A vegades, als polítics els traeix justament l’excessiu zel a l’hora de posar èmfasi en els seus arguments. Hores d’ara, em sembla que la immensa majoria de la població ja té clara la diferència entre la legalitat i la legitimitat. Com diu la Camacho , no hi ha cap Constitució europea (ara mateix no sé si ho preveu la de Suïssa) que contempli en el seu articulat el dret a la secessió; i tanmateix en els darrers temps s’han creat molts nous Estats, no pas en base a cap legalitat, certament inexistent, sinó en base a la legitimitat democràtica dels pobles a crear la seva pròpia legalitat. D’aquí els temors del nacionalisme espanyol que, tot i tenir la legalitat al seu favor, no veu com poder aturar el procés sense perdre la decència.
I així ho entenia el Vidal Quadras quan afirmava dies enrere que l’aprovació de la moció sobre la sobirania al Parlament de Catalunya legitimaria el procés endegat. I ho remarcava dient que, aleshores, és a dir ara, “existirien dues legitimitats confrontades”. Des de la perspectiva del qui ha donat suport a l’autoritarisme i a la violència del franquisme, la solució era clara: s’havia de prohibir el debat i la votació del Parlament, tal com demanava també Ciutadan’s. I aquesta ha estat una dissensió interna del Partit Popular i en general del nacionalisme espanyol. Es posen d’acord en què una manera d’aturar el procés és a través del xantatge, de crear un clima de por i sobretot de l’ofec econòmic, i fins ara els està sortint prou bé. Però mentre uns entenen que caldrà frenar definitivament el procés quan el Govern català o el Parlament emprenguin mesures reals i efectives, altres com el Vidal Quadras i Ciutadan’s entenen que s’havia d’haver evitat també aquesta primera declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. “Déu nos en guard d’un ja està fet”, que deien abans, i que deu dir ara el Vidal Quadras. La declaració del Parlament de Catalunya reconeixent que la sobirania rau en el poble català és fonamental per al procés sobiranista, ho diu i ho admet fins i tot el Vidal Quadras.
El nacionalisme espanyol se sent molt més còmode amb les tesis i els arguments de la dictadura franquista que amb els de la democràcia. És allò que deia el poeta Miquel Martí i Pol “Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l´aire” i de fet alguns voldrien que s’anés més enllà “Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix”.