Pàgines

diumenge, 1 de maig de 2011

El risc de la marginalitat

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


Ahir es va celebrar al palau de Congressos de Montjuic la Conferència Nacional per l’Estat propi. És difícil valorar la importància que podrà tenir un esdeveniment com aquest, però en qualsevol cas sempre quedarà si més no com un element més de difusió i de conscienciació en la cursa cap a la independència. Hom pot imaginar que amb el matí d’un dissabte es poden fer uns quants discursos, encoratjar la població o esperonar els polítics, i sobretot projectar el projecte independentista arreu del país. Però, poca cosa més.

L’important, doncs, probablement no serà tant el discurs que s’hagi pogut escoltar dins del Palau de Congressos, com ja ho ha estat la mateixa convocatòria i el ressò que pugui tenir després de cara enfora. És el fet que personalitats de diversos àmbits, de reconegut prestigi, i que fa uns pocs anys no s’hi haurien mullat, ara hi hagin volgut donar suport obertament.

És possible que algú s’exclami pel fet que ell ja porta anys treballant en el camp de l’independentisme i no havia aconseguit ni aquesta mena d’adhesions ni el ressò mediàtic que avui té l’opció independentista. És el que deia dies enrere sobre la centralitat que ha anat ocupant el sobiranisme, sortint del cercle viciós de la marginalitat; l’opció era poc creïble precisament perquè era excessivament testimonial, alhora que no passava de ser testimonial perquè els qui hi donàvem suport (per exemple en l’època del PSAN) no ens movíem d’aquell clos marginal, sense massa incidència real ni en la política ni en la societat.

I de ben segur, i així ho espero, viurem encara moments en què persones i col·lectius, empreses o institucions, que fins fa poc s’hi havien mostrat hostils o com a mínim gens proclius ara poden, no només acostar-se i acceptar la via independentista, sinó tenir la pretensió de liderar-la. Serà aleshores quan haurem emprès el camí definitiu cap a la independència.

Vull dir amb això que cal anar amb compte amb el risc de retornar a la marginalitat, de pretendre exclusions i d’exigir pedigrí independentista. Ja entenc que, a nivell personal, pot doldre que després d’haver passat tant de temps lluitant a contracorrent a favor d’un ideal que per a la majoria era considerat una utopia impossible, ara, quan la utopia s’ha transformat en una perspectiva més que versemblant, apareguin com a arribistes els qui fins ara no hi havien mostrat cap interès. Pot doldre i semblar injust, però benvinguts siguin a la causa.

És més, sense ells, la Conferència Nacional per l’Estat propi pot quedar reduïda a un foc d’encenalls. És fantàstic que es reuneixin 1.500, 2.000 o 5.000 patriotes per a fer proclames enceses en favor de la independència. Però algú ha de bastir per a aquest nou Estat una estructura financera pròpia, unes relacions i complicitats internacionals tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic i, per què no, en el de defensa. La construcció d’un Estat es pot impulsar des de la marginalitat o des d’una minoria qualificada, però només es pot portar a la pràctica si es disposa de les estructures de poder que donen la centralitat política i social. I ara ens hi estem acostant.