Pàgines

dijous, 1 d’octubre del 2009

ERC: Inici de canvi de rumb?

Des de fa un cert temps, no massa tampoc, es nota un canvi de discurs com a mínim de Joan Puigcercós. I ahir mateix la cara del vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, quan Puigcercós era a a la tribuna d’oradors en el Ple de política general del Parlament de Catalunya, era tot un poema. No ha estat per pròpia iniciativa, sinó forçat probablement per l’aparició de Reagrupament i per la consulta d’Arenys que, no ens enganyem, ha trencat totes les previsions i fulls de ruta imaginaris que tenia Esquerra. El cert és que, per més que vulguin desmentir-ho, el discurs actual del dirigent d’Esquerra no té res a veure amb el que feia un any enrere ni amb la política seguida fins ara des del Govern.

Les condicions que propugnava ara fa uns dies per a formalitzar un futur Govern de coalició, si són sinceres i es mantenen, descarten tota possibilitat d’un nou tripartit i fan molt difícil un Govern amb CiU. De la mateixa manera que les condicions que afirmaven haver posat damunt la taula per a donar suport els pressupostos generals de l’Estat, també n’exclouen qualsevol viabilitat. Des de Reagrupament i des d’altres sectors independentistes ja han sortit veus queixant-se de l’intent de monopolització de les consultes populars, i alguns han anat més enllà argumentant que el canvi de rumb és degut justament al fet que, a Esquerra, l’independentisme se li està escapant de les mans. Naturalment, hi pot haver l’opció dels qui prefereixin que Esquerra segueixi la seva deriva actual, que és la que possibilita el sorgiment d’un nou independentisme, com si calgués donar per perduda aquesta Esquerra per a la causa nacional i començar de bell nou amb Reagrupament; és el que sovint podem llegir en articles d’escriptors com Víctor Alexandre. Realment, seria un drama per al país haver de concloure que ara mateix no tenim referent independentista al Parlament de Catalunya, i que calgui esperar que en les properes eleccions hi pugui haver una sola força política independentista amb un suport molt inferior (això en la millor de les perspectives electorals possibles per a Reagrupament) que l’actual Esquerra.

Sincerament, prefereixo creure que l’aparició de Reagrupament, per a qui esperem que obtingui el millor dels resultats, així com l’eclosió sobiranista de la mà de les diferents plataformes i d’iniciatives com les d’Arenys, facin reaccionar ERC. L’únic perill seria que l’aparent gir iniciat per Joan Puigcercós fos només una maniobra de distracció per a no perdre el protagonisme i el lideratge del conjunt de l’independentisme, però per tornar a caure en els mateixos errors. Un risc que també podria córrer Reagrupament en cas d'esdevenir una opció de Govern. Algú dirà que la fam de poder i de reservar-se unes poltrones faran inviable el gir de 180º que hauria d’emprendre Esquerra. Voldria creure (digueu-me il·lús) que hi ha la possibilitat d’una reacció sincera, encara que ni ells mateixos no la vulguin admetre, i que la propera legislatura comptarem amb dues forces independentistes que estaran condemnades a entendre’s per a les grans qüestions de país.