Pàgines

dimecres, 25 de maig de 2011

L’estruç amaga les sigles sota l’ala

Esquerra es presentava en aquestes eleccions municipals amb l’eslògan ”Ara, sumem”. Se suposava que s’havia d’interpretar que es volien tancar les ferides de les escissions de l’independentisme i que ara empreníem un procés a l’inversa de tornar a sumar forces. De fet, això només era veritat a mitges; primera perquè aquest reagrupament de l’esquerra independentista prenia mil formes diferents arreu del territori, donant una sensació de desori impressionant, i segona perquè en tot cas era sempre parcial. Però, aquest intent de sumar, encara que fos sumar només una part del que s’acabava de restar, implicava amagar el nom i les sigles del partit.

I, pel que es veu, no ens han sortit els números. D’entre els diversos resultats electorals dignes d’estudi hi ha el de Puigcerdà i el de Barcelona. En tots dos casos s’havia optat per refer la unitat independentista. Puigcerdà era un reconegut feu d’ERC, primer de la mà de Carretero i després amb una nova majoria absoluta el 2007; i en aquestes eleccions es va fer una aliança que amb el nom d’Endavant Cerdanya unia Esquerra i Reagrupament. Un cas semblant al de Barcelona on, a més s’hi afegia la figura de Joan Laporta amb el seu grup fictici Democràcia Catalana. Aparentment, doncs, cobrien les expectatives dels qui clamaven per la unitat independentista, malgrat que no apleguessin ni les CUP ni Solidaritat. A Puigcerdà aquest aplegament de forces va fer que el mateix alcalde que havia aconseguit una majoria absoluta anant sol amb les sigles d’ERC baixés fins a tres regidors amb la nova “suma”. I a Barcelona ha passat el mateix: la suma dels tres grups ha donat com a resultat treure la meitat dels regidors. Segur que hi ha moltes raons per a explicar aquest error de càlcul, i que hi ha tingut un paper decisiu el pes de la política nacional. Però potser caldria tenir en compte altres consideracions. D’una banda, la gent no és tan ingènua com per no saber que la suma de sigles no representa forçosament una suma significativa de gent, de suports i de vots; tothom sabia de les ambicions personals de Joan Laporta que uns mesos enrere blasmava Esquerra i que ara feia un gir incomprensible; i si Reagrupament havia fracassat en les eleccions al Parlament, ara hauria corregut la mateixa sort, de manera que l’única opció que li quedava era aliar-se amb qui fos, encara que fossin els mateixos dels quals abans s’havia escindit per considerar insalvables les diferències.

Però hi ha un altre aspecte que ja em va sobtar uns mesos enrere. La direcció es negava a assumir les seves responsabilitats en la pèssima gestió del partit que ens havia portat al desastre, però això sí admetia que les sigles d’Esquerra no “venien” . I a partir d’aquí, en lloc de fer un gir en la política a seguir i sobretot en les cares visibles del partit, es va optar per amagar les sigles del partit i camuflar-les amb suposades plataformes unitàries de suposades sumes. I està clar, la imatge que es donava era que eren els mateixos de sempre que tenien vergonya de presentar-se amb el seu nom i es camuflaven sota un paraigües indefinit. Encara que sigui costós i lent, el que cal és recuperar la credibilitat perduda d’ERC, i no pas amagar-se’n. Perquè, qui ha de votar a qui no té ni confiança en ell mateix?