És evident que qualsevol valoració d’uns resultats electorals es pot fer en clau de partit o en clau de país. A mi, m’interessa, bàsicament, veure el resultat en funció del que pot representar per al conjunt del país. De fet, els dos partits que poden estar més eufòrics, com és ERC i C’s, tenen visions ben oposades del que hauria de ser el futur del país; mentre que el grup que s’estrenarà a la cambra i el que s’ha quedat fora són igualment independentistes, encara que amb una visió social força diferent. També m'interessen ben poc les anàlisis basades en el no assoliment de les fites de partit que s’havia proposat la coalició de Govern.
Aparentment, no hi ha hagut el salt espectacular del sobiranisme que alguns esperaven, perquè les forces partidàries d’exercir el dret a decidir al Parlament de Catalunya han tingut un ascens mínim d’un únic escó. Però aquest ascens del sobiranisme sí que és qualitativament important: en les anteriors eleccions, només ERC i SI es presentaven sota la bandera independentista, ja que ni CiU ni IC-V no portaven el dret a decidir com a element clau del seu programa. Per tant, aquest manteniment de representació parlamentària de caràcter sobiranista ara es veu clarament reforçat i legitimat. Si el que ha perdut CiU ho ha guanyat ERC vol dir que el suport electoral al sobiranisme es referma. Però l’altre gran salt qualitatiu és des del punt de vista social: l’increment del vot netament espanyolista no l’ha capitalitzat el PP sinó Ciutadans, que ha recollit bona part del vot perdut pels socialistes. Igualment el transvasament de vot, que ja sabem que no s’ha d’entendre com a literal, de CiU cap a ERC i IC-V, i de Solidaritat cap a CUP, representa un gir cap a l’esquerra i una clara reprovació de les polítiques econòmiques i socials del Govern català.
El resultat, doncs, és un Parlament amb una clara majoria política de les forces partidàries d’exercir el dret a decidir. Aquesta majoria també hi era en l’anterior legislatura, és cert, però ara la proposta sobiranista ha estat ratificada a les urnes. I si descartem la repetició d’un pacte entre CiU i PP, és evident que la voluntat del poble per a construir el nou país per a tothom s’haurà de fer amb molta més sensibilitat social.
Aquest pot ser un primer balanç, en positiu. Però hi ha també un possible balanç, en negatiu, que el deixem per demà.