De tant en
tant, les institucions europees i internacionals no s’estan d’elogiar els
passos fets en matèria econòmica pel Govern espanyol; però tot seguit hi
afegeixen unes males perspectives de futur, i com a conseqüència veuen la
necessitat d’aprofundir en les reformes encetades. El Govern espanyol, està
clar, es queda amb els elogis com una prova més de l’encert de les seves
accions, però també tot seguit s’ha d’afanyar a dir que els mals auguris no es
compliran, perquè ells tenen unes previsions molt més optimistes. I com aquells
brots verds del Zapatero, aquestes previsions optimistes cada vegada s’ajornen
en el més enllà.
Ara ha estat
l’FMI qui ha donat la seva recepta: abaixar el sou dels treballadors un 10%.
Com a mínim cal qualificar la mesura d’insòlita, no només perquè és una mesura
que aniria en la línia contrària a totes les recomanacions serioses per a
sortir de la crisi basades en incentivar el consum, sinó perquè és d’un
simplisme esfereïdor venint de la institució que ve. Abans de la crisi, quan
l’atur rondava entorn del 10%, hi havia més d’un agosarat que feia propostes
igualment simplistes: si hi havia un 10% d’aturats, només calia que tothom
treballés i cobrés un 10% menys per assolir la plena ocupació. Naturalment, els
economistes ortodoxos deien que això era una bajanada; en tot cas, una bajanada
no pas superior a la que han proposat ara des del FMI. O potser no; tot depèn
de quin sigui l’objectiu. Fins i tot el Partit Popular, tot i seguir
habitualment les consignes suïcides que ens han portat fins aquí, ho veu
excessiu; però potser no tant pel fet en sí, ja que d’alguna manera ells ja impulsen constantment i propicien rebaixes de sous amb les seves reformes, el que ells anomenen
contenció salarial i millora de la competitivitat, com pel
fet que es posi massa de manifest l’objectiu que persegueix tot plegat.
No és que la
gent de l’FMI s’hagi tornat boja; als Estats Units per exemple proposen, i
sembla que els està sortint força millor, l’opció radicalment oposada. És que
la proposta de l’FMI no té res a veure amb una proposta formulada per
economistes per a fer sortir el país de la crisi, sinó més aviat amb una
proposta política per a ressituar Espanya en el mapa. Totes les mesures
empreses fins ara, ens porten a col·locar Espanya al Tercer Món; un país on les
grans empreses hi tinguin totes les facilitats del món, inclosa la mà d’obra
barata, i el consum intern, és a dir el benestar de la gent, esdevé
irrellevant. És des d’aquesta perspectiva i amb aquest objectiu que la proposta
de l’FMI és coherent, amb l’únic inconvenient que posa massa en evidència on
ens porten les mesures econòmiques del Govern espanyol. Una raó més per a
voler-ne fugir el més aviat possible.