Pàgines

divendres, 28 de març de 2008

El creixement, una espiral diabòlica

Dies enrere parlava dels “límits de l’aigua i del creixement”. I un bon amic, com a mínim amic a la xarxa, em feia notar que hi deu haver moltes més raons que les derivades del creixement per explicar els problemes amb la gestió de l’aigua. Naturalment. Però jo voldria insistir en el tema del creixement perquè el trobarem en el rerefons de bona part dels factors de sostenibilitat del país. El Conseller d’Economia, Antoni Castells reconeixia que aquest any 2007 els ingressos de la Generalitat havien caigut un 5’6%, que aviat és dit, per culpa de la crisi immobiliària. És a dir, que si no es manté el ritme de creixement dels darrers anys la Generalitat, a l’igual que els Ajuntaments, poden trobar-se amb seriosos problemes de finançament.

En pocs anys, hem passat de 6 a gaire bé 7 milions i mig d’habitants. Aquest increment de població és l’explicació que es dóna per justificar que s’ha reduït notablement la qualitat assistencial, a nivell sanitari, que no es dóna l’abast per atendre les necessitats educatives del país, ni al conjunt dels serveis d’això que anomenem societat del benestar. Aquest creixement desmesurat se’ns fa insostenible, però alhora, tal com ho tenim muntat, també se’ns fa insostenible el no creixement, en la mesura que tenim basats els ingressos de les nostres administracions en aquest mateix creixement.

Naturalment que davant de cada tema en qüestió, ja siguin els recursos hídrics, la sanitat, l’educació, el medi ambient, etc. cal una bona gestió per a minorar-ne els efectes, però al capdavall, i amb una mica més de perspectiva, ens toparem amb el mateix problema. No tenim un país il·limitat, ni en recursos ni en territori, i els suposats beneficis dels creixement no arriben ni a cobrir les necessitats derivades d’aquest mateix creixement. Ens trobem immersos en una diabòlica espiral que no ens porta enlloc que no sigui l’autodestrucció.

Si hi ha crisi immobiliària amb la conseqüent disminució dels recursos de les nostres administracions i l’increment de l’atur, que es traduirà també en major despesa en serveis públics assistencials, la solució no és forçar un creixement artificial a base de despesa pública, sinó un replantejament de tot el sistema. Potser sí que hi ha una correspondència entre creixement quantitatiu (amb tots els problemes d’ocupació i agressió al territori) i beneficis empresarials en determinats sectors; però no pas entre aquest creixement quantitatiu i el qualitatiu o de benestar de la població.