Ho va dir Duran i Lleida en una entrevista al diari ABC: el full de ruta de la Federació nacionalista passa per esperar les eleccions espanyoles del 2012, i esperar una carambola. El resultat d’aquelles eleccions, si no hi ha un daltabaix ara mateix impensable, està més que decidit, amb l’única incògnita de saber l’abast de la victòria del Partit Popular. Potser seria més exacte parlar de l’abast de l’ensorrada del PSOE, guanyada a pols per cert. La carambola, doncs, consistiria en què el Partit Popular necessités els vots de CiU per a governar, i que no fossin suficients els que li pogués oferir, ni sols ni combinats, el PNB, Coalició Canària o alguna altra petita formació.
Dos anys, doncs, en què CiU es limitarà a mantenir el mateix estat de coses, gestionar la migrada autonomia, sense més ambició ni gaire perspectives de canvis. De moment, les grans novetats que ens anuncien, el que diferenciaria el Govern Tripartit del Govern Convergent, seria flexibilitzar la limitació dels 80 km/h a l’àrea metropolitana, acontentar el cos de Mossos d’Esquadra amb alguna que altra concessió, eliminar la setmana blanca de les escoles, i poca cosa més. I tot a l’espera del que pugui passar aquell 2012. En el millor dels caos, el full de ruta de Duran i Lleida és aconseguir colar algun Ministre català a Madrid, com si no n’haguéssim tingut prou amb la Chacon o el Corbacho exercint estrictament d’espanyols. I com que ja es devia veure a venir la broma, Duran i Lleida puntualitzava tot seguit que no pensessin en ell per al càrrec de Ministre. Posats a fer, hi podrien posar la nova Consellera de Justícia Pilar Fernández Bozal, que no desentonaria gens en un Govern popular dedicat a combatre la llengua i la cultura catalanes, les competències i la sobirania nacional.
I el pacte fiscal? I el Concert econòmic? I la transició nacional de Catalunya? Per a Duran i Lleida, i s’entén que no deu pas ser en total disconformitat amb la resta de CiU, l’objectiu fonamental continua essent contribuir a la Governabilitat d’Espanya, perquè tal com diu “Crec que seria bo que un dia els catalanistes formessin part del govern espanyol. Seria bo per a Catalunya i també per a la resta d'Espanya”. Tenim mala peça al teler. Si algú confiava en algun canvi significatiu amb el nou Govern ja s’ho pot començar a treure del cap. Haurem passat del desori d’un tripartit al desori d’un bipartit: desori i manca de rumb, al cap i a la fi.
Dos anys, doncs, en què CiU es limitarà a mantenir el mateix estat de coses, gestionar la migrada autonomia, sense més ambició ni gaire perspectives de canvis. De moment, les grans novetats que ens anuncien, el que diferenciaria el Govern Tripartit del Govern Convergent, seria flexibilitzar la limitació dels 80 km/h a l’àrea metropolitana, acontentar el cos de Mossos d’Esquadra amb alguna que altra concessió, eliminar la setmana blanca de les escoles, i poca cosa més. I tot a l’espera del que pugui passar aquell 2012. En el millor dels caos, el full de ruta de Duran i Lleida és aconseguir colar algun Ministre català a Madrid, com si no n’haguéssim tingut prou amb la Chacon o el Corbacho exercint estrictament d’espanyols. I com que ja es devia veure a venir la broma, Duran i Lleida puntualitzava tot seguit que no pensessin en ell per al càrrec de Ministre. Posats a fer, hi podrien posar la nova Consellera de Justícia Pilar Fernández Bozal, que no desentonaria gens en un Govern popular dedicat a combatre la llengua i la cultura catalanes, les competències i la sobirania nacional.
I el pacte fiscal? I el Concert econòmic? I la transició nacional de Catalunya? Per a Duran i Lleida, i s’entén que no deu pas ser en total disconformitat amb la resta de CiU, l’objectiu fonamental continua essent contribuir a la Governabilitat d’Espanya, perquè tal com diu “Crec que seria bo que un dia els catalanistes formessin part del govern espanyol. Seria bo per a Catalunya i també per a la resta d'Espanya”. Tenim mala peça al teler. Si algú confiava en algun canvi significatiu amb el nou Govern ja s’ho pot començar a treure del cap. Haurem passat del desori d’un tripartit al desori d’un bipartit: desori i manca de rumb, al cap i a la fi.