Les plataformes sobiranistes, Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, aprofitaran la jornada electoral del 9 de març per a reclamar la capacitat de poder convocar un referèndum. Una iniciativa lloable, a la qual donaré el meu suport, però que té molts punts febles. Tant a nivell formal, de qui i de com es fa la convocatòria, com a nivell de contingut o de finalitat darrera de la consulta. Això suposant que les autoritats espanyoles permetin l’organització de la recollida de signatures. Es possible que, a darrera hora, no ens deixin demanar si els ciutadans creuen que seria bo poder demanar al Govern espanyol que ens deixés demanar a la ciutadania, a través d’un referèndum, si volen exercir el dret a decidir, a partir del qual es podria fer la consulta sobre la voluntat dels catalans de romandre dins de l’Estat espanyol o de sortir-ne. Uf! Molt complicat.
Aquesta és una iniciativa que neix de la societat civil, la qual cosa té l’avantatge de no entrar en la disputa pròpiament partidista, però té l’inconvenient que els resultats poden ser molt poc significatius. És evident que per més esforços que es facin, les plataformes sobiranistes no disposaran dels recursos propis d’una administració per a fer el desplegament logístic que una consulta d’aquesta mena requeriria; i, d’altra banda, és lògic que els qui facin el gest d’acudir-hi siguin els qui a priori ja estarien d’acord amb el dret a decidir. Per tant, tant si es tracta d’una recollida de signatures com si es fa en forma de consulta, el resultat pot ser irrellevant; fins al punt que podria ser aprofitat com a argument precisament per a demostrar l’escàs suport que té la causa.
Però la proposta té, al meu entendre, un objectiu poc clar. Es tracta de demostrar que hi ha molts catalans que voldrien disposar de la capacitat legal per a decidir el nostre futur, és a dir per a convocar un referèndum; una capacitat que avui ens nega la legislació vigent. Aleshores, com que no ens deixen exercir el dret a decidir, demanarem a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar un referèndum vinculant (és a dir un referèndum per exercir el dret a decidir). Home, em sembla una redundància innecessària.
Per definició el Dret a decidir no es demana, s’exerceix. Perquè, de fet, des del moment que fem la petició, estem reconeixent que hi ha algú que té aquest Dret a decidir i li demanem que ens el traspassi. És evident que ara mateix si el Govern de la Generalitat, com pretén el Govern Basc, decidís pel seu compte celebrar un referèndum, tindria no només l’oposició sinó la intervenció directa i agressiva de tot l’aparell de l’Estat. I bé, és una qüestió de saber si hi ha algun governant que estigui disposat a jugar-s’ho tot (fonamentalment la seva carrera política) per poder exercir aquest dret; o si els dirigents consideren que tenen prou recolzament popular per abocar el país a una situació de crisi (com a mínim crisi institucional) de resultat incert. Perquè no ens enganyem, si algun dia Catalunya o el País Basc prenen una decisió unilateral (bilateral és impossible) sobre el seu futur, hem de ser conscients que es viuran moments de tensió, de conflicte i de crisi, amb repercussions econòmiques i socials importants. El que no vol dir que no valgui la pena.
Però, bé. De moment, a falta de voluntat política dels nostres governants i de les nostres institucions, farem el gest simbòlic que propugnen les plataformes sobiranistes.
Aquesta és una iniciativa que neix de la societat civil, la qual cosa té l’avantatge de no entrar en la disputa pròpiament partidista, però té l’inconvenient que els resultats poden ser molt poc significatius. És evident que per més esforços que es facin, les plataformes sobiranistes no disposaran dels recursos propis d’una administració per a fer el desplegament logístic que una consulta d’aquesta mena requeriria; i, d’altra banda, és lògic que els qui facin el gest d’acudir-hi siguin els qui a priori ja estarien d’acord amb el dret a decidir. Per tant, tant si es tracta d’una recollida de signatures com si es fa en forma de consulta, el resultat pot ser irrellevant; fins al punt que podria ser aprofitat com a argument precisament per a demostrar l’escàs suport que té la causa.
Però la proposta té, al meu entendre, un objectiu poc clar. Es tracta de demostrar que hi ha molts catalans que voldrien disposar de la capacitat legal per a decidir el nostre futur, és a dir per a convocar un referèndum; una capacitat que avui ens nega la legislació vigent. Aleshores, com que no ens deixen exercir el dret a decidir, demanarem a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar un referèndum vinculant (és a dir un referèndum per exercir el dret a decidir). Home, em sembla una redundància innecessària.
Per definició el Dret a decidir no es demana, s’exerceix. Perquè, de fet, des del moment que fem la petició, estem reconeixent que hi ha algú que té aquest Dret a decidir i li demanem que ens el traspassi. És evident que ara mateix si el Govern de la Generalitat, com pretén el Govern Basc, decidís pel seu compte celebrar un referèndum, tindria no només l’oposició sinó la intervenció directa i agressiva de tot l’aparell de l’Estat. I bé, és una qüestió de saber si hi ha algun governant que estigui disposat a jugar-s’ho tot (fonamentalment la seva carrera política) per poder exercir aquest dret; o si els dirigents consideren que tenen prou recolzament popular per abocar el país a una situació de crisi (com a mínim crisi institucional) de resultat incert. Perquè no ens enganyem, si algun dia Catalunya o el País Basc prenen una decisió unilateral (bilateral és impossible) sobre el seu futur, hem de ser conscients que es viuran moments de tensió, de conflicte i de crisi, amb repercussions econòmiques i socials importants. El que no vol dir que no valgui la pena.
Però, bé. De moment, a falta de voluntat política dels nostres governants i de les nostres institucions, farem el gest simbòlic que propugnen les plataformes sobiranistes.