeses com a supèrflues. Costa d’entendre que es posi en risc la nostra salut o que s’escatimin recursos a l’ensenyament quan l’administració es permet certes alegries, a les quals hom no hi acaba de veure l‘interès.

A vegades, no es tracta de despeses importants, de manera que el seu estalvi tampoc evitaria les altres retallades, o fins i tot poden ser despeses simplement simbòliques o de recursos intangibles, però en qualsevol cas la gent té dret a pensar que si ens hem d’estrènyer el cinturó en allò essencial, també ho hauríem de fer en altres camps. I poques coses hi deu haver més inútils que els tradicionals debats de política general. Inútils perquè tothom en sap la lletra dels discursos, les rèpliques i contrarèpliques i, per suposat, les conclusions finals. I ho dic ara no pas per a prendre partit a favor de ningú, perquè el mateix val per al debats d’aquests dies que per als debats de política general d’altres anys, aleshores amb els papers canviats. Com ja he dit en alguna altra ocasió, segur que es podrien canviar els papers, i l’Artur Mas llegir un discurs de Montilla, amb les rèpliques de Nadal o Puigcercós calcades de les que feia l’Artur quan era cap de l’oposició. Digui el que digui el President, l’oposició ja sap que ha de carregar-se el conjunt del discurs: si el discurs parla de grans plantejaments i principis que han d’inspirar la seva acció, es diu que no toca de peus a terra i que s’ha limitar a “filosofar”, en el sentit més pejoratiu del terme; però si el discurs toca de peus a terra amb xifres i dades concretes, aleshores se li diu que ha estat avorrit i que ha estat un cúmul d’accions sense rumb ni visió de futur.

Ja sé que algú em dirà que, malgrat tot, els ciutadans poden veure en aquests debats les propostes dels diferents líders o partits polítics. La veritat, penso que el que de veritat en treu la ciutadania és que tots plegats estan escenificant una comèdia, que tan fals deu ser l’un com l’altre; de manera que fins i tot aquelles propostes, de govern o d’oposició, que podrien ser sinceres i interessants queden desprestigiades o passen desapercebudes en un mar de frases fetes i discursos preestablerts. Potser valdria més que dediquessin el temps d’aquests debats a pensar i posar en comú accions concretes per a fer avançar el país.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Frustracions nacionals

És evident que hi ha moments que a l’hora d’analitzar la situació del país podem caure en una pessimisme integral, apocalíptic, o, contràriament, ens poder deixar portar per l’eufòria i l’optimisme desbordant al límit de la ingenuïtat. Tot depèn dels paràmetres que analitzem o de la perspectiva amb què ho fem; sovint paràmetres i perspectives parcials que difícilment poden donar una diagnosi massa correcta.

Conscient, doncs, d’aquest risc i d’aquesta limitació hi ha un aspecte interessant a constatar, i que ens podria portar a una visió certament esperançadora. Deu anys enrere, només Esquerra Republicana, en tant que partit polític parlamentari, parlava obertament de la independència com a objectiu polític. Per a la resta, o era una utopia inabastable de la qual més valia no parlar o era una aberració impresentable. Igualment, a la societat civil, eren només unes poques entitats de caràcter minoritari i titllades de radicals les que defensaven la via de l’Estat propi; en el millor dels casos, les grans entitats cíviques i culturals parlaven de la defensa d’una identitat nacional, sense fixar-hi cap formulació política concreta. I no cal dir que, en el món de l’empresa, aquest era un tema tabú. El gir, doncs, ha estat espectacular: el President Artur Mar pot dir tranquil·lament que no l’espantaria avançar cap a un Estat propi, Jordi Pujol ja admet que potser no tenim cap altra via, i fins i tot José Montilla reconeix que una Catalunya independent seria viable. Però és que l’argument, ara, en el món acadèmic i polític ja no és tant saber si seria viable o no una Catalunya independent sinó si és viable una Catalunya depenent d’Espanya, constatant que amb un Estat propi Catalunya seria un país capdavanter econòmicament. Ho diuen ja experts economistes del país i de fora, i el món empresarial comença a donar mostres d’estar convençut d’aquest possibilitat, que lluny de representar-li una amenaça li pot oferir un munt d’oportunitats.

Havent-hi com hi ha una majoria social favorable, sabent que com a país hi guanyaríem en tots els sentits, només falta que els nostres polítics tinguin la valentia de fer el pas definitiu. Però, està clar, enfront tenim un Estat que tradicionalment ha recorregut a la violència a l’hora de defensar les seves imposicions i que no creu en els principis democràtics. I tenim també un sector de la classe dirigent que, malgrat saber que està perjudicant el país, opta per mantenir els seus privilegis personals lligats a l’Estat espanyol. És el paper de personatges com Duran i Lleida o com Montilla que, després de reconèixer la viabilitat d’una Catalunya independent, assegura que aquesta via portaria frustració; se suposa que està pensant que ell seria el primer a emprar els mitjans que tingués al seu abast per a frustrar la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

dimarts, 27 de setembre del 2011

L’abolició de les curses de braus, una qüestió identitària

És ben cert que sovint sembla que ens agradi enganyar-nos, i fins i tot som capaços d’arribar-nos a creure que l’acord del Parlament de Catalunya d’abolir les curses de braus tenia motivacions estrictament animalistes. En aquest sentit, estic d’acord amb algun dels nacionalistes espanyols que aquests dies ha volgut posar un èmfasi especial en la fal·làcia de fer veure que els parlamentaris catalans només pretenien la defensa de l’animal. Per suposat que la majoria dels diputats, i dels catalans, ens ho hauríem mirat tot d’una altra manera si els braus no haguessin estat un emblema del nacionalisme espanyol.

D’aquí les reticències de la majoria a ampliar la prohibició als correbous, que en alguns casos maltracten igualment els animals. No vull pas dir que molts dels antitaurins no creguin sincerament en la defensa dels drets dels animals, però segur que tots plegats hi hauríem posat molt menys interès si les curses de braus no tinguessin aquesta connotació tan espanyola. Per tant, valdria més admetre la realitat sense embuts: a Catalunya hem abolit les curses de braus perquè eren una salvatjada espanyola. El fet de ser una salvatjada és el que ha permès eliminar aquest costum tan espanyol, així de clar. Tan clar com que els nacionalistes espanyols n’han fet una qüestió igualment per una qüestió identitària; la prohibició de les baralles de galls, per exemple, ni va provocar grans accions o mobilitzacions a favor, ni tampoc ningú s’hi va mostrar en contra.

Un punt feble dels defensor de la llei que prohibeix les curses de braus és, està clar, la no inclusió dels correbous; o com a mínim dels correbous en què més manifestament es fa un espectacle i un divertiment del patiment de l’animal. I un punt feble dels nacionalistes espanyols que defensen les curses de braus és que no van dir res quan als anys noranta van ser les Canàries els primers a prohibir-les; és més, allà el mateix Partit Popular que aquí posa el crit al cel per tractar-se d’un acte de sobirania (modest acte de sobirania) del Parlament de Catalunya, va votar a favor de la prohibició. Allà la prohibició no tenia aquesta connotació identitària que tan preocupa als nacionalistes espanyols.

dilluns, 26 de setembre del 2011

La pau és excessiva

El Govern espanyol no ha pogut amagar el seu disgust davant l’anunci del Col·lectiu de Presos Bascos a favor del cessament de la lluita armada i de l’opció política democràtica per a aconseguir el seus objectius; i per això s’han afanyat a dir que “era insuficient”. El Partit Popular, en canvi, ni tan sols ha dissimulat la contrarietat que li suposa aquest anunci, quan la seva estratègia era poder recuperar la lluita armada, contra la qual s’hi trobava molt millor perquè li donava la coartada per a negar els drets del poble basc.

Els diferents Governs espanyols, mentint d’una forma descarada i reiterada, s’excusaven en la violència tot dient que “amb diàleg i per la via democràtica tot és possible, però no pas amb violència”, o que les organitzacions abertzales podrien presentar-se a les eleccions, tal com marca la llei, “si condemnaven la violència”. Però era una absoluta falsedat, perquè quan SORTU primer i BILDU després pretenien presentar-se a les eleccions tot complint escrupolosament la llei que els obligava a condemnar la violència, els jutges corruptes, d’acord amb les tesis del partit, els il·legalitzaven igualment, al·legant que la seva condemna a la violència potser no era del tot sincera. Tan grollera i mesquina era la maniobra que el mateix Tribunal Constitucional en el cas de BILDU no va tenir altre remei que revocar la decisió inicial per considerar-la arbitrària i tendenciosa. Qualsevol persona o institució mínimament honesta, davant d’un gest que contribueixi a avançar cap a la consecució de la pau, no solament hi donaria tot el seu suport sinó que procuraria aprofitar-lo per a completar el procés. Tot el contrari del que fa el Govern socialista, i més descaradament el Partit Popular; qualsevol pas sempre diuen que és insuficient i que no és això el que voldrien sentit. La dissolució d’ETA també els seria insuficient si no lliuressin les armes; i el lliurament de les armes també seria insuficient...

Però no és que cada pas sigui insuficient, sinó que per ells cada pas és excessiu. D’aquí que els seus sicaris, ben col·locats en instàncies judicials, es dediquin a perseguir i a condemnar els artífexs del procés de pacificació d’Euskadi. A Otegi no li perdonaran mai que hagi estat un dels principals protagonistes en el canvi d’estratègia del món abertzale, que hagi aconseguit el viratge de la via armada cap a l’acció política i democràtica; i per això se’l condemna. És possible que hi hagués nacionalistes bascos que encara creguessin en la viabilitat de la lluita armada, però els principals instigadors de la lluita armada eren els nacionalistes espanyols, tant en el seu braç armat, com en el polític i en el judicial.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Després del 20N, Catalunya

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


La cursa electoral, per a les Corts espanyoles, ja ha començat. ERC ha definit no només el seu cap de llista sinó la voluntat d’una renovació a fons de la línia del partit; ara resta per veure si serà possible bastir una candidatura que aplegui, a més, Solidaritat i altres sectors independentistes. En qualsevol cas, tothom té clar que la d’ERC és l’única opció d’aquest àmbit que té possibilitats d’obtenir representació; i això condiciona, evidentment, les negociacions per a fer possible la candidatura conjunta.

Però des d’un punt de vista nacional això serà irrellevant. Probablement, ERC no es refarà encara de la davallada electoral tot i la renovació de la seva cúpula; a tot estirar, pot aspirar a repetir els resultats anteriors. I amb la incorporació de Solidaritat o d’altres sectors minoritaris del món independentista, com a màxim podria aspirar a obtenir un diputat més, que tampoc faria variar excessivament el panorama polític a Madrid. El que serà veritablement rellevant, serà que l’independentisme tingui o no representació a les Corts espanyoles; molt més que si aquesta representació és de dos, de tres o de quatre diputats.

L’altre tema rellevant serà el paper de CiU. Seria difícil imaginar una situació en què el Partit Popular necessités, sense cap altra alternativa, dels vots de CiU; i, més encara, que tingués a les seves mans la possibilitat de decantar la majoria parlamentària cap a una o altra banda. En aquest hipotètic cas, gairebé impossible, seria imperdonable que optés pels qui estan decidits a destruir-nos atacant directament un aspecte tan fonamental com la llengua.

Amb tot, el més probable és que el Partit Popular tingui o bé una majoria absoluta o que n’hi falti tan poc que disposi de diferents opcions per a governar sense problemes. Aleshores, que CiU intenti esgarrapar petites concessions, peixets al cove, ja serà un tema menor. Però no seria menor que un pacte desigual i amb desavantatge a Madrid es traduís també amb un pacte a Catalunya.

Serà aquí on es veurà la prioritat de CiU a l’hora de buscar aliats: si prefereix un partit amb qui pot tenir prou coincidències des del punt de vista econòmic, però discrepàncies absolutes en temes de llengua i d'identitat nacional, o si prefereix un partit amb qui pot tenir discrepàncies econòmiques, però que més aviat l’impulsarà a refermar la defensa de la llengua i de la identitat. Pactar sempre vol dir renunciar, i cadascú sap a què prefereix renunciar.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Ni a favor ni en contra de la immersió

Existeixen dos Partits Populars? Això és el que podríem pensar observant el comportament del PP a Catalunya i del PP al País Valencià. O potser encara en trobaríem més de partits populars si consideréssim la seva actuació a l’Aragó o a les Illes. Són actuacions aparentment contradictòries, en les quals en uns llocs ataca determinats posicionaments amb la mateixa vehemència que els defensa en altres.

El Partit Popular, el de València, deu tenir el rècord hispànic i qui sap si mundial de vulnerar i desobeir de forma reiterada les sentències judicials; per més que tingui setze sentències del TSJCV i algunes més del Tribunal Suprem negant la legalitat de les actuacions del Govern de la Generalitat en contra de la unitat de la llengua catalana, el Partit Popular considera menyspreables aquestes sentències i continua amb la seva obsessió secessionista. És el mateix Partit Popular que aquí apel·la a l’ineludible compliment de les sentències? Al País Valencià, el Partit Popular nega cada any als pares el dret a acollir-se a les pròpies lleis valencianes que estableixen línies d’ensenyament en castellà i línies d’ensenyament en valencià, senzillament perquè no autoritza noves línies en valencià, tot i sabent que són les que millor garanteixen el compliment de l’Estatut pel que fa al coneixement de les dues llengües; cada any, i enguany ho ha tornat a denunciar Escola valenciana, la Generalitat valenciana obliga a molts nens valencians a escolaritzar-se en castellà en contra de la seva voluntat. I ja no diguem del Partit Popular a l’Aragó, ferm i radical partidari de la immersió lingüística, que nega als escolars de la Franja fins i tot l’aprenentatge de la seva llengua, el català. Aquest Partit Popular tan radical en la defensa de la immersió lingüística a Aragó i a València, és el mateix que aquí la combat?

La resposta és relativament simple: Sí, són el mateix Partit Popular. Perquè el Partit Popular no està ni a favor ni en contra del compliment de les lleis o de les sentències judicials, simplement manipula la justícia en funció dels seus interessos de partit. El Partit Popular no és ni favorable ni contrari a la immersió lingüística, simplement és contrari a l’existència d’altres llengües que no siguin la castellana, i a cada lloc combat el català amb les armes que més li convé.

divendres, 23 de setembre del 2011

El cinisme del President Obama

Els palestins fa massa dècades que pateixen les constants agressions de l’Estat israelià: agressions físiques contra les persones, espoliació econòmica, usurpació dels territoris més fèrtils i discriminació pura i dura. De tant en tant, quan la situació es fa més insostenible i per evitar una resposta del mateix estil, és a dir violenta, es commina els palestins a dirimir les diferències amb els israelians a través del diàleg. Un diàleg impossible quan uns disposen de les armes i les posen damunt la taula.

Els israelians segueixen la seva estratègia d’anar guanyant temps, terrenys i drets adquirits. En algun moment poden asseure’s simulant que estan negociant, però tot seguit segueixen la seva estratègia de bloquejar la negociació i de negar els drets més elementals als palestins. Això ha exasperat els palestins i ha provocat tensions entre ells, entre els qui encara creuen que es pot continuar negociant per arribar a un acord de pau i els qui ja no hi veuen cap sortida. Criminalitzar aquests darrers, fins i tot admetent que sovint poden cometre accions inacceptables i probablement contraproduents per a la seva pròpia causa, em sembla d’un cinisme impresentable. Un cinisme semblant al del President Obama, quan diu que no pot acceptar l’adhesió de l’Estat palestí a les Nacions Unides abans que s’hagin posat d’acord amb l’Estat d’Israel. Ells mateixos han donat sempre suport a la bel·ligerància de l’Estat Israelià, a la vulneració sistemàtica de les resolucions de les Nacions Unides, i a ús del terrorisme més cru i salvatge per a imposar la seva llei. Demanar a les víctimes del terrorisme que no reclamin res fins que es posin d’acord amb els seus botxins no té nom; o el nom seria irreproduïble.

Jo no sé quin pot ser el resultat de la decisió de l’Autoritat Nacional de Palestina, la facció més moderada que representa el poble palestí. Hi ha qui, potser sabent com actua l’Estat d’Israel, pronostica un increment de la violència; el mateix ministre d’exteriors ja ha anunciat que prendrà represàlies militars, conscient que ningú gosarà condemnar seriosament els seus crims. Però és possible que la petició d’adhesió a les Nacions Unides somogui, si més no, l’estatus actual que posa els palestins en un carreró sense sortida.

dijous, 22 de setembre del 2011

Ens convé un Partit Popular civilitzat?

En política és difícil fer prediccions de futur sobre la base de possibles hipòtesis. Què passaria si... ? En realitat, no es podrà ni constatar ni contradir la predicció, perquè mai sabrem què hauria passat en cas d’hipòtesis contràries. Amb tot, és interessant la reflexió que fa l’historiador i presentador televisiu Toni Soler, sobre la hipòtesi d’un Partit Popular que, un cop al Govern, fes una bona política econòmica, mimés les elits empresarials catalanes o simplement deixés de perseguir la llengua i la cultura catalanes.

S’ha dit repetidament que l’Aznar, la caverna mediàtica i, en general, l’anticatalanisme tan estès a Espanya han donat un gran impuls a l’independentisme. I és cert que una part del sobiranisme, de les ànsies d’alliberar-nos d’Espanya, prové o està incentivat pel sentiment de sentir-nos maltractats en tant que catalans. De fet, no són pas pocs els qui estaven ben convençuts que l’opció federal era la millor per a Catalunya, i després de tantes bufetades per part d’Espanya han quedat decebuts i han arribat a la conclusió independentista; encara que sigui com a darrer recurs o com a mal menor, en constatar la impossibilitat de conviure harmònicament amb Espanya. El que no vol dir forçosament que ens hagi d’anar bé la pitjor de les situacions possibles, amb un PP amb majoria absoluta i un odi recalcitrant contra la nostra identitat.

Toni Soler ja admet que una de les pitjors opcions per a les aspiracions d’independència, seria precisament que el Partit Popular, i en general l’espanyolisme, enfoqués adequadament la recuperació econòmica, tractés amb encert les necessitats econòmiques i d’infraestructures del país, i sobretot que deixés de maltractar la nostra llengua i la nostra cultura. Probablement, una política espanyola que considerés la cultura catalana com a pròpia, i que per tant deixés d’odiar-la, que la protegís amb el mateix interès que la castellana, recuperaria per a la causa unionista molts catalans que ara actuen com a reacció d’autodefensa. Si aquesta hipòtesi podria ser perillosa per a la independència, té la contrapartida de ser pràcticament una utopia impossible.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Catalunya – Escòcia. Qui aprèn de qui

Sovint tenim la temptació d’emmirallar-nos en els altres amb l’afany de veure-hi totes les gràcies en contraposició a les nostres petites misèries. Va ser, en el seu moment, al cas del Lehendakari Ibarretxe vist per molts, des d’aquí, com aquell heroi que va plantar cara a Madrid anunciant el seu referèndum; i tot per acabar cedint a la primera, amb una simple i més que previsible negativa del Tribunal Constitucional. I ara tinc la sensació que ens passa quelcom de semblant amb l’Alex Salmond, primer ministre escocès i cap de l’independentista SNP.

Havia promès un referèndum sobre el futur d’Escòcia, per al 2010, si guanyava les anteriors eleccions. Ho va anar deixant per al final de la legislatura, i a darrera hora se’n va desdir perquè no tenia el suport necessari per a convocar-lo amb èxit. De fet, ja sabia d’entrada quin era el suport polític que tenia, i per tant en quines condicions podia complir la seva promesa. Després de les darreres eleccions del 6 de maig, Alex Salmond compta amb una majoria absoluta, cosa que li podria facilitar fer el pas; però ja va dir de seguida que el seu govern volia afrontar primer la crisi econòmica, i després fer la consulta. Evidentment, si ha d’esperar haver resolt la crisi econòmica la cosa pot anar per llarg, perquè cap dels esforços de les institucions europees i dels estats no van orientats a aquesta finalitat, de manera que tenim crisi per temps. Ara diu que el referèndum el podria convocar l’any 2015, al final de la legislatura que acaba d’encetar. Potser sí.

Però tot plegat em sona al mateix discurs del Pacte Fiscal. Es posa en el programa electoral, però després s’ajorna esperant una millor conjuntura. La decisió no es pren fins al final de la legislatura, quan ja se sap que aleshores no hi ha temps de tirar endavant cap projecte ambiciós, ni de Pacte Fiscal ni d’autodeterminació; o potser seria més ajustat dir que es decideix tirar endavant al final de la legislatura precisament perquè ja se sap que no hi haurà temps material de concloure res. En el millor dels casos, acabarem dient que la proposta serà un element clau de la següent campanya electoral, per acabar argumentant després de les eleccions que potser és millor deixar-ho per al final de la legislatura. I qui dies passa, anys empeny...

dimarts, 20 de setembre del 2011

PP = PSOE? potser no tant, però...

Ho deia Joaquim Nadal “No es pot equiparar mai a socialistes i a populars com a enemics de la llengua”. I dit així sembla que té tota la raó del món. No es pot equiparar la croada dels populars impulsada per l’odi visceral contra la nostra llengua i la nostra cultura, amb les actituds dels socialistes espanyols (els socialistes catalans no existeixen com a tals), per més que també hi comptem agressions, desencerts i actituds claudicants. Per això, podem considerar injust, com semblava que volia fer el portaveu del Govern, equiparar l’hostilitat manifesta del Partit Popular contra un dels pilars de la convivència i la cohesió nacional, com és la immersió lingüística, amb el decret de la tercera hora de castellà impulsat pel PSOE.

Aquests dies tothom ha valorat la unanimitat de tots els partits catalans, inclosos els socialistes, a l’hora de defensar la immersió lingüística. En aquesta ocasió, ni tan sols no els hem sentit dir aquella excusa de l’obligat compliment de les sentències. I és que en aquest cas la mala voluntat dels tribunals i el seu pervers afany de perjudicar la llengua i la cohesió del país per motius estrictament de partit, era tan manifesta que fins i tot els espanyols gosen dubtar de l’obligació d’acatar sentències injustes. I és en aquest sentit que no es pot posar al mateix sac socialistes i populars; als primers encara els queda un mínim de decència. Ara bé, dit això, tampoc poden pretendre els socialistes que fem com si no haguessin estat ells els qui haguessin promulgat el decret de la tercera hora de castellà (tanmateix innecessari perquè a la majoria de centres aquesta hora ja s’aplica per iniciativa pròpia); com si no fos per la seva expressa voluntat que TV3 no es pot veure al País Valencià a part de la ja sabuda del Partit Popular; com si no haguessin estats ells els qui van vetar la tramitació de la ILP Televisió sense Fronteres, que no han desencallat fins ara quan saben que ja no hi ha temps material per a aprovar-la; com si no hagués estat el Govern Zapatero el qui va interposar recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’Aranès; o com si no fos el mateix Govern de Rubalcaba el qui ha impedit, quan era a les seves mans, que el català fos reconegut com a llengua oficial a Europa.

Admetem que no és equiparable l’odi dels populars a l’actitud sovint incomprensible dels socialistes. Però que no vulguin fer-nos combregar amb rodes de molí. Quan el candidat socialista animava els seus correligionaris a Gavà a defensar la llengua catalana, algú li havia de dir que l’hem de defensar de les agressions del Partit Popular, però també de les agressions dels socialistes. És cert que sempre és preferible una garrotada a les cames que al cap; però la de les cames no deixa de fer mal.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Justícia injusta? de respecte, cap

La història ja fa temps que dura. La Justícia espanyola emet una i altra vegada sentències inexplicables, injustificables, manifestament injustes... I no ho diuen sectors radicals i exaltats, sinó que és una opinió generalitzada que podem llegir a diari als mitjans de comunicació, de personalitats de tots els àmbits, inclòs el jurídic, i de polítics de pràcticament totes les tendències; llevat d’una, està clar. El darrer cas, la demencial sentència contra Otegi, un dels impulsors de la pacificació d'Euskadi.

En alguns casos, sobretot les que afecten el País Basc, aquestes sentències són recorregudes a instàncies judicials europees on han estat revocades; deu anys després, i quan el mal provocat ja era irreparable, com va ser el cas del tancament dels diaris EGIN o Egunkaria. En d’altres casos, han estat altres instàncies de la mateixa justícia espanyola les que han hagut de rebaixar el to de les sentències o deixar-les sense efecte. Però en la majoria no hi ha possibilitat d’apel·lació o aquesta és excessivament costosa. De sentències que han estat majoritàriament qualificades com a injustes i sobretot d’una clara intencionalitat política n’hi ha moltes, però entre les més sonades, a part de les mencionades del País Basc, hi ha la del Constitucional sobre l’Estatut, però també la del Suprem (insòlitament corregint el Constitucional) en contra de la immersió lingüística, i que ara ha tingut el darrer episodi amb la interlocutòria del TSJC. No ho diuen els abertzales ni els Maulets (amb tots els respectes per uns i altres) sinó la majoria social i política del país, amb les seves institucions al capdavant: Aquestes sentències obeeixen a raonaments polítics, de partit, més que no pas jurídics.

A partir del moment que s’admet això, que s’admet això que es diu majoritàriament al carrer, ja no s’hi val allò del “respecte a les decisions judicials”. De respecte, cap. Una justícia que és capaç de posar-se al servei d’una opció política, de trair l’esperit democràtic i el respecte a la voluntat popular, de dictar sentència quan i com convé a l’opció política a la qual serveixen, no es mereix només ser profundament menyspreada. Des d’un punt de vista democràtic, es fa ineludible el no reconeixement d’aquest poder judicial que actua com a braç armat d’un partit polític que aconsegueix així els objectius que no pot aconseguir per la via democràtica. No s’hi val a apel·lar a un genèric mal “funcionament del sistema”; es tracta d’individus que conscientment dicten sentències injustes (això té un nom penalment), i que en un sistema democràtic haurien de ser expulsats de la judicatura i assumir les responsabilitats que se’n derivessin.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Celebrem el reconeixement del dret a existir

Els bosquimans del Kalahari estan d’enhorabona. Finalment, el Govern de Botswana ha accedit a retornar-los l’aigua dels seus pous que durant nou anys els havia negat per tal d’obligar-los a deixar les seves terres. Es tractava de deixar via lliure a les extraccions de l’empresa diamantera De Beers. Ha estat un procés llarg, que ha acabat amb una sentència positiva no pas per l’argumentació jurídica sinó per la pressió política i internacional.

És una història que coneixem prou bé a casa nostra. Els interessos econòmics i partidistes imposen la seva llei, valent-se quan cal dels sicaris vestits de toga; només si hi ha una resposta tan forta que pugui arribar a afectar els mateixos interessos que defensaven acaben fent un gir com una concessió a les víctimes. Els bosquimans han ocupat sempre les terres inhòspites del desert de Kalahari, sovint menystinguts per les tribus i pobles dominants a Botswana; fins que algú va adonar-se que aquella terra erma podia tenir importants reserves de diamants. Els governs i la justícia titella de torn va emprar tots els mitjans que tenia al seu abast, en forma d’intervencions policials i de l’exèrcit i en forma de sentències per a fer-los fora d’aquelles terres que havien de ser lliurades a l’empresa De Beers per a la seva explotació. Era l’any 2002 quan el Govern de Botswana els va tancar l’accés als pous d’aigua; amb el suport d’ONGs i d’entitats d’arreu del món (que no pas de cap Estat”democràtic”) van encetar un procés judicial que es va allargar en el temps fins al 2006, quan gràcies a intenses campanyes en contra de les maniobres de l’empresa de diamants que subornava fàcilment jutges i polítics es va reconèixer als bosquimans el dret a accedir als seus pous d’aigua. Però, tot i així, no ha estat fins ara el Tribunal d’Apel·lacions no ha declarat ferma la sentència; quan l’empresa De Beers ja ha venut els seus “drets d’explotació” a la zona.


I els bosquimans han celebrat com un gran èxit el fet que se’ls reconeix, de moment, el dret a continuar existint. I dic que la història té un alt grau de similitud amb situacions que hem viscut a casa nostra, perquè també aquí sovint se’ns nega quelcom tan elemental com el dret a existir com a poble; no pretenen tallar-nos l’aigua (perquè no poden) però sí la llengua o el finançament. La Justícia emet sentències en contra nostra per motivacions estrictament ideològiques i polítiques, de partit; en funció de la resposta popular, de la societat civil i de les institucions, la mateixa Justícia pot acabar d’ofegar-nos o fer una passa enrere perquè l’agressió no sigui tan dura. Els catalans som capaços de celebrar com una victòria, per exemple, una mínima reducció de l’espoli fiscal o que la sentència contra la immersió no s’apliqui, de moment, a tot el sistema educatiu. Però, no aigualim la festa i celebrem que els bosquimans ja tenen reconegut el dret a accedir als seus pous d’aigua.

dissabte, 17 de setembre del 2011

En joc, no només la credibilitat de l’Oriol







Avui ERC té examen. No és un examen final, però el pitjor seria que no fos el final d’una etapa. El que hi ha en joc no és només el nom del candidat a les eleccions espanyols, que tampoc seria tan important, ni la credibilitat del futur president Oriol Junqueras, sinó la viabilitat de la imprescindible renovació del partit.

No sé com ens ho fem, però en l’àmbit de l’independentisme tenim una facilitat tremenda per a cremar possibles nous líders. Persones que inicialment podien tenir un bon carisma, una imatge de renovació i de claredat d’idees, de cop i volta cauen de l’escambell, tant si és per la seva pròpia imperícia com per l’acarnissament dels qui si no en poden ser aliats es converteixen ràpidament en els més acèrrims enemics. Ho vam veure amb Joan Carretero, la persona més ovacionada en el darrer congrés d’ERC, que encara no havia tret el seu projecte de Reagrupament i ja tenia problemes interns, era incapaç de sumar Joan Laporta i Solidaritat, i finalment acabà estavellant-se. Potser Joan Laporta ja no ho va veure clar i per això va optar per crear la seva via particular; i amb uns resultats no pas espectaculars però prou meritoris, ho va tirar tot per la borda obsessionat per poder anar de segon amb Esquerra a les municipals, a Barcelona.

A l’Oriol Junqueras no li han posat gens fàcil per a dirigir la renovació del partit. I encara sort que al final es va retirar l’aspirant continuista que representava Carles Bonet i la seva defensa del tripartit. No li disputaran el lloc a la presidència del partit, però sí a canviar l’erràtic rumb que portava el partit fins ara. Hores d’ara, el prestigi de Junqueras que, en no haver-li facilitat la feina, ha hagut de pactar aquí i allà per a mantenir un cert equilibri, ja no és el mateix de quan es va proposar el seu nom per la imatge neta i independent que tenia.

La candidatura de Joan Ridao a encapçalar la llista electoral el 20-N enfront de la d’Alfred Bosch, no és només qüestió de judicar l’experiència o els possibles encerts de l’encara Secretari General d’Esquerra, sinó sobretot és una forma de plantar cara a la renovació proposada per Junqueras. Les urnes ja han desautoritzat sobradament i reiterada la política de l’actual direcció; aquesta nova votació, en el millor dels casos, servirà per a rubricar aquest canvi de rumb i censurar definitivament els Ridao i companyia. Un fet desitjable, tanmateix, però que ens hauríem pogut estalviar, tot estalviant-nos continuar burxant en les ferides.

Però tampoc s’ha de desestimar la possibilitat que Joan Ridao, i la seva opció de prioritzar l’eix esquerranós a l’eix nacional, tregui un resultat considerable. L’esperada victòria d’Alfred Bosch, si no és per un marge molt ampli, resultarà insuficient per a garantir a l’Oriol Junqueras un marge de credibilitat suficient per a portar a terme la renovació que ERC necessita.

divendres, 16 de setembre del 2011

Catalunya dependent no és viable

Recordo que una vegada vaig escriure, i ara mateix no sabria on, que la independència no la tindrem a l’abast de la mà, fins que La Caixa la vegi com una opció ben plausible. I ho deia perquè massa sovint ens deixem portar per l’eufòria, sobretot quan ens trobem un bon grapat d’independentistes en una manifestació com la del 10-J, o quan veiem la reaccions de centenars d’entitats o mocions aprovades pels nostres ajuntaments; ens dóna la sensació que tenim tot el país al darrere, i potser no és del tot cert. O com a mínim potser ens falta tenir-hi al darrere els sectors clau del país.

Ja sabem que hi ha sectors de la població que, potser perquè tenen relativament poc per arriscar, estarien disposats al que fos per assolir l’objectiu nacional; i grups polítics minoritaris que poden fer apostes arriscades perquè saben que no hi tenen res a perdre, ja que tampoc tindran ells la responsabilitat de fer el pas. Però hi ha sectors polítics i econòmics que s’hi juguen el manteniment d’àmplies cotes de poder, que van molt més en compte. És aquella acusació genèrica, i potser massa fàcil, que es feia als convergents de mostrar la bandera tot guardant la cartera. Però sobretot és la cautela amb què es mostren els sectors empresarials i financers catalans a l’hora d’entrar en el tema; quantes vegades no ens ha decebut veure empresaris catalans, als quals podíem tenir en bon concepte, anant a fer la gara-gara al poder polític i econòmic espanyol! Una prudència que per alguns pot ser comprensible, i per altres, exasperant.

Per això, sentir dir al Conseller d’Economia Mas Collel que seria perfectament viable una Catalunya independent i que aquesta afirmació sigui ratificada per Salvador Alemany, President de la multinacional Abertis i del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica, pot ser un símptoma definitiu que ja hi som molt a prop. Personalment, no és tant que coincideixi amb ells en la viabilitat d’una Catalunya independent, sinó que crec més aviat en la inviabilitat d’una Catalunya dependent. I també és cert que, si vistes així les coses, tampoc fem el pas, és que hi renunciem definitivament.

dijous, 15 de setembre del 2011

Televisió sense fronteres, un pas endavant

Finalment, la lniciativa Legislativa Popular que sota el nom de “Televisió sense fronteres” va impulsar Acció Cultural del País Valencià ha vist aprovat el primer tràmit al Congrés dels Diputats. Ha comptat amb els vots favorables de tots els grups de la cambra, excepte el Partit Popular que s’ha abstingut i l’ultranacionalista UPyD i UPN que hi han votat en contra. Tot un èxit d’una entitat que ha resistit heroicament en unes condicions realment difícils.

Elegants com són els d’ACPV han volgut agrair a tothom qui ha fet possible aquest nou èxit; el primer va ser el de recollir més de 650.000 signatures. Amb tot, tampoc cal ser desmemoriat. La ILP “Televisió sense fronteres” va entrar al Congrés el 2010 i, per voluntat expressa del PSOE, va quedar vetada. Per què, ara el PSOE ha canviat d’opinió?, senzillament perquè s’acosten unes eleccions que saben que tenen perdudes d’entrada, i perquè són conscients que aprovant ara aquest primer tràmit no hi ha temps per a completar els tràmits i per tant per a ser aprovada definitivament la llei corresponent. La pilota quedarà a la teulada del Partit Popular que amb una majoria absoluta podrà tirar per terra tot el treball fet fins ara. Una complicitat imprescindible per a assolir un objectiu comú, cadascú complint amb el seu rol; com el policia bo i el policia dolent, quan tothom sap que tots dos són iguals, o molt semblants.

Però, anem al fons de la qüestió. Algun mitjà de comunicació, una mica desinformat, ha arribat a dir que amb aquesta ILP es podrà donar compliment a la Carta europea de llengües regionals i minoritàries. Insòlit. La Carta, aprovada i ratificada pel Govern espanyol, forma part de l’ordenament jurídic espanyol des de l’any 2001, i malgrat tot ha estat vulnerada impunement. La Carta estableix que les divisions administratives no poden ser impediments per a la recepció de canals de ràdio i de televisió entre territoris que comparteixen una mateixa llengua; i a més puntualitza que igual si es tracta de la mateixa llengua o d’una de similar, per si algun secessionista lingüístic interessat volia servir-se d’aquesta argúcia. Digués el que digués la legislació vigent, els Governs espanyol i valencià l’han incomplerta de forma permanent i cap jutge no ha volgut saber res del que diu la llei i ha emparat i donat suport a l’interès polític dels qui la transgredien. La ILP, doncs, en un Estat de dret hauria estat innecessària perquè el que pretén ja està previst en l’ordenament jurídic espanyol; en el millor dels casos, podia aconseguir que es complís.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Grècia: frau, farsa, espoli o incompetència

Tot va seguint el seu curs, i el Govern grec ja ha anunciat que no disposa de gaire més recursos per a pagar nòmines i pensions més enllà del mes d’octubre. Els qui s’havien pres seriosament les mesures proposades i imposades per les autoritats monetàries europees haurien d’estar desconcertats. Resulta que, en un moment donat, Grècia es troba a punt del col·lapse i demana una ajuda als seus socis europeus; Europa li respon que sí, però a canvi Grècia ha d’emprendre severes mesures d’ajust que es carreguen sobre els treballadors, pensionistes i en general sobre el conjunt de la població. Però, uns mesos després resulta que Grècia es torna a trobar altre cop a punt de fer fallida. Es proposa un altre “rescat”, però forçant encara més el Govern grec perquè ajusti la seva economia; però, al final, Grècia ha de tornar a advertir que, malgrat tot, es troba al límit del desastre.

Però no sembla que hi hagi hagut massa desconcert; com si els experts ja ho veiessin a venir o ja ho haguessin previst. Algú hauria d’explicar als ciutadans grecs que han vist com els limitaven els seus recursos, els seus serveis i prestacions en nom del “rescat” del seu país, de què han servit tants sacrificis; o a qui ha beneficiat tot plegat. Ja suposo que els economistes del sistema hi donaran mil i una explicacions, però la realitat és que hi havia un poble que s’estava ofegant, que l’han obligat a fer molts sacrificis per salvar-lo, però que al final es continua ofegant. Així, resulta que no l’han rescatat! En el supòsit que féssim l’esforç de fer veure que creiem que les autoritats monetàries europees, amb el President del Banc europeu al capdavant, van dictar i imposar a Grècia totes aquelles mesures que creien necessàries per a treure el país de l’atzucac, el mínim que tocaria ara és el seu acomiadament immediat per incompetents; i probablement demanar responsabilitats per tanta incompetència. Però, no és el cas. Els mitjans de comunicació han ajudat a encobrir la farsa parlant sempre del “rescat de Grècia”, quan en realitat es tractava del rescat dels bancs que tenien diners prestats a Grècia. Tots els esforços exigits als grecs, però també els recursos esmerçats pel conjunt de països europeus no anaven dirigits a ajudar el poble grec sinó als bancs que temien no poder cobrar els interessos dels seus préstecs; el sistema pot admetre la misèria més absoluta, la marginació d’àmplies capes de la població, però no que el negoci dels bancs faci fallida.

Per acabar de fer escarni, en aquest segon rescat, els mateixos bancs que pretenien que se’ls garantís que ells cobrarien tots els interessos dels préstecs atorgats a Grècia han presentat com un acte de generositat el fet de participar en el refinançament del deute, a un interès més alt, això sí. Actualment, la majoria dels bancs francesos i alemanys que tenien préstecs concedits a Grècia, s’han desfet de pràcticament la meitat d’aquest deute de dubtós cobrament perquè els l’ha comprat el Banc europeu. Aquest és el veritable rescat.

dimarts, 13 de setembre del 2011

El fracàs de l’Estat i el reforçament del català

Ho deia abans d’ahir: em sorprèn l’optimisme amb què alguns afronten les tenses relacions entre Catalunya i Espanya. Ells van fent el seu curs; allà on no poden aconseguir el seu objectiu a través de política democràtica, recorren a l’aparell de la Justícia, que és molt més “aparell” que “Justícia”. Està clar que a cada atzagaiada, nosaltres sortim al carrer, fem manifestacions, aprovem mocions i totes les declaracions que vulgueu. Però ells ho entomen sense immutar-se per tornar a la càrrega tot seguit; com a molt, alleugerint els embats, fent alguna giragonsa o ajornant-ho unes setmanes.

Aquesta setmana era Joaquim Torres, President de la Societat Catalana de Sociologia, filial de l’IEC, que deixava anar coses com: “L’Estat ha fracassat en l’intent de crear una homogeneïtat lingüística i cultural” o “El català sortirà reforçat d’aquesta crisi”. L’Estat ha fracassat? És cert que a Catalunya hi tenen algunes dificultats, però se n’han sortit molt bé al País Valencià i a les Illes, mentre que a la Franja eliminaran la llengua catalana sense despentinar-se. I precisament perquè a Catalunya topen amb una forta resistència que, lluny de rendir-se o d’acceptar la realitat catalana, han recorregut a altres ressorts per a aconseguir allò que no poden democràticament. Vam posar el crit al cel per la sentència del Tribunal Constitucional, però ells van callar durant uns mesos sabent que havien aconseguit una gran victòria: la d’obrir una escletxa per on poder fer actuar els altres botxins de la llengua. Ara han introduït una falca, i mentre nosaltres ens esgargamellem ells ni tan sols es molesten a raonar els possibles inconvenients de la immersió lingüística; en tenen prou d’arronsar les espatlles i dir cínicament que “si ho diuen els tribunals...”. Segons com acabi el conflicte, atacaran de nou aprofundint en la ferida oberta o, en el millor dels casos, havent de buscar una altra estratègia per abatre la llengua del país.

Que el català en pot sortir reforçat? No sé com s’ho miren això. Podria ser cert si CiU deixés de fer allò que ha fet durant més 30 anys: fer veure que s’amenaça amb prendre mesures, per acabar acatant i ajupint el cap... o tornant a pactar amb el PP a canvi de res. Tant de bo, algun dia CiU complís la seva promesa! Però molt em temo que tot plegat acabarà acceptant introduir petites modificacions que potser ni tan sols afectaran el conjunt del sistema educatiu. Ens diran que ha estat una victòria i que la concessió ha estat mínima, però en realitat s’haurà establert un precedent que els permetrà fer més gran l’escletxa i d’aquí a ben poc tornaran a la càrrega amb obusos de més gran calat.

dilluns, 12 de setembre del 2011

El PP ferm partidari de la immersió

La Diada Nacional d’enguany ha marcat amb una certa claredat la línia divisòria entre els grups polítics que tenen una determinada manera de construir el país, des de l’independentisme als qui creuen poder-ho fer dins de l’Estat espanyol, i aquells altres que tenen l’objectiu de destruir-lo. I aquesta és una línia que no hauríem d’oblidar tan fàcilment en la política de cada dia, ja sigui per a aprovar pressupostos de la Generalitat o lleis del nostre Parlament, ja sigui per a portar a terme projectes de caràcter municipal.

És cert que la crisi econòmica és molt greu i que hi pot haver diferents maneres d’enfocar-la, encara que a la pràctica les diferències entre els conservadors i els anomenats socialistes serien mínimes. Però, en qualsevol cas, amb uns serveis de millor o de pitjor qualitat, amb una aposta més o menys decidida pel sector públic, amb unes infraestructures més o menys posades al dia, l’essència de Catalunya continuaria essent la mateixa. Saben els nacionalistes espanyols que el punt feble que els cal atacar és justament el de la llengua; i s’hi han posat amb totes les armes, ara fent servir els seus peons col·locats en l’administració de la Justícia. Potser precisament per això, perquè és un atac frontal i contra allò més sensible de la nostra identitat, que s’han aplegat rivals polítics aparentment molt distants, des del PSC a ERC i Solidaritat, passant per CiU i IC-V. Tots els partits catalans han coincidit en reafirmar la validesa i la necessitat de mantenir l’actual sistema d’immersió lingüística.

Hi ha un argument, però, que no s’ha sentit massa. La immersió lingüística, que ha donat bons resultats a Catalunya, i que ha estat elogiada a Europa, no és cap invent català. O és que a Madrid o a París, a Londres o a Roma, no han practicat sempre la immersió lingüística? Si algú posés en dubte l’aplicació de la immersió lingüística que es practica a Espanya, el Partit Popular seria el primer a posar el crit al cel. De fet, el mateix advocat que defensava els pares que no acceptaven la immersió lingüística per als seus fills, havia defensat justament la causa oposada, a la Franja, en contra de la introducció del català en l’ensenyament. El problema no és que hi hagi partidaris i detractors de la immersió lingüística; hi ha només partidaris i detractors o enemics de Catalunya i de la seva llengua.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Carregats da raó, tenim les de perdre

Els catalans tenim una certa tendència a caure en el complex d’esclau que denunciava el Carles Muñoz Espinalt o, contràriament, a sentir-nos el rei del mambo i a pensar, com deia Francesc Pujols, que pel fet de ser catalans quan anem pel món ho tindrem tot pagat. I tan cert és que ens cal superar tota mena de complex d’Estocolm per a fer front a l’Estat espanyol que ens oprimeix, com que hem d’abaixar-nos una mica el fums per no creure’ns els superherois que ho superen tot.

Vull dir que, massa sovint, veiem actituds i declaracions d’una autosuficiència que fan basarda. En el nostre debat permanent amb les espanyes fàcilment ens creiem en possessió de la veritat i de la raó i, el que és pitjor, confiem en aquesta nostra veritat i raó per a guanyar la partida.

Ho vam viure quan el Tribunal Constitucional va dictar la seva sentència en contra de l’autogovern de Catalunya, retallant l’Estatut i obrint escletxes per a permetre la culminació del seu propòsit assimilador. Aleshores, una mica il·lusos, es desfermà una mena d’eufòria amb aquell “adéu Espanya” basat en una lògica tan simple i evident com fal·laç i traïdora: si Catalunya no cap a la Constitució espanyola, si són els espanyols els qui ens menyspreen i ens rebutgen, si són ells mateixos els qui tiren per terra les teories i els postulats dels autonomistes-federalistes enquadrats en els grups majoritaris... la independència deu ser inevitable.

I un any després veiem com la primera força política continua amb aquella ambigüitat, que alguns diuen que és calculada, consistent en recolzar el Govern espanyol a canvi de res (a tot estirar de fum i de promeses), en mantenir una tèbia amenaça que tothom sap que no es complirà mai, i al capdavall en pactar amb el Partit Popular, per més que ens agredeixi, perquè els convergents prioritzen l’eix dreta esquerra a l’eix nacional. La segona força política, per més que el seu propi partit li digui que això és del tot inviable i que s’hi oposarà sempre, es reitera amb l’absurda (perquè a Espanya no la defensa ni la vol absolutament ningú) pretensió federalista, i fan acte de submissió permanent al PSOE.

Ara tornem a viure la mateixa història. Enfront de la sentència del Tribunal Suprem contra la llengua catalana i el requeriment per a complir-la del TSJC, alguns il·lusos, començant per la Consellera d’Ensenyament, surten dient que aquí no passa res, perquè nosaltres estem carregats de raons. Tothom sap que ni la Sentència del Constitucional, ni la del Suprem ni la del TSJC no tenien res de jurídiques, sinó que eren estrictament sentències polítiques, de partit. Aleshores, a què ve dir que nosaltres ja ho raonarem amb un recurs on demostrarem la legalitat de la immersió lingüística (és una llei vigent, està clar que és legal!), la seva validesa i l’eficàcia (però si aquesta és la raó i la causa per la qual s’emeten les sentències!). Si a ells els ha importat un rave la legalitat, la legitimitat i els beneficis socials a l’hora de sentenciar contra el català, per què han de fer cas ara d’un recurs?

No podem tenir la pretensió de guanyar-los amb les armes de la raó si ens hem de basar en la seva maquinària judicial. Quan des del Departament ens diuen que no calen mobilitzacions perquè el Govern ja ha presentat el seu recurs, o bé és perquè confien condicionar políticament per decantar la balança al nostre favor o bé, i molt més probable, és perquè ja saben que tocarà tornar a ajupir el cap i ells no tenen la valentia suficient per a enfrontar-s’hi ni volen arriscar la petita cota de poder que els toleren.

No tenim gaire opcions. Si juguem al seu joc, tenim totes les de perdre. Si no ens veiem amb cor de fer un acte de sobirania, hem d’admetre que darrere d’aquesta en vindran moltes més, fins a la derrota final. És el preu de romandre a Espanya.

dissabte, 10 de setembre del 2011

La coherència del PP a Badalona, i dels altres

Finalment, conseqüent amb els postulats del seu partit, Garcia Albiol ha decidit suspendre els actes institucionals de la Diada a Badalona. Era el millor que podia fer. Quan ell era a l’oposició sempre s’havia negat a participar en els actes organitzats per l’Ajuntament, perquè era una Diada que per ell no tenia cap interès, perquè negava que fos cap diada Nacional (per ell l’única nació és la que predicava el franquisme “Una, Grande y Libre”) i a més resulta que és de Catalunya, un país que ell odia profundament.

El Partit Popular, aquell que fa de la lluita contra la llengua i la cultura catalana la seva prioritat política, aquell que es nega a condemnar el terrorisme (el terrorisme més important a Espanya durant tot el segle XX, que era el franquisme) perquè s’hi plenament identificat, aquell que intenta per tots els mitjans trencar la cohesió social del país, aquest Partit Popular no pot celebrar una Diada sense que soni a escarni i burla. Per tant, és millor que hagi decidit suspendre tots els actes i continuar fent, com feia sempre, boicotejar tot allò que pugui representar i significar el país. A Badalona, però, governa el Partit Popular perquè la majoria del Consistori que amb diferents sensibilitats diu que defensa la llengua i el país l’ha deixat governar en minoria. I en aquest cas, CiU hi té una greu responsabilitat perquè ha preferit cedir l’alcaldia als qui odien Catalunya abans que fer-ho amb algun dels seus competidors amb l’excusa que potser són una mica més progressistes (que tampoc es pot qualificar d’esquerres el PSC).

Diuen que els grups de l’oposició, que tenen majoria al Consistori, faran el gest d’aprovar una moció de suport a la immersió lingüística, i potser també celebraran conjuntament al marge de l’Ajuntament la Diada de l’Onze de setembre; i segurament tindran ocasió d’aprovar moltes altres mocions en defensa de la nostra identitat. Sincerament, tots els partits polítics en algun moment o altre han presentat mocions de censura contra governs municipals en minoria a vegades per foteses o rivalitats casolanes. Si no són capaços de fer-ho ara quan es tracta de defensar la dignitat del país, ben poca cosa en podem esperar. Ni a Badalona ni al conjunt de Catalunya.

divendres, 9 de setembre del 2011

Retallar serveis és retallar qualitat

Comença un nou curs escolar amb una batalla de xifres. Mentre el Departament d’Ensenyament s’entesta a dir que es manté el mateix personal, malgrat l’increment de matrícula, els sindicats s’afanyen a desmentir les xifres. Tant se val. El cert és que les escoles disposen de menys recursos humans i per tant de menys possibilitats d’atendre adequadament l’alumnat. I el que no es pot dir de cap de les maneres que això es fa sense afectar la qualitat de l’ensenyament. És el mateix que passa amb la sanitat, on també es redueix el personal, el pressupost i els serveis, i a sobre es diu que això no afecta a la qualitat assistencial.

Ja suposo que no és fàcil fer un raonament honest i sincer: l’Administració catalana no té recursos suficients i ha de retallar serveis; entenent que retallar serveis és retallar qualitat. Això no té volta de full. Políticament, es pot dir si cal retallar per aquesta banda o per una altra, o si és possible plantar cara al sistema, començant per l’espoli que patim per part de l’Estat; però el que no es pot fer és mentir barroerament a la gent dient que estalviarem no sé quants milers de milions sense rebaixar la qualitat dels serveis. Si fem un xic de memòria, podem recordar com en determinats pobles i barris, normalment a rel d’un fet luctuós, hi havia hagut reivindicacions populars per reclamar l’ampliació d’una escola, la creació d’un servei assistencial, la implantació d’un servei d’ambulància, etc. Si, aleshores, la implantació d’un servei d’urgències havia de servir per a reduir la possibilitat que algú s’hi quedés pel camí, ara el procés d’eliminació d’aquest servei no pot ser que no tingui cap repercussió.

Iniciem un nou curs amb menys possibilitats d’oferir un bon servei, amb menys recursos humans i materials. I això afecta directament l’atenció personalitzada que el mateix Departament vol imposar amb calçador com a torna a la retallada i a l’eliminació de la sisena hora. De fet, la retallada del Departament suposa deixar de fer atenció personalitzada al si de l’horari comú, per fer-la fora d’hores i estigmatitzant els alumnes amb necessitats educatives. Exactament el contrari del que sempre ens deia el mateix Departament quan se’ns parlava de l’escola inclusiva. Que cal estrènyer-nos el cinturó, que hem d'acceptar que no podem tenir els mateixos serveis que abans... potser sí; però que no ens prenguin el pèl ni ens menteixin d'aquesta manera!

dijous, 8 de setembre del 2011

Contra els qui han vingut a crear-nos problemes

Coincidir amb un personatge tan sinistre com el García Albiol és molt difícil, i vergonyant. A més de ser ideològicament de l’ala més dretana del Partit Popular competeix amb força èxit amb la xenòfoba Plataforma per Catalunya pel que fa al tarannà racista. Això no vol dir que, com diu la dita catalana que “bojos fan bitlles”, no en pugui encertar alguna. I, sense que serveixi de precedent, també podríem fer una excepció a l’hora de compartir una frase seva.

Normalment, els elements més racistes acostumen a bastir la seva impresentable actitud amb excuses de caràcter legalista, o fins i tot són capaços d’argumentar cínicament que la discriminació racial es fa per a protegir el col·lectiu rebutjat. En aquest cas, l’alcalde de Badalona reiterant-se en la seva obsessió contra la immigració etzibà que ell continuaria “lluitant contra els qui han vingut a crear problemes”. I és aquí on podríem trobar-hi algun punt de coincidència. Per suposat que no podem incloure en aquest col·lectiu aquelles persones que han vingut de fora a buscar un lloc de treball, que tenen voluntat de formar part d’aquest país, d’integrar-s’hi i de respectar-lo. I és cert que hi pot haver algunes d'aquestes persones que amb prou dificultats per a sobreviure, i més ara en plena crisi, no ho tinguin fàcil per integrar-se a la societat que els acull; i més si hi ha grups hostils a la convivència i a la cohesió social que fan mans i mànigues per impedir que es puguin integrar amb l’eina més eficaç que és la immersió lingüística.

Però sí que coincideixo amb ell en la idea de “lluitar contra els qui han vingut a crear-nos problemes”. I en aquest moment, els qui de veritat han vingut a crear problemes són aquests individus agrupats en partits com el Partit Popular o Ciutadans que fan de l’odi contra Catalunya la seva principal raó de ser, que busquen la manera de trencar el bon funcionament d’un sistema educatiu que és la millor garantia d’integració i de cohesió social. Si, com diu el García Albiol, cal lluitar contra els qui han vingut a buscar-nos problemes, hauríem de començar per indesitjables com ell mateix.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Ni estúpids ni màrtirs

“Tots els que volem defensar la immersió lingüística hem d'estar disposats a anar a la presó”, així començava un article de Josep Pinyol i Balasch. No cal donar més voltes sobre les sentències del Constitucional, del Suprem i del TSJC que vénen motivades per raons estrictament polítiques, de partit, amb l’objectiu de precipitar l’anihilació de la llengua i la cultura catalanes. Amb això, ja hi estem d’acord, i la immensa majoria de partits, sindicats, associacions, i col·lectius professionals ho han dit clarament. En el que diferirem serà en la resposta.

Una possible resposta, probablement la més estúpida per inútil, és la de pretendre resoldre-ho presentant el corresponent recurs amb l’argument que estem carregats de raó: la immersió lingüística no està anul·lada pel Constitucional i per tant és plenament vigent; fora del Constitucional, els tribunals no poden anul·lar l’aplicació de les lleis sinó vetllar pel seu compliment; la demanada en tot cas només pot referir-se als casos concrets dels demandants i no al conjunt del sistema educatiu; la immersió lingüística ve avalada per les institucions europees... Per al nacionalisme espanyol totes aquestes raons són foteses que se les passen pel forro; per ells, els arguments jurídics no són la base a partir de la qual s’emeten les sentències, sinó que només són la forma de maquillar i justificar les decisions polítiques preses. I molt més estúpida encara, si els arguments són: la immersió lingüística ha demostrat ser el sistema més eficaç per a garantir un adequat coneixement de les dues llengües oficials; la immersió lingüística és una garantia de cohesió social; la immersió lingüística s’ha aplicat sense generar conflictes de cap mena... ¡Però si precisament aquests són els motius pels quals es va presentar la demanda, i pels quals s’han produït les sentències que s’han produït!.

Una segona resposta, la que apunta Josep Pinyol, és la que hem practicat durant massa temps i que ens ha servit en alguns moments, però que ara estaria abocada al fracàs. Hem tingut governs de tots colors que han mantingut posicions semblants pel que fa a la defensa de la llengua, però que no han evitat que els nacionalistes espanyols vagin imposant la seva llei. Podem sortir al carrer, fer una manifestació i recollir mil adhesions, però si el Govern no es posa al capdavant de les reivindicacions del país i es deixa de ximpleries no podem pretendre que els ciutadans es converteixin en màrtirs d’una causa que els nostres representants són incapaços de defensar.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Polititzar la llengua i la professionalitat

Ho deien els titulars de premsa de fa unes setmanes enrere: El català serà requisit per als taxistes de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana. De fet, la notícia no era que s’hagués canviat la llei que preveu que els professionals del taxi han de tenir uns mínims coneixements lingüístics per a poder atendre els clients, sinó que es canviaven els models de la prova que han de passar els aspirants, per tal de garantir el compliment de la normativa vigent.

De fet, de ben segur que trobaríem moltes lleis i reglaments que teòricament haurien de garantir l’ús i el coneixement de la llengua catalana, però que s’incompleixen d’una forma reiterada. Per exemple, en l’educació Secundària el mateix Departament reconeixia ara fa uns anys que l’incompliment de la llei pel que fa a la llengua vehicular de l’ensenyament superava el 45%. Naturalment, cap jutge voldria saber res si algú denunciés els incompliments de la llei que perjudiquen el català, i ni la mateixa Administració gosa obligar-ho. Però la por que tenim els catalans de fer complir la llei quan ens és favorable, contrasta amb el desvergonyiment dels qui tenen l’objectiu d’eliminar la nostra llengua, comptant això si amb el suport del poder judicial espanyol. En el cas dels taxistes, tothom sabia que els exàmens previs eren una pantomima de manera que hom podia trobar-se fàcilment un nou taxista que no sabés un borrall de català, i ben poc de castellà.

Està clar que algú en farà una qüestió política, quan en realitat no es tracta de res més que d’una qualificació professional. I no és de rebut que algú al·legui el dret a la ignorància, i molt menys el dret a la incompetència professional. Perquè els qui de veritat polititzen el cas són els qui per a combatre la llengua catalana són capaços de reivindicar la desatenció als usuaris i el deteriorament del servei.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Les raons cauen pel propi pes

El curs escolar és a punt de començar i els centres educatius se les han hagut d’empescar per a afrontar-lo amb la reducció de recursos imposada per l’Administració. La manera més fàcil que va trobar el Govern de la Generalitat per a estalviar una gran quantitat de diners d’una sola tallada va ser suprimint l’anomenada sisena hora. Però, perquè no semblés tan greu una rebaixada de la qualitat de l’ensenyament per a estalviar diners i reduir el dèficit públic, van fer veure que estudis d’experts els indicaven, tot i que encara no ha sortit cap generació d’estudiants que hagin cursat la Primària amb la sisena hora, que fer una hora més de classe no millorava el nivell de formació de l’alumne; i que en tot cas, en contra del que s’havia dit fins ara del concepte d’escola inclusiva, el que calia era fer una atenció personalitzada als alumnes amb més dificultats, per no dir simplement que els sortia més a compte.

L’argument de la inutilitat de la sisena hora el tiraven per terra ells mateixos quan acceptaven de mantenir la sisena hora en determinats centres amb necessitats especials. Si no té cap utilitat, per què es manté en aquests centres? Però les tesis del Govern s’han acabat d’esfumar quan la majoria dels centres, amb menys personal, han fet tot el possible per a mantenir al màxim les activitats i reforços que es podien fer amb la sisena hora. En lloc d’estigmatitzar els alumnes amb més dificultats fent-los quedar unes hores més a l’escola, com pretenia el Departament, molts centres han optar per camuflar aquesta “atenció personalitzada” amb un increment generalitzat al conjunt dels alumnes. La sisena hora, doncs, s’ha convertit en mitja hora, però per a tothom. I el Departament, que n’és ben conscient, no s’hi oposa; si realment estigués convençut de la inutilitat del sistema anterior i de la bondat de l’atenció personalitzada que preconitzaven ells, no haurien de permetre que es trastoquessin els seus plans. La realitat és que, un cop assolit l’objectiu de l’estalvi econòmic, d’un a dos professors per centre com a mínim, els arguments que ells donaven per a justificar-ho ja no els vénen massa d’aquí.

I és que, com passa amb la Sanitat, massa sovint l’Administració pren mesures més o menys discutibles, més o menys raonades, però s’erren justament a l’hora de justificar-les. No es pot dir que es redueix el temps d’atenció, sigui sanitària o educativa, afirmant que això no afecta la qualitat del servei. A no ser que la mesura anés acompanyada d’una denúncia de malversació de fonts públics dels antics gestors; dels polítics, però també dels de cada centre sanitari o educatiu.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Ens ho posen massa fàcil

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


No crec que ningú posi en dubte la importància de les noves tecnologies i de les xarxes socials com a eines de comunicació entre les persones i, sobretot, com a eines que poden escapar dels centres de poder. Prou que ens han explicat que algunes de les revoltes i mobilitzacions populars dels darrers temps no haurien estat possible sense el seu concurs. Hi ha qui fins i tot les ha arribat a qualificar com la revolució democràtica de la comunicació.

Tot sovint apareixen notícies que, fins i tot sense saber-ne exactament el seu significat, ens sorprenen per l’impressionant impacte que pot arribar a tenir un petit gest iniciat a la xarxa, com la que apareixia no fa gaire dies “El hashtag #jovullvotaradeuespanya, que es va iniciar ahir com a resposta a l'anunci de Zapatero de reformar la Constitució ha esdevingut aquest migdia Trending Topic Mundial a Twitter. Aquesta etiqueta ha arribat a ser la sisena més comentada a tot el món.” I ens cau la bava entusiasmats. Potser és perquè els catalans ens hem abocat desaforadament a la xarxa fins al punt que, tot i tenir una llengua fortament amenaçada, a la xarxa ens hi trobem molt ben situats. Per exemple, el català és la tretzena llengua en nombre d'articles a Wikipedia o Google considera el català una de les 10 llengües més actives del món.

I potser en fem un gra massa. Sense deixar de ser cert tot això, també ho és que la virtualitat de la xarxa fa que sigui molt més difícil distingir entre l’abast real i el miratge. D’aquí que, com deia la setmana passada, puguin aparèixer fàcilment infinitat d’iniciatives, teòricament molt ben intencionades, que no ens porten enlloc. És tan fàcil fer una crida o un manifest, demanar adhesions o crear nous grups entusiastes per a qualsevol causa, que tothom s’hi veu amb cor: només cal veure la quantitat de grups de caràcter independentista existents al faceboock. I el problema no és que es creïn mil grups per a una mateixa cosa, ni que hi hagi una multitud d’iniciatives per a salvar el país, sinó que es facin amb uns plantejaments reduccionistes i amb la pretensió de ser cadascuna l’única via per a l’assoliment de l’objectiu final.

Qualsevol iniciativa mínimament seriosa, si es vol que tingui èxit, abans de sortir a la llum pública ha d’haver estat treballada intensament, assegurar-se uns mínims suports rellevants. ¿O és que algú es pensa que les grans manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir o la del 10 de juliol de l’any passat van sorgir del no res, o d’una simple convocatòria a la xarxa? Quan la iniciativa surt al carrer, tots els sectors interessats ja n’han d’estar ben al cas i tenir assegurat un mínim consens; dit d’una altra manera, quan algú fa una crida a una organització a través dels mitjans de comunicació, sense haver fet els contactes i les negociacions prèvies, és perquè la intenció ja no és altra que la de posar-la en evidència.

Naturalment que tothom té tot el dret a fer les crides i els manifestos que vulgui, a demanar adhesions i signatures de suport per a qualsevol causa. Però, per més ben intencionat que sigui, tampoc es pot obviar que l’abús i la proliferació d’iniciatives, sobretot si ja de sortida estan abocades al fracàs, són molt més perjudicials que positives. No és cert que qualsevol iniciativa és bona si està ben intencionada: precisament perquè les noves tecnologies ho posen molt fàcil, estem creant massa frustracions i desenganys, banalitzem el valor d’una proclama i una crida ben feta, cremem moltes energies i actius del sobiranisme portant-los a carrerons sense sortida...

dissabte, 3 de setembre del 2011

De què va, la Irene?

Els nacionalistes espanyols tenen clara la prioritat d’acabar pels mitjans que sigui amb la llengua catalana. Se n’estan sortint prou bé al País Valencià, on tenen guanyada la batalla política, i a les Illes; i a Catalunya, on ho tindrien més difícil recorrent només als mecanismes que els ofereix el sistema democràtic, se serveixen dels peons del sistema judicial posat també al seu servei. Ni les sentència del Constitucional, ni la del Tribunal Suprem, ni ara la del TSJC no tenen res a veure amb procediments jurídics ni en el compliment de la llei, sinó en l’estratègia política dels nacionalistes espanyols més radicals quan van constatar que per eradicar la llengua catalana com han fet al País Valencià no podien esperar que el resultat a les urnes els fos més favorable.

Per això sorprèn que la Consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, respongui a la interlocutòria del TSJC dient que hi presentaran recurs i que demostraran la idoneïtat del sistema educatiu català. Ells tenen tot el poder per a imposar la seva llei; i allà on la llei democràticament no s’ajusta als seus interessos polítics, simplement invaliden la llei o se la salten a la torera. El Govern català sap perfectament que, en les actuals circumstàncies polítiques en què el nacionalisme espanyol està desbocat en la recentralització de l’Estat, perdrà tots els recursos. Tant li fa que els sistema d’immersió lingüística ja hagués passat en reiterades ocasions pel sedàs del Tribunal Constitucional i d’altres instàncies judicials, o que vingui avalat pels organismes internacionals, ara l’estratègia dels nacionalistes espanyols és tota una altra. Han vist els bons resultats que els ha donat a València, on s’han incomplert impunement totes les lleis inclòs el propi Estatut Valencià, i estan disposats a emprendre la batalla final contra la llengua catalana a l’únic reducte on encara resistia.

I sorprèn encara més que la Consellera basi la seva innocent (o fingida) confiança en el l’argument que està demostrat que el sistema educatiu català ha funcionat molt correctament fins ara, compleix l’objectiu teòricament constitucional i estatutari (com no passa al País Valencià) que els alumnes acabin l’escolarització amb un coneixement adequat d’ambdues llengües oficials, i garanteix una perfecta convivència i cohesió social. Però si precisament el seu objectiu és atacar i destruir tot això! La Irene està reforçant amb aquests arguments la seva motivació per continuar per aquest camí.

Deixem-nos d’històries. El preu de romandre dins de l’Estat espanyol és, a part de l’espoli econòmic, l’anihilació de la nostra llengua i de la nostra cultura. Amb la llei o en contra de la llei, ells tenen tot el poder per a fer-ho.

divendres, 2 de setembre del 2011

Apostar pel cavall guanyador

Finalment, fins i tot Rússia ha acabat girant l’esquena a Gaddafi i reconeixent els rebels com a representants legítims del poble libi. No ha estat un procés fàcil. Gaddafi, el mateix Gaddafi que no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de bombardejar el seu poble, durant un temps ha gaudit del suport de les potències occidentals que hi veien una bona oportunitat per a treure profit del petroli libi. Només quan han vist que podien perdre-hi la inversió feta si no apostaven pel bàndol guanyador han deixar de recolzar el terrorisme.

És el mateix cas que Síria. Només que aquí encara no veuen clar quina pot ser l’aposta guanyadora. No hi té res a veure ni la defensa dels drets humans ni la vida del poble sirià. El paper de les Nacions Unides és senzillament vergonyós; tímides condemnes i peticions suaus perquè el règim terrorista aturi la violència contra el seu poble, però res més. En aquest cas, no està tan clar el benefici que en poden treure les potències occidentals, i el país es troba massa a prop d’Israel cosa que en dificulta qualsevol mena d’intervenció; només faltaria que algú pretengués que Israel acceptés i acatés les resolucions de les Nacions Unides. Així és la política internacional: l’ètica, la raó, l’honestedat o la dignitat no hi tenen lloc; el terrorisme, la violència d’estat o la vulneració dels drets humans són perfectament tolerats i protegits quan reporta beneficis. És el que deia un congressista nord-americà quan encara no estava clar si es donava suport o no a la revolta líbia: “L’important és estar al costat del guanyador en el moment oportú”. I el guanyador en una època podien ser Gaddafi o Assad; ara ja sembla clar que a ningú li convé posar-se al costat del coronel libi, però encara no està tan clar en el cas de Assad.

Els dictadors són sempre persones que odien profundament el seu país i la seva gent, i, per tant, són uns socis immillorables per als qui tampoc tenen cap mena d’escrúpol a l’hora d’aprofitar-se’n. Necessiten del suport extern per a mantenir-se al poder, i no tenen cap mania de vendre’s el país sencer a canvi d’una petita gran fortuna personal. No és que la comunitat internacional hagi canviat d’opinió respecte als règims terroristes, com els de Gaddafi o d’Assad, simplement han valorat que ja no els surt a compte posar-se al seu costat.

dijous, 1 de setembre del 2011

Política de gestos

En política, els gestos són molt importants. Per això, sovint, quan es parla de propostes, d’acords o de pactes polítics, es té més en compte la forma que el fons. Quantes vegades no hem vist processos de negociació que estan a punt de tancar-se i per ben pocs cosa, per serrells de darrera hora, es pot arribar a un acord o no; i el que havia arribat a ser una diferència mínima pot esdevenir de cop una confrontació total. Ho hem vist ara amb la primera votació de la reforma constitucional; per a molts no es tracta tant d’estar-hi o no d’acord, com de la imatge que es pot donar posant-se al costat del PP-PSOE.

Fa ben pocs dies, Joan Tarda, d’Esquerra, proposava deixar l’escó del Congrés en el moment de la votació per posar en evidència el rebuig a la reforma. I ho presentava com un cop de força, agosarat, “per tal que el catalanisme polític ensenyi les dents”. És una mica la mania de presentar aquesta mena de gestos, que poden ser ben interessants i sobretot ben intencionats, com si fossin la clau de volta de tot, el sine quan non del patriotisme conseqüent. No coincidir en l’oportunitat del gest pot equivaldre a ser el blanc de totes les crítiques. Però bé, en aquest cas, el grup d’Esquerra s’ho devia repensar perquè al final van decidir votar-hi en contra, cosa que també em sembla raonable; i el qui va fer el gest de no votar la proposta com a actitud de protesta va ser justament CiU. Ni la proposta de Tardà ni l’actitud de CiU no poden considerar-se com un gest heroic, ni tampoc per a ser menystinguda.

Un altre tipus de gest és el que sembla que vol exigir SI a ERC per acceptar fer-hi una coalició electoral per la convocatòria del mes de novembre. Solidaritat proposa que els diputats escollits per la coalició practiquin de forma permanent la insubmissió lingüística. Tots hem vist amb més o menys simpatia el gest esporàdic de diputats que han parlat en català a les Corts espanyoles, malgrat que la llei no els ho permetia. Està bé, però no sé si s’entendria que tota la seva tasca quedés condicionada per aquesta qüestió; al capdavall, parlar castellà a Espanya hauria de ser d’allò més normal. Aquesta mena de gestos poden plantejar-se, però no pas per fer-ne una qüestió definitiva. Que els gestos no siguin una excusa per a fer impossible l'acord entre SI i ERC.