Pàgines

diumenge, 20 de febrer del 2011

Malbaratadors de somnis

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Fa més de tres anys que el Col·lectiu Joan Creixell va publicar una crida a ERC per tal que, amb les disputes internes que estava vivint, no malbaratessin el somni de molta gent. I el van malbaratar. L’estiu passat, alguns van fer una nova crida, en el mateix sentit, perquè les pugnes entre Solidaritat i Reagrupament no malbaratessin el somni dels qui havien sortit desencantats del partit republicà. I el van malbaratar. Sense deixar de banda una Esquerra que algun moment o altre esperem que recuperi el rumb que no havia d’haver deixat mai, Solidaritat és el somni i la punta de llança per a molts. Fins quan?

Recordo que en el procés de formació i en el període de pre campanya electoral, quan algú advertia del risc de certs personalismes i de certs tarannàs a la cúpula de SI, molts deien: “tant li fa, ara el que necessitem és un lideratge que ens porti decididament cap a la llibertat”. Com al nou Govern de la Generalitat, podríem donar-los els cent dies de gràcia, i els que calgui. Però hi ha molta gent que té moltes esperances posades en aquesta nova formació i comença a tremolar només de pensar que es puguin reproduir els mateixos tics, els mateixos errors i el mateix malbaratament de somnis.

El resultat electoral de SI va ser molt justet, molt inferior a l’esperat i al desitjat. I és que venien d’una altra lluita fratricida. Havent-se quedat a les portes de formar grup parlamentari propi, tothom està molt a l’aguait del que pugui fer el partit de Joan Laporta: els uns per les esperances qui hi tenen dipositades, i els altres per tirar-se’ls al damunt a la més petita relliscada. Es miraran amb lupa qualsevol pas o qualsevol mal pas, i no n’hi perdonaran ni una; tant els espanyols que podrien veure-hi el germen d’una amenaça certa, com els qui des de posicions similars poden estar ressentits per l’espai que els han cobert. N’han de ser conscients els dirigents de Solidaritat.

Els primers passos a la cambra catalana, val a dir-ho, semblen prou positius. D’acord amb les seves promeses, i malgrat saber que no tenen la força suficient per a tirar-les endavant, han fet les primeres propostes formals: la proposició de llei per la independència, la de les consultes per via no referendària... La imatge que estan donant pel que fa a l’activitat parlamentària, de moment, és molt satisfactòria.

Però comencen a aparèixer les primeres ombres de dubte, les primeres tensions. Sembla molt poc coherent que un López Tena amenaci d’anar al Tribunal Constitucional espanyol si considera que a la Cambra catalana no es respecten els seus drets, per més raó que tingui. Estem caient en el mateix parany de crear falses expectatives pel que fa a la formació de coalicions electorals, que si no culminen amb èxit tindran un regust de derrota. Jo crec que en aquests moments una coalició entre ERC i SI, almenys a l’Ajuntament de Barcelona, no aporta gaire res, perquè el que té de suma també té de resta del valor afegit que representava SI. Però pitjor que fer la candidatura conjunta o anar les dues formacions per separat, és presentar l’espectacle d’un estira i arronsa tan personalitzat si després ha d’acabar en fracàs.

Més preocupants són encara les ombres que es perfilen a l’interior de la mateixa formació. Es pot estar més o menys a favor d’una rigidesa pel que fa a la incompatibilitat de càrrecs polítics. Ara bé, si els estatuts de Solidaritat preveuen que els diputats no puguin ser alhora candidats o regidors, el que és inadmissible és que es vulgui fer la trampeta de dir que Laporta podria presentar-se no com a candidat de Si sinó del seu teòric partit Democràcia Catalana. Estaríem caient en el mateix joc barroer, que tant hem criticat en els altres partits, de fer-se el vestit a mida de les ambicions personals. On quedaria la credibilitat?

I ja no cal dir que seria preocupant si en el primer Congrés de Solidaritat apareixen les primeres tensions, jocs bruts i travetes per tal de situar-se en els llocs clau de control de la formació. Aquella imatge que es volia vendre d’una actitud absolutament transparent i assembleària, en què qualsevol podia presentar-se com a candidat, s’esfondraria si es reproduïssin les mateixes males arts de sempre, on es prioritza l’interès personal al del col·lectiu.