El que fa no
tant era un tema gairebé marginal, avui ocupa el centre de la política nacional
i estatal. I el fet de trobar-nos en plena crisi econòmica, no solament no n’és
cap obstacle, com sí que ho seria per a plantejar qualsevol altra qüestió, sinó
que encara fa més viu i intens el debat sobre la independència; i no deu pas
ser per casualitat. Ara, el nacionalisme espanyol ja no pot fer veure que aquí
no passa res, primera perquè sap que hi ha una majoria suficient per a fer el
pas cap a l’Estat propi, i segona perquè sap que si el poble persisteix no hi
tindrà res a fer.
Només cal
fer zàping amb el comandament del televisor o rastrejar les xarxes socials per
adonar-se que el tema està permanentment en boca de tothom. Anant d’un lloc a
l’altre, topem amb debats o discursos a mig fer, i potser ens costa situar-nos.
Ja sabem que el tema no és pas fàcil; però si obrim un canal televisiu i algú
ens està parlant de les “fronteres” que es crearien amb el nou Estat, si parla
del fet que la independència resolgui com per art d’encantament tots els
problemes del país, que no sé què els passarà als qui no parlin català, que
l’endemà de la independència ja haurem sortit de la crisi i en definitiva que
viurem al país de xauxa... si sentim tot això és que el qui ens està parlant és
un nacionalista espanyol, evidentment contrari a permetre que els catalans
decidim el nostre futur. És curiós, o potser no tant, que per a combatre la
idea del secessionisme hagin de recórrer a arguments que no fa servir ningú; o
almenys ningú mínimament seriós. Els sobiranistes, ja siguin de CiU, d’ERC, de la CUP , d’IC_V o d’altres
formacions serioses, remarquen sempre que no serà un procés fàcil, que
evidentment no hi haurà cap mena de frontera com no n’hi ha a Europa, llevat de
les que vulgui posar Espanya, que tindrem més eines per a lluitar contra la
crisi i per a fer menys retallades però molta feina encara per fer, que el castellà gaudirà igualment d’algun
règim de cooficialitat encara que el català com a llengua pròpia i de cohesió
social hi tingui un paper predominant, i ningú planteja la independència com la
solució, i menys immediata, a tots els mals. Només ho fan els espanyols que
volen impedir la nostra llibertat.
I és que,
quan algú vol contrarestar els arguments d’un altre, i en té prous per a
fer-ho, no li cal recórrer ni a la mentida ni a l’exageració. Simplement, dient
les coses tal com són li és suficient per a defensar amb solidesa la seva posició Només quan algú
és conscient que no té prou arguments de pes per a combatre l’adversari, quan
sap que no té raons suficients, només en aquest cas es veu obligat a falsejar
la realitat, a fer veure que l’adversari diu i pretén una altra cosa per a
poder tenir per on agafar-se. La mentida i l’exageració son l’arma dels qui se
senten impotents per a afrontar la realitat.