Pàgines

diumenge, 31 de maig de 2009

Perú: Indígenes contra el món

Des de fa unes setmanes, mesos, comunitats indígenes de la selva amazònica a la zona fronterera entre el Perú i Brasil estan mobilitzades en defensa de les seves terres i de les seves ancestrals formes de vida. La seva no és una lluita fàcil; des de la distància hom diria que és una lluita titànica, impossible. Durant dècades i segles han viscut oblidats i marginats de tothom. L’Estat tenia assumit que hi havia una part del territori que era improductiu, que només era els rerefons del país, la selva inabastable; per ells, pels indígenes, l’Estat no existia i es governaven per les seves pròpies lleis no escrites. Ara els ha arribat l’hora de l’extermini definitiu.

És cert que hi ha algunes convencions internacionals que reconeixen els drets de les comunitats indígenes, com també ho és que alguns països han reconegut legislativament aquests drets. Bolívia els ha incorporat recentment en el text constitucional, mentre que Brasil i Perú també tenen lleis específiques, però que no sempre compleixen. Reconèixer i respectar els drets d’unes comunitats que sobreviuen en zones inhòspites, improductives des de la perspectiva de l’Estat, és relativament fàcil. Però a països com al Perú, per exemple, la descoberta d’importants jaciments de petroli i d’altres minerals, la possibilitat de crear grans preses per a la producció d’energia elèctrica, o la concessió a empreses multinacionals per a transformar la selva en cultius extensius o simplement per a treure’n d’una tallada el recurs natural de la fusta, és una temptació excessiva. Compten amb l’escassa incidència mediàtica d’aquestes comunitats tant al propi país com en l’àmbit internacional: les seves protestes són silenciades pels mitjans de comunicació, i ningú mourà un dit pels crims comesos contra unes comunitats oficialment inexistents. L’Estat pot incomplir impunement les pròpies lleis, fent concessions a grans empreses que reporten importants beneficis, a costa de foragitar les comunitats indígenes de les seves terres que deixen de ser-ho tan bon punt hom hi descobreix quelcom per a fer-les rendibles. Les empreses saben que poden usurpar-los les propietats, de grat o per força, utilitzant sovint sicaris i grups armats propis que tenen el recolzament de les forces de seguretat de l’Estat.

En l’àmbit intern del país, les comunitats indígenes que no tenen cap força per a argumentar que importants recursos naturals no poden ser aprofitats senzillament perquè allà hi són ells, amb les seves formes de vida tradicionals. L’Estat ho té fàcil per a argumentar que l’interès general del país ha de prevaler per damunt del d’unes insignificants comunitats que ni tan sols tenen papers per a demostrar la seva existència, i molt menys les seves propietats. Internacionalment, els Estats saben que poden treure també importants beneficis per a les seves empreses, recolzant les polítiques neocolonitzadores del govern peruà.

Si aquí es poden menystenir tan fàcilment els drets de les poblacions rurals, es pot negligir amb tota impunitat el respecte pel medi ambient, i també s’incompleixen les normatives europees sobre preservació del territori, com hem vist al País Valencià, és fàcil d’imaginar que allà les comunitats indígenes no és que s’hagin d’enfrontar a governs corruptes i a empreses multinacionals sense escrúpols, és que s’enfronten al món sencer. I els mitjans de comunicació callen, naturalment.

dissabte, 30 de maig de 2009

Estar en millor disposició, per fer què?

El debat d’ahir entre els candidats catalans a les eleccions europees no va aportar gran cosa, més enllà del que tots ja sabíem. Per més que tots s’esforçaven a remarcar la importància del Parlament europeu, difícilment els espectadors en podien treure la mateixa conclusió. Coneixent les empentes que hi ha a l’interior dels partits per assolir cotes de poder, el fet que es presentin polítics de segona fila o que s’hagin anat a buscar independents, per bons que siguin a títol personal, ja demostra fins a quin punt valoren les organitzacions polítiques aquestes eleccions. Amb tot, una de les frases més rellevants va ser la del candidat popular quan va afirmar que “qui estarà en millor disposició per arreglar els problemes seran els dos grans grups, els socialistes i els populars”.

En el món de l’esport això és del tot comprensible. Majoritàriament, els aficionats són fans d’un determinat equip o d’un determinat esportista simplement perquè és guanyador. Però en política aquesta mateixa afirmació és una ximpleria. Socialistes i populars tenen raó quan afirmen que els dos grans grups a la cambra europea, a l’igual com passa a les Corts espanyoles, són els qui tallen el bacallà. I es basen en la mentalitat del seguidor esportiu que aposta gaire bé sempre pel cavall guanyador, per defensar la utilitat del vot a la seva formació. Però és que no es tracta de saber si el meu vot coincidirà amb el de la majoria, sinó en saber si aquesta majoria m’afavorirà o no, a mi particularment i al país en general. La frase del Vidal Quadras afirmant que els grups popular i socialista són els qui estaran en millor disposició és del tot certa, fins aquí; però no ho és que aquesta disposició serveixi ni per a resoldre els nostres problemes ni per a defensar els nostres interessos.

Les propostes del grup popular per aniquilar l’estat del benestar, retallar els drets dels treballadors i afavorir els interessos dels grans poders econòmics poden servir per a resoldre els problemes dels qui ens han portat a la crisi actual, però no dels qui l’estan patint. Els interessos de Catalunya a Europa difícilment els defensarà qui no és capaç, i sobretot qui no té la voluntat, de defensar-los a Catalunya i a l’Estat espanyol. Sospito que l’electorat optarà més per una vaga intuïció del qui millor s’adiu amb la seva manera de pensar, que pel que realment cregui que pugui fer cada candidat un cop sigui al Parlament europeu.

divendres, 29 de maig de 2009

L’odi del PP envers la llengua dels valencians

A les Corts valencianes, s’ha escenificar per enèsima vegada l’odi visceral del Partit Popular envers la llengua dels valencians. Empantanegats com estan en un mar de corrupcions que els esquitxen per tot arreu, no s’estan de mostrar la seva visceralitat en contra de la llengua pròpia i en contra de la diversitat, sense fer concessions de cap mena en l’àmbit de la llengua. Davant d’una iniciativa parlamentària de Compromís pel País Valencià en favor de la reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9, el Partit Popular ha tornat a votar-hi en contra, sense necessitat d’argumentar res: l’odi no té mai argumentacions.

S’ha de reconèixer que la política del Partit Popular al País Valencià està essent exitosa per als seus objectius: com a mínim a les zones urbanes, estan aconseguint la substitució lingüística de la llengua dels valencians pel castellà. La falsa polèmica sobre la unitat de la llengua hi té ben poc a veure. És una polèmica falsa perquè a nivell acadèmic no hi ha cap mena de dubte al respecte; però sobretot és falsa perquè les accions del Govern de la Generalitat valenciana van només encaminades a impedir que la llengua dels valencians (tant els faria el nom) pugui sobreviure. La gent que té un mínim de decència, i un mínim de cultura, encara que estigui en administracions controlades pel PP, no gosa escriure en aquella aberrant ortografia inventada amb l’únic propòsit de diferenciar el valencià del català, per això cada vegada més la mateixa Generalitat valenciana utilitza el castellà com a llengua única de l’administració.

De forma obsessiva, com s’ha vist també a Galícia, els governs del Partit Popular no fan sinó crear normes i lleis per barrar el pas a qualsevol intent de normalització de la llengua. La reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9, tot i que va ser aprovada al Senat també pels senadors populars valencians, és negada de forma reiterada des de València perquè saben que això donaria a Canal 9, i per tant a la llengua dels valencians, la possibilitat de passar d’una potencial audiència de 4 milions a una d’11 milions, amb tots els beneficis que això representaria per a llengua, però també per a la publicitat, per a les empreses valencianes, i per a la mateixa viabilitat econòmica de Canal 9. Només l’odi del Partit Popular envers la pròpia llengua pot fer-los mantenir una actitud tan visceral que prefereix perjudicar els seus interessos, també econòmics, a condició de poder liquidar definitivament la llengua dels valencians. O com a mínim, intentar-ho.

dijous, 28 de maig de 2009

A Iniciativa se li acaba la paciència

El diputat d’ICV i ex Conseller de Medi Ambient Salvador Milà acaba d’afirmar amb tota rotunditat que al seu partit “se li acaba la paciència”, i emplaça per després de les eleccions europees per replantejar-se coses al Govern català. La gota que està a punt de fer vessar el vas és el pla del Govern per donar suport a l’automoció, que subvencionarà fins i tot vehicles que contaminen per sobre del que estableixen les directives europees de futur, i amb el qual discrepa també el govern espanyol. Iniciativa és l’escolanet petit de la coalició i es fa l’ofesa per unes polítiques que considera de dretes, però que de fet segueixen la tònica general d’aquest Govern.

Les amenaces de Salvador Milà es poden interpretar en clau electoral, simplement per marcar perfil propi de cara a aquestes eleccions europees, però segurament van una mica més enllà pensant que les eleccions autonòmiques també són a la cantonada. Segons com vagi la sentència del Tribunal Constitucional amb el consegüent acatament per part del Govern, i segons com es resolgui el tema del finançament, és possible que no calgui esperar un any per a les noves eleccions. Iniciativa, com Esquerra, sap que el balanç governamental és extraordinàriament pobre, i en tot cas amb constants contradiccions amb la teòrica ideologia esquerranosa del partit. El Conseller Baltasar s’ha trobat sovint contra les cordes per actuacions que, al marge de ser blasmades per l’oposició, han estat criticades per bona part de les associacions ecologistes. De la mateixa manera que el paper d’Esquerra ha estat també criticat per sectors independentistes que consideren excessives les claudicacions que han hagut de fer.

La paciència dels polítics, quan s’hi juguen les garrofes, és infinita. Per tant, a Iniciativa no és que se’ls acabi la paciència per una suposada marginació al si del Govern català, ni per haver de fer polítiques de dretes, sinó que davant la proximitat d’unes noves eleccions temen perdre suport del seu electorat i quedar fora d'un nou repartiment del pastís. Si, com és de preveure, Raül Romeva, tot i haver fet una bona tasca com a eurodiputat, acaba perdent el seu lloc a Europa s’encendran totes les alarmes a ICV. I Salvador Milà no fa sinó preparar el terreny.

dimecres, 27 de maig de 2009

Polítiques d’esquerres a la Generalitat?

Tal com estava previst, o que tothom preveia excepte els il·lusos que parlaven d’una hipotètica solitud de Zapatero, aquest va sortir ben airós del debat de l’Estat de la Nació, l’espanyola s’entén. I ho va fer traient-se asos de la màniga, amb promeses com ha fet sempre, comptant amb què per ell les promeses no són mai cap compromís a complir, i sobretot comprometent els altres. La primera reacció de la Generalitat davant de la proposta de Zapatero per ajudar el sector de l’automòbil, va ser simular un emprenyament i manifestar rotundament que el Govern català no s’hi sumaria. Ben poc els ha durat fer el gallet.

Ben aviat, davant l’evidència que qui mana és qui té el poder, van començar a dir que s’ho havien de pensar, després que ja s’ho estudiarien, per acabar dient que traurien un pla propi, genuïnament català. I ja l’han tret. Amb problemes entre els socis del Govern, però ja l’han tret. És un pla diferent, amb algunes modificacions, i no pas positives totes elles. D’una banda, s’amplia a motocicletes i furgonetes, però de l’altra també s’amplia el límit contaminant que havien de tenir els cotxes nous, així com el seu preu de compra. Unes mesures, aquestes darreres que si les hagués tret el Partit Popular, l’esquerra hauria posat el crit al cel; aquí, només s’hi ha oposat Iniciativa. A Madrid, el Govern socialista té les mans lliures per a actuar, i en tot cas té només pressions per la dreta; mentre que al Govern de la Generalitat teòricament hi ha dos partits que podrien pressionar els socialistes cap a l’esquerra.

Hi ha l’argument, l’argument típic de la dreta, que per tal d’ajudar el sector es pot justificar tot: des de no ser tan exigent en el tema de la preservació del medi ambient, a fer-hi entrar la compra de vehicles de la gama alta, o de luxe. L’argument no és, però, ni de dretes ni d’esquerres, sinó de tenir el cul llogat. Algun savi de palau els ha fet veure que si es fomenta la compra de vehicles d’alt cost, que només podran adquirir els qui no pateixen massa la crisi, podran recuperar els diners de les ajudes a través dels mateixos impostos que generaran les vendes. La perversitat del pla, més enllà del resultat que està per veure, tant l’espanyol com el català, rau en el fet que es faci en funció de la possibilitat de recuperar els diners invertits en lloc de fer-ho en funció de l’interès dels ciutadans que se’n podrien beneficiar.
Una política d'Esquerra que pot merèixer qualsevol mena de qualificatiu, menys d'esquerres.

dimarts, 26 de maig de 2009

Els partits necessiten publicitat institucional

A cada campanya electoral es repeteix la mateixa història: els mitjans de comunicació públics han d’expressar la seva protesta per la imposició d’uns blocs electorals en els informatius. Sembla del tot absurd que s’imposi als periodistes un temps i un ordre predeterminat, al marge de l’interès periodístic de la notícia. Els partits polítics callen, com si el tema no anés amb ells, però donen l’ordre als seus representants al Consell de Govern de la CCMA perquè imposin aquesta mena de censura als mitjans de comunicació. Tenen una por injustificada que allò que diguin o facin en campanya electoral no tingui cap mena d’interès periodístic.

I dic injustificada no pas perquè no estigui justificada la seva por, en relació a l’interès del que diuen o del que fan. Resulta gaire bé surrealista escoltar les declaracions dels candidats que no cal que organitzin cap acte en concret per cridar l’atenció, perquè ja saben que disposen d’uns determinats minuts als informatius. Aleshores, els estrategs del partit, comptant amb què els periodistes són obligats a degradar la seva professió fent publireportatges gratuïts, preparen per a cada dia un tema que consideren que els pot ser rendible electoralment. I el periodista s’ha de limitar a recollir sovint bajanades tan impresentables com les dels qui diuen que van a Europa a resoldre la crisi econòmica, a crear ocupació, a fer sentir la veu del país o a no sé quantes coses més. I després s’estranyen de la baixa participació. Sort n’hi ha que encara hi ha molta gent que anem a votar més per un instint d’afavorir una idea general, que creiem que més o menys representen els partits, més que no pas votar per portar unes polítiques concretes a un Parlament tan llunyà com el d’Estrasburg.

Però dic que és injustificada la por dels polítics, perquè ells saben que els periodistes en general, quan no hi ha campanya electoral, ja es dediquen bàsicament a reproduir les afirmacions d’uns i altres, sense més criteri objectiu que els d’acontentar una determinada parròquia. Fa molt de temps que la majoria dels mitjans de comunicació renuncien a informar del que passa per limitar-se a dir simplement el que els mateixos protagonistes diuen que passa. Les portades i els grans titulars els ocupen sempre les declaracions dels polítics més que informacions de fets reals que s'hagin esdevingut. L’única diferència és que normalment els periodistes de forma instintiva ja fan el seu còmput de temps i ordre d’aparició, en funció del pes polític de cadascú més que en funció de l’interès real del que diuen, sovint reiteratiu, absurd i fastijós.

dilluns, 25 de maig de 2009

A mà armada contra la llengua

Com cada any, a Mallorca celebraven l’Acampallengua, una trobada entre festiva i reivindicativa a favor de la llengua catalana, organitzada per l’Obra Cultural Balear. A les Illes, el procés de normalització de la llengua té unes especificitats que el fan més difícil, comptant a més, a diferència de Catalunya, que en les alternances de poder quan governa el PP hi ha una posició declaradament hostil per part de les institucions. La llei estableix que el català és la llengua pròpia de les Illes Balears i l’oficial, conjuntament amb el castellà. Però la realitat és que sovint les reivindicacions lingüístiques dels illencs passen per reclamar que, com a mínim, es compleixi la llei.

La presència de la Guàrdia Civil a l’Acampallengua d’enguany, com en algunes edicions anteriors, no tenia altre objectiu que el de la intimidació. I de passada intentar buscar qualsevol excusa per intervenir-hi o per formular-hi algun tipus de denúncia. Una actitud que evidentment no gosarien mai tenir envers qualsevol altra activitat lúdica o turística que no fos organitzada per una entitat de signe cultural i catalanista. La seva era un actitud estrictament ideològica, de fidelitat a les consignes d’hostilitat envers la llengua catalana. Amb la mateixa fermesa que defensaven la il·legalitat de la piscina de l’ultradretà Pedro J. es dediquen a fustigar qualsevol activitat a favor del que estableix l’Estatut en matèria lingüística. Per això, van procedir a la detenció del Coordinador de l’Obra Cultural Balear en un clar abús d’autoritat, sabent evidentment que l’haurien de deixar al cap d’unes hores, però intentant, com a mínim, perjudicar l’Acampallengua que es desenvolupava amb tota normalitat i tranquil·litat.

Legalment, no tenien res contra en Tomeu Martí, Coordinador d’OCB, ni contra l’Acampallengua, però ideològicament ells eren contraris a la llengua oficial de les Illes, i amb aquesta motivació actuaven. En cap cas es pot considerar aquesta gentussa com a membres d’una institució que vetlli per la seguretat dels ciutadans i per l’acompliment de la llei. No són sinó un braç armat que provoca el desordre i persegueix, quan li convé ideològicament, els qui defensen la legalitat vigent, la que estableix l’oficialitat de la llengua catalana a les Illes. I és que el nacionalisme espanyol no té cap mena de mania a l’hora d’emprar la violència i d’intervenir a mà armada per a imposar les seves tesis. El que digui la Llei els importa un rave.

diumenge, 24 de maig de 2009

La grip i altres enganys (II)

Quan apareix a casa nostra un brot de legionel·la, per exemple, al marge de les atencions que calgui per a les persones afectades, s’intenta localitzar la font exacta del focus infecciós, i per tant les seves causes. En el cas de la grip nova, no. Per tant, a falta d’informacions oficials hom pot recórrer a les informacions més o menys alternatives: potser no ens donaran la veritat absoluta, però la mentida absoluta ja la tenim de les fonts oficials. Vegem, doncs, algunes de les teories que han aparegut per explicar l’origen de la grip nova.

Algú ens recorda que fa tres anys la revista Science ja havia advertit del risc que es podia derivar, per a la propagació de la grip porcina, de les grans explotacions ramaderes del sector, sobretot quan es tenen en pèssimes condicions de salubritat. Empreses agroalimentàries americanes haurien instal·lat les seves explotacions al nord de Mèxic, justament per evitar excessives exigències i controls sanitaris. Al poble de La Gloria, a l’Estat de Veracruz, ja des de finals del 2008, havien alertat d’una estranya malaltia que afectava les vies respiratòries i que d’alguna manera o altra podia haver afectat més del 60% de la població, unes 3.000 persones; les autoritats mexicanes protectores dels interessos de les explotacions ramaderes de la zona, no solament es van negar a iniciar cap mena d’investigació sinó que es van dedicar a reprimir els qui pretenien fer algun tipus de reclamació o protesta. Hi va haver detencions i amenaces de mort contra els qui demanaven explicacions sobre el tema. I encara abans, el setembre del 2008, a la mateixa zona es van produir diversos brots de grip aviar que si bé van ser detectats per les autoritats sanitàries, inclosa l’OMS, es van amagar a la població local i a l’opinió pública per no perjudicar el sector. La premsa alternativa comença a donar noms i cognoms: les “Granjas Carroll”, de l’empresa nordamericana Smithfield Foods, la principal productora del món de carn de porc. A més, les autoritats mexicanes no reconeixen que hi ha un brot epidèmic de la grip porcina fins al 27 d’abril, quan el primer cas diagnosticat va ser el d’una nena de La Gloria el dia 2 d’abril.

Per un altre cantó, apareix la sospita d’un origen intencionat de la grip nova. Algú destapa que en els plans de defensa dels Estats Units des de fa anys s’especulava, i fins i tot es fixava la data del 2009, amb una prova del que podria ser una poderosa arma bacteriològica. El 17 de juny de 1996, la Força Aèria dels EUA va publicar
Força Aèria 2025, un estudi en el qual ja es preveia com a hipòtesi imaginària, per aquest any 2009, un brot epidèmic que podria provocar la mort de 30 milions de persones. Es tractaria d’estudiar com es podria propagar, i posteriorment controlar, un brot epidèmic de nova creació. Pura especulació, naturalment. Però resulta que el febrer d’aquest anys, dos mesos abans de l’aparició de la grip nova, l’empresa farmacèutica Baxter International Inc a Àustria envia "involuntàriament" mostres contaminades de grip aviar a diversos països. I curiosament, Walter E. Boomer, comandant general i sotsdirector del cos de Marines dels Estats Units, ja retirat, és actualment al consell d'administració de Baxter International.

Algú fa el símil dels virus informàtics, sovint creats i promoguts per les mateixes empreses que comercialitzen els antivirus, i relaciona la possibilitat de propagació d’una determiada epidèmia amb la fabricació de la corresponent vacuna salvadora. Els beneficis que la vacuna, pel pànic creat, donaria a empreses com Baxter Internacional serien astronòmics. Entre els qui tenen interessos en aquest sector apareixen noms com George Shultz, Lodewijk JR de Vink i l'exsecretari de Defensa Donald Rumsfeld.

El cert és que l’OMS es desperta tard per donar l’alerta, que es parla molt de com s’estén la grip nova però molt poc de quins poden ser els orígens. I davant la manca de credibilitat de les fonts oficials és lògic que es disparin tota mena de conjectures, amb més o menys fonament, però alguna potser no desencaminada del tot. Una altra cosa és l’abast real que pot acabar tenint aquesta grip porcina. Hi ha qui afirma que les administracions intenten donar la sensació que tot està controlat, amagant que d’aquí a uns mesos, cap a la tardor, hi pot haver un rebrot molt més potent i letal. El Periódico, per exemple, parlava de la possibilitat que un 50% de la població europea podria acabar patint, amb més o menys intensitat, la grip nova. Val més no esverar ni alarmar excessivament la ciutadania i deixar-ho així: oficialment, no passa res, està tot controlat.

dissabte, 23 de maig de 2009

Sobre la grip i altres enganys (I)

Estem tan avesats a què les institucions polítiques procurin amagar-nos la realitat, ens la distorsionin o ens la donin en les dosis que convé al poder, que és normal l’aparició de tota mena d’especulacions davant de qualsevol fenomen aparentment inexplicable. Totes les institucions tenen com a norma controlar i censurar la informació que arriba a la ciutadania, no fos cas que es creés una alarma excessiva, que la ciutadania no sabés interpretar-la adequadament o que intentés donar-hi respostes al marge de les institucionalment establertes. Naturalment, això obre la porta a tota mena de rumors i d’informacions alternatives on, com en les notes oficials, és igualment difícil discernir entre la realitat i l’interès, sigui econòmic o ideològic. És el que ha passat amb la grip nova.

De cop i volta, entre Mèxic i els Estats Units apareix una rara grip anomenada porcina, fins que els interessos del sector obliguen a canviar-ne el nom pel més genèric i imprecís de “grip nova”. L’alarma s’estén ràpidament arreu del món, amb mesures que a primer cop d’ull semblen desmesurades, però ningú informa de la procedència exacte i sobretot de l’origen del focus infecciós. Ni l’OMS, ni els Estats ni cap altra mena d’institució semblen interessades, al principi, a indagar sobre aquestes qüestions. Acostumats com estem que davant de qualsevol incident, per més evident que ens sembli, se’n vol saber la causa exacta, sobta que en aquest cas hi hagi un silenci total. Això obre la porta a tota mena d’investigacions alternatives, sense massa garanties tampoc de rigor i, per tant, de credibilitat. Però la negació de la veritat ja la tenim per la via oficial.

Són diverses, doncs, les teories alternatives que han circulat en mitjans de comunicació més o menys alternatius. Algú podrà dir que són poc fiables; però del que sí podem estar segurs és que les fonts oficials tenen el propòsit ferm d'amagar-nos la veritat o com a mínim d’explicar-nos només una visió interessada, que sovint s’ha demostrat falsa. El doctor Rima E. Laibow, cap de la
Natural Solutions Foundation, afirmava en relació a la grip aviària: “La nostra estimació és que la soca pandèmica de la grip aviària ja s'ha creat mitjançant enginyeria genètica als Estats Units”. I versions semblants s’havien donat per explicar l’aparició i posterior propagació del virus del VIH.

Demà, doncs, completaria el tema amb algunes de les versions aparegudes recentment en diversos mitjans de comunicació sobre l’origen de la grip porcina, rebatejada com a grip nova.

divendres, 22 de maig de 2009

Ni el Tribunal Constitucional s’ho empassa

Molt feble havia de ser l’argumentació presentada per la fiscalia de l’Estat, i donada per bona pel Tribunal Suprem, perquè el Tribunal Constitucional no hagi gosat mantenir la prohibició a Iniciativa Internacionalista de presentar-se a les eleccions europees. Prou s’ho devien mirar, com ja havien fet en anteriors ocasions, amb ganes i voluntat de barrar el pas a la candidatura abertzale, però aquesta vegada no s’hi han vist amb cor. I és que les raons exposades per l’Estat en les successives accions per neutralitzar l’esquerra abertzale, cada vegada arribaven a extrems més aberrants d’anar contra les pròpies lleis espanyoles i contra els principis de dret més elementals.

En un judici normal, ara el procés s’hauria de seguir al revés. La fiscalia i l’advocat de l’Estat enceten investigacions sobre cada candidatura de l’esquerra basca, sense denúncia prèvia i per motivacions estrictament polítiques. Per sí mateix, això ja és un acte delictiu, en la mesura que persegueix unes finalitats partidistes per a beneficiar-ne uns i perjudicar-ne uns altres; és, a més, un acte discriminatori perquè en tot cas haurien de ser investigades totes les candidatures, oi més quan tothom sap que sempre hi ha candidatures d’extrema dreta vinculades amb grups violents que mai no investiga ningú. En les anteriors ocasions, fins i tot textualment, les argumentacions de l’Estat i les sentències amb les quals s’eliminava una candidatura incloïen raonaments estrictament ideològics; i en el cas d’Iniciativa Internacionalista fins i tot el Tribunal Constitucional ha hagut d’admetre que “no tenen prou entitat provatòria”, i que “no justifiquen el sacrifici dels drets fonamentals de participació política en termes d'igualtat, i la lliure defensa i promoció de la seva ideologia”. És evident, doncs, que hi ha hagut una actuació manifestament perversa orientada a perjudicar una determinada ideologia en benefici d’unes altres, palesant una manca d’imparcialitat per part de la fiscalia i del Tribunal Suprem. I això també està tipificat penalment.

Però, tant se val. Ja havia passat en altres ocasions, quan s’havia clausurat algun mitjà de comunicació de forma il·lícita fins al punt de ser invalidada la seva sentència per altes instàncies europees, que les institucions de l’Estat, encara que fossin desautoritzades a posteriori, ja havien aconseguit l’objectiu de perjudicar la ideologia abertzale. No estic segur que en aquest cas els surti tan bé, perquè precisament aquesta grollera i antidemocràtica actuació de l’Estat pot generar un sentiment de solidaritat envers les víctimes de tanta arbitrarietat i poden rebre el suport de persones que inicialment no tenien previst de votar-los. Jo mateix m’ho estic pensant.

dijous, 21 de maig de 2009

Sobirania i Justícia, un pas més cap a la Independència

La presentació de l’Associació Sobirania i Justícia és una nota més d’esperança en aquest lent procés cap a la independència. Podria dir-se que la nova entitat presidida per l’ex conseller de Justícia Agustí Bassols, d’Unió Democràtica, és una més entre tantes, i que ja en tenim moltes d’associacions i plataformes sobiranistes. És cert, però la importància d’aquesta rau en el fet que cobreix un sector de la societat catalana que fins ara semblava allunyat de les tesis independentistes. Diguem que és aquell sector que s’ha passat trenta anys insistint en la necessitat i en la voluntat de trobar un encaix dins d’Espanya.

El naixement de Sobirania i Justícia és una demostració més que l’alternativa sobiranista no es fa, almenys no pas només, a base del creixement dels grups tradicionalment independentistes, només cal veure l’atzucac en què ens ha posat l’actual direcció d’Esquerra, sinó sobretot a base del convenciment a què arriben altres sectors de la societat catalana. I en aquest cas, és tracta de sectors importants en la mesura que poden convèncer l’empresariat català, la dreta catalana, de la necessitat i la viabilitat de la independència. Agustí Bassols deia que l’associació, dins del panorama actual de múltiples associacions afins, té la voluntat de treballar en solitari fins que es donin les condicions necessàries per unir totes les voluntats i sensibilitats sobiranistes. I un discurs semblant feia la Patrícia Gabancho dient d’entrada que ella no forma part, ni en formarà, de Sobirania i Justícia; però era allà per donar-hi suport i encoratjar el treball per un objectiu comú en el qual de ben segur que, si no ho esguerra la mesquinesa d’alguns dirigents polítics, en un moment o altre ens hem de trobar.

Podríem dir que s’estan posant les bases socials per a què el país faci un pas definitiu cap a la seva sobirania i l’exercici del dret a decidir. Afortunadament, la independència ja no és cosa de grups radicals o marginals, tampoc de sectors intel·lectuals o testimonials, ni tan sols d’aquells que de sempre han pregonat la independència com a única via per a la nostra supervivència, afortunadament la independència pot començar a ser una necessitat sentida per àmplies capes de la societat catalana que cobreixen tot el ventall ideològic. Potser estem arribant a aquell punt en què el veritable impediment per a avançar cap a aquesta fita col·lectiva és la classe política que estem patint ara mateix.

dimecres, 20 de maig de 2009

Zapatero sempre guanya

A l’època de la transició, i d’això ja fa molt de temps, les argumentacions en defensa dels interessos nacionals de Catalunya anaven acompanyades d’un menysteniment per una Espanya allunyada d’Europa, retardada en molts aspectes, inculte i fins i tot amb uns dirigents d’escassa intel·ligència. Al marge que llavors tampoc era del tot cert, almenys pel que fa a la capacitat dels seus dirigents, inclosos els franquistes, la veritat és que aquella Espanya ha canviat molt, s’ha modernitzat i ha guanyat en prestigi internacional. Aleshores podia tenir sentit menystenir i ridiculitzar aquella Espanya tardofranquista. Avui, no. Menystenir l’enemic és d’una greu irresponsabilitat que ens aboca una i altra vegada al fracàs.

Fa només unes setmanes, arran de les eleccions basques, diversos dirigents catalanistes, en un exercici d’ingenuïtat imperdonable en polítics professionals aspirants a liderar un país, es fregaven les mans argumentant que Zapatero es trobava sol, sense majories suficients al Congrés i que havia arribat l’hora de fer-lo cedir. Ja vaig advertir que no es fessin il·lusions: en això de la política els dirigents espanyols ens donen mil voltes. Ha arribat el debat de política general, i Zapatero, amb la seva minoria i solitud, se n’ha sortit perfectament, servint-se dels uns i dels altres com qui juga amb nines de drap: ha aprovat el que li ha convingut i fins i tot s’ha permès la llicència de deixar crear la il·lusió als grups de l’oposició que ells també havien aprovat alguna resolució; ha reincidit en el joc de les promeses fàcils, perquè sap que ningú les hi farà complir després; ha disposat fins i tot dels diners dels altres per a col·locar-se medalles; i al final ha tingut els suports que li ha convingut perquè, al marge del PP, la resta de grups de l’oposició que podrien haver-lo posat contra les cordes han estat incapaços de plantar-li cara, i han sucumbit a la primera i pràcticament sense cap contrapartida.

Contra el que pronosticaven alguns, trobant-se en minoria i en mig d’una greu crisi econòmica, amb fronts oberts per tot arreu, ha estat un debat fàcil per a Zapatero. No ha tingut contrincants a la seva alçada. No sé si tirarà endavant la Iniciativa Legislativa Popular endegada per abolir les curses de braus a Catalunya, però de moment Zapatero se’ns toreja amb aquella gràcia i aquella actitud xulesca del torero que amb el darrer cop de muleta es gira d’esquena al brau atordit, per a recollir els aplaudiments del públic.

dimarts, 19 de maig de 2009

L’eix esquerra-dreta ja no compta

Coincidien ahir Jordi Porta i Joan Carretero en afirmar que “l’eix esquerra-dreta ja no compta”. Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, reclamava a més que prenguéssim l’exemple del País Basc, on des de fa temps aquesta idea és assumida i posada a la pràctica per tots els grups polítics, els de dretes i els d’esquerres, els nacionalistes espanyols i els bascos. Per la seva banda, el dirigent de Reagrupament.cat foragitat d’Esquerra deixava anar que només un pacte CiU-ERC podia evitar que RCat es presenti com a proposta electoral a les eleccions de l’any que ve.

És possible que les idèntiques afirmacions de Jordi Porta i Joan Carretero en el sentit de deixar de banda “l’eix esquerra-dreta”, tinguin intencionalitats i interpretacions diverses, perquè és evident que la perspectiva de l’un i de l’altre pot ser força diferent. Hom podria interpretar que al País Basc s’ha demostrat que dreta i esquerra, PP i PSOE, han sabut aparcar les seves diferències ideològiques per a defensar una concepció nacional amb la qual coincideixen plenament. Però en aquest cas, el tema no és pas nou perquè els darrers Governs d’Ibarretxe ja integraven des del conservadorisme del PNB a l’esquerranositat d'Ezker Batua-Esquerra Unida. Per tant, es pot dir que a Euskadi l’eix esquerra-dreta ja fa temps que no compta.

Una altra interpretació podria ser la de considerar que aquest mateix esquema que funciona tan clarament al País Basc, ja funciona també a nivell espanyol. PP i PSOE es diputen el lideratge del nacionalisme espanyol, amb el permís de la Rosa Díez, i per això han d’escenificar unes aparents diferències ideològiques. Però coincideixen plenament a l’hora de defensar els valors patris, saltant-se els principis democràtics més elementals, amb la llei de partits i les il·legalitzacions a la carta, per tal de combatre el nacionalisme basc; a l’hora d’incomplir les pròpies lleis estatals per tal d’evitar satisfer les aspiracions catalanes; a l’hora de concebre un estat centralista que menysté les llengües i les cultures que consideren que no es corresponen amb el seu nacionalisme monolític. A Espanya l’eix esquerra-dreta només serveix per dilucidar qui lidera el veritable eix del nacionalisme espanyol contra les altres reivindicacions nacionals.

Des d’una perspectiva més pràctica, i sobretot més nostrada, hi ha qui defensa la idea que ara no és el moment de perdre’ns ens batalles ideològiques sobre com hem de gestionar el país, quan el que està en joc és l’existència mateixa del país, el seu reconeixement i la mínima capacitat d’autogovern per a gestionar-lo. No té massa sentit discutir si la Generalitat ha d’aplicar polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, quan no es disposa ni de les competències ni dels recursos per a fer polítiques de cap mena. Des d’aquest punt de vista, el plantejament seria resoldre primer el tema de la nostra sobirania, dotar-nos d’unes institucions amb un veritable poder polític i econòmic, i després ja confrontarem les maneres de gestionar-ho en base a l’eix esquerra-dreta.

I resta, encara, una darrera consideració sobre la invalidesa d’aquest mal anomenat eix esquerra-dreta. Les polítiques que a l’hora de la veritat estan portant a terme tant el Govern espanyol com el Govern català, són polítiques estrictament de dretes. La visió econòmica, amb les mesures anticrisi incloses, del govern de torn és calcada a la que hauria pres l’alternativa, teòricament de dretes. PP i PSOE s’acusen constantment de copiar-se el programa econòmic, i les diferències en aquest àmbit acostumen a ser de dècimes, de terminis, o de formes, però mai estructurals ni de fons. De fet, els grans debats que enfronten clarament dreta i esquerra tenen més a veure amb la sexualitat, l’avortament, o la píndola de l’endemà que amb el model econòmic o la distribució de la riquesa. I això, tant a Madrid com a Barcelona. Les polítiques del Govern de la Generalitat que susciten més oposició són les que responen a l’eix nacional, i no pas a l’eix esquerra-dreta.

Al final, doncs, resulta que els únics que s’entesten en creure i actuar en funció d’un hipotètic eix esquerra-dreta, són els qui podrien i haurien de fer un front comú en la defensa dels drets nacionals de Catalunya.

dilluns, 18 de maig de 2009

Els típics tòpics no estan en crisi

Suposo que els polítics tenen uns manuals de frases fetes, d’expressions comodí, per anar llençant quan no tenen res per dir. Una d’aquestes frases tòpiques és la d’afrontar els problemes com un mar d’oportunitats. En lloc d’admetre que tenim un problema i que caldrà buscar-hi solucions, preferim negar-lo com a tal i fer veure que hi veiem un munt d’oportunitats que, ben aprofitades, encara hi sortirem guanyant. El que passa és que després, un cop llençada la frase de rigor, no s’explicita en què consisteixen les oportunitats ni com es recolliran els beneficis.

És el que està passant amb tot el tema de la crisi econòmica. La dreta espanyola aprofita l’ocasió per a carregar contra el Govern com si aquest hagués estat el culpable de la crisi, i sobretot com si fossin les seves polítiques, menys conservadores que les que ells propugnen, les causants, o com a mínim agreujants, de la situació. Obvien, naturalment, que Alemanya i França, amb governs conservadors, estan patint els efectes de la crisi més que ningú. Però per a contrarestar l’ofensiva de l’oposició, que no té cap altra idea ni objectiu que recuperar el poder, els Governs intenten vendre la idea de les oportunitats que ens ofereix la crisi, i ens reiteren els tòpics de sempre: transformació dels models de producció, amb la guinda del “valor afegit” que sempre queda bé; reformes estructurals, que cadascú interpreta al seu aire però que ningú vol concretar perquè probablement serien impresentables; la recerca d’un model de creixement sostenible...

Les institucions europees pronostiquen que l’Estat espanyol serà dels darrers a sortir de la crisi, i dins de l’Estat, Catalunya és de les comunitats que més ho està patint. Però és igual. Diguin el que diguin els entesos, nosaltres reiterem que la crisi ens ofereix un munt d’oportunitats i que encara en sortirem reforçats. Però això sí, a l’hora de la veritat totes les mesures que s’emprenen consisteixen en tapar forats, com a mínim les vies d’aigua que podrien acabar d’enfonsar el vaixell, i apuntalar els sectors causants de la crisi. Sincerament, no veig per enlloc ni les oportunitats que ens podria proporcionar la crisi en el sentit d’ajustar el model productiu, ni les reformes estructurals, ni un canvi de valors... Més aviat tot sembla indicar que els nostres dirigents confien que, de la mateixa manera que ens vam veure involucrats en una crisi global, també ens en sortirem per un canvi de tendència global que en algun moment o altre s’haurà de produir.

diumenge, 17 de maig de 2009

De victòria en victòria fins a la derrota final

Ja sé que a vegades es pot caure en un pessimisme excessiu, però és que amb el panorama que tenim no sé si hi ha gaire espai per a l’optimisme. I com ja he dit en altres ocasions, un dels nostres problemes és la incapacitat per a analitzar degudament la realitat, amb un mínim de rigor i d’objectivitat. Ahir mateix llegia un article de Santiago Espot, de Catalunya Acció, que comença així: “Espanya trontolla. El cop que ha rebut és d’aquells que fan época i sembla que els fonaments de l’Estat (que mai no han estat precisament massa sòlids) no resistiran gaire més. Amb un parell d’escridassades més a l’himne i al Borbó, els bascs i els catalans podrem dir al món Good bye Spain.”

Em va semblar fantàstica, i cal felicitar-ne els impulsors encara que hi hagi algun dels nostres dirigents cagadubtes que vulgui menystenir-ho, la xiulada del camp de Mestalla. Però bé, siguem conscients que allò va ser una anècdota; positiva, però només una anècdota. Com anècdota va ser, encara que a un altre nivell i igualment molt positiva, la manifestació de Brussel·les o algunes de les multitudinàries manifestacions organitzades en els darrers anys per una Plataforma pel Dret a Decidir, avui mig desfeta per desavinences internes. El fet de qualificar aquesta mena d’accions com a anècdotes no significa que no les valori, sinó simplement que voldria valorar-les en la seva justa mesura, precisament perquè no arribem il·lusòriament a la conclusió que “Espanya trontolla” o que tenim el "Zapatero sol contra les cordes". El que trontolla de veritat és el moviment sobiranista català capaç d’escindir-se fins a l’infinit, capaç de neutralitzar-se mútuament entre les diferents famílies o tendències, però sobretot incapaç de trobar uns mínims en comú per a treballar plegats per uns mateixos objectius. L’Espanya impertèrrita continua inalterable, com una piconadora que ho aplana tot al seu pas, no solament capaç de guanyar eleccions a base d’eliminar els adversaris servint-se de la justícia, d’incomplir impunement les lleis i fer mofa i befa dels catalans, sinó sobretot capaç de fer-ho sense que passi absolutament res de rellevant, tret d’alguna que altra anècdota que s’oblida tan fàcilment com ells obliden les seves promeses.

Però no. A casa nostra desbordem d’una mena d’optimisme entre ingenu i inconscient, i no sé si també irresponsable. Aquest article de Santiago Espot em recorda una altra anècdota, viscuda personalment, d’una entitat que en ple procés de redacció del que havia de ser la nova Constitució europea, amb un Giscard d'Estaing com a principal redactor, va organitzar una trobada de Nacions sense estat a l’illa de Sardenya. En aquella trobada, només hi va assistir un eurodiputat que era del SNP; la màxima representació del País Basc era un dirigent de segona fila del món abertzale en vies d’il·legalització; de Catalunya l’únic partit polític era una de les faccions d’Estat català; i la resta eren representants de la mateixa illa de Sardenya o d’altres nacions sense estat amb escàs o nul pes a Europa. Doncs bé, llegint les conclusions de la trobada de Sardenya en un to surrealista es venia a dir que a Europa hi havia dues grans iniciatives per a la configuració d’un nou marc constitucional europeu, i que al final haurien de confluir en un projecte comú. De fet, aquella trobada no va arribar ni a la categoria d’anècdota, però va servir per a alimentar falses expectatives i algun ego personal.

dissabte, 16 de maig de 2009

La banca no és la “Germaneta dels pobres”

En el debat d’ahir a TV3 sobre el futur econòmic del país, sembla que tothom apuntava el tema de la liquiditat com un dels grans esculls per a superar la crisi. Patronal i sindicats coincidien en senyalar les institucions financeres com a responsables que s’hagi tancat l’aixeta per a moltes petites i mitjanes empreses, fet que les pot fer inviables agreujant encara més la crisi. Fins i tot des del Cercle d’Economia es reclamava quelcom que pocs mesos enrere hauria estat una heretgia: no es pot deixar que l’economia de mercat, la llei d’oferta i demanda, equilibri els interessos dels qui fan de la cessió de crèdits una part del seu negoci i els qui necessiten d’aquests crèdits per a tirar endavant. I és que el liberalisme econòmic, el capitalisme, és tan ferotge que no té entranyes per a ningú; ni per als empresaris que sempre l’han defensat com el millor dels sistemes.

Les institucions financeres probablement van assumir més riscos del compte en uns moments en què l’especulació urbanística i el consumisme desaforat oferia la possibilitat de fer diners fàcils i en quantitat. No solament van donar suport a la creació de la bombolla immobiliària, sinó que com a suposats experts i amb la complicitat de les patronals i de les administracions desmentien una mil vegades amb informes falsejats que no hi havia tal bombolla immobiliària. Només cal repassar l’hemeroteca per veure que fins fa ben poc es defensava a capa i espasa el model de creixement urbanístic que els estava donant tants bons rendiments. Un cop acomplertes les previsions dels qui ja alertaven del risc d’esfondrament, tornen a aparèixer les mateixes veus enteses de les institucions financeres per dir-nos que és de tota lògica que, donat que no és un bon moment per a fer negoci, es retregui el crèdit a l’espera que hagi passat el temporal. Si això agreuja la crisi que ells van propiciar, ja no és problema seu. La seva obligació com a gent de negocis és procurar assegurar els seus beneficis, també en temps de crisi. Si abans la irresponsabilitat els donava una alta rendibilitat ara és l’extrema cautela la que els garanteix la mateixa rendibilitat. Bancs i Caixes han de respondre en funció, exclusivament, dels seus interessos i no se’ls pot reclamar ni solidaritats amb el conjunt de l’economia del país, ni suports a empreses i particulars com si ells fossin les Germanetes dels pobres.

Tot quadra perfectament en un esquema ultraliberal, on tot s’hi val. Abans publicaven informes falsos per amagar la bombolla immobiliària, i ara poden continuar fent el mateix en un sentit invers. Tot quadra, excepte que aquestes entitats que no són les Germanetes dels pobres, i que per tant no tenen cap obligació de sentir-se solidàries amb l’economia del país, després siguin les màximes beneficiàries dels ajuts governamentals. I aquí és on el seu cinisme sobrepassa tots els límits, quan pretenen justificar que els diners rebuts de les administracions, quan seguint la seva pròpia lògica liberal se’ls hauria d’haver deixat caure fins a la desfeta total, no són diners dels ciutadans. Estan tan acostumats a confondre l’administració com un aliat natural del seu negoci que no els cap en el magí que algú els digui que els diners que ells han rebut de l’Estat, i que ara es neguen a retornar en forma de crèdits a la societat, eren diners dels contribuents.

divendres, 15 de maig de 2009

Ara és el torn d’Iniciativa Internacionalista

Tot sembla indicar que el següent de la llista en aquesta voràgine il·legalitzadora serà la candidatura europea Iniciativa Internacionalista. És possible que tingui raó el Govern espanyol quan diu que aquesta candidatura pot representar una certa continuïtat de l’espai polític que ocupava Herri Batasuna. Al País Basc hi ha un sector de la població no gens menyspreable que democràticament optaria per una candidatura abertzale, sigui amb un nom o amb un altre. I aquesta gent, si se li prohibeix votar el que seria la seva opció política, pot quedar-se a casa i alimentar l’abstenció, promoure un vot nul o donar suport a una altra candidatura, la menys apartada a les seves idees; però sociològicament aquest percentatge de població continua existint.

Que Iniciativa Internacionalista pugui ocupar l’espai electoral del món abertzale no vol dir que hi hagi arguments legals per a il·legalitzar-la. La Llei de partits explicita que un cop il·legalitzat un partit, els seus dirigents si no han comès cap delicte no perden en absolut els seus drets polítics. Però la Justícia espanyola, pervertida com a arma política d’uns partits, no té perquè atenir-se a la lletra de la Llei; si políticament convé, s’il·legalitzarà la formació que calgui. Des de sectors nacionalistes catalans i bascos es farà alguna nota de protesta, però poca cosa més. Algú carregarà les tintes dient que la il·legalització de partits polítics, com el tancament de mitjans de comunicació, és un atemptat a la democràcia, però els demòcrates ja han perdut la batalla. Des del primer moment que es va fer una Llei de partits pensada per ser aplicada a una formació concreta (la qual cosa ja constitueix un delicte perfectament tipificat), les respostes van ser tan tímides que els seus impulsors van considerar que se’ls donava carta blanca. Al País Basc, el PNB o EA manifestaven el seu rebuig a les il·legalitzacions i a la negació del dret a participar democràticament en les conteses electorals a tot un sector de la població basca, però un cop fetes les declaracions de rigor participaven del joc antidemocràtic que se’ls imposava. No van ser prou valents com per plantar-se i negar-se a participar en unes eleccions en les quals no podia participar tota la població, potser perquè tenien por de perdre Ajuria Enea: ho han perdut igualment. I les apel·lacions a posteriori al frau electoral ja no tenen valor.

S’ha consolidat el precedent, sense que les forces democràtiques s’hi hagin oposat amb prou contundència, d’admetre sentències que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament demòcrata, sentències que se salten la literalitat de la llei i s’excusen en l’esperit del que ells interpreten que es pot amagar al darrere. No necessiten proves documentals, i es poden permetre de fer judicis d’intencions. Però els demòcrates han perdut la batalla, perquè ningú s’ha plantat davant d’aquest atemptat a la democràcia. I amb aquests precedents, els nacionalistes espanyols tenen les mans lliures per continuar il·legalitzant a qui calgui. La Llei, fins i tot la injusta Llei de partits, i la Justícia no hi pinten res, tot està en mans del qui té el poder i consideri oportú esborrar del mapa polític els opositors més molestos.
Ara toca Iniciativa Internacionalista; qui serà el següent?

dijous, 14 de maig de 2009

La solitud de Zapatero

El debat de política general a les Corts espanyoles, l’anomenat Estat de la Nació, transcorre tal com s’havia previst. Els grups polítics que per alguna raó o altra, encara que no tingui res a veure amb el que exposava el President del Govern espanyol, s’han distanciat temporalment del PSOE, carregaven contra Zapatero amb la mateixa vehemència que haurien aplaudit el mateix discurs en unes altres circumstàncies. Diuen que és la normalitat del joc democràtic, el paper que ha de fer l’oposició. Potser sí. Però aquestes actituds són les que acaben de malbaratar la poca confiança que tenen els ciutadans envers els polítics.

Ningú dubta que el discurs del PNB hauria estat ben diferent si el PSOE no s’hagués aliat amb el PP al País Basc; com també hauria estat diferent el de CiU en el cas que haguessin tingut alguna opció de pacte, com va passar amb l’Estatut. El PP ha de dir que tota la crisi és el resultat d’un mal govern, encara que ells haurien fet més o menys el mateix, ja que en política econòmica les diferències són mínimes. Igualment, ningú dubtava que el PSC aplaudiria el que fos per complaure els seus superiors, encara que sigui un reiterat menysteniment envers Catalunya; fa temps que, entre l’opció de la defensa de Catalunya i la defensa del seu partit a Madrid, tenen la tria feta. Els reiterats advertiments que fa Esquerra al PSC, dient-li que ha de decidir de quina banda està, sonen a pantomima, burla i ridícul, perquè des de l’endemà mateix de l’aprovació de la primera proposta d’Estatut al Parlament de Catalunya, el 2005, el PSC es va posicionar clarament a l’altre bàndol. Aquests advertiments d’Esquerra sonen igual que els que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, dient que si no trobaven l’adequat encaix dins d’Espanya s’haurien de replantejar la qüestió; i encara estan exactament igual.

Zapatero coneix perfectament les febleses dels seus adversaris, sap que les seves amenaces i advertiments s’esvairan tan bon punt els pugui oferir el caramel d’una nova promesa. Tan ferma és la fidelitat dels socialistes catalans amb el projecte espanyol, el que sigui, com la dels socis del tripartit envers aquests socialistes catalans. Zapatero està sol i ja veurem com acaba aprovant les resolucions finals d’aquest debat sobre l’Estat de la Nació. Al final, però, es traurà un as de màniga i se’n sortirà amb quatre paraules i quatre promeses que tothom sap que podrà incomplir impunement. O no?

dimecres, 13 de maig de 2009

Iniciativa Legislativa Popular perquè es compleixi la legislació vigent

Acció Cultural del País Valencià ha posat en marxa una nova Iniciativa Legislativa Popular que porta per títol Televisió sense fronteres: l’espai de comunicació de les llengües catalana, basca i gallega. Evidentment, la motivació inicial és resoldre d’una vegada el tema de la recepció de TV3 al País Valencià, encara que plantejat en l’àmbit de tot l’Estat per tal de resoldre altres conflictes semblants. Això implica que s’haurà d’aconseguir mig milió de signatures per tal que la iniciativa entri a debat a les Corts espanyoles.

Com totes les ILP, també aquesta tindrà un procés llarg i de resultat incert. Primer cal que l’accepti la Mesa del Congrés dels Diputats, tot seguit s’inicia el procés de recollida de signatures que no és fàcil donada la quantitat però també per la rigorositat del sistema, i si s’aconsegueixen aleshores faltarà que la majoria de la Cambra espanyola hi doni el vist-i-plau, amb les possibles modificacions que hi puguin introduir els partits polítics.

Però aquesta ILP té una característica ben singular: el seu objectiu és fer complir la legislació vigent. La Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ratificada per l’Estat espanyol i per tant incorporada al seu ordenament jurídic, ja estableix que no hi poden haver impediments administratius ni polítics per a què les emissions televisives arribin al conjunt d’un àmbit lingüístic comú; fins i tot el text preveu que no hi hagi aquestes fronteres en el cas de llengües “afins”. Per tant, ni tan sols per aquest costat podrien agafar-se els qui són contraris a les tesis científiques de la unitat de la llengua catalana. Resulta insòlit que les administracions, la valenciana però també l’espanyola, incompleixin impunement la legislació vigent, i que això ho puguin fer amb la complicitat estrictament prevaricadora d’un entramat judicial corrupte que segueix les consignes de partit, obviant la llei i els tractats internacionals d’obligat compliment.

La iniciativa d’Acció Cultural del País Valencià ha començat a tenir nombrosos suports, tant de grups i associacions cíviques i culturals, com de personalitats de l’àmbit de la cultura i de la política. Serà un nou repte no pas fàcil, però que valdrà la pena de recolzar per posar en evidència la perversitat d’un estat i d’unes administracions capaces d’incomplir la pròpia legislació amb l’objectiu polític de perjudicar les llengües altres que l’espanyola.

dimarts, 12 de maig de 2009

Sobrepassar els límits de la decència

No ens ve de nou. El Partit Popular, hereu del franquisme que no ha dubtat mai a l’hora d’emprar tots els recursos al seu abast per acabar amb la diversitat lingüística de l’Estat, continua amb la seva obsessió malaltissa en contra dels intents de normalització i de supervivència del català. Allà on té el poder, com al País Valencià, no dubta en donar suport o encobrir els grups violents de caràcter feixista; però allà on es manté com un grup minoritari, com a Catalunya, perd els estreps i la decència. L’anunci dels nens emmanillats és producte de la impotència en veure que malgrat els seus esforços a Catalunya continua havent-hi un alt grau de convivència i de cohesió social.

El Partit Popular ha sobrepassat amb escreix els límits de la indignitat. I de la mateixa manera que el partit impulsat pels Francesc de Carreras, Albert Boadella, Arcadi Espada i companyia s’ha tret finalment la careta i els veiem ara anant de bracet a Europa amb els grups neofeixistes, tampoc el Partit Popular no es pot sostreure del seu passat més fosc i cavernari. És evident que no hi ha posicions unànimes entre els partits catalans pel que fa al tema de la llengua, però sí que hi ha un consens generalitzat pel que fa a la necessitat de no trencar la cohesió social, de no caure en el segregacionsime, i de fer de la llengua un element d’integració. D’Unió Democràtica a Iniciativa hi pot haver un debat i una discrepància política que discorre pels camins de la normalitat democràtica i del respecte per les regles bàsiques de convivència. El Partit Popular i els seus acòlits de Ciutadans són un món a part.

L’odi que traspuen constantment en veure que no assoleixen el seu objectiu de crear enfrontaments al sí de la societat catalana; en veure que majoritàriament la població creu en un sistema de convivència i de cohesió social, amb una llengua com a referent de la identitat del país; en veure que el declivi de la llengua catalana, contràriament al que han aconseguit a València, és mínim o, en tot cas, molt més lent del que ells voldrien; en veure que el sistema educatiu d’immersió lingüística està donant bons resultats, perquè els alumnes acaben l’educació obligatòria amb millors coneixements de les dues llengües que al País Valencià on s’incompleix el propi Estatut, ja prou migrat; en veure que la seva posició continua essent marginal, tot i tenir el suport de la caverna mediàtica espanyola, i en molts moments fins i tot del PSOE... tot aquest odi que traspua el Partit Popular no ens pot produir res més que fàstic.

El seu objectiu és clar. La resposta dels partits catalans també ho hauria de ser.

dilluns, 11 de maig de 2009

Si et fan festes i no te’n solen fer...

Si et fan festes i no te’n solen fer, o et volen fotre o t’han de menester, sentencia la dita popular. D’ençà de la remodelació del Govern espanyol, hem pogut assistir a tota una política de gestos que podria fer pensar que alguna cosa està canviant, o simplement que alguna de grossa n’estan preparant. És possible que el murri del Zapatero s’hagués adonat que li calia no buscar-se tants enemics ni provocar gaire més els seus associats catalans; i devia pensar que després de les atzagaiades constants d’algunes dels seus ministres seria difícil explicar un canvi d’actitud. O millor dit, amb les mateixes cares seria difícil fer creïble una gesticulació diferent per a obtenir uns mateixos resultats.

Amb quatre entrevistes amb la Salgado i el Chaves, tot sembla pressagiar que estem a punt d’arribar a l’acord final de finançament. De fet, aquesta impressió també la van donar a finals del 2008 i tot va acabar en res. Encara que no sembla que els números no hagin canviat substancialment volen donar la impressió que el tema ja s’està desencallant, i després ja veurem com es justifica. El traspàs de Rodalies que el Zapatero va prometre ara fa dos anys per a l’1 de gener del 2008 havia quedat atrapat en un via morta, per la voluntat expressa de la Magdalena Àlvarez, no sense el vist-i-plau del seu cap; però el nou Ministre n’ha tingut prou amb quatre dies per anunciar una nova data: l’1 de gener del 2010. Si la paraula de José Blanco té el mateix valor que la de Zapatero, ja podem comptar que d’aquí a dos anys se’ns tornarà a posar com a data del traspàs el gener del 2012. I, ara, fins i tot sembla que el Govern espanyol veuria bé que les matrícules dels cotxes portessin algun distintiu de caràcter autonòmic...

Com que la dita popular, davant de les inusuals carantoines, dóna dues alternatives, o ens volen fotre o ens han de menester, els més il·lusos o mesells vocacionals ja s’imaginen que tenen el Govern Zapatero contra les cordes. I havent-nos de menester, serà el moment de treure-li acords favorables per a Catalunya. A Madrid, però, que de dites populars també hi entenen, interpreten que es tracta de la primera opció: el canvi d’actitud, les bones paraules i els afalacs que no ens solen fer, és perquè estan preparant la manera de fotre’ns. Alguna de grossa ens n’està a punt de caure al damunt!

diumenge, 10 de maig de 2009

No s’hi val a fer-se passar per imbècil

300 militants de Ciutadans han signat un manifest on exigeixen la dimissió del President del Partit, Albert Rivera. També els màxims dirigents d’aquest partit a Madrid han renunciat a la militància, com ho farà també el diputat Antonio Robles. El motiu, diuen, és la coalició electoral en els comicis europeus amb el grup Libertas, d’ideologia ultra: ultraconservadora, ultrareligiosa i ultranacionalista, i com a tal euroescèptica. El que resulta sorprenent és que pretenguin fer-nos creure que no se n’havien adonat fins ara de la ideologia marcada per Ciutadans i la seva plataforma espanyola Ciudadanos de Espanya.

El grup Libertas, que a Irlanda propugnaven el No al tractat de Lisboa per motius nacionalistes, a Polònia estan representats pels ultracatòlics de la Lliga de les Famílies, a Itàlia han contactat amb la Destra l’escisió per la dreta del feixistoide partit Alianza Nacional, i a França amb la dreta ultranacionalista competidora del Front Nacional de Le Pen, havien proposat per a España Santiago Abascal, dirigent de la Fundación Defensa de la Nación Española. I això sota els auspicis de la premsa de l’extrema dreta, COPE inclosa, que considera el PP excessivament de centre i poc defensor de la pàtria espanyola. I en conseqüència van entendre que el seu partit homologable a Espanya era Ciutadans en la seva versió més espanyola.

Si realment fins ara no s’havien adonat de la línea política que han seguit, que s’ho facin mirar. Només cal veure com totes les intervencions del seu partit, no només de l’Albert Rivera, a l’igual que ha fet l’altre partit nacionalista espanyol UPyD, han girat entorn de la llengua, els símbols i la defensa de la nació espanyola. La seva posició pel que fa a temes econòmics o socials és absolutament irrellevant, coincidint normalment amb el Partit Popular. Es pot ser nacionalista català o nacionalista espanyol, però en qualsevol cas caldria exigir un mínim d’honestedat. I ara no poden al·legar que no sabien on s’havien ficat: que no es vulguin fer passar per imbècils.

dissabte, 9 de maig de 2009

Spanair i Rodalies, qüestió de noms

La companyia aèria Spanair, ara en mans de capital català amb una forta presència del sector públic, ha deixat ben clar que no canviarà el nom de la companyia com reclamaven alguns. Sembla que sota la direcció de gent com Ferran Soriano, es vol donar a l’empresa una nova orientació per posar-la realment al servei de les necessitats del país; ja ho veurem. Però, el nom no es toca. En canvi, després del simulacre d’acord de traspàs del servei de Rodalies Renfe, que en realitat serà a tot estirar un traspàs de la gestió, el Conseller Nadal ja ha advertit que no hi haurà “miracles”. És una manera de dir que canviarà ben poca cosa; tret del nom, que es podria passar a dir “Rodalies Catalunya”.

El nom no fa la cosa, és cert, però hi ajuda. Però el nom també pot ser l’excusa per a no canviar res més. Quantes vegades no hem vist que davant d’un canvi de titular en una determinada administració se’ns proposa un canvi nom, ja sigui d’un Departament de la Generalitat (Educació en lloc d’Ensenyament), o ja sigui d’una Institució o d’un programa d’acció; però en el fons no ha canviat gran cosa més. És una manera d’explicitar el canvi quan no hi ha capacitat o voluntat de fer un canvi real.

Voldríem un nom diferent per a la companyia Spanair, com el voldríem per al RCD Espanyol; però sobretot voldríem que Catalunya disposés d’una companyia aèria que es proposés com a objectiu prioritari afavorir els interessos i les necessitats de l’economia catalana. Per això és imprescindible també poder gestionar des d’aquí l’aeroport del Prat i el conjunt d’aeroports catalans, i per això mateix des de Madrid s’hi neguen amb tota rotunditat. I voldríem un servei ferroviari propi, traspassat a la Generalitat (i no només les Rodalies), però no només per a canviar-li el nom. Que els socialistes, que sempre han estat poc proclius als temes simbòlics, ens proposin d’entrada un simple canvi de nom és tot un mal presagi.

divendres, 8 de maig de 2009

Que se’ns escapa el tren!

Òmnium Cultural fa les darreres crides per animar la gent a acudir a València en el tren Jaume I per assistir a la manifestació i al posterior concert de commemoració del 25 d'abril al País Valencià, que enguany tindran lloc aquest dissabte 9 de maig. Els mateixos dies que a Barcelona s’escenifica un hipotètic traspàs de Rodalies Renfe a la Generalitat, que no inclou evidentment el corredor mediterrani que uneix les dues capitals catalanes. Per a aquest traspàs de Rodalies tenim noves promeses, els socialistes han tornat a donar la seva paraula, és a dir: no tenim absolutament res.

Aviat farà dos anys que Zapatero va anunciar solemnement que l’1 de gener del 2008 es faria efectiu el traspàs de Rodalies a la Generalitat. I als socialistes catalans, amb alguns dels seus acòlits escolanets, els va faltar temps per a posar-se medalles i vantar-se que ells havien aconseguit el que CiU no havia fet en no sé quants anys. Però res de res. Era una més de les falsetats a què ens tenen acostumats els socialistes; inicialment donaven l’excusa que el traspàs era complex i necessitava el seu temps, exactament el mateix que diu ara el President Montilla per justificar que el traspàs encara es pot allargar, que serà gradual i en el millor dels casos, parcial. Ara tornen a donar una altra data: l’1 de gener del 2010.

Però l’acord a què ha arribat el Govern català amb el Govern espanyol deixa per a més endavant el tema dels diners, el del finançament i de les inversions necessàries per a fer aquest traspàs. Els mateixos esculls que van fer inviable el traspàs en època dels governs convergents, i els mateixos que han impedit el compliment de les promeses de Zapatero. Podríem dir que ens trobem, doncs, al mateix lloc; però això no seria cert perquè amb els principis d’acord que tant celebren els socialistes hi ha renúncies que fins ara no figuraven enlloc. En el text acordat s’especifica que la Generalitat assumirà l’any que ve "la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis, i les activitats i la potestat tarifària" del servei de Rodalies, però ni els trens, ni les vies, ni les estacions, ni tampoc les inversions que s’han de fer a la xarxa de Rodalies ja que es precisa que “en cap cas són objecte d’aquest traspàs”.

Ens passarà com aquell home que amb la maleta a la mà esperava pacient l’arribada del tren. Fins que algú, sorprès, li va dir: “Què esperes?”. I ell va respondre: “El tren de tren de dos quarts de set”. “Però, si aquí no hi ha ni tren, ni vies, ni estació!”, li va dir més sorprès encara. “Ah, no?”. “No!”. L’home que esperava pacient amb la maleta va replicar: “pobres,... no tenen imaginació”.

dijous, 7 de maig de 2009

L’ÚNICA opció per a Europa?

La maquinària electoral de cara a les properes eleccions al Parlament europeu ja s’ha posat en marxa. Donat el nombre d’escons a repartir i les característiques de la circumscripció electoral, els partits que no són d’àmbit estatal es veuen obligats a fer coalicions per a poder garantir la seva presència a Europa. I en el nostre cas, tenim dues coalicions que han intentat arreplegat tot un seguit de partits nacionalistes o regionalistes: la liderada per CiU i la liderada per ERC. Què tenen en comú? En primer lloc que totes dues pretenen erigir-se, almenys a nivell d’espot publicitari, en l’”única” veu que defensarà els interessos nacionals a Europa.

ERC ha aconseguit aglutinar, no sense problemes, la gent del BNG que en les anteriors eleccions havia participat en la plataforma Galeuscat amb CiU; Aralar, la força basca emergent que ha relegat a una posició més testimonial el grup que fins ara havia estat el referent d’ERC al País Basc, Ausko Alkartasuna, amb les consegüents queixes i acusacions de deslleialtat per part d’aquests; Els Verds, una des les múltiples versions de grups ecologistes; la Chunta Aragonesista, que no sempre ha tingut una actitud prou positiva envers el català a la Franja; i Entesa per Mallorca, deixant fora de la coalició, i amb no poques tensions amb Esquerra, el que hauria estat el referent lògic i més majoritari a les Illes, com és el PSM.

Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar Galeuscat com a plataforma electoral, i per tant es queda amb el PNB com a principal soci; Coalició Canària, amb força representació en aquelles illes, però amb interessos que poden no ser tan coincidents amb els dels nacionalistes catalans i bascos; el Bloc Nacionalista Valencià, probablement el punt més feble de la coalició que encapçala Oriol Junqueras; una Unió Mallorquina en hores baixes i esquitxada per escàndols, que substitueix el PSM en aquesta coalició convergent, així com la germana petita Unió Menorquina; i el Partit Andalusista, que com Coalició Canària pot tenir unes prioritats no sempre coincidents.

No fa gaire dies que l’Oriol Junqueras afirmava que no li hauria fet res anar de número dos en una llista unificada. I de fet, hi havia hagut tot un moviment de sectors propers a ERC i a CiU per intentar fer una única coalició electoral. No ha estat possible, i tampoc estic segur que la suma de les dues candidatures hagués donat com a resultat la suma de resultats. Entre altres coses perquè quan hi ha processos de fusió sempre s’escapen sectors per les dues bandes, a part que alguns dels socis que incorporen les dues coalicions probablement serien incompatibles, com ja s’ha vist en el cas de les Illes en la coalició liderada per ERC.

Els electors només podrem optar per una de les dues coalicions. I jo, per suposat, ja he fet la meva opció. Però seria desitjable que cap de les dues, més enllà de l’espot publicitari, es cregués ser l’única candidatura que ha de defensar els interessos de Catalunya a Europa. L’endemà de les eleccions, i malgrat que estiguin situats en grups diferents en la Cambra europea, com també ho estaven els de Convergència i els d’Unió, haurien de treballar plegats per a defensar els interessos de Catalunya i dels Països Catalans a Europa.

dimecres, 6 de maig de 2009

Iniciativa Legislativa Popular per l'autodeterminació

Avui es presenta al Parlament de Catalunya la proposta, sorgida dels grups “Catalunya Estat Lliure”, “10 Mil per l'autodeterminació” i “Sobirania i Progrés”, d’una Iniciativa Legislativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya per al 12 de setembre del 2010. La iniciativa, que ja ha tingut el suport d’entrada de més de 10.000 ciutadans, haurà de ser debatuda per la Mesa del Parlament, i si és aprovada es disposarà de quatre mesos per a recollir les 50 mil signatures necessàries perquè es porti al debat parlamentari i s’aprovi, si hi ha majoria suficient, la Llei per la qual es convoca el referèndum d’autodeterminació.

La resolució que es proposa és la següent:

Exposició de Motius
Aquest Parlament, en la seva funció principal de representació del poble de Catalunya, ja ha declarat en més d’una ocasió que el poble de Catalunya no renuncia a exercir el dret a l’autodeterminació. Només cal que recordem el que proclamàvem en la Resolució 98/III de 12 de desembre de 1989 d’aquest Parlament en la qual vàrem manifestar que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979; o el que expressàrem en la Resolució 679/V de 1 d’octubre de 1998 d’aquest Parlament en la qual vàrem proclamar que ratificàvem un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat.”.
Ha arribat el moment d’exercir aquest dret del poble de Catalunya a l’autodeterminació mitjançant la celebració d’un referèndum en el qual tots els catalans i catalanes puguin participar de la decisió del futur que volen per Catalunya.
Article únic.
1. Es convoca un referèndum en el qual es crida a participar a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb dret de sufragi actiu, per tal de sotmetre a la seva decisió la pregunta següent:
Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?.
2. La consulta se celebrarà el dissabte 12 de setembre de 2010

Però els promotors no són tan il·lusos com per a creure que, donat que al Parlament de Catalunya hi ha una majoria de grups que tenen el dret a l’autodeterminació dins dels seus estatuts o del seu programa ideològic, la proposta tirarà endavant, avançant-se així a la no menys il·lusa, i en aquest cas fal·laç, pretensió dels republicans de celebrar aquesta consulta el 2014. Socialistes i populars tenen prou arguments per a oposar-se a la tramitació d’aquesta ILP, basant-se en la mateixa Llei de Consultes Populars impulsada pel Govern català, ja que seria una llei inconstitucional. CiU ho té més fàcil mentre sigui a l’oposició, perquè sap que pot ser una arma més per a desestabilitzar el Tripartit i posar en un compromís Esquerra. Mentre que els republicans tindran tan difícil justificar la seva negativa a una iniciativa popular d’aquesta mena, com el fet de recolzar-la després d’haver impulsat una Llei de Consultes Populars que nega absolutament aquesta possibilitat de referèndum sense el consentiment del Govern espanyol.

Més que valorar les possibilitats reals de tirar endavant una proposta d’aquesta mena, el que es valorarà és la possibilitat de desgastar l’adversari, posar-lo en contradicció o desestabilitzar el joc d’aliances.

dimarts, 5 de maig de 2009

Les Iniciatives Legislatives Populars

Quan es parla de l’aprofundiment de la democràcia, sovint es fa referència a les consultes populars, però també a les Iniciatives Legislatives Populars (ILP). Ja hem vist que això de les consultes populars té un límit molt clar i definitiu per a Catalunya, des del moment que les consultes han de ser autoritzades pel Govern espanyol, i lògicament hi ha unes matèries, precisament les més importants, que en queden excloses d’entrada. Ens queda l’altra possibilitat que són aquestes ILP. Ara mateix n’hi ha unes quantes de proposades, però no està clar quin serà el seu futur, donat que s’hi ha creat més expectatives del compte.

No hi ha dubte que les ILP són mecanismes de participació dels ciutadans, però tampoc cal fer-ne un gra massa. Per a tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular primer cal presentar-la al Parlament, la Mesa del qual decidirà si l’admet a tràmit o no, al marge del suport inicial que pugui tenir. Si l’admet a tràmit el promotors de la ILP tenen 120 dies hàbils per a recollir 50.000 signatures (mig milió en el cas espanyol). Un cop recollides les signatures, i degudament validades, la proposta legislativa presentada pels promotors entra en la seva fase de discussió al Parlament, el qual pot modificar-la tant com vulgui o simplement acabar rebutjant-la. És a dir que el paper de la Iniciativa Popular es redueix a fer la proposta, perquè sempre és el mateix joc de majories del Parlament qui decideix si l’admet a tràmit inicialment i, després, si es modifica o es rebutja definitivament.

Des del moment que la Mesa del Parlament accepta una ILP, vol dir que hi ha una majoria de grups polítics disposats a parlar-ne i a aprovar algun tipus de llei sobre aquella qüestió. Per tant, aquests mateixos grups podrien tirar endavant, pel seu compte, la tramitació parlamentària, estalviant així el llarg i feixuc camí de recollida de les signatures. La diferència pot estar en el fet simbòlic de poder dir que una determinada iniciativa ha sorgit de la societat civil, que per als polítics pot servir d’excusa per acabar aprovant un text que per iniciativa pròpia no gosava tirar endavant; o pot servir per a posar en evidència uns determinats grups polítics que també simbòlicament han de fer front no només a l’oposició de partit sinó també a la dels promotors de la societat civil.

Les Iniciatives Legislatives Populars tenen, doncs, el seu valor com a element participatiu i d’impulsió del debat polític, però tampoc cal exagerar la nota com si aquest fos un recurs que permetés aprovar lleis al marge de la dinàmica dels partits polítics.

dilluns, 4 de maig de 2009

Perú: L’agonia dels pobles indígenes (II)

El drama dels pobles indígenes de l’Amèrica llatina és d’unes dimensions difícils d’imaginar des d’una perspectiva europea. Es tracta de les restes dels pobles que van ser arrasats, expoliats, quan no exterminats pels conqueridors espanyols. Els hereus d’aquells conqueridors, amb un cert mestissatge amb població autòctona, van considerar-se amos i senyors pel dret de conquesta, propiciant un ràpid procés d’aculturació dels pobles indígenes. Durant molts anys, al Perú, com a la majoria dels estats llatinoamericans, hi havia dues realitats ben diferenciades: la de les ciutats on s’imposava un capitalisme salvatge, amb unes diferències socials abismals, i la dels pobles indígenes més o menys aïllats a les terres més inhòspites del país.

Així, aquests països han viscut durant molt de temps amb règims autoritaris i corruptes, sempre sota la tutela i la protecció dels estats europeus i americans que se’n beneficiaven. Subornant unes classes dirigents sense escrúpols, aconseguien els millors avantatges a base de conculcar els drets més elementals de la població, espoliar els recursos naturals del país, i sense estalviar la violència com a instrument empresarial per a assegurar-se altíssim beneficis. Però, dins de les classes socials més pobres, les comunitats indígenes eren el darrer esglaó, sovint menystinguts i discriminats pels seus propis conciutadans que preferien la misèria dels suburbis de les grans ciutats a la vida aïllada i certament dificultosa de la selva o de les muntanyes. No és que l’Estat procurés pel benestar i el progrés de les zones urbanes suburbials, però com a mínim els donava la impressió que tenien el progrés a l’abast, encara que reservat per a unes minories. Les comunitats indígenes eren absolutament ignorades per les administracions, i per tant no tenien accés ni a la cultura, ni a l’educació, ni a la sanitat ni als serveis més elementals.

Hi havia un divorci absolut entre les comunitats indígenes i la resta del país, però sobretot entre aquestes i les estructures administratives de l’Estat. El processos diglòssics que sovint es descriuen aquí per explicar els complexes d’inferioritat de parlants de llengües minoritzades són ben poca cosa en comparació amb la pressió que pateixen aquestes comunitats indígenes per deixar les seves formes de vida tradicionals, inclosa la llengua naturalment. Però tot això canvia quan en algun d’aquests inhòspits racons de la selva amazònica peruana hom hi descobreix petroli, un jaciment mineral a explotar o la possibilitat d’arrasar la selva per a algun tipus de plantació extensiva. Aleshores, el govern peruà es ven els drets d’explotació dels territoris de les comunitats indígenes, saltant-se totes lleis, les normes i convencions internacionals com el Conveni 169 de la OIT. I per a foragitar-los de les seves propietats no hi ha cap mania a l’hora de reforçar els sicaris de les empreses amb els cossos policials o simplement declarant la no existència d’una comunitat indígena, com ha passat recentment amb la població de El Tingo, a Hualgayo del Departament de Cajamarca.

El sorgiment de moviments indigenistes no és casual, sinó la darrera oportunitat per a evitar la seva completa anihilació.

diumenge, 3 de maig de 2009

Perú: L’agonia dels pobles indígenes (I)

Només llegint i buscant mitjans alternatius es possible trobar informació del que està passant amb els pobles indígenes de l’Amèrica Llatina. Els mitjans de comunicació d’aquí no estan gens interessats en explicar la realitat que es viu a la selva amazònica, als altiplans bolivians o a la serralada dels Andes. I no és pas que no hi hagi interessos europeus, espanyols o catalans, perquè són diverses les empreses d’aquí que hi tenen explotacions o centres de producció; però, precisament per això convé tenir una perspectiva allunyada que no ens faci qüestionar res.

Ens sorprèn des d’Europa l’aparició de personatges polítics pintorescos, de difícil catalogació, que en tot cas són la millor resposta possible als polítics tradicionals que sempre han tingut el suport dels estats capdavanters. Als Estats del primer món sempre han anat bé aquesta mena de polítics corruptes que, a canvi de beneficar extraordinàriament una minoria autòctona, han ofert a les grans companyies foranes la possibilitat d’espoliar sense manies el propi país. I per això convé no donar massa informació de la violació permanent dels drets humans, dels crims d’Estat com a pràctica quotidiana o d'un racisme ferotge contra els pobles indígenes; unes pràctiques de les quals són còmplices els estats europeus i els Estats Units, així com les empreses que operen en aquells països. El silenci informatiu no és gratuït ni casual.

Perú pot ser un cas paradigmàtic d’aquesta realitat llatinoamericana, però podria ser equiparable a la que es viu a Equador o a Colòmbia, per exemple; sense oblidar que tampoc els països on han aparegut dirigents populistes, que aparentment pretenen capgirar la situació, estan exempts de corrupteles de tota mena, al servei dels mateixos. La complicitat dels cacics autòctons amb els interessos de les empreses i dels estats de l’anomenat primer món genera enormes beneficis a costa de l’empobriment general de la població, de l’espoli dels recursos naturals que gestionats honestament i en benefici del país els podria portar a altes cotes de desenvolupament, i sobretot a costa de l’extermini dels pobles indígenes. Però aquí ens convé més el silenci informatiu. A tot estirar, els mitjans de comunicació ens parlen d’alguna sortida de to de polítics pintorescos, i naturalment dels beneficis que en treuen les nostres grans empreses multinacionals.

dissabte, 2 de maig de 2009

La crisi del Primer de maig

Diuen que, enguany, les mobilitzacions d’aquest Primer de maig han estat més multitudinàries que anys enrere. La festa del Treball o dels Treballadors s’havia convertit en una festa més del calendari, però la crisi ha fet despertar mínimament una consciència adormida; tan adormida que no s’ha adonat de la contradicció de les proclames enceses dels dirigents sindicals amb la trajectòria seguida en les darreres dècades. “Que la crisi no la paguin els treballadors”, “cap retallada dels drets laborals amb l’excusa de la crisi”, eren els eslògans més corejats... La crisi es va iniciar el 2008, o si ho voleu a finals del 2007, però la retallada dels drets laborals ja fa algunes dècades que s’ha iniciat.

És evident que molts empresaris a títol individual, i la Patronal de forma col·lectiva, intenta aprofitar la situació de crisi per fer ajustaments de plantilles, rebaixar costos de personal, limitar els drets laborals i pressionar les administracions perquè legislin a favor seu, sota l’amenaça de l’atur. I això tant per a les empreses que realment passen mals moments, com per a les menys afectades per la crisi. Però aquesta no és una nova tendència empresarial sinó l’agudització d’un procés iniciat ja fa uns quants anys. Eliminada l’alternativa socialista, i acceptat el model neoliberal sense reserves, amb les possibilitats que dóna la globalització, la mà d’obra ha tornat a ser, com un segle enrere, un valor que cotitza a la baixa. Ja fa molts anys que els convenis col·lectius, amb l’excusa de la productivitat cada vegada més exigent en un món globalitzat, es negocien a base de reduir drets laborals; les noves generacions que s’incorporen al mercat laboral ho fan en pitjors condicions que no ho havien fet els seus pares, perquè la mà d’obra també està subjecta a la llei d’oferta i demanda, i fins i tot iniciada la crisi l’estiu del 2008 encara es feien crides a portar treballadors de fora per tal que l’excés de demanda permetés als empresaris oferir salaris més baixos i condicions més precàries; les noves legislacions tant en l’àmbit nacional com en l’internacional tendeixen a ser nocives pels interessos dels treballadors, en temes com la flexibilitat laboral, l’abaratiment dels acomiadaments, l’increment de la jornada laboral, l’allargament de l’edat de jubilació, etc....

La crisi fa més crua aquesta realitat, però no n’ha estat el desencadenant. La tendència a la reducció progressiva dels drets laborals ja ve de lluny. I els sindicats s’ho han mirat impotents, aconseguint com a única compensació el manteniment del seu rol social i polític, malgrat haver perdut pes i capacitat d'incidència. Els únics capaços de convocar una vaga, avui, són aquells sectors que tenen a les seves mans la possibilitat de bloquejar el funcionament general del país; i aquests no són els treballadors de les fàbriques. Els sindicats han esdevingut unes poderoses maquinàries gestores d’aquesta davallada neoliberal que ha sabut, com a contrapartida, untar-los degudament i donar-los un protagonisme molt més aparent que real.

divendres, 1 de maig de 2009

Objectius compartits i protagonistes de la història

Empès per les circumstàncies, Carretero va perfilant el seu nou projecte polític. El que era un corrent intern d’ERC s’ha convertit en associació per esdevenir ben aviat un partit polític, ja sigui en solitari o amb altres grups existents. La nova associació es marca quatre objectius fonamentals: Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català; cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana; Crear un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català; fomentar el debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans. Uns objectius que podria signar qualsevol militant d’Esquerra, dels sectors sobiranistes de CDC, de les CUP, del partit Republicà Català, del nou partit Força Catalunya, o els adherits a qualsevol de les nombroses plataformes i entitats sobiranistes del país.

Res a dir, excepte constatar que la divisió interna del moviment sobiranista respon més a interessos i ambicions personals i, a tot estirar, a tacticisme i estratègies de curt abast. Em resulta xocant, però, aquesta reiteració de tòpics fruit d’una incapacitat d’anàlisi o, el que és pitjor, fruit d’un esbiaixament de l’anàlisi. Resulta que ara algú es proposa situar l’independentisme a l’eix del debat polític nacional, com si aquest no fos un mèrit que de fa temps es va atribuir ERC, ja des de l’època de l’Àngel Colom. Sembla com si cadascú tingués, de cap i de nou, la pretensió de fer “passos històrics” de ser “el protagonista de la història”, en lloc d’imaginar-se que cadascú és, a tot estirar, una simple peça d’aquesta història. No fa gaire dies era Mn Josep Dalmau qui, tot elogiant l'aparició del nou partit Força Catalunya, reivindicava aquest mateix mèrit per a la Convenció per la Independència Nacional (algú se’n recorda d’aquest grup?).

I l’altre tema és el de pretendre cercar la unitat del catalanisme, del sobiranisme o de l’independentisme. Tothom es veu amb cor de proclamar als quatre vents la creació d’un nou moviment o d’una nova estratègia encaminada cap a aquesta més que encomiable missió unificadora o aglutinadora, imprescindible per avançar cap a la sobirania nacional. Però, com en el joc dels disbarats, comencem el procés esporgant pretesos dissidents interns a la pròpia formació o creant nous grups, amb els mateixos objectius està clar. No és que hi hagi noves fites, ni tan sols noves estratègies, que justifiquin l’aparició de tants i tants grups nacionalistes (i ara no em refereixo només a Reagrupament.cat) sinó que hi ha massa pretesos dirigents que volen passar a la història com a protagonistes únics o principals del procés d’emancipació nacional. I així ens va.