A aquestes hores els mitjans de comunicació encara parlen de les diferències que impedeixen un acord dels partits catalans en matèria de finançament. Un acord que ja s’havia d’haver tingut abans de l’estiu, quan s’estava pendent de la proposta del Ministre Solbes, i que es va dir que es tindria pocs dies després de la data límit establerta per l’Estatut, el 9 d’agost. L’incompliment i les promeses fallides són atribuïbles al Govern Zapatero, tot un especialista en faltar a la paraula, però també al Govern de la Generalitat per la seva incapacitat per a dirigir el procés, i a CiU. Sense tenir més informació que la incertesa que transmeten els mitjans de comunicació, m’arrisco a fer un pronòstic: a darrera hora, l’Artur Mas i el Montilla escenificaran un acord.
Crec que hi arribaran perquè el principal escull, com ja apuntava dies enrere, és veure qui carrega amb la responsabilitat de trencar o d’impedir l’acord davant l’opinió pública. De la mateixa manera que tothom interpreta el text de l’Estatut a la seva manera, i s’afirma que xifres tan dispars com les presentades pel Govern espanyol i les reclamades pels partits catalans responen al compliment del que marca la llei, també es pot arribar subscriure un pacte que acontenti més o menys totes les parts, però que permeti després la interpretació que convingui a cadascú.
És més, crec que uns i altres, i potser més els uns que els altres, han anat esperant fins al darrer moment la presentació de l’acord per tal de simular que hi ha hagut un gran esforç negociador per totes dues parts. Les dificultats per redactar un text final no provenen de l’anàlisi tècnica i aplicació del que marca l’Estatut en matèria de finançament, sinó de l’interès de CiU per posar en dificultats el PSOE i de l’interès del PSC per assumir un acord a Catalunya que pugui ser portat a Madrid amb la garantia que serà retallat en una proporció per ells acceptable.
En qualsevol cas, serà un acord a dues bandes: PSC i CiU. Els altres dos partits, comparses de Govern, continuaran fent el paperet de la trista figura sense proposta ni iniciativa pròpia.
Crec que hi arribaran perquè el principal escull, com ja apuntava dies enrere, és veure qui carrega amb la responsabilitat de trencar o d’impedir l’acord davant l’opinió pública. De la mateixa manera que tothom interpreta el text de l’Estatut a la seva manera, i s’afirma que xifres tan dispars com les presentades pel Govern espanyol i les reclamades pels partits catalans responen al compliment del que marca la llei, també es pot arribar subscriure un pacte que acontenti més o menys totes les parts, però que permeti després la interpretació que convingui a cadascú.
És més, crec que uns i altres, i potser més els uns que els altres, han anat esperant fins al darrer moment la presentació de l’acord per tal de simular que hi ha hagut un gran esforç negociador per totes dues parts. Les dificultats per redactar un text final no provenen de l’anàlisi tècnica i aplicació del que marca l’Estatut en matèria de finançament, sinó de l’interès de CiU per posar en dificultats el PSOE i de l’interès del PSC per assumir un acord a Catalunya que pugui ser portat a Madrid amb la garantia que serà retallat en una proporció per ells acceptable.
En qualsevol cas, serà un acord a dues bandes: PSC i CiU. Els altres dos partits, comparses de Govern, continuaran fent el paperet de la trista figura sense proposta ni iniciativa pròpia.