Encara que el dia dels Innocents és demà passat, per a alguns es podria dir que és tot l’any. Arnaldo Otegi va trametre una carta a un altre pres. Aquesta carta, lògicament, va ser interceptada i llegida per qui l’havia de llegir abans que el destinatari, i veient que era prou sucosa es va filtrar als mitjans de comunicació. Aquí la paraula filtrar, emprada també quan el Tribunal Constitucional vol sondejar l’estat d’opinió que podrien generar determinades decisions seves, no té el sentit d’una fuga involuntària d’uns papers, sinó només com a sinònim de passar interessadament un determinat document, amb l’únic requisit de simular que no se sap d’on ha vingut. De la mateixa manera que els anomenats “fons reservats” són recursos de l’Estat per a delinquir, i els grups “paramilitars” no són sinó militars fent hores extres.
Entès, doncs, que periodísticament s’empren aquesta mena d’eufemismes per allò de mantenir les formes, sembla inexplicable que Arnaldo Otegi vulgui fer veure que ho ignora i els seus advocats anunciïn que poden emprendre accions legals per un suposat delicte de violació del secret postal. Suposo que algú, més assenyat, el farà desistir de la seva absurda pretensió. Cap jutge no admetria ni a tràmit una denúncia d’aquesta mena sabent que prové d’una persona d’ideologia abertzale. Si la “Justícia” (un altre eufemisme) no té cap mena de pudor per a condemnar a tort i a dret qualsevol acció o iniciativa que pugui tenir una determinada ideologia, sovint sense proves ni argumentacions jurídiques, o amb argumentacions jurídiques que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament honest; si la “Justícia” és l’instrument de l’Estat per a institucionalitzar la injustícia, per a discriminar entre bons i dolents no pas en funció dels seus actes sinó estrictament en funció de les seves idees... com volen que ara atengui una insignificant reclamació de violació del secret postal! No hi ha cap jutge que dicti sentència contra ningú ni il·legalitzi cap partit per no condemnar el terrorisme, per exemple, sinó estrictament per no condemnar una determinada violència. La violació del secret postal deixa de ser delicte tan bon punt se sap que la víctima és un abertzale.
Es parla de la corrupció generalitzada en el món de la política, i hi ha un bon punt de raó. No es parla tant, però potser perquè tothom ja ho dóna per suposat, de la corrupció o la violació de les lleis en el món empresarial, perquè és la mateixa Administració la que ja regula uns nivells acceptables d’incompliment de la llei; i no escandalitza ningú. Però és que la putrefacció de la “Justícia” és d’un nivell tan escandalós que faria avergonyir el mateix Millet en persona. Per això, no sé si és una broma d’Arnaldo Otegi pretendre que cap jutge vulgui atendre la seva reclamació perquè li siguin respectats els seus drets (els seus suposats drets). Si no és una broma, només se m’acut dir-li: Innocent, innocent!.
Entès, doncs, que periodísticament s’empren aquesta mena d’eufemismes per allò de mantenir les formes, sembla inexplicable que Arnaldo Otegi vulgui fer veure que ho ignora i els seus advocats anunciïn que poden emprendre accions legals per un suposat delicte de violació del secret postal. Suposo que algú, més assenyat, el farà desistir de la seva absurda pretensió. Cap jutge no admetria ni a tràmit una denúncia d’aquesta mena sabent que prové d’una persona d’ideologia abertzale. Si la “Justícia” (un altre eufemisme) no té cap mena de pudor per a condemnar a tort i a dret qualsevol acció o iniciativa que pugui tenir una determinada ideologia, sovint sense proves ni argumentacions jurídiques, o amb argumentacions jurídiques que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament honest; si la “Justícia” és l’instrument de l’Estat per a institucionalitzar la injustícia, per a discriminar entre bons i dolents no pas en funció dels seus actes sinó estrictament en funció de les seves idees... com volen que ara atengui una insignificant reclamació de violació del secret postal! No hi ha cap jutge que dicti sentència contra ningú ni il·legalitzi cap partit per no condemnar el terrorisme, per exemple, sinó estrictament per no condemnar una determinada violència. La violació del secret postal deixa de ser delicte tan bon punt se sap que la víctima és un abertzale.
Es parla de la corrupció generalitzada en el món de la política, i hi ha un bon punt de raó. No es parla tant, però potser perquè tothom ja ho dóna per suposat, de la corrupció o la violació de les lleis en el món empresarial, perquè és la mateixa Administració la que ja regula uns nivells acceptables d’incompliment de la llei; i no escandalitza ningú. Però és que la putrefacció de la “Justícia” és d’un nivell tan escandalós que faria avergonyir el mateix Millet en persona. Per això, no sé si és una broma d’Arnaldo Otegi pretendre que cap jutge vulgui atendre la seva reclamació perquè li siguin respectats els seus drets (els seus suposats drets). Si no és una broma, només se m’acut dir-li: Innocent, innocent!.