Pàgines

dilluns, 1 de febrer de 2010

Reagrupament: El mal ja està fet

Que no ens venguin sopars de duro. Les discussions internes al si de Reagrupament, quan ni tan sols no s’ha formalitzat encara com a partit polític, posen en evidència la tristíssima realitat que ningú s’escapa dels personalismes i les ambicions personals en el món de la política. L’excusa aparent de si calia seguir al peu de la lletra el sistema d’elecció de candidats aprovat mesos enrere o si es podia proposar una altra fórmula no és més que això, una excusa. Ben mirat, tot es tradueix en una reproducció dels mateixos esquemes de la resta de partits, on sovintegen els cops de colze per fer-se un lloc a les llistes.

Als partits grans, o com a mínim consolidats, aquests cops de colze acostumen a ser més sibil·lins perquè les organitzacions són poderoses maquinàries de repartiment de càrrecs, n’hi ha molts més a repartir i per tant moltes més oportunitats, mentre que un mal pas pot arruïnar les aspiracions personals del candidat postulant. Als partits petits, en canvi, les expectatives són molt més minses i les presses molt més grans. Costa de creure que aquell moviment que plantejava erigir-se com a força renovadora que, a diferència dels altres, ho posava tot al servei del país, hagi ensopegat a la primera amb el mateix escull amb què ensopeguen tots els altres, només que de forma més estrident. Dies enrere jo apuntava que en els moments incipients i il·lusionants d’un nou projecte és molt normal que tot sembli que s’enfoca d’una nova manera, que s’és diferent i millor que la resta; jo mateix potser em deixava portar per aquesta il·lusió. És possible, i així ho espero, que es pugui reconduir la situació: davant de tota una assemblea, molt probablement els associats retornin les coses al seu lloc i facin rodar algun que altre cap. Però, el mal ja està fet. Carretero probablement tornarà a ser aclamat per a capitanejar la nau de Reagrupament, amb més o menys acceptació dels sectors que ara li han plantat cara, però la patacada i sobretot l’estigma de patir els mateixos vicis que la resta és inevitable.

Dubto que l’estratègia seguida per Carretero hagi estat l’adequada per a consolidar el projecte. Per a recuperar-ne el control, potser sí. Ha cremat, amb responsabilitats per totes bandes, suposo, bona part de la credibilitat que tenia. I no ho tindrà fàcil de refer-se’n. Joan Laporta, per exemple, s’ho pensarà dues vegades abans d’acceptar embrancar-se en un projecte que trontolla amb tanta facilitat. Vist des de la distància, les argumentacions que puguin donar uns i altres sobre els motius que han desencadenat la crisi són irrellevants. S’ha fet un pas en fals en un molt mal moment, i això es paga. El mal ja està fet.