Les propostes del ministre Celestino Corbacho per frenar la immigració han fet despertar sindicats i patronal, dreta i esquerra. En principi per motius diferents, però ni als uns ni als altres no ha agradat aquesta idea de frenar la contractació en origen de nous treballadors d’altres països, davant del creixement accelerat de l’atur. La crisi econòmica afecta tots els sectors de la societat, però especialment la mà d’obra menys qualificada, i, per tant, percentualment afectarà més la població immigrada que havia aconseguit un lloc de treball poc qualificat i a precari. La proposta del Ministre Corbacho es basa, seguint els criteris dels empresaris, en què el creixent atur ja generarà prou situacions personals desesperades com perquè les empreses puguin continuar oferint contractes escombraria.
L’actitud dels empresaris, que creuen que encara es podria apurar una mica més la situació, és clara. I aquesta vegada ho diuen sense rubor, amb totes les lletres: una part del benefici empresarial es basa en oferir llocs de treball tan pèssimament pagats que només poden acceptar persones que es troben en una situació desesperada. I aquests són, majoritàriament, els immigrants. Per una simple qüestió d’oferta i demanda, els convé que hi hagi una forta demanda de llocs de treball, si pot ser de gent desesperada, per tal de poder-los oferir contractes escombraria que altrament no acceptaria ningú. Ja he dit en alguna altra ocasió que era absolutament fals que faltés mà d’obra, com es diu sovint, en el sector del comerç o de la restauració; el que falta és gent disposada a fer aquestes feines en les condicions que l’empresariat ofereix.
Però, mirem l’altra part. No hi ha ningú, ni sindicats ni partits d’esquerres, que defensi el principi de prevalença del dret de tota persona per a buscar-se un lloc de treball i per tant una vida digna, al marge del lloc de naixement o del carnet d’identitat. Com a molt trobaríem alguns grups marginals fora de l’arc parlamentari, els dels “papers per a tothom”. Durant molt de temps, els sindicats i alguns sectors de l’esquerra han utilitzat, doncs, un argument fal·laç i equívoc. Com que no gosaven argumentar que tota persona té dret a una vida digna, i que aquest dret no pot estar supeditat a fronteres polítiques i administratives, ho dissimulaven dient que la població immigrada no treu feina als autòctons. Quan és evident que qualsevol persona que té un lloc de treball està impedint que una altra ocupi aquell lloc. Però l’argument sindical, en sintonia amb els empresaris, es basa en dir que en el cas dels immigrants no és així perquè ells ocupen llocs que els d’aquí no volen ocupar.
En època de bonança, els beneficis són per poderosos, i ara que van maldades els perjudicis són per als més febles.
L’actitud dels empresaris, que creuen que encara es podria apurar una mica més la situació, és clara. I aquesta vegada ho diuen sense rubor, amb totes les lletres: una part del benefici empresarial es basa en oferir llocs de treball tan pèssimament pagats que només poden acceptar persones que es troben en una situació desesperada. I aquests són, majoritàriament, els immigrants. Per una simple qüestió d’oferta i demanda, els convé que hi hagi una forta demanda de llocs de treball, si pot ser de gent desesperada, per tal de poder-los oferir contractes escombraria que altrament no acceptaria ningú. Ja he dit en alguna altra ocasió que era absolutament fals que faltés mà d’obra, com es diu sovint, en el sector del comerç o de la restauració; el que falta és gent disposada a fer aquestes feines en les condicions que l’empresariat ofereix.
Però, mirem l’altra part. No hi ha ningú, ni sindicats ni partits d’esquerres, que defensi el principi de prevalença del dret de tota persona per a buscar-se un lloc de treball i per tant una vida digna, al marge del lloc de naixement o del carnet d’identitat. Com a molt trobaríem alguns grups marginals fora de l’arc parlamentari, els dels “papers per a tothom”. Durant molt de temps, els sindicats i alguns sectors de l’esquerra han utilitzat, doncs, un argument fal·laç i equívoc. Com que no gosaven argumentar que tota persona té dret a una vida digna, i que aquest dret no pot estar supeditat a fronteres polítiques i administratives, ho dissimulaven dient que la població immigrada no treu feina als autòctons. Quan és evident que qualsevol persona que té un lloc de treball està impedint que una altra ocupi aquell lloc. Però l’argument sindical, en sintonia amb els empresaris, es basa en dir que en el cas dels immigrants no és així perquè ells ocupen llocs que els d’aquí no volen ocupar.
En època de bonança, els beneficis són per poderosos, i ara que van maldades els perjudicis són per als més febles.