Una de les troballes més políticament correctes de la transició va ser la del bilingüisme. Vivim en un país on hi ha, al marge de 200 llengües més com a resultat de les immigracions recents, una llengua pròpia, el català, i una altra llengua, el castellà, oficial de l’Estat que també és l’habitual de gaire bé la meitat de la població, fruit d’immigracions anteriors. A la Vall d’Aran caldria parlar, lògicament, de l’aranès com a primera llengua. Durant molt de temps, el règim franquista, amb el beneplàcit d’amplis sectors dirigents i empresarials, consideraven lògic i saludable el monolingüisme espanyol i rebutjaven, per tant, el bilingüisme. Però tan bon punt es va establir un sistema democràtic, encara que fos tutelat, els monolingüistes van esdevenir ràpidament partidaris del bilingüisme. Aleshores va aparèixer l’argument de la paritat i l’equilibri de les dues llengües.
El mètode per a fer nous partidaris del bilingüisme continua funcionant. El Partit Popular i el PSOE, per exemple, com els jacobins francesos són ferms partidaris del monolingüisme, i per tant rebutgen el bilingüisme, a llocs com a la Franja de Ponent, o a la Catalunya del Nord els francesos. Allà, els nens catalanoparlants a qui se’ls practica la immersió lingüística en castellà, o en francès, no pateixen cap trauma, ni representa cap vulneració dels drets individuals el fet que no puguin fer ús de la seva llengua més enllà de l’àmbit familiar; només caldria que hi hagués un canvi o una transició democràtica que pogués fer valdre els drets de la llengua pròpia de la població d’aquells territoris, perquè els acèrrims partidaris del monolingüisme esdevinguessin de forma automàtica igualment acèrrims partidaris del bilingüisme.
A la Franja, com a la Catalunya del Nord, els partidaris del bilingüisme són els qui defensen el català. I és que, al capdavall, el bilingüisme no el defensa ningú com una solució permanent sinó com un pas cap al monolingüisme. Un monolingüisme que alguns l’aplicarien amb una manca de respecte envers la diversitat lingüística, tal com ho hem vist històricament i ho continuem veient en la política dels estats centralistes, mentre que d’altres ho farien amb molta més consideració pel pluralisme, com s’està fent a Catalunya. El debat, doncs, no és entre partidaris del monolingüisme i partidaris del bilingüisme, sinó entre els qui respecten la diversitat lingüística i els qui no. El bilingüisme com a sistema no el defensa ningú.
El mètode per a fer nous partidaris del bilingüisme continua funcionant. El Partit Popular i el PSOE, per exemple, com els jacobins francesos són ferms partidaris del monolingüisme, i per tant rebutgen el bilingüisme, a llocs com a la Franja de Ponent, o a la Catalunya del Nord els francesos. Allà, els nens catalanoparlants a qui se’ls practica la immersió lingüística en castellà, o en francès, no pateixen cap trauma, ni representa cap vulneració dels drets individuals el fet que no puguin fer ús de la seva llengua més enllà de l’àmbit familiar; només caldria que hi hagués un canvi o una transició democràtica que pogués fer valdre els drets de la llengua pròpia de la població d’aquells territoris, perquè els acèrrims partidaris del monolingüisme esdevinguessin de forma automàtica igualment acèrrims partidaris del bilingüisme.
A la Franja, com a la Catalunya del Nord, els partidaris del bilingüisme són els qui defensen el català. I és que, al capdavall, el bilingüisme no el defensa ningú com una solució permanent sinó com un pas cap al monolingüisme. Un monolingüisme que alguns l’aplicarien amb una manca de respecte envers la diversitat lingüística, tal com ho hem vist històricament i ho continuem veient en la política dels estats centralistes, mentre que d’altres ho farien amb molta més consideració pel pluralisme, com s’està fent a Catalunya. El debat, doncs, no és entre partidaris del monolingüisme i partidaris del bilingüisme, sinó entre els qui respecten la diversitat lingüística i els qui no. El bilingüisme com a sistema no el defensa ningú.