Pàgines

diumenge, 10 d’agost de 2008

Amb tramposos no s’hi juga: la solidaritat

Parlant amb gent mínimament honesta aviat ens posem d’acord sobre uns principis bàsics que haurien d’inspirar la solidaritat: totes les persones tenen dret a una vida digna, la ubicació geogràfica no hauria de representar un atorgament de més drets per als uns que per als altres, s’han d’emprendre accions concretes per a una major distribució de la riquesa... I per tant, podem debatre sobre com s’hauria de fer efectiva aquesta solidaritat. Podríem discutir fins i tot en quina mesura hauríem considerar que la solidaritat ha de ser voluntària per part de qui la dóna o si pot exigir-se com un dret per part de qui l’ha de rebre: estem parlant de drets humans tan elementals com el de la igualtat en drets i dignitat de totes les persones.

Però amb els espanyols el diàleg no funciona. Acceptat el principi de solidaritat, se’ns acut que potser cal prioritzar la solidaritat envers aquells que pateixen més inhumanament les desigualtats, com determinats països africans, pobles llatinoamericans... Però no, els arguments de la igualtat dels éssers humans i del dret a la vida digna s’han de circumscriure en l’àmbit de l’Estat, ara ja no valen principis universals sinó simplement estatals, nacionals diuen ells. Els drets no provenen de la condició d’humans sinó de la ciutadania d’un Estat. Bé, aleshores, si democràticament els catalans constituïm un Estat propi... Això seria un acte d’insolidaritat espantós.

Sense estar-hi d’acord, acceptem parlar de la solidaritat només a nivell intern de l’Estat. La solidaritat interterritorial (abans per ells els territoris no tenien drets sinó les persones, però ara a ells els convé parlar dels drets dels territoris, així en abstracte), ha de servir perquè els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos serveis. Quin serveis mínims hauríem de garantir per a tots els ciutadans de l’Estat, amb aquesta solidaritat? Perquè hem quedat que es tractava d’aconseguir que tots els ciutadans disposin dels mateixos serveis... Ah, no. Pretendre posar límits o concretar les finalitats de la solidaritat ja és un acte d’insolidaritat!. Els catalans som una colla de presumptuosos que ens basem en els tòpics d’una Catalunya treballadora, com si els altres fossin ganduls... D’acord, deixem-nos de tòpics i analitzem realitats concretes. El primer tòpic que podríem eliminar és el d’aquesta Catalunya rica enfront d’unes regions pobres: tots els indicadors econòmics ens diuen que Catalunya perd posicions, i ja no és ni de tros la capdavantera; la sanitat passa aquí per moments difícils, amb seriosos problemes per atendre el dia a dia, essent superats fàcilment per sistemes sanitaris com l’andalús; les carreteres catalanes o són de peatge o són molt més deficients que les que troben a qualsevol regió espanyola; moltes comunitats autònomes tenen recursos suficients per gaudir de la gratuïtat dels llibres de text, i Extremadura és capdavantera en la dotació d’ordinadors per als seus alumnes; Catalunya és de les comunitats amb menys funcionaris públics, mentre que les que en tenen més són les que reclamen més solidaritat... Ho veieu si en sou de perversos, els catalans? Ara us sobta la prosperitat dels altres, com si només aquí hi pogués haver progrés i benestar. No, si a mi em sembla fantàstica la prosperitat dels altres, i que disposin de millors serveis que els nostres, només que aleshores quina finalitat té que reclamin la nostra solidaritat? No la podem reclamar nosaltres?

Tornem a posar el crit al cel: si els catalans, en alguns aspectes anem més bé, per justícia hem de ser solidaris amb els qui no hi van tant; però si són altres comunitats les que van millor que nosaltres, això és per la nostra ruqueria i mal govern.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.