Pàgines

dijous, 11 de setembre de 2008

Som una nació, volem un estat propi

Aquest és el lema de la manifestació convocada per aquesta tarda per les plataformes Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret a Decidir, amb el recolzament d’una cinquantena més d’entitats. Podem llegir proclames enceses en el manifest de la convocatòria, així com en les declaracions patriòtiques d’un bon nombre de persones, entitats i institucions que volen que aquest 11 de setembre sigui un clam de la ciutadania catalana per posar fi a les agressions que pateix el país: vivim uns moments en què el nacionalisme espanyol més desacomplexat està disposat a eliminar-nos, i no repararà en els mitjans, des de l’ofec econòmic a la utilització de la justícia per a obtenir els seus objectius polítics.

L’11 de setembre és una catarsi col·lectiva, una mena d’immersió en un mar de patriotisme, que en el millor dels casos serveix per a palesar el desig de no donar-nos per vençuts. A Madrid saben que és un dia en què han de suportar que se’ls aixequi la veu una mica més del que és habitual, i poca cosa més. Segurament, a més, els mitjans de comunicació espanyols també hi trobaran algun que altre incident aïllat (des de la crema d’una bandera, una escridassada, la tirada d’ous a una façana...) que posaran en portada per desqualificar la resta de la cridòria.

Enguany, però, hi ha un altre fet preocupant. Des de finals de juliol els partits polítics clamen per la unitat en el tema del finançament, però van passant els dies i no s’arriba a cap acord. Tot fa pensar que des de fa dies ja s’està negociant primer a Madrid, cadascú pel seu cantó, per intentar vendre després una posició unitària aquí o escenificar el trencament davant d’un acord impossible. I mentrestant, els partits catalans (també CiU i ERC) han deixat tot el protagonisme a la societat civil, com si fos una acció positiva per evitar la utilització partidista de la Diada, quan en realitat és la incapacitat per a liderar la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya.