Tot i que em sona a acudit, crec que té raó l’Ignasi Guardans quan diu que CDC l’ha utilitzat com un Kleenex. Amb el que no estic d’acord és amb el to negatiu amb què ho diu. Suposo que no es deu pas pensar que el PSOE l’ha utilitzat com un mocader de seda. Metàfores a part, la queixa de l’Ignasi Guardans és extrapolable a bona part de la classe política, que un cop tastada la professionalització ja assumeixen el seu paper com a funcionaris de la política, de la qual no els n’ha de treure sinó la jubilació. D’aquí la mediocritat i el descrèdit dels nostres polítics.
Amb les vegades que s’ha denunciat públicament aquesta mena de “trepes” que es plantegen l’activitat política com un bon negoci professional, amb el consegüent desprestigi de l’activitat pública, costa de creure que continuïn entossudint-s’hi. Imagino que quan es parla de la desafecció dels ciutadans envers la política, tothom està més o menys d’acord en què la percepció de l’activitat política com a servei a la comunitat és absolutament inexistent, que els polítics s’han guanyat a pols el propi descrèdit; però cadascun d’ells deu pensar que és per culpa dels altres, i que el seu cas és diferent. I no em refereixo ja al cas de l’Ignasi Guardans, sinó al de tants i tants altres que formen uns crosta infranquejable en la majoria dels partits polítics. Cadascú es planteja la política com un modus vivendi, per al qual necessiten senzillament la complicitat d’altres companys de partit amb els quals recolzar-se. I no entenen que, en un moment donat, el mateix partit que els havia utilitzat per a una determinada tasca consideri que hi pot haver una altra persona més idònia per a ocupar el seu lloc.
Un bon amic i honest convergent, quan el felicitava perquè havia estat nomenat per a un alt càrrec dels darrers governs de Jordi Pujol, em va dir: “Ell ja té la meva disposició a la renúncia del càrrec sobre la taula. De la mateixa manera que se m’ha nomenat, se’m pot substituir”. És aquesta predisposició a “posar-se al servei de” el que falta en la nostra classe política. Hi ha massa aspirants a escalar i a ocupar posicions que naturalment després no voldran perdre mai; massa gent que està en lluita constant per la seva permanència en els càrrecs amb tot el que implica de renúncies, de treballar de cara a la galeria, de manipulacions interessades, de manca d'objectivitat, i de limitar-se a cercar les fidelitats adequades i de crear les pròpies xarxes de fidelitats que el sustentin; massa gent sense ofici ni benefici que veu en la política una forma fàcil d’acontentar un ego desmesurat; i massa pocs bons professionals disposats a dedicar una part de la seva vida, simplement a posar a disposició d’una causa, d’un partit o d’un equip dirigent, la seva capacitat i la seva experiència professional; massa pocs ciutadans disposats a deixar-se utilitzar per al que consideren una bona causa; i si algú vol dir-ho així, doncs, també disposats a deixar-se utilitzar com un Kleenex.
Amb les vegades que s’ha denunciat públicament aquesta mena de “trepes” que es plantegen l’activitat política com un bon negoci professional, amb el consegüent desprestigi de l’activitat pública, costa de creure que continuïn entossudint-s’hi. Imagino que quan es parla de la desafecció dels ciutadans envers la política, tothom està més o menys d’acord en què la percepció de l’activitat política com a servei a la comunitat és absolutament inexistent, que els polítics s’han guanyat a pols el propi descrèdit; però cadascun d’ells deu pensar que és per culpa dels altres, i que el seu cas és diferent. I no em refereixo ja al cas de l’Ignasi Guardans, sinó al de tants i tants altres que formen uns crosta infranquejable en la majoria dels partits polítics. Cadascú es planteja la política com un modus vivendi, per al qual necessiten senzillament la complicitat d’altres companys de partit amb els quals recolzar-se. I no entenen que, en un moment donat, el mateix partit que els havia utilitzat per a una determinada tasca consideri que hi pot haver una altra persona més idònia per a ocupar el seu lloc.
Un bon amic i honest convergent, quan el felicitava perquè havia estat nomenat per a un alt càrrec dels darrers governs de Jordi Pujol, em va dir: “Ell ja té la meva disposició a la renúncia del càrrec sobre la taula. De la mateixa manera que se m’ha nomenat, se’m pot substituir”. És aquesta predisposició a “posar-se al servei de” el que falta en la nostra classe política. Hi ha massa aspirants a escalar i a ocupar posicions que naturalment després no voldran perdre mai; massa gent que està en lluita constant per la seva permanència en els càrrecs amb tot el que implica de renúncies, de treballar de cara a la galeria, de manipulacions interessades, de manca d'objectivitat, i de limitar-se a cercar les fidelitats adequades i de crear les pròpies xarxes de fidelitats que el sustentin; massa gent sense ofici ni benefici que veu en la política una forma fàcil d’acontentar un ego desmesurat; i massa pocs bons professionals disposats a dedicar una part de la seva vida, simplement a posar a disposició d’una causa, d’un partit o d’un equip dirigent, la seva capacitat i la seva experiència professional; massa pocs ciutadans disposats a deixar-se utilitzar per al que consideren una bona causa; i si algú vol dir-ho així, doncs, també disposats a deixar-se utilitzar com un Kleenex.