Pàgines

diumenge, 28 de desembre del 2008

Candidatura unitària a les europees (I)

A mig any de les eleccions al Parlament europeu s’han incrementat els moviments dels partits catalans per a poder-s’hi presentar amb un mínim de garanties. Es tracta d’unes eleccions ben poc engrescadores per a la ciutadania, donat el poc pes que, avui per avui, té aquest Parlament europeu, que, a més, no compleix els requisits mínims des d’un punt de vista democràtic per a ser considerat un poder legislatiu. La majoria dels ciutadans en desconeix la funció, i per tant l’eficàcia, la seva composició i distribució en grups ideològicament més o menys afins, i en definitiva quins són els seus representants.

D’altra banda, pel nombre d’escons a repartir i pel mateix sistema de circumscripcions electorals, es fa molt difícil l’entrada per als partits minoritaris en el conjunt de l’Estat. Això obliga, ha obligat fins ara, a tota mena de coalicions sense gaire més lògica que la necessitat de sumar vots per a tenir-hi un lloc. Recordem, per exemple, que CiU havia fet una coalició que incloïa el Partit Socialista de Mallorca, mentre que ERC havia intentat el mateix però amb Unió Mallorquina, partit situat molt més a la dreta.

CiU té dues opcions sobre la taula, incompatibles entre elles: o bé repetir la fórmula del Galeuscat, amb el PNB i BNG, o bé una coalició amb partits catalans, sabent que ben poca cosa li aporten els partits valencians o mallorquins i que, per tant, l’altra gran soci català només pot ser ERC. Malauradament, tots els partits prendran la decisió en funció dels càlculs de probabilitats de treure un millor resultat com a grup polític. Una coalició amb BNG i PNB assegura a CiU tenir un eurodiputat, però amb la seguretat que no en podrà tenir un segon; la coalició amb partits valencians i mallorquins pot ser la més arriscada, perquè corre el risc de quedar-se fora, però en cas d’èxit tots els beneficis serien per a ells; i finalment la coalició amb ERC li assegura també un eurodiputat que podria ser l’únic o haver-lo de compartir amb el d’ERC, amb el qual no compartirien ni grup parlamentari.

Un càlcul possible per a CiU, a l’estil Madí, seria assumir que només tindran un eurodiputat, i que, mal per mal, que no en tingui cap el partit rival, és a dir ERC. Aleshores, qualsevol de les altres opcions seria bona. Això, si preval la visió mesquina tan present en els dirigents polítics d’aquest país, que tenen visions per a tot menys de país.