En política,
és evident que hi ha diferències ideològiques notables, almenys a nivell
teòric, entre les diferents formacions polítiques que conformen l’arc
parlamentari. Ara bé, aquestes diferències sovint queden força diluïdes quan s’ha d’assumir la
responsabilitat de governar. Plantejaments que podrien semblar contraposats o
antagònics queden reduïts a matisos i sensibilitats, tanmateix dignes de tenir
en consideració. La necessitat de gestionar el dia a dia, tenint en compte que
les decisions sovint no les prenen els governs o en tot cas les han de prendre
amb condicionants molt poderosos, fa que al capdavall conflueixin posicions
inicialment molt allunyades. Això, que és evident quan es parla de l’eix dreta
esquerra també ho és en bona mesura a l‘hora d’enfocar el tema nacional,
almenys entre els partits catalanistes.
Un cop
produïda l’alternança de govern entre les principals forces catalanes,
qualsevol acusació que es faci a l’oponent polític sempre pot tenir com a
resposta que no és tan diferent del que feia el govern anterior. Però, està
clar, els partits tenen la imperiosa necessitat de fer visible el seu perfil
diferenciat del dels altres, i per això moltes vegades han de carregar contra
mesures que ells haurien pres exactament igual o no poden acceptar de l’oposició
propostes que potser ells també havien fet abans.
Tothom sap
que en els debats de política general, per exemple, l’oposició ja té el discurs
de resposta al Govern fins i tot abans d’escoltar la seva exposició. I de fet,
s’assemblen més els discursos de formacions polítiques diferents quan són al govern,
i també quan són a l’oposició, que el discurs d’un mateix partit segons si es
troba en una o altra situació.
I en tot
aquest procés cap a l’exercici del dret a decidir ens podem trobar en
situacions semblants. Vull dir que, teòricament, la majoria dels partits
catalans acceptarien el principi democràtic que sigui el poble el qui decideixi
democràticament el seu futur. I aquest objectiu comú sembla que hauria de fer
anar plegats tots aquests partits. Però, aleshores, sobrevé l’interès
partidista i la necessitat de marcar perfil propi, i tothom intenta posar un accent
particular, i si pot ser magnificat, per donar la sensació que tampoc en aquest
tema no van en el mateix carro des de CiU a IC-V o la CUP , per exemple. Bàsicament,
tots diuen el mateix, però precisament per això, perquè a determinats sectors
els pot fer pànic donar la imatge i admetre que coincideixen amb adversaris que
sempre havien considerat molt distants, han de donar la nota discordant.
Per això, en
repetides ocasions la unitat dels partits catalans sembla esquerdar-se; però
vull pensar que és més per tacticisme de curta volada que per diferències
estratègiques reals i insuperables. Es tracta de no poder dir que no s’està
d’acord amb un procés democràtic, però tampoc voler donar un sí massa
entusiasta. I és que tenim assumit com a normal que l’oposició no pot aplaudir
mai el Govern per més bé que ho faci.