No entenc, sincerament, l’actitud d’alguns dirigents de CiU, com el Duran i Lleida o l’Oriol Pujol, de sortir en defensa de Fèlix Millet, l’expresident de la Fundació de l’Ordeó Català. És cert que hi ha una presumpció d’innocència que s’ha de respectar, però també ho és que en un personatge de projecció pública, ja sigui el President de l’Orfeó, el tresorer del PP o el President de la Generalitat Valenciana, la sola inculpació per presumpte corrupció o presumptes irregularitats, que alguna base deuen tenir, ja representa una greu perjudici per la Institució o l’Administració que representen.
El fet que l’administració catalana, durant l’època convergent, hagués tingut bones relacions amb Fèlix Millet, com també n’hi va tenir el Govern de José Maria Aznar, no significa cap mena de connivència amb les irregularitats detectades ara. Al capdavall, el Patronat de la Fundació està integrat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, i a ningú se li acut relacionar el possible desviament de fons amb les administracions que no només sustenten l’entitat sinó que participen en els seus òrgans de Govern. Igualment, no té sentit retreure ara que Fèlix Millet va rebre el 1999 la Creu de Sant Jordi o que estava a punt de rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona, perquè és evident que aquestes distincions es feien en base a una acció cultural realment portada a terme, i els mèrits de la qual no cal menystenir.
Per tant, no entenc la dèria d’alguns mitjans de comunicació de remarcar les relacions que Fèlix Millet havia tingut amb determinades persones, casualment d’un signe polític diferent dels del mitjà, com si això les inculpés d’alguna manera, i obviant naturalment les que mantenia amb les persones de signe polític proper al mitjà. Ara, d’aquí a sortir en defensa seva, hi ha un bon pas. Igual com fan els populars solidaritzant-se i donant suport a dirigents del seu partit inculpats per corrupció, hom podria deduir que estan al corrent i que potser comparteixen les seves presumptes corrupcions. O potser és que, a mi personalment, sempre em dol molt més quan les irregularitats, errors o males gestions són protagonitzades precisament pels qui considero més propers.
El fet que l’administració catalana, durant l’època convergent, hagués tingut bones relacions amb Fèlix Millet, com també n’hi va tenir el Govern de José Maria Aznar, no significa cap mena de connivència amb les irregularitats detectades ara. Al capdavall, el Patronat de la Fundació està integrat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, i a ningú se li acut relacionar el possible desviament de fons amb les administracions que no només sustenten l’entitat sinó que participen en els seus òrgans de Govern. Igualment, no té sentit retreure ara que Fèlix Millet va rebre el 1999 la Creu de Sant Jordi o que estava a punt de rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona, perquè és evident que aquestes distincions es feien en base a una acció cultural realment portada a terme, i els mèrits de la qual no cal menystenir.
Per tant, no entenc la dèria d’alguns mitjans de comunicació de remarcar les relacions que Fèlix Millet havia tingut amb determinades persones, casualment d’un signe polític diferent dels del mitjà, com si això les inculpés d’alguna manera, i obviant naturalment les que mantenia amb les persones de signe polític proper al mitjà. Ara, d’aquí a sortir en defensa seva, hi ha un bon pas. Igual com fan els populars solidaritzant-se i donant suport a dirigents del seu partit inculpats per corrupció, hom podria deduir que estan al corrent i que potser comparteixen les seves presumptes corrupcions. O potser és que, a mi personalment, sempre em dol molt més quan les irregularitats, errors o males gestions són protagonitzades precisament pels qui considero més propers.