Imagino que a tots els partits deu passar el mateix: en teoria, l’activitat política es fa o s’inicia de forma altruista perquè es creu en uns ideals i es té la voluntat de col·laborar en el seu assoliment. Passa, però, que per gota que no es tracti d’un grup molt marginal, aviat es veu la necessitat que hi hagi gent que s’hi dediqui més professionalment. I aquí ja podríem distingir el paper d’aquells professionals que en un moment donat decideixen dedicar una part de la seva vida i de les seves capacitats a la política, i aquells altres que pensen ja d’entrada dedicar-se professionalment a la política.
El problema d’aquest darrer grup, probablement molt més nombrós que el primer, és que ells mateixos es prefiguren una carrera professional en el món de la política a base d’anar escalant posicions. L’objectiu personal passa per davant del col·lectiu, i esdevenen incapacitats per a analitzar i escollir el que més pot convenir al partit i al país; aleshores, es deixa de pensar en termes d’interès general per veure quin perfil de persona convé per a ocupar els càrrecs de responsabilitat. I com que en aquest món hi ha fortes rivalitats, convé buscar-se les suficients aliances, fidelitat i complicitats d’aquests “professionals de la política”. S’aprofiten, a més, que molts bons professionals ja estarien disposats a assumir responsabilitats en bé del país, si se’ls ho demanés, però per iniciativa pròpia moltes vegades no fan el pas; i ells mai els ho demanaran, està clar. Diuen: és perfectament legítim que qualsevol pugui aspirar a ocupar un càrrec, ja sigui intern de partit ja sigui institucional, i que faci els passos necessaris per a aconseguir-ho. Potser, sí. Però entenc que un partit seriós hauria de barrar-los el pas i propiciar més la cultura de la predisposició dels militants o de persones afins que la de la cursa pel poder. Els professionals de la política s’hi mouen molt bé en aquest tipus de cursa, tant com angúnia i mandra els fa als altres professionals haver de fer-se un lloc on ningú els valorarà per la seva capacitat, sinó pels suports que han estat capaços de recollir.
Carles Bonet, un dels aspirants a la presidència d’ERC, advertia en el seu bloc que per a aspirar a la presidència del partit s’hauria d’establir un mínim d’anys de militància. No ho diu pas perquè cregui que sigui millor tenir anys de militància per a dirigir el partit, ni tan sols perquè cregui que l’Oriol Junqueras no pugui ser un bon president d’ERC, sinó simplement perquè el veu com un contrincant difícil d’abatre. I si no el pot guanyar contraposant la personalitat de l’un i de l’altra, ho tindria molt més fàcil amb una norma reglamentària que li deixés via lliure. Carles Bonet seria un dels candidats continuistes, fins i tot amb aquestes males maneres d’entendre el paper de la militància.
El problema d’aquest darrer grup, probablement molt més nombrós que el primer, és que ells mateixos es prefiguren una carrera professional en el món de la política a base d’anar escalant posicions. L’objectiu personal passa per davant del col·lectiu, i esdevenen incapacitats per a analitzar i escollir el que més pot convenir al partit i al país; aleshores, es deixa de pensar en termes d’interès general per veure quin perfil de persona convé per a ocupar els càrrecs de responsabilitat. I com que en aquest món hi ha fortes rivalitats, convé buscar-se les suficients aliances, fidelitat i complicitats d’aquests “professionals de la política”. S’aprofiten, a més, que molts bons professionals ja estarien disposats a assumir responsabilitats en bé del país, si se’ls ho demanés, però per iniciativa pròpia moltes vegades no fan el pas; i ells mai els ho demanaran, està clar. Diuen: és perfectament legítim que qualsevol pugui aspirar a ocupar un càrrec, ja sigui intern de partit ja sigui institucional, i que faci els passos necessaris per a aconseguir-ho. Potser, sí. Però entenc que un partit seriós hauria de barrar-los el pas i propiciar més la cultura de la predisposició dels militants o de persones afins que la de la cursa pel poder. Els professionals de la política s’hi mouen molt bé en aquest tipus de cursa, tant com angúnia i mandra els fa als altres professionals haver de fer-se un lloc on ningú els valorarà per la seva capacitat, sinó pels suports que han estat capaços de recollir.
Carles Bonet, un dels aspirants a la presidència d’ERC, advertia en el seu bloc que per a aspirar a la presidència del partit s’hauria d’establir un mínim d’anys de militància. No ho diu pas perquè cregui que sigui millor tenir anys de militància per a dirigir el partit, ni tan sols perquè cregui que l’Oriol Junqueras no pugui ser un bon president d’ERC, sinó simplement perquè el veu com un contrincant difícil d’abatre. I si no el pot guanyar contraposant la personalitat de l’un i de l’altra, ho tindria molt més fàcil amb una norma reglamentària que li deixés via lliure. Carles Bonet seria un dels candidats continuistes, fins i tot amb aquestes males maneres d’entendre el paper de la militància.