Pàgines

dijous, 24 de setembre del 2009

Ser honest per pura deshonestedat

Alguns mitjans de comunicació han remarcat el fet que Fèlix Millet s’hagi autoinculpat dels delictes de desviament de fons. Tothom sap que ho ha fet senzillament perquè, un cop destapat el cas, li hauria estat impossible evitar que es demostrés la seva culpabilitat, i per tant li sortia més a compte declarar-se culpable d’entrada. D’aquesta manera, segons la legislació vigent, es pot veure beneficiat amb una reducció de pena perquè en teoria el Tribunal pot considerar que hi ha hagut una confessió prèvia. En definitiva, Millet es confessa culpable no pas com a reconeixement de la seva responsabilitat en el cas i, per tant, com a predisposició a acceptar la condemna que correspongui, sinó com a argúcia per eludir, en la mesura que sigui possible, les conseqüències de la seva acció delictiva.

És una mica el mateix que feia Antoni Castells en presentar l’auditoria sobre els informes encarregats per la Generalitat. Es vantava del fet que hagi estat la mateixa Generalitat la que hagi fet aquesta auditoria on, tal com es preveia, apareixen nombroses irregularitats. Feia temps que l’oposició reclamava una cosa tan senzilla com tenir accés als informes elaborats amb diner públic, i a hores d’ara encara n’hi ha que no s’han lliurat ni s’ha permès de consultar. Era evident, com en el cas de Fèlix Millet, que un cop oberta la caixa dels trons es descobririen moltes anomalies, i per això s’ha optat per fer aquesta mena de confessió pública que a més els permet simular una actitud de transparència.

Ho deia abans d’ahir, precisament parlant de la facilitat que dóna o propicia l’Administració per donar cobertura legal a les irregularitats. No costa gaire, res, elaborar una factura que justifiqui un pagament. El fet que formalment tots els papers estiguin en regla, i per tant que no hi hagi il·legalitats com s’afanyaven a remarcar des del tripartit, només demostra que no són estúpids. L’auditoria de la Generalitat està feta no sobre la totalitat dels informes elaborats sinó sobre una mostra. Tot i així, les irregularitats no són anècdòtiques. Perquè quan es parla d’informes inútils, que no tenen cap interès, elaborats per gent sense cap capacitació per a fer-los o d’un contingut senzillament deplorable, però d’un cost més que considerable, en realitat s’està amagant que la finalitat de l’informe no era altra que el transvassament de diner públic. Que des del Govern es digui que no es prendran mesures ni s’exigiran responsabilitats em sembla una greu irresponsabilitat.

No s’hi val a dir que el Govern ja ha fet l’exercici d’honestedat i de transparència presentant ell mateix les irregularitats. Es pot ser honest per pura deshonestedat.