Com era d’esperar, s’han aprovat finalment els pressupostos generals de l’Estat per al 2008. El resultat final de tot plegat podríem dir que entra dins de la més absoluta normalitat parlamentària: els grups de l’oposició, per principi, s’hi oposen, excepte algun grup minoritari que per motius diversos veu l’oportunitat de fer un favor a qui governa, amb el convenciment que ja se’l cobrarà més endavant. Mai els pressupostos del PP van ser aprovats pels socialistes, i mai els populars han aprovats pressupostos del PSOE, de la mateixa manera que mai els pressupostos de la Generalitat de l’època Pujol van tenir el suport dels socialistes, ni els del Tripartit han tingut el suport convergent. I això, al marge del beneficis o aportacions positives que podien incorporar aquests pressupostos.
Fins aquí, doncs, res a dir. Al Senat, el PSOE hi és en minoria i per tant sabia que podia perdre-hi la votació si no pactava amb els nacionalistes catalans. Amb ERC ja no hi van voler saber res d’entrada; no oblidem que als socialistes els repugna la crosta nacionalista, i no hauria estat un bon cartell electoral per al PSOE de cara a les eleccions del mes de març. Però sí que era possible pactar algunes esmenes amb CiU; els socialistes espanyols sempre han vist amb més bons ulls la moderació dels convergents, a qui haurien acontentat amb l’aprovació d’algunes de les seves esmenes. Però està clar, això hauria implicat de nou una imatge mediàtica de Zapatero al costat de l’Artur Mas (o del Duran), i que aquest pugués presumir d’haver fet una aportació tant a la governabilitat de l’Estat com als interessos de Catalunya.
I aquí ve l’acció que crec que es pot qualificar simplement d’indigne, per part dels socialistes catalans, amb el Montilla al capdavant. Les gestions i pressions fetes pel President de la Generalitat per evitar que el seu partit, el PSOE, pactés amb CiU són els que van propiciar el veto convergent al Senat. Els socialistes catalans van preferir perdre tot el diuen que es podia perdre amb aquell veto, més el que es pot perdre igualment per no haver-se pogut aprovat les esmenes del Senat, per tal d’evitar que aparegués la imatge en positiu de CiU pactant amb el PSOE.
Només em queda el dubte de si tot plegat no estava ja prèviament planificat pel murri ZP. Mentre Montilla i Mas es fan la traveta mútuament, en perjudici de Catalunya, ell s’estalvia haver d’acceptar les esmenes que hi havia previst d’incorporar al Senat, i alhora s’estalvia haver de fer cap concessió addicional pel suport de CiU. La jugada li ha sortit perfecta.
Fins aquí, doncs, res a dir. Al Senat, el PSOE hi és en minoria i per tant sabia que podia perdre-hi la votació si no pactava amb els nacionalistes catalans. Amb ERC ja no hi van voler saber res d’entrada; no oblidem que als socialistes els repugna la crosta nacionalista, i no hauria estat un bon cartell electoral per al PSOE de cara a les eleccions del mes de març. Però sí que era possible pactar algunes esmenes amb CiU; els socialistes espanyols sempre han vist amb més bons ulls la moderació dels convergents, a qui haurien acontentat amb l’aprovació d’algunes de les seves esmenes. Però està clar, això hauria implicat de nou una imatge mediàtica de Zapatero al costat de l’Artur Mas (o del Duran), i que aquest pugués presumir d’haver fet una aportació tant a la governabilitat de l’Estat com als interessos de Catalunya.
I aquí ve l’acció que crec que es pot qualificar simplement d’indigne, per part dels socialistes catalans, amb el Montilla al capdavant. Les gestions i pressions fetes pel President de la Generalitat per evitar que el seu partit, el PSOE, pactés amb CiU són els que van propiciar el veto convergent al Senat. Els socialistes catalans van preferir perdre tot el diuen que es podia perdre amb aquell veto, més el que es pot perdre igualment per no haver-se pogut aprovat les esmenes del Senat, per tal d’evitar que aparegués la imatge en positiu de CiU pactant amb el PSOE.
Només em queda el dubte de si tot plegat no estava ja prèviament planificat pel murri ZP. Mentre Montilla i Mas es fan la traveta mútuament, en perjudici de Catalunya, ell s’estalvia haver d’acceptar les esmenes que hi havia previst d’incorporar al Senat, i alhora s’estalvia haver de fer cap concessió addicional pel suport de CiU. La jugada li ha sortit perfecta.