Defenestrat Carod, els seus seguidors s’arriscaven a seguir la seva sort. I van decidir plegar veles. L’Ernest Benach, per exemple, amb un paper prou digne com a President del Parlament, ha quedat situat com a número dos, i és de suposar que respectin també Josep Huguet que als darrers anys ha fet una feina ben meritòria al Govern, a part de ser un gat vell que no es mulla fins que tothom és a l’aigua. Però no ha estat el cas de la Marina Llansana que ja ha anunciat que no serà a les llistes, perquè sabia que no li posarien; i serà el cas d’altres reconeguts carotistes.
Fagocitat el sector de Josep Lluís Carod Rovira, a la direcció li quedava l’espina dels dos corrents crítics, el d’Esquerra Independentista liderada per Uriel Bertran i el de Reagrupament amb Joan Carretero al capdavant. De res no va servir que al darrer Congrés tots dos fessin un “acte de responsabilitat” limitant-se a fer el seu discurs, a presentar algunes esmenes, però per acabar votant les resolucions finals. De fet, en aquell Congrés, el discurs de Joan Carretero jurant i perjurant fidelitat al partit va ser dels més aplaudits. Així, doncs, Esquerra Independentista i Reagrupament es van mantenir durant una temporada com a corrents interns amb no gaire més activitat que la de mantenir vius els seus blocs, on en realitat es feia ben poca crítica a la direcció del partit; a tot estirar feien algunes propostes que algú podia interpretar que no anaven exactament en la mateixa direcció. Per tant, Puigcercós i Ridao tenien via lliure per a portar a terme la seva estratègia amb una direcció monolítica.
És cert que des d’una certa distància hi havia hagut alguna veu discordant, com la del mateix Heribert Barrera, però la direcció d’Esquerra devia considerar que no valia la pena ni parlar-ne. Però tan bon punt Joan Carretero va publicar un article on plantejava la necessitat d’una candidatura independentista transversal, es van encendre totes les ires fins aleshores retingudes. L’article no excloïa ni molt menys que aquesta candidatura fos liderada per Esquerra ni tant sols que es formés sota les sigles d’Esquerra. Però era igual; els havia brindat l’ocasió perfecta per a treure’s de sobre el que podia ser una veu discrepant, i qui sap si no podia esdevenir en una propera ocasió un competidor per a dirigir el partit. Els va costar ben poc magnificar l’abast de l’article i comminar-lo a abandonar el partit.
Fagocitat el sector de Josep Lluís Carod Rovira, a la direcció li quedava l’espina dels dos corrents crítics, el d’Esquerra Independentista liderada per Uriel Bertran i el de Reagrupament amb Joan Carretero al capdavant. De res no va servir que al darrer Congrés tots dos fessin un “acte de responsabilitat” limitant-se a fer el seu discurs, a presentar algunes esmenes, però per acabar votant les resolucions finals. De fet, en aquell Congrés, el discurs de Joan Carretero jurant i perjurant fidelitat al partit va ser dels més aplaudits. Així, doncs, Esquerra Independentista i Reagrupament es van mantenir durant una temporada com a corrents interns amb no gaire més activitat que la de mantenir vius els seus blocs, on en realitat es feia ben poca crítica a la direcció del partit; a tot estirar feien algunes propostes que algú podia interpretar que no anaven exactament en la mateixa direcció. Per tant, Puigcercós i Ridao tenien via lliure per a portar a terme la seva estratègia amb una direcció monolítica.
És cert que des d’una certa distància hi havia hagut alguna veu discordant, com la del mateix Heribert Barrera, però la direcció d’Esquerra devia considerar que no valia la pena ni parlar-ne. Però tan bon punt Joan Carretero va publicar un article on plantejava la necessitat d’una candidatura independentista transversal, es van encendre totes les ires fins aleshores retingudes. L’article no excloïa ni molt menys que aquesta candidatura fos liderada per Esquerra ni tant sols que es formés sota les sigles d’Esquerra. Però era igual; els havia brindat l’ocasió perfecta per a treure’s de sobre el que podia ser una veu discrepant, i qui sap si no podia esdevenir en una propera ocasió un competidor per a dirigir el partit. Els va costar ben poc magnificar l’abast de l’article i comminar-lo a abandonar el partit.