Pàgines

diumenge, 29 d’abril del 2012

SI – ERC: ara és l’hora!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El fet de militar en un partit, ja ho he dit en altres ocasions, no implica una plena coincidència en totes i cadascuna de les accions empreses pels seus dirigents. Si no som sectaris, l’adhesió és més global i deixa molts espais tant per a la discrepància o com per a veure també amb simpatia altres formacions polítiques.

Per això, com a militant d’ERC, he passat moments amb més incomoditat que en d’altres. Afortunadament, ara mateix devem ser molts els qui sintonitzem millor amb a nova direcció republicana. Tot i la imatge personal poc engrescadora de l’Oriol Junqueras, el seu discurs és molt més convincent i dóna la sensació de saber on va.

Però amb un any i mig de legislatura, i amb l’inconvenient no pas menor (la darrera atzagaiada de la darrera direcció) de no haver fet el relleu abans de les eleccions i de no tenir, per tant, l’Oriol al Parlament, sí que podem veure quin és el comportament tant d’ERC com de l’altra formació independentista, Solidaritat.

D’una banda tenim una ERC amb una clara predisposició a pactar amb CiU, sempre que aquests vulguin desmarcar-se del PP i de les seves polítiques regressives; regressives en el camp econòmic i des del punt de vista nacional. Una predisposició que pot ser perillosa si no es clarifica en un breu termini. Les legislatures són molt curtes, i les accions polítiques de gran abast cal plantejar-les en els primers anys si no es vol que quedin avortades per la proximitat d’un nou cicle electoral. CiU ha començat amb molt mal peu, encaminant el país cap a l’abisme econòmic, empitjorant molt greument la situació i les condicions de vida de la majoria dels catalans, sense cap mena de traça ni de gest per a sortir de la crisi. El suport del PP no ha estat gratuït, sinó que s’ha cobrat amb mesures en contra de la llengua i de l’autogovern, i això sense que el mateix PP espanyol cedeixi ni un mil•límetre en la seva obsessió contra Catalunya. A la segona part de la legislatura, tant al PP com a CiU els convindrà distanciar-se per a poder-se presentar a les següents eleccions amb un perfil més propi, i qualsevol pacte amb les altres forces nacionalistes ja seria inútil perquè no hi hauria temps d’emprendre cap acció d’un mínim de volada.

L’oposició d’ERC, doncs, ha estat serena i mesurada, en l’expectativa d’un pacte amb CiU. Probablement, moderada en excés a parer de molts independentistes que veuen actituds més contundents en el grup de Solidaritat. És difícil no deixar-se portar per l’engrescament de les accions de SI; des d’un punt de vista nacional, la majoria de les actituds i accions empreses pels diputats solidaris són perfectament assumibles per a qualsevol independentista. Els falta, potser, un punt de credibilitat. Justament, el que els podria donar ERC.

No es tracta que els plantejaments ideològics de SI i d’ERC siguin molt semblants, i que en tot cas en la qüestió nacional no hi hauria d’haver cap impediment per a una entesa. El comportament i la imatge de les dues formacions són bàsicament complementaris. Caldria que ho tinguessin en compte en un moment tan decisiu com el que vivim, i plantejar-se d’una vegada una acció coordinada per forçar la política catalana cap a un procés d’emancipació i d’alliberament. Esperar a pocs mesos abans d’unes eleccions per a fer proclames d’unitat independentista és un error i una quimera: és ara que cal la unitat d’acció.