Pàgines

dijous, 31 de juliol del 2008

Carod: tot queda a casa

Encara recordo la cara de sorpresa que posaven alguns quan, en el Congrés d’Esquerra, jo defensava una esmena per a eliminar un punt de la ponència que feia referència a l’elecció de càrrecs electes i institucionals. Segons la ponència aquesta elecció s’havia de regir “per criteris d’excel·lència, competència professional, coneixement, capacitat de gestió i de lideratge d’equips humans i d’institucions.” I ho vaig defensar dient que, si no pensàvem complir-ho, valia més treure-ho per simple honestedat. L’esmena, que evidentment no parlava de la “col·locació” de parents i amics, no va prosperar, està clar.

No entraré ara en la competència professional i la capacitat de gestió del germà de Josep Lluís Carod Rovira. Però és evident que el seu nomenament com a Delegat de la Generalitat a França fa un mal d’ulls terrible. Com era d’esperar, el PP ja s’ha afanyat a demanar explicacions, i de passada a criticar les dotacions pressupostàries d’aquestes delegacions exteriors, que considera ”desproporcionades”. Ja he dit en altres ocasions que la tasca feta per la Vicepresidència en matèria de política exterior, amb l’obertura d’aquestes delegacions o mini ambaixades, és una de les accions més positives que han fet els Consellers d’ERC en aquest Govern. I ara es qüestionarà tota aquesta feina per la imperícia de nomenar la persona del germà del Vicepresident per a ocupar aquest càrrec.

Algú em dirà que si el senyor Apel·les Carod reuneix les condicions i capacitats idònies per a ocupar el càrrec, el fet de ser el germà del Vicepresident no hauria de ser un obstacle per al nomenament. Potser sí. Però és exactament el mateix argument que han emprat altres forces polítiques a les quals nosaltres hem criticar per col·locar amics i parents.

dimecres, 30 de juliol del 2008

La nova Llei d’Educació, amb mal peu

Finalment la Generalitat ha aprovat el projecte de Llei d’Educació, just abans de les vacances. Insòlitament l’ha aprovada amb el posicionament contrari d’un dels socis de Govern, i més tenint en compte que ara el projecte de llei s’esperarà fins a la tardor per entrar el Parlament per al seu debat i aprovació definitiva. Sembla que el més lògic hauria estat donar-se una mica més de temps per a poder presentar una proposta com a mínim amb el consens dels membres del tripartit. O hi ha gat amagat o ja han arribat a la conclusió que l’acord és impossible.

Algú podria haver pensat que la urgència de la tramitació d’aquesta llei venia motivada per la necessitat de contrarestar el decret espanyol de la tercera hora de castellà. Però això no hi té res a veure, perquè el curs s’iniciarà molt abans que la llei entri en vigor. D’altra banda, la llei traspassa totes les línies vermelles apuntades per Esquerra quan consagra el dret dels pares a escollir la llengua en què volen que s’atengui els seus fills, almenys en el primer curs d’escolarització: el PP i Ciutadans s’han sortit amb la seva, encara que lògicament no parlaran d’aquest tema fins que puguin exigir-ne la seva aplicació, per tal de continuar pressionant i apuntar-se nous èxits.

IC es queixa de les concessions fetes a l’escola privada o concertada, eliminant en alguns paràgrafs de la llei el concepte de “pública”. No sé de què s’estranyen, quan la política del tripartit ha estat molt més favorable a l’escola concertada que la que ho havien estat els governs convergents. El primer esborrany de la llei, que va escandalitzar més els professionals de l’ensenyament que els polítics d’IC, fins i tot obria la porta a privatitzacions de la gestió dels centres públics. Esquerra, en canvi, tampoc hi veu inconvenients en aquest sentit en el projecte de llei aprovat ahir pel Govern de la Generalitat.

La urgència de la llei no resol el problema de la tercera hora (que moltes escoles ja fan!), però pot complicar l’estabilitat del Govern i crear un altre focus de tensió en la societat catalana. Paga la pena?.

dimarts, 29 de juliol del 2008

Ens guanyaran per esgotament

Tot fa pensar que perdrem una nova batalla: La batalla del finançament, prèvia a l’estocada del Constitucional. El procés pot ser similar al de l’elaboració de l’Estatut, amb un inici molt unitari però permetent que s’allargui excessivament el tema, i sobretot provocant des dels mitjans de comunicació un cansament de la ciutadania, fets que al final, per esgotament, hauran d’abocar-nos a una mala solució de compromís.

Els espanyols fan servir les tàctiques policials, amb les quals hi tenen molta traça. Es tracta de fer interrogatoris llarguíssims i reiteratius, no pas perquè no en tinguin prou amb una primera tanda de preguntes, sinó perquè del que es tracta és de provocar el desgast físic i psicològic del detingut. I en aquest procés hi tenen la seva part de responsabilitat els mitjans de comunicació. Perquè, en aquesta negociació els qui reben la pressió de l’interrogatori no són els polítics, que al capdavall es limiten a fer la seva feina, sinó els ciutadans. Ens pot passar, i de fet penso que ja comença a passar, com amb el procés de negociació de l’Estatut, que la gent ja n’estava tan farta de sentir sempre la mateixa cançó que al final va donar per bona qualsevol cosa.

Els mitjans de comunicació, i no només en aquest tema, no informen del que passa, sinó del que diuen que passa. Basen tota la informació en recollir i transmetre el que diuen els diferents protagonistes polítics, i aquests, està clar, xerren cada dia. I això avorreix fins a l’esgotament, sense aportar gaire elements objectius de judici a la gent del carrer. Ara mateix, si fessin una enquesta per saber quin grau de coneixement tenen els ciutadans del que estableix l’Estatut, de la proposta del Govern espanyol i de la contraproposta catalana, els resultats serien molt pobres. A tot estirar la gent intueix que les coses deuen anar molt malament, des del moment que els socialistes catalans sembla que planten cara a Madrid (fins i tot l’Iceta) i els populars també reclamen més, encara que ells al marge de l’Estatut.

Resistirem els ciutadans aquest interrogatori de tercer grau?

dilluns, 28 de juliol del 2008

Flandes i Valònia, un matrimoni impossible

La crisi de l’Estat belga ja s’ha fet crònica. Va ser molt difícil arribar a un acord entre les diferents formacions polítiques per a formar Govern, però aquest ha durant els mesos justos que s’havia donat de termini el seu primer ministre, Yves Leterme, per aconseguir un model d’Estat que reconegués adequadament les aspiracions flamenques. Però les posicions semblen inamovibles: els interessos nacionals dels uns i dels altres són contraposats, contradictoris, i qualsevol acord que pugui satisfer mínimament la comunitat flamenca anirà en detriment de les aspiracions de la comunitat valona.

És una història repetida. Durant molt de temps els valons imposaven la seva llei, el seu pes econòmic, la seva supremacia lingüística, al flamencs. Aleshores, els valons no parlaven ni de solidaritats interterritorials ni de respecte per la diversitat; la força demogràfica, i per tant electoral, els permetia escudar-se en la lògica democràtica d’una majoria sobre una minoria. Però les tornes han canviat. Ara és Flandes el país que ha assolit un major desenvolupament econòmic, acompanyat d’un creixement demogràfic, i reclama un tracte d’igual a igual, que a la Valònia sembla excessiu perquè tenien ben assumit que ells eren l’essència de l’Estat.

I, en part, tenen raó els valons. La raó de ser de l’Estat Belga és la supremacia dels uns sobre els altres. Per als flamencs la desintegració de Bèlgica no seria cap drama: podrien formar el seu propi Estat, amb més o menys lligams amb la germana neerlandesa. Però els valons, no. Per ells deixa de tenir sentit un Estat propi, sense poder exercir l’hegemonia sobre algú. L’Estat Belga deixaria d’existir.

diumenge, 27 de juliol del 2008

He rebut carta del Conseller

Amb les noves tecnologies, al correu rares vegades hi trobo cartes de tipus personal. O es tracta de publicitat, o notificacions de bancs i caixes, o factures... i poca cosa més. Però ahir hi havia una carta de l'Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Era una carta adreçada al meu nom i començava amb un “Benvolgut sr Romeu Bisbe, Josep Mª”. Suposo que és allò de voler acostar l’administració als ciutadans: en lloc de fer una circular a tots els funcionaris adscrits al Departament d’Educació es simula una carta personal del Conseller a cadascun d’ells.

Posats a voler aparentar que el Conseller s’adreçava personalment a cadascun dels mestres, podien haver millorat aquesta presentació amb un “Benvolgut Josep” o encara que fos un “Benvolgut Josep Mª Romeu”, que hauria donat un to una mica més col·loquial. Igualment, el tractament que em dispensa és el de “vós”, que no arriba a ser un “vostè”, però tampoc és un familiar tuteig; a no ser que la carta sigui tan personalitzada que em tracti de “vós” en consideració a la meva edat. S’acomiada amb una “salutació cordial”; una cordialitat que sempre és d’agrair venint d’un superior.

Això em recorda una vegada, quan era director de l’escola pública de Sant Julià de Vilatorta. Acabaven de nomenar com a nou Conseller d’Ensenyament a Josep Laporte, i va fer el mateix d’enviar una carta personalitzada a tots els directors de les escoles. En el seu cas cuidava més aquests detalls de franquesa: em tractava de “benvolgut amic”, em tutejava, i al final em deia que, donat que en la seva nova feina volia afavorir el màxim la nostra escola, es posava a la nostra disposició per tot el que poguéssim necessitar. Tanta franquesa em va convèncer per respondre-li amb el mateix to, com si fóssim amics de tota la vida, i recordant-li (ell com a Conseller ja ho devia saber) que a l’escola no disposàvem de cap mena de material de laboratori. I, oh sorpresa, em va respondre, aquesta vegada sí amb una carta personal, no recordo si manuscrita, dient que havia ordenat d’atendre la nostra petició, que trobava ben justa. I al cap de poc vam rebre una dotació de material, amb una nota del subordinat de torn, dient que es feia aquell enviament per indicació directa del Conseller.

La franquesa i la cordialitat ja les té aquestes coses.

dissabte, 26 de juliol del 2008

A Madrid ens fan la feina

Amb motivacions oposades, des de les diverses opcions polítiques es dóna per fet que la via autonomista a l’Estat espanyol ja ha tocat sostre, i no dóna per més. Per uns fins i tot ha anat massa enllà i cal recuperar el caràcter central i omnipresent de l’Estat, per uns altres ja hauríem arribat a una situació ideal si s’esmenen alguns serrells com els del finançament, i per als nacionalistes estem en una via morta sense futur. Fins ara, totes les forces polítiques, inclosa ERC han jugat i encara juguen, la carta constitucionalista d’intentar treure el màxim profit de l’actual marc jurídic, i no sembla que hi hagi massa predisposició per anar més enllà. Ens limitem a repetir el que va dir Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys: si no trobem un adequat encaix dins de l’Estat, si continuem rebent agressions i no se’ns dóna el que ens correspon, haurem de fer un altre plantejament. Però s’acaba acatant la Constitució.

L’experiència, arreu del món, ens diu que, esgotada aquesta via, només queda la de la confrontació. Plantejar la qüestió en termes de conflicte obert i internacional (conflicte democràtic i pacífic, s’entén), en què es qüestioni de soca-rel la legitimitat de l’Estat i dels seus òrgans de poder i s’exhibeixi la legitimitat d’un procés d’emancipació nacional. Ens en anem, senzillament. Però la realitat és que la societat catalana, i particularment els seus dirigents, no sembla tenir el coratge i la decisió necessàries per a afrontar una situació d’aquesta mena. I amb més o menys verbalitzacions de descontentament es va fent la viu-viu, aguantant tota mena de xàfecs, picant de peus i de tant en tant una multitudinària manifestació, però acabant per acatar la Constitució.

Contràriament, a Madrid, sembla que sí que estiguin disposats a facilitar-nos la feina: Un menyspreu absolut fins i tot per una llei com l’Estatut, aprovada per les Corts espanyoles, que incompleixen impunement; unes agressions constants en contra de la llengua, arribant a la grotesca paradoxa de fer veure que una llengua com la catalana, en clar retrocés territorial i d’àmbits d’ús, pot ser una amenaça per a la pervivència de la llengua dels 400 milions de parlants; i manipulant els òrgans jurídics de l’Estat, en aquest cas el Tribunal Constitucional, perquè retalli el ja migrat Estatut quan i com convingui al nacionalisme espanyol. Tot plegat semblen unes agressions empreses per l’Estat orientades a provocar aquesta confrontació, el conflicte declarat entre interessos nacionals contraposats, que fins ara han volgut eludir els dirigents polítics catalans.

A Madrid ens estan fent la feina.

divendres, 25 de juliol del 2008

Solbes i els Populars, al marge de la llei

Les lleis són per a complir-les, diuen. Sempre? Això ja depèn del gust del consumidor. Normalment es diu que en un sistema democràtic les lleis s’han de complir, tant si ens agraden com no. Però hi ha alguns casos en què això no és així. Els grups anomenats “antisistema” i els “anarquistes” sovint consideren que hi ha lleis i normes injustes que es poden o s’han d’obviar; es basen en el fet que la democràcia no és tal, sinó que les lleis són fetes pels, per als i a favor dels més poderosos. És la mateixa situació en què es poden trobar col·lectius o pobles que consideren que per damunt de les lleis d’un Estat, amb el qual no se senten indentificats, ha de prevaldre el seu dret a decidir. Queda encara l’actitud dels delinqüents que d’una banda, quan els interessa no posen pas en dubte la validesa de la llei, però quan no els interessa se la passen pel forro per a treure un profit personal.

Els catalans podem estar més o menys incòmodes al si d’un estat que ens maltracta, que ens vol imposar una llengua que no és la pròpia del país, que ens pren un percentatge escandalós dels nostres recursos, que ens discrimina constantment, etc. Per això n’hi ha que opten per la solució més clara, la independència, en base al principi de “amb els maltractadors, tolerància zero”; altres, en canvi, estan sempre sospirant i suplicant que se’ls permeti un encaix no tan injust ni tan discriminatori dins d’aquest Estat, que els deixin formar part d’Espanya però en condicions d’igualtat amb la resta; i encara hi ha els qui creuen que hem d’acceptar la nostra condició de ciutadans de segona, sense dret a decidir, ni el nostre futur ni sobre els nostres recursos ni tan sol els nivell de solidaritat que podem exercir envers els altres, i acceptant la supremacia de la llengua castellana.

Bé. Hem de saber amb qui ens juguem els quartos. Perquè aquí podem rondinar i queixar-nos que no ens agrada aquest Estatut que ens han encolomat des de Madrid (l’Estatut, recordem-ho, és una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles), però al final acabem acatant les lleis; ERC, per exemple, està reclamant que es compleixi una Llei contra la qual va demanar el vot negatiu. En canvi el ministre Pedro Solbes ja anuncia que no complirà aquesta llei, que en tot cas ho hem de negociar i si hi ha consens potser s’aplicarà a mitges. I els Populars, de la mà de l’Alícia Sánchez Camacho, també anuncien que el seu model de finançament no és el que marca la llei, sinó que entenen un de propi.

Solbes i Camacho, i tot el que tenen al darrere, no són precisament “antisistema” ni pretenen revoltar-se contra les lleis d’un Estat que no els representa, sinó que formarien part del tercer grup d’individus que respecten la llei només quan i en la mesura que els pot anar a favor.

dijous, 24 de juliol del 2008

La llengua, una moneda de canvi

Òmnium Cultural ha tret un comunicat on, sota el títol de “La llengua no és moneda de canvi”, alerta del perill que les dues forces nacionalistes espanyoles acordin carregar-se del nou Estatut els aspectes relatius a la llengua, com a moneda de canvi per a desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional. O per a desbloquejar més coses, afegiria jo. En aquests moments tenim sobre la taula, no només la renovació del Tribunal Constitucional que s’haurà de fer en funció de les filiacions polítiques dels nous magistrats, i per tant sabent d’entrada quin serà el seu posicionament sobre l’Estatut, sinó també el nou model de finançament.

Pedro Solbes, sense el més mínim sentit de la vergonya, ja ha afirmat que no es complirà la data del 9 d’agost, que s’incomplirà la llei; per ell. l’Estatut, en tant que llei orgànica espanyola, es pot incomplir alegrement sabent que ningú n’hi demanarà comptes. Algú ha insinuat, i no cal ser un expert per a fer-ho, que la demora de la negociació del nou finançament té la intencionalitat de donar temps al Tribunal Constitucional per a poder fer la feina bruta que no gosen fer directament els socialistes. Potser per això, calia que abans es posessin d’acord PP i PSOE, per decidir què retallarien del nou Estatut, i en base a això nomenaran els membres més adequats per a cobrir les vacants d’aquest Tribunal Constitucional.

Per tant, tot és sobre la taula. I com deia Zapatero, ningú hi ha de sortir perdent. És més que probable que la proposta de Solbes sigui canviada radicalment, entre altres coses perquè altrament implicaria que comunitats autònomes tant socialistes com populars en sortirien greument perjudicades, i generarien problemes interns que no convenen ni als uns ni als altres. I una fórmula que acontentaria als dos partits nacionalistes espanyols seria carregar-se la llengua catalana, la que impedeix que es pugui parlar d’una llengua comuna dels espanyols. A canvi d’això, bé valdria un esforç econòmic que acontentés totes les autonomies.
O gaire bé totes.

dimecres, 23 de juliol del 2008

ERC esperant el vist-i-plau de CiU

Realment sorprenents les declaracions de Joan Ridao afirmant que ERC no acceptarà un nou model de finançament que no tingui el suport de CiU. Sorprenents i perilloses. El nou model de finançament serà acceptable o no en funció del seu contingut i no del suport que li pugui donar la federació nacionalista. Està clar que es pot imaginar que si CiU hi està en contra és perquè la proposta d’acord que s’ofereix des de Madrid encara no és satisfactòria, però em sembla un error bàsic de plantejament per part de Ridao, i per tant d’ERC.

Durant el darrer Congrés d’ERC, quan estàvem negociant algunes de les esmenes que jo hi havia presentat, em deien des de la ponència oficial que no es podia citar CiU perquè això ja pressuposava un condicionament que ens restava força. En aquell cas jo venia a dir el que ja he dit en altres ocasions, que en el moment de prendre la decisió d’exercir el dret a decidir, com a mínim hauríem de poder comptar amb la predisposició de CiU. I es veu que, segons la direcció d’ERC, apuntar aquesta perspectiva de futur era condicionar la nostra capacitat de negociació i d’actuació. I bé, ara en un tema tan concret i immediat com és el finançament, és des de la direcció que s’autoimposen tenir el vist-i-plau dels convergents.

No cal dir que estic d’acord que CiU s’hagi sumat al tripartit per fer força davant de Madrid i negociar en millors condicions el nou model de finançament. Ara bé, tots sabem que ja des d’ara comencen les negociacions multilaterals, que cadascú intentarà sortir bé a la foto final, i que en el millor dels casos es negociarà a la baixa.

Em sembla, per tant, un error per part de Ridao haver fet aquest anunci. Primera, perquè com a principi no és cap argument acceptar un acord o no, si és un acord acceptable, en funció del que digui el principal partit de l’oposició. Segona, perquè pressuposa una temença per part d’ERC que havent-se de negociar a la baixa amb el consentiment (per no dir front comú PSC-PSOE) dels socialistes, no es vulgui deixar que CiU capitalitzi en solitari el rebuig a un mal acord; en el benentès que, si aquest mal acord l’acceptés també CiU, aleshores ja no seria tan problemàtic que l’acceptés també ERC. I tercera, perquè això dóna moltes més armes a CiU per jugar fins al darrer moment amb el tripartit; sabent que al capdavall l’acord depèn de la seva acceptació, els convergents sempre podran fer el paper maximalista i exhibir la clau (com ja van fer l’estiu del 2005 abans d’arribar a l’acord sobre la proposta de nou Estatut) presentant-se com els valedors de la màxima exigència enfront de Madrid, i amenaçant de retirar-se de l’acord si no s’accepten les seves condicions.
Els ho posem en safata.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Canviar el model de creixement? Ni parlar-ne

Ahir exposava, ni que fos a nivell anecdòtic, el cas del macroprojecte d’urbanització de la Vall Fosca que pot quedar paralitzat gràcies a la crisi econòmica, i en concret a la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa. I ahir mateix, als mitjans de comunicació, vam tenir la resposta des de la perspectiva de l’administració: la crisi econòmica afecta les empreses, però també les arques públiques. Les recaptacions de la Generalitat que enguany ha deixat d’ingressar per la crisi s’acosten als cinc mil milions d’euros.

Tornem a l’exemple de la Vall Fosca. El projecte que hi impulsava l’empresa Martinsa-Fadesa consistia en 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, camp de golf i centre comercial, d’entrada. Això, al municipi de La Torre de Capdella, que actualment té 820 habitants repartits en 19 petits nuclis. És fàcil d’imaginar el que això representa a nivell de destrucció del paisatge (teòricament el reclam que incentivava el projecte) i de desestructuració del municipi. Però l’Ajuntament del poble, com a nivell general el Govern de la Generalitat, devia somiar amb els milions que recaptaria amb els permisos d’obres primer i amb les noves contribucions després. Uns milions que naturalment hauria d’utilitzar per a pagar els serveis que implicaria aquest creixement sobtat del municipi. Tenim l’experiència dels municipis turístics de la costa que acostumen a queixar-se per no poder fer front a la cobertura dels serveis de les urbanitzacions i segones residències que s’han estès per tot el seu terme (amb el seu permís, està clar).

La resposta, doncs, és tan clara com suïcida (a nivell de país): superar la crisi per recuperar el nivell de creixement que teníem fins ara. Apuntalar com sigui les empreses constructores, perquè estiguin en disposició de tornar a la càrrega tan bon punt hagi passat el temporal. Tenim unes administracions narcotitzades: necessiten el creixement urbanístic per a continuar sobrevivint. Un creixement urbanístic que genera noves necessitats que només es podran cobrir amb un major creixement... l’espiral de la mort. La mort del paisatge, de l’entorn, de la sostenibilitat del país.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Crisi econòmica: un problema i una oportunitat

La crisi econòmica és, evidentment, un problema. Ho és bàsicament per als treballadors que quedaran sense feina, per les dificultats per arribar a final de mes i pagar les hipoteques... Per l’empresari suposa deixar de guanyar els diners que tenir previst, i en alguns casos reorientar els seus negocis cap a un altre cantó, o cap a un altre país si es dóna el cas. Però posats a ser optimistes també podríem entendre-ho com un mar de possibilitats. Un exemple: la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa pot ser una oportunitat per a salvar la Vall Fosca.

Aquesta empresa constructora tenia tot un projecte de destrucció d’aquesta vall del Pirineu consistent amb 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, amb el corresponent camp de golf, centre comercial i tot el que ningú amb un mínim d’estima pel país s’imaginaria que es pogués fer a la Vall Fosca. Ara, afortunadament, tot això pot quedar aturat.

No sé quan es va autoritzar tot aquest faraònic projecte, si abans o després del 2003. Però el que sí que és segur és que no el va autoritzar cap govern d’esquerres, ni mínimament progressista o respectuós amb el medi. Ara, al Govern se li presenta en safata l’oportunitat de desfer el bunyol i anul·lar el projecte Vallfosca Mountain Resort. Optimista de mena, tot i tenir els meus dubtes sobre la voluntat del Govern de salvar la Vall, encara tinc l’esperança que, davant la crisi, el projecte es consideri inviable i s’aturi tot sol. N’hi ha que encara creiem que el país pot tirar endavant malgrat els nostres polítics.

diumenge, 20 de juliol del 2008

Creació de grups ètnics a Europa

Finalment, la Constitució francesa recollirà la idea que les diferents llengües que es parlen a França formen part del seu patrimoni. No hi figurarà, però, com es pretenia al principi i era el més lògic, en el seu article 2 on es parla de “la llengua de França”, sinó en l’article 75 on es tracten les qüestions d’àmbit regional. Tenint en compte que els socialistes votaven en contra de la reforma constitucional, no pas per aquest article sinó com un posicionament polític més general, el debat es va limitar a la dreta defensora d’incloure aquesta referència a les llengües encara que en un lloc més amagadet perquè no impactés tant l’ànima jacobina francesa, i l’únic esmenant a aquesta inclusió el comunista Ivan Renar.

El president de la comissió al Senat per la reforma constitucional, Jean-Jacques Hyat, ja va advertir i deixar clar que aquesta modificació no havia de representar l’obertura de cap porta que posés en perill l’obligatorietat del francès en l’esfera pública de l’Estat. Però l’argument d’Ivan Renar semblava ser el contrari (potser per simple esperit de contradicció). Segons ell, i seguint la vella tradició de simular una defensa quan s’està atacant, les altres llengües de França “no han d'aparèixer a la Constitució, sinó a l'escola, la ràdio i la televisió, al carrer”.

Però el més curiós de l’argument d’Ivan Renar va venir quan afirmava la seva temença que això no fos un pas per a “la creació de grups ètnics dins Europa”. D’una banda, barrejant el concepte ètnic amb el concepte lingüístic i cultural en la mesura que ell venia a equiparar la presència del català, el bretó o el basc a l’estat francès amb la del xinès o l’àrab; però de l’altra, amb la convicció que mentre no figurés cap referència al text constitucional, l’Estat (i per extensió Europa) es mantenia ètnicament pur. La seva idea, probablement compartida per més diputats i senadors francesos, era que mentre no es reconegués l’existència d’una realitat (una realitat plural) aquesta no existia. I per tant, des del moment en què es comença a reconèixer la diversitat, la monolítica França s’esberla amb la creació de grups ètnics amenaçadors.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Contra Catalunya Ràdio

L’elegància i la professionalitat de l’Antoni Bassas ha facilitat que no hi hagués un escàndol majúscul en el seu acomiadament de Catalunya Ràdio. No ha estat pas el primer, i probablement tampoc serà l’últim. Hi ha una estratègia calculada i precisa des del Govern que va fent els seus passos per a uns objectius concrets. De tant en tant, els estrategs de l’operació han deixat anar algunes pistes de per on anaven els trets, els hem sentit de boca de gent com Joan Ferran o Manel Mas. Calia fer neteja, i aquests sí que compleixen les seves promeses.

Quan els socialistes eren a l’oposició es carregaven els mitjans de comunicació públics acusant-los de ser partidistes. I aquesta crítica podia semblar normal. Primera perquè és lògic que el protagonisme dels informatius se l’endugui sempre el qui està al Govern, abans els convergents, ara el tripartit; i segona perquè també sembla lògica la crítica des de l’oposició encara que després, quan es giren les tornes es continuï fent el mateix. Això també ho fa ara CiU quan critica aspectes del Govern calcats del que feien ells. Però els socialistes van més a fons en el tema.

El mateix Oleguer Sarsanedes, Director de Catalunya Ràdio, reconeixia que l’emissora havia sofert un desgast amb la marxa d’altres actius de l’emissora, com Jordi Basté i Antoni Clapés, a RAC1. Havien estat els mateixos procediments i amb els mateixos objectius que amb l’Antoni Bassas. Crear-se una emissora a la seva mida. I quan dic això em refereixo a la seva mida ideològica, per suposat, però també a la seva mida de capacitat d’audiència i d’influència pública. Per a la seva ideologia ja hi ha altres emissores, com les de la SER, que cobreixen perfectament aquest espai. Es tracta de desmantellar el que, amb una o altra tendència, podria ser vist com la Ràdio Nacional de Catalunya, líder d’audiència. Molesta tant el fet de ser la “Nacional de Catalunya”, com que sigui “líder d’audiència”.

És allò que algú en deia construir (o destruir) estructures d’Estat.

divendres, 18 de juliol del 2008

Decebedor, insuficient i preocupant

Amb aquestes paraules el Conseller d’Economia Antoni Castells qualificava els vagues principis anunciats pel Ministre Pedro Solbes que hauran de servir de base per a negociar el nou finançament. Res de nou. Tot segueix tal com estava previst i planificat. El Govern espanyol juga amb totes les cartes a la mà, i aquí no passem de fer declaracions. Primer tothom afirmava que s’havien de complir els terminis establerts per l’Estatut, però havia passat un any i mig, i el més calent a l’aigüera; després ja es va suavitzar el compromís dient que seria el desitjable (desitjable el compliment d’una llei, com és l’Estatut!), i que es farien els esforços necessaris per a aconseguir-ho, però tampoc es feia cap pas endavant; després, quan el temps ja se’ns tirava al damunt, es va dir que potser el dia 9 d’agost no estaria tot concretat, però sí les grans línies; de les grans línies hem passat a uns vagues principis, i aquests són “decebedors, insuficients i preocupants”.

A mi ja em va sorprendre, i així ho vaig escriure mesos enrere en un d’aquests articles, l’optimisme amb què molts mitjans de comunicació parlaven de la negociació del nou finançament, elogiant a més una pretesa postura de fermesa del Govern català, amb el seu president al capdavant. Fins i tot CiU donava per bona l’actitud de Montilla. El mateix dia en què molt mitjans obrien amb titulars esperançadors sobre el finançament, jo, aiguafestes, deia que “del nou finançament, res de res”. És el mateix que ens passarà amb el Tribunal Constitucional: deixem d’actuar amb l’absurd argument de “no posar-nos benes abans de les ferides” i quan és l’hora de la veritat, quan tenim la ferida ben oberta, corrents a aturar les hemorràgies, a posar pedaços, i en el millor dels casos acceptar una cura d’urgències feta pels mateixos agressors. Ajupir el cap i empescar-se-les per donar la imatge, les aparences, que encara hem salvat els mobles.

El Conseller Castells i el President Montilla tenen ara bons arguments per a fer valdre en el Congrés dels socialistes catalans allò que han dit en més d’una ocasió: que posarien els interessos de Catalunya per davant dels del partit, del PSOE s’entén. Si fossin certes i sinceres les manifestacions de Castells, i aquestes fossin compartides pel PSC, voldria dir que, en matèria de finançament, l’unic aliat de Solbes a Catalunya seria el PP. L’escepticisme, crec, està més que justificat.

dijous, 17 de juliol del 2008

Solidaritat forçada, injustificada i mal adreçada

Insisteixo en el tema de les balances fiscals, perquè crec que donem per suposats alguns principis caient en la seva lògica, la dels espanyols, que no té per què ser la nostra. Ens presenten uns números que per a la majoria dels ciutadans no són fàcils d’entendre, però que tothom resumeix dient que hi ha unes regions que aporten més a l’Estat del que en reben. I mentre a Madrid diuen que això és normal, perquè cal aplicar el principi de solidaritat i de redistribució de la riquesa, aquí diem que la nostra aportació és excessiva. Com que els números, amb les oscil·lacions que es vulgui, són els que són, tot el debat es centra en saber quins són els límits de la solidaritat, i a partir de quin percentatge podem començar a parlar de solidaritat excessiva, o d’espoli.

Ja em fa mala espina que la dreta faci bandera del principi de redistribució de la riquesa. Aquesta mena de solidaritat interterritorial es podria aplicar a altres àmbits econòmics? D’altra banda, se suposa que la solidaritat hauria de servir per a poder garantir als ciutadans els mateixos drets, i d’alguna manera, els mateixos serveis. En aquests moments, les diferències interterritorials pel que fa a infraestructures i serveis no són tan evidents i en tot cas no sempre són a favor nostre. És a dir que estem aportant, en detriment de poder millorar els serveis i infraestructures de casa nostra, perquè altres comunitats receptores d’aquesta solidaritat estiguin millor que nosaltres.

Ara ja entenc més que la dreta faci bandera d’aquesta pretesa redistribució de la riquesa: senzillament perquè no es tracta de cap redistribució. Es tracta, des d’una visió nacionalista, d’enfortir i solidificar el concepte d’Espanya. Aquí la solidaritat no hi pinta res. L’Estat ha de poder demostrar que té un control absolut de tots els seus territoris i que els gestiona al seu albir, i alhora ha de poder disposar d’elements coercitius cap a aquells territoris declarats sospitosos, o poc afectes al règim.

Des d’una perspectiva catalana entenc que el tema s’hauria de plantejar de bell nou. Solidaritat? Oi tant! Però la solidaritat entesa com un acte de llibertat, i no imposada. Aquest hauria de ser un primer principi. I una solidaritat per a fer què? Algú ens ha d’explicar quina és la finalitat de les nostres aportacions, no sigui que serveixin per a oferir la gratuïtat dels llibres de text que aquí no tenim, o per evitar tenir autopistes de peatge com les que aquí sí que tenim. Per tant, una solidaritat adreçada a qui? Que, malgrat la crisi, podem considerar-nos un país ric? Certament, hi ha molta diferència entre la riquesa d’un país i un altre, i evidentment nosaltres som al bàndol dels rics. Però les diferències substancials, les que en justícia caldria reduir, no són les que hi pugui haver entre Catalunya i Extremadura o entre el País Valencià i Andalusia, sinó entre aquestes i l’Àfrica subsahariana, posem per cas.

Ep, això ja és solidaritat internacional! Això ja és una altra cosa, diuen. Aleshores, s’entén perfectament que la dreta espanyola (la cavernària del PP i la més endolcida del PSOE) clami per una pretesa redistribució de la riquesa, perquè el que defensa fonamentalment és la seva visió nacional i nacionalista d’Espanya.

dimecres, 16 de juliol del 2008

L’espoli fiscal, consentit, dels Països Catalans

El titular de la notícia no són els números sinó que Zapatero ha complert la seva promesa. Ja tenim balances fiscals. Per no mullar-se del tot, el Govern espanyol les ha presentades amb sis models diferents, seguint metodologies diverses. En qualsevol cas, el resultat és sempre el mateix, i molt similar al que s’estava dient des d’aquí: una cosa és la solidaritat i l’altra l’espoli. Alguns mitjans nacionalistes no s’han estat de fer notar que, a part de Madrid, les tres comunitats que més contribueixen, les més espoliades, són Catalunya, el País Valencià i les Illes: els Països Catalans. I a partir d’aquesta constatació algú n’ha tret conclusions precipitades, com les que treien ara fa uns dies quan el Govern català i el valencià feien un plantejament similar de cara a la negociació per al nou finançament.

Amb les dades damunt la taula, el Govern espanyol i el PP ja s’han afanyat a dir que no s’han de barrejar les coses, i que aquesta transparència informativa (de la qual ells no n’eren gens partidaris) no ha d’interferir les negociacions per al nou finançament. Són dues coses diferents. Fins i tot el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, en feia una lectura ben curiosa: demostren, segons ell, que el sistema fiscal espanyol funciona bé. Però, com deia, algú ha tingut la gosadia d’imaginar que la publicació de les balances fiscals posava al mateix bàndol les Comunitats que conformen la majoria dels Països Catalans. Una mica com aquell argument del “nacionalisme pràctic”. Potser no ens uneix una convicció política ni identitària (i menys encara per part dels dirigents del País Valencia), però sí la necessitat d’anar plegats perquè tenim un enemic i unes necessitats comunes. Un raonament erroni al meu entendre.

Un raonament erroni perquè està fet sobre la base del que molts catalans (sobiranistes, nacionalistes, catalanistes...) estem acostumats a fer. Una cosa són les conviccions polítiques i les idees, i l’altra les conveniències pràctiques de cada moment. Ens costa relativament poc apuntar-nos a la idea d’Espanya quan ens convé (acceptant una llei de la dependència encara que envaeixi competències de la Generalitat, acceptant la participació de l’Estat en institucions de casa nostra...). Som catalans, nacionalistes, catalanistes, o el que vulgueu, però hi ha moments en què la butxaca mana.

Però aquest no és el plantejament des de la perspectiva espanyola i espanyolista. L’empresariat català, per exemple, sempre ha donat suport a les posicions més conservadores espanyoles, siguin del PP o del PSOE, per conviccions “nacionals”, encara que això impliqués acceptar les pèrdues que li representen tenir unes infraestructures deficients, una discriminació pel fer d’estar radicades aquí, una necessitat de desplaçar-se constantment al centre... I el mateix podem dir de les forces polítiques que sempre han defensat la bondat de “dependència”, la dilució dins del projecte espanyol que provoca aquest espoli, i la necessitat de ser il·limitadament solidaris amb els altres. Les conviccions del nacionalisme espanyol no estan tan fàcilment a la venda per uns interessos econòmics, encara que siguin en uns percentatges tan escandalosos com els que evidencien les balances fiscals acabades de publicar.

dimarts, 15 de juliol del 2008

La consolidació de la Fundació Ramon Llull

Ja he dit en alguna altra ocasió que, al meu entendre, una de les poques àrees de Govern que realment treballa amb una visió nacional efectiva és la de projecció exterior. La primera reunió de treball de la Fundació Ramon Llull, celebrada a Andorra, ha fet passos interessants de cara a convertir-se en una representació institucional de la cultura dels Països Catalans, acordant la incorporació de la Catalunya del Nord, a través del Consell General del Pirineus, i avançant en la incorporació de representacions municipals del País Valencia, de la Franja de Ponent i de la ciutat de l’Alguer.

L’Institut Ramon Llull va ser creat com una eina de suport internacional de la cultura catalana, però mai ha pogut incorporar la representació del Govern valencià senzillament perquè aquest inverteix els seus esforços en l’intent de liquidar la llengua i cultura del país, tant si se l’anomena catalana com valenciana. I el primer tripartit es va carregar d’entrada el treball realitzat fins aleshores provocant la sortida del Govern de les Illes Balears. De la mà de la Vicepresidència, i sobretot sota la direcció de Josep Bargalló, l’Institut està recuperant el paper que li correspon.

Un pas important va ser la creació de la Fundació Ramon Llull que, amb seu a Andorra, pot ser una eina més per a ser present en l’escena internacional. Encara que no s’ha concretat, sembla que aviat es formalitzarà la reincorporació de les Illes Balears i, en un termini relativament breu, doncs, aquesta Fundació institucional podria comptar amb representació de tots els territoris de parla catalana.

Podem dir que ja tenim l’eina. Ara calen tres coses fonamentals: dotar-la de contingut, de finançament, i la més important consolidar-la ràpidament per tal que no trontolli al primer canvi de govern. Això implica fer-la imprescindible per als diversos territoris.

dilluns, 14 de juliol del 2008

La Casa Gran ja té amo

Convergència Democràtica ha tancat el seu congrés amb poques sorpreses i sobresalts.
Més enllà de la cohesió interna de la Federació CiU, de l’aposta per una estratègia més sobiranista sense abandonar la indefinició final, i del lideratge indiscutit de l’Artur Mas, donant-li la darrera oportunitat per intentar tornar al Govern, el projecte de la Casa Gran del catalanisme ha estat un dels temes seguits amb més interès. Però tinc la impressió que la Casa Gran neix coixa d’entrada, que no és tan gran com sembla (o com diuen).

Dit d’una manera o d’una altra, la idea d’aglutinar els esforços nacionalistes per a un objectiu comú no és pas nova. Abans, Jordi Pujol en deia “el pal de paller” (com si es tractés d’un projecte de Casa Gran neorural), i des d’ERC sovint es parla de bastir al seu entorn una majoria social per a exercir el dret a decidir. Tinc la sensació que el problema no és paller, sinó el pal. El catalanisme, en el seu sentit més ampli, el conformen uns partits polítics de base nacionalista, però també altres grups que integren els postulats del nacionalisme encara que no en facin el seu eix central, o com a mínim sectors i persones de partits que no es declaren obertament com a nacionalistes; i també en forma part un enorme teixit social (plataformes, entitats, col·lectius...) que des de diverses vessants treballen igualment en la defensa d’un país més lliure.

Suposo que molts intueixen la importància que pot tenir la cohesió del catalanisme, treballant plegats sense perdre’s en batalletes fratricides, per a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat nacionals quan ens agredeixen per totes bandes, però sobretot intueixen que una certa unitat d’aquest catalanisme serà imprescindible en el moment en què es vulgui donar un pas endavant cap a la plena sobirania nacional. Hom podria imaginar-se un concepte de Casa Gran en la qual s’hi sentissin còmodes tant CiU com ERC, les Plataformes sobiranistes, les entitats culturals, els agents socials, les associacions professionals, etc. però això implicaria una Casa Gran sense seu social, sense caps visibles, o com a mínim multicèfal, i sobretot sense protagonismes ni supeditacions polítiques de cap mena. Seria un concepte de Casa Gran entesa com a complicitats compartides, però treballant cadascú des del seu lloc, des de la seva forma de ser, des del seu camp de treball específic, i des de la seva particular perspectiva.

Però la Casa Gran que ens proposa CDC ja té amo, d’entrada. No sé si al darrere d’aquesta denominació casolana aconseguiran crear una plataforma electoral suficient com per a recuperar el Govern de la Generalitat, però difícilment serà aquesta la Casa Gran que hauria de portar el catalanisme a treballar plegats per a la plena sobirania.

diumenge, 13 de juliol del 2008

El sí, però no, dels francesos

És evident que alguna cosa s’està movent a l’Estat francès pel que fa al tema de la llengua. Potser no és tant que el jacobinisme s’estovi, com que esdevé excessivament contradictori amb el principi de respecte a la diversitat que es preconitza a Europa (encara que inicialment aquest principi es pensa per a la diversitat de llengües estatals), i sobretot perillós per al propi sistema. Com deia Nicolas Sarkozy, deixar l’exclusiva de la defensa de les llengües i les cultures existents a l’Estat en mans dels “regionalistes” és abonar el camp de l’independentisme. Aleshores, és el moment de fer aquells jocs de paraules que nosaltres coneixem sobradament: sí, però no; això, sense anar en detriment d’allò; per aquí, sens perjudici que es pugui anar per allà...

És el debat que ha mantingut l’Assemblea Nacional Francesa. Primer s’aprova una tímida referència a les llengües de França en un lloc preeminent de la Constitució, en el seu article 2. Però després, davant l’esglai de l’Acadèmia de la llengua francesa, el Senat ho tomba. De nou s’hi torna a introduir, però ara en l’article 75, allà on es parla dels afers regionals. I no és que el text digui gran cosa, simplement que “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Si partíem d’una situació en què simplement no existien, hem d’admetre que una mica s’ha avançat.

El que és curiós, però, és la coincidència de les argumentacions que es donen a l’Estat francès amb les que sovint es donen a l’espanyol. Ja els costa d’admetre que existeixin altres llengües que les oficials de l’Estat. El famós “Manifiesto” quan parla de la “lengua común” és perquè parteix d’aquesta idea que no existeixen catalanoparlants, ni bascoparlants, o que no existeix una llengua del País Basc o dels Països Catalans, com sí que existeix la llengua d’Espanya i la llengua de França. La nostra llengua comuna, segons aquests pseudointel·lectuals, és una, encara que amb la curiosa peculiaritat que hi ha alguns col·lectius que a part en tenen una altra. Però un cop admès que sí que existim, aleshores s’ha de deixar clar que sempre hi ha d’haver la preeminència dels uns sobre els altres (un concepte que comparteix el republicanisme francès amb el monarquisme espanyol d’arrels franquistes). Es pot admetre que calgui algun tipus de protecció, sempre que això no vagi en detriment de “la llengua” en majúscules.

És la impossible quadratura del cercle.

dissabte, 12 de juliol del 2008

La llengua, una valor afegit per al turisme

Un dels darrers treballs de l’Observatori de la llengua catalana va ser un estudi sobre la Percepció de la llengua catalana pels turistes i visitants a Catalunya Nord. Basant-se en estudis similars a la Bretanya francesa i al País Basc, es va fer una enquesta per veure quina era l’actitud dels forasters envers la llengua i la cultura pròpies del país que visitaven. Es va partir d’una mostra prou significativa, distribuïda proporcionalment en tres zones: la més turística de la costa, la dels pobles de l’interior i la de la ciutat de Perpinyà. I els resultats van ser prou interessants, en la mesura que van demostrar que la llengua catalana, lluny de ser un obstacle per al turisme era un valor afegit que encara podia incentivar-lo.

És evident que el turista de sol i platja, el de Canet, Argelers o Cotlliure, majoritàriament provinent de l’Estat francès, no ve motivat especialment per la llengua i la cultura. La majoria, a més, tenien un coneixement vague de l’existència d’una llengua i una cultura pròpies. Però, quan se’ls demanava si consideraven un fet positiu, des de la seva percepció de turistes, el fet de trobar-se amb una llengua i una cultura pròpia del territori, en uns percentatges molt alts afirmaven veure-ho com a “interessant” o “molt interessant”, i només en un percentatge residual ho percebia com quelcom negatiu.

Quan s’anava més enllà, i se’ls preguntava sobre si la llengua podia ser una motivació o una desmotivació per venir com a turistes a la Catalunya del Nord, evidentment la franja d’indiferents era molt més elevada, però entre un 20 i un 30 per cent consideraven que podia ser un motiu més per a venir, mentre que continuava essent absolutament residual el percentatge dels qui creien el contrari.

En definitiva, d’aquella enquesta se’n concloïa que la llengua catalana podia ser un valor afegit per a incentivar el turisme. Tant és així, que en els darrers anys hem vist passos significatius, malgrat l’adversa legislació francesa, de les institucions i dels sectors turístic i comercial de la Catalunya del Nord en favor de fer més visible la presència de la llengua catalana.

divendres, 11 de juliol del 2008

La caiguda dels déus: Laporta, Carod, Colom...

Confesso que el futbol no és el meu fort. Però m’ha sabut greu tot el procés seguit contra Joan Laporta, i la forma com ell mateix l’ha acabat conduint. Quan a TV3 anunciaven el programa especial sobre la moció de censura, plantejaven en clau publicitària una disjuntiva que venia a dir: Ha estat Joan Laporta un gran President que passarà per mèrits propis a la història del Club, o ha estat el pèssim dirigent que no es mereix ni acabar el seu mandat? Doncs, bé. Suposo que ni una cosa ni l’altra. Imagino que es deuen haver comès errors a nivell esportiu, vistos els resultats d’aquests dos darrers anys, i suposo que hi ha hagut relliscades de tipus personal que han erosionat la seva imatge. No entraré en el tema, però sí que volia fer una mínima comparació amb la caiguda d’altres lideratges, com els que encapçalen aquest article.

Fins i tot per als qui no seguim el futbol dia a dia, l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça ens va semblar una alenada d’aire fresc, una renovació de plantejaments i, en definitiva, una proposta engrescadora. Què ha passat des de llavors? Tan desastrosa ha estat la seva gestió?. Les mateixes preguntes que podríem formular davant la caiguda d’altres lideratges com els de l’Angel Colom o Josep Lluís Carod-Rovira a ERC. Estic convençut que els inicis de Joan Laporta al capdavant del Club, i els resultats sembla que ho corroboren, ben ser realment positius. Com ho va ser la feina feta per l’Àngel Colom a la direcció d’ERC, aconseguint introduir l’independentisme com una opció normal i creïble en la política catalana, i la feta per Josep Lluís Carod-Rovira transformant aquesta opció independentista en un partit de Govern, amb un salt qualitatiu i quantitatiu important. I després?

Després ha fallat la capacitat d’anàlisi i d’autocrítica. Els dirigents necessiten tenir un entorn rigorós i amb capacitat d’objectivar la percepció de la realitat per no crear-se un món virtual que acaben creient-se només ells. I sobretot als dirigents els sobren tants aduladors (llepaculs seria l’expressió més adequada) incapaços de contrariar el seu superior i, per tant, incapaços d’orientar-lo o assessorar-lo amb un mínim de serietat. D’errors en comet tothom. Diuen que només els déus i els imbècils poden afirmar que mai s’equivoquen. Per tant, aquest no seria el problema. O no ho seria si immediatament després d’haver comès un error l’entorn del dirigent, els seus col·laboradors i assessors tinguessin el seny, la capacitat i la maduresa de fer-li veure la relliscada, en lloc d’actuar com a ximples bufons que li riuen totes les gràcies. Alguns d’aquests bufons, a més, després d’esperonar el dirigent a perseverar en els errors i després d’amagar-li la crua realitat (que acaben no veient ells tampoc), preparen la seva defenestració per a ocupar el seu lloc. Amb els mateixos bufons de torn, amb la mateixa incapacitat d’anàlisi de la realitat, amb la mateixa miopia crònica.

Em sap greu la caiguda de Joan Laporta, com me’n va saber la de l’Àngel Colom o la de Josep Lluís Carod-Rovira. Seria injust negar els seus encerts i les seves aportacions, que hi han estat i prou valuoses. Però els ha faltat tenir la facultat dels déus. O, alternativament, saber-se envoltar (i acceptar) d’un entorn amb voluntat i capacitat per a analitzar objectivament la realitat, i per fer-los veure (pas previ a la correcció) els errors que inevitablement, com tots els mortals, ells també cometien.

dijous, 10 de juliol del 2008

La darrera estocada

Sovint, des de posicions catalanistes, caiem en la temptació de bascular d’un extrem a l’altre sense adonar-nos que l’enemic acostuma a mantenir-se fred i ferm al seu lloc, encara que a voltes hagi de simular o d'acceptar alguna giragonsa. Estem avesats a rebre batzegades una i altra vegada, i a respondre advertint que la nostra paciència té un límit (un límit que es perd en l’horitzó), però de tant en tant també rebem un copet a l’esquena, algú que aparenta una certa comprensió i sembla estar disposat a acceptar-nos tal com som. Aleshores som capaços de deixar-nos portar per l’eufòria d’una victòria efímera, deixar-nos seduir per unes paraules, i veiem totes les gràcies a qui des de l’altre cantó ha fet un petit gest de comprensió o d’acceptació de la nostra realitat. Oblidem la nostra posició de defensa i correm a abraçar-nos a l’amic acabat de descobrir. Els espanyols en canvi (i ja sé que aquestes generalitzacions sempre són una mica caricaturesques), acostumen a actuar amb molta més sang freda. És justament quan veuen que el seu adversari s’estova, quan veuen que estan guanyant la batalla i que ja li tenen el peu al coll, que acaben de clavar la darrera estocada, en el millor estil torero.

Posem algun exemple. Totes les dades objectives indiquen que el català es troba en un clar retrocés (territorial, d’àmbits d’ús i en percentatges de població catalanoparlant), des del Govern es renuncia fins i tot a fer complir la legislació vigent, l’Estatut o la llei de política lingüística, i des de les institucions, dels mitjans de comunicació, del món acadèmic o de la societat civil, ens limitem a fer elogis de la diversitat que inclou, naturalment, el castellà al mateix nivell que el català. Si la situació fos a l’inrevés, de ben segur que la nostra resposta seria fer unes passes enrere en consideració a qui pot estar en situació de feblesa (i ja costa imaginar el castellà en situació de feblesa respecte al català). Però la seva, no. Precisament perquè saben de la feblesa del català, perquè veuen la impotència d’un Govern que no vol o no pot capgirar la situació, precisament per això entenen que ha arribar el moment de clavar la darrera estocada. I d’aquí surt el “Manifiesto”. Cap dels signants del “Manifiesto” no té el més mínim dubte (a no sé que sigui per ignorància supina) que el castellà s’està imposant a Catalunya, i per tant cap d’ells no l’ha signat per a defensar res, sinó precisament com una estratègia calculada d’aprofitament de la nostra feblesa i d'encarar l’atac definitiu. No tenen cap pretensió de defensar el castellà a Catalunya, que ja es defensa tot solet, sinó d’evitar que hi hagi cap resposta, ni cívica ni institucional, a la davallada del català. Entretinguts en respondre el seu “Manifiesto” continuarem sense aplicar la legislació vigent, i sense prendre les mesures necessàries per a salvar la llengua. Caurem en el seu joc de no debatre el que és essencial, la pervivència de la llengua, i perdre’ns en batalles dialèctiques que ells ja saben que no porten enlloc.

És el mateix que passa amb la tercera hora del castellà. A Madrid, ja saben que totes les dades acadèmiques demostren que els alumnes surten a Catalunya amb una millor preparació de castellà que de català (llevat, potser, en l’expressió oral en algunes zones del país), i que aquesta diferència és abismal al País Valencià o a les Illes. Com també saben que a moltes escoles catalanes aquesta tercera hora ja és vigent. Però el decret de la tercera hora no tenia cap intencionalitat acadèmica, sinó estrictament política. D’una banda, demostrar qui té el poder, i de l’altra evitar que es prenguin les mesures correctores adients per a complir amb el que diuen els Estatuts d’autonomia respecte al coneixement que han de tenir de les dues llengües els alumnes que acaben l’etapa d’Educació obligatòria. Així, ens hem embrancat en una polèmica absurda, que ens distreu del veritable objectiu que seria garantir una millor formació dels alumnes. I, fins i tot, com en el cas del “Manifiesto”, és possible que al final ens deixin tenir la sensació que hem guanyat la batalleta.

O posem l’exemple dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Precisament perquè veuen que hi ha una clara regressió en aquests mitjans pel que fa a la defensa d’una identitat nacional de Catalunya, i per evitar que hi hagi una resposta per a redreçar la situació, apareixen les veus que clamen contra la “crosta nacionalista”.

Ens estan guanyant la partida perquè sempre ens porten al seu terreny.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Desintonitzem Telecinco?

No sé d’on ha sortit, però no m’estranya que algú hagi pensat en fer una campanya de boicot contra l’emissora privada de televisió pel seu suport al “Manifiesto” que vol eliminar les llengües catalana, basca i gallega. Aquesta cadena ha pres, i no ve pas d’ara, una posició política de partit i per tant pot ser el blanc de les pugnes polítiques o com a mínim pot rebre la resposta dels qui se senten agredits per la seva actitud. Una altra cosa és veure si té massa sentit endegar una campanya de boicot cap a l’emissora.

Bàsicament perquè no crec que haguem d’estar sempre a la defensiva, en el sentit de caure en les seves provocacions. Davant d’un “Manifiesto” de clares connotacions franquistes, que traspua odi envers la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, crec que és molt més eficaç exigir al nostre govern que compleixi amb el seu deure: Que faci complir la llei de política lingüística (tant a l’ensenyament com en altres àmbits) que ara per ara incompleix, i que legisli per tal de blindar i consolidar el model lingüístic que pren el català com a element bàsic de cohesió nacional. Els signants del “Manifiesto” són gent d’una honorabilitat i honestedat personal més que dubtosa, ja que de cap de les maneres acceptarien el mateix “Manifiesto” en una altra situació en què el castellà no fos la llengua majoritària i del poder.

Però hi ha un altre tema a considerar: la consciència nacional de la majoria del país és molt més feble que la que tenen ells. Dit d’una altra manera, el nacionalisme dels catalans, dels bascos o dels gallecs (inclosos els republicans, els abertzales o els del Bloque) està molt menys consolidat i és molt menys conseqüent que el nacionalisme espanyol. Aquí, una campanya de boicot tindria molt poca incidència, d’una banda perquè la gent ja segueix un o altre canal en funció de les seves preferències (ideològiques incloses), i per tant la seva quota de mercat a Catalunya ja té un percentatge elevat de gent que mai farien el boicot, i de l’altre perquè el sentit pràctic de molts catalans, també de catalans nacionalistes, fa que no filem tan prim a l’hora d’escollir un producte. I molt menys si el boicot es vol estendre, com apunten els seus promotors, a les empreses anunciants de l’emissora, entre altres coses perquè les empreses no tenen manies a l’hora d’anunciar-se tant a TV3 com a Telecinco o a la COPE, si creuen que això els ha de donar beneficis. En canvi, el boicot sí que pot funcionar a l’inrevés: ho vam veure en el tema del cava. Ells sí que no tenen cap mania a l’hora de carregar-se algú o alguna empresa pel fet de ser catalana (encara que ideològicament probablment els seus dirigents tinguin prou assumit el nacionalisme espanyol), i si no que ho preguntin a Gas Natural o a La Caixa.

dimarts, 8 de juliol del 2008

La tercera hora: la cançó de l’enfadós

Tinc la sensació que tot aquest tema de la tercera hora de castellà a les escoles no s’ha enfocat correctament, des del principi. És evident que la motivació espanyola per a treure el decret que imposava aquesta tercera hora era estrictament política, i no tenia res a veure amb aspectes acadèmics ni tan sols d’acompliment dels objectius marcats per la llei de coneixement de les dues llengües oficials. Però aquí hem caigut en la trampa de respondre a aquesta agressió amb els seus mateixos arguments, estrictament polítics, i obviant els criteris més racionals que haurien d’imperar en el món de l’educació.

Tenim uns informes PISA, uns resultats d’avaluació dels diferents nivells educatius, unes proves de selectivitat, i si convé se’n podrien fer altres d’específiques, que ens diuen fins a quin punt es compleix o no el que marca la llei (l’Estatut), que estableix que al final de l’etapa obligatòria els alumnes han de conèixer i dominar ambdues llengües oficials. De tots els informes i avaluacions de què es disposa se’n pot extreure que la llei es compleix i que en tot cas hi ha més dèficits i mancances en l’aprenentatge del català que del castellà. I molt més de l’anglès que de les altres dues. I és en base a aquests criteris estrictament educatius que caldria haver afrontat el tema. Per exemple, al País Valencià s’incompleix d’una forma generalitzada el que preveu l’Estatut d’autonomia, ja que la majoria dels estudiants no surten amb uns coneixements mínims de català. I aquest incompliment no importa ni poc ni molt, ni als polítics espanyols, ni a l’aparell judicial que tenen al seu sevei, que se’n riuen de la llei.

Vist des d’aquesta perspectiva educativa, una hora més o una hora menys d’una assignatura, en aquest cas del castellà, té ben poca importància. De fet, tinc la impressió que s’han falsejat les dades, i que a moltes escoles (la meva per exemple) aquesta tercera hora ja es fa. I des de la Inspecció (la de la Generalitat) almenys durant aquest curs s’han prioritzat els temes relacionats amb la llengua castellana. El que resulta inacceptable, i aquí sí que hauríem d’haver marcat una línia vermella, és que s’imposi aquesta hora des de Madrid, per motivacions viscerals i estrictament polítiques; perquè després d’aquesta, en vindrà una altra.

Ara bé, de totes les solucions possibles entenc que s’ha optar per la pitjor. D’una banda, la Generalitat tenia la potestat per a treure una llei específica per a blindar aquest tema enfront de decrets (de rang inferior) del Govern espanyol, i no ho ha fet. De l’altra, el més lògic hauria estat establir un criteri educatiu, reforçant amb una hora més si calia, aquelles assignatures que objectivament anaven més coixes, tant si en algunes zones podia ser el castellà, en d’altres el català o l’anglès. I aquest criteri tampoc s’ha establert. Posats a ser submisos i a acceptar aquesta tercera hora, almenys mentre s’esperava la nova Llei d’educació, s’ha tornat a optar per polititzar la seva aplicació, i a deixar que siguin els centres els qui decideixin si volen fer la tercera hora (que insisteixo que molts ja estan fent) o si volen fer alguna hora d’una altra matèria en castellà. I aquesta és la pitjor de les solucions. Perquè a ningú se li amaga que fer una hora de naturals o de socials, posem pel cas, el que fa és obrir la porta a què s’hi faci tota l’àrea en castellà. De manera que enlloc de parlar d’una tercera hora de castellà hauríem de parlar d’una quarta o d’una cinquena. Una hora més de castellà, si la resta és en català, no posa en perill la política d'immersió, com no li posaria una hora més d'anglès, però sí que li posa permetre que es faci alguna altra àrea en castellà.

D’altra banda, segons dades del mateix Departament d’Educació el grau d’incompliment de la llei de Política lingüística a Secundària és molt elevat. Sincerament, segur que aplicant la tercera hora, mentre no disposem de la Llei d’educació, però a l’hora ser escrupolosos amb el compliment de la llei catalana, encara hi sortiríem guanyant.

El problema és que els seguim el seu joc. Ells polititzen el tema, i nosaltres no responem amb arguments educatius; ells imposen l’aplicació d’un decret, i nosaltres no responem amb l’aplicació de la legislació catalana.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Reaccions al Congrés del PSOE

El Congrés dels socialistes espanyols va transcórrer, a diferència d’altres congressos, tal com estava previst, com una bassa d’oli. És el que fa sortir com a guanyador. Segur que el Govern Zapatero ha tingut els seus errors, que no tenen per què ser els mateixos segons qui els observa, i segur que al si del PSOE hi ha gent que no veu tan clares algunes decisions i algunes actituds dels seus dirigents, ja sigui en una o altra direcció, però ningú va gosar treure la targeta vermella al guanyador. A marge de la pràctica unanimitat pel que fa al suport al líder, què més ha aportat aquest Congrés?

Dos elements han estat especialment destacats pels mitjans de comunicació catalans: un cert gir cap a l’esquerra, i una defensa del pluralisme lingüístic. L’anàlisi la podríem fer en base als textos aprovats o en base a les reaccions que ha suscitat en la resta de forces polítiques. Des d’Iniciativa i també des d’Esquerra es remarcava que aquest suposat gir cap a l’esquerra pot ser positiu, però que no sempre es correspon amb la praxi política dels socialistes. S’ha posat un especial èmfasi, com també ho han fet els populars encara que en sentit invers, en temes com els de la laïcitat de l’Estat, l’eutanàsia o l’avortament, però el mateix Ridao deia que al costat d’aquestes mesures progressistes després s’apliquen receptes estrictament liberals per a fer front a la crisi econòmica. El mateix Partit Popular troba més discrepàncies en aquests temes que en els que de veritat defineixen una política de dretes o d’esquerres, és a dir en la qüestió econòmica. I és que, des d’un bon temps ençà, arreu d’Europa, l’esquerra ha renunciat a presentar cap alternativa al model liberal, i s’ha limitat com a elements diferenciadors de la dreta a aspectes més simbòlics. Temes com els de la laïcitat, les llibertats individuals pel que fa al propi cos (avortament, eutanàsia, no discriminació per raons de sexe...), i una major sensibilitat si més a no a l’hora d’expressar-se, són els pocs referents que li queden a l’esquerra.

L’altre tema, el de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat, pot ser especialment rellevant. És cert que aquesta vegada hem pogut sentir un discurs molt més conciliador, o com a mínim no tan feridor, del que ens tenien acostumats els espanyols. En part, el mèrit és del Partit Popular que, lluny de centrar-se, darrerament s’ha dedicat a radicalitzar la seva actitud agressiva i d’odi envers les llengües altres que el castellà. Unes actituds que repugnen a qualsevol persona decent i que fins i tot a l’interior del PPC hi ha sectors que no entenen. CiU, en aquest cas, ha volgut desmarcar-se’n amb els mateixos arguments que ho han fet Iniciativa i ERC en els aspectes socials: les paraules no es corresponen després amb les actituds que es prenen des del Govern.

I bé. Una possibilitat, que comparteixo, és la de marcar distàncies fent notar les incongruències i les mancances que encara té el discurs socialista, tant en el seu vessant social com en el d’acceptació de la pluralitat de l’Estat. Però l’altra, que jo no deixaria de banda, és la de prendre’ls la paraula per a poder-los exigir després que siguin conseqüents, no ja amb el que nosaltres puguem creure, sinó amb el que ells mateixos han afirmat.

diumenge, 6 de juliol del 2008

Motors o decadents?

Raimon Obiols parlava aquest dia de “la tendència adolescent o instrumental a fer un plantejament que consisteix en dir que Espanya està en plena modernitat i Catalunya en decadència”. És cert que ens costa comparar-nos amb Espanya i fer-ho des d’una total objectivitat, tant per les fòbies i les fílies que ens desperta un i altre país, com per l’opció política des d’on fem l’anàlisi. Però la idea és si més no curiosa perquè no massa temps enrere des de les files socialistes es deia exactament al revés.

A les darreries del franquisme, es contraposava fàcilment el catalanisme de les diferents ideologies amb un plantejament modern i obert a Europa, enfront d’una Espanya retrògrada no només pel règim franquista sinó per la seva concepció mateixa en el context europeu. Després, en part perquè hi devia haver dades objectives i en part per l’interès del pujolisme de projectar una Catalunya de progrés (que no progressista) es parlava de Catalunya no només com la locomotora d’Espanya sinó també com un dels motors d’Europa, amb l’associació de les quatre regions (Baden-Württemberg, Catalunya, Llombardia i Roine-Alps). Una etapa que potser es podria fer durar fins al 1992, en què el Jocs Olímpics van ser la guinda a aquesta imatge d’una Catalunya floreixent.

Però tant anys d’espoli continuat (els qui encara no ho heu fet, llegiu el llibre “Catalunya sota Espanya” d’Alfons López Tena), de solidaritat mal entesa, de discriminació permanent contra Catalunya, i de les raons polítiques que hi vulgueu afegir, han fet que Catalunya i Barcelona hagin perdut part del seu glamour. Darrerament han sortit dades objectives que ho corroboren i reportatges periodístics a nivell internacional on no en sortim massa ben parats. La imatge d’una Barcelona d’avantguarda i de disseny se’ns ha quedat als dits, com un bluff, en un no-res. Hem passat, és cert, de creure’ns potser que érem el país de la modernitat a un cert acomplexament. Que les inversions per càpita que reben algunes comunitats autònomes doblin les nostres, o que la ciutat de Madrid s’endugui més de la meitat de tot el pressupost estatal de Cultura, per exemple, hi tenen alguna cosa a veure, naturalment.

Segurament Raimon Obiols, sense dir-ho explícitament, es queixava de què quan governaven els convergents i parlaven de l’orgull de ser un dels quatre motors d’Europa, els socialistes intentaven fer veure (i ho deien sense embuts) que els catalanisme de Pujol era folklòric i carrincló. I ara que manen ells, els costa més d’admetre el que ells mateixos pregonaven. Hi deu haver raons objectives, dades concretes per fer una o altra afirmació, però també canvia molt la perspectiva amb què hom s’ho mira segons si s’és al govern o a l’oposició.

dissabte, 5 de juliol del 2008

El PSOE, l’altre Congrés

Entre les atzagaiades autoritàries dels populars i les improvisades gresques assembleàries dels republicans, els qui de veritat entenen el que ha de ser un Congrés institucionalitzat i institucional són els del PSOE. Els populars catalans tenen molt clar quin és el seu paper, com a subalterns que no tenen altre objectiu que el d’intentar parar els peus al catalanisme i imposar el nacionalisme espanyol, el d’una sola nació i una sola llengua; aleshores, l’únic dilema és saber qui podrà portar a terme millor aquesta missió encomanada des de Madrid. Els republicans i els independentistes en general, en canvi, amb un projecte de país realment ambiciós i d’unes dimensions que probablement sobrepassen la capacitat d’alguns dels seus líders, filem tan prim en la lluita cos a cos per a liderar el procés que perdem el món de vista (i en aquest cas entenguem la paraula “món” com a “país”) i ens embranquem en lluites fratricides que no porten enlloc, i menys a la independència. D’aquí que el Congrés del PSOE aparegui com un model de congrés institucional.

Han sabut fer una síntesi perfecta entre l’enlluernant món capitalista i l’uniformat món socialista. Tota la parafernàlia propagandística i d’imatge es podria correspondre, perfectament, amb una convenció americana: una posada en escena on tot està previst, des de l’entrada triomfal del líder fins a l’enlairament dels globus. Una amplíssima taula presidencial del cònclave que recorda aquells politburó soviètics però de la qual no en sortirà ni un mot que no estigui escrit al guió. Ja ho saben: “qui es mogui, no sortirà a la foto”.

A diferència dels americans, però, aquí les ponències tenen un gruix considerable. És el que marca la diferència entre la dreta i l’esquerra. Per a fer la mateixa feina, els uns no necessiten massa paperassa donat que les necessitats i els interessos de cada moment ja els indiquen el camí a seguir, els altres en canvi han d’intentar justificar-ho perquè sembli que tot (el mateix) forma part de l’aplicació d’uns principis ideològics. De les més de 6.000 esmenes presentades al text inicial de la ponència n’hi ha un bon grapat provinent del PSC. I d’aquestes, unes quantes són fruit de la mala consciència i de la necessitat interior de justificar-se: han de fer veure que encara creuen en un PSOE federalista, en un Estat pluricultural o plurilingüe (plurinacioal ja seria excessiu), i fins i tot algú ha tingut la gosadia de d’insinuar el terme autodeterminació.

El que de veritat farà que aquest Congrés del PSOE segui un veritable congrés institucional serà la subtilesa amb què es redactaran les ponències finals. Com si d’un text Constitucional es tractés, s’admetran moltes esmenes, però sempre diluïdes en un redactat ambigu on tothom podrà trobar-hi o llegir-hi entre línies un perfil ideològic d’acord amb les seves creences. Tothom, nacionalistes espanyols abrandats i ingenus federalistes catalans, en sortirà satisfet, sense vencedors ni vençuts, i amb un líder clar que prometrà de tot i més a uns i altres. Al final, es podrà cantar l’himne espanyol o la internacional, tant se val.

divendres, 4 de juliol del 2008

ERC i PP, la comparació inevitable

Cadascú dóna l’espectacle a la seva manera, segons el seu estil i la seva tradició. Al PP li ha sortit de l’ànima resoldre un possible conflicte intern a Catalunya a cop de decret i de la mà de qui ostenta el poder. Cap militant del Partit Popular de Catalunya mínimament honest pot dir que l’hagi sorprès l’actitud autoritària de Madrid imposant la seva candidata, i molt menys que no comparteixi aquesta manera de procedir, perquè això ja forma part de la ideologia i de la concepció de la política del partit. És una visió militarista, fins ara acceptada per tothom, en què hi ha un capità (abans era un general) i una tropa que no té altra alternativa que la de callar. A poques setmanes de les eleccions internes d’ERC per sufragi universal dels seus militants (altra volta la maleïda paraula d’arrels castrenses), i d’un Congrés assembleari, la comparació sembla inevitable.
Fins i tot els més acèrrims detractors d’ERC han posat de manifest el tarannà democràtic del partit republicà, enfront de l’autoritarisme dels populars. I és evident que es tracta de dues visions contraposades perquè també provenen de dues tradicions que no tenen res a veure l’una amb l’altra. Fins i tot la Montserrat Nebreda, l’única candidata que no ha acceptat la humiliació d’agenollar-se davant la prepotència dels seus superiors, acabava dient ahir que mantenia la seva candidatura encara que només fos per a legitimar la imposada des del carrer de Gènova; com a mínim, deia donant per descomptat que guanyarà Alícia Sánchez-Camacho, es podrà fer veure que ells també han fet el seu procés democràtic.
No crec que valgui massa la pena perdre gaire temps per a posar de manifest la manca d’esperit democràtic dels populars, que ells tampoc entendrien ni acceptarien. Però sí que pot ser un bon moment perquè la classe política, i els partits en general, es replantegin les seves normes de funcionament. Perquè, no ens enganyem, ERC va fer unes eleccions obertes a la Presidència i a la Secretaria General, tal com s'havia acordat en el darrer Congrés de Lleida, però no pas seguint el calendari previst (*). Més aviat tot el procés va ser una sortida improvisada davant la negativa a assumir responsabilitats pel fracàs electoral i l’estratagema individual de qui, per satisfer les seves ambicions personals, ni tan sols va consultar a la cúpula del partit la seva decisió d’abandonar el Govern per planificar l’assalt a la Presidència.
Ja ho deia l’Alfonso Guerra: “qui es mogui, no sortirà a la foto”. La militància de tots els partits, i ara parlem només dels democràtics, sap que si vol fer carrera política ha de procurar estar calladeta, en actitud servil envers els seus superiors (que per això són superiors) i esperar que una bona conducta acrítica els acabi donant la recompensa d’un càrrec institucional o d’un bon lloc en una llista electoral.En el camp de la democratització de la vida política i dels partits, ens queda encara un bon camí per a recórrer.

(*) Un comunicant anònim m'ha fet adonar, encertadament, de l'error de l'article, tal com l'havia redactat inicialment. S'hi obviava que la decisió d'escollir per votació directe el President i el Secretari General del partit va ser presa el 2004 en el Congrés de Lleida. Demano disculpes per l'error que ara he subsanat, i agraeixo al comunicant anònim la seva observació.

dijous, 3 de juliol del 2008

Antoni Vives, un polític que inspira confiança

Ja sé que no és fàcil, perquè quan escoltem o llegim les paraules d’un polític ens deixem portar fàcilment per l’adscripció prèvia que n’hem fet. Un cop tenim posada l’etiqueta ja només ens cal buscar-li totes les gràcies, si és dels nostres, i totes les contradiccions i mancances, si pertany a un grup adversari. Per als qui estan avesats a entendre la política com un posicionament fonamentalista, dogmàtic, que discerneix entre bons i dolents amb una equivalència total entre els meus i els altres, els és molt difícil d’entendre que algú sigui capaç d’escoltar o de llegir sense aquest judici previ. Alliberat d’aquest prejudici es pot concloure que hi ha gent, sigui del color que sigui, que inspira confiança i gent que no; gent amb qui s’hi pot estar més o menys d’acord, però que traspua honradesa, coherència i voluntat de servei al país, mentre que altres, teòricament potser més propers, inspiren tot el contrari. L’Antoni Vives, per mi, és un exemple clar dels primers (avui no posaré exemples dels segons, però són fàcils de trobar en altres articles d’aquest mateix bloc).

Fins i tot, encara podríem anar més enllà. Hi ha persones que tenen un llenguatge postural, una forma de presentar-se i de moure’s que provoquen una sensació de malfiança inevitable. Altres, en canvi, desperten una empatia especial, hom hi percep una impressió de seguretat i de transparència. I en aquest cas, l’Antoni Vives és un exemple clar dels segons. Em venia aquesta reflexió davant l’entrevista que li feien a Tribuna Catalana, que en llegir-la em semblava que el sentia parlar com hem fet tantes vegades, sense micros ni càmeres ni necessitat de dir res de cara a la galeria. I és el mateix que m’ha passat cada vegada que ha tret un llibre nou, de reflexions polítiques, que tenen ben poc a veure amb aquells llibres de campanya que tant proliferen a les envistes d’eleccions.

És dels pocs polítics capaços de parlar del país des del cor, des del sentiment més personal i quotidià. A l’inrevés del que fa la majoria, primer hi posa la reflexió i després, en tot cas, intenta veure com hi encaixen les actituds de la seva gent, del seu partit, CDC, o dels altres; dóna la impressió que, enlloc d’escriure per justificar-se (com sol ser habitual en els llibres polítics), escriu per interioritzar les seves creences i així poder-les projectar després en la seva acció política.

Ara que comença l’estiu, i alguns ja tenen les maletes a punt, em permeto recomanar algun dels seus llibres. Que ningú esperi trobar-hi solucions màgiques, però sí una nova manera d’entendre l’ofici de polític. Recordo que un dia en què presentava precisament el seu libre “Per què fagi de polític”, vaig acabar dient que jo justament no faig de polític perquè n’hi ha massa pocs com ell.

Bon estiu, Toni.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Primera nota positiva de Puigcercós

Des de fa molt de temps, he insistit en què era del tot incomprensible el distanciament i la manca de relacions entre les dues forces polítiques que representen el nacionalisme català. Es podien entendre moments puntuals d’enfrontament, crítiques a determinades actituds d’uns i altres, però no un trencament tan absolut com el que s’havia mantingut fins ara. Recordem-ho: el que havia mantingut fins ara una direcció els homes forts de la qual, llevat de Josep Lluís Carod Rovira, són els que ara mateix continuen dirigint el partit. Per això celebro la trobada d’ahir entre Puigcercós i Mas al Parlament de Catalunya, i espero que representi com deia Puigcercós l’inici d’una nova etapa.

L’allunyament entre les dues forces polítiques era, des d’un punt de vista nacional, del tot reprovable perquè bàsicament no responia a confrontacions ideològiques, ni tan sols estratègiques, sinó precisament al fet de disputar-se un mateix segment de l’electorat (i això equival a tenir més o menys poder) i a qüestions, fòbies i recels, més estrictament personals. Jo em queixava dels meus, d’ERC, perquè són els qui d’alguna manera em representen, però és evident que hi havia responsabilitats per les dues bandes. Qualsevol que faci una mica d’històrica, amb un mínim d’objectivitat, veurà que hi ha hagut errors a un i altre costat, però mai motius suficients com per a mantenir un enfrontament fratricida. Hi havia gent a ERC especialment dolguda per la poca generositat de CiU quan era al Govern, i convergents que no van assimilar que els republicans no solament es decantessin pel tripartit sinó que els enganyessin simulant una negociació també ells; des de CiU no es va entendre el joc d’ERC en la negociació, prèvia a l’acord del Parlament, per a la proposta del nou Estatut, en la qual els independentistes acusaven els convergents de voler anar massa enllà, mentre que la gent de Carod Rovira tampoc es va adonar que els qui van trair d’entrada l’esperit del 30 de setembre van ser precisament els seus aliats socialistes; l’Artur Mas es va aprofitar del pànic que li va venir a Zapatero pensant en la possibilitat d’haver de presentar la foto del pacte de l’estatut al costat d’un independentista, però també des d’ERC es va magnificar la tragèdia del pacte, com si el que el que ells estaven a punt de signar estigués tan lluny.

En tot cas, qualsevol política mínimament seriosa, de caràcter sobiranista, amb la perspectiva de poder exercir el dret a decidir en un horitzó més o menys proper (2014 o 2020, tant se val) ha de comptar necessàriament, sine qua non, amb la complicitat com a mínim de les dues forces nacionalistes. Altrament és inviable.

Per tant, valoro com a positiu aquest primer pas de Puigcercós, que espero que hagi entès que, tot i no ser el seu posicionament inicial, és el que li va dictar el Congrés del partit. Ara caldrà que això tingui continuïtat, i no cal que sempre sigui sota els flaixos dels periodistes. Tant els uns com els altres han d’entendre, a més, que una cosa és la complicitat i la col·laboració per als grans projectes de país, especialment per preparar una presa de posició sobiranista, i l’altra és la coalició de govern. Vull dir que per a gestionar aquest migrat estatut, per a fer polítiques que no exclouen els transvasaments, la MAT, la privatització dels serveis públics, el suport prioritari als sectors empresarials en crisi i a l’escola concertada, el Quart Cinturó, etc. etc. no ve massa d’aquí fer-ho amb els uns o amb els altres; el dia que caldrà de veritat un front nacional serà el dia en què prenguem la decisió definitiva d’exercir d’una vegada el dret a decidir
.

dimarts, 1 de juliol del 2008

D’on plora la criatura, senyor Minoves

Dies enrere em feia ressò d’un informe elaborat per la Federació Catalana d’ONGs pel Desenvolupament sobre la política institucional en l’àmbit de la cooperació. En el meu comentari no feia res més que remarcar el contrast entre el cofoisme de l’administració quan parla de la seva tasca i la dura crítica que en feia la FCONGD. No calia afegir-hi massa comentaris, perquè l’informe de les Entitats que treballen en l’àmbit de la cooperació internacional era més que eloqüent. La resposta del senyor David Minoves, Director General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, va ser si més no curiosa: segons ell, per a ser imparcial havia de citar les memòries que ell mateix, i en general l’administració, redacta sobre la seva feina.

Per mi no es tracta de ser imparcial, ja que un bloc no és un mitjà de comunicació sinó precisament una visió personal. Però en tot cas, jo no feia cap anàlisi ni crítica a la gestió del seu departament, sinó que em feia ressò que hi hagués una crítica tan dura per part de les entitats que hi treballen. Recordem que aquesta Federació representa la pràctica totalitat de les entitats catalanes que porten a terme tasques de cooperació arreu del món, una vuitantena entre les quals hi ha entitats tan poc sospitoses com Mans Unides, Creu Roja, Intermón, Centre UNESCO... És el que ja vaig dir al Congrés d’ERC, tenim uns dirigents que són capaços de veure allò que no veu ningú, i capaços de no veure allò que veu tothom. Per això deia a David Minoves que, jo d’ell, m’ho faria mirar.

I una cosa semblant passa ara amb Catalunya Ràdio. Que hi hagi crítiques de segons quins sectors fins i tot podria ser un elogi. Però resulta realment preocupant que els crits d’alerta provinguin de periodistes i de mitjans que sempre han estat al servei del país. Que Tribuna Catalana parli de “La decrepitud de Catalunya Ràdio”, o que Miquel Calzada digui que “quan aquests canvis no responen absolutament a cap idea de millorar, sinó a una voluntat explicita de destruir, aleshores anem inevitablement cap a l'abisme", és que des d’una perspectiva nacional alguna cosa no funciona, i els que hi tenen alguna responsabilitat s’ho haurien de fer mirar.