L’Estat no s’està de romanços. Ha començat a utilitzar tots els seus recursos per a fer avortar el procés sobiranista de Catalunya, i encara no ha tret els trumfos grossos. Com deia Miquel Sellarès ens hem de fer pagues que “estem en una guerra oberta”. Probablement, als britànics més radicalment unionistes els faria angúnia prendre determinades mesures que poguessin ser qualificades de poc democràtiques. Als espanyols no els en fa cap.
La sanció que es volia imposar al Fiscal General de Catalunya, i que ha provocat la seva renuncia al càrrec, pel fet d’haver deixat anar que trobava normal que els catalans volguessin ser consultats sobre el seu futur, n’és un bon exemple. Era el mateix Ministre Gallardón el qui qualificava la sanció a Rodríguez Sol com a exemplaritzant. I la pregunta és: per a exemplaritzar qui? Fàcil d’entendre. L’Estat, a través del Govern Popular, ha volgut deixar clar que no tolerarà la més mínima connivència amb el sobiranisme. El cas de Rodríguez Sol ha de ser un exemple del que pot passar a qualsevol jutge o magistrat que gosi aplicar criteris racionals, jurídics o democràtics a l’hora de tractar el tema de Catalunya. Hi ha una ofensiva en tota regla de l’Estat contra Catalunya, i totes les institucions espanyoles s’han de posar al servei d’aquesta acció política. Això ho saben prou bé els membres del Tribunal Constitucional que no tenen necessitat d’utilitzar cap argument jurídic si no és per a donar una aparença d’argumentació tècnica a les seves decisions estrictament polítiques i de partit.
Quelcom de semblant ens podem esperar en altres casos. La Delegada del Govern espanyol a Catalunya porta ja un cert temps amb una especial croada contra els ajuntaments catalans pel tema de les banderes o de les mocions sobiranistes. Quan políticament ho cregui oportú carregarà tot el pes de la llei (l’existent o la que crearan expressament per a aquests casos) per posar a ratlla els alcaldes sobiranistes. De fet ja hi ha una amenaça d’establir per llei la possibilitat d’inhabilitar els alcaldes que incompleixin amb el tema de les banderes. Probablement començarien per alcaldes d’Ajuntament petits o mitjans, i si la resposta no els fos excessiva contraproduent per als seus interessos, acabarien fent el ple.
I pot passar el mateix amb el tema de la sobirania Fiscal. Una cosa és que l’Ajuntament de Gallifa es negui a pagar els impostos a l’Estat, en el ben entès que després la Generalitat sí que fa aquest pagament en nom de l’Ajuntament, i una altra és que comencin a practicar la insubmissió fiscal ajuntaments com el de Vic. Hi ha el risc que rebien els alcaldes i els municipis pioners en accions sobiranistes, i que això desmotivi la resta, a no ser que es contraataqués precisament generalitzant-ho arrreu del país. I aquí és on Barcelona hauria d’exercir de capital.
No ens refiem pensant allò de “no seran capaços”, només perquè des de la nostra perspectiva podria semblar un retorn al totalitarisme inconcebible. Ells no en tenen cap d’escrúpol i no els espantarà gens que algú pugui titllar-los d’antidemocràtic. Al capdavall, ells han hagut d’acceptar molt a desgrat seu plantejaments i estructures teòricament democràtiques.