No és cap novetat ni pot dir-se que sigui cap engany. El Partit Popular és un partit declaradament contrari al bilingüisme, contrari a respectar la llengua individual de cadascú. Ho deia no fa gaire el Conseller Valencià d’Educació, i conseqüent amb el seu plantejament ho continua posant a la pràctica: el bilingüisme no és viable. Ell es referia a què no era viable des del punt de vista econòmic, quan tothom sap que econòmicament és viable tot allò que interessa en la política. Però és cert que no és viable com a sistema, perquè el bilingüisme és una situació de trànsit cap al monolingüisme.
Al País Valencià la croada del Partit Popular contra la llengua dels valencians és molt similar a la que sosté aquí, amb l’única diferència que allà passen a una etapa diferent a la nostra. Dominades les institucions, i malgrat el que pugui dir el mateix Estatut valencià que ells incompleixen reiteradament sabent que ningú ni cap jutge gosaria mai obligar-los a complir-lo, van limitant l’ús del català en una tendència clarament monolinguista. I a cada inici de curs, fan una passa més i redueixen els pocs centres on es pot seguir l’ensenyament en valencià. El Partit Popular és del tot contrari a les tesis liberals de deixar que sigui la pressió del mercat, la relació entre l’oferta i la demanda, la que reguli aquesta qüestió i imposen el seu criteri que al País Valencià l’ensenyament ha de ser exclusivament en castellà. Cada any són molts els alumnes tant de primària com sobretot de secundària que no tenen plaça en centres on l’ensenyament sigui en la seva llengua i són obligats a matricular-se en centres on l’ensenyament és en castellà i on el valencià hi és una assignatura residual. Si ells propugnaven, inicialment quan eren a l’oposició, un ensenyament bilingüe amb línies escolars en valencià i línies escolars en castellà per tal que els pares poguessin triar, només era perquè aleshores no es veien amb cor de reeditar els decrets franquistes de prohibició de la llengua pròpia dels valencians. Ara, des del poder, ho tenen més fàcil perquè aquesta prohibició hi és de facto en no haver-hi les places suficients, i que cada any de forma planificada es van reduint.
Algú pot pensar que aquesta política és incongruent amb la que segueix el PP a Catalunya on sí que reclamen que siguin els pares els qui puguin escollir la llengua d’educació dels seus fills, i on en general fan bandera del bilingüisme. Però l’estratègia és exactament la mateixa. L’única diferència és que, donat que a Catalunya ho tenen molt verd encara, tant per a capgirar la situació com a accedir al Govern, plantegen com a mal menor les tesis bilingüistes, que a ells els repugnen, com a pas previ per a acabar imposant la política valenciana d’anihilació de la llengua pròpia del país.
Al País Valencià la croada del Partit Popular contra la llengua dels valencians és molt similar a la que sosté aquí, amb l’única diferència que allà passen a una etapa diferent a la nostra. Dominades les institucions, i malgrat el que pugui dir el mateix Estatut valencià que ells incompleixen reiteradament sabent que ningú ni cap jutge gosaria mai obligar-los a complir-lo, van limitant l’ús del català en una tendència clarament monolinguista. I a cada inici de curs, fan una passa més i redueixen els pocs centres on es pot seguir l’ensenyament en valencià. El Partit Popular és del tot contrari a les tesis liberals de deixar que sigui la pressió del mercat, la relació entre l’oferta i la demanda, la que reguli aquesta qüestió i imposen el seu criteri que al País Valencià l’ensenyament ha de ser exclusivament en castellà. Cada any són molts els alumnes tant de primària com sobretot de secundària que no tenen plaça en centres on l’ensenyament sigui en la seva llengua i són obligats a matricular-se en centres on l’ensenyament és en castellà i on el valencià hi és una assignatura residual. Si ells propugnaven, inicialment quan eren a l’oposició, un ensenyament bilingüe amb línies escolars en valencià i línies escolars en castellà per tal que els pares poguessin triar, només era perquè aleshores no es veien amb cor de reeditar els decrets franquistes de prohibició de la llengua pròpia dels valencians. Ara, des del poder, ho tenen més fàcil perquè aquesta prohibició hi és de facto en no haver-hi les places suficients, i que cada any de forma planificada es van reduint.
Algú pot pensar que aquesta política és incongruent amb la que segueix el PP a Catalunya on sí que reclamen que siguin els pares els qui puguin escollir la llengua d’educació dels seus fills, i on en general fan bandera del bilingüisme. Però l’estratègia és exactament la mateixa. L’única diferència és que, donat que a Catalunya ho tenen molt verd encara, tant per a capgirar la situació com a accedir al Govern, plantegen com a mal menor les tesis bilingüistes, que a ells els repugnen, com a pas previ per a acabar imposant la política valenciana d’anihilació de la llengua pròpia del país.