El President del Parlament Europeu, l'alemany Hans-Gert Pöttering, ha reiterat una vegada més que no es pot utilitzar el català al Parlament europeu. Està clar que podem argumentar que el Partit Popular, a través de l’inefable Vidal-Quadras, ha fet mans i mànigues per propiciar aquesta negativa; però la veritat és que no els ha costat gaire convèncer els seus col·legues de la inconveniència de respectar una llengua que no existeix.
El que sí que és penós és l’argument que ha donat el President del Parlament, i que ja hem sentit tantes vegades, adduint als caos lingüístic que es generaria si s’admetés una llengua més a l’Eurocambra. És un argument que només pot sortir d’una ment mesquina, mancada d’aquells mínims d’honestedat i honorabilitat exigibles a tota persona, però un xic més a una persona que ostenta un càrrec públic. Ell sap que això és absolutament fals: la tecnologia actual és tan vàlida per a vint com per a vint-i-una llengües; cada nova incorporació representa, si és el cas, declarar oficial una nova llengua; a cap país se li ha posat cap objecció per entrar a la UE pel tema de la llengua, i així serà per a les noves integracions; el català és parlat per moltes més persones que moltes altres llengües acceptades com a oficials a la Unió Europea. L’únic argument real és que el català no existeix.
Com diria un anunci d’una cadena de supermercats “Ens ho poden dir més alt, però no més clar”. No tenim dret a exigir el mateix respecte i la mateixa consideració que tenen els altres ciutadans europeus simplement perquè no existim. Aleshores, tenim dues possibilitats: la dels qui creuen que si no existim no passa res, ens quedem com a ciutadans de segona reconeixent la nostra inferioritat i per tant, com a casta inferior, renunciem a la igualtat de drets; o la dels qui creuen que som persones, ciutadans, que mereixem els mateixos drets i les mateixes consideracions que la resta, i que no creuen que hi hagi races o comunitats lingüístiques superiors a les altres. En aquest darrer cas, si el requisit per a ser considerada la nostra existència és tenir un Estat propi, ens ho diuen molt clar: per exigir els mateixos drets, a Europa, hem de ser-hi com a país independent.
El que sí que és penós és l’argument que ha donat el President del Parlament, i que ja hem sentit tantes vegades, adduint als caos lingüístic que es generaria si s’admetés una llengua més a l’Eurocambra. És un argument que només pot sortir d’una ment mesquina, mancada d’aquells mínims d’honestedat i honorabilitat exigibles a tota persona, però un xic més a una persona que ostenta un càrrec públic. Ell sap que això és absolutament fals: la tecnologia actual és tan vàlida per a vint com per a vint-i-una llengües; cada nova incorporació representa, si és el cas, declarar oficial una nova llengua; a cap país se li ha posat cap objecció per entrar a la UE pel tema de la llengua, i així serà per a les noves integracions; el català és parlat per moltes més persones que moltes altres llengües acceptades com a oficials a la Unió Europea. L’únic argument real és que el català no existeix.
Com diria un anunci d’una cadena de supermercats “Ens ho poden dir més alt, però no més clar”. No tenim dret a exigir el mateix respecte i la mateixa consideració que tenen els altres ciutadans europeus simplement perquè no existim. Aleshores, tenim dues possibilitats: la dels qui creuen que si no existim no passa res, ens quedem com a ciutadans de segona reconeixent la nostra inferioritat i per tant, com a casta inferior, renunciem a la igualtat de drets; o la dels qui creuen que som persones, ciutadans, que mereixem els mateixos drets i les mateixes consideracions que la resta, i que no creuen que hi hagi races o comunitats lingüístiques superiors a les altres. En aquest darrer cas, si el requisit per a ser considerada la nostra existència és tenir un Estat propi, ens ho diuen molt clar: per exigir els mateixos drets, a Europa, hem de ser-hi com a país independent.